La tesi IMATGES DE LA FI va ser iniciada l'any 1990 a les envistes de la fi de l'anterior centúria i mil·lenni. La seva pretensió fou de constatar com les produccions artístiques últimes del segle XX venien poblades d'una iconografia abundosa d'escatologia, en la seva accepció més àmplia. Partint d'uns referents filosòfics i intel·lectuals al voltant del concepte del fi (fi de la filosofia, fi del paradigma clàssic, fi de la història, fi de l'art, fi de la modernitat, fi de la divinitat, fi dels temps...) i d'una renovació social dels antics temors mil·lenaristes, la tesi es proposa acollir un banc d'imatges, actituds i formalitzacions de l'art contemporani centrats bàsicament en l'ultima dècada del segle, fer-ne una agrupació temàtica i presentar-ne un corpus de lectures del paper de l'art d' "avantguarda" com a consciència crònica,o, encara més, anticipadora dels temps i com una praxis catàrquica i taumatúrgica.La tesi indaga en les formalitzacions de l'art i els artistes especialment de la dècada final de segle i en l'incipient s.XXI recolzant-se en algunes figures clau de mitjans de la centúria, personalitats i obres "frontissa" de l'avantguarda històrica (especialment Beuys i la seva obra "El final del segle XX", Warhol , Duchamp i altres...). No ha estat difícil trobar en l'art d'aquest període totes les gradacions iconogràfiques de l'horror, la barbàrie, la malaltia, el sofriment i la mort, unes icones d'apocalipsi contemporania que ens posen en connexió sensorial amb períodes remots de la història de l'art. La tesi posa èmfasi en la percepció que l'art de qualsevol període històric ha estat sempre cronista, que ha actuat de consciència col·lectiva, de ressort d'alarma o, per dir-ho en paraules del poeta Rimbaud, de parallamps que recull les energies circumdants. Què en fa l'art d'aquests símptomes mòrbids dels temps? Els posa a la consideració dels contemporanis. I ho fa ben sovint distorsionant, exagerant, provocant per a fer-se sentir, tal com diu el filòsof Gadamer. Per això tan sovint es mostra escatològic, agressiu, salvatge, sarcàstic, irreverent, descarnat, perquè així és la metodologia general de l'art de les últimes aportacions. Qui no compren això tampoc comprendrà l'art del passat i si tan sovint hi ha la percepció general que l'art ha mort, que ha arribat al seu final, és perquè sovint la mateixa vida que és qui ens sembla extingida en la seva capacitat generadora.La tesi parla de la mort de l'art, de l'anacronisme permanent davant l'ardidesa dels nous plantejaments, de les propostes últimes que semblen arraconar les precedents, parla de l'extrema fugacitat dels productes artístics, de la permanent reconsideració de tot allò fet. Qualsevol hipotètica fi de l'art serà el començament d'un art nou, ha dit Gadamer. Al llarg de la tesi veiem com l'art s'erigeix en imatge especular del món del final de segle XX. Hi veiem com aquest art es manifesta amb una àmplia voluntat inestètica o, des de l'estètica de la lletjor, Everithing is wrong, apunta una obra de l'artista Kakobsen, l'accepció, traduïda com a dolent, pecaminós, injust, equivocat, defectuós, inoportú, sense raó, culpable....podria ser la visió que els artistes tenen de l'actualitat del nostre món. Però una altra obra (del 1967), la de l'artista Bruce Nauman, incorpora el següent text en lletres lluminoses: el vertader artista ajuda el món a revelar les veritats místiques... Entre aquestes dues voluntats d'interpretació del món es mou l'art dels nostres dies. També la tesi inclou alguns dels treballs realitzats en escultura per l'autor, la temàtica dels quals s'insereixen en el discurs de diferents capítols.