L'objecte d'estudi d'aquesta tesi sorgeix de diverses consideracions. En primer lloc, si bé les referències a l'ús del llenguatge en les obres de H. Pinter són relativament abundoses en la critica corresponent, la major part se centren en el que s'anomena la textura del llenguatge. Això suposa deixar de banda l'estructura dels diàlegs i, per tant, passar per alt el tret distintiu de qualsevol text dramàtic: el seu caràcter interactiu. D'altra banda, aquesta no és una tendència exclusiva de la critica pinteriana. sinó que, en general, hi ha una manca d'estudis sobre l'estructura del diàleg dramàtic. En aquest marc, l'aportació principal de la tesi consisteix a proposar una via d'aproximació alternativa a la producció teatral pinteriana a partir de l'anàlisi detinguda de l'estructura dels seus diàlegs. L'objectiu fonamental de l'anàlisi consisteix a tractar de demostrar que la producció teatral de Pinter tematitza el llenguatge, tot entenent-lo com a mecanisme de poder, susceptible de ser utilitzat per tal de negociar rols i relacions, així com per construir versions de la realitat i mirar d'imposar-les als altres. Aquest objectiu s'assoleix mitjançant l'anàlisi detallada dels diàlegs de sis textos de Pinter provinents de diferents moments de la seva carrera: The Room (1957), The Birthday Party (1957), The Caretaker (1960), The Homecoming (1965), Old Times (1971) i Mountain Language (1988).Per delimitar encara més l'objecte d'estudi, la tesi parteix de les tres funcions del diàleg dramàtic que la semiologia contemporània considera bàsiques: la deictica, la referencial i la pragmàtica. La tercera, que és fonamental en qualsevol obra dramàtica ja que és responsable que el diàleg n'encarni l'acció, assoleix una prominència insòlita en la producció teatral de Pinter fins a principis dels anys 80, prominència que respon precisament a l'intent per part de l'autor de tematitzar una preocupació fonamental pel llenguatge com a mecanisme constructor de relacions i de realitats. En la tesi se suggereix que en l'obra dramàtica de Pinter fins a la dècada dels 80 es produeix un fenomen de desautomatització de la funció pragmàtica que la fa especialment tangible, la problematitza. També s'apunta que aquesta innovació formal és la principal causant de la idiosincràsia dels diàlegs pinterians i, també, allò que pot explicar bona part de la història de la recepció critica de la producció teatral de l'autor.És precisament per tal de respectar aquesta idiosincràsia i, alhora, dur a terme l'objectiu abans mencionat, que les eines que s'apliquen a l'estudi de l'estructura dels diàlegs pinterians provenen de l'anàlisi del discurs: es tracta dels conceptes fonamentals de la teoria dels actes de parla, del principi de Cooperació de H.P. Grice i les diverses possibilitats de transgressió de les seves màximes, del treball de J. Laver sobre la comunicació fàtica, del sistema (pro)nominal i la seva càrrega funcional, i del Principi de Cortesia de G.N. Leech.L'ús d'aquest model analític aporta nova llum sobre els textos pinterians seleccionats i permet d'assolir l'objectiu de la tesi anteriorment esmentat. Així, l'anàlisi de The Room mira de proporcionar una alternativa a les lectures de caire simbòlic que se"n solen fer, tot argumentant que es tracta d'una obra pionera des del punt de vista de l'exploració pinteriana del llenguatge com a mecanisme constructor de relacions i de versions de la realitat. De fet, Rose, el personatge principal, encarna un prototip dins de la producció teatral de Pinter: el del personatge que utilitza el llenguatge per construir una versió de la realitat i tractar d'imposar-la als altres. De The Birthday Party cal destacar-ne l'anihilació lingüística a què es veu sotmès Stanley en l'escena de l'in- terrogatori, que arrenca d'arrel el pilar bàsic de la seva existència: el llenguatge, l'eina que li permet de construir mons alternatius per mitigar el seu sentiment de fracàs en el present. Durant l'interrogatori, Goldberg i McCann posen en joc un seguit de recursos verbals per tal de crear una ficció comunicativa que els permeti obligar Stanley a acceptar el paper subordinat de simple "contestador" i, finalment, reduir-lo a la impotència lingüística. L'acció de The Caretaker se centra en el procés d'exploració mútua entre Aston, Mick i Davies, procés en el qual cadascun fa ús d'estratègies d'interacció verbal clarament diferenciades: des de la falta de perspicàcia lingüística d'Aston al control absolut dels recursos verbals de Mick, passant per les limitades i repetitives estratagemes de Davies. L'obra s"estructura al voltant del doble motiu contacte/separació, si bé, com demostra l'anàlisi corresponent, no es tracta d'una equivalència unívoca entre paraula i contacte, silenci i separació.The Homecoming és una de les peces més complexes i controvertides de l'autor. Pinter hi explora l'ús del llenguatge en la construcció d'estructures de poder en l'entorn familiar i en el context de la relació entre els dos sexes, tot apuntant al fet que el repartiment de rols que s'hi sol produir és el resultat d'una lluita pel poder en què el llenguatge, com a mediatitzador de la realitat, juga un paper fonamental. La peça gira a l'entorn de l'encontre entre dues unitats familiars cadascuna de les quals conté una veu subversiva: Lenny i Ruth. L'acostament que protagonitzen al llarg de l'obra culmina amb la construcció d'una nova estructura familiar amb ells al centre. Però la seva victòria està basada en una ambigilitat radical que posa en qüestió el paper subversiu que juguen durant bona part de l'obra: a l'últim, no són capaços de transcendir uns esquemes apresos i imbricats en el propi llenguatge. En The Homecoming també es consolida el recurs consistent en la narració o construcció verbal de versions del passat per part dels personatges amb intencions estratègiques en el present. Aquest recurs es detecta ja, fragmentàriament, en The Room, i va en augment en la producció teatral pinteriana fins que assoleix un punt culminant en Old Times. En aquesta obra, el passat té una existència purament verbal, i Kate, Deeley i Anna, per torns, s'erigeixen en narradors dels vells temps. Les diverses versions del passat, per tant, no són més o menys "certes", sinó que totes exemplifiquen el tema tipicament pinterià de la construcció verbal dels fets segons les necessitats estratègiques del present. En definitiva, en l'anàlisi d'Old Times ha resultat imprescindible insistir en l'enorme pes de la funció pragmàtica: els discursos narratius dels tres personatges són, sobretot, actes de parla i, per tant, el seu principal mitjà d'interacció.En les cinc peces comentades fins ara, i en especial en Old Times, la realitat se'ns presenta com a inconstatable sotmesa a una multiplicació incansable de construccions verbals per part dels personatges. En canvi, les obres politiques de Pinter posteriors a 1980, com ara Mountain Language, posen de manifest un element de ruptura fonamental, ja que si bé el llenguatge com a constructor de relacions i de realitats continua sent la preocupació central del dramaturg, la seva actitud davant d'aquest fenomen sembla haver variat: ara és un atribut exclusiu dels representants de l'estat represor, i és presentat com un mecanisme de control i de manipulació que cal denunciar i condemnar. Paral.lelament, es produeix una reivindicació de la importància de la funció referencial com a via d'expressió de realitats verificables i indubtables, com ara la repressió i la tortura. / This thesis puts forward an alternative approach to the study of language in the plays or Harold Pinter which is based on the analysis of the structure of dramatic dialogue. Six plays by Pinter are selected from different points in his career ("The Room" (1957), "The Birthday Party" (1957), "The Caretaker" (1960), "The Homecoming" (1965), "Old Times" (1971), and "Mountain Language" (1988)), and their dialogue is analysed by means of tools derived from Discourse Analysis: the basic notions in Speech Act theory, H.P. Grice's Cooperative Principle, J. Laver's work on phatic communion, the functional load of the (pro)nominal system, and G.N. Leech's PoIiteness Principle. It is argued that in Pinter's work for the stage language is presented as a power device, as the means through which characters negotiate roles and relationships, and also construct versions of reality which they attempt to impose on others. Such a view of language becomes thematised in Pinter's drama. In his output up to 1980, the thematisation of verbal interaction is reflected in a foregrounding of the pragmatic function of dramatic dialogue which, it is claimed. may account for the frequently mentioned idiosyncratic nature of Pinter's language, as well as for much of the history of the critical reception of his work, Language as power is still the playwright's major concern after 1980, but as his plays have become openly politicised, so they have begun to insist on the value of the referential function as the means to express unquestionable realities, such as torture. The strategic exploitation of the pragmatic function is presented in Pinter's post-1980 plays, such as "Mountain Language", as a tool for political manipulation and oppression and, thus, as a phenomenon to be denounced and condemned.