En la present tesi doctoral es presenta una aportació als estudis relacionats amb la construcció i reivindicació de la memòria i dels processos de representació implicats en l'escriptura de la història i en particular en la història dels vençuts. L'actual treball de recerca exposa i estudia, en un primer moment, la concepció d'història presentada per Benjamin. Aquesta se centra en particular en la seva última obra, les "Tesis de filosofia de la història", però així mateix ofereix les respostes que el filòsof alemany presenta al llarg de tot el seu recorregut intel·lectual fins arribar a les seves últimes formulacions, que s'han d'entendre com una resposta de caràcter ètic i profundament polític. La tesi, doncs, pren com a punt de partida metodològic i conceptual les aportacions realitzades per Walter Benjamin al debat contemporani al voltant de la filosofia de la història. La seva interpretació de la història com discontinuïtat i redempció serveix per oferir una suggerent forma de narrar i recuperar de l'oblit la veu dels vençuts que trenca amb la historiografia clàssica, basada en una interpretació lineal i causal dels esdeveniments històrics. Conceptes com "instant", "temps-ara", "discontinuïtat", "rememoració" estan al servei d'una construcció de la història que posa l'accent en les llacunes i en els intersticis de tota narració històrica amb pretensió de totalitat. Aquesta estratègia permet rescatar el valor del testimoni i trencar així amb l'homogeneïtat de la cronologia clàssica. Al llarg d'aquest estudi, es presenta com s'articula aquesta nova concepció de la història, a partir de la idea central de rememoració, que pretén presentar un relat històric que, tal i com proposa Benjamin, se centri no ja en l'èpica de la història dels vencedors sinó en la tradició dels vençuts. Davant del relat acumulatiu i autocomplaent de l’historicisme, davant de la falsa totalitat, il·lusió mítica de l’ historicisme, per anar més enllà del relat dels vencedors s'imposa la necessitat d'una altra escriptura de la història, d'una altra història. En aquest sentit, resulta d'especial importància la figura del testimoni, ja que aquesta carrega contra la invisibilitat a la qual es pretén confinar els vençuts, ja que s'entén que el veritable testimoni és aquell que no ha pogut testimoniar. Així s'ha d'entendre l'imperatiu de la representació que s'exposa -doncs en el centre de la representació sempre batega l'absència-, com aquell gest ètic que posa en joc en la llacuna constitutiva del veritable relat històric i que es presenta en la figura del testimoni , així com en l'obra d'art entesa com a espai del testimoni i com a testimoni. En un segon moment, s'estudia com es trasllada a la representació del passat tal concepció i com aquesta intervé en el paisatge del sensible a través de l'obra d'art, en concret en la narrativa de l'escriptor W. G. Sebald. L'escriptor alemany, doncs, es pren com a exemple de l'escriptura de la història com rememoració reivindicada per Benjamin i il·lustra perfectament el marc teòric que presenta el filòsof. / En la presente tesis doctoral se presenta una aportación a los estudios relacionados con la construcción y reivindicación de la memoria colectiva y de los procesos de representación implicados en la escritura de la historia y en particular en la historia de los vencidos. El actual trabajo de investigación expone y estudia, en un primer momento, la concepción de historia presentada por Benjamin. Esta se centra en particular en su última obra, las "Tesis de filosofía de la historia", pero asimismo ofrece las respuestas que el filósofo alemán presenta a lo largo de todo su recorrido intelectual hasta llegar a sus últimas formulaciones, que deben entenderse como una respuesta de carácter ético y profundamente político. La tesis, pues, toma como punto de partida metodológico y conceptual las aportaciones realizadas por Walter Benjamin al debate contemporáneo en torno a la filosofía de la historia. Su interpretación de la historia como discontinuidad y redención sirve para ofrecer una sugerente forma de narrar y recuperar del olvido la voz de los vencidos que rompe con la historiografía clásica, basada en una interpretación lineal y causal de los acontecimientos historicos. Conceptos como “instante”, “tiempo-ahora”, “discontinuidad”, “rememoración” están al servicio de una construcción de la historia que pone el acento en las lagunas y en los intersticios de toda narración histórica con pretensión de totalidad. Esta estrategia permite rescatar el valor del testimonio y romper así con la homogeneidad de la cronología clásica. A lo largo de este estudio, se presenta cómo se articula esta nueva concepción de la historia, a partir de la idea central de rememoración, que pretende presentar un relato histórico que, tal y como propone Benjamin, se centre no ya en la épica de la historia de los vencedores sino en la tradición de los vencidos. Frente al relato acumulativo y autocomplaciente del historicismo, frente a la falsa totalidad, ilusión mítica del historicismo, para ir más allá del relato de los vencedores se impone la necesidad de otra escritura de la historia, de otra historia. En este sentido, resulta de especial importancia la figura del testimonio, pues esta arremete contra la invisibilidad a la que se pretende confinar a los vencidos, pues se entiende que el verdadero testimonio es aquel que no ha podido testimoniar. Así debe entenderse el imperativo de la representación que se expone —pues en el centro de la representación siempre late la ausencia—, como aquel gesto ético que pone en juego en la laguna constitutiva del verdadero relato histórico y que se presenta en la figura del testimonio, así como en la obra de arte entendida como espacio del testimonio y como testimonio. En un segundo momento, se estudia cómo se traslada a la representación del pasado tal concepción y como ésta interviene en el paisaje de lo sensible a través de la obra de arte, en concreto en la narrativa del escritor W. G. Sebald. El escritor alemán, pues, se toma como ejemplo de la escritura de la historia como rememoración reivindicada por Benjamin e ilustra perfectamente el marco teórico que presenta el filósofo. / This thesis presents a contribution to the studies related to the construction and assertion of collective memory and representation of processes involved in the writing of history and in particular in the history of the vanquished. The current research presents and examines, at first, the conception of history presented by Benjamin. This focuses in particular on his latest work, "Theses on the Philosophy of History", but also provides the answers that the German philosopher presents throughout his intellectual journey to reach its final formulation, to be understood as an ethical and deeply political answer. The thesis, then, takes as its starting point the methodological and conceptual contributions made by Walter Benjamin to the contemporary debate about the philosophy of history. His interpretation of history as a discontinuity and redemption is to offer a suggestive way of narrating and retrieve from oblivion the voice of the vanquished that breaks with classical historiography, based on a linear and causal interpretation of historical events. Concepts such as "instant", "now-time", "discontinuity", "remembrance" work in the service of a construction of history that emphasizes the gaps and interstices of any historical narrative with a claim to totality. This strategy allows to recover the value of the testimony and break the homogeneity of the classical chronology. Throughout this study, it is reported how this new conception of history is articulated, from the central idea of remembrance, which aims to present a historical account that, as Benjamin suggests, should focus not only on epic the history of the victors but the tradition of the vanquished. Faced with the cumulative and self-serving account of historicism, against the false totality, mythical illusion of historicism, to go beyond the story of the victors there is a need of another writing of history, another story. In this sense, it is particularly important the figure of the testimony, as this attacks the invisibility to which is to confine the vanquished, since it is understood that the true witness is one who could not testify. So we should understand the imperative of representation, as set out in the center of representation always beats the absence, as a gesture of ethics that comes into play in the lake that constitutes the true historical account and presented in the figure of the witness as well as the work of art understood as a place of witness and testimony. In a second step, we study how such a conception of the past is transferred to the representation and how it intervenes in the landscape of the senses through the art work, specifically in the narrative of writer W. G. Sebald. The German writer, then, is taken as an example of writing history as remembrance as claimed by Benjamin and perfectly illustrates the theoretical framework presented by the philosopher.