The work aims in first place to emphasize that there is still one more distinction to do about the question of moral evil in Aristotle’s Ethics, namely the distinction about vice and (moral) indolence, which comes to complement the classical distinction between vice and incontinence. As there are reasonably many people that don’t fit the requirements of vice’s outline, and incontinence is presented by Aristotle as a disposition which is present in a minority of people, it’s due to find the way in which must be conceived the majority of moral agents. After a systematic work on the Aristotelian texts about moral and political issues, especially on Nicomachean Ethics, we think to have found enough evidences that Aristotle’s moral and political philosophy covers that distinction between the vicious person and the moral indolent one, distinction which would be expressed by the distinction between, respectively, the meanings of “mochtherós” and “phaúlos”, which can be supported by the literality of the Aristotelian texts. Once fixed the mentioned distinction, the following step consisted in showing the relationship between the notions of moral indolence and the majority itself, a majority which is expressed by Aristotle with the words “hoi polloí”. Again after a systematic work on the texts, that relationship is thought to be found, so that it could be said that the “polloí” are “phaúloi”, which propitiates a revision of some crucial ideas about the moral and political philosophy of Aristotle, in particular the idea of common good, now revisited from a renewed analysis of the notion of concord or “homónoia” in the light of the whole previous work. / El fet que la filosofia pràctica d’Aristòtil es fundi en les idees de bé i de fi no vol dir pas que el filòsof d’Estagira obviés els entrebancs, obstacles i limitacions que allunyen l’home de la consecució –o fins i tot de la previsió– dels fins que li són estrictament propis. Hi ha una clara dosi de realisme en l’ètica aristotèlica, i un important percentatge d’aquest realisme es dedica precisament a mostrar què allunya l’home del bé, com i per què. És aquest l’àmbit global de recerca de la tesi i, en aquest sentit, cal destacar que l’estagirita diposita la comprensió bàsica del mal moral, del mal pràctic per excel•lència, en el concepte d’error, i que oposa aquest concepte a la idea d’actuació recta. Al llarg de tot el treball s’exploren les implicacions teorètiques i pràctiques d’aquesta oposició, al mateix temps que es miren d’establir les pertinents distincions dins aquella noció d’equivocació moral o pràctica. Tot plegat, en fi, a partir d’una anàlisi sistemàtica de la font grega, a la recerca d’un fonament objectiu que permetés d’endreçar el calaix de sastre en què de vegades sembla trobar-se el tema del mal moral en l’ètica de l’estagirita. Quant a l’estructura, la tesi presenta dos grans blocs teòrics ben diferenciats: en el primer bloc s’estudia per sobre de tot la dimensió individual o estrictament ètica de la qüestió del mal moral en Aristòtil, tot posant de manifest la sèrie de categories i distincions que esdevenen decisives per a una més acurada comprensió de la dita qüestió, amb la presentació de la que seria una nova distinció, a saber, la que hom pot documentar a partir dels termes ‘phaúlos’ i ‘mochtherós’; pel que fa al segon bloc, està dedicat bàsicament a la dimensió sociopolítica del que s’exposa al llarg del bloc precedent, i s’estructura en dos capítols, un de primer dedicat a la figura de "hoi polloí"… o “els molts”, figura tradicionalment menystinguda pels comentaristes dels textos eticopolítics de l’estagirita però que en el present treball, contra aquest oblit, s’ha acabat considerant cabdal en relació amb la consideració aristotèlica del mal moral des d’una perspectiva social, i un de segon de caràcter marcadament més teorètic, on s’assaja una aproximació al substrat ètic de la filosofia política aristotèlica ja no des del clàssic enfocament que propicien les idees de bé i virtut, sinó des de la nova perspectiva que ofereix l’estudi de la qüestió del mal moral dins el pensament ètic de l’estagirita, amb l’objectiu d’oferir una visió de conjunt que cerca de relacionar de manera general les conclusions que de l’estudi de la qüestió del mal moral en Aristòtil s’han anat aconseguint, amb conceptes clàssics i comunament acceptats de la filosofia política de l’estagirita. Aquesta aproximació general s’ha fet girar al voltant de les idees de"homónoia" i "stasis" (la primera de les quals es troba explícitament tractada a l’Ètica nicomaquea), i s’ha clos amb una exegesi de la noció de “bé comú” que en certa manera resumeix i sintetitza l’esperit que ha guiat l’elaboració d’aquest treball.