[ES] Esta tesis doctoral tiene por objetivo general expandir la escultura quiteña (de la ciudad de Quito), normalmente supeditada a convencionalismos sociales ampliamente difundidos y al conservadurismo académico local, ambos mayormente centrados en la noción de monumento. Para ello se ha desarrollado un proceso investigativo y creativo en bucle, definido en los objetivos específicos programados, a partir de los fundamentos teóricos, históricos, técnicos y tecnológicos de la escultura cinética, incluyendo la mención de sus principales practicantes, extranjeros y locales; así como de los conceptos de mediación, juego y público, y los recursos relacionados a estos, aplicados y aplicables a la escultura. De allí se ha establecido un método creativo para el diseño de las obras cinéticas propuestas. Método que se alimenta tanto del campo específico del arte como de otras disciplinas estudiadas; y que posibilita la creación de obras escultóricas cinéticas en acero estructural, sistematizando y documentando su proceso creativo. Finalmente, se ha evaluado la interactividad generada entre las esculturas realizadas y el público de las mismas. Con todo ello, cual objetivo superior, esta investigación-creación aspira a contribuir al campo del arte local proporcionando nuevas perspectivas y prácticas escultóricas mediante la inserción, cual intervención social en la esfera académica quiteña, de la escultura cinética corporal y semánticamente interactiva. / [CA] Aquesta tesi doctoral té per objectiu general expandir l'escultura quiteña, normalment supeditada a convencionalismes socials ámpliament difosos i al conservadorisme acadèmic local, tots dos majorment centrats en la noció de monument. Per a això s'ha desenvolupat un proce's d'investigació i creatiu en bucle, definit en els objectius específics programats, a partir dels fonaments teòrics, històrics, tècnics i tecnològics de l'escultura cinètica, incloent-hi l'esment dels seus principals practicants, estrangers i locals; així com dels conceptes de mediació, joc i públic, i els recursos relacionats a aquests, aplicats i aplicables a l'escultura. D'alli' s'ha establert un métode creatiu per al disseny de les obres cinètiques proposades. Mètode que s'alimenta tant del camp específic de l'art com d'altres disciplines estudiades; i que possibilita la creació d'obres escultòriques cine¿tiques en acer estructural, sistematitzant i documentant el seu procés creatiu. Finalment, s'ha avaluat la interactivitat generada entre les escultures realitzades i el públic d'aquestes. Amb tot això, com a propòsit superior, aquesta recerca-creació aspira a contribuir al camp de l'art local proporcionant noves perspectives i pràctiques escultòriques mitjancant la inserció, com intervenció social en l'esfera acadèmica quiteña, de l'escultura cinètica corporal i semànticament interactiva. / [EN] The general objective of this doctoral thesis is to expand the sculpture in Quito, normally conditioned by widely diffused social conventions and local academic conservatism, both mostly centered on the notion of monument. For this, a looping investigative and creative process has been developed, defined in the specific programmed objectives, based on the theoretical, historical, technical and technological foundations of kinetic sculpture, including the mention of its main practitioners, foreign and local; as well as the concepts of mediation, game and public, and the resources related to these, applied and applicable to sculpture. From there, a creative method has been established for the design of the proposed kinetic artworks. Method that feeds both on the specific field of art and on other studied disciplines; and that enables the creation of kinetic sculptural works in structural steel, systematizing and documenting their creative process. Finally, the interactivity generated between the sculptures and their public has been evaluated. With all this, as a higher objective, this research-creation aspires to contribute to the field of local art by providing new perspectives and sculptural practices through the insertion, as a social intervention in the Quito academic sphere, of kinetic and semantically interactive corporal sculpture. / García Moreno, MF. (2023). Escultura cinética en acero estructural. El movimiento como agente mediador entre obra de arte y espectador. Caso Quito-Ecuador [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/192893

[ES] La talla es uno de los procesos escultóricos más antiguos. Se trata de una técnica sustractiva en la cual, partiendo de una masa sólida, se da forma a la materia mediante el corte, cincelado o abrasión. Este medio, que se popularizó en el pasado y fue preferido por artistas como Fidias, Miguel Ángel, Brancusi o Barbara Hepworth, implica un proceso lento y laborioso, un desarrollo pausado. Es, en este sentido, un quehacer disonante en el contexto social actual, cuyo modo de vida, rápido y agitado, no lo asumiría con naturalidad en el sistema artístico. Y su uso, en el arte de hoy, ha decaído hasta condicionarlo con la expresión "estar pasado de moda". Esta investigación analiza, desde aproximaciones cuantitativas y cualitativas, lo que se configura como un corpus documental para presentar una guía de artistas contemporáneos, cuyas poéticas siguen mostrando el protagonismo de este tipo de procedimiento escultórico. De este modo, intentamos argumentar razonadamente que no solo resiste al paso del tiempo, sino que ha logrado adaptarse a nuestro contexto creativo actual. / [CA] La talla és un dels processos escultòrics més antics. Es tracta d'una tècnica subtractiva en la qual, partint d'una massa sòlida, es forma la matèria mitjançant el tall, el cisellat o l'abrasió. Aquest mitjà, que es va popularitzar en el passat i que va ser el preferit d'artistes com Fídies, Miquel Àngel, Brancusi o Barbara Hepworth, implica un procés lent i laboriós, això és, un desenvolupament pausat. En aquest sentit, és una tasca dissonant en el context social actual, atés que, la manera de viure actual, ràpida i atrafegada, no ho assumiria amb naturalitat en el sistema artístic. A més, el seu ús, actualment, ha decaigut, fins al punt d'haver estat etiquetada com una tècnica "passada de moda". En aquesta investigació s'analitza, des d'aproximacions quantitatives i qualitatives, el que es configura com un corpus documental, per tal de presentar una guia d'artistes contemporanis, les poètiques dels quals segueixen mostrant el protagonisme d'aquest tipus de procediment escultòric. D'aquesta manera, intentem argumentar raonadament que aquesta tècnica no sols resisteix al pas del temps, sinó que ha aconseguit adaptar-se al context creatiu actual / [EN] Carving is one of the oldest sculptural processes. It is a subtractive technique through which starting from a solid mass the material is shaped by the cutting, the chiseling or the abrasion. This means, which became very popular in the past and which was preferred by artists such as Phidias, Michelangelo, Brancusi or Barbara Hepworth, involves both a slow and laborious process and also a measured development. According to this, it is a dissonant work in the contemporany social context, whose fast and hectic lifestyle would not assume it as a natural issue into the artistic system. Moreover, its use in today's art has declined such an extent that these days it is considered as"out of fashion". This research analyses what it is configurated as a documentary corpus from both qualitative and quantitative approaches, in order to introduce a guide of contemporary artists whose poetics go on showing the importance of this kind of sculpture technique. In this way, we are trying to argue thoughtfully that it has not only resisted the passage of time but it has also been able to adapt it to our current context. / Samo Terrasa, A. (2022). La talla en el mercado del arte en Europa Occidental. Una revisión de la actualidad (2018-2020) [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/189152