[ES] Este trabajo de investigación explora y presenta formas contemporáneas del espacio público que han sido denominadas experiencias alternativas emergentes, las cuales cuestionan distintas prácticas de la planeación y gestión urbana convencional, y los conceptos tradicionales que han definido y caracterizado al espacio público como ámbito de estudio urbano. Las experiencias emergentes surgen de manera espontánea con iniciativas participativas, son más cercanas a las realidades de las comunidades y barrios, y generan identidad, apropiación y empoderamiento de la ciudadanía. Se contemplan a partir de varios métodos como el placemakig, el urbanismo táctico y el urbanismo hecho a mano; se desarrollan a partir de las acciones resultantes de procesos participativos; se conciben a partir de medios como el reciclaje urbano y el reciclaje desde la materialidad; e incluyen expresiones provenientes del arte urbano. Se explican en la tesis a partir de diversas posturas teóricas y un amplio ejercicio de casos de estudio de diversas ciudades en el mundo, expuestos en cuatro grupos: los efímeros, los consolidados desde la escala barrial, los estructurados desde el arte y los semilleros. La resignificación del espacio público es la conclusión de este trabajo, desarrollada por nuevos insumos provenientes de estas manifestaciones, abriendo un debate sobre otros caminos de concebir el espacio público, resaltando las características de cohesión, de la prioridad de las actividades por encima de la infraestructura física, de la posibilidad de gestión a través de tácticas y formas efímeras que permiten ser escalones para el mejoramiento, lo fundamental de la participación ciudadana e intermediación de colectivos en las distintas etapas de los proyectos, la pequeña escala de las intervenciones, y la importancia del espacio público como factor de bienestar para las personas como interfaz social y de calidad de vida de las ciudades. / [CA] Este treball d'investigació explora i presenta formes contemporànies de l'espai públic que han sigut denominades experiències alternatives emergents, les quals qüestionen distintes pràctiques de la planeación i gestió urbana convencional, i els conceptes tradicionals que han definit i caracteritzat a l'espai públic com a àmbit d'estudi urbà. Les experiències emergents sorgixen de manera espontània amb iniciatives participatives, són més pròximes a les realitats de les comunitats i barris, i generen identitat, apropiació i apoderament de la ciutadania. Es conceben a partir de diversos mètodes com el placemakig, l'urbanisme tàctic i l'urbanisme fet a mà; es desenrotllen a partir de les accions resultants de processos participatius; es conceben a partir de mitjans com el reciclatge urbà i el reciclatge des de la materialitat; i inclouen expressions provinents de l'art urbà. S'expliquen en la tesi a partir de diverses postures teòriques i un ampli exercici de casos d'estudi de diverses ciutats en el món, exposats en quatre grups: els efímers, els consolidats des de l'escala vaig agranaral, els estructurats des de l'art i els iniciadors. La resignificació de l'espai públic és la conclusió d'este treball, desenrotllada per nous insumos provinents d'estes manifestacions, obrint un debat sobre altres camins de concebre l'espai públic, ressaltant les característiques de cohesió, de prioritat de les activitats per damunt de la infraestructura física, de la possibilitat de gestió a través de tàctiques i formes efímeres que permeten ser escalons per al millorament, el més important de la participació ciutadana i intermediació de col·lectius en les distintes etapes dels projectes, la reduïda escala de les intervencions, i la importància de l'espai públic com a factor de benestar per a les persones com a interfície social i de qualitat de vida de les ciutats. / [EN] This research explores contemporary forms of public space that have been called emerging alternative experiences, which question different practices of conventional urban planning and management, and the traditional concepts about the characterization and definition of public space as a field of urban study. Emerging experiences arise spontaneously with participatory initiatives, are closer to the realities of communities and neighborhoods, and generate identity, ownership and empowerment of citizens. They are conceived from some methods like the placemaking, the tactical urbanism and the handmade urbanism; they have been developed by initiatives and actions of participatory processes; they are conceived through the urban recycling and recycling from materiality; and include expressions from urban art. The thesis explains the alternative experiences based on theoretical positions and a wide exercise of case studies from different cities in the world, exposed in four groups: ephemeral, consolidated from the neighborhood scale, structured from art and initiators. The resignification of public space is the conclusion of this work, developed by new inputs from these manifestations, creating questions about other ways of conceiving public space, the characteristics of cohesion, the priority of activities over physical infrastructure, the possibility of management through tactics and ephemeral forms as a previous steps for improvement, the fundamentals of citizen participation and mediation of organizations in the different moments of the projects, the small scale of the interventions, and the importance of public space as a factor of well-being for people as a social interface and quality of life in cities. / Bueno Carvajal, JM. (2022). La resignificación del espacio público contemporáneo: experiencias alternativas emergentes [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/185056

[ES] La irrupción de la pandemia de COVID-19 ha sometido a nuestra sociedad a una prueba sin precedentes, desencadenando una serie de consecuencias que han impactado en todas las actividades cotidianas: vivir, trabajar, estudiar, practicar deporte, socializar, entre otras. Nuestro hogar se ha convertido en el escenario para todas estas actividades, mientras las ciudades quedaban desiertas en el fondo. Esta repentina restricción de libertad ha revelado las limitaciones de nuestras viviendas y ciudades, y cada uno de nosotros se ha encontrado con la necesidad de calidad del espacio, tanto doméstico como urbano y social. En un panorama inicialmente caracterizado por incertidumbre y desconcierto, la respuesta de las ciudades fue inmediata y provocó una serie de reflexiones y consideraciones entre profesionales y académicos sobre los desafíos que plantea la pandemia por coronavirus al ejercicio de la arquitectura y del urbanismo. La opinión compartida es que las ciudades no estaban preparadas para enfrentar una emergencia sanitaria de tal magnitud, a pesar de las fuertes similitudes con las pandemias del pasado que han afectado ciclicamente a nuestra sociedad. Al mismo tiempo, sin embargo, representa una oportunidad para mejorar nuestros contextos urbanos, caracterizados desde hace tiempo por problemas estructurales, ambientales y sociales que obstaculizan el pleno bienestar de sus habitantes. Porque la crisis del COVID-19 también puede considerarse una crisis ambiental, y es impensable prever acciones que no contemplen la cuestión apremiante del cambio climático. Tras las reflexiones teóricas, los distintos países han puesto en marcha diferentes programas de recuperación de la crisis. La respuesta de Europa se ha concretizado con el programa NextGenerationEU, que prevé un fondo para apoyar a los Estados miembros de la Unión Europea en hacer frente a las repercusiones socio-económicas de la pandemia y crear una Europa más ecológica, digital y resiliente. España ha presentado su Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia, un conjunto de reformas e inversiones que abarcan diferentes ámbitos de intervención, diferentemente relacionados con el tema objeto de estudio. El presente trabajo de investigación pretende, por una parte, proporcionar una descripción general sobre la influencia de las pandemias previas en la arquitectura y el urbanismo desde una perspectiva histórica, y una visión de conjunto de las teorías predominantes y estrategias más propuestas a nivel internacional con respecto a la pandemia de COVID-19. Por otra, enmarcar el ámbito de aplicación en el contexto europeo y llevar a cabo un análisis detallado y comparativo del Plan de Recuperación español, con el fin de comprobar su compatibilidad con las necesidades arquitectónicas y urbanísticas derivadas de la pandemia y formular propuestas de mejora que contribuyan a la creación de entornos residenciales resilientes. / [CA] La irrupció de la pandèmia de COVID-19 ha sotmés a la nostra societat a una prova sense precedents, desencadenant una sèrie de conseqüències que han impactat en totes les activitats quotidianes: viure, treballar, estudiar, practicar esport, socialitzar, entre altres. La nostra llar s'ha convertit en l'escenari per a totes estes activitats, mentres les ciutats quedaven desertes en el fons. Esta sobtada restricció de llibertat ha revelat les limitacions dels nostres habitatges i ciutats, i cadascun de nosaltres s'ha trobat amb la necessitat de qualitat de l'espai, tant domèstic com urbà i social. En un panorama inicialment caracteritzat per incertesa i desconcert, la resposta de les ciutats va ser immediata i va provocar una sèrie de reflexions i consideracions entre professionals i acadèmics sobre els desafiaments que planteja la pandèmia per coronavirus a l'exercici de l'arquitectura i de l'urbanisme. L'opinió compartida és que les ciutats no estaven preparades per a enfrontar una emergència sanitària de tal magnitud, malgrat les fortes similituds amb les pandèmies del passat que han afectat ciclicamente a la nostra societat. Al mateix temps, no obstant això, representa una oportunitat per a millorar els nostres contextos urbans, caracteritzats des de fa temps per problemes estructurals, ambientals i socials que obstaculitzen el ple benestar dels seus habitants. Perquè la crisi del COVID-19 també pot considerar-se una crisi ambiental, i és impensable preveure accions que no contemplen la qüestió urgent del canvi climàtic. Després de les reflexions teòriques, els diferents països han posat en marxa diferents programes de recuperació de la crisi. La resposta d'Europa s'ha concretat amb el programa NextGenerationEU, que preveu un fons per a fer costat als Estats membres de la Unió Europea a fer front a les repercussions socioeconòmiques de la pandèmia i crear una Europa més ecològica, digital i resilient. Espanya ha presentat el seu Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, un conjunt de reformes i inversions que abasten diferents àmbits d'intervenció, diferentment relacionats amb el tema objecte d'estudi. El present treball de recerca pretén, d'una banda, proporcionar una descripció general sobre la influència de les pandèmies prèvies en l'arquitectura i l'urbanisme des d'una perspectiva històrica, i una visió de conjunt de les teories predominants i estratègies més proposades a nivell internacional respecte a la pandèmia de COVID-19. Per una altra, emmarcar l'àmbit d'aplicació en el context europeu i dur a terme una anàlisi detallada i comparativa del Pla de Recuperació espanyol, amb la finalitat de comprovar la seua compatibilitat amb les necessitats arquitectòniques i urbanístiques derivades de la pandèmia i formular propostes de millora que contribuïsquen a la creació d'entorns residencials resilients. / [EN] The onset of the COVID-19 pandemic has subjected our society to an unprecedented test, triggering a series of consequences that have impacted all daily activities: living, working, studying, playing sports, and socializing, among others. Our homes have become the stage for all these activities, while cities lay deserted in the background. This sudden restriction of freedom has revealed the limits of our houses and towns, and each of us has encountered the need for quality in space, both domestic and urban, as well as social. In a landscape initially characterized by uncertainty and bewilderment, the response of the cities was immediate and aroused a series of reflections and considerations among professionals and scholars on the challenges posed by the coronavirus pandemic to the exercise of architecture and urbanism. The common opinion is that cities were unprepared to face a health emergency of such magnitude, despite the strong similarities with past pandemics that have cyclically affected our society. At the same time, however, it represents an opportunity to improve our urban environments, characterized by long-standing structural, environmental, and social problems that hinder the complete well-being of their inhabitants. Because the COVID-19 crisis can also be considered an environmental crisis, and it is unthinkable to envision actions that do not address the pressing issue of climate change. After theoretical reflections, various countries have launched several recovery programs from the crisis. Europe's response has materialized with the NextGenerationEU program, which includes a fund to support the European Union member states in addressing the socio-economic repercussions of the pandemic and creating a greener, more digital, and resilient Europe. Spain has presented its Recovery, Transformation, and Resilience Plan, a series of reforms and investments covering various intervention sectors related to the topic under consideration. This research aims, on the one hand, to describe the influence of previous pandemics on architecture and urbanism from a historical perspective, as well as an overview of the prevailing theories and the most proposed international strategies concerning the COVID-19 pandemic. On the other hand, it aims to frame the scope within the European context and to carry out a detailed and comparative analysis of the Spanish Recovery Plan. This analysis seeks to verify its compatibility with the architectural and urban needs arising from the pandemic and to formulate improvement proposals contributing to the creation of resilient residential environments. / Farina, S. (2024). El rediseño de los espacios residenciales y urbanos a la luz de la emergencia pandémica [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/208157