En esta tesis doctoral se ha analizado morfológica y morfométricamente el deterioro que sufre el epitelio corneal de conejo cuando se impide el parpadeo del animal mediante la inserción de un blefarostado.Para ello, se han procesado digitalmente las imágenes de 33 córneas, obtenidas bajo técnicas de microscopía electrónica. Dicho procesado, realizado con el programa de software libre Image J, ha permitido obtener una serie de variables que cuantifican las características celulares, tanto en el epitelio control como en los sometidos al modelo de ojo seco. Posteriormente, se ha realizado un análisis estadístico de los datos.Los resultados obtenidos muestran que el epitelio control aparece como un mosaico celular continuo con diferentes tonos de gris, formas y tamaños. Asociando las variables área y forma celular se pueden discriminar tres tipos celulares. De este modo, las células del epitelio control son en su mayoría células pequeñas, de forma poligonal, tono de gris intermedio-claro y con una elevada densidad de microproyecciones. También aparecen células grandes de forma más circular, tonos más oscuros y densidad de microproyecciones algo menor. La gama de células catalogadas como de tamaño mediano presentan una caracterización más difícil puesto que sus rasgos morfológicos son semejantes tanto a las células grandes como a las pequeñas. A pesar de ello la forma de estas células medianas muestra una marcada tendencia a la pseudopoligonalidad.Cabe señalar también que las células del epitelio sano muestran una clara uniformidad en las uniones intercelulares que aparecen, en su inmensa mayoría, intactas y en la densidad de las microproyecciones que es alta o muy alta en todas las células. Estas dos características son indispensables para una correcta funcionalidad del tejido.Por su parte, los resultados del análisis de las córneas sometidas a diferentes periodos de falta de parpadeo muestran como el deterioro epitelial se inicia entre una y dos horas después de insertar los blefarostatos. Este deterioro se caracteriza, principalmente, por dos alteraciones. Una de ellas es la pérdida progresiva de las uniones intercelulares y la otra es la disminución de la densidad de las microproyecciones. En concreto, las células grandes son las que pierden más precozmente las microproyecciones pero, por el contrario, son las que mantienen mejor la adherencia con sus vecinas. Además, las células presentan, en general, un ligero aumento de tamaño, tendencia hacia la circularidad y uniformidad de los tonos celulares.Gracias a los modelos estadísticos predictivos se han podido establecer, también, las características típicas de cada periodo de privación de parpadeo y el nivel de deterioro en el que se encuentra una córnea determinada.En consecuencia, con esta tesis doctoral se ha desarrollado un criterio cuantitativo que, de forma global, analiza el estado del epitelio corneal. Esta es una herramienta básica para el análisis comparativo de la acción de las lágrimas artificiales de la que, hasta ahora, no se disponía. / To evaluate the changes on the corneal epithelium asociated with a evaporative dry eye model.METHODS. Thirty-tree eyes of 17 New Zealand white rabbits were held open with an eye specula for differents periods of time (12 minutes - 3 hours and 15 minutes). Corneal damage was evaluated by scanning electron microscopy and the digital images were processed for morphometric information with free software program Image J. Finally the data were analyzed statistically with SPSS for Windows.RESULTS. There was significantly changes on epithelium from more than 1 hour without blinking compared with the undessicated eyes. The main features of damage were loss of microvilli density (mean ± sd on the control corneal surface was 48.35 ± 7.25 opposite 34.12 ± 16.74 after more than 1 hour) (p<0.01) and break of intercellular junctions (mean ± sd on the control corneal surface was 0.94 ± 0.11 opposite 0.78 ± 0.3 after more than 1 hour) (p<0.01). Moreover the cells underwent a small but significant (p<0.01) increase in their area and circularity and the cells electron reflex showed a slight but significant (p<0.01) tendency to get darker.By means of logistic regression we were able to predict the degrees of the corneal damage process and we found that the loss of microvilli was earlier than break of intercellular junctions.CONCLUSIONS. The morphometric and statistical analysis of the gradual damage that this dry eye model cause in the corneal epithelium has allowed us to establish an objective and useful method for comparing commercially available artifical tear preparations.

S'estudien diferents aspectes relacionats amb les característiques anatòmiques, histològiques, ultraestructurals i morfomètriques de les estructures que formen l'òrgan de la visió de sis espècies d'insectívors (Sorex minutus, S. araneus, S. coronatus, Neomys fodiens, Crocidura russula i Talpa europaea) i de deu espècies de rosegadors (Clethrionomys glareolus, Arvicola terrestris, Chionomys nivalis, Microtus gerbei, M. duodecimcostatus, M. arvalis, Apodemus sylvaticus, Mus domesticus, M. Spretus i Eliomys quercinus) capturats en els seus hàbitats naturals. Els objectius concrets de la memòria consisteixen en relacionar les diferències i similituds interespecífiques de l'òrgan de la visió amb els hàbitats i els patrons d'activitat temporal de cada espècie, tant des del punt de vista funcional com filogenètic. En definitiva, es realitza un estudi sobre l'ecologia de la visió de les espècies considerades.Excepte a T. Europaea, a on apareixen estructures oculars en estat regressiu com a resposta a la seva activitat hipogea, els ulls de les espècies d'insectívors analitzades, estan ben desenvolupats, tot i les seves reduïdes dimensions. La còrnia està coberta per una capa multilaminar formada per cèl·lules mortes que podria augmentar l'índex de refracció de la còrnia i, per tant, el poder diòptric de l'ull. A més, presenten característiques que afavoreixen la visió diürna, com una distància nodal posterior del globus ocular proporcionalment gran, un cristal·lí voluminós però amb la cara posterior més aplanada que l'anterior, i un percentatge de cons que, en general, supera el 5% del total de cèl·lules fotoreceptores, particularment en els representants del gènere Sorex. En les espècies d'aquest mateix gènere s'ha detectat la presència de mitocondris gegants (megamitocondris) als el·lipsoides dels cons. En mamífers, aquests orgànuls només han estat descrits prèviament als cons de les retines del gènere Tupaia (Scandentia) i, probablement incrementen l'eficàcia òptica d'aquests fotoreceptors. L'ull de N. Fodiens mostra adaptacions oculars pròpies dels animals semiaquàtics, i li permeten veure-hi tant a dins com a fora de l'aigua. En el cas dels rosegadors, les espècies d'arvicolins estudiades mostren millors adaptacions a una visió crepuscular o diürna que els ulls dels murins considerats, particularment M. Arvalis. Així, la densitat de bastonets és inferior a la dels murins pel que la seva sensibilitat a la llum serà també inferior. Per contra, la proporció més elevada de cons els dotarà d'una major agudesa visual. A més, els ulls són proporcionalment més petits degut a la seva activitat cavadora. Els globus oculars d'A. Terrestris conserven característiques oculars, tant anatòmiques com morfomètriques que indicarien un primer origen semiaquàtic i diürn, seguides per una readaptació a les condicions de baixa il·luminació de l'interior de les galeries. En canvi, els murins mostren característiques oculars eminentment nocturnes, no només per la seva mida, els ulls d'A. Sylvaticus són tan grans que li sobresurten del cap, sinó també per la forma dels seus dioptris i l'estructura histològica de totes les túniques oculars, especialment de la retina.Els resultats obtinguts corroboren la relació entre la morfologia i la biometria de les estructures oculars amb els hàbits i els hàbitats de les espècies considerades. S'estableix que malgrat les reduïdes dimensions oculars, les modificacions en la mida i forma de l'ull i dels seus dioptris (còrnia i cristal·lí) permeten aconseguir una visió adequada per tal que les espècies estudiades puguin adaptar-se a diferents condicions de llum ambiental. També es constata que les espècies filogenèticament emparentades comparteixen un mateix model d'ull i que és aquest model el que ha anat variant, tant des del punt de vista biològic com òptic, per permetre una millor adaptació de les espècies a nous hàbitats.