Els mecanismes patogènics dels fenòmens trombòtics apareguts a la síndrome antifosfolipídica (SAF), la malaltia de Behçet i l'arteritis de Horton no són completament coneguts. En aquestes entitats, la clínica trombòtica i isquèmica té un grau important d'heterogeneïtat en la seva presentació. La possible implicació de la fibrinolisi plasmàtica en aquesta heterogeneïtat clínica, resulta molt atractiva per la important relació existent entre les seves vies d'activació i inhibició i els fenòmens inflamatoris que tenen lloc en les malalties autoimmunes. Per altra part, els nivells de PAI-1 s'han relacionat amb un nou polimorfisme de deleció/inserció d'una base (4G/5G). Aquests antecedents ens han portat a plantejar la possible relació entre aquest polimorfisme 4G/5G del gen del PAI-1 i les manifestacions trombòtiques i isquèmiques a les tres entitats analitzades. Aquesta relació seria secundària a la major resposta d'alliberació de PAI-1 que es produiria en els pacients amb genotip 4G/4G, quan la cèl·lula endotelial s'estimula per les citocines alliberades al procés inflamatori. Així doncs, en aquestes tres entitats hem relacionat aquest polimorfisme i els principals factors de trombofilia amb les manifestacions trombòtiques i isquèmiques. A més, en l'àmbit de la SAF, hem avaluat el paper que la 2glucoproteïna I (2GPI) juga en la interacció plaquetar amb el subendoteli que els anticossos antifosfolipídics (AAF) promouen.El primer estudi l'hem portat a terme en pacients amb SAF, comparant-los amb pacients amb lupus eritematós amb i sense anticossos antifosfolipídics i pacients amb trombosi sense factor de risc identificat. Hem pogut demostrar que no hi havia diferències en la prevalença dels factors causants de trombofília entre els diferents grups de pacients i que la presència de l'al·lel 4G s'associa significativament al desenvolupament de trombosis arterials en pacients amb SAF.En el segon treball i mitjançant els estudis de perfussió i avaluació morfomètrica hem avaluat el paper que la 2GPI juga en la interacció plaquetar amb el subendoteli promoguda pels AAF. Concretament hem comparat 3 anticossos anticardiolipina (aCL) monoclonals amb activitat anti-beta2GPI procedents de pacients amb SAF amb un aCL monoclonal sense activitat anti-beta2GPI, obtingut d'un pacient amb un linfoma sense clínica de SAF. D'aquest estudi es desprèn que la presència de la beta2GPI és necessària per que els anticossos anticardiolipina monoclonals augmentin la interacció plaquetar amb el subendoteli.En el tercer estudi hem comparat els factors de trombofília i els marcadors de l'activació de la coagulació i fibrinolisi plasmàtiques en els pacients amb malaltia de Behçet, trombosis sense trombofília identificada i individus sans. Dels nostres resultats es desprèn que la majoria de les trombosis a la malaltia de Behçet no són degudes a la coexistència dels factors de trombofília i que en aquesta entitat existeix un augment de la generació de trombina amb una fibrinolisi compensadora i una lesió endotelial. A més, l'augment de la generació de trombina és independent de l'activació de les vies intrínseca i extrínseca de la coagulació plasmàtica.Finalment, en el darrer treball, hem avaluat els mateixos paràmetres en pacients amb arteritis de cèl·lules gegants i individus sans. La troballa més important fou que la prevalença dels AAF és més elevada en els pacients que en la població sana però que no es relacionen ni amb els fenòmens isquèmics ni trombòtics de la malaltia.Com a conclusió final, poden dir que a la SAF, a diferència del què succeeix en els malalts afectes de malaltia de Behçet i arteritis de cèl·lules gegants, les alteracions de la fibrinolisi plasmàtica, determinades genèticament, podrien jugar un paper rellevant en el desenvolupament dels fenòmens trombòtics.