The specification of the vertebrate limb skeleton is a classical model to study pattern formation during development. Two different theories have been proposed to explain this process: the Turing mechanism and the Positional Information model. This thesis uses computational modeling to explores to which extent these two theories can be combined to explain digit patterning. The main result of this work is a computational model of digit patterning that suggests that a Turing mechanism modulated by Hox genes and Fgf-signaling underlies digit specification. By comparing simulations and experimental data we show that the Turing mechanism is implemented by Bmps, Sox9 and Wnts. The model shows that a combination of Positional Information and Turing can implement an extremely reliable patterning mechanism and suggests that Fgf-singling coordinates patterning and growth / L'especificació de l'esquelet de las extremitats dels vertebrats és un model clàssic per estudiar la formació de patróns durant el desenvolupament. Dues diferents teories van propusarse per explicar aquest procés: el mecanisme de reacció-difusió de Turing i el model de Positional Information. Aquesta tesi utilitza modelos computacionals per explorar si aquestas dues teories es poden combinar per explicar el patron dels dits. El resultat principal és un model computacional que suggereix que un mecanisme de Turing modulat per Hox genes i Fgfs controla l'especificació dels dits. Comparant simulacions amb dades experimentals aconseguim demostrar que el mecanisme de Turing és implementat per Bmps, Sox9 i Wnts. A mes, el model mostra que una combinació de un mecanisme de Turing i Positional Information aconsegueix especificar al patró de manera extremadament fiable i suggereix que els Fgfs coordinen la formació del patró amb el creixement.

Introducció: Els estudis indiquen que un percentatge molt elevat dels adolescents que viuen en països industrialitzats no assoleixen els mínims recomanats d’activitat física (AF) (Hallal et al., 2012). La pràctica esportiva no sempre és eficaç alhora de promoure altres estils de vida (Lisha & Sussman, 2010). Objectius: (i) Estudiar els nivells d’AF i pràctica esportiva entre els adolescents d’Osona. (ii) Trobar associacions entre nivells d’AF i altres estils de vida. Metodologia: Els adolescents nascuts l’any 1995 a Osona varen ser omplir un qüestionari el 2011 (n=695), el 2012 (n=668), el 2013 (n=411) i el 2014 (n=180). Resultats: (i) Els nivells d’AF durant el temps de lleure disminueixen en el pas de l’adolescència a l’edat adulta; (ii) associacions positives entre el consum d’alcohol i tabac i la pràctica esportiva entre els nois; i (iii) els adolescents d’Osona es passen > 700’ al dia asseguts. Discussió: És bàsic promoure la pràctica esportiva durant l’adolescència, però també la importància dels clubs esportius alhora de promoure l’adquisició d’estils de vida saludables. / Introduction: Global studies reveal that a high percentage of adolescents are physically inactive (Hallal et al., 2012). Sports participation in adolescence is not always better at promoting healthy lifestyles than regular physical activity (PA). Aims: To observe the tracking of sport participation and PA among a group of adolescents from high school to university and to observe how this affects their lifestyle behaviours. Methods: Adolescents born in 1995 from Osona completed a questionnaire in 2011 (n=695), 2012 (n=668), 2013 (n=411) and 2014 (n=180). Results: Levels of PA at leisure time drastically reduced from late adolescence to early adulthood. The higher prevalence of alcohol consumption was in team sport players compared to other groups. Adolescents spend >700’ a day in a sitting position during weekdays. Discussion: Sport clubs (including coaches, venue and management team) have to put more effort to avoid the acquisition and maintenance of unhealthy habits (alcohol and tobacco consumption) among their athletes.

En esta investigación doctoral analizo los principales cambios en las retóricas del cine de no ficción en la era de la post verdad, como una forma de intentar cartografiar las borrosas fronteras discursivas de esta forma cinematográfica, la cual al responder a nuevas maneras de entender la verdad y la realidad en la contemporaneidad, está explorando territorios retóricos que van más allá de los paradigmas clásicos y modernos, tan insertados en la centralidad de la institución documental. Así mismo, mediante la hermenéutica y un análisis retórico específicamente audiovisual busco comprender los contextos situacionales, las intertextualidades y la concepción de la realidad que subyace en los discursos del cine de no ficción de la post verdad. Exploro entonces cómo tales discursos son conscientes de su propia historia, de su subjetividad intrínseca y de la complejidad que implica representar lo real en esta era donde el concepto de la verdad se ha transformado y relativizado, respondiendo así a las sensibilidades y aire del tiempo actual. Es esta la razón por la cual el cine de no ficción interactúa -inspirándose e inspirando- con estrategias discursivas actuales (como las desarrolladas también en la ciencia, los movimientos sociales, las artes o los mass media), dando lugar a novedosas retóricas propias que se pueden detectar en la enunciación audiovisual (actio), el estilo y las figuras retóricas auditivas y visuales (elocutio), las estructuras documentales (dispositio), los argumentos y modalidades (inventio), el mundo proyectado y el contexto (intellectio). Como tal este modo de representación se ha expandido hacia formas más complejas que entre otras características sospechan, deconstruyen, ironizan, reflexionan, reciclan, performatizan, ficcionalizan dicha realidad, constituyéndose en una de las principales fuentes de creatividad, innovación y auto-reflexión de la cinematografía actual y en un importante discurso sobre la contemporaneidad. / In this doctoral research I analyze the main changes in cinema rhetorics of non-fiction in the era of the post-truth, as an attempt to chart the blurry discursive boundaries of this cinematographic form, which to respond to new ways to understand truth and reality in contemporaneity, is exploring rhetoric territories that go way beyond the classic and modern paradigms, so embedded in the centrality of the documentary institution. Likewise, with the use of hermeneutics, and an audiovisual specifically rhetorical analysis I seek to understand the situational contexts, the intertextualities and the conception of reality behind the speeches of post-truth non-fiction cinema. Then I explore how these speeches are aware of their own history, of their intrinsic subjectivity and the complexity that implies to represent the real on this era where the concept of truth has transformed and relativized, answering to sensibilities and air of the current time. This is the reason why non-fiction cinema interacts (inspiring and inspiring itself) with actual discursive strategies (like the ones developed in science, the social movements, arts or mass media), giving place to own novel rhetoric that can be detected in audiovisual statement (actio), in style and in rhetoric auditive and visual figures (elocutio), the documentary structures (dispositio), the arguments and modalities (inventio), the projected world and context (intellectio). As such, this representation method has been expanded to even more complex forms that among its characteristics, they suspect, deconstruct, satirize, reflect, recycle, perfomatize, fictionalize such reality, constituting itself in one of the main sources of creativity, innovation and auto reflection of current cinematography, and an important speech about contemporaneity.

La present tesi doctoral centra la seva atenció en l'anàlisi de les estratègies de gestió de la pràctica esportiva en zones naturals protegides. Consisteix en la identificació de les estratègies de gestió de la pràctica esportiva emprades pels diferents stakeholders implicats, així com de les característiques òptimes dels factors de la governança que les emmarca, per tal d'aconseguir el major grau de sostenibilitat possible dels territoris seleccionats. Les preguntes inicials a partir de les quals es desenvolupa tota la recerca són les següents: 1) Quines han estat les estratègies de gestió de la pràctica esportiva emprades en els espais naturals pels diferents agents implicats (stakeholders)?; 2) Quines són les diferents formes de governança en les quals es produeixen les estratègies identificades? Quines són les característiques dels factors d'aquesta governança que determinen que es generi un major o menor grau de sostenibilitat en el desenvolupament del territori?; 3) Quines conseqüències han tingut les diverses estratègies de gestió identificades sobre el grau de sostenibilitat del.desenvolupament del territori? S'han analitzat les estratègies. emprades en situacions de conflicte reals viscudes en quatre espais naturals catalans a través de l'estudi dels factors del seu mode de governança en cadascuna: els stakeholders implicats, les relacions establertes entre ells i els processos de col.laboració generats; i de l'avaluació de les conseqüències generades per la solució global adoptada sobre el desenvolupament del territori. Els espais seleccionats i les pràctiques esportives analitzades en cada cas han estat els següents: 1. Parc Natural del Montseny: pràctica d'ala delta i cursa Matagalls~Montserrat; 2. Parc del Garraf: pràctica d'escalada i caça; 3. Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter: pràctica de pesca submarina i submarinisme; i 4. Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà: pràctica d'esquí nàutic i surf d'estel. L'aproximació metodològica a la qüestió s'ha efectuat per mitjà d'anàlisi de contingut de documentació existent i, principalment, a través d'entrevistes en profunditat a les persones clau implicades en els conflictes seleccionats. Els resultats obtinguts han demostrat que les característiques del context, l'equilibri en la notabilitat dels stakeholders amb interessos contraposats i l'existència d'un alt grau de connexió i col.laboració entre ells, condicionen, en primer lloc, l'establiment d'un mode de governança concret i, en conseqüència, resulten determinants per a l'assoliment d'un major o menor grau de sostenibilitat del desenvolupament del territori. En tots els casos analitzats, a més, hem pogut observar com les estratègies concretes emprades pels stakeholders han condicionat notablement aquest assoliment. L'aportació final de la tesi doctoral és la definició d'unes línies estratègiques òptimes per a aconseguir el major grau de sostenibilitat possible en el desenvolupament d'un espai natural. / This PhD focuses on the analysis of sport management strategies used in natural protected areas. Its main aim is to identify the sports management strategies used by the stakeholders involved. It attempts to analyse the optimal characteristics of the mode of governance established and its crucial factors to achieve the highest degree of sustainability of the development of the selected areas. To do so, we analyse the strategies used in conflict situations experienced in four real Catalan natural areas through the study of the salience of the stakeholders involved, the relationships established between them and the processes of collaboration generated. Results have shown that the characteristics of the context, the balance in the notability of stakeholders with conflicting interests and the existence of a high degree of connection and collaboration between them, determine the establishment of a particular mode of governance. Therefore, these factors are crucial for the achievement of a greater or lesser degree of sustainability in the development of the territory. In all cases, in addition, we have observed that the specific strategies used by stakeholders have considerably conditioned this achievement. The final result of this research is the definition of a set of strategic guidelines for an optimal sport management of natural areas in order to achieve the highest level of sustainability of their development, so that it can be applied to a large number of natural areas in similar situations.

Tesi realitzada a l'institut Nacional d'Educació Física de Catalunya (INEFC) - Centre de Barcelona / Aquesta tesi doctoral pretén establir com a reproduïble i fiable el sistema i mètode TMG (estudi 1) per determinar els canvis produïts a la musculatura de superfície deguts a la fatiga (estudi 2) i a l’estirament (estudi 3). Els resultats obtinguts legitimen el mètode TMG per la valoració de la musculatura de superfície en 1 i 2 observadors experimentats, tant per l’anàlisi de la fatiga aguda produïda per diversos protocols d’entrenament, com per detectar els canvis en el to muscular i la capacitat contràctil produïts per diferents protocols d’estiraments. D’aquesta tesi doctoral n’ha sortit un article internacional indexat (de l’estudi 1), un article per un concurs, un pòster per un congrés internacional, i s’estan preparant 2 articles més (dels estudis 2 i 3) per ser presentats a revistes especialitzades indexades. Del procés, destaquem la importància de la inclusió dels nous paràmetres: la relativització de la magnitud de la contracció i la relació entre la magnitud i el temps en donar la màxima resposta. Tots 2 paràmetres són necessaris a l’hora de comparar resultats i extreure’n conclusions aplicables. De cara a la gestió de la càrrega d’entrenament, revisant la bibliografia queda clar que la velocitat d’execució s’ha d’afegir ineludiblement al càlcul de la intensitat de l’entrenament, així com el percentatge de la 1RM i la gestió del número de repeticions en funció del caràcter de l’esforç màxim. L’estructuració de sèries i repeticions de la sessió d’entrenament en varia l’efecte, inclús amb el mateix número total de repeticions, mateixa sobrecàrrega (en relació a la 1RM), i mateixa velocitat d’execució (en relació a la màxima possible per aquella càrrega). Dels resultats, concloem que el mètode TMG és un mètode vàlid, reproduïble i no invasiu per detectar els canvis en el to muscular i les capacitats contràctils, i per la rapidesa i senzillesa de les mesures, és molt aplicable tant en el món de l’entrenament com en l’àmbit de la rehabilitació. També creiem necessari aplicar-ho en investigacions que tractin el síndrome de sobreentrenament i la fatiga crònica, així com abordar-lo en estudis longitudinals per validar el mètode TMG com una eina per la planificació i valoració esportiva. / The thesis about the "analysis of contractile capabilities using the tensiomyographic method (TMG)" aims to establish reproducible and reliable system and method TMG (study 1) to determine the changes in the surface due to muscle fatigue (study 2) and stretching (study 3). The results legitimate TMG method for the assessment of surface muscles 1 and 2 experienced observers, for the analysis of acute fatigue produced by various training protocols, to detect changes in muscle tone and contractile capacity produced by different stretching protocols. Publications from this thesis: an international indexed article (the first study), an article for a contest, a poster for an international conference, and are preparing two articles (studies 2 and 3) for be submitted to journals indexed. We highlight from the process the importance of the inclusion of new parameters: the ratio of the magnitude of the contraction and the relationship between the magnitude and the time to maximum response. Two all parameters are needed when comparing results and draw conclusions applicable. In order to control the training load, reviewing the literature it is clear that the speed of execution must inevitably add to the calculation of the intensity of the workout, as well as the percentage of the 1RM and control the number of repetitions depending on the nature of the maximum stress. The structure of the series and repetitions workout varies in effect, even with the same total number of repetitions, the same overload (relative to 1RM), and the same execution speed (relative to the maximum possible for that overload). From the results, we conclude that the TMG is a valid method, non-invasive and reproducible to detect changes in muscle tone and contractile capacities, and the speed and simplicity of the measurements, it is applicable in the world of and training in the field of rehabilitation. Also we need to apply it in research dealing with the overtraining syndrome and chronic fatigue, as well as addressing it in longitudinal studies to validate the method TMG as a tool for planning and evaluation of sport.

La transformación digital es un fenómeno de radical importancia en el que se ve implicada gran parte de la sociedad actual, a través de los cambios individuales de prácticas tanto sociales como profesionales, que tiene lugar mediante el proceso singular de la digitalización, donde se procede a la sustitución y adopción de nuevas herramientas y de los datos, y a través del cual se actualizan las técnicas derivadas del dominio analógico en su transición hacia el dominio digital. Éste es un fenómeno perturbador que causa un gran impacto sobre las tecnologías sostenidas del pasado, las cuales modifica sustancialmente, con el fin de adoptar otras tantas que se generan mediante la digitalización. En el caso de los medios cinematográficos, esta transformación se produce en forma de desarrollo de nuevas tecnologías aplicadas a la producción, distribución y exhibición digital. Además, es un proceso irreversible de una sola dirección, que sustituye la tecnología precedente e incentiva las expectativas de nuevo futuro. / The digital transformation is a phenomenon of radical importance to which vast majority of the today’s society is involved, through the individual changes of both social and professionals practices, due to the unique process of the digitalization, in terms of new tools and the data replacement and adoption, and through the updated procedure techniques based on the analog domain facing its transition toward the digital domain. This is a disruptive phenomenon that causes a great impact on the sustained technologies of the past, which replaces substantially, in order to adopt others generated by means of the digitalization. In the case of media, this transformation is produced by the development of new technologies applied to the production, distribution and digital exhibition. Furthermore, this is an irreversible process addressed in a single direction that replaces the existing technologies and stimulates the expectations of new future.

No description available.

Tesi realitzada a l'Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya (INEFC) / Objectiu: Conèixer les relacions existents entre les capacitats condicionals, el rendiment esportiu i la lesionabilitat a un equip masculí de bàsquet professional. Disseny: Estudi prospectiu, observacional i descriptiu realitzat amb les dades obtingudes amb la valoració funcional, la valoració del rendiment esportiu i el control de la lesionabilitat de l’equip durant la temporada 2009-2010. Procediment: 12 jugadors de bàsquet d’èlit (alçada mitjana de 196,67 cm. -DT: 95,3 cm.- i pes mig de 95,34 kg., -DT: 10,1 kg.-) van ser analitzats en el seu rendiment esportiu mitjançant les estadístiques oficials dels 71 partits jugats per l’equip durant la temporada (42 a Lliga ACB – finalista -, 22 a Eurolliga – campió-, 3 de Copa del Rei -campió- i 2 de Lliga Catalana i 2 de Supercopa -campió a ambdós casos-); les capacitats condicionals amb un test de resistència submàxim (test8) i un test de força (1/2 squat), i el control de la seva patologia lesional seguint el consens per estudis epidemiològics. Els jugadors van ser monioritzats durant els 7 mesocicles de la temporada, amb un total de 5 tests de resistència i 7 tests de força (on n=7). La primera tècnica utilitzada en l’anàlisi estadístic és un estudi descriptiu de totes les variables per mesocicle i temporada, amb paràmetres de centralització, seguit d’un anàlisi de variança ONEWAY i un de freqüència amb els paràmetres de lesionabilitat. S’estableixen posteriorment correlacions a partir del parametre rho de Spearman entre cada un dels 3 factors investigats. Principals mesures estudiades: La variable utilitzada per a la valoració del rendiment esportiu del jugador és la valoració final de l’estadística oficial de cada partit. Per el control de la lesionabilitat es registra el número total de lesions, segons severitat i tipus, i contabilitzen les hores d’exposició dels jugadors a partits i entrenaments (diferenciant entrenament tècnic i preparació física, que engloba la prevenció de lesions). Amb la valoració funcional obtenim la freqüència cardíaca i lactats al finalitzar el “test 8” i variables de les manifestacions de la força (força, potència i velocitat) amb el test de ½ squat. Resultats: Durant la temporada el rendiment esportiu mig dels jugadors per partit va ser 9,43 (DT:4,65). El 4rt (11,05, DT: 6,64) i 5è mesocicle (10,54, DT: 11,18) presenten les millors valoracions mitjanes. Es van contabilitzar 54 lesions totals (21 van causar baixa esportiva -“time loss”- i 33 van requerir atenció mèdica, però no van causar baixa–“medical attention”), i 114 dies de baixa durant entrenaments o partits per aquest motiu -“return to play” –. Cada jugador va tenir una mitjana de 5,67 lesions totals (DT: 1,50), 1,75 “time loss” (DT: 1,29) i 9,50 dies “return to play”. (DT: 14,11). El major número de lesions va ser durant el 1er (10, DT: 0,84) , 2n (15, DT: 0,90) i 3er mesocicle (9, DT: 0,45) L’equip va realitzar 4438,54h. d'exposició totals, corresponent 236,29h. a partits i 4202,25h. a entrenaments. L’entrenament tècnic mitjà per mesocicle va ser de 285,46h. (DT: 27,96h.), i preparació física 52,68h. (DT: 11,34h.), incloses les pautes de prevenció (12h.; DT: 0,11h.). El 3er mesocicle va ser el de més hores d’exposició total (64,81h., DT: 2,50h.) per jugador i el 6è el que menys (37,93h., DT:0,92h.). La càrrega de partits més alta fou al 5è mesocicle (3,95h., DT: 1,60h.), d’entrenament tècnic al 3er (50,79h., DT: 4,76h.) i de preparació física (15,33h., DT: 9,84h.) i prevenció (3h, DT: 0,75h) al 1er. La FC mitjana de l’equip durant al temporada és de 161,40 ppm (DT: 10,58 ppm), sense mostrar canvis significatius. Els valors mitjans de lactac a 1’ són de 2,85 mmol/l (DT: 0,84 mmol/l) i de 2’62 mmol/l (DT: 0,81 mmol/l) als 3’, amb un descens progressiu a mesura que avança la temporada. Els valors mitjans de potència, força i velocitat per jugador van ser, per a una càrrega de 80kg. van ser 797,58W (DT: 107,32W), 946,62N (DT: 30,63N) i 0,83 m•s (DT: 0,1 m•s) respectivament; per a 90kg. 834,37W (DT: 117,45W), 1030,44N (DT: 56,62N) i 0,79 m•s (DT: 0,1 m•s); i per a 100kg., 860,23W (DT: 140,86W) , 1156,12N (DT: 35,59N) i 0,74 m•s (DT: 0,1 m•s). El comportament descrit per les variables va ser molt similar: millora progressiva fins al 4rt període en que s’obtenen els millors resultats (excepte per potència amb 80kg. que destacà al 2n mesocicle, i velocitat amb 100kg. al 7è.) i manteniment dels valors des d’aquest punt fins a final de temporada. De les 6 correlacions entre factors, hi ha relació entre el rendiment esportiu i les hores d’exposició, amb una significació negativa entre la valoració (VALPr) i l’exposició a l’entrenament (TE) (ro=-0.762; p=0.004) i entrenament tècnic (Ttec) (ro=-0.637; p=0.026). Hi ha una relació negativa significativa entre les hores d’exposició i la lesionabilitat, amb correlació de les hores d’entrenament tècnic (TTec) i les lesions totals (LT) (ro=-0,529; p=0,077). Es dóna una tendència entre rendiment esportiu i lesionabilitat (valoració –VALPr- i lesions totals –LT-, ro=0,55; p=0,064) Les capacitats condicionals tenen una relació significativa amb l’alçada (per lactats a 3’ ro=0,616 i p=0,033) i la lesionabilitat, amb relacions dels paràmetres de força i les lesions totals (LT) molt significatives amb potència amb 80kg (ro=0.898; p=0,006) i significatives per força (ro=0,823; p=0,023) i velocitat (ro=0,774; p=0,041) amb 80kg. La velocitat amb 90kg. es relaciona amb les lesions més severes (TL) (ro=0,878; p=0,009) i potència amb 100kg. amb les lesions totals (LT) (ro=0,805; p=0,029) i V100 (ro=0,898; p=0,006) molt significativament. Globalment no hi ha cap relació entre capacitats condicionals i rendiment esportiu, però sí per mesocicles, on hi ha relacions negatives significatives a 5 del 7 períodes entre els variables de força i de rendiment esportiu. Conclusion:. El rendiment esportiu dels jugadors és millor quant més juguen, tot i que hi ha una tendència a lesionar-se més. La lesionabilitat, és major durant els mesocicles amb més hores d’exposició, i amb l’entrenament tècnic específic els jugadors es lesionen menys. La càrrega de preparació física i prevenció no presenta cap de relació amb el rendiment esportiu ni la lesionabilitat. Amb càrregues lleugeres (80kg. i 90kg.) i valors poc elevats de força (800N a 1050N) durant l’execució del ½ squat, hi ha millor rendiment esportiu i menor lesionabilitat, confirmant-se aquesta última relació com a tendència amb majors velocitats mitjanes. Donats els resultats i relacions nul.les obtingudes, el test 8 no és aplicable al basquet professional. Perspectives: S’obren línies d’investigació de les variables condicionals com a eina de predicció i prevenció de lesions. Atenent a l’aplicabilitat a altres esports col.lectius d’oposició, es proposa el YoYo IR1 Test com a eina de valoració de la resistència al bàsquet / In the context of sports performance, professional sport is characterized by training methods based on the continuous monitoring of the athlete. Its final goal is always to get the best performance, but is based on two different objectives such as knowing at anytime the performance of the player as well as reduce as much as possible the injury incidence. It is in a training methodology based on the integration of specific training variables and their conditional functional assessment, where we pretend to maximize resources and optimize training load. The following study aims to determine the relationship between the state of the players performance during competition of a professional basketball team (ACB and Euroleague), it’s injury incidence and it’s conditioning. This proposal is carried out by analyzing data collected on the conditioning tests during the 2009/2010 season of the same team, choosing a test on strength and endurance by relating them to their own statistical evaluation on official competition and team injury incidence.

Es realitza una anàlisi de les demandes fisiològiques de l'esgrima en competició i del perfil funcional dels esgrimidors de diferents nivells. Un primer estudi es centra en la resposta funcional en entrenament i competició (n=55). Es caracteritza la FC, la lactatèmia, el consum d'oxigen, la despesa energètica i la durada dels assalts en competicions oficials i entrenament. La força explosiva de les extremitats inferiors és avaluada en laboratori (n=215) per la dificultat que comporta la seva anàlisi sobre la pista. Finalment es realitza la valoració funcional dels integrants de la selecció espanyola d'esgrima (n=28) per determinar un perfil funcional de l'esgrimidor d'alt nivell. De l'anàlisi en competició es destaca la variabilitat de la resposta funcional dels esgrimidors atesa la influència de factors com l'adaptació cardiocirculatòria individual, importància de la competició, eliminatòria registrada, nivell del rival, dinàmica competitiva, arma i gènere. Es comprova que, en els assalts, el 41 % (de=34%) del temps es registren freqüències cardíaques per sobre del llindar anaeròbic, el 39 % (de=26 %) entre els dos llindars i el 20 % (de=18 %) per sota del llindar aeròbic. Els valors de lactatèmia en competició oficial (X=3,7 mmol·L-1; de=1,1) confirmen la feble activació de la glucolisi làctica. Els assalts representen tan sols un 18 % del temps total de competició. S'utilitza un mètode de càlcul indirecte del VO2 en funció de la relació individual FC-VO2. En assalts de competició, el consum d'oxigen estimat en dones (X=39,6 mL·kg-1·min-1) és inferior al dels homes (X=53,9 mL·kg-1·min-1). La intensitat individual mitjana es troba entre el 56 % i el 74 % del VO2max, amb màxims entre el 75 % i el 99 % del VO2max, el que confirma la rellevància dels requeriments aeròbics en l'esgrima. El consum d'oxigen en la competició internacional és superior al registrat en una competició autonòmica i al de diferents situacions d'entrenament. Entre tiradors del mateix sexe no es detecten diferències significatives en funció de l'arma. Amb l'ajut d'un analitzador telemètric de gasos espirats es valida el mètode d'estimació, detectant-se una sobreestimació del consum d'oxigen que disminueix en millorar l'especificitat de la relació FC-VO2. La potència energètica presenta valors superiors en competició internacional (X=15,4 kcal·min-1) als de proves autonòmiques (X=12,3 kcal·min-1) i als d'entrenament (X=7,4 a 9,8 kcal·min-1). En la valoració de les extremitats inferiors en el laboratori s'observen valors superiors de 2,1 cm de mitjana en el CMJ (X=33,2 cm) sobre el S(X=31,1 cm). En els protocols específics, dissenyats en l'estudi, també s'obtenen valors superiors amb la intervenció del component elàstic de la musculatura. La força explosiva augmenta amb l'edat dels 6 als als 18 anys, des d'on s'estabilitza. En la comparació per sexes i categories, exceptuant la categoria "M-12", la mostra masculina té valors significativament superiors en tots els tests. Els sabristes presenten millors valors en els protocols on intervé el component elàstic de la musculatura. Els bons nivells de força de les extremitats inferiors confirmen la importància dels recursos anaeròbics alàctics, essent, aquest factor, determinant per al rendiment, però no discriminant per si sol entre subjectes del mateix nivell esgrimístic. De l'anàlisi antropomètrica de la selecció espanyola destaca el somatotipus ectomesomòrfic (S=2,3-4,5-2,9) de l'equip masculí i la marcada asimetria dels perímetres musculars de les extremitats (p<0,001), condicionada pel treball unilateral amb l'arma i la hipertrofia de la cuixa anterior per l'efecte de les contraccions excèntriques en la frenada del fons. En el VO2max en laboratori l'equip espanyol masculí també presenta valors superiors (X=56,5 mL·kg-1·min-1) al femení(X=46,3 mL·kg-1·min-1). La força explosiva del homes de la selecció espanyola en el SJ (X=38,3 cm; de=3,9) i en el CMJ (X=43,1 cm; de=6) és similar a la de l'equip nacional italià d'esgrima i congruent a la descrita en esports d'equip. / Here we present a multidimensional analysis of the physiological demands of competitive fencing, and a physiological profile of competitors of various levels. We characterized HR, blood lactate, oxygen uptake, energy expenditure, and exercise duration during competition and training (n=55). Explosive strength of the knee extensors was also measured in the laboratory (n=215). We carried out systematic physiological testing of the Spanish National fencing team (n=28). From the analysis during competition we emphasize the variability of the physiological response. It was found that during different assaults, 41% (sd=34%) of the time the competitors' heart rates were above that HR corresponding to the anaerobic threshold. Assaults represent alone 18% of total competition time. A method of VO2 estimation during the exercise was used. In competitive assaults, the estimated oxygen uptake averaged 39.6 mL·kg-1·min-1 for female fencers, a lower value as compared with men (X=53.9 mL·kg-1·min-1). Our results showed an overestimation of real (measured) VO2. When the knee extensors by means, CMJ values were found to be 2.1 cm higher (X=33.2 cm) than SJ values (X=31.1 cm). In specific testing protocols results were also found to be higher when the elastic component. Male competitors showed consistently higher strength values in all categories, with the exception of the under-12 years age group. Members of the Spanish National male team showed larger O2max values (X=56.5 mL·kg-1·min-1) and showed higher explosive strength values in the SJ (X=38.3 cm; sd=3.9), and in the CMJ (X=43.1 cm; sd=6). / Se realiza un análisis de las demandas fisiológicas de la esgrima de competición y del perfil funcional de esgrimistas de distintos niveles. Un primer estudio se centra en la respuesta funcional en entrenamiento y competición (n=55). Se caracteriza la FC, la lactacidemia, el consumo de oxígeno, el gasto energético y la duración de los asaltos en competiciones y entrenamiento. La fuerza explosiva de extremidades inferiores es evaluada en laboratorio (n=215) por la dificultad de su análisis sobre la pista. Finalmente se realiza la valoración funcional de la selección española de esgrima (n=28) para determinar un perfil funcional del esgrimista de élite. Del análisis en competición destaca la variabilidad de la respuesta funcional de los esgrimistas por la influencia de factores como la adaptación cardiocirculatoria individual, importancia de la competición, eliminatoria registrada, nivel del rival, dinámica competitiva, arma y género. Se comprueba que, en asaltos, el 41 % (de=34%) del tiempo se registra una FC por encima del umbral anaeróbico, el 39 % (de=26 %) entre los dos umbrales y el 20 % (de=18 %) bajo el umbral aeróbico. Los valores de lactacidemia en competición (X=3,7 mmol·L-1; de=1,1) confirman la débil activación de la glucolisis láctica. Los asaltos representan solo un 18 % del tiempo total de competición. Se utiliza un método de cálculo indirecto del VO2 en función de la relación individual FC-VO2. En asaltos de competición, el consumo de oxígeno estimado en mujeres (X=39,6 mL·kg-1·min-1) es inferior al de los hombres (X=53,9 mL·kg-1·min-1). La intensidad individual media está entre el 56 % y el 74 % del VO2max, con máximos entre el 75 % y el 99 % del VO2max, que confirman la importancia de los requerimientos aeróbicos en la esgrima. El consumo de oxígeno en competición internacional es superior al registrado en competición autonómica y en diferentes situaciones de entrenamiento. Entre tiradores del mismo sexo no se detectan diferencias significativas en función del arma. Con la ayuda de un analizador telemétrico de gases espirados se valida el método de estimación, detectándose una sobreestimación del VO2 que disminuye en mejorar la especificidad de la relación FC-VO2. La potencia energética presenta valores superiores en competición internacional (X=15,4 kcal·min-1) a los de pruebas autonómicas (X=12,3 kcal·min-1) y a los de entrenamiento (X=7,4 a 9,8 kcal·min-1). En la valoración de las extremidades inferiores en el laboratorio se observan valores superiores de 2,1 cm de media en el CMJ (X=33,2 cm) sobre el SJ (X=31,1 cm). En los protocolos específicos, diseñados en el estudio, también son superiores los resultados con intervención del componente elástico de la musculatura. La fuerza explosiva aumenta con la edad de los 6 a los 18 años, donde se estabiliza. En la comparación per sexos y categorías, exceptuando la categoría "M-12, la muestra masculina es significativamente superior en todos los tests. Los sablistas presentan mejores valores en protocolos donde interviene el componente elástico de la musculatura. Los buenos niveles de fuerza en extremidades inferiores confirman la importancia de los recursos anaeróbicos alácticos, siendo este factor, determinante para el rendimiento, pero no discriminante por sí solo entre sujetos del mismo nivel esgrimístico. Del estudio antropométrico de la selección española destaca el somatotipo ectomesomórfico (S=2,3-4,5-2,9) del equipo masculino y la marcada asimetría de los perímetros musculares de las extremidades (p<0,001), condicionada por el trabajo unilateral con el arma y la hipertrofia del muslo anterior por efecto de las contracciones excéntricas en la frenada del fondo. El VO2max en laboratorio el equipo nacional español masculino presenta valores superiores (X=56,5 mL·kg-1·min-1) al femenino (X=46,3 mL·kg-1·min-1). La fuerza explosiva de los hombres de la selección española en el SJ (X=38,3 cm; de=3,9) y en el CMJ (X=43,1 cm; de=6) es similar a la del equipo nacional italiano de esgrima y congruente a la descrita en deportes de equipo.

La recerca consta de tres estudis interrelacionats. Un primer estudi comprèn el disseny d'una prova en pista per avaluar la resistència específica en tennis (SET-Test, Specífic Endurance Tennis Test), que es valida mitjançant una anàlisi de la seva fiabilitat -en 12 jugadors de competició- i de la seva validesa -amb una mostra de 38 jugadors-. En un segon estudi es descriuen les característiques funcionals dels tennistes de competició avaluades mitjançant l'aplicació del SET-Test en la mostra de 38 jugadors, classificats segons el seu ITN (International Tennis Number), i s'analitza la capacitat predictiva de la prova respecte del nivell competitiu dels tennistes. En el tercer estudi es caracteritzen les demandes bioenergètiques d'un partit d'individuals mitjançant el registre de paràmetres ergoespiromètrics en competició simulada al llarg de 20 sets i en 20 jugadors. Del disseny i validació de la prova es conclou que el SET-Test és una prova de camp objectiva, fiable i vàlida per avaluar la resistència específica en tennistes, que permet realitzar una avaluació directa de paràmetres ergoespiromètrics sense que això afecti significativament els paràmetres estudiats i que és vàlida per estimar de manera indirecta el segon llindar ventilatori (LlV2). La variable d'efectivitat tècnica, valorada com a percentatge d'encerts en precisió i potència dels cops durant la prova, es mostra com el millor indicador de rendiment, seguit de prop dels paràmetres fisiològics de resistència i potència aeròbica (LlV2 i VO2max), paràmetres que expliquen bona part de la variància en el nivell competitiu dels jugadors (56 i 53%, respectivament). Possiblement la resta de la variabilitat pugui ser explicada pel seu nivell en habilitats tàctiques, estratègiques o psicològiques. Es confirma l'existència d'un punt de deflexió de la freqüència cardíaca observable en el 92% dels subjectes, relacionat amb una reducció de l'efectivitat tècnica.Per tal d'establir un perfil de la resistència específica de jugadors de tennis es va aplicar el SET-Test a una mostra àmplia de jugadors de competició d'alt nivell i es va comprovar que els valors de VO2max (57,0 ± 6,0 mL·kg-1·min-1) són entre moderats i alts d'acord amb la naturalesa aeròbica del tennis. L'efectivitat tècnica evoluciona en proporció inversa a la intensitat de l'esforç durant la prova; els valors globals registrats (63,1 % d'encerts ± 9,1) mostren un elevat nivell de precisió i potència.De l'anàlisi de la competició simulada es conclou que els moderats valors mitjans observats durant el joc (VO2 29,9 ± 3,7 mL·kg-1·min-1; 51,6 ± 8,6 % del VO2max) i l'elevat percentatge de temps en que els jugadors participen a un nivell d'intensitat baixa o moderada, per sota del segon llindar ventilatori (77,2 ± 24,5 %), confirmen que el sistema de transport d'oxigen no és un factor limitant del rendiment en aquest esport. / This research includes three interrelated studies: a first study is focused in the design of a specific endurance tennis test (SET-Test), assessing its reliability (with 12 competitive players) and validity (with 38 competitive players). A second study describes the physiological characteristics of competitive tennis players based on the administration of the SET-Test to 38 players. A third study examines the energy demands of a singles tennis match by assessing ergo-spirometric parameters during a simulated match play through 20 sets in 20 tennis players. From the design and validation of the SET-Test we conclude that it can be considered an objective, reliable, and valid field test for the assessment of specific endurance capacity in tennis players, allowing a direct evaluation of ergo-spirometric parameters without significantly affecting performance. The test can also be used to estimate the second ventilatory threshold. Technical efficiency (TE) is shown to be the best performance marker, followed by aerobic endurance (ventilatory threshold) and aerobic power (VO2max). These two parameters, combined with TE explain an important part of the competitive level variance (56 and 53%, respectively). The reminder is likely to be explained by tactical, strategic and psychological abilities, which the SET-Test is not intended to assess.The SET-Test was administered in a tennis court to a wide sample of international tennis players, and main results are presented VO2max (57.0 ± 6.0 mL·kg-1·min-1) can be described as moderate to high, according to the aerobic profile of the sport, although it cannot be considered as the most relevant parameter in tennis performance.From match play analysis we emphasize the moderate VO2 values during the play (VO2: 29.9 ± 3.7 mL·kg-1·min-1; 51.6 ± 8.6 % of VO2max) and the high percentage of playing time (77.2 ± 24.5 %) in which players exercise at a low to moderate intensity (below the second ventilatory threshold), thus confirming that the oxygen transport system is not a limiting factor in this sport.