Informe de Seminario para optar al grado de Licenciado en Filosofía

En la present tesi doctoral es presenta una aportació als estudis relacionats amb la construcció i reivindicació de la memòria i dels processos de representació implicats en l'escriptura de la història i en particular en la història dels vençuts. L'actual treball de recerca exposa i estudia, en un primer moment, la concepció d'història presentada per Benjamin. Aquesta se centra en particular en la seva última obra, les "Tesis de filosofia de la història", però així mateix ofereix les respostes que el filòsof alemany presenta al llarg de tot el seu recorregut intel·lectual fins arribar a les seves últimes formulacions, que s'han d'entendre com una resposta de caràcter ètic i profundament polític. La tesi, doncs, pren com a punt de partida metodològic i conceptual les aportacions realitzades per Walter Benjamin al debat contemporani al voltant de la filosofia de la història. La seva interpretació de la història com discontinuïtat i redempció serveix per oferir una suggerent forma de narrar i recuperar de l'oblit la veu dels vençuts que trenca amb la historiografia clàssica, basada en una interpretació lineal i causal dels esdeveniments històrics. Conceptes com "instant", "temps-ara", "discontinuïtat", "rememoració" estan al servei d'una construcció de la història que posa l'accent en les llacunes i en els intersticis de tota narració històrica amb pretensió de totalitat. Aquesta estratègia permet rescatar el valor del testimoni i trencar així amb l'homogeneïtat de la cronologia clàssica. Al llarg d'aquest estudi, es presenta com s'articula aquesta nova concepció de la història, a partir de la idea central de rememoració, que pretén presentar un relat històric que, tal i com proposa Benjamin, se centri no ja en l'èpica de la història dels vencedors sinó en la tradició dels vençuts. Davant del relat acumulatiu i autocomplaent de l’historicisme, davant de la falsa totalitat, il·lusió mítica de l’ historicisme, per anar més enllà del relat dels vencedors s'imposa la necessitat d'una altra escriptura de la història, d'una altra història. En aquest sentit, resulta d'especial importància la figura del testimoni, ja que aquesta carrega contra la invisibilitat a la qual es pretén confinar els vençuts, ja que s'entén que el veritable testimoni és aquell que no ha pogut testimoniar. Així s'ha d'entendre l'imperatiu de la representació que s'exposa -doncs en el centre de la representació sempre batega l'absència-, com aquell gest ètic que posa en joc en la llacuna constitutiva del veritable relat històric i que es presenta en la figura del testimoni , així com en l'obra d'art entesa com a espai del testimoni i com a testimoni. En un segon moment, s'estudia com es trasllada a la representació del passat tal concepció i com aquesta intervé en el paisatge del sensible a través de l'obra d'art, en concret en la narrativa de l'escriptor W. G. Sebald. L'escriptor alemany, doncs, es pren com a exemple de l'escriptura de la història com rememoració reivindicada per Benjamin i il·lustra perfectament el marc teòric que presenta el filòsof. / En la presente tesis doctoral se presenta una aportación a los estudios relacionados con la construcción y reivindicación de la memoria colectiva y de los procesos de representación implicados en la escritura de la historia y en particular en la historia de los vencidos. El actual trabajo de investigación expone y estudia, en un primer momento, la concepción de historia presentada por Benjamin. Esta se centra en particular en su última obra, las "Tesis de filosofía de la historia", pero asimismo ofrece las respuestas que el filósofo alemán presenta a lo largo de todo su recorrido intelectual hasta llegar a sus últimas formulaciones, que deben entenderse como una respuesta de carácter ético y profundamente político. La tesis, pues, toma como punto de partida metodológico y conceptual las aportaciones realizadas por Walter Benjamin al debate contemporáneo en torno a la filosofía de la historia. Su interpretación de la historia como discontinuidad y redención sirve para ofrecer una sugerente forma de narrar y recuperar del olvido la voz de los vencidos que rompe con la historiografía clásica, basada en una interpretación lineal y causal de los acontecimientos historicos. Conceptos como “instante”, “tiempo-ahora”, “discontinuidad”, “rememoración” están al servicio de una construcción de la historia que pone el acento en las lagunas y en los intersticios de toda narración histórica con pretensión de totalidad. Esta estrategia permite rescatar el valor del testimonio y romper así con la homogeneidad de la cronología clásica. A lo largo de este estudio, se presenta cómo se articula esta nueva concepción de la historia, a partir de la idea central de rememoración, que pretende presentar un relato histórico que, tal y como propone Benjamin, se centre no ya en la épica de la historia de los vencedores sino en la tradición de los vencidos. Frente al relato acumulativo y autocomplaciente del historicismo, frente a la falsa totalidad, ilusión mítica del historicismo, para ir más allá del relato de los vencedores se impone la necesidad de otra escritura de la historia, de otra historia. En este sentido, resulta de especial importancia la figura del testimonio, pues esta arremete contra la invisibilidad a la que se pretende confinar a los vencidos, pues se entiende que el verdadero testimonio es aquel que no ha podido testimoniar. Así debe entenderse el imperativo de la representación que se expone —pues en el centro de la representación siempre late la ausencia—, como aquel gesto ético que pone en juego en la laguna constitutiva del verdadero relato histórico y que se presenta en la figura del testimonio, así como en la obra de arte entendida como espacio del testimonio y como testimonio. En un segundo momento, se estudia cómo se traslada a la representación del pasado tal concepción y como ésta interviene en el paisaje de lo sensible a través de la obra de arte, en concreto en la narrativa del escritor W. G. Sebald. El escritor alemán, pues, se toma como ejemplo de la escritura de la historia como rememoración reivindicada por Benjamin e ilustra perfectamente el marco teórico que presenta el filósofo. / This thesis presents a contribution to the studies related to the construction and assertion of collective memory and representation of processes involved in the writing of history and in particular in the history of the vanquished. The current research presents and examines, at first, the conception of history presented by Benjamin. This focuses in particular on his latest work, "Theses on the Philosophy of History", but also provides the answers that the German philosopher presents throughout his intellectual journey to reach its final formulation, to be understood as an ethical and deeply political answer. The thesis, then, takes as its starting point the methodological and conceptual contributions made by Walter Benjamin to the contemporary debate about the philosophy of history. His interpretation of history as a discontinuity and redemption is to offer a suggestive way of narrating and retrieve from oblivion the voice of the vanquished that breaks with classical historiography, based on a linear and causal interpretation of historical events. Concepts such as "instant", "now-time", "discontinuity", "remembrance" work in the service of a construction of history that emphasizes the gaps and interstices of any historical narrative with a claim to totality. This strategy allows to recover the value of the testimony and break the homogeneity of the classical chronology. Throughout this study, it is reported how this new conception of history is articulated, from the central idea of remembrance, which aims to present a historical account that, as Benjamin suggests, should focus not only on epic the history of the victors but the tradition of the vanquished. Faced with the cumulative and self-serving account of historicism, against the false totality, mythical illusion of historicism, to go beyond the story of the victors there is a need of another writing of history, another story. In this sense, it is particularly important the figure of the testimony, as this attacks the invisibility to which is to confine the vanquished, since it is understood that the true witness is one who could not testify. So we should understand the imperative of representation, as set out in the center of representation always beats the absence, as a gesture of ethics that comes into play in the lake that constitutes the true historical account and presented in the figure of the witness as well as the work of art understood as a place of witness and testimony. In a second step, we study how such a conception of the past is transferred to the representation and how it intervenes in the landscape of the senses through the art work, specifically in the narrative of writer W. G. Sebald. The German writer, then, is taken as an example of writing history as remembrance as claimed by Benjamin and perfectly illustrates the theoretical framework presented by the philosopher.

Tesis para optar al grado de Magister en Filosofía mención en Axiología y Filosofía Política. / Se intentará indagar las estrategias generativas del recuerdo doméstico a partir de los objetos de uso que en él circulan. Las sociedades han ido transformando el modo de relacionarse con los objetos, especialmente luego de los cambios que la técnica industrial, el modelo taylorista de producción y el diseño industrial, dieron lugar al surgimiento del consumo imponiendo la idea que lo “novedoso” es bueno, deseable y merece ser comprado.

La teoría benjaminiana de la historia acomete contra la separación entre historiografía e historicidad. El sitio que la experiencia ocupa en su pensamiento es central: permite articular una conciencia de la historia que es simultáneamente conocimiento del pasado y decisión política en el tiempo presente, abracando tanto aspectos personales del sujeto como temas y demandas culturales, sociales y políticas. Así la historia rebasa el texto narrativo, alejándose epistémicamente de sus márgenesdisciplinares convencionales, a un tiempo que obedece a una determinada subjetividad, principio activo tanto para la labor del historiador como para la acción del agente político.

Memoria (licenciado en ciencias jurídicas y sociales) / Es intención de la presente, realizar un análisis de una faceta histórica determinada, delimitada dentro de lo que se designa como “Edad Arcaica Patriarcal del Mediterráneo”, que a pesar de constituir, comparativamente, un periodo efímero, fue un suspiro intenso y profundo, que vino a marcar la Historia posterior de la civilización Mediterránea de manera particular e irrepetible dentro de las otras influencias que moldean el Espíritu-concreto.

licenciado en ciencias jurídicas y sociales / Este trabajo presenta un entendimiento del pluralismo de Berlin que caracteriza los valores morales como plurales, inconmensurables y objetivos. Este constituye un criterio para interpretar las acciones de seres humanos que pertenecen a formas de vida distinta de la propia, a la cual arribó gracias a su trabajo sobre filosofía de la historia. Dicho entendimiento es crucial para distinguir su pluralismo del relativismo, que solo considera el aspecto plural e inconmensurable de tales valores. El primer capítulo aborda cuestiones terminológicas. Se introduce un vocabulario y algunas nociones en torno a la historia y su metodología, para situar su pensamiento histórico en el contexto de la década del 50 y se discute dos temas suyos que son centrales en su pensamiento. En primer lugar, la definición de su papel como historiador o filósofo, y en segundo lugar, cómo la clase de indagación histórica en la que se embarcó fue influida por los autores que constituyeron sus referencias constantes. El segundo capítulo caracteriza diversas concepciones en torno a la filosofía de la historia y muestra cómo ellas se relacionan con Berlin. Presenta tres obras centrales escritas en la década del 50 y que giran en torno a asuntos propios de la metodología y la filosofía de la historia, conectando estas obras con el debate del capítulo anterior, para así elucidar cómo ellas ayudaron a configurar su pluralismo de valores. El tercer y último capítulo defiende la idea de una variedad de pluralismos éticos, mostrando y comparando a Berlin con una de las más sistemáticas versiones del pluralismo valorativo en castellano. Finalmente, se presenta una versión del pluralismo valorativo de Berlin que es compatible con sus trabajos históricos analizados en el capítulo anterior, intentando así identificar las consecuencias para su pluralismo de la idea de valores objetivos.

El fracaso de los intentos socialistas del siglo XX ha sido una excelente excusa para tirar el marxismo por la borda. Dos enormes falacias sostienen esta arbitrariedad: la primera es que los llamados “socialismos reales” son el reflejo exacto de la teoría marxista; la segunda, que habiendo fracasado los socialismos reales se puede concluir, casi de manera lógicamente necesaria, que el marxismo no tiene nada que aportar. “Dicen sus críticos hoy, el marxismo yace sin vida bajo los escombros del Muro de Berlín. La máxima concesión que se le puede hacer en nombre de la historia de la filosofía, es a su derecho a descansar en paz en el museo de las doctrinas políticas”. Muchos filósofos con respecto a esto nada alegan: les parece una victoria filosófica el que una teoría tan mundana, tan ligada a las cosas de este mundo no-filosófico, sea olvidada de una vez para siempre, dejando de arrastrar a la filosofía hacia la tierra y permitiéndole elevarse hacia el cielo donde habita lo divino. Las consecuencias de esto son nefastas incluso desde un plano netamente filosófico: nadie hoy lee a Marx, al materialismo dialéctico, a sus críticas a Hegel y a la filosofía clásica alemana, a su análisis del hombre y la sociedad. En los estudiantes los prejuicios ya son comunes: no hemos de leer a Marx –dicen- porque eso es política y no filosofía.

Informe de Seminario para optar al grado de Licenciado en Historia

L'objectiu d'aquest treball és analitzar en tota la seva riquesa i complexitat la filosofia de la història universal del Hegel ja madur. Aquesta temàtica ha estat en general menystinguda per la part més creativa de la crítica hegeliana. Les raons poden ser moltes: (1) Hi ha intervingut la convicció que les grans "presses" especulatives es poden trobar més en unes altres obres -en especial les sistemàtiques i, fins i tot, les juvenils-. (2) També hi ha tingut a veure la reducció de la temàtica a alguns aspectes -pretesament més filosòfics o especulatius- d'escrits, rics però relativament curts, com són el final de la “Filosofia del dret” o l'escrit “La raó en la història”, tot oblidant o menystenint el gran cos de les “Lliçons sobre filosofia de la història” o els continguts referents a la història en la resta de cursos de Berlín. Així hom ha eludit gran part de la riquesa originària de la proposta hegeliana. (3) També s'ha produït que la filosofia de la història i els seus escrits han estat interpretats des d'altres obres, amb la qual cosa ha quedat malmesa l'especificitat del seu discurs. (4) A més a més aquesta temàtica, com a conseqüència de la crisi de l'historicisme, va ser molt abandonada fins recentment. El resultat ha estat que la producció en aquest àmbit del pensament hegelià no està al mateix nivell que la producció en altres àmbits de la filosofia hegeliana. Així resulta que encara podem considerar com la millor obra sobre la filosofia hegeliana de la història l'escrit de Lasson “Hegel als Gesehiehtsphilosoph” de 1920. La bibliografia sobre temes de filosofia de la història es troba dividida en dos tipus o gèneres d'obres: - El primer, són els intents pretesament complets i sistemàtics d'abastar tota la complexitat de la temàtica. D'aquests els realment valuosos són molt pocs: el de Lasson ja citat, esperem el que ens ha promès Meist, cal remarcar els D'Hondt “Hegel philosophe de l'historie vivante” i Flórez “La dialéctica de la historia en Hegel” (que són dels més interessants i complets). Cal tenir en compte naturalment els d'Hyppolite “Introduction à la philosophie de l'histoire de Hegel”, Löwith “El sentido de la historia” i també “De Hegel a Nietzsche”, Plebe “Hegel filosofo della historia”, O'Brien “Hegel on Reason and History”, Plenge “Hegel und die Weltgeschichte. Ein Vortrag”, Sofia Vanni “La concezione hegeliana della storia”. Tots aquests llibres són bons però solen estar mancats d'una anàlisi detallada i profunda de tot el material que sobre la filosofia de la història ens ha arribat del Hegel de Berlín. En general estan tan preocupats pel nucli especulatiu que obvien gran part de la riquesa -amb importants conseqüències especulatives, com tractarem de demostrar- de la filosofia de la història. Com veiem la bibliografia d'aquest tipus és relativament reduïda, alhora que ràpidament baixa de qualitat. - El segon tipus de bibliografia està composta per l'enorme quantitat d'articles -i algun llibre molt cabdal com per exemple el de Ritter “Hegel und die franzosische Revolution”- que fan referència a aspectes més o menys directament tractats per la filosofia hegeliana de la història. Aquest material és molt dispers però alhora molt ric: és plenament complementari de l'anterior ja que el que perden en voluntat de completesa ho guanyen en riquesa i preocupació pels continguts concrets. Alguns d'aquests articles són obres de circumstàncies o per engrandir la pròpia llista de publicacions, però molt d'ells són completes síntesis resultat de molts esforços dedicats a un tema específic. Dintre d'aquest tipus de bibliografia hi ha els escrits que estudien la relació de Hegel amb Grècia, la Revolució francesa, la Reforma, el cristianisme, l'art, la filosofia, l'astúcia de la raó, la fi de la història, etc. Són temes molt importants per a una completa elucidació de la filosofia de la història hegeliana. Normalment enllacen amb altres obres -des de les quals són sovint interpretats- i contribueixen, per tant, a arrodonir el pensament hegelià sobre filosofia de la història i a enllaçar-Io amb el conjunt del seu pensament i sistema. Entre aquests dos tipus de producció ens movem nosaltres i hem procurat no caure en un o altre tipus, sinó mirar d'aprofitar els avantatges de cada un i mirar d'evitar-ne els defectes. Així hem intentat abastar la totalitat de la rica proposta hegeliana; abastar la pràctica totalitat de la seva obra madura a Berlín sobre filosofia de la història. Analitzar-la, estructurar-la i sintetitzar-la, atenent tant als continguts concrets que Hegel desenvolupa com al nucli més especulatiu que s'hi pot trobar. Creiem que tots dos elements són absolutament indissolubles, solidaris i complementaris. La lògica específica del discurs hegelià només es pot copsar a partir dels desenvolupaments concrets -empírics- que la vehiculen, i aquests només mostren el seu logos a partir d'integrar-se en i exterioritzar aquella lògica. Per això hem acarat el nostre treball com una nova lectura que abastés tot aquest material alhora ric especulativament i concretament, que tant pot informar del nucli més profund del pensament hegelià com sobre els pressupòsits del seu pensament i de la seva època. Es tractava, doncs, d'encarar-nos directament amb Hegel, procurant evitar que els arbres dels comentaristes hegelians ens impedissin veure el bosc hegelià. Es tractava de veure si llegint de nou tots els escrits de temàtca filosofico-històrica podíem construir un discurs i una anàlisi que fes justícia, tant a la profunditat lògica del discurs hegelià com a la seva riquesa empírica. El treball s'estructura en quatre parts. - La primera estudia aspectes importants en l'evolució del pensament hegelià sobre la història: els diversos escrits rellevants conservats, el divers paper que hi juga, el lloc ocupat dintre del Sistema, el canvi -amb les possibles raons- en l'estructuració de la història universal de quatre a tres etapes. - La segona part és una anàlisi i intent de reconstruccIó del contingut de les “Vorlesungen” (edició Lasson), cercant-ne el fil lògic. - La tercera part investiga els elements que estructuren el discurs: (1) La llibertat com a meta de la història. (2) L'estat i les constitucions (crítica de la democràcia i dels plantejaments liberals (elogi de la monarquia). (3) El paper de l'esperit absolut (en especial de la religió com a saber de l'absolut accessible a tot el poble, cronològicament previ i amb més força impulsora que no la filosofia). (4) L'oposició esperit-natura (permanència d'un fons il.lustrat basat en el desequilibri entre esperit I natura, paral.lel al que s'estableix entre subjecte-objecte i universalitat-particularitat. (5) L'astúcia de la raó (l'astut argument que permet justificar la realització de la lògica de la història mItjançant I’empíria, anàlisi del paper de les passions, dels herois i del savi). - La quarta part treu les conclusions respecte al problema de l'harmonia entre lògica i empíria històriques (una distinció necessària encara que hi hagi una total immanència, la lògica com a punt de vista del Tot a partir del qual s'avalua l'empíria). Analitza l'especificitat del discurs dintre del sistema (com una versió lògico-diacrònica de la totalitat de la filosofia de l'esperit) i la resta d'obres (que és divers del discurs de la “Ciència de la lògica”, “La fenomenologia de l'esperit”, “Història de la filosofia”). Exposa el procés correlatiu i paral.lel d'autoconeixement i autocreació com a nucli lògico-especulatiu més profund. Finalment, treu les conseqüències de les nostres tesis respecte a la concepció de progrés (derivada de la seva noció de desenvolupament) i sobre el problema de l'afirmació hegeliana de la fi de la història. / Analysis of Hegels' mature thought on philosophy of universal history. The thesis is divided in four parts. The first part is devoted to important aspects in the evolution of Hegelian thought on history: the various relevant writings that have been preserved, the different role history plays, its diversified place within the system, the change (always conveniently reasoned) in the structure of universal history from three to four stages. The second part is an analysis and an attempt to reorganize the contents of the “Vorlesungen” (Lassons's edition), trying to find its logical thread. The third part researches the elements that structure the discourse: (1) the freedom as an aim of history, the state and the political constitutions (criticism of democracy and the liberal tradition, praise of monarchy), the role played by the absolute spirit (specially the role of religion as the wisdom of the absolute to which everyone has access, anterior in time and more powerful than philosophy, the contrast spirit-nature (permanence of an illustrated background based in the imbalance between spirit and nature and parallel to that established between the categories of subject-object and universality-peculiarity), the astuteness of the reason (the cunning reasoning which allows us to justify the ways in which “empiria” (the realm of the empirical) realizes the logic of history, analysis of the role played by the passions, the heroes and the wise). The fourth part draws conclusions referring to the problem of the harmony between historic logic and the realm of the empirical (a necessary distinction though a total immanence prevails, logic being a point of view for the whole from which “empiria” is evaluated). It analyses the specificity of the discourse within the system (as a logic-diachronic version of the totality of the philosophy of the spirit) and the other works (which is different from the discourse of the “Science of Logic”, “The Phenomenology of the Spirit” and “The History of Philosophy”). This fourth part also presents the correlative and parallel process of self-knowledge and self-creation as a deeper logic-speculative nucleus. Finally it draws conclusions from our thesis regarding our conception of progress (derived from his notion of development) and about the problem of the Hegelian affirmation of the end of history).

La presente tesis sirve a este propósito más amplio, o si se quiere, apenas presentido en toda su anchura. Da un paso inicial, a saber, intenta hacer visible hasta qué punto y en qué medida algo tal como la “Filosofía de la Historia” llega o no a hacerse cargo de la cuestión, y en consecuencia, en qué medida está en condiciones de comprender la propia historicidad del filosofar. El texto que seguimos para este ejercicio es el de la “Introducción” a las “Lecciones de Filosofía de la Historia” de Hegel, por cuanto, ya instalado en su plena madurez y conforme a los propios fundamentos de su pensar, ha intentado llegar a una respuesta a partir de una pregunta expresamente formulada en una bien determinada dirección.