En els última anys s’ha popularitzat el consum de fruites i hortalisses mínimament processades o de IV gama ja que ofereixen al consumidor un producte fresc i saludable amb una presentació còmoda i atractiva que s’adapta a l’estil de vida actual. Tot i que tradicionalment les fruites s’han considerat segures gracies al seu baix pH, aquest augment de consum ha comportat un increment de intoxicacions alimentaries associades a fruites i hortalisses mínimament processades. Aquesta tesi pretén, en primer lloc determinar la supervivència i creixement de tres patògens de transmissió alimentària, Escherichia coli O157:H7, Salmonella enterica i Listeria innocua, en pomes i préssecs mínimament processats en funció de la temperatura de conservació, la varietat de la fruita , l'ús d'antioxidants i l'atmosfera d'envasat. A continuació s'estudien possibles estratègies d'intervenció, com a substàncies desinfectants alternatives al hipoclorit sòdic en poma mínimament processada i el control biològic o bioconservació. Finalment, s'avalua la possibilitat d'aplicar un microorganisme probiòtic, Lactobacillus rhamnosus GG en poma mínimament processada i el seu efecte en la dinàmica poblacional de Salmonella spp. i Listeria monocytogenes. / En los últimos años se ha popularizado el consumo de frutas y hortalizas mínimamente procesadas o de IV gama ya que ofrecen al consumidor un producto fresco y saludable con una presentación cómoda y atractiva que se adapta al estilo de vida actual. Aunque tradicionalmente las frutas se han considerado seguras debido a su bajo pH, este aumento de consumo ha provocado un incremento de los casos de toxiinfecciones alimentarias asociados con frutas y hortalizas mínimamente procesadas. Esta tesis pretende, en primer lugar determinar la supervivencia y crecimiento de tres patógenos de transmisión alimentaria, Escherichia coli O157:H7, Salmonella enterica y Listeria innocua, en manzanas y melocotones mínimamente procesados en función de la temperatura de conservación, la variedad de la fruta, el uso de antioxidantes y la atmósfera de envasado. A continuación se estudian posibles estrategias de intervención, como sustancias desinfectantes alternativas al hipoclorito sódico en manzana mínimamente procesada y el control biológico o bioconservación. Por último, se evalúa la posibilidad de aplicar un microorganismo probiótico, Lactobacillus rhamnosus GG en manzana mínimamente procesada y su efecto en la dinámica poblacional de Salmonella spp. y Listeria monocytogenes. / Recently, consumption of minimally processed or fresh-cut fruits and vegetables has risen significantly because they offer a fresh and healthy product with a convenient and attractive presentation that fits perfectly on today's lifestyle. Although fruits have been traditionally considered as safe due to its low pH, this increase in consumption has resulted in increased frequency of outbreaks of illness associated with minimally processed fruits and vegetables. This thesis has two main objectives. First, to determine the survival and growth of three foodborne pathogens, Escherichia coli O157:H7, Salmonella enterica and Listeria innocua on minimally processed apples and peaches depending on the storage temperature, variety of fruit, the use of antioxidants and atmosphere packaging. Then, to study possible intervention strategies as alternatives to chlorine disinfection in minimally processed apple and biological control or biopreservation. Finally, to evaluate the possibility of applying a probiotic microorganism, Lactobacillus rhamnosus GG, to minimally processed apple and its effect on the population dynamics of Salmonella spp. and Listeria monocytogenes.

La capacitat d’ingesta o sacietat i el seu control neuroendocrí són variables d'interès en la recerca en obesitat. No obstant això, el patró or actual per avaluar la sacietat mesura l'energia ingerida durant un bufet lliure. Això és car i difícil d'estandarditzar entre diferents laboratoris. Recentment, s'ha proposat mesurar la ingesta ad libitum amb una beguda nutritiva com a mètode més barat i senzill. Ambdos mètodes no han estat mai comparats. Així, el primer estudi d’aquesta tesi té com a objectiu comparar la capacitat d’ingesta i la resposta neuroendocrina postprandial, durant un bufet de menjar i amb una beguda nutritiva. Per provar això, es va demanar a voluntaris sans que fessin ambdues proves en dos dies diferents. Els resultats mostren una bona correlació de totes les variables mesurades per les dues proves i similars respostes neurohormonals postprandials. Per tant, les nostres dades donen suport a la utilització de la prova beguda en l’estudi de la fisiologia de la sacietat en humans. La sacietat és induïda quan els nutrients arriben l'intestí prim estimulant la secreció de diverses citoquines i pèptids que regulen la ingesta d'aliments, coneguts com factors de sacietat, a través de mecanismes neurohormonals. Dades prèvies del nostre grup suggerien que una arribada precoç de nutrients a l'intestí prim podia adelantar l’estat de sacietat a través de l’avançada secreció de factors de sacietat entèrics. Així, el segon estudi d’aquesta tesi tenia com a objectiu provar aquesta hipòtesi mitjançant l’acceleració farmacològica del buidament gàstric de nutrients a l'intestí prim. Usant la prova prèviament validada de la beguda nutritiva, hem demostrat que un augment en la velocitat de buidament gàstric indueix sacietat de forma precoç i, d'altra banda, una disminució significativa en la quantitat de calories ingerides. Això obre un nou i interessant camp d'estudi sobre la regulació de la ingesta i teràpies contra l'obesitat / Acute energy intake/satiation is an outcome of interest in obesity trials as it is its neuro-endocrine control. However, the gold standard to assess satiation measures energy intake during an ad libitum buffet-meal, which is expensive and difficult to standardize across laboratories. Recently, a nutrient drink test has been proposed as a more standardized, cheaper and easier method for measuring ad libitum energy intake. However, the latter has never been compared with the gold standard. Thus, in the first study of this thesis we aimed to compare energy intake and the neuro-endocrine postprandial response, during a free-buffet meal and the new nutrient-drink test. To test this we asked healthy volunteers to undergo both test on two different days. The results show a good correlation of all variables measured by the two tests and similar postprandial neuro-hormonal satiation responses. Hence, our data support the potential of the use of a simple nutrient drink test to study satiation/obesity physiology in humans. Satiation is induced when nutrients arrive to the small intestine stimulating secretion of several cytokines and peptides that regulate food intake, known as satiation factors, through neuro-hormonal mechanisms. Previous data from our group suggested us that a precocious arrival of nutrients to the small intestine might induce an earlier satiation state through precocious secretion of enteric satiation factors. Thus, in the second study of this thesis we aimed to prove this by pharmacologically accelerating gastric dumping of nutrients to the small bowel. Using the previously validated nutrient drink test we have demonstrated that an increase in gastric emptying rate induced satiation earlier and, moreover, a significant decrease in the amount of calories ingested. This opens up a new and interesting field of study on food intake regulation and obesity therapies.

L'alcohol etíliic és una substància que, ingerida crònicament, es comporta com un tòxic multisistèmic. La possibiltat de relacionar l'alcohol amb patologia orgànica ja va ser suggerida fa temps, però no va ser fins fa uns cent anys en que es va evidenciar el seu efecte deleteri sobre el múscul i el miocardi.La miocardiopatia alcohòlica és una miocardiopatia dilatada de característiques cliniques i funcionals indistingibles de la idiopàtica, però que incideix en un malalt amb una ingesta alcohòlica crònica i valorable. Donada l'elevada incidència d'alcoholisme al nostre mitjà, el consum d'alcohol podria ser un dels principàls riscs de patologia cardiovascular. Igualment, seria responsable d'un terç de totes les miocardiopaties dilatades.Respecte a l'etiopatogènia, s'accepta per molts autors que la cardiomiopatia alcohòlica és produïda per efecte directe de l'alcohol sobre el múscul cardiac. Inicialment afectaria al sarcolema, i posteriorment interferiria la síntesi protèica ribosomal, la síntesi energètica mitocondrial i l'intercanvi de Ca al reticle sarcoplàsmic. Aquest efecte seria independent del dèficit nutritiu, iònic (P, K, Mg) o vitamínic (tiamina) que puguin tenir aquests malalts. S'accepta que aquests i d'altres factors (tabaquisme, HTA, dislipèmies... ) podrien modular la seva patogènia.Aquesta rnalatia afecta predominantment a varons entre 30-50 anys i té una distribució universal. Es desconeixen dades exactes de la seva prevalença, però es creu que aproximadament un 13% de malalts alcohòlics podrien estar afectats, sigui en la seva variant clínica com en la subclínica. La mortalitat de la cardiomiopatia alcohòlica és molt elevada i està en relació directa amb la persistència de la ingesta. La supervivència a 5 anys s'avalua entre un 25 i un 40%, amb una mortalitat acumulada de 20%/malalts/any. No hi ha cap tractament etiològic efectiu. En estudis previs s'ha proposat que la dosi total acumulada d'alcohol (DTA/Kg.) i el temps d'ingesta serien les variables que es relacionarien millor amb la situació clinica dels malalts i amb l'aparició de lesions histològiques. D'altres autors, proposen que la severitat rle les lesions histològiques (fibrosi, necrosi, hipertròfia), tindria connotacions pronòstiques. En tot cas, la miocardiopatia alcohòlica seria una malatia amb un ampli ventall clínic, i també amb diferents graus de lesió funcional funcional i histològica. No existeixen dades prèvies que correlacionin d'una manera clara la lesió miocàrdica amb la lesió muscular perifòrica. A nivell teòric, s'ha proposat que l'alcohol hauria d'afectar ambdós estructures per igual, donada la seva semblanza estructural.Amb aquesta visió actualitzada de la malaltia, ens vam formular les HIPÒTESIS DE TREBALL següents:1.- En la MCP alcohòlica existeixen diferents graus evolutius de lesió histològica (necrosi, fibrosi, hipertròfia), i és possible que aquestes dades es correlacionin amb els paràmetres clínics i d'exploració complementàra cardiaca.2.-El temps d'ingesta alcohòlic i la dosi total acumulada han de ser els principals factors causals de la lesió histològica cardiaca i de l'aparició o no de manifestacions clíniques.Per tot això, ens vam plantejar realitzar estudi prospectiu d'observació de malalts afectes de MCP alcohòlica tant clinica com subclínica, amb els OBJECTIUS, primer, de fer una descripció i una valoració de les caracteristiques estructurals miocàrdiques al moment del seu diagnòstic. També preteniem estudiar la possible correlació entre aquestes característiques estructurals miocàrdiques i la DTA ingeriria, l'estat nutricional dels malalts i els paràmetres obtinguts per mètodes d'exploració cardiaca no invasiva (classe clinica -NYHA-, ecocardiografia i ventriculografia isotòpica). Finalment, voliem també correlacionar les lesions histològiques cardíaques amb les musculars perifèriques, fet no referit fins l'actualitat.Per a realitzar aquest treball, vem recollir durant 1,5 anys els malalts alcohòlics que acudien a urgències en insuficiència cardiaca i en els que no es podia relacionar la seva malaltia amb cap altra causa que no fos el consum d'etanol. Per seleccionar els malalts subclinics vam fer una detecció de malalts que acudien per deshabituació, seleccionant els que en un estudi invasiu tenien una fracció d'afecció ventricular inferior al 50%. D'aquesta manera vam recollir 27 malalts (17 clínics i 10 subclínics). Se'ls hi va realitzar una valoració clinica i de la ingesta alcohòlica, estudi antropomètric, analític i nutricional, ECG, Rx de Tórax, ecocardiografia i FE isotòpica. Si aquestes dades eren suggestives de HCP, es practicava coronariogrfia i biòpsia endomiocàrdica. Igualment es realitzava valoració clínica, funcional i histològica muscular perifèrica. Les mostres obtingudes es van incloure en metacrilat i es va fer un estudi histoquímiec i morfomètric, valorant específicament el grau de lesió objectivada. La biòpsia muscular es va valorar amb els criteris de Walton.Dels resultat obtinguts es desprenen aquestes CONCLUSIONS:1.- Els malalts amb miocardiopatia clínica tenien una major alteració funcional cardiaca que els subclínics. Un 92,5% dels malalts van presentar alteracions ECG i sols 2 malalts presentaven malnutrició. La DTA/Kg i el temps d'ingesta d'etanol van ser els paràmetres que millor es van correlacionar amb la situació clínica.2.- Existeix una bona correlació entre el consum total d'alcohol i el grau de lesió estructural cardíaca, així com amb el grau de deteriorament funcional. Tots els malalts presentaven un cert grau de lesió histològica cardíaca, que era més accentuada en els malalts clínics.3.- La presència de clínica de miopatia i la disminució de força muscular es van relacionar amb la dosi total d'alcohol ingerida, amb la presència de clínica i de deteriorament funcional miocàrdic i amb eI grau de lesió histològica muscular que presentaven aquests malalts. Igualment hi havia una bona correlació entre lesió estructural miocàrdica i esquelètica. / Chronic and heavy alcohol consumption has a deleterious effect upon the cardiovascular system and may cause subclinical or clinical cardiomyopathy. Previous studies have demonstrated a high prevalence of myocardial dysfunction in asymptomatic alcoholics. AIso, the deleterious effect of alcohol on heart and muscle seems to be dose-related, but no previous relationship between both lesions has been demonstrated.This is a clinical and histological transversal and prospective study involving preclinical and clinical alcoholic patients with dilated cardio-myopathy. The aim is to describe the pathologic findings affecting myocardium and skeletal muscle, their relationship and possible correlation with cumulated doses of alcohol and clinical and functional data of patients.We study 27 patients during 1.5 years. Ten patients were preclinical and 17 clinical. We conclude:1.- Clinical patients have more myocardial functional alterations (thorax X ray, echocardiography, Ejection fractio) than preclinical. 2.- The majority of patients have ECG alterations. 3.- Cumulated alcohol doses is related with clinical and functional myocardial deterioration. 4.- Structural lesions (necrosis, hypertrophy and fibrosis) were found in all patients and related with alcohol intake and the clinical and functional myocardial characteristics of these patients.5.- Histological findings in alcoholic myopathy and cardio-myopathy are related.

El daño miocárdico por isquemia-reperfusión es una de las principales causas de morbilidad y mortalidad. La reperfusión es el tratamiento de elección en pacientes con infarto de miocardio. Sin embargo, ésta ocasiona un daño adicional por mecanismos provocados por la restauración del flujo, que puede ser prevenido, al menos en parte y en el escenario experimental, por sustancias aplicadas en el momento de la reperfusión. Una de las posibles dianas terapéuticas es la conexina 43 (Cx43) y los canales que forma (canales de gap junctions (GJ)). La Cx43 es la principal proteína que forma GJ en ventrículo miocárdico, donde es esencial permitiendo el acoplamiento químico y eléctrico entre cardiomiocitos. Sin embargo, se ha sugerido que las GJ participarían en la propagación del daño celular durante la reperfusión, y que la Cx43 estaría implicada en la señalización endógena de cardioprotección durante el precondicionamiento isquémico (IPC). No obstante, la mayoría de los estudios previos se han realizado usando agentes desacoplantes de GJ con baja especificidad y muchos efectos secundarios. Por ello, se han desarrollado modelos de ratones transgénicos deficientes de Cx43. Los objetivos de esta tesis fueron investigar los efectos de la deficiencia en Cx43 en el metabolismo energético del miocardio, en la tolerancia a la isquemia-reperfusión y en la susceptibilidad al precondicionamiento isquémico y farmacológico, así como en la incidencia de arritmias ventriculares. Se usaron dos modelos transgénicos de ratones: el knock-in, en el que la Cx43 es reemplazada por Cx32, una isoforma con una conductancia y permeabilidad más baja; y el knock-out condicional para Cx43 (Cx43Cre-ER(T)/fl). En este modelo, los corazones de ratones Cx43Cre/fl expresan, en condiciones normales, la mitad del contenido de Cx43 observado en los correspondientes controles genéticos (Cx43fl/fl). Sin embargo, 14 días después de iniciar el tratamiento con tamoxifeno, los corazones de estos animales expresan solo un contenido residual de Cx43, inferior al 5%. Se observó que ambas estrategias genéticas de deficiencia de Cx43 alteran el metabolismo energético del miocardio, ya que mostraron niveles de ATP inferiores a los de los correspondientes controles genéticos. Experimentos en corazones aislados, perfundidos en un sistema Langenforff, demostraron una mayor tolerancia a la isquemia-reperfusión en corazones de ratones knock-in HOM y Cx43Cre/fl tratados con tamoxifeno, debido a una disminución del tamaño del infarto y una menor liberación de LDH. Este efecto pareció ser más dependiente de la comunicación por GJ en el modelo Cx43Cre-ER(T)/fl. Además, la protección por IPC, y especialmente la del diazóxido, desapareció en ambos modelos de deficiencia de Cx43. Se demostró que estos efectos fueron independientes de una activación diferente de las cascadas de señalización citosólicas RISK y SAFE, sugiriendo que la activación de estas vías durante el IPC es anterior a los efectos de la deficiencia de Cx43. Finalmente, se observó que ambos modelos de deficiencia de Cx43, simulando una reducción de la conductancia unitaria de las GJ y del número de canales GJ, respectivamente, están asociados a un aumento de la incidencia de taquiarritmias ventriculares, tanto espontáneas como inducidas, durante la isquemia-reperfusión. Este hecho hace que la posibilidad de translación de estas estrategias terapéuticas a la clínica requiera que sean aplicadas de manera muy localizada en el área en riesgo. Como conclusion, esta tesis demuestra un importante, y previamente desconocido, papel de la Cx43 en el metabolismo energético del miocardio, en la tolerancia al daño por isquemia-reperfusión y en la cardioprotección endógena. La Cx43 y las GJ pueden llegar a ser interesantes dianas terapéuticas para aumentar la supervivencia de los pacientes con cardiopatía isquémica, aunque la traslación debe esperar a que se resuelvan los efectos pro-arrítmicos de estos tratamientos. / Myocardial ischemia-reperfusion injury is one of the main causes of morbidity and mortality worldwide every year. Reperfusion is the treatment of choice in patients undergoing myocardial infarction in order to prevent cardiomyocyte death and improve patient’s survival and prognosis. However, reperfusion causes an additional injury, through mechanisms triggered by flow restoration, that can be prevented, at least in part and in the experimental setting, by drugs applied at the time of reperfusion. This fact has led to an intense research in order to identify therapeutic strategies able to limit myocardial infarction when applied at the time of reperfusion. One of the candidate targets is Connexin 43 (Cx43), and the channels that it forms (i.e, gap junction (GJ) channels). Cx43 is the main protein forming GJ in the ventricular myocardium, where it plays an essential role in electrical and chemical coupling between cardiomyocytes. However, previous studies have suggested that GJ play also a role in spreading of cell death during reperfusion, and that Cx43 may be involved in endogenous cardioprotective signaling during ischemic preconditioning (IPC). However, most of these studies have been conducted using GJ uncouplers having low specificity and lots of side effects. This made necessary to find new strategies to study the role of Cx43 in cell death during myocardial infarction and cardioprotection, including the use of transgenic mice models. Thus, the aims of this thesis were to assess the effects of Cx43 deficiency in isolated hearts from transgenic models on cardiac energetic metabolism, tolerance to ischemia-reperfusion injury, susceptibility to ischemic and pharmacological preconditioning, and on the incidence of ventricular arrhythmias. We used a knock-in mice model, in which Cx43 is replaced by Cx32, a connexin with lower conductivity and permeability, and a conditional knock-out model of Cx43 deficiency (Cx43Cre-ER(T)/fl). In this last model, isolated hearts from Cx43Cre/fl animals express, under normal conditions, half of the Cx43 content seen in their corresponding genetic controls (Cx43fl/fl). However, 14 days after tamoxifen treatment, hearts from these animals have only a residual Cx43 content, lower than 5%. We found that both genetic strategies alter myocardial energetic metabolism, with hearts from these mice having reduced ATP levels as compared with hearts from the corresponding genetic controls. Furthermore, isolated, Langendorff-perfused, hearts from homozygous (HOM) knock-in mice and from Cx43Cre/fl animals treated with tamoxifen, depicted an increased tolerance to ischemia-reperfusion injury, as denoted by a reduction in infarct size and in LDH release. In Cx43Cre/fl animals treated with tamoxifen, this effect seems to be more dependent on GJ communication than in HOM knock-in mice. Moreover, susceptibility to IPC and especially to diazoxide protection was abolished in both models of Cx43 deficiency. Furthermore, we have demonstrated that these effects were independent of a differential activation of cytosolic signaling cascades, including the RISK and SAFE pathways, which is suggestive that activation of these pathways during IPC is upstream of Cx43 deficiency. Finally, we have demonstrated that both models of Cx43 deficiency, mimicking a reduction in unitary GJ conductance and in the number of GJ channels, respectively, are associated with an increased incidence of both spontaneous and induced ventricular tachyarrhythmias. This finding indicates that the possibility of translation of these therapeutic strategies to the clinical arena requires that they could be applied locally at the area at risk. In conclusion, this thesis demonstrates an important, and previously unknown, specific role of Cx43 in myocardial energetic metabolism, tolerance to ischemia-reperfusion injury and in endogenous cardioprotection. GJ and Cx43 can become interesting pharmacological targets to improve the clinical outcome in patients with ischemic heart disease. However, translation should wait until the proarrhythmic effects of these treatments are solved.

No description available.

Els pacients amb la síndrome d’apnees-hipopnees del son (SAHS) refereixen dificultat per exhalar contra la pressió positiva i això, pot influir en l’adherència al tractament amb pressió positiva contínua a via aèria superior (CPAP). Durant el tractament amb CPAP, el nas és el principal determinant de la resistència a la via aèria superior, i determinarà l’augment de la pressió supraglòtica respecte a la pressió a la màscara. La CPAP flexible (C-Flex) ha estat dissenyada per millorar el confort dels pacients reduint la pressió a la màscara durant l’expiració de forma proporcional al flux expiratori (3 nivells amb incremental canvi de pressió). Hem avaluat la utilitat de mesures no invasives de resistència nasal en vigília com a factor predictiu de la resistència a la via aèria superior durant el son en la SAHS. S’ha hipotetitzat que pacients amb una resistència nasal elevada presentarien majors fluctuacions de la pressió expiratòria supraglòtica, les quals podrien ser mitigades amb C-Flex. Metodologia- Reclutats 17 pacients amb sospita clínica de SAHS (roncs, excessiva somnolència diürna). L’avaluació diürna incloïa la valoració clínica, qüestionaris de símptomes nasals i mesura de la resistència nasal amb rinometria acústica (AR) i rinomanometria anterior (RM) asseguts i en decúbit supí. L’avaluació nocturna constava d’una polisomnografia amb CPAP òptima amb determinació de la pressió supraglòtica. Es va dissenyar un model mecànic de la via aèria superior amb aplicació de CPAP (sense segment col·lapsable) per testar les observacions obtingudes amb els pacients. El model consistia en un tub rígid amb resistència variable modificant el grau d’obertura d’una vàlvula interna. Intervencions- Es va mesurar la resistència nasal en vigília amb AR i RM i la resistència a la via aèria superior durant el son es determinava a partir de les mesures de la pressió supraglòtica. L’estudi de comparacions s’ha fet entre la resistència nasal en vigília obtinguda amb cadascuna de les tècniques, així com amb la resistència nasal per AR i RM i la resistència a la via aèria superior durant el son. Als pacients amb SAHS i CPAP fixa es va aplicar el diferents nivells de C-Flex. Al model mecànic es van avaluar dos patrons ventilatoris i dos nivells de resistència. Les variables mesurades eren flux aeri, pressió expiratòria a màscara i a supraglotis, amb CPAP i C-Flex. Es van calcular i comprar les fluctuacions de la pressió supraglòtica expiratòria amb CPAP i amb C-Flex. Resultats- Els valors de resistència nasal en vigília mesurats amb AR i RM no correlacionen entre ells en posició asseguda, però s’ha detectat una correlació lleu entre aquests valors en decúbit supí. La resistència a la via aèria superior durant el son i tractament amb CPAP no va mostrar cap correlació significativa amb els valors de resistència nasal en vigília. Durant tractament amb CPAP, elevada resistència nasal va produir major fluctuació de la pressió supraglòtica durant l’expiració tant als pacient com al model mecànic. C-Flex 3 va reduir la pressió expiratòria a la màscara, però només al model mecànic amb un patró ventilatori sinusoïdal va mitigar l’augment de pressió expiratòria a supraglotis. Conclusió: Els valors de resistència nasal en vigília no són predictius de la resistència a la via aèria superior durant el son en pacients amb SAHS i tractament amb CPAP. Els canvis en la pressió expiratòria a la màscara induïts per C-Flex no es transmeten de forma uniforme a la supraglotis ni en els pacients amb SAHS ni en el model mecànic de la via aèria superior. Les dades obtingudes suggereixen que la no reducció de la pressió expiratòria a la supraglotis pot estar relacionada amb la dinàmica de l’algoritme de C-Flex. / Patients with obstructive sleep apnea/hypopnea syndrome (SAHS) may have difficulty exhaling against positive pressure, hence limiting their acceptance of continuous positive airway pressure (CPAP). When patients use CPAP, the nose is the primary determinant of upper airway resistance, and in this situation nasal resistance determines how much higher supraglottic pressure is than mask pressure. Flexible- CPAP (C-Flex) is designed to improve comfort by reducing pressure in the mask during expiration proportionally to expiratory airflow (3 settings correspond to increasing pressure changes). We assess utility of noninvasive measures of nasal resistance during wakefulness as a predictor of directly assessed upper airway resistance on CPAP during sleep in patients with SAHS. We hypothesized that increased nasal resistance results in increased expiratory supraglottic pressure swings that could be mitigated by the effects of C-Flex on mask pressure. Methodology- Patients (17) with complaints of snoring and excessive daytime sleepiness were recruited. Subjects underwent daytime evaluations including clinical assessment, subjective questionnaires to assess nasal symptoms and evaluation of nasal resistance with acoustic rhinometry (AR) and active anterior rhinomanometry (RM) in the sitting and supine positions and nocturnal polysomnography on optimal CPAP with measurements of supraglottic pressure to evaluate upper airway resistance. To create a bench test for some of our observations in patients, we designed a mechanical model of the upper airway in patients on CPAP (ie, without a collapsible airway). This model consisted of a rigid resistive tube, the resistance of which could be varied by changing the aperture size. Interventions- We evaluated nasal resistance during wakefulness with AR and RM. Comparisons were made between nasal resistance using AR and RM during wakefulness, and between AR and RM awake and upper airway resistance during sleep. In patients on fixed CPAP, CPAP with different C-Flex levels was applied multiple times during the night. In the model, 2 different respiratory patterns and resistances were tested. Airflow, expiratory mask, and supraglottic pressures were measured on CPAP and on C-Flex. Swings in pressure during expiration were determined. Comparisons were made between expiratory pressure swings on CPAP and on C-Flex. Results- Our study shows that measures of awake nasal resistance using AR and RM had little or no correlation to each other in the sitting position, whereas there was significant but weak correlation in the supine position. Upper airway resistance measured while on CPAP during sleep did not show significant relationships to any of the awake measures of nasal resistance (AR or RM). On CPAP, higher nasal resistance produced greater expiratory pressure swings in the supraglottis in the patients and in the model, as expected. C-Flex 3 produced expiratory drops in mask pressure (range -.03 to -2.49 cm H2O) but mitigated the expiratory pressure rise in the supraglottis only during a sinusoidal respiratory pattern in the model. Conclusion: Awake measurements of nasal resistance do not seem to be predictive of upper airway resistance during sleep on CPAP. Expiratory changes in mask pressure induced by C-Flex did not uniformly transmit to the supraglottis in either patients with obstructive sleep apnea on CPAP or in a mechanical model of the upper airway with fixed resistance. Data suggest that the observed lack of expiratory drop in supraglottic pressure swings is related to dynamics of the C-Flex algorithm.

La fibril.lació auricular és l’arítmia cardiaca més freqüent, amb una elevada morbimortalitat i impacte econòmic. Augmentant-ne la importància epidemiològica, s’espera que la seva incidència s’incrementi de forma molt marcada com a conseqüència de l’envelliment de la població. En aquesta tesi doctoral, estudio la fisiopatologia i el tractament de la fibril.lació auricular a través d’un abordatge experimental i clínic. L’exercici físic de molt elevada intensitat és una de les causes emergents de fibril.lació auricular, especialment en individus joves i de mitjana edat. La fisiopatologia n’és desconeguda. En aquesta tesi, en un model exeperimental d’exercici físic en rata, es demostra mitjançant tècniques in vivo i in vitro que la hipertonia vagal característica dels atletes és un factor clau en el desenvolupament de la fibril.lació auricular de l’atleta. El substrat aritmogènic induit per l’exercici és reversible, especialment la hipertonia vagal. Per contra, el remodelat estructural (dilatació auricular i fibrosi) reverteixen de forma molt més lenta o incompleta. Els microRNA són seqüències curtes de RNA, recentment descrites, que participen en la regulació post-transcripcional de l’expressió génica. Els microRNA participen en gran quantitat de processos fisiològics i patològics, entre els quals el desenvolupament de fibrosi en diferents teixits. Tanmateix, es desconeix la seva participació en el desenvolupament del substrat de la fibril.lació auricular. En aquesta tesis, s’estudia la participació de miR-21 en el remodelat auricular post-infart de miocardi ventricular. S’usa un model en rata en el que objectivem una elevada inducibilitat de fibril.lació auricular. Es demostra que miR-21 participa en el desenvolupament de fibrosi miocàrdica auricular, i que la seva inhibició és capaç de prevenir-ne el desenvolupament i la inducibilitat de fibril.lació auricular. Es postul.la miR-21 com a possible diana terapéutica en el tractament de la fibril.lació auricular. El tractament anticoagulant constitueix la base de la prevenció del risc embòlic en la fibril.lació auricular. Ocasionalment, els pacients diagnosticats de fibril.lació auricular pateixen malaltia coronària com a comorbilitat, i requereixen tractament antiplaquetari amb aspirina i tienopiridines. El risc hemorràgic i trombòtic de la triple combinació d’anticoagulació, aspirina i tienopiridina roman desconeguda. En aquesta tesi estudiem aquest problema en pacients sotmesos a intervencionisme coronari i mostrem que es presenta en un de cada vuit pacients. En el seguiment, els pacients als que se’ls prescriu la triple combinació antitrombòtica presenten una incidència significativament menor d’esdeveniments trombòtics que els que no la van rebre, amb una major incidència d’hemorràgies no greus com a contrapartida. / Atrial fibrilliation is the most common cardiac arrhythmia, with a high morbidity, mortality and economic burden. An aging population in the upcoming years will likely increase its incidence and intensificate its epidemiological importante. This doctoral thesis approaches the pathology and therapy of atrial fibrillation through clinical and experimental studies. Very high intensity exercise is an emerging cause of atrial fibrillation in young and middle-aged individuals. However, its pathophysiology is unknown, yet. Here, a rat model of endurance, very high intensity exercise is used to study its mechanisms. By mean of in vivo and in vitro techniques, vagal enhancement is shown to be key factor in the development of exercise-induced atrial fibrillation. Moreover, exercise-induced arrhythmogenic atrial substrate is reversible, particularly concerning vagal enhancement. In contrast, structural remodeling (atrial fibrosis and dilatation) slowly or uncompletely reversed. MicroRNAs are recently discovered short RNA sequences that regulate post-transcriptional gene expression. MicroRNAs are involved in a large number of physiological and pathological processes, including fibrosis development. However, it is unknown whehter they participate in atrial fibrillation substrate. In this thesis, miR-21 involvement in post-left ventricle myocardial infarction atrial remodeling is explored. A left ventricle myocardial infarction rat model with a high burden of atrial fibrillation inducibility is used. We show that miR-21 is involved in atrial fibrosis pathology, and its inhibition may prevent its development and atrial fibrillation inducibility. Mir-21 is postulated as a potential therapeutic target in the treatment of atrial fibrillation. Anticoagulant therapy is on the basis of thrombo-embolic risk prevention in atrial fibrillation patients. Occasionally, patients diagnosed with atrial fibrillation are also diagnosed of ischemic cardiomyopathy and require antiplatelet therapy with aspirin and tienopiridines. The hemorrhagic risk of triple thrombotic combination of anticoagulation, aspirin and thienopiridines is unknown. In this thesis we study this problem in patients undergoing coronary intervention and show that this occurs in one out of eight patients in the cath lab. At follow-up patients who were prescribed triple combination antithrombotic had a significantly lower incidence of thrombotic events than those who did not receive it. A higher risk of non-serious bleeding balanced its benefits.

Computed Tomography and Microcomputed Tomography are X-ray based technologies. They were tested in this thesis as potential tools for the optimization of the processing of dry-cured meat products. On one hand, several prediction models and Computed Tomography analytical tools were developed for the non-destructive analysis of water activity, salt content and water content distribution within dry-cured hams during processing and were successfully applied to three case studies. On the other hand, Microcomputed Tomography were used to characterize, evaluate and correlate the changes in the microstructure with the texture of non-acid pork lean fermented sausages. Some Microcomputed Tomography parameters could be correlated with the instrumental texture, although the Microcomputed Tomography was not accurate enough to distinguish between lean and fat when these constituents were emulsified. In conclusion, Computed Tomography and Microcomputed Tomography can be considered as suitable technologies for the non-destructive characterization and for the optimization of dry-cured meat processing. / La Tomografia Computeritzada i la Microtomografia Computeritzada són tecnologies basades en raigs X. Ambdues es varen testar en aquesta tesis com a eines potencials per l'optimització del processat de productes carnis curats. Per una banda, es varen desenvolupar diversos models de predicció i eines analítiques derivades de la Tomografia Computeritzada, per l’anàlisi no destructiu de la distribució de l’activitat d’aigua i els continguts de sal i d’aigua durant el processat de pernils curats, aplicant-se posteriorment de manera satisfactòria a tres casos d’estudi. Per altra banda, la Microtomografia Computeritzada es va utilitzar per caracteritzar, avaluar i correlacionar canvis en microestructura i textura d’embotits crus curats elaborats amb baix contingut de greix. Alguns paràmetres de la Microtomografia Computeritzada es van poder correlacionar amb la textura instrumental, encara que es va observar que la Microtomografia Computeritzada no permetia distingir acuradament entre magre de porc i greix quan aquests components es trobaven emulsionats.

Tesis realizada en la Unidad de Hemodinámica Hepática y Hepatología - Hospital Clínico / Las enfermedades vasculares hepáticas son enfermedades raras que causan hipertensión portal no cirrótica. Dentro ellas se incluyen la hipertensión portal idiopática (HTPI) y el Síndrome de Budd-Chiari (SBC). La etiopatogenia de la HTPI es desconocida. La HTPI está infradiagnosticada ya que no existe un test diagnóstico positivo para la HTPI y suele ser diagnosticada de forma errónea de cirrosis. Además existen pocos estudios que evalúen la etiopatogenia de la HTPI o el pronóstico a largo plazo del SBC. HIPÓTESIS DE LA TESIS. Los datos del cateterismo hepático (GPVH) y la elastografía de transición (ET), así como las nuevas técnicas metabolómicas pueden mejorar el diagnóstico de la HTPI. Asimismo, pueden existir alteraciones genéticas con un papel relevante en la etiopatogenia de la HTPI. El pronóstico a largo plazo de pacientes con SBC es bueno y es posible identificar variables clínicas que permitan identificar pacientes con peor pronóstico y que se beneficiarían de tratamientos más invasivos. OBJETIVOS. Determinar el papel de variables genéticas, moleculares y clínicas en el diagnóstico y etiopatogenia de la HTPI. Determinar el pronóstico a largo plazo en el SBC y sus factores asociados. METODOLOGÍA. Se estudiaron amplias cohortes de pacientes con HTPI y con SBC. Se evaluaron de forma retrospectiva los datos clínicos, la hemodinámica hepática y sistémica y la elastografía de transición de pacientes de HTPI. Con muestras de plasma y sangre de los pacientes con HTPI se realizaron los estudios transversales de metabolómica y de mutaciones del gen de la BMPR2, respectivamente. Se evaluaron los datos clínicos de una amplia cohorte de pacientes incidentes con SBC diagnosticados en un corto periodo de tiempo, recogidos prospectivamente y seguidos de forma homogénea. RESULTADOS. Los pacientes con HTPI presentan un GPVH medio de 7.0±3.0mmHg y una ET de 8.4±3.3kPa. Estos valores fueron significativamente superiores al de los pacientes con trombosis portal no cirrótica y significativamente inferiores a los de los pacientes con cirrosis e hipertensión portal. El análisis metabolómico permitió una clara separación de los pacientes con HTPI de los pacientes con cirrosis mediante un perfil metabolómico de 28 metabolitos y de los pacientes HTPI de los controles sanos mediante un perfil metabolómico de 31 metabolitos. Ninguno de los pacientes con HTPI incluidos en el estudio presentó mutaciones en el gen BMPR2. En pacientes con SBC la probabilidad actuarial de morir o recibir un tratamiento invasivo fue de 55%, 69% y 71% a 1, 3 y 5 años respectivamente. El score de Rotterdam fue la variable que mejor predecía la supervivencia libre de intervención. La supervivencia global a 1, 3 y 5 años fue de 88%, 79% y 74% respectivamente; y el score de BCS-TIPS PI fue el parámetro basal que mejor la predecía. En los pacientes con TIPS, tanto la supervivencia global y la supervivencia libre de TH a los 5 años fue del 72%. El score de BCS-TIPS PI fue el único factor asociado de forma independiente a ambas supervivencias. CONCLUSIONES. El GPVH y ET son herramientas valiosas para el diagnóstico de pacientes con HTPI. En un paciente con hipertensión portal el hallazgo de un GPVH y una ET anormal pero por debajo de los dinteles descritos para hipertensión portal sinusoidal clínicamente significativa en la cirrosis debe hacernos sospechar la presencia de una HTPI. El perfil metabolómico permite diferenciar de forma no invasiva la HTPI de la cirrosis y de los controles sanos. Las mutaciones del gen de la BMPR2 no parecen estar implicadas en la etiopatogenia de la HTPI. Los pacientes con SBC que reciben un tratamiento escalonado tienen un buen pronóstico a largo plazo. / Idiopathic portal hypertension (IPH) and Budd-Chiari syndrome (SBC) are rare diseases that cuase non-cirrhotic portal hypertension. Advances in their knowledge are hampered by the small number of incident cases, and the difficulties for an accurate diagnosis. Etiology of IPH is unknown and its diagnosis is difficult becuase the lack of a positive test. Moreover, there are few studies that evaluated prognosis of BCS and most of them are retrospective. Aims of the thesis were: 1) to asses the role of hepatic vein cathetherization (HVPG), transient elastography (TE) in the diagnosis of IPH 2) to asses the role of metabolomic analysis in the diagnosis of IPH, 3) to evaluate the role of BMPR2 gene mutations in the etiology of IPH, 4) to to assess long-term outcome in a recent cohort of BCS patients managed by a step-wise approach. Results. Patients with IPH had a mean HVPG of 7.0±3.0mmHg and a mean TE of 8.4±3.3kPa. HVPG and TE were significantly higher in IPH patients compared to those with NCPVT and significant lower compared to those with cirrhosis and portal hypertension. We found a metabolomic profile with 28 metabolites that clearly differenciates IPH and cirrhosis, and a 31-metabolites metabolomic profile that differenciates IPH and healthy volunteers. None of our IPH patients had BMPR2 gene mutations. In patients with BCS intervention-free survival rates at 1 and 5-years were 45% and 29%, respectively and Rotterdam score the best variable to predict it. Overall survival rates at 1 and 5-year were 88% and 74%, respectively and BCSTIPS PI score was the best variable to predict it. Conclusions. Patients with IPH, despite unequivocal signs of portal hypertension, have HVPG and TE lower than the cut-off for clinical significant portal hypertension in cirrhosis. These findings oblige to formally rule-out IPH in the presence of signs of portal hypertension. We found a metabolomic profile that clearly differentiate patients with IPH from cirrhosis and healthy subjects, hence metabolomic analysis appears to be a valuable tool for the noninvasive diagnosis of IPH. Our results suggest that mutations in BMPR2 are not involved in the pathogenesis of IPH. Patients with BCS managed with a step-wise treatment have a good long-term prognosis.

El tamaño final del infarto es un predictor importante de eventos clínicos posteriores. Aunque el tiempo de isquemia se ha mostrado como el mayor determinante para aumentar el miocardio salvado, hay interés en buscar otras terapias que ayuden a reducir el tamaño del infarto (cardioprotección) y que limiten el daño por reperfusión. Los betabloqueantes han demostrado eficacia clínica cuando se administran en las primeras hora del infarto, y así queda reflejado en las guías como indicación de clase IA pero hay controversia de cuando y como administrarlos. La resonancia magnética cardiaca (RMC) puede estudiar de manera precisa el área miocárdica en riesgo (con secuencias de edema, potenciadas en T2) y el tamaño del infarto (secuencia de realce tardío) pudiendo cuantificar el miocardio salvado (área miocárdica en riesgo descrita como edema menos tamaño final del infarto). Nuestra hipótesis de trabajo fue que el betabloqueante endovenoso metoprolol administrado precozmente en la fase aguda del infarto de miocardio puede reducir el miocardio salvado. Y los objetivos de esta tesis fueron: 1) Analizar el beneficio de la administración temprana del betabloqueante (metoprolol) endovenoso sobre el miocardio en riesgo en un modelo porcino de infarto agudo de miocardio mediante RMC. 2) Ver si este posible efecto cardioprotector también se observa cuando se administra el metoprolol vía oral tras la reperfusión coronaria y evaluar los posibles mecanismos que están involucrados en este efecto. Metodología: En un modelo porcino de infarto agudo de miocardio en 10 animales se randomizó a metoprolol endovenoso durante la oclusión coronaria o placebo. Se analizó la función global del ventrículo izquierdo, la extensión del miocardio en riesgo y la necrosis miocárdica a los 4 y 22 días mediante RMC. En un segundo tiempo, con el mismo modelo animal de infarto se randomizó una muestra de 30 cerdos a metoprolol endovenoso pre-reperfusión (estrategia precoz), post-reperfusión vía oral (estrategia diferida) o placebo. Se analizaron marcadores del daño por reperfusión como la infiltración de neutrófilos, la apoptosis miocárdica mediante expresión de la proteína caspasa-3 activada y la fosforilación de la quinasa-AKT. Resultados: En el grupo tratado con metoprolol endovenoso pre-reperfusión se observó, comparando con el grupo control, un aumento del miocardio salvado y una recuperación mejor de la función ventricular a las 3 semanas. Además la administración de metoprolol endovenoso pre-reperfusión se asoció a mayores efectos cardioprotectores sugiriendo una disminución en el daño miocárdico por reperfusión. / The final infarct size is an important predictor of subsequent clinical events. Although ischemic time has proven to be the major determinant for increasing myocardial salvage, there is interest in seeking other therapies that help reduce infarct size (cardioprotection) and limit reperfusion injury. Beta-blockers have demonstrated clinical efficacy when administered in the first hour of infarction, and this is reflected in the guidelines as an indication of class IA. However, there is still controversy about when and how to prescribe them. Cardiac magnetic resonance imaging (CMR) can accurately study the myocardial area at risk (T2-weighted sequences for myocardial edema) and infarct size (late enhancement sequence). Therefore CMR can quantify the salvaged infarction (defined as the difference between myocardial area at risk size and infarct size). Our hypothesis was that the beta-blocker metoprolol intravenous administered early in the acute phase of myocardial infarction may reduce myocardial salvaged. A) Objectives of this thesis were: 1) Analyze the benefit of early administration of beta-blocker (metoprolol) intravenous on the myocardium at risk in a porcine model of acute myocardial infarction by CMR. 2) Test if this potential cardioprotective effect is also observed when oral metoprolol was administered after coronary reperfusion and evaluate the possible mechanisms involved in this effect. B) Methodology: In a porcine model of acute myocardial infarction 10 animals were randomized to intravenous metoprolol during coronary occlusion or placebo. We analyzed the global left ventricular function, the extent of myocardium at risk and myocardial necrosis at 4 and 22 days by CMR. In a second time, with the same animal model of infarction 30 pigs were randomized to intravenous metoprolol pre-reperfusion (early strategy), post-reperfusion orally (deferred strategy) or placebo. We analyzed markers of reperfusion injury as neutrophil infiltration, myocardial apoptosis by expression of activated caspase-3 protein phosphorylation and kinase-AKT. C) Results: In the group treated with intravenous metoprolol pre-reperfusion was observed, compared with the control group, increased myocardial salvage and a better recovery of left ventricular function at 3 weeks. Besides, intravenous administration of metoprolol pre-reperfusion was associated with higher cardioprotective effects suggesting a decrease in myocardial reperfusion injury.