[ES] "SUELO. Tentativa práctica sobre el dispositivo escénico como espacio de agencia" es una investigación práctica, que se combina con la producción de la práctica escénica "SÒL", que tuvo lugar en el "Teatro Círculo" (Valencia) entre los días 27 de junio y 10 de julio del 2022. En esta investigación práctica postulamos que el dispositivo escénico es, desde su nacimiento, un dispositivo disciplinario y de control del régimen escópico. El dispositivo escénico ha materializado su distribución de poder/saber a través de unas convenciones espaciales, posicionales, temporales y comportamentales. El objetivo de estas convenciones es el control del comportamiento tanto de los observantes como de los actuantes. El fin último del dispositivo escénico es producir la iteración de un tiempo o discurso preproducido de antemano, sin que sufra ninguna interferencia. Es decir, el objetivo del dispositivo escénico es conjurar el futuro. En la primera parte del trabajo, partimos del modelo de dispositivo wagneriano, observando como a través del siglo XX se han ido progresivamente transformando sus convenciones a través de diversas estrategias y tácticas. Si bien, al final del siglo XX nos encontramos con una economía escópica del dispositivo escénico que ha dejado de estar regulada por la institución y cuyo poder y control recae por completo sobre la figura del artista/director. A pesar de lo cual, en la década de 1990 la llamada Estética relacional, abre el dispositivo escénico/artístico al horizonte de participación de los espectadores. Sin embargo, a pesar de estas estrategias y tácticas, los límites de lo posible/admisible siguen estando muy marcados dentro del dispositivo escénico. La comunidad escénica convive en el dispositivo escénico sin agencia posible. Nuestra práctica escénica investigadora incrementa la incertidumbre a través de modificar las condiciones normativas del suelo en el dispositivo escénico. Instalando un suelo de hielo sintético dentro de la caja negra del teatro, modificamos las condiciones en las que se desarrolla el acontecimiento, interviniendo en lo más esencial, imprescindible y básico del dispositivo escénico: su suelo. Además de poner en marcha esta táctica espacial, "SÒL" ha desplazado a través de diversas tácticas de temporalidad, posición y comportamiento las expectativas más básicas de la comunidad escénica sobre lo que tiene que ser un espectáculo escénico. La pista de hielo se mantuvo abierta en horario comercial, admitiendo a patinadores de diferentes edades y aproximaciones diversas a la pista, que emborronaron las temporalidades básicas y los comportamientos reconocibles propios del dispositivo escénico. De esta forma, generamos un espacio híbrido e indeterminado que participa simultáneamente de dos genealogías: la escenografía y la instalación artística, cuya confluencia da lugar a un dispositivo intermedio (instalación escénica o instalografía). Al análisis y estudio del suelo y de esta confluencia entre escenografía e instalación dedicamos la segunda parte del estudio. Por último, en la tercera parte de nuestro trabajo de investigación, analizamos nuestra trayectoria de producción e investigación escénica bajo las categorías establecidas para examinar el dispositivo escénico. Finalmente, centramos nuestro análisis en la capacidad de la práctica escénica "SÒL" para inducir en la comunidad escénica, cierta potencia de agencia del dispositivo escénico. / [CA] "SÒL. Temptativa pràctica sobre el dispositiu escènic com a espai d'agència" és una investigació pràctica, que es combina amb la producció de la pràctica escènica "SÒL", que va tindre lloc en el "Teatre Cercle" (València) entre els dies 27 de juny i 10 de juliol del 2022. En aquesta investigació pràctica postulem que el dispositiu escènic és, des del seu naixement, un dispositiu disciplinari i de control del règim escópic. El dispositiu escènic ha materialitzat la seua distribució de poder/saber a través d'unes convencions espacials, posicionals, temporals i comportamentals. L'objectiu d'aquestes convencions és el control del comportament tant dels observants com dels actuants. La fi última del dispositiu escènic és produir la iteració d'un temps o discurs pre-produït, sense que patisca cap interferència. És a dir, l'objectiu del dispositiu escènic és conjurar el futur. En la primera part del treball, partim del model de dispositiu wagnerià, observant com a través del segle XX s'han anat progressivament transformant les seues convencions a través de diverses estratègies i tàctiques. Si bé, al final del segle XX ens trobem amb una economia escópica del dispositiu escènic que ha deixat d'estar regulada per la institució i el poder i el control de la qual recau per complet sobre la figura de l'artista/director. Malgrat la qual cosa, en la dècada de 1990 l'anomenada Estètica relacional, obri el dispositiu escènic/artístic a l'horitzó de participació dels espectadors. No obstant això, malgrat aquestes estratègies i tàctiques, els límits del possible/admissible continuen estant molt marcats dins del dispositiu escènic. La comunitat escènica conviu en el dispositiu escènic sense agència possible. La nostra pràctica escènica investigadora incrementa la incertesa a través de modificar les condicions normatives del sòl en el dispositiu escènic. Instal·lant un sòl de gel sintètic dins de la caixa negra del teatre, modifiquem les condicions en les quals es desenvolupa l'esdeveniment, intervenint en el més essencial, imprescindible i bàsic del dispositiu escènic: el seu sòl. A més de posar en marxa aquesta tàctica espacial, "SÒL" ha desplaçat a través de diverses tàctiques de temporalitat, posició i comportament les expectatives més bàsiques de la comunitat escènica sobre el que ha de ser un espectacle escènic. La pista de gel es va mantindre oberta en horari comercial, admetent a patinadors de diferents edats i aproximacions diverses a la pista, que van gargotejar les temporalitats bàsiques i els comportament recognoscibles propis del dispositiu escènic. D'aquesta manera, generem un espai híbrid i indeterminat que participa simultàniament de dues genealogies: l'escenografia i la instal·lació artística, la confluència de la qual dona lloc a un dispositiu intermedi (instal·lació escènica o instalografía). A l'anàlisi i estudi del sòl i d'aquesta confluència entre escenografia i instal·lació dediquem la segona part de l'estudi. Finalment, en la tercera part del nostre treball de recerca, analitzem la nostra trajectòria de producció i investigació escènica sota les categories establides per a examinar el dispositiu escènic. Finalment, centrem la nostra anàlisi en la capacitat de la pràctica escènica "SÒL" per a induir en la comunitat escènica, una certa potència d'agència del dispositiu escènic. / [EN] "FLOOR. Practical attempt on the scenic device as a spatial agency" is a practical investigation combined with a scenic production "SÒL", that took place at the "Teatro Círculo" (Valencia) between 27th of June and 10th of July 2022. In this practical investigation we postulate that the scenic device is, from its origins, a disciplinary device and a scopic regime controller. The scenic device has materialised its distribution of power/knowledge through spatial, positional, temporal, and behavioural conventions. The objective of these conventions is to control the behaviour of both, the observers and the performers. The ultimate goal of the scenic device is to produce an iteration of a pre-produced time or speech, without suffering any interference. In other words, the objective of the scenic device is to conjure the future. In the first part, we start from the Wagnerian device model, observing how throughout the 20th century conventions have been progressively transformed through various strategies and tactics. At the end of the 20th century we find a scopic economy of the scenic device is no longer regulated by the institution, and its power and control falls entirely on the artist/director figure. In spite of which, in the 1990s, the so-called relational Aesthetics opened the scenic/artistic device to the audience participation. However, despite these strategies and tactics, the limits of what is possible/admissible continue to be framed within the scenic device. The scenic community coexists in the scenic device with no possible agency. Our investigative scenic practice increases uncertainty by modifying the normative conditions of the floor in the scenic device. By installing a synthetic ice floor inside the theatre's black box, we modify the conditions in which the event takes place, interfering in the most essential, fundamental and basic aspects of the scenic device: its floor. In addition to implementing this spatial tactic, "SÒL" has displaced through various tactics of temporality, position and behaviour the most basic expectations of the stage community about what a stage show should be. The ice rink was kept open during business hours, admitting skaters of different ages and approaches to the rink, which blurred the basic temporalities and the recognisable behaviour of the scenic device. In this way, we generate a hybrid and indeterminate space that simultaneously participates in two genealogies: the scenography and the artistic installation, whose confluence gives rise to an intermediate device (stage installation or instalografía). We dedicate the second part of the study to the analysis and study of the floor and this confluency between scenography and installation. Finally, in the third part, we analyse our production and scenic research journey under the established categories to examine the scenic device. Finally, we focus our analysis on the capacity of the scenic practice "SÒL" to provoke in the scenic community a certain scenic device agency force. / León Mendoza, R. (2023). Suelo. Tentativa práctica sobre el dispositivo escénico como espacio de agencia [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/201557

[ES] La presente investigación propone que, tras la ya incuestionable incidencia de los nuevos medios en la cultura y en nuestro pensamiento (a partir del reordenamiento del mundo en formas compatibles con el protocolo del ciberespacio que les es propio), resulta evidente un cambio en la percepción del tiempo y del espacio que modifica a su vez y de manera directa la percepción y el concepto de la presencia del cuerpo y por lo tanto la naturaleza de la danza escénica. Para acercarnos a tal afirmación, se generó un dispositivo hipermediático capaz de reunir diferentes naturalezas (o escalas) de presencia del cuerpo (en video, por transmisión en tiempo real y con realidad aumentada) como detonador general para la exploración de los vínculos que se establecen entre 'percibir presente' a alguien y los sentidos utilizados, cuestionando con esto al cuerpo físico como soporte básico de la danza en la sociedad de la pantalla y encontrando con esto nuevas posibilidades para esta a partir del desplazamiento de lo que se entiende por escenario. El dispositivo fue utilizado en seis diferentes residencias de investigación en países como Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, México y España, logrando la participación de bailarines y creadores de estos territorios, a los que se sumaron participantes de Venezuela y Argentina. La diversidad de posibilidades tecnológicas y la evolución del propio dispositivo en cada una de las residencias permitió un continuo desplazamiento en los métodos utilizados, presentándose como una investigación de diseño metodológico emergente, bajo el paradigma cualitativo y con una metodología general hermenéutica-interpretativa, que se amplía y expande según las necesidades de cada práctica de investigación, logrando articularse también dentro del modelo participativo al poner de manifiesto el conocimiento experiencial y abriendo la puerta a la Investigación artística, desde la perspectiva performativa en la que es el cuerpo de la misma investigadora el que es puesto en relación con el dispositivo y sus implicaciones. Tras dichas prácticas de investigación, se asume entonces que sí existen modificaciones perceptuales a partir de las cuales el entendimiento del cuerpo ha sido descolocado al pensarse como carne pero también como pixel, apareciendo la sociedad de la pantalla como capaz de contener una -no tan 'nueva'- corporalidad, a partir de dispositivos que se presentan como los 'nuevos' escenarios en lo que puede resultar una 'nueva' normalidad (o no) para la danza. / [CA] La present investigació proposa que, després de la ja inqüestionable incidència dels nous mitjans en la cultura i en el nostre pensament (a partir del reordenament del món en formes compatibles amb el protocol del ciberespai que els és propi), resulta evident un canvi en la percepció del temps i de l'espai que modifica al seu torn i de manera directa la percepció i el concepte de la presència del cos i per tant la naturalesa de la dansa escènica. Per a acostar-nos a tal afirmació, es va generar un dispositiu hipermediàtic capaç de reunir diferents naturaleses (o escales) de presència del cos (en vídeo, per transmissió en temps real i amb realitat augmentada) com a detonador general per a l'exploració dels vincles que s'estableixen entre 'percebre present' a algú i els sentits utilitzats, qüestionant amb això al cos físic com a suport bàsic de la dansa en la societat de la pantalla i trobant amb això noves possibilitats per a aquesta a partir del desplaçament del que s'entén per escenari. El dispositiu va ser utilitzat en sis diferents residències d'investigació en països com Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Mèxic i Espanya, aconseguint la participació de ballarins i creadors d'aquests territoris, als quals es van sumar participants de Veneçuela i l'Argentina. La diversitat de possibilitats tecnològiques i l'evolució del mateix dispositiu en cadascuna de les residències va permetre un continu desplaçament en els mètodes utilitzats, presentant-se com una investigació de disseny metodològic emergent, sota el paradigma qualitatiu i amb una metodologia general hermenèutica-interpretativa, que s'amplia i expandeix segons les necessitats de cada pràctica d'investigació, aconseguint articular-se també dins del model participatiu en posar de manifest el coneixement experiencial i obrint la porta a la investigació artística, des de la perspectiva performativa en la qual és el cos de la mateixa investigadora el que és posat en relació amb el dispositiu i les seues implicacions. Després d'aquestes pràctiques d'investigació, s'assumeix llavors que sí existeixen modificacions perceptives a partir de les quals l'enteniment del cos ha sigut descol·locat en pensar-se com a carn però també com a píxel, apareixent la societat de la pantalla com a capaç de contenir una -no tan 'nova'- corporalitat, a partir de dispositius que es presenten com els 'nous' escenaris, en el que pot resultar una 'nova' normalitat (o no) per a la dansa. / [EN] This research proposes that after the unquestionable incidence of new media in culture and thought (with the reordering of the world in ways that are compatible with the appropriate cyberspace protocol), there is an evident change in the perception of time and space which in turn directly modifies the perception and concept of the presence of the body and, therefore, the nature of scenic dance. To approach said statement a hyper-media device was created, capable of reuniting different natures (or scales) of the presence of the body (in video, in real-time transmission and with augmented reality) as the general trigger for the exploitation of the links established between 'perceiving the presence' of someone and the senses involved, which questions the physical body as basic support of the dance in the screen society. This allows new possibilities for the dance with the displacement of what is considered a stage. The device was used in six different research residences in countries like Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Mexico and Spain, achieving the participation of dancers and creators from these territories, with the added participation of people from Venezuela and Argentina. The diversity of technological possibilities and the evolution of the device itself in each of the residences allowed a continuous displacement in the methods used, presenting itself as a research of emerging methodological design under the qualitative paradigm, and with a general hermeneutic-interpretative methodology that increases and expands according to the needs of each research practice, thus managing to also assemble within the participative model by evidencing the experiential knowledge and opening the way to the artistic research from a performative perspective, in which the body of the researcher is the one related to the device and its implications. After said research practices, it is therefore assumed that there are perceptual modifications from which the understanding of the body has been confused due to its conception as flesh but also as pixels, appearing before the screen society as capable of containing a -not so 'new'- corporeality with the use of devices that are presents as the 'new' stages, which can result in a 'new' normality (or not) for the dance. / Piñan Elizondo, AL. (2020). Percepción y presencia del cuerpo en la sociedad de la pantalla. Propuestas de Escenarios para Danza en Dispositivo Móvil [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/149387 / TESIS