El treball té com centre d'atenció principal l'estudi de la historiografia catalana del segle XVII. En primer lloc es presenta un estat de la qüestió sobre el tema, incidint en les causes i motius que han ocasionat que aquest període de la història de la historiografia catalana hagi estat en general poc estudiat i valorat fins fa pocs anys, ja que sovint se li ha considerat un apèndix poc rigorós de la historiografia catalana medieval, tradicionalment ben valorada pels especialistes. Posteriorment es presenta un marc de reflexió teòric en el qual es presenta i analitza el concepte d'historiografia, ressaltant les teories interpretatives i heurístiques de Carbonell, Ricoeur, Gadamer i Kosselleck, entre d'altres. A continuació es presenten una sèrie de trets característics de la cosmovisió i la cultura en temps del Barroc, prestant especial atenció als textos de literats, filòsofs i historiadors d'aquella centúria. A partir d'aquí es porta a terme un recorregut per la historiografia catalana del segle del Barroc. En primer lloc es delimita a nivell cronològic i geogràfic el concepte de Barroc català, tractant de precisar sobretot els orígens del discurs historiogràfic que habitualment es defineix com "Barroc" (els textos generats a partir de la crucial batalla de Lepant l'any 1571, amb un origen immediat en la historiografia generada a partir de l'assalt turc de Malta en 1565) i la seva cesura final (que podria situar-se en la Guerra de Successió provocada arran de la mort sense descendència de Carles II l'any 1700). El recorregut fa esment als períodes i autors més coneguts (Jeroni Pujades o Narcís Feliu de la Penya) però sobretot s'incideix en autors i matèries que sovint han estat poc estudiats, les obres dels quals moltes vegades no s'han reimprès o bé han quedat en la seva versió manuscrita. En aquest sentit, l'estudi de la vida, obra i aportacions d'Esteve de Corbera (1563-1632) i Francesc de Montcada (1586-1635) constitueixen un dels blocs centrals del treball. El primer ja ha estat estudiat per Sánchez Marcos al llarg dels últims anys, i el segon ha estat estudiat en aquest treball, fent esment al seu recorregut biogràfic (conegut a partir de la correspondència amb Felip IV i amb Olivares) i a les seves obres, ja sigui la més coneguda, l' Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (1623) i la més desconeguda, la Vida de Boeçio (publicada pòstumament en 1642). Aquesta última és una mostra clara de la tendència neoestoica que es deixa sentir en els literats i historiadors del segle XVII europeu. En aquest sentit, es presenta com annex de la tesi doctoral una selecció d'un centenar de textos representatius de la cultura històrica en la Catalunya del segle XVII, i es presenta el text complet de la Vida de Boeçio amb les pertinents notes aclaridores. Finalment, es reflexiona sobre les aportacions de la historiografia catalana del Barroc al conjunt de la historiografia espanyola del període i, al mateix temps, al conjunt de la historiografia catalana, ressaltant que les aportacions que es van fer en el segle XVII foren en molts casos molt destacables per a la configuració de la historiografia il·lustrada i per als mites i llegendes que van sorgir i van definir la Renaixença vuitcentista a Catalunya.