[ES] La resistencia a la insulina se define como un aumento en la cantidad de insulina necesaria para conseguir la homeostasis de glucosa. Una de las complicaciones más comunes de la resistencia a la insulina es el defecto en la reparación de herida. El sustrato 2 del receptor de la insulina (IRS2) es un mediador clave para la señalización de insulina en hígado que actúa de puente entre los receptores de la insulina y del factor de crecimiento insulínico (IGF-1) y sus cascadas de señalización. Tanto la resistencia a la insulina como cambios en los niveles de expresión de IRS2 han sido asociados con el desarrollo y la progresión de enfermedades hepáticas graves. El daño hepático crónico generado por algunos factores derivados de la resistencia a la insulina ha sido establecido como determinante en la patofisiología de las enfermedades hepáticas. Sin embargo, sigue siendo una incógnita cómo el daño hepático generado por la resistencia a la insulina escapa de la extraordinaria capacidad de regeneración del hígado. Durante el daño hepático crónico, la reparación epitelial está mediada por las células progenitoras hepáticas (CPH) que se expanden y diferencian hasta hepatocitos o células biliares rodeadas de un nicho estromal formado por un conjunto de células estrelladas hepáticas (CEH), células inflamatorias, componentes de la matriz extracelular (ECM) y factores de crecimiento. El factor de crecimiento de fibroblastos 7 (FGF7), expresado por las CEH, resulta crítico para la respuesta de las CPH y para la regeneración hepática. Durante el daño hepático crónico las CEH se activan transdiferenciandose desde células quiescentes a células fibrogénicas (CEHa) denominadas miofibroblastos que depositan ECM para reemplazar el tejido dañado. Para alcanzar una correcta regeneración hepática se requiere la resolución de la activación ("reversión fibrogénica") de las CEH. Empleando el modelo de ratón Irs2-/- durante el daño hepático crónico con la dieta DDC 0.1% y los modelos in vitro humanos de CPH (HepaRG) y de CEH (CEH primarias y la línea celular LX-2), los resultados de este trabajo demuestran que la señalización de insulina-IRS2 es necesaria para la epitelización dirigida por la comunicación paracrina a través de FGF7 en el nicho de CPH. Por un lado, IRS2 es necesario en la población de CEH para permitir su supervivencia durante la reversión fibrogénica, un proceso que según nuestros resultados induce un aumento en la expresión de FGF7. Nuestros datos descubren un potencial mecanismo de regulación mediante el que IRS2 induce la expresión de FGF7 en CEH a través de la remodelación en la ECM mediada por NRF2 y el integrante de la ECM SERPINE1 durante las etapas tempranas de la reversión fibrogénica. El eje NRF2-SERPINE1 ha sido descrito anteriormente en fibroblastos de piel como esencial para la reepitelización de herida. NRF2 es el principal factor de transcripción de respuesta frente al estrés oxidativo (ruta canónica). En hepatocitos, la activación de NRF2 también puede inducirse a través de una ruta no canónica mediada por la proteína cargo de la autofagia P62. A pesar de que nuestros datos descubren a P62 como capaz de inducir la actividad de NRF2 en CPH, también demuestran que IRS2 activa a NRF2 en CPH y en CEH de manera independiente a la ruta no canónica mediada por P62. Por otro lado, demostramos que la señalización de insulina-IRS2, por promover la producción de FGF7, permite un novedoso bucle de inducción positiva mediante el que la respuesta a FGF7 en CPH promueve la expresión de su receptor, FGFR2b, favoreciendo su propia sensibilidad y sosteniendo la reparación epitelial. Futuras estrategias para potenciar en hígado la actividad de NRF2 y la señalización de FGF7 podrían servir para mejorar el pronóstico de los pacientes con resistencia a la insulina, diabetes o enfermedad metabólica por promover la reparación epitelial en hígado y reducir su riesgo de desarrollar patologías hepáticas graves con elevada tasa de mortalidad. / [CAT] La resistència a la insulina es defineix com un augment en la quantitat d'insulina necessària per a aconseguir l'homeòstasi de glucosa. Una de les complicacions més freqüents de la resistència a la insulina és el defecte en la reparació de ferida. El substrat 2 del receptor de la insulina (IRS2) és un mediador clau per a la senyalització d'insulina en fetge que actua de pont entre els receptors de la insulina i del factor de creixement insulínic (IGF-1) i les seues cascades de senyalització. Tant la resistència a la insulina com els canvis en els nivells d'expressió d'IRS2 han sigut associats amb el desenvolupament i la progressió de malalties hepàtiques greus. El mal hepàtic crònic generat per alguns factors derivats de la resistència a la insulina s'ha establert com a determinant en la patofisiologia de les malalties hepàtiques. No obstant això, els motius pels quals el mal hepàtic generat per la resistència a la insulina escapa a l'extraordinària capacitat de regeneració del fetge són encara una incògnita. Durant el mal crònic, la reparació epitelial està mediada per les cèl·lules progenitores hepàtiques (CPH) que s'expandeixen i diferencien fins a hepatòcits o cèl·lules biliars envoltades d'un nínxol estromal format per un conjunt de cèl·lules estavellades hepàtiques (CEH), cèl·lules inflamatòries, components de la matriu extracelul·lar (ECM) i factors de creixement. El factor de creixement de fibroblasts 7 (FGF7), expressat en fetge per les CEH, resulta crític per a la resposta de les CPH i per a la regeneració hepàtica. Durant el mal hepàtic crònic les CEH s'activen transdiferenciant-se des de cèl·lules quiescents a cèl·lules fibrogèniques denominades miofibroblasts (CEH activades) que depositen ECM per a reemplaçar el teixit danyat. Per a aconseguir una correcta regeneració hepàtica es requereix la resolució de l'activació ("reversió fibrogènica") de les CEH. A partir de l'ús del model de ratolí Irs2-/- durant el mal hepàtic crònic amb la dieta DDC 0.1% i dels models in vitro humans de CPH (HepaRG) i de CEH (CEH primàries i la línia cel·lular LX-2), els resultats d'aquest treball demostren que la senyalització d'insulina-IRS2 és necessària per a l'epitelització dirigida per la comunicació paracrina mitjançant FGF7 en el nínxol de CPH. D'una banda, IRS2 és necessari en la població de CEH per a permetre la seua supervivència durant la reversió fibrogènica, que comporta un augment en l'expressió de FGF7. Les nostres dades descobreixen un potencial mecanisme de regulació mitjançant el qual IRS2 indueix l'expressió de FGF7 en CEH a través de la remodelació en la ECM mediada per NRF2 i per l'integrant de la ECM SERPINE1, que ocorre en les etapes primerenques de la reversió fibrogènica. L'eix NRF2-SERPINE1 ha sigut identificat anteriorment en fibroblasts de pell com a essencial per a la reparació de ferida. NRF2 és el principal factor de transcripció de resposta davant de l'estrés oxidatiu (ruta canònica). En hepatòcits, l'activació de NRF2 també pot induir-se a través d'una ruta no canònica mediada per la proteïna de càrrega de l'autofàgia P62. A pesar que les nostres dades indiquen que P62 és capaç d'induir l'activitat de NRF2 en CPH, també demostren que IRS2 activa NRF2 en CPH i CEH de manera independent a la ruta no canònica mediada per P62. D'altra banda, demostrem que la senyalització d'insulina-IRS2, per promoure la producció de FGF7, permet un nou bucle d'inducció positiva mitjançant el qual la resposta a FGF7 en CPH promou l'expressió del seu receptor, FGFR2b, afavorint la seua pròpia sensibilitat i sostenint la reparació epitelial. Futures estratègies per a potenciar en fetge l'activitat de NRF2 i la senyalització de FGF7 podrien servir per a millorar el pronòstic dels pacients amb resistència a la insulina, diabetis o malaltia metabòlica, per promoure la reparació epitelial en fetge i reduir, per tant, el seu risc de desenvolupar patologies hepàtiques greus amb elevada taxa de mortalitat. / [EN] Insulin resistance is defined as an increase in the amount of insulin that is necessary to achieve glucose homeostasis. One of the most prevalent complications of insulin resistance is the wound healing defect. Insulin receptor factor 2 (IRS2) is a key mediator of the insulin signaling in liver, which acts as a bridge between insulin and insulin growth factor 1 (IGF-1) receptors and its downstream molecular pathways. Both, insulin resistance and changes in the expression levels of IRS2, have been associated with the development and progression of severe liver diseases. Chronic liver injury produced by insulin resistance has been stablished as crucial in the pathophysiology of liver disease. However, it remains unknown how the chronic liver injury produced by insulin resistance escapes from the extraordinary ability of the liver to regenerate. During chronic liver injury, epithelial repair is mediated by liver progenitor cells (LPC), that expand and differentiate into hepatocytes and cholangiocytes surrounded by a stromal niche that consist of hepatic stellate cells (HSC), inflammatory cells, extracellular matrix (ECM) components and growth factors. Fibroblast growth factor 7 (FGF7), expressed by HSC, is critic for LPC response and liver regeneration. During chronic liver injury, HSC transdifferentiate from quiescent to active fibrogenic HSC (aHSC) called myofibroblast. aHSC deposit ECM to replace damaged tissue. A successful regeneration requires the resolution of the HSC activation, i.e., the "fibrogenic reversion" of HSC. Using the Irs2-/- mice model during chronic liver damage induced by 0.1% DDC diet and the human in vitro models of LPC (HepaRG) and HSC (primary HSC and the cell line LX-2), our results reveal a new role of insulin-IRS2 in the modulation of the paracrine FGF7 crosstalk in the LPC niche that drives LPC epithelization. On the one hand, IRS2 is necessary in HSC to allow survival during fibrogenic reversion, a process that according to our data induces an increase in FGF7 expression. Our results reveal a potential mechanism by which IRS2 promotes FGF7 expression in HSC through an ECM remodeling process that is mediated by NRF2 and the ECM constituent SERPINE1 during the early stages of fibrogenic reversion. NRF2-SERPINE1-mediated ECM remodeling has been previously identified in skin fibroblast as essential to promote re-epithelialization of wounds. NRF2 is a transcription factor that is activated in response to oxidative stress (canonical pathway). NRF2 activation in hepatocytes can be also induced by a non-canonical pathway mediated by the autophagy cargo protein P62. Although our data discovers a new ability of P62 to induce NRF2 activity in LPC, we also demonstrate that IRS2 activates NRF2 in LPC and HSC in a P62-independent manner. On the other hand, we demonstrate that insulin-IRS2 signaling, by promoting FGF7 production, enables a novel positive induction loop whereby FGF7 response in LPC promotes the expression of its receptor, FGFR2b, favoring its own sensitivity and sustaining epithelial repair. Future strategies to enhance NRF2 activity or FGF7 signaling in liver might be useful to improve the prognosis of insulin resistance, diabetic, and metabolic disease patients because of its uncovered ability to promote epithelial repair, thus, preventing the development of severe liver pathologies with high mortality risk. / Arámbul Anthony, MJ. (2022). Papel de IRS2 en la regulación de la comunicación a través de FGFs en el nicho de células progenitoras hepáticas [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/188913

Introdução: A Doença Hepática Gordurosa Não Alcoólica (DHGNA) tem como causa principal a obesidade. Atualmente não existe tratamento medicamentoso específico para DHGNA. A cirurgia bariátrica surge como uma alternativa de tratamento em pacientes morbidamente obesos. Objetivos: Analisar, através de biópsia hepática intra-operatória, o grau de comprometimento hepático em obesos submetidos à cirurgia bariátrica, correlacionando os achados histopatológicos com o estado glicêmico dos pacientes. Métodos: Estudo de coorte prospectivo incluindo 521 pacientes submetidos à cirurgia bariátrica de julho de 2001 até dezembro de 2016. Os pacientes foram classificados em três grupos de acordo com o status glicêmico basal: 167(32,05%) diabéticos tipo 2 (G1), 132 (25,33%) pré-diabéticos (G2) e 222 (42,61%) obesos normoglicêmicos (G3). Foram obtidas biópsias hepáticas transoperatórias, as quais foram classificadas conforme os critérios de Brunt e do NASH-CRN. As variáveis clínicas e bioquímicas e histológicas foram comparadas antes da cirurgia e durante o seguimento pós-operatório. Resultados: A prevalência de DHGNA nesta coorte foi de 95%. Não houve diferença quanto ao gênero e IMC entre os grupos. Observaram-se taxas mais altas de fibrose (56,4% G1 vs 29,2% G2 vs 28,6% G3 p<0,001) e Esteatohepatite Não Alcoólica (EHNA) (59,4% G1vs 49,2% G2 vs 36% G3 p <0,001) nos pacientes diabéticos. Apenas 1,5 %, dos diabéticos apresentaram histologia normal (vs 7,76% G2 vs 15,7% G3). / Introduction: Obesity is the main cause of nonalcoholic fatty liver disease (NAFLD), for which there is currently no specific medical treatment. Bariatric surgery is a treatment alternative for morbidly obese patients. Objectives: Use an intraoperative liver biopsy to analyze the degree of liver damage in obese patients submitted to bariatric surgery and correlates the histopathological findings with glucose status. Methods: Prospective cohort study of 521 morbid obese patients undergoing bariatric surgery from July 2001 to December 2016, classified into three groups according to their baseline glucose status: 167 (32.05%) type 2 diabetes (G1), 132 (25.33%) pre-diabetic (G2) and 222 (42.61%) normoglycemic obese (G3). Patients using potentially hepatotoxic medications and a history of ethanol consumption or viral hepatitis were excluded. Intraoperative liver biopsies were obtained and classified in accordance with Brunt and NASH-CRN criteria. Clinical, biochemical and histopathological variables were compared before surgery and during postoperative follow-up. Results: The prevalence NAFLD was 95%. There was no intergroup difference for sex and BMI. Higher rates of fibrosis (56.4% G1 vs. 29.2% G2 vs. 28.6% G3 p<0.001) and nonalcoholic steatohepatitis (NASH) (59.4% G1vs 49.2% G2 vs. 36% G3 p <0.001) were observed in the diabetic patients. Only 1.5 % of diabetics showed normal histology (vs. 7.76% G2 and 15.7% G3).

Introdução: A Doença Hepática Gordurosa Não Alcoólica (DHGNA) tem como causa principal a obesidade. Atualmente não existe tratamento medicamentoso específico para DHGNA. A cirurgia bariátrica surge como uma alternativa de tratamento em pacientes morbidamente obesos. Objetivos: Analisar, através de biópsia hepática intra-operatória, o grau de comprometimento hepático em obesos submetidos à cirurgia bariátrica, correlacionando os achados histopatológicos com o estado glicêmico dos pacientes. Métodos: Estudo de coorte prospectivo incluindo 521 pacientes submetidos à cirurgia bariátrica de julho de 2001 até dezembro de 2016. Os pacientes foram classificados em três grupos de acordo com o status glicêmico basal: 167(32,05%) diabéticos tipo 2 (G1), 132 (25,33%) pré-diabéticos (G2) e 222 (42,61%) obesos normoglicêmicos (G3). Foram obtidas biópsias hepáticas transoperatórias, as quais foram classificadas conforme os critérios de Brunt e do NASH-CRN. As variáveis clínicas e bioquímicas e histológicas foram comparadas antes da cirurgia e durante o seguimento pós-operatório. Resultados: A prevalência de DHGNA nesta coorte foi de 95%. Não houve diferença quanto ao gênero e IMC entre os grupos. Observaram-se taxas mais altas de fibrose (56,4% G1 vs 29,2% G2 vs 28,6% G3 p<0,001) e Esteatohepatite Não Alcoólica (EHNA) (59,4% G1vs 49,2% G2 vs 36% G3 p <0,001) nos pacientes diabéticos. Apenas 1,5 %, dos diabéticos apresentaram histologia normal (vs 7,76% G2 vs 15,7% G3). / Introduction: Obesity is the main cause of nonalcoholic fatty liver disease (NAFLD), for which there is currently no specific medical treatment. Bariatric surgery is a treatment alternative for morbidly obese patients. Objectives: Use an intraoperative liver biopsy to analyze the degree of liver damage in obese patients submitted to bariatric surgery and correlates the histopathological findings with glucose status. Methods: Prospective cohort study of 521 morbid obese patients undergoing bariatric surgery from July 2001 to December 2016, classified into three groups according to their baseline glucose status: 167 (32.05%) type 2 diabetes (G1), 132 (25.33%) pre-diabetic (G2) and 222 (42.61%) normoglycemic obese (G3). Patients using potentially hepatotoxic medications and a history of ethanol consumption or viral hepatitis were excluded. Intraoperative liver biopsies were obtained and classified in accordance with Brunt and NASH-CRN criteria. Clinical, biochemical and histopathological variables were compared before surgery and during postoperative follow-up. Results: The prevalence NAFLD was 95%. There was no intergroup difference for sex and BMI. Higher rates of fibrosis (56.4% G1 vs. 29.2% G2 vs. 28.6% G3 p<0.001) and nonalcoholic steatohepatitis (NASH) (59.4% G1vs 49.2% G2 vs. 36% G3 p <0.001) were observed in the diabetic patients. Only 1.5 % of diabetics showed normal histology (vs. 7.76% G2 and 15.7% G3).

Introdução: A Doença Hepática Gordurosa Não Alcoólica (DHGNA) tem como causa principal a obesidade. Atualmente não existe tratamento medicamentoso específico para DHGNA. A cirurgia bariátrica surge como uma alternativa de tratamento em pacientes morbidamente obesos. Objetivos: Analisar, através de biópsia hepática intra-operatória, o grau de comprometimento hepático em obesos submetidos à cirurgia bariátrica, correlacionando os achados histopatológicos com o estado glicêmico dos pacientes. Métodos: Estudo de coorte prospectivo incluindo 521 pacientes submetidos à cirurgia bariátrica de julho de 2001 até dezembro de 2016. Os pacientes foram classificados em três grupos de acordo com o status glicêmico basal: 167(32,05%) diabéticos tipo 2 (G1), 132 (25,33%) pré-diabéticos (G2) e 222 (42,61%) obesos normoglicêmicos (G3). Foram obtidas biópsias hepáticas transoperatórias, as quais foram classificadas conforme os critérios de Brunt e do NASH-CRN. As variáveis clínicas e bioquímicas e histológicas foram comparadas antes da cirurgia e durante o seguimento pós-operatório. Resultados: A prevalência de DHGNA nesta coorte foi de 95%. Não houve diferença quanto ao gênero e IMC entre os grupos. Observaram-se taxas mais altas de fibrose (56,4% G1 vs 29,2% G2 vs 28,6% G3 p<0,001) e Esteatohepatite Não Alcoólica (EHNA) (59,4% G1vs 49,2% G2 vs 36% G3 p <0,001) nos pacientes diabéticos. Apenas 1,5 %, dos diabéticos apresentaram histologia normal (vs 7,76% G2 vs 15,7% G3). / Introduction: Obesity is the main cause of nonalcoholic fatty liver disease (NAFLD), for which there is currently no specific medical treatment. Bariatric surgery is a treatment alternative for morbidly obese patients. Objectives: Use an intraoperative liver biopsy to analyze the degree of liver damage in obese patients submitted to bariatric surgery and correlates the histopathological findings with glucose status. Methods: Prospective cohort study of 521 morbid obese patients undergoing bariatric surgery from July 2001 to December 2016, classified into three groups according to their baseline glucose status: 167 (32.05%) type 2 diabetes (G1), 132 (25.33%) pre-diabetic (G2) and 222 (42.61%) normoglycemic obese (G3). Patients using potentially hepatotoxic medications and a history of ethanol consumption or viral hepatitis were excluded. Intraoperative liver biopsies were obtained and classified in accordance with Brunt and NASH-CRN criteria. Clinical, biochemical and histopathological variables were compared before surgery and during postoperative follow-up. Results: The prevalence NAFLD was 95%. There was no intergroup difference for sex and BMI. Higher rates of fibrosis (56.4% G1 vs. 29.2% G2 vs. 28.6% G3 p<0.001) and nonalcoholic steatohepatitis (NASH) (59.4% G1vs 49.2% G2 vs. 36% G3 p <0.001) were observed in the diabetic patients. Only 1.5 % of diabetics showed normal histology (vs. 7.76% G2 and 15.7% G3).

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que fins a un 3% de la població mundial ha estat infectada pel virus de l’hepatitis C i és la causa més important d’hepatitis crònica, cirrosi i de malaltia hepàtica terminal, que finalment acaba conduint a un transplantament de fetge. La relació entre la variabilitat en la seqüència del virus de l’hepatitis C i el desenvolupament de la malaltia hepàtica és de tipus multifactorial. La infecció crònica causa fibrosi hepàtica, fet que es veu accelerat per mecanismes desconeguts en el cas de pacients coinfectats amb VIH. La progressió de la malaltia produïda pel VHC en pacients coinfectats, està influenciada no només per factors demogràfics, epidemiològics o pels antecedents clínics dels pacients, si no també per diferències genètiques entre els diferents virus i els hostes.