El objetivo de la Tesis es el estudio de los conjuntos líticos recuperados en los niveles de Paleolítico Medio del yacimiento arqueológico del Abric Romaní (Capellades, Barcelona). Tras una exposición del marco teórico en el que se inscribe el trabajo y la presentación de las características generales del yacimiento (contexto geológico y geomorfológico, estratigrafía, cronología, datos paleoambientales, historia de las investigaciones), se desarrolla la metodología de estudio, que se estructura en dos líneas principales: a) el análisis morfotécnico de los artefactos líticos mediante los procedimientos establecidos en el marco del Sistema Lógico-Analítico, y b) el análisis de la distribución espacial de los restos líticos a partir de los remontajes y de la utilización de tests estadísticos. Los resultados muestran la existencia en la secuencia arqueológica de tendencias de cambio temporal que afectan a la captación de materias primas, la tecnología y la tipología de los artefactos, así como unos patrones de organización del espacio basados en la concentración de las actividades técnicas en torno a los hogares.

Aquesta tesi es basa en una llarga experiència en diversos projectes i excavacions portats a terme a les Illes Balears, però sobre tot en el de l’excavació dels Closos de Can Gaià a Felanitx, que he codirigit juntament amb altres investigadors. La formació en arqueometal•lúrgia s’ha realitzat al Museo Arqueològico Nacional i en el CSIC Secció Arqueologia de Madrid, en l’època que es trobava en el mateix espai físic que el Museo Arqueológico. Els materials estudiats procedeixen de molts diversos indrets i jaciments de les Balears, en la majoria dels casos d’excavacions antigues o de troballes casuals, que a l’actualitat es troben a diversos museus insulars. Així i tot, l’antiguitat de les excavacions i el deficient registre arqueològic de la majoria dels casos, ha estat suplert, en part, per les abundants informacions de moltes de les troballes i de l’acurat registre d’algunes campanyes a jaciments excavats a la segona meitat del segle XX, com és el cas de son Matge a Mallorca, o son Mercer de Baix a Menorca. Aquests últims citats, i alguns més han permès cimentar un ancoratge cronològic i de disposició micro i semimicroespacial, sense els quals la present feina hagués estat impossible. També s’han afegit els estudis encara més recents, que han estat cabdals per desenvolupar aspectes fonamentals, com és el cas de l’explotació de mineral local durant la prehistòria. Pel que fa a la possibilitat de contextualitzar aquests metalls i el seu ús, s’han incorporat els coneixements adquirits els últims anys, a partir fonamentalment de la segona meitat de la dècada dels anys 90 del segle XX. El punt de partida primordial per l’estudi de les societats de l’Edat del Bronze es fonamentà en un estudi desenvolupat per l’autor, juntament al Dr. Manel Calvo (Calvo i Salvà, 1997).

La acuñación de moneda en un territorio sin historia ni tradición monetaria previa supone que se ha producido una serie de cambios políticos, sociales y culturales para hacerla posible. Tales cambios se perfilan como algunos de los puntos más relevantes dentro del proceso de colonización que tuvo lugar a lo largo del siglo II a. C. e inicios de la centuria siguiente en el valle de Cabrera de Mar así como en el territorio Layetano. Cuando se descubre que aspectos aparentemente tan distintos como la moneda, la cerámica de importación, la epigrafía, los ritos funerarios o la arquitectura –elementos que, en ocasiones, se tiende a individualizar en publicaciones y congresos demasiado específicos– son todos parte de una relación causa­efecto -que no hace más que reflejar fases de un mismo proceso en el registro arqueológico-, es el momento de llevar a cabo estudios de síntesis que ayuden a interrelacionar las distintas partes de un todo. Esa es la tarea que se ha tratado de llevar a cabo de una forma sintética y muy resumida en la primera parte de este trabajo. En ella, nos adentraremos en los principales yacimientos del valle de Cabrera de Mar, veremos su urbanismo, su arquitectura, las cerámicas que importaron, la lengua de la que se sirvieron y las monedas que utilizaron y conocieron. Por otro lado, las preguntas básicas que se pretenden responder son siempre muy similares cuando se emprende el estudio de un taller monetal: ¿Quién acuñó la moneda? ¿Por qué? ¿Para qué? ¿Cómo? ¿Dónde? ¿Cuándo? ¿Cuánta? Con la intención de responder a todos estos interrogantes, la mayoría de las monografías numismáticas sigue unas características formales básicas que apenas se diferencian unas de otras. En la segunda parte de esta tesis doctoral, se intenta contestar de la forma más exhaustiva posible a dichas incógnitas. Los apartados dedicados a la ubicación de los talleres y a las leyendas utilizadas suelen ser elementos clave para responder a las cuestiones de quién acuñó la moneda y dónde. A su vez, aspectos como la metrología, tipología y la técnica (análisis metalográficos) utilizada por la ceca son fundamentales para conocer cómo se acuño la moneda e, incluso, plantear hipótesis sobre el uso que se dio al numerario puesto en circulación que hoy estudiamos. Finalmente, los capítulos dedicados a la producción, ordenación y cronología de las emisiones deberían ofrecer respuestas a interrogantes tan trascendentes como cuándo y cuánta moneda se puso en circulación. Si bien estas dos primeras partes –arqueológica y numismática– resultan complementarias entre sí, presentan unas características básicamente descriptivas. En ellas, se detallan todos los datos de que se dispone y se presentan las reflexiones derivadas de los mismos, pero solo en raras ocasiones se intentará incorporar la ceca de ilduro dentro del que fue su contexto histórico –el proceso de colonización del NE peninsular–. Para llevar a cabo esta última tarea, se ha elaborado una tercera y última parte mucho más breve, teórica y explicativa. En ella, se pretende desarrollar un hilo expositivo que narre los acontecimientos que tuvieron lugar en el valle de Cabrera de Mar durante los siglos II­I a. C. y que contextualice históricamente las mencionadas dos primeras partes de la tesis. Como no podía ser de otra manera, el estudio se cierra con las correspondientes conclusiones y la obligada bibliografía. Dichas conclusiones se han basado en la confrontación de los datos expuestos en las dos primeras partes del estudio, donde arqueología y numismática se dan la mano para, en la medida de lo posible, intentar responder a las seis preguntas fundamentales anteriormente formuladas: ¿Quién acuñó la moneda? ¿Por qué? ¿Para qué? ¿Cómo? ¿Dónde? ¿Cuándo? / A coinage in a territory without former monetary history or tradition, means a series of political, social and cultural changes took place, enabling it. Such changes showed up as some of the most relevant points of the colonization process that took place during the whole second century b. C. and the beginning of the next century in the valley of Cabrera de Mar and the Layetan territory. When it is discovered that apparently different aspects, like money, imported ceramics, epigraphy, funerary rituals or architecture – elements sometimes tending to be individualized in too specific publications and conferences – are part of a cause-effect relationship, showing phases of one same process of the archeological register, synthesis studies are needed that help the interlinking of the different parts of an entire. This task has been performed in a synthetic and summarized way in the first part of the present work, where we enter the main excavations at the valley of Cabrera de Mar, looking at its urbanism, its architecture, imported pottery and the language and coins used. The second part of this PhD thesis tries to answer as extensively as possible the following questions: Who minted the coins? Why? What for? How? Where? When? How much? The paragraphs dedicated to the situation of the workshops and the legends, use to be key elements to answer the question who minted the coins and where. On the other side, aspects like metrology, typology and the technic (metallographic analysis) used by the mint are essential to know how the coins were minted, and also for the setting up of hypothesis about the use given to the issued cash, object of this study. Finally the chapters about the production, ordination and chronology of the issues should answer questions as important as when, and how much cash was put into circulation. Even if the first two parts – archeology and numismatics – are complementary to each other, they have basically descriptive characteristics. The third part of this work aims to develop an expository thread that relates the events happened in the valley of Cabrera de Mar during the II-I centuries b.C., and historically contextualize the mentioned two previous parts of the thesis. Of course, the study is closed, by the corresponding conclusions and the required bibliography.

La tesis doctoral que presentamos identifica y analiza la edilicia cristiana tardoantigua de la provincia hispana de la Tarraconensis. La implantación de edificios cristianos en este territorio del Imperio Romano durante la Antigüedad no es en absoluto un proceso lineal ni uniforme, sino que se produce a lo largo de varios siglos y bajo una gran diversidad de formas y circunstancias, afectando la topografía, el urbanismo y las arquitecturas del mundo clásico pagano. El estudio de este fenómeno resulta básico para entender el primer cristianismo peninsular, ya que las transformaciones que se producen tanto en el campo como en los antiguos núcleos urbanos hispanos a partir de la Paz de la Iglesia son variadas y ricas en formas y matices: cristianización de les villas, construcción de grupos episcopales, iglesias de nueva planta tanto intramuros como extramuros de la ciudad, magnificación de antiguos lugares de culto privados (domus ecclesiae), cristianización de templos paganos con o sin transformaciones arquitectónicas, reaprovechamiento de estructuras públicas como por ejemplo termas o basílicas civiles, implantación de edificios religiosos en lugares simbólicos como las arenas de los anfiteatros, etc. Lo cierto es que los pocos testimonios actualmente conocidos de edilicia cristiana tardoantigua en Hispania -y en este caso concreto, en la Tarraconensis- constituyen necesariamente, partiendo de las referencias disponibles para el resto del Imperio, una parte muy residual de les iglesias y edificios cristianos que con toda seguridad ya existirían antes de la llegada de los musulmanes a la Península Ibérica. Por ello, la presente tesis ha ampliado este catálogo en base a dos acciones principales: 1) El vaciado exhaustivo de les fuentes escritas contemporáneas a los cuatro primeros siglos de cristianismo, y 2) el análisis y disección de una serie de yacimientos arqueológicos romanos e iglesias de cronología medieval que, a pesar de no contener a priori información directa para nuestro objeto de estudio, permiten la identificación de nuevos elementos de edilicia cristiana tardoantigua a partir de la observación de una serie de regularidades significativas (presencia de necrópolis, elementos litúrgicos tardoantiguos, epigrafía cristiana, hagiotoponimia, advocaciones, etc.). Partiendo de este punto, proponemos un esquema que debería ser útil para identificar futuros casos y que tendría muy en cuenta, no sólo la combinación de estas regularidades significativas, sino también dónde y cómo aparecen. Por ejemplo, dentro de contextos urbanos, las necrópolis tardoantiguas no muestran la misma significación si su localización se produce intramuros o extramuros de la ciudad: el primero de los casos resulta revelador para nuestro propósito de estudio, ya que es conocida la íntima relación de estas necrópolis con las primeras iglesias urbanas. Partiendo de un elenco de no más de una veintena de monumentos o yacimientos conocidos para esta provincia diocleciana, hemos conseguido, a partir del estudio en profundidad de las informaciones históricas y de los restos arqueológicos disponibles, ampliar el catálogo hasta un total de 252 ejemplares, de los cuales: 87 se han calificado como seguros, 81 como muy probables, 35 como probables y 49 como posibles. Esta más que notable ampliación del catálogo de la Tarraconensis es fruto del estudio exhaustivo, desde diferentes perspectivas, de las fuentes literarias de la época y de los restos de unos determinados yacimientos arqueológicos no siempre identificados como potenciales lugares de emplazamientos de iglesias tardoantiguas. A partir del inventario comentado y crítico que se ha elaborado es posible observar una serie de regularidades significativas y se llega a una serie de conclusiones imposibles de atisbar previamente. / This PhD thesis identifies and analyses the Christian edifices of late antiquity in the province of Tarraconensis. The appearance of Christian buildings in this area during antiquity is neither a linear nor a uniform process, but instead develops according to a wide diversity of forms and circumstances. The study of this phenomenon is key to understanding early Christianity on the Iberian peninsula, as the transformations affecting both the countryside and the old Hispanic urban centres from the Peace of the Church onwards are varied and rich in both forms and nuances: the christianisation of settlements, the building of episcopal communities, newly built churches both inside and outside the city walls, the celebration of former places of private worship (domus ecclesiae), the christianisation of pagan temples with or without building alterations, the conversion of public facilities such as, for example, baths or civil basilicas, the construction of religious buildings on symbolic sites, like those within the arenas of amphitheatres, and so on and so forth. The truth is that the few surviving remains of Christian buildings of late antiquity in Tarraconensis are clearly only a very small part of the Christian edifices and churches that almost certainly existed before the Muslims arrived in the Iberian peninsula. Accordingly, this thesis has enlarged this catalogue by pursuing two main lines of action: 1) A thorough trawl through written sources contemporary to the first four centuries of Christianity, and 2) an analysis and dissection of a number of Roman archaeological sites and medieval churches, which despite the absence of direct information regarding the purpose of this study allow identifying new aspects of Christian edifices of late antiquity based on the observation of a series of significant common features (presence of necropolis, liturgical elements, Christian inscriptions, saints’ names, dedications, etc.). Based on a prior pool of fewer than twenty known edifices or sites, this study has managed to extend the catalogue to include as many as 252 examples, of which 87 have been rated as definite, 81 as very probable, 35 as probable and 49 as possible. Using the annotated and critical inventory that has been compiled, a series of significant common features can be observed and a number of conclusions are reached that would not have been possible to foresee beforehand

Aquesta tesi doctoral se centra en la caracterització del poblament del final del Plistocè i els inicis de l'Holocè en la façana mediterrània peninsular a partir de l'estudi de la indústria lítica de diversos jaciments de les comarques del nord del País Valencià, i la seua comparació amb els conjunts coneguts de la vall de l'Ebre i la mediterrània Ibèrica. En els moments immediatament anteriors i posteriors a l'Holocè ens trobem amb uns grups humans que pateixen uns canvis industrials molt ràpids, sobretot si els comparem amb la resta de tecno-complexos del Paleolític superior. Aquests canvis continuaran amb les diverses tradicions regionals que es donen, almenys, des del final del Pleniglacial, però sempre aniran lligades als canvis globals que es produeixen en l'Europa occidental. A partir del 12500 BP, en aquesta àrea del continent es desenvolupen complexos industrials que es caracteritzaran pel creixement dels elements apuntats sobre lamineta (laminetes apuntades i puntes), es reduiran les dimensions d’alguns dels estris domèstics més habituals (gratadors), al mateix temps que s’assistirà a una gran disminució dels burins, paral•lela (i vinculada) al fort descens dels elements industrials sobre os i banya (sobretot aquesta segona). Aquestes característiques es reforçaran a mesura que ens apropem a l’Holocè, moment a partir del qual es desenvoluparan alguns complexos que afegiran a les seues panòplies industrials un cert nombre d’elements geomètrics de petites dimensions. És evident que els complexos industrials emprats en aquest lapse són un producte derivat del mateix Magdalenià, però no estan aïllats dels canvis que s’estan produint al nord dels Pirineus. La influència global es deixa notar en les característiques generals que acabem de veure, i per tant ja no pertanyen a aquell Magdalena superior. Tot i això, tampoc han patit uns canvis el suficientment forts com per a desvincular-los d’aquest complex, del que mantindran una bona part de la seua natura. És per això que preferim anomenar-los Epimagdalenians, per a evidenciar que en aquesta àrea hi ha un manteniment de bona part dels trets industrials magdalenians però amb l’afegit i desenvolupament de nous instruments per a unes noves circumstàncies (ecològiques i econòmiques). / The goal of this PhD thesis is the characterization of the late Pleistocene and early Holocene human occupation of the Mediterranean façade of the Iberian peninsula. This study in achieved through the analysis of the lithic industries recovered at several archaeological sites located on the northern part of the Valencian country. The results are then evaluated in the immediate context (the Ebro valley and the Mediterranean side of the Iberian peninsula) through a literature review. Immediately before and after the Holocene the human groups of this area experience very quick industrial changes, especially when compared with other Upper Palaeolithic techno-complexes. These changes persist with the regional traditions emerging, at least, since the end of Pleniglacial. Nevertheless they are always related to the more global changes occurring in Western Europe. From 12500 BP, this area of the continent developed industrial complexes characterized by an increase of the pointed bladelets, a decrease of the dimensions of some common items (end-scrapers), together with a large decrease of burins, parallel (and linked) to the decline of the bone industry. These features are reinforced as we move towards the Holocene. From this period other industrial complexes develop, introducing a small number of geometric elements. Clearly, the industrial complexes used during this period derived from the Magdalenian, but they are not isolated from the changes taking place at the north of the Pyrenees. The overall influence is evident in the general characteristics explained before, and therefore they no longer belong to that upper Magdalenian. However, These changes have not been significant enough to support a break between these two complexes, since some characteristics persist. This is why we prefer to name it Epimagdalenian, to evidence the maintenance of an important part of the Magdalenian features, but with the addition and development of new tools adapted to new ecological and economical circumstances.

A Roma come nel resto dell’Impero, le case dell’élite, sedi delle relazioni affettive e politiche dei proprietari, costituivano un potente strumento di auto-rappresentazione. Per questo, spazi pubblici come atria, tablina, triclinia, generici “ambienti di rappresentanza”, portici, percorsi quotidianamente non solo da abitanti ma anche da clientes e amici, dovevano essere particolarmente “eloquenti”. Una lussuosa decorazione comunicava il prestigio sociale, economico e culturale del signore a tutti coloro che entravano nella sua domus o villa, luoghi di un sereno otium. Consideriamo in particolare i pavimenti decorati: al pari di un affresco, un mosaico figurato era chiamato a comunicare sensazioni e significati agli abitanti della dimora e ai suoi ospiti. In particolare, la dimensione intellettuale poteva essere affidata a immagini-simbolo quali Muse, poeti, filosofi, attori teatrali oppure a immagini mitologiche, sia sotto forma di ritratti sia di rappresentazioni di vicende con più personaggi coinvolti. Tra queste storie alcune si distinguono per la loro relazione con una o più opere letterarie di carattere epico o teatrale. Nella parte occidentale dell’Impero romano, Africa Proconsularis e Hispania si distinguono per la quantità e la qualità dei tessellati di questo tipo, datati su base stratigrafica o stilistica fra il I sec. a. C. e il V sec. d. C.. Nella maggior parte dei casi vi sono rappresentati episodi mitici anticamente molto noti che coinvolgono alcuni personaggi del ciclo troiano: il giudizio di Paride e il rapimento di Elena, lo svelamento di Achille a Sciro, il sacrificio di Ifigenia, la supplica di Crise ad Agamennone, la lite fra Achille e Agamennone (?), l’addio di Achille a Briseide, il confronto tra Glauco e Diomede, l’incontro tra Filottete e l’ambasceria greca, l’offerta della coppa di vino di Ulisse a Polifemo, l’incontro fra Ulisse e le Sirene. Ritroviamo inoltre storie raccontate in opere teatrali come la follia di Ercole, il tormento di Medea, la storia di Fedra e Ippolito. Si tratta di miti di origine greca facenti parte del patrimonio culturale romano fin dall’epoca arcaica della storia di Roma e caratterizzati da una lunga continuità di vita. I principali canali di conoscenza di queste storie erano la scuola e il teatro, importanti strumenti di romanizzazione attraverso cui la cultura greco-romana veniva diffusa nei territori conquistati. Nelle case delle élites provinciali, che guardavano a Roma come a un modello prestigioso, i tessellati con contenuto letterario erano chiamati a comunicare la cultura del proprietario. Immaginiamo che questi, sulla base delle proprie conoscenze più o meno profonde, scegliesse consapevolmente il tema per il mosaico, e poi stabilisse, d’accordo con gli artigiani, i criteri per un’elaborazione originale del soggetto a partire da un modello già esistente, generalmente di origine ellenistico. A partire dal confronto fra le immagini e i testi letterari di riferimento conservati in cui si racconta l’episodio rappresentato nel mosaico abbiamo provato a raccogliere possibili informazioni sulla cultura letteraria dei committenti. La corrispondenza basica fra alcuni “elementi chiave” (personaggi ed eventi peculiari), presenti nella versione scritta della storia e nei tessellati, garantiva la comprensione della vicenda da parte di un pubblico colto. Al di là di questa necessaria coerenza, nella maggior parte dei casi, rispetto ai testi di riferimento gli episodi sono rappresentati in forma semplificata e a volte anche compendiaria (con più sequenze riunite). La volontà di comunicare con successo dei significati, e dunque di ottenere, seguendo la teoria di R. Jakobson, un corretto feedback da parte del pubblico, poteva determinare un distacco dal modello e dal testo. Inoltre, l’epigrafia, soprattutto in Hispania, interveniva nei casi in cui l’immagine poteva essere ambigua, dando sempre una sicura veste colta all’immagine. Lo studio dei mosaici africani e ispanici con contenuto letterario permette dunque di esprimere alcune considerazioni sulla cultura dell’élite presente nei territori, purtroppo anonima e molto probabilmente ancora pagana, in epoca tardoantica. / As places for the political relationships of the owners, the houses of the élite, in Rome, like in the rest of the Empire, were a powerful tool for self-representation. For this reason, public spaces like atria, tablina, triclinia or porches, which were crossed daily not only by its inhabitants but also by clientes and amici, had to be particularly significant. A luxurious decoration communicated the social, economic and cultural prestige of the owner to all those who entered his domus or villa. We consider in particular the decorated floors: like a fresco, images in mosaics had to communicate feelings and meanings to the inhabitants of the house and to his guests. Particularly, the intellectual dimension could be entrusted to symbolic images such as Muses, poets, philosophers, actors, or mythological themes — both portraits and representations of episodes with some characters involved. Among these stories, some pictures are distinguished by their relationship to a specific literary work, epic or theatrical. Due to the number and the quality of this kind of mosaics, in the western part of the Roman Empire Africa Proconsularis and Hispania represent two interesting cases that are worth studying. In African and Hispanic mosaics especially (dated from the 1st century B. C. to the 5th A. D.), we can recognize stories that involve Homeric characters: the judgment of Paris, the kidnapping of Helen, the unveiling of Achilles in Skyros, the sacrifice of Iphigenia, Crises’ plea to Agamemnon, the farewell of Achilles and Briseis, the encounter between Glaucus and Diomedes, the quarrel between Achilles and Agamemnon (?), the encounter between Philoctetes and the Greek embassy, the offer of the wine cup of Odysseus to Polyphemus, the encounter between Ulysses and the Sirens. We also find other stories, such as those represented in Greek and Latin plays: the madness of Hercules, the torment of Medea, the story of Phaedra and Hippolytus. The knowledge of these legends and myths, very popular in the Greco-Roman culture at all times, depended on the school and the theatre. Considering the choice of the themes and the way they’re treated in each mosaic, this study is aimed to search for some information about the literary culture of the mosaics’ owners who, unfortunately, remain anonymous but were most probably members of the provincial élites.

Mimbres-Mogollon people inhabited areas of southwestern New Mexico from approximately A.D. 200–1150, with settlements located primarily in the Gila, Mimbres, and Rio Grande Valleys and immediate adjacent areas. Among the most recognizable of Mimbres cultural traïts is the production of a white-slipped brown-paste ceramic decorated with bold, black, geometric designs. By about A.D. 1000, Mimbres pottery came to be more elaborately decorated with finely executed geomètric designs; in some cases, vessels were decorated with naturalistic motifs of animals, humans, plants, and anthropomorphized figures. This research project examines the production and distribution of Mimbres-Mogollon pottery using instrumental neutron activation analysis (INAA, NAA) to identify pottery production sites and the movement of pottery throughout the Mimbres and adjacent regions of the American Southwest. Since publication of Gilman et al.’s (1994) seminal study of Mimbres pottery from the American Southwest using NAA, dozens of research projects involving the analyses of Mimbres-Mogollon and Jornada-Mogollon pottery have occurred. Projects have ranged in scale from small (<30) to large (e.g., 100–200 samples). These combined efforts have resulted to date in the analyses of thousands of Mimbres-Mogollon and Jornada-Mogollon ceramics and clays. Very little of this research has been formally published, and until now there has been no comprehensive analysis and interpretation that includes most/all extant NAA data. In addition to hundreds of recent NAA analyses conducted for this project, most extant data generated for earlier Mimbres NAA projects are incorporated into this study. In total, the dataset includes more the 3,600 NAA analyses of pottery and clays obtained from several hundred archaeological sites in Arizona, New Mexico, Texas, and northern Mexico. Research discussed herein provides—from a chemical perspective—the most accurate and comprehensive interpretation of Mimbres pottery production and distribution to date. Statistical analysis of the NAA dataset resulted in the identification of 35 distinct pottery groups. This finding is in contrast to most previous studies that only identified on average four to six compositional groups. Knowledge of the true group structure allows for a more accurate reconstruction of Mimbres pottery production and distribution and allows for examinations of temporal changes. Ultimately, this research will serve as a basis for archaeologists seeking to examine a broad range of topics related to Mimbres social organization and interaction, gender, and ideology. / Els integrants de la cultura Mimbres-Mogollón habitaven zones del sud-oest de Nou Mèxic des d'aproximadament el 200-1150 dC, en assentaments ubicats principalment a les valls de Gila, Mimbres i de Río Grande i les zones adjacents immediates. Entre el trets culturals més característics de la societat Mimbres hi ha la producció d'una ceràmica de pasta marró i d’engalba blanca decorada amb audaços dissenys negres i figures geomètriques. Cap a l'any 1000 dC, la ceràmica Mimbres va arribar a ser més elaborada, decorada amb dissenys geomètrics finament executats. En alguns casos, les peces estaven decorades amb motius naturalistes d'animals, éssers humans, plantes i figures antropomorfiques. Aquest projecte d'investigació analitza la producció i distribució de la ceràmica Mimbres-Mogollon utilitzant l’anàlisi per activació neutrònica instrumental (INAA, NAA), tècnica d’anàlisi química emprada per identificar els llocs de producció de ceràmica i el moviment de la ceràmica a través de les regions de Mimbres i les regions adjacents del sud-oest dels Estats Units. Des de la publicació de Gilman et al. (1994) i el seu estudi acadèmic de la ceràmica Mimbres del sud-oest americà a partir de NAA, s'han produït desenes de projectes de recerca que impliquen l'anàlisi de ceràmiques i argiles de Mimbres-Mogollón i Jornada-Mogollon. Els projectes han oscil•lat en escala des de petits projectes (<30) a grans projectes (per exemple, de 100 a 200 mostres). Tots aquests esforços s'han traduït fins ara en l'anàlisi de milers de ceràmiques i argiles de Mimbres-Mogollón i Jornada-Mogollón. Molt poca d'aquesta investigació ha estat publicada oficialment, i fins ara no hi ha hagut una anàlisi exhaustiva i d’interpretació que inclogui la majoria o totes les dades de NAA existents. A més dels centenars de les darreres anàlisis realitzades per NAA per aquest projecte, les dades existents generades en anteriors projectes per NAA sobre ceràmiques de Mimbres s’han incorporat en aquest estudi. En total, el conjunt de dades inclou més de 3.600 anàlisis per NAA de ceràmica i argiles obtingudes a centenars de llocs arqueològics d’Arizona, de Nou Mèxic, de Texas i del nord de Mèxic. La investigació descrita aquí ofereix, des de la perspectiva de la química i l’arqueologia, la interpretació més precisa i completa a dia d’avui de la producció de la ceràmica Mimbres i de la seva distribució. L'anàlisi estadística del conjunt de dades de NAA ha resultat en la identificació de 35 grups diferents de ceràmica. Aquesta troballa contrasta amb la majoria dels estudis anteriors, els quals només van identificar de mitjana de quatre a sis grups composicionals. El coneixement de l'estructura dels grups químics permet una reconstrucció més precisa de la producció i distribució de la ceràmica de la cultura Mimbres, així com també proporciona una important eina per avaluar els canvis culturals i temporals. En última instància, aquesta investigació servirà com a base per als arqueòlegs que busquen examinar una àmplia gamma de temes relacionats amb l'organització cultural de Mimbres i la seva interacció social, el gènere i la ideologia.

El text dels capítols 2 a 6 (ambdós inclosos) ha estat retirat seguint instruccions de l’autora de la tesi, en existir participació d’empreses, existir conveni de confidencialitat o existeix la possibilitat de generar patents / El texto de los capítulos 2 a 6 (ambos incluidos) ha sido retirado siguiendo instrucciones de la autora, al existir participación de empresas, convenio de confidencialidad o la posibilidad de generar patentes / The text of chapters 2 to 6 has been withdrawn on the instructions of the author, as there is participation of undertakings, confidentiality agreement or the ability to generate patent / Este trabajo tiene por objeto abordar el estudio del poblamiento rural durante la Antigüedad tardía en la isla de Mallorca desde el siglo IV hasta la conquista islámica de inicios del siglo X, un periodo que había sido considerado como uno de los peor conocidos de la historia insular. Está compuesto por una compilación de artículos, hasta un total de cinco, y la me metodología de trabajo utilizada combina una exhaustiva revisión bibliografía, el estudio de antiguas prospecciones arqueológicas realizadas en los años 1980 y 1990, así como la realización de nuevas prospecciones en la zona este de la isla. La información obtenida ha sido tratada con un Sistema de Información Geográfica (SIG) y se han realizado diferentes análisis espaciales que han permitido una aproximación a los patrones de asentamiento durante la Antigüedad tardía en la isla de Mallorca. Las conclusiones permiten detectar una serie de tendencias que ayudan a comprender mejor la distribución de la población insular, así como obtener una visión global de las transformaciones acaecidas en el campo de forma diacrónica en un territorio que hay que recalcar está intensamente marcado por su insularidad. Se observa a partir del siglo III y el siglo IV un descenso en el número de yacimientos ocupados que permiten proponer una concentración de la propiedad. Posteriormente a partir de mediados del siglo V y especialmente en el siglo VI se documenta una reorganización en la ocupación del campo que se mantendrá de manera más o menos estable hasta el siglo VII momento en el que empezará otra vez un descenso en el número de estaciones constatadas. Los yacimientos que conforman el paisaje tardoantiguo son basílicas paleocristianas, fortificaciones, asentamientos fundados en época romana que perduraron en época tardoantigua, creaciones de nueva planta, reocupación y/o frecuentación de cuevas y antiguos yacimientos indígenas que fueron reocupados o que perduraron. Para la realización de esta tesis se han consultado publicaciones de carácter local así como numerosas obras de carácter nacional e internacional. En este sentido abundan publicaciones científicas sobre temas específicos cómo metodología propia de los SIG, prospección arqueológica, cerámica arqueológica, así como numerosos estudios específicos sobre territorio en diferentes zonas del Mediterráneo. También se han utilizado obras de síntesis de carácter más general sobre el periodo tardoantiguo y el estudio de sus poblaciones.

L'estudi de la Terra Sigillata Hispanica (TS Hispanica) ha permés diferenciar la producció d'època alt-imperial, anomenada igualment Terra Sigillata Hispanica (abreviada TSH) de la d'època. baix-imperial, anomenada Terra Sigillata Hispanica Tardana (abreviada TSHT). El S. III d.C, a grans trets, ha estat sempre un problema pe la investigació arqueològica, arribant-se a plantejar fins i tot la possibilitat de l'existència d'un hiatus en aquest moment en la producció de la TS Hispanica (Meyet, 1984; Mesquíriz, 1983; Mesquíriz, 1985; Beltrán, 1990). Recentment, dos jaciments han aportat dades cronològiques clares que permeten l'estudi de la TS Hispanica en el S. III; a) el jaciment de Clunla (Peñalba de Castro, Burgos), presenta uns contextes que abasten des de començaments del S. II a finals del S. III (Tuset, 1991); b) el jaciment d'Abella (Navès, Solsonès), centre productor que no presenta una estratigrafia amb elements de datació, es pot datar per l'estudi de la seqüència estratigràfica del jaciment de la Rectoria (Navès, Solsonès) (Gurt, 1993a; Gurt, 1993b) a finals del S. Il i inicis del S. III (Casas et alli, 1989), datació recolzada igualment per una datació absoluta obtinguda per Cl4 en la UE 7 de la Rectoria (Buxeda et alli, 1994).El treball se centra en l'estudi de la TS Hispanica recuperada en el centre receptor de Clunia, anomenada per Tuset (Tuset, 1991) Terra Sigllata Hispanica Avançada (abreviada TSHA) per les seves diferències respecte de la TSH i de la TSHT, i de la TS Hispanica produïda en el centre productor d'Abella. Ultra les dades purament arqueològiques, l'estudi es fonamenta en la seva caracterització arqueomètrica. La dualitat dels jaciments en estudi com a centre productor (Abella) i centre receptor (Clunia) permet, a nivell teòric, la definició de dos nivells de treball segons el problema es plantegi o no amb un coneixement de la zona d'incertitud, espai mínim d'atribucíó de provinença a partir d'un treball estadístic. En el cas d'Abella, on es treballa sobre un taller, el treball es desenvolupa en el nivell d'incertitud, essent per tant un dels objectius l 'establiment del grup de referència (GR). En el cas de Clunia, on no es coneix el taller o tallers productors, el treball es desenvolupa en el nivell de conjunció, establint-se per tant les unitats de referència composicional de pasta (URCP).El treball posa de manifest la necessitat de diferenciar les aportacions degudes a la zona de procedència i als processos tecnològics, 1 i 2, que modifiquen les característiques que permeten conèixer i reconèixer la zona d'incertitud, base per a un treball de provinença en arqueometria. Igualment, es posa de manifest la necessitat de contemplar totes les alteracions i contaminacions produïdes en l'història de la producció i posterior a aquesta dels individus estudiats. Aquests processos han d'ésser adoptats en la teoria del treball arqueomètric com a un fet present normalment, essent el cas en què no es presenta un cas especial. La influència dels diversos factors que es conjuminen en les dades analítiques que s'obtenen obliguen finalment a la utilització de diverses tècniques de manera complementària (en el nostre cas la Fluorescència de Raigs X, la Difracció de Raigs X, la Microscòpia Òptica per Làmina Prima, la Microscòpia Electrònica de Rastreig -emprant ocasionalment el Microanàlisi per Energies Dispersives de Raigs X i el detector d'Electrons Retrodispersats) i la superació de la divisió entre estudis de provinença i tecnologia, ja que aquests dos aspectes, així com la funcionalitat i les alteracions i contaminacions, són els responsables de la informació obtinguda analíticamente, que sols es pot interpretar correctament amb l'atribució de les diverses característiques observades a cada factor responsable.El treball estadístic aborda un aspecte llargament identificat (Davis, 1986; Dufournier, 1976), però que tan sols recentment ha rebut, a partir dels treballs d'Aitchinson (Aitchinson, 1986), un ressó significatiu en arqueometria: la restricció de sumar la unitat de les dades composicionals (Baxter, 1969; Baxter, 1991; Baxter, 1992; Baxter, 1993; Leese et alli, 1989; Tangri i Wright, 1993; Neff, 1994; Buxeda i Gurt, 1993; Buxeda, 1994). El treball, a diferència de la resta d'autors que han aplicat els treballs d'Aitchinson al treball estadístic, es fonamenta en la transformació en logaritmos de raons, cercant els mètodes invariants entre el grup de permutacions o en aquells on el component emprat com a raó introdueix la mínima variabilitat. Aqueata transformació permet igualmente obtenir la matriu de variació composicional, que permet quantificar i identificar l'orígen de la variabilitat composicional que presenta la matriu de dades composicionals. En els casos d'estudi, especialment en el cas d'Abella, es pot atribuïr una gran part de la variabilitat composicional a les alteracions i contaminacions presents. Aquests processos, a nivell estadístic, constitueixen una sèrie d'operacions de pertorbació que alteraran la funció de distribució. Una correcta definició d'aquesta funció de distribució precisaria de la operació inversa per cada operación independent o la identificació d'una subcomposició de components que hagin actuat com a elements neutres en totes les operacions. A causa de les dificultats d'identificar les operacions succeïdes i de realitzar les diverses operacions inverses, que exigirien conèixer els paràmetres de fàbrica, medi i temps de la que són funció, fan impossible, per exemple, la definició del grup de referència d'Abella. Tots aquests problemes metodològics, a més, no fan sinò posar de relleu la importància del caracter subcomposicional de les dades químiques amb les que es treballa en arqueometria.A nivell arqueològic, el treball arriba a definir diverses fàbriques d'incertitud en el taller d'Abella, que reflecteixen diversos paràmetres tecnològics, posant-se de relleu l'errònia caracterització arqueològica que sempre se n'ha fet de la ceràmica de TS Hispanica d'aquest taller. Les implicacions que això pot tenir obligarien a revisar els materials apareguts en àrees de possible difusió d'aquests materials. En el cas de Clunia, s'han pogut definir sis URCP, sense que es pugui excloure l'existència d'altres representades per un nombre insuficient d'individus. D'aquestes, quatre corresponen a una zona de conjunció que possiblement es pugui associar als tallers de la Rioja, mentre que les altres dues es corresponen a una possible zona de conjunció associable a la vall del Duero. D'aquestes, les URCP E2, E3 i E4, possiblement de la Rioja, es daten en la segona meitat del S. II, mentre que en el S. III s'assisteix a una reducció dels materials d'aquesta zona de conjunció, que ara estan representats per la URCP E1, enfront a l'aparició dels materials de la zona de conjunció de la vall del Duero (URCP D1 i D2). A nivell tecnològic, les ceràmiques d'Abella són calcàries amb cocció O/O (si bé també es donen altres tipus, com ara la R/R en TS Hispanica), les de la zona de conjunció de la Rioja són calcàries amb cocció R/O i les de la zona de conjunció de la vall del Duero són no calcàries amb cocció R/O. Aquestes diferències mostren que ni a nivell tipològic ni a nivell tecnològic es pot dissenyar una única linia d'evolució per a la TS Hispanica com normalment fa l'arqueologia tradicional.El treball aborda igualment l'estudi dels vernissos de la TS Hispanica, reconeixent-se la utilització d'argiles il.litiques riques en ferro que, oxidats, donen el color ataronjat i vermell que presenten.Finalment, s'aborda el problema de la caracterització macroscòpica, per tal de testar la validesa de l'observació arqueològica de lea ceràmiques. Un dels resultats obtinguts posa en evidència la forta dependència de les característiques físiques de diversos paràmetres, de provinença i, sobretot, de tecnologia, que impossibilita la validesa de les actuals aplicacions de la caracterització macroscòpica per a parlar de provinença. Es comprova igualment, la validesa d'un treball de caracterització arqueomètrica en aquells casos concrets en els quals s'hagi realitzat ja un estudi arqueomètric que hagi permés construir una aproximació a la funció inversa que passa de les característiques físiques a la provinença i tecnologia. En aquests casos, com era d'esperar, la lupa binocular (a 25X, 50X i, excepcionalment, a l00X) es revela més potent que la sola observació a ull nu, mètode que té una potència realment molt baixa. / The Hispanic Terra Sigillata from the production centre of Abella and the Advanced Hispanic Terra Sigillata from the receiver centre of Clunia were archaeometrically characterizated. Both cases are dated at the second half or the 2nd century and the 3rd century A.D., which corresponds to the less known period of that kind of pottery. The analytical techniques used were: XRF, XRD, Thin Section, SEM, SIM-EDX and SEM-EDX using the backscattered electrons detector. These techniques allowed the study of provenience and technology (including the study of the red gloss). The statistical work was performed through the log ratio transformation theory, and the compositional variation matrix was established as a powerful exploratory tool. Some alterations and contaminations were observed and its influences on the compositional variation matrix and on the distribution function, due to the perturbation operations, were studied. The relation between fabric and perturbation was emphasized. Finally, the macroscopic characterization was studied and it was demonstrated that this method is only fruitful subsequent to an archeometric characterization, since the last method allows the construction of an approximate function from the physical characteristics to the provenience and technology variables. Moreover, it renders possible the trascendency of the archaeometric characterization over the studied sherds, giving a useful tool to the archaeologists.

Bajo el citado título se estudian los mosaicos de Tarragona ciudad, incluidos los sepulcrales de la necrópolis paleocristiana, así como los que proceden de las cercanas “villae” romanas de La Pineda (Vilaseca), Paret Delgada (Selva del Camp) y Els Munts (Altafulla). La tesis está dividida en tres partes. En la 1ª nos ocupamos de la topografía urbana de Tarragona en relación a los mosaicos. En la 2ª, que constituye el cuerpo central del trabajo, son analizados desde el punto de vista de la composición y el estilo los 136 mosaicos del catálogo. Por último, en la 3ª parte, y a modo de síntesis, hemos procurado trazar el desarrollo histórico de los mosaicos, que abarca desde el comienzo de la era cristiana en relación marcada con los mosaicos italianos que llega al final del s. II, seguida de un periodo de relaciones con el Mediterráneo oriental y el Norte de África (s. III) y acabando finalmente durante el Bajo Imperio en un señalado contacto con los centros norteafricanos.