Aquest treball té com a objectius analitzar de forma contextual, textual i intertextual les peces literàrio-musicals conegudes com a vilancets 'de negre' al llarg del segle XVII al Vell Món (les corones espanyola i portuguesa). Molt difoses i interpretades en catedrals i esglésies, aquestes obres còmiques en romanç tenien com a protagonistes personatges negres esclaus, un estereotip present també a altres productes culturals coetanis. L'apartat contextual s'inicia comparant el fenomen de l'esclavitud africana a Espanya amb el reflex deformat que n'ofereixen les lletres dels vilancets: l'organització en confraries dels esclaus, la seva quotidianitat o l'argot característic. Seguidament se centra en el context de les mateixes obres, interpretades per Nadal, Epifania, Corpus o festes marianes, i elaborades per mestres de capella i poetes 'vilanciquers' com Vicente Sánchez, Manuel de León Merchante o José Pérez de Montoro, que hi van mantenir un to popularitzant. En la part d'anàlisi, es parteix de la transcripció de 208 textos i 10 partitures inèdits, a les quals s'afegeixen nou fonts musicals més, per constituir un repertori de fonts primàries divers i representatiu. Pel que respecta als textos, se n'estudien diversos àmbits temàtics (paròdia de la societat blanca, la crítica de costums, jocs metateatrals...) i els mecanismes humorístics. Pel que respecta a les músiques, se n'analitzen recursos retòrics d'expressió del text, en especial el tema de l'esternut, molt característic del gènere. Una part important la constitueix l'anàlisi intertextual, en tant que els vilancets 'de negre' foren molt permeables a introduir-hi recursos teatrals, en especial les formes de teatre breu que li eren properes, com la moixiganga. També amb les danses, sobretot les danses que eren caracteritzades com a 'negres', és a dir, el guineo, el paracumbé i el zarambeque. Es completa la mirada intertextual amb fonts iconogràfiques que també dialoguen amb els vilancets: les Adoracions dels Mags i, en l'àmbit festiu, gegants i tarasques. L'estudi conclou que els vilancets 'de negre' foren una forma de música devocional que va permetre integrar l'esperit carnavalesc d'arrel profana dins el marc de la Contrareforma catòlica, retratant-hi un tipus d'esclau cristià dòcil que emergia com a "alteritat domesticada" enfront d'altres més problemàtiques, com el turc. / The goal of the present work is to analyse, in a contextual, textual and intertextual way, musical and literary pieces known as villancicos 'de Negro' composed during the Seventeenth Century in the Old World (the Spanish and Portuguese crowns). Widespread at that time and performed in all the cathedrals and churches, these comic pieces written in Romance language had as main characters black slaves, which were stereotypes also present in other contemporary cultural products. The contextual chapter begins comparing the phenomenon of African slavery in Spain with the distorted vision that offered the lyrics of the villancicos: their organization in confraternities, their everyday life and their characteristic slang. Then the chapter focuses on the context of these pieces, performed during Christmas, Epiphany, Corpus Christi or during the Marian feasts, and produced by chapel masters and poets 'villanciqueros' as Vicente Sanchez, Manuel de Leon Merchante or José Pérez Montoro, who gave to their works a popular vein. The analysis section deals with the transcription of 218 unpublished works (208 lyrics and 10 scores), plus nine more musical sources. Altogether constitute a diverse and representative repertoire of primary sources. The lyrics are studied from several thematic aspects (parody of the white society, criticism of customs, metatheatrical games...) and humoristic mechanisms. The scores are analysed from their rhetorical resources of expression of the lyrics, especially the issue of sneezing, characteristic of the genre. Another important part of the work is the analysis of intertextuality, as the villancicos 'de negro' were very receptive to introduce theatrical resources, especially short theatre forms, like the 'mojiganga'. Also with the dances, especially the ones characterized as 'black', that is to say, the 'guineo', the 'paracumbé' and the 'zarambeque'. The intertextual approach is complemented with iconographic sources which also dialogue with the villancicos: Adoration of the Magi and festive giants and 'tarascas'. The study concludes that the villancicos 'de negro' were a form of devotional music that allowed the integration of the secular carnival spirit within the Catholic Counter-Reformation, portraying a type of slave, docile and Christian, who emerged as a "domesticated otherness" in relation with other more problematic one, as were the Turkish.

Peter Grimes, la primera ópera del compositor inglés Benjamin Britten, fue reconocida desde su estreno en 1945 como una obra maestra, incorporándose de manera inmediata al circuito internacional. Con esta obra, la tradición operística moderna del Reino Unido resurge finalmente después de numerosos intentos. La Tesis que aquí se presenta nace de mi asombro ante el acierto del compositor en su primera incursión operística, hecho altamente infrecuente incluso en el caso de compositores eminentemente operísticos como fueron Mozart, Verdi o Puccini. De ahí que busque explicar en qué medida las obras instrumentales y vocales del compositor inglés ya anticipan al operista y cómo se fue preparando en su producción anterior para dar el salto al género lírico. Mi investigación examina en qué sentido la obra de Britten anterior a Peter Grimes resulta ser un laboratorio para el futuro compositor de ópera, al presentar notables rasgos dramático-escénicos. Con tal propósito propongo una explicación del concepto de dramatismo musical, antes de abordar el estudio de obras importantes de Britten de principios de los años 40, en particular la Sinfonia da Requiem (1941). Centro a continuación mi atención en el drama radiofónico The Rescue (1943), verdadero núcleo de la investigación abordada en la Tesis. Basada en un libreto de Edward Sackville-West y producida por la BBC, The Rescue constituye la última obra de envergadura antes de Grimes y, sin duda, la culminación de la dedicación de Britten a la música incidental. Además de investigar las circunstancias de su producción, así como su relación con la ópera de Monteverdi Il ritorno d’Ulisse in patria, pongo de manifiesto el carácter cuasi operístico de The Rescue, tanto a nivel textual como musical. En este sentido, The Rescue se puede interpretar como el último ensayo del compositor antes de acometer Peter Grimes. Si, como señalo, la dedicación incidental de Britten le permite familiarizarse con aspectos importantes del estilo operístico, también muestro cómo el dominio de los recursos técnicos y discursivos de la radio y del cine documental fueron asimismo incorporados de manera original en algunas de sus óperas más importantes. Por otra parte, he puesto especial empeño en resaltar la figura de Sackville-West, crítico y escritor, amigo y consejero de Britten a su vuelta a Inglaterra en 1942, cuya importancia no ha sido hasta ahora lo suficientemente valorada en la literatura britteniana. La consulta directa del autógrafo de The Rescue, conservado en los archivos de la Britten-Pears Foundation, me llevó a descubrir que importantes fragmentos de la obra no habían sido incluidos en la versión de concierto de de Souza (The Rescue of Penelope). En la Tesis se presentan por primera vez dichos fragmentos, así como una selección de la correspondencia hasta ahora inédita entre Britten y Sackville-West. Es la lectura de esta correspondencia, que arroja nueva luz sobre la relación entre ambos, la que me llevó a redescubrir Ithaque délivrée, la versión francesa de The Rescue, actualmente olvidada. Del conjunto de la presente investigación se desprende la imagen de un compositor que, a pesar de su virtuosismo técnico, sabe ponerse a sí mismo a prueba de manera progresiva antes de acometer la que se mantendrá como su ópera más popular y valorada. / Peter Grimes, the first opera of the English composer Benjamin Britten, was recognised as a masterpiece from its release in 1945, and immediately joined the international circuit. With this work, the modern opera tradition of the United Kingdom finally re-emerged after several attempts. The thesis here presented arose from my astonishment at the composer’s mastery and talent at his first opera undertaking, a rare event, even in the case of major opera composers such as Mozart, Verdi or Puccini. My aim is thus to explain to what extent Benjamin Britten’s instrumental and vocal works anticipate the opera composer and how his previous production prepared him for the jump into the lyric genre. My research examines in what sense Britten’s work previous to Peter Grimes proves to be a laboratory for the future opera composer, given its significant dramatic-scenic characteristics. For this purpose, I develop an explanation of the concept of musical dramatic quality, before studying Britten’s important works of the 40s, especially the Sinfonia da Requiem (1941). I then focus on the radio drama The Rescue (1943), the true core of the research here presented. Based on a libretto by Edward Sackville-West and produced by the BBC, The Rescue is considered to be his last major work before Grimes and undoubtedly represents the culmination of Britten’s dedication to incidental music. After researching its production circumstances, as well as its relationship to Monteverdi’s opera Il ritorno d’Ulisse in patria, I highlight the quasi-operatic character of The Rescue, on both textual and musical levels. In this sense, The Rescue can be considered the composer’s last rehearsal before undertaking Peter Grimes. While it is true that Britten’s dedication to incidental music enables him to become familiar with important aspects of the operatic style, I also show how his mastery of technical and discursive resources of the radio and documentary cinema were also incorporated in an original manner in some of his most important operas. Particular emphasis is given to the figure of the critic and writer Sackville-West, Britten’s friend and counsellor at his return to England in 1942, and whose importance has not been sufficiently valued in Britten’s studies. The direct consultation of The Rescue autograph, preserved in the archives of the Britten-Pears Foundation, led me to discover important fragments of the radio drama that were not included in the concert version of de Souza (The Rescue of Penelope). In The Thesis, these fragments are presented for the first time, together with a selection of the so far unpublished correspondence between Britten and Sackville-West. This correspondence sheds new light on the relationship between both men, and it enabled me to discover Itaque délivrée, the French version of The Rescue, now forgotten. Throughout the research here presented, what stands out is the image of a composer who, despite his technical virtuosity, knows how to set himself to the test before undertaking what will remain as his most popular and appreciated opera.

La tesi doctoral que es presenta mostra la llarga tradició de bandes de música locals que hi ha hagut a Sant Carles de la Ràpita. Des del darrer terç del segle XIX amb la presència de dues bandes de música a la població, s’han anat succeint aquest tipus d’agrupacions. Una d’aquestes primeres bandes estava dirigida per Tomàs Pujol Companyó, un torrer que havia adquirit els seus coneixements musicals a l’exèrcit. L’any 1887 una crònica de festes majors qualifica la presència de la banda de música en una ubicació determinada de la plaça de bous com a inveterada, terme que designa un costum molt arrelat. A les darreries de segle XIX i principis del XX, també hi ha notícies de la contractació ocasional de bandes, cobles o grups de dolçaina i tabal de poblacions veïnes per tal de donar encara més lluïment a les festes. Abans de la Guerra Civil Espanyola es té testimoni de multitud de bandes a la localitat: la banda dirigida pel mestre Leopoldo, que era un moliner; la dirigida pel secretari de l’Ajuntament, el mestre Higinio Domingo Romeu; i la banda del sindicat agrícola que dirigia el mestre Montfort, de professió rellotger. Totes elles van amenitzar les festes en alguna ocasió. Contemporània a la banda del sindicat agrícola, hi havia la banda vinculada al sindicat Sant Telm, i el director Leopoldo Segarra. Malauradament, amb la guerra l’activitat de les bandes locals es paralitza. L’interès del consistori i la bona disposició del mestre Guillermo Cantallops Barceló, el qual arriba a la localitat des de Mallorca, destinat com a mestre de l’Escola Nacional Graduada, seran fonamentals per recuperar l’activitat bandística. Es va contactar amb els músics de les antigues agrupacions, es van formar nous músics, es van comprar instruments i la banda sortia de nou al carrer per festes majors l’any 1944. Tot i que la banda havia començat sent municipal, al cap d’un temps es va crear l’Agrupació Musical Rapitenca (AMR) per vetllar pels seus interessos. Diferents mestres s’han succeït en el càrrec de director de la banda: Sixto Mir Baldrich, Joaquín J. Amela Guillot, José Pascual Sanchiz, Rafael Cárcel Pinach, Vicent Sunyer Garcia, Josep Fuster Martinez, Vicente Jorge Adriá, Enric Naval Llorca i Antoni J. Alburquerque Subirats. Tots ells van aportar la seva experiència a la banda local, aconseguint millorar amb el temps la cultura musical de la localitat. L’entitat oferia formació a les persones que estiguessin interessades en tocar a la banda. En un principi, el propi director era el mestre de l’escola i poc a poc es va anar ampliant el nombre de professors fins arribar als quinze de l’actualitat. La construcció de l’escola de música actual és una de les fites assolides més importants en la llarga història de l’AMR i ha permès donar resposta a la forta demanda d’ensenyament musical de la població. La banda de l’AMR amb la resta de bandes de la comarca, evidencien el fort arrelament que aquest tipus d’agrupació té en el territori. Alguns dels elements que expliquen aquest moviment són: la importància de la seva funcionalitat amenitzant tota mena d’actes civils i religiosos; la projecció de la localitat a l’exterior; la seva tasca de cohesió social amb grups heterogenis; el foment de la cultura i el gust per la música. Aquest fort fenomen bandístic ha estat comú en altres zones del món, servint la ciutat d’Edimburg i les seves poblacions veïnes per analitzar les similituds i diferències amb la realitat de la banda de l’AMR. / La tesis doctoral que se presenta muestra la larga tradición de bandas de música locales que ha habido en Sant Carlos de la Rápita. Desde el último tercio del siglo XIX con la presencia de dos bandas de música en la población, se han ido sucediendo este tipo de agrupaciones. Una de estas primeras bandas estaba dirigida por Tomàs Pujol Companyó, un torrero que había adquirido sus conocimientos musicales en el ejército. El año 1887 una crónica de fiestas mayores califica la presencia de la banda de música en una ubicación determinada de la plaza de toros como inveterada, término que designa una costumbre muy arraigada. A finales del siglo XIX y principios del XX, también hay noticias de la contratación ocasional de bandas, coblas o grupos de dulzaina y tamboril de poblaciones vecinas para dar aún más brillo a las fiestas. Antes de la Guerra Civil Española se tiene testimonio de multitud de bandas en la localidad: la banda dirigida por el maestro Leopoldo, que era molinero; la dirigida por el secretario del Ayuntamiento, el maestro Higinio Domingo Romeu; y la banda del sindicato agrícola que dirigía el maestro Montfort, de profesión relojero. Todas ellas amenizaron las fiestas en alguna ocasión. Contemporánea a la banda del sindicato agrícola, hubo la banda vinculada al sindicato Sant Telmo, y el director Leopoldo Segarra. Desgraciadamente con la guerra la actividad de las bandas locales se paraliza. El interés del consistorio y la buena disposición del maestro Guillermo Cantallops Barceló, el cual llegó a la localidad desde Mallorca destinado como maestro de la Escuela Nacional Graduada, serán fundamentales para recuperar la actividad bandística. Se contactó con los músicos de las antiguas agrupaciones, se formaron nuevos músicos, se compraron instrumentos y la banda salía de nuevo a la calle por fiestas mayores el año 1944. Aunque la banda había empezado siendo municipal, al cabo de un tiempo se creó la Agrupación Musical Rapitense (AMR) para velar por sus intereses. Diferentes maestros se han sucedido en el cargo de director de la banda: Sixto Mir Baldrich, Joaquín J. Amela Guillot, José Pascual Sanchiz, Rafael Cárcel Pinach, Vicent Sunyer Garcia, Josep Fuster Martinez, Vicente Jorge Adriá, Enric Naval Llorca y Antoni J. Alburquerque Subirats. Todos ellos aportaron su experiencia a la banda local, consiguiendo mejorar con el tiempo la cultura musical de la localidad. La entidad ofrecía formación a las personas que estuvieran interesadas en tocar en la banda. En un principio, el propio director era el maestro de la escuela y poco a poco se fue ampliando el número de profesores hasta llegar a los quince actuales. La construcción de la escuela de música actual es uno de los hitos conseguidos más importantes en la larga historia de la AMR y ha permitido dar respuesta a la fuerte demanda de enseñanza musical de la población. La banda de la AMR con el resto de bandas de la comarca, evidencian el fuerte arraigo que este tipo de agrupación tiene en el territorio. Algunos de los elementos que explican este movimiento son: la importancia de su funcionalidad amenizando todo tipo de actos civiles y religiosos; la proyección de la localidad en el exterior; su labor de cohesión social con grupos heterogéneos; el fomento de la cultura y el gusto por la música. Este fuerte fenómeno bandístico ha sido común en otras zonas del mundo, sirviendo la ciudad de Edimburgo y sus poblaciones vecinas para analizar las similitudes y diferencias con la banda de la AMR. / This thesis presents the long tradition of the banding movement in Sant Carles de la Ràpita. Since the last third of the 19th century, when two wind bands co-existed in the locality, several musical groups have maintained this movement alive. Tomàs Pujol Companyó was the conductor of one of the first local bands in the town. He learned music in the army and after serving his duties, became a lighthouse keeper in Sant Carles de la Ràpita. In 1887, a newspaper covering the local festivals stated that the band was playing in the inveterate place of the stands of the bullring. This term refers to a firmly established habit. In the late 19th and early 20th centuries, other news explain that wind bands, cobles and musical groups with dolçaina and tabal were hired to give more importance to the local festivals. Before the Spanish Civil War, several local wind bands played in the festivals of the town: the band conducted by Leopoldo, a miller; the band conducted by Higinio Domingo Romeu, the secretary of the city council; and the band of the agricultural union conducted by Montfort, a watchmaker. Contemporary to this last band, there was a second band of the union of Sant Elm, and a conductor called Leopoldo Segarra. Unfortunately, the war stopped the banding movement in the town. Some years later, the interest of the city council and the willingness of Guillermo Cantallops Barceló were fundamental to recover the banding activity in the town. Guillermo was an educator from Mallorca that arrived to work as a teacher in the National Graduate School of the town. Musicians from old groups were contacted, new musicians were taught, instruments were bought, and finally the band marched again for the local festivals of 1944. Although the band originally started as a municipal band, very soon the Agrupació Musical Rapitenca (AMR) was founded to protect the interests of the band. Since then, several conductors have directed the band: Sixto Mir Baldrich, Joaquín J. Amela Guillot, José Pascual Sanchiz, Rafael Cárcel Pinach, Vicent Sunyer Garcia, Josep Fuster Martinez, Vicente Jorge Adriá, Enric Naval Llorca and Antoni J. Alburquerque Subirats. All of them contributed with their experience to the success of the band, progressively improving the musical culture of the town. The entity offered musical lessons to anyone interested in joining the wind band. At the beginning, the conductor of the band was in charge of teaching these students. Gradually, the number of teachers increased until reaching fifteen teachers nowadays. The current building of the School of Music is one of the main achievements in the history of the AMR, allowing to offer enough music classes to the high demand in the town. The wind band of the AMR together with the other local bands are a clear evidence of the strong roots of these musical groups in the territory. Some of the elements that explain this movement are: the importance of its functionality entertaining civil and religious events; the projection of the town abroad; cohering heterogeneous social groups; the promotion of culture and taste for music. This strong movement is common in other places around the world. The bands in Edinburgh and its surroundings will serve to identify the main similarities and differences with the band of the AMR.

Aquesta tesi s'ha desenvolupat entorn les repercussions i oportunitats creades per la digitalització, accessibilitat en línia al patrimoni cultural i la preservació digital, doncs el llenguatge hipermèdia i els nous fluxos de comunicació han atorgat una nova dimensió als sistemes de comunicació i documentació i a les estratègies i programes de gestió, preservació, estudi, difusió i accés als béns culturals. L'estudi de cas són les col•leccions europees d'instruments musicals en línia. Hem pogut determinar les tendències de futur en relació a finalitats i objectius de la documentació i digitalització del patrimoni cultural, en l'àmbit de la Unió Europea, amb l'anàlisi de llocs web de les col•leccions europees d'instruments musicals en línia i amb l'anàlisi de les polítiques de digitalització. L'estudi de cas ens ha permès aportar una visió innovadora i multidisciplinària, de confluència entre els drets culturals, les Ciències de la Documentació i les metodologies i conceptes de la Museologia. Amb aquesta tesi defensem que l'accessibilitat d'estructures del coneixement, com les col•leccions en línia, és una de les garanties per a l'autonomia de les persones i el progrés de les societats. / This thesis has been developed around the impacts and opportunities created from the digitisation and online accessibility of cultural heritage and digital preservation, seeing how the language hypermedia and new communication flows have given a new dimension to communication systems and documentation strategies as well as programs management, preservation, study, dissemination and access to cultural heritage. The case study is the european online musical instruments collections. We have been able to determine future trends regarding aims and objectives of the documentation and digitisation of cultural heritage in the European Union, with the analysis of the wesites of the european online musical instruments collections and the analysis of the digitisation policies. The case study has allowed us to provided an innovative and multidisciplinary vision of convergence between the cultural rights, Information and Communication Sciences and Museology methodologies and concepts. This thesis is to defend the accessibility of knowledge structures, such as collective Collections Online, which is one of the guarantees for the independence of the people and the progress of societies.

Los estilos del repertorio castellonense para piano cristalizan, fundamentalmente, en obras dirigidas a los gustos de la sociedad española y europea del momento. Un buen número de estas piezas, enmarcadas dentro del piano de salón decimonónico, acusan una clara influencia de la ópera italiana y de los bailes de salón europeos. Al despuntar el siglo XX, la producción pianística continuará ganándose el favor del público a través de piezas ligeras sustentadas en los bailes de moda del momento. Sin embargo podemos hablar también de un repertorio minoritario comprometido con el acto artístico y alejado del carácter funcional y utilitario que se había dado hasta el momento. / The different styles of the repertoire for piano in Castellón will be reflected in the production of works mostly addressed to the taste and expectations of the Spanish and European contemporary society. A good number of these pieces, framed within the nineteenth century salon piano style, reveal a clear influence of the Italian opera and European dances. As the 20th century begins, the production of piano works will continue gaining the favor of the public with ligth pieces inspired in the more fashionable dances of the moment. However, we can also refer to a smaller repertoire, more compromised with the artistic act and far from the functional and utilitarian character used by compositions up to that moment.

Entre 2005 y 2007, Miguel Ángel Roig-Francolí compuso un ciclo de cuatro obras con las que quiso mostrar su reacción ante las tragedias humanas y ecológicas que habían sucedido a finales del siglo XX y principios del XXI. El foco de esta tesis es el análisis de tres de estas cuatro piezas: Dona eis requiem (2005), Antífona y salmos para las víctimas del genocidio (2005) y Missa pro pace (2007). Todas ellas comparten una serie de características musicales y fueron escritas para el mismo tipo de formación (coro y conjunto instrumental), con lo que aúnan dos tipos distintos de texto, el verbal y el musical. Estas obras son un ejemplo del uso de la intertextualidad en la música postmoderna, y en ellas el compositor combina citas de melodías de origen medieval con un lenguaje musical caracterizado por su simplicidad, que él mismo define como postminimalista. El primer objetivo de esta tesis es de tipo descriptivo. La intención es explicar los distintos elementos que aparecen en estas obras, y cómo estos se articulan unos respecto a los demás. El segundo propósito es comentar e interpretar el modo en el que el significado de estas piezas se construye a partir de los intertextos que aparecen en ellas. Así, se toma el análisis descriptivo de las piezas como punto de partida para hacer una aproximación al modo en que el autor expresa su intención compositiva, en diálogo con el sentido de las citas y demás elementos que toma prestados de otras obras. / Between 2005 and 2007, Miguel Ángel Roig-Francolí composed a cycle of four pieces; through them, he wanted to show his stance regarding the human and ecological tra-gedies that had been happening at the end of the 20th century and the beginning of the 21st. The focus of this dissertation is the analysis of three of these four works: Dona eis requiem (2005), Antiphon and Psalms for the Victims of Genocide (2005), and Missa pro pace (2007). All of them share certain musical characteristics and were written for the same kind of formation (choir and instrumental ensemble); this way, they combine two different kind of text, verbal and musical. These pieces are an example of the use of intertextuality in postmodern music. The composer combines in them quotations of melodies of medieval origin with a musical language defined by its simplicity, which he describes as postminimalist. The first objective of this thesis is analytical; it wants to explain the different elements that appear in these compositions and how they are articulated among themselves. The second purpose is to comment and understand the way in which the meaning of the pieces is constructed from the intertexts that appear in them. Therefore, it takes the descriptive analysis of the works as the starting point, and from there it attempts to make an approximation to the way the composer expresses his authorial intention, in a dialog with the meaning of the quotations and other elements he borrows from earlier works.

El objeto de investigación es obtener información sobre la casuística de los programas de estudio de los instrumentos de cuerda, centrándose en el de violín ya que dichos programas contemplan como material opcional el estudio de obras de compositores españoles. Por ello, se quiso descubrir si el motivo era la no existencia de dichas obras o la no utilidad pedagógica que pudiesen presentar. El estudio se incluirá en el contexto educativo de las Enseñanzas Artísticas (Música) que se imparten en Conservatorios y Escuelas de Música, centrando el mismo, en el ámbito de la C. A. de las Islas Baleares. Se trata de una investigación cualitativa ya que se ha indagado sobre la premisa de si existe repertorio español para violín y si éste es lo suficiente variado técnica e interpretativamente para poder elaborar una Propuesta Curricular que englobe los tres niveles de estudios, Grado Elemental, Grado Profesional y Grado (superior) y sus respectivos cursos. El estudio se centra en el paradigma interpretativo puesto que se han estudiado, analizado, clasificado e interpretado los datos y materiales que se han encontrado. También se han formulado unos objetivos, elaborado una serie de instrumentos y en base a los datos introducidos en ellos, se han extraído una serie de conclusiones. La investigación tiene en cuenta la Ley de Educación vigente en todo el Estado Español concretándose en la ley sobre Enseñanzas Artísticas desarrollada por la Comunidad Autónoma de las Islas Baleares, ya que esta comunidad cuenta con una política curricular propia. Se ha realizado una revisión y análisis de los curricula, centrándose en los de los Conservatorios de Palma de Mallorca, y se ha realizado una concreción de ellos secuenciando los contenidos por Grados (Elemental, Profesional y Grado superior) y por cursos. Se ha llevado a cabo una amplia recopilación de materiales de música española para violín, concretamente 443 obras, y han sido clasificados como métodos para violín, estudios y caprichos, tratados y obras. Gracias al análisis de los elementos técnicos e interpretativos de dichos materiales y en base a la concreción curricular realizada, se ha podido elaborar una Propuesta Curricular que incluye los mismos apartados con los que han sido clasificados los materiales, además de su clasificación por Grados y cursos. Una vez finalizada la investigación se cree que ésta ayudará a la difusión y conservación del repertorio violinístico español, además se facilitará a los docentes una herramienta de consulta a la hora de buscar repertorios para sus alumnos y adecuarlo a sus capacidades y a las exigencias curriculares. Concluyendo, este estudio contribuirá a la construcción de conocimiento y será el punto de partida de futuras investigaciones. / The main objective of this investigation is to obtain information on the casuistry of the curricula relating to stringed instruments, focusing on the violin. Normally violin programs do not include works by Spanish composers as its basic repertoire. This, in turn, raises the question as to the reason for the absence of such works and whether or not there is educational usefulness to be gained from this material. It is included into the educational context of Artistic Education (namely music), taught in conservatories an music schools, which departs from that stipulated by the Education Act in force throughout the entire Spanish State System focusing on the region of the Balearic Islands. It is framed within the qualitative investigations, as it is based on the premise whether there is Spanish repertoire for violin and if there is enough technical and interpretatively variety on it so we could develop a Curricular Proposal which comprises the three levels of studies, Elementary, Professional and Superior, and its courses. It also embraces the interpretative paradigm since we had studied, analyzed, classified and interpreted the materials found. A review of the curricula had been done, concretely the ones from the Conservatories of Palma de Mallorca, with the intention to specify and sequence its content in the three levels of studies (Elementary, Professional and Superior) and its courses. A large number of Spanish violin materials had been collected, concretely 443 works, and classified into violin methods, studies and caprices, tractates and works. Through the analyses of the technical and interpretative elements of the materials we were able to develop a curricular proposition which includes the same sections with which materials had been classified as well as by levels and courses. Once the investigation had been finished we believe that it will help into the dissemination and preservation of the Spanish violin repertoire and it will provide educators and musician with a tool to consult when looking for repertoires for themselves or for their students. Concluding, this study will contribute to build knowledge and will open a line for future research.

El objetivo general de este trabajo investigativo es establecer la transformación y el desarrollo del género musical denominado bambuco en Bogotá durante el siglo XIX, destacando compositores, formas y obras, para vincularlos con el contexto sociocultural en el que se desarrolló esta música y la manera en que participó en la construcción de una identidad nacional en Colombia.En los años de independencia de Colombia ya se dio inicio a una amplia transformación social en la que nuevos colectivos hegemónicos se apropiaron de una ideología sustentada en la búsqueda de una identidad nacional. Una vez lograda la independencia, varios de estos colectivos, heterogéneos y de origen dispar, confluyeron en Bogotá motivados por las posibilidades socioeconómicas de esta ciudad. El asentamiento de un gran número de tales grupos sociales favorece que sus manifestaciones culturales adquieran un significado casi "ideológico" al convertirse en un punto diferencial de las clases "culta" y "popular" de Bogotá, que estarían involucradas en los conflictos de tipo político, económico y social de la época.Podría decirse que el bambuco en su vertiente musical fue una piedra angular de dicho proceso de construcción de una imagen de identidad nacional en la capital de la naciente república, pues de ser uno de los elementos que conformaban el patrimonio colectivo de una cultura rural del sur colombiano, como veremos seguidamente, pasó a ser un agente ideológico en los conflictos de la ciudad en la que se concentraban no sólo distintos colectivos regionales sino también el poder político y económico. La transformación social y musical de esta música la llevó a constituirse en patrimonio musical y símbolo de una nueva nacionalidad colombiana, ajustándose de igual manera a nuevos usos "estilísticos", sociales e ideológicos.

L’objectiu de la tesi és l’estudi de la música a Mallorca durant el segle XVII. La recuperació i estudi de les fonts musicals conservades en la catedral de Mallorca és l’eix principal de la tesi, que, però, vol presentar també la seva contextualització dins del panorama musical de Mallorca. L’estudi de la formació de les distintes capelles de música, principalment la de la catedral, de les seves activitats i participació en les distintes celebracions religioses i civils, intenta donar una visió general del paper de la música en l’ambient cultural i humanístic de Mallorca. Així mateix l’análisi detallat del repertori musical global en ús durant el segle XVII, tant pel que fa a les composicions en llatí, com en les composicions en llengua vernacle conservades completes, parcials o baix atribució anònima, vol ser revelador dels interessos i de les necessitats musicals que es tenien durant aquells anys i com aquests podien ser determinants per a la formació del corpus d’obres musicals que es feien servir en les celebracions de la catedral. El corpus de composicions musicals estudiat i editat compren obres en llengua castellana que es conserven completes i que corresponen, en la seva majoria, a autors hispànics actius durant el segle XVII. Està format per disset composicions dividides en vuit villancicos, sis tonos i tres peces per a ministrils. Les aportacions fonamentals que fa aquesta tesi és la recuperació d’un nombre destacable d’obres que són inèdites en el corpus de música en castellà del barroc, de compositor tan notòris Joan Barter, Josep Gaz, Antonio Teodoro Ortell o Tomás Micieces I. Totes les composicions eren inèdites i, per tant, aquest treball també servirà per enriquir el catàleg d’obres de cada un d’aquests compositors. Destaca, així mateix, la col·lecció dels sis tonos (E-PAc, sig. FA 1964) composts per Juan del Vado i Juan Hidalgo, músics de la cort de Madrid, que fins ara romanien en l’oblit en mig de les pàgines d’un llibre d’anotacions de la fàbrica de la catedral. Un altre conjunt d’obres que s’han donat a conèixer en aquest treball de tesis és un petit recull de música per a ministrils, anotada en un plec solt conservat dins del volum sv2, que conté el segon llibre de misses de Palestrina (Roma, 1572). Conté un total de sis composicions, de les quals només tres es conserven en totes les seves parts. L’edició i estudi d’aquesta música per a conjunt instrumental, constitueix una aportació al repertori de música composta exclusivament per a ministrils, de la qual es conserven moltes poques fonts a l’estat espanyol. Aquesta tesi realitza, també, diferents i òbvies aportacions tant al coneixement de la música a Mallorca i, sobretot, contribueix a una millor comprensió de la història de la música hispànica, en el seu conjunt i context mediterrani. A més de l’evident recuperació patrimonial associada a aquest treball, s’ha volgut, així mateix, donar llum sobre el procés compositiu de les obres, la seva gènesi i la seva recepció al llarg de la història, a través d’una edició que intenta tenir una doble lectura: per una part, vol ser una aportació científicament rigorosa al coneixement del patrimoni musical espanyol i per una altra, facilitar l’accés al músic pràctic per contribuir a la difusió d’aquest repertori. / The aim of this thesis is the study of the music in Mallorca during the seventeenth century. The main focus is the recovery and study of musical sources preserved in the Cathedral of Mallorca. However, I also want to put into context the musical sources in in relation to the cultural scene in Mallorca in the 17th century. The study of the formation of the different chapels of music, mainly from the cathedral, its activities and participation in various civil and religious celebrations, intended to give an overview of the role of music in the cultural and humanistic life in Mallorca. The detailed analysis of the global repertoire in use, both in the compositions in Latin, as in the vernacular language, wants to be revealing of the interests and musical needs that were held during those years and how these could be decisive for the formation of the musical corpus of the cathedral. The corpus of the musical compositions studied and published consists of seventeen musical compositions in Spanish, divided into eight villancicos, six tonos and three compositions for minstrels. All of them are works of Spanish musicians of the 17th century. The main contributions that this thesis offers is the recovery of a remarkable number of works which are unique in the corpus of the Spanish Baroque music. Among them there are works of Juan Barter, Josep Gaz, Antonio Teodoro Ortells and Tomas Micieces I. All compositions were unknown, therefore, this study also serves to enrich the catalog of works by each of these composers. I want to highlight the collection of six tonos (E-PAc, sig. FA 1964) composed by Juan del Vado and Juan Hidalgo, musicians of the court of Madrid, which hitherto remained in obscurity in the midst of pages of a accounting book of the cathedral. Another set of works, that have been released in the present work, is a small collection of music for the minstrels, noted in a loose fold conserved within the volume, which contains the second book of Masses of Palestrina (Rome, 1572). It includes a total of six compositions, of which only three are conserved in all their parts. The edition and study of music for this ensemble is a contribution to the repertoire of music composed exclusively for the minstrels, of which very few sources remain in Spain. This thesis also makes notorious contributions to the knowledge of music in Mallorca and contributes to a better understanding of the history of Hispanic music, in the Mediterranean context. Further than the patrimonial recovery associated to this work, I also wished to put light on the compositional process works, its genesis and reception throughout history, offering a critical edition with a double reading: on the one hand, it wants to be a contribution scientifically rigorous to the knowledge of the Spanish musical heritage and, on the other hand, to facilitate the access to the practical musician to contribute to the spreading of this repertoire.

La tesi se centra en l’anàlisi de les lògiques estructurals que regeixen el funcionament del repertori instrumental per al conjunt de flaüta (flauta de tres forats) i tambor de les illes d’Eivissa i Formentera (illes Pitiüses). Aquest repertori de transmissió oral està format per les sonades de missa (peces interpretades durant la celebració de la litúrgia religiosa), les sonades per ballar (peces per acompanyar les danses) i les gaites (gran conjunt de repertori amb l’única finalitat de deleitar els oïent). L’estudi s’aborda des d’una perspectiva diacrònica i té en compte els canvis experimentats durant el segle XX i fins a principis del segle XXI. Es divideix en dues parts. La primera està centrada en aspectes socials com són les situacions amb presència de música per a flaüta i tambor, els processos de transmissió del repertori o els actors que hi intervenen, a més d’una aproximació a les característiques morfològiques i acústiques d’aquests instruments. La segona part, que constitueix el nucli central de la recerca, se centra en la descripció i la modelització del repertori. L’anàlisi segueix un plantejament estructuralista que es fonamenta en els processos analítics proposats per Nicolas Ruwet, Jean-Jacques Nattiez i Simha Arom, a més d’enriquir-se amb les aportacions de Bernard Lortat-Jacob i Giovanni Giuriati en el camp de la improvisació en les músiques de transmissió oral. Com a resultat de les anàlisis, es proposen dos models de funcionament del repertori: el model d’organització fixada i el model d’organització flexible. El primer es caracteritza per la partició de la seqüència musical en porcions d’extensió fixada i sovint de construcció simètrica, a més d’emprar perfils melòdics amb corbes ben definides i de conducció clara, propis de les melodies vocals i coincident amb els models de construcció melòdica més habituals en la música europea dels últims dos o tres segles. En el model d’organització flexible, en canvi, les seqüències melòdiques s’organitzen en segments d’extensió diferent, sense simetria, i poden presentar processos flexibles deguts a la reiteració variable del propi segment o d’una porció d’aquest, al mateix temps que les configuracions melòdiques, en general, són més curtes, més ornamentades i amb una direccionalitat molt menys previsible. Les mecàniques detectades en el repertori d’Eivissa i Formentera no són exclusives d’aquesta àrea geogràfica, sinó que també es troben, amb major o menor mesura, en altres músiques de transmissió oral de la Mediterrània, així com en determinats repertoris històrics. / The thesis focuses on the analysis of the structural logics that govern the performance of instrumental repertoire for flaüta (three-hole flute) and tambor (drum) set of the islands of Eivissa and Formentera (Pityusic islands). The oral transmission repertoire consists of sonades de missa (pieces played during the celebration of religious liturgy), sonades per ballar (pieces to be played as accompaniment to traditional dances) and gaites (wide set of repertoire for the only purpose of delighting the listener). The study is approached from a diachronic perspective and takes the changes experienced during the twentieth century until the early twenty-first century into account. It is divided into two parts. The first one focuses on social aspects like the situations with presence of music for flaüta and tambor, the processes of transmission of the repertoire or the actors concerned, as well as an approach to the acoustic and morphological characteristics of these instruments. The second part, which constitutes the core of the research, focuses on describing and modeling the repertoire. The analysis is approached from a structuralist point of view based on the analytical processes proposed by Nicolas Ruwet, Jean-Jacques Nattiez and Simha Arom, also enriched with contributions from Bernard Lortat-Jacob and Giovanni Giuriati in the field of improvisation in oral transmission music. As a result of the analysis, we propose two models of functioning of the repertoire: the fixed organizational model and the flexible organizational model. The first of them is characterized by the partition of the musical sequence in steps of fixed length and often of symmetrical construction, as well as the use of melodic profiles with well-defined curves and clear direction, typical of the vocal melodies and matching with the usual melodic construction models in European music of the last two or three centuries. In the model of flexible organization, however, the melodic sequences are organized into segments of different length, without symmetry, and may show flexible processes due to the variable reiteration of the segment itself or a portion of the segment, like the melodic configurations, in general, are shorter, more ornamented and with a much less predictable directionality. The detected mechanics in the repertoire of Eivissa and Formentera are not exclusive to this geographical area, are also found, to a greater or lesser extent, in other music of oral transmission of the Mediterranean, as well as certain historical repertoires.