En la present memòria de tesi doctoral es presenten els resultats de diferents estudis realitzatsamb diferents compostos químics anàlegs de les feromones sexuals dels principalsbarrinadors del blat de moro (S. nonagrioides i O. nubilalis), tot avaluant la seva activitat com aantagonistes de la resposta feromonal, o com a inhibidors del catabolisme de la feromona endiferent tipologia d'assaigs (tant de camp com de laboratori).Els compostos de tipus trifluorometilcetona més similars al component majoritari de la feromonasexual d'O. nubilalis mostren un remarcable efecte inhibidor en túnel de vent. En assaigs decamp, disminueixen significativament el nombre de captures de mascles en comparació amb laferomona, quan són evaporats amb aquesta en una proporció d'1:10. A més, aquestscompostos també són bons inhibidors d'esterases antenals.En assaigs de confusió sexual en camp, utilitzant la trifluorometilcetona anàloga al componentmajoritari de la feromona sexual de S. nonagrioides s'ha observat una reducció en el nombrede plantes atacades i en el nombre de larves per planta, no només per aquesta espècie sinótambé en el cas d'O. nubilalis.Una altra tipologia de compostos anàlegs estudiada, les metilcetones, també han mostrat unaalta activitat, similar a les trifluorometilcetones, en assaigs de túnel de vent, en assaigsd'electrofisiologia i en captures en trampes. En aquest cas, les metilcetones, no són bonsinhibidors d'esterases antenals en comparació amb les trifluorometilcetones.L'activitat d'aquests anàlegs feromonals (anàleg trifluorometilcetona i metilcetona) s'hacomparat amb un inhibidor natural, el (Z)-11-hexadecenal (Z11-16:Ald), tot analitzant lescaracterístiques i els paràmetres del vol de mascles d'O. nubilalis exposats a aquestsproductes en túnel de vent. Els resultats demostren que tot i que els tres inhibidors redueixende forma similar el percentatge de contactes, aquesta reducció és deguda a mecanismesfisiològics d'inhibició diferents.També s'han realitzat col·leccions de compostos volàtils de panís en dos períodes del diadiferents (matí i nit) i amb plantes estressades, tot identificant els compostos químics mésabundants en les diferents condicions assajades, alhora que s'ha determinat l'activitatelectrofisiològica d'aquests i altres compostos emesos per diferents plantes hoste d'O. nubilalis,així com en assaigs de doble elecció en olfactòmetre amb la idea de trobar compostosfisiològicament actius ja sigui com a atraients o bé com a repel·lents d'aquesta espècie. / En la presente memoria de tesis doctoral se presentan los resultados de distintos estudiosrealizados con diferentes compuestos químicos análogos de las feromonas sexuales de losprincipales taladros del maíz (S. nonagrioides y O. nubilalis), evaluando su actividad comoantagonistas de la respuesta feromonal o bien como inhibidores del catabolismo de laferomona en distintos tipos de ensayos (tanto en ensayos de campo como de laboratorio).Los compuestos de tipo trifluorometilcetona más similares al componente mayoritario de laferomona sexual de O. nubilalis muestran un notable efecto inhibidor en túnel de viento. Enensayos de campo, disminuyen significativamente el número de machos capturados encomparación con la feromona cuando son evaporados con ésta en una proporción de 1:10.Además, estos compuestos también son buenos inhibidores de esterasas antenales.En ensayos de confusión sexual en campo utilizando la trifluorometilcetona análoga alcomponente mayoritario de la feromona sexual de S. nonagrioides se ha observado unareducción en el número de plantas atacadas y en el número de larvas por planta, no sólo paraesta especie sino también en el caso de O. nubilalis.Otra tipología de compuestos análogos estudiada, las metilcetonas, también han mostrado unaalta actividad, similar a la mostrada por las trifluorometilcetonas, en ensayos de túnel de viento,en ensayos de electrofisiología y en capturas en trampas. En este caso, las metilcetones, noson buenos inhibidores de esterasas antenales en comparación con las trifluorometilcetonas.La actividad de estos análogos feromonales (análogo trifluorometilcetona y metilcetona) se hacomparado con la actividad de un inhibidor natural, el (Z)-11-hexadecenal (Z11-16:Ald),mediante el análisis de las características y los parámetros del vuelo de machos de O. nubilalisexpuestos a estos productos en túnel de viento. Los resultados demuestran que aunque lostres inhibidores reducen de forma similar el porcentaje de contactos, esta reducción se debe amecanismos fisiológicos de inhibición distintos.También se han realizado colecciones de compuestos volátiles en plantas de maíz en dosperíodos del día distintos (mañana y noche) y también con plantas estresadas, identificando loscompuestos químicos más abundantes en las distintas condiciones ensayadas, a la vez que seha determinado la actividad electrofisiológica de estos y otros compuestos emitidos pordistintas plantas huésped de O. nubilalis, así como en ensayos de doble elección enolfactómetro con la idea de encontrar compuestos fisiológicamente activos ya sea comoatrayentes o como repelentes de esta especie. / The present doctoral thesis report contains the results of different studies with different chemicalanalogues of the main corn borers (S. nonagrioides and O. nubilalis) sex pheromonecompounds to assess their activity as pheromonal antagonists or as pheromone catabolisminhibitors in different types of tests (field and laboratory test).The trifluoromethylketone compound-type more similar to the main sex pheromone compoundof O. nubilalis has shown a remarkable inhibitory effect on wind tunnel. In field trials, thesecompounds have shown a significantly decreasing of the number of males caught in trapscompared with the pheromone when they were co-evaporated with it in a ratio of 1:10. Inaddition, these compounds are also good antennal esterase inhibitors.Using the trifluoromethylketone more similar to the main S. nonagrioides sex pheromonecompound in field tests has been observed a reduction in the number of plants attacked and inthe number of larvae per plant, not only for this species but also in O. nubilalis.The methylketones, another of the studied analogue compounds, have also shown a highactivity, similar to the results obtained with the trifluoromethylketones in wind tunnel,electrophysiological, and field tests. In this case, the methylketones are not good antennalesterase inhibitors compared with trifluoromethylketones compounds.The activity of these pheromone analogues (trifluoromethylketones and methylketones) hasbeen compared with the one showed by the natural inhibitor Z-11-hexadecenal (Z11-16:Ald) byanalyzing flight parameters of O. nubilalis males exposed to these products. The results showedthat although the three inhibitors reduced similarly the percentage of contacts in wind tunnel,this reduction is due to different physiological mechanisms of inhibition.We have also made collections of volatile compounds from corn plants in two different periodsof the day (morning and night) and also with stressed corn plants. We have identified the vastmajority of the chemical compounds. Electrophysiological activity of these and other compoundsemitted by different host plants of O. nubilalis has also been determined and dual-choice testsin olfactometer has been performed with the idea of finding physiologically active compoundseither as attractants or repellents for this species.

Les pèrdues econòmiques ocasionades per les malalties de postcollita representen actualment un dels principals problemes de la citricultura mundial. En les nostres condicions mediterrànies destaca la incidència de les malalties ocasionades per patògens de ferida, especialment la podridura verda, causada per Penicillium digitatum (Pers.: Fr.) Sacc. i la podridura blava, causada per P. italicum Wehmer. Tradicionalment i també avuidia, el control d'aquestes malalties es realitza mitjançant tractaments en postcollita ambfungicides de síntesi. L'aplicació massiva i continuada d'aquests productes ha generatproblemes greus com són la proliferació de soques dels patògens resistents als fungicides, la presència excessiva de residus als fruits amb el consegüent increment dels riscos per a la salut humana i el medi ambient, i l'aparició de malalties iatrogèniques.Davant aquesta situació, una de les prioritats màximes del sector citrícola és trobar idesenvolupar sistemes de control alternatius. Aquest ha estat l'objectiu bàsic del presenttreball de tesi doctoral. Després de caracteritzar la població fúngica ambiental i epifitadels fruits en camps de mandariner "Clemenules" representatius de la zona productora de Tarragona (Capítol 1) i quantificar la micoflora i les soques de Penicillium spp. resistents a fungicides presents a l'ambient i a la superfície d'equips i instal.lacions en centrals citrícoles de la zona (Capítol 2), s'han avaluat distints mètodes físics, químics i biològics i també combinacions d'ells per al control en postcollita de les podridures verda i blava dels cítrics. Concretament, s'han estudiat amb profunditat els tractaments amb aigua calenta, carbonat sòdic i bicarbonat sòdic (Capítols 3 i 4), s'ha avaluatl'efectivitat d'un bon nombre d'altres additius alimentaris i substàncies de baixa toxicitat(Capítol 5) i s'ha determinat l'efecte de la conservació frigorífica en atmosferes ozonitzades (Capítol 6). Finalment, s'han aïllat, identificat i caracteritzat microorganismes antagònics efectius en el control biològic de les podridures verda i blava i s'ha assajat la seva combinació amb altres tractaments alternatius (Capítols 7 i 8).Entre les principals conclusions que s'han obtingut, destaca que el gènere Penicillium estroba present als camps de mandariner "Clemenules" durant tot el període de recol.lecció i que la fruita arribada del camp és la principal font de contaminació fúngica de les centrals citrícoles de la zona, en les quals existeixen soques tant de P. digitatum com de P. italicum resistents als fungicides tiabendazol i imazalil. Banys de curta durada en solucions de carbonat sòdic o bicarbonat sòdic al 2 o 3% són més efectius que l'aiguacalenta sola per al control de les podridures verda i blava en taronges i mandarinesclementines. Es tracta de tractaments sinèrgics amb la calor (45ºC), l'acció dels quals ésfungistàtica i no molt persistent. Altres tractaments efectius són banys en solucionscalentes de sorbat potàssic, benzoat sòdic, molibdat amònic i molibdat sòdic.L'emmagatzemament en fred (5ºC) en atmosferes ozonitzades (0,3 o 1,0 ppm d'ozó) no redueix la incidència de les podridures verda i blava en taronges i llimones, però retarda el seu desenvolupament i inhibeix l'esporulació dels patògens. La soca CPA-2 del bacteri Pantoea agglomerans és un antagonista efectiu en el control biològic de les podridures verdai blava en taronges i clementines. La seva acció es complementa satisfactòriament amb un tractament previ de bicarbonat sòdic al 2%. / Las pérdidas económicas ocasionadas por las enfermedades de post-cosecha representanactualmente uno de los principales problemas de la citricultura mundial. En nuestras condiciones mediterráneas destaca la incidencia de enfermedades causadas por patógenos de herida, especialmente la podredumbre verde, causada por Penicillium digitatum (Pers.: Fr.) Sacc. y la podredumbre azul, causada por P. italicum Wehmer.Tradicionalmente y también hoy en día, el control de estas enfermedades se realiza mediante tratamientos en post-cosecha con fungicidas de síntesis. La aplicación masiva y continuada de estos productos ha generado problemas graves como son la proliferación de cepas de los patógenos resistentes a los fungicidas, la excesiva presencia de residuos en los frutos, con el consecuente incremento de los riesgos para la salud humana y el medio ambiente, y la aparición de enfermedades iatrogénicas. Ante esta situación, una de las prioridades máximas del sector citrícola es encontrar y desarrollar sistemas de control alternativos. Este es el objetivo básico del presente trabajo de tesis doctoral. Después decaracterizar la población fúngica ambiental y epífita de los frutos en campos de mandarino "Clemenules" representativos de la zona productora de Tarragona (Capítulo 1) y cuantificar la micoflora y las cepas de Penicillium spp. resistentes a fungicidas presentes en el ambiente y en la superficie de equipos e instalaciones en centrales citrícolas de la zona (Capítulo 2), se han evaluado distintos métodos físicos, químicos ybiológicos y también combinaciones de los mismos para el control en post-cosecha de las podredumbres verde y azul de los cítricos. Concretamente, se han estudiado en profundidad los tratamientos con agua caliente, carbonato sódico y bicarbonato sódico (Capítulos 3 y 4), se han evaluado un buen número de otros aditivos alimentarios y sustancias de baja toxicidad (Capítulo 5), y se ha determinado el efecto de laconservación frigorífica en atmósferas ozonizadas (Capítulo 6). Finalmente, se han aislado, identificado y caracterizado microorganismos antagónicos efectivos en el control biológico de las podredumbres verde y azul y se ha ensayado su combinación con otros tratamientos alternativos (Capítulos 7 y 8).Entre las principales conclusiones que se han obtenido, destaca que el género Penicilliumse encuentra presente en los campos de mandarino "Clemenules" durante todo el periodo de recolección y que la fruta llegada del campo es la principal fuente de contaminación fúngica de las centrales citrícolas de la zona, en las cuales existen cepas tanto de P. digitatum como de P. italicum resistentes a los fungicidas tiabendazol e imazalil.Baños de corta duración en soluciones de carbonato o bicarbonato sódicos al 2 o 3% son más efectivos que el agua caliente sola para el control de las podredumbres verde y azul en naranjas y mandarinas clementinas. Se trata de tratamientos sinérgicos con el calor (45ºC) y de acción fungistática y no muy persistente. Otros tratamientos efectivosson baños en soluciones calientes de sorbato potásico, benzoato sódico, molibdatoamónico y molibdato sódico. El almacenamiento en frío (5ºC) en atmósferas ozonizadas(0,3 o 1,0 ppm de ozono) no reduce la incidencia de las podredumbres verde y azul ennaranjas y limones, pero sí retrasa su desarrollo e inhibe la esporulación de lospatógenos. La cepa CPA-2 de la bacteria Pantoea agglomerans es un antagonista efectivo enel control biológico de las podredumbres verde y azul en naranjas y clementinas. Su acción se complementa satisfactoriamente con un tratamiento previo de bicarbonato sódico al 2%. / Economic losses caused by postharvest diseases are among the major concerns of the citrus industry worldwide. In our Mediterranean conditions, wound pathogens are the principal cause of postharvest decay. Postharvest green mold, caused by Penicillium digitatum (Pers.: Fr.) Sacc., and postharvest blue mold, caused by P. italicum Wehmer, are the most economically important citrus postharvest diseases. Typically, these diseases are primarily controlled by application of synthetic fungicides. Alternative methods areneeded because the widespread use of these chemicals in commercial packinghouses hasled to the proliferation of resistant strains of the pathogens and iatrogenic diseases.Furthermore, concerns about human health risks and the protection of the environment associated with fungicide residues have increased the need to find and develop alternatives to fungicide usage. This is the basic objective of the present doctoral thesis.Firstly, fruit epiphyte and environmental fungal populations in 'Clemenules' orchards in Tarragona (Chapter 1) and fungal populations and fungicide-resistant biotypes of Penicillium spp. in the atmosphere and on surfaces of equipment and facilities in Tarragona citrus packinghouses (Chapter 2) were characterized. Then, different physical,chemical, biological, and combined methods were evaluated for the control of citrus postharvest green and blue molds. Hot water, sodium carbonate, and sodium bicarbonate treatments were extensively studied (Chapters 3 and 4); numerous otherfood additives and low-toxicity compounds were evaluated (Chapter 5); and the effect ofgaseous ozone exposure during cold storage was investigated (Chapter 6). Finally, antagonistic microorganisms effective for the biological control of green and blue molds were isolated, identified, characterized, and assayed in combination with other alternative methods (Chapters 7 and 8).The following are some of the most important conclusions: the pathogenic genus Penicillium is present through the entire harvesting period in 'Clemenules' orchards. Fruit from the orchards are the major source of fungal contamination in the packinghouses.Both thiabendazole- and imazalil-resistant biotypes of P. digitatum and P. italicum werefound in Tarragona packinghouses. Brief dips in 2 or 3% sodium carbonate or sodium bicarbonate solutions are more effective than hot water alone for the control of green and blue molds on oranges and clementine mandarins. These treatments are synergic to heat (45ºC) and their activity is fungistatic and not very persistent. Other effective treatments are brief dips in hot solutions of potassium sorbate, sodium benzoate,ammonium molybdate, and sodium molybdate. Storage at low temperature (5ºC) under an ozonated atmosphere (0.3 or 1.0 ppm ozone) does not reduce green and blue mold incidence on oranges and lemons but does delay disease development and prevent sporulation of the pathogens. The strain CPA-2 of the bacterium Pantoea agglomerans is aneffective antagonist for the biological control of postharvest green and blue molds on oranges and clementines. Its action is satisfactorily complemented by a previous 2% sodium bicarbonate treatment.

El tomàquet és una de les hortalisses més importants a escala mundial i el sud-estespanyol n'és una de les majors zones productores. Part de la producció fora detemporada s'obté en hivernacles en els quals el control de plagues i malalties del cultiues basa en aplicacions freqüents de pesticides. L'objectiu d'aquesta tesi és el d'establirles bases biològiques per al disseny d'un programa de control integrat de plagues encultiu de tomàquet de tardor-hivern sota plàstic.El seguiment de les plagues i de la seva fauna útil associada, en 10 hivernacles detomàquet de Múrcia i Alacant durant les campanyes de tardor-hivern del 1991-1992 i del1992-1993, va posar de manifest que les plagues principals d'aquest conreu són elsaleuròdids Trialeurodes vaporariorum i Bemisia tabaci. L'abundància relativa d'aquestesespècies va anar canviant en el decurs del cultiu. B. tabaci va ser l'espècie majoritàriadesprés del trasplantament mentre que T. vaporariorum ho va ser a finals del cultiu. Enaquestes condicions les alliberacions inoculatives d'Encarsia formosa no varen controlarles poblacions de mosca blanca. D'altra banda, la fauna útil autòctona associada a lesmosques blanques va ser escassa, tant pel petit nombre d'espècies identificades(Eretmocerus mundus i Nesidiocoris tenuis) com per la seva abundància. Les plaguessecundàries més importants van ser els minadors de fulla Liriomyza bryoniae i L trifolii(en alguns casos controlats per poblacions autòctones de Diglyphus sp.), l'àcarAculops lycopersici i el noctúid Helicoverpa armígera.Amb l'objectiu de definir una unitat de mostratge que permeti avaluar poblacionsbarrejades de T. vaporariorum i B. tabaci, es va estudiar la distribució vertical d'aquestesdues espècies en tomaquera. En un assaig de semicamp fet a la primavera, els adults iels ous de T. vaporariorum van presentar una estratificació molt acusada i se situarenprincipalment en les fulles més joves, mentre que els adults i els ous de B. tabaci es vansituar en fulles més madures. A les densitats enregistrades en aquest experiment, cap deles dues espècies va modificar la seva distribució vertical a dins de la planta pel fetd'estar barrejada amb l'altra. En el seguiment fet en tomaqueres de tardor-hiverncultivades en hivernacles sense calefacció, els ous de T. vaporariorum es van trobarprincipalment en el terç superior de la planta i els de B. tabaci en el terç central. Les larves deis darrers estadis i les pupes de les dues espècies es van localitzar majormenten el terç baix de la tomaquera. A l'hora de definir la millor unitat de mostratge es vaestudiar la possibilitat de comptar els ous i les larves de 7*. vaporariorum i de B. tabaci enun o dos cercles (0=1,15 cm) tallats a l'atzar de cada folíol, en lloc de fer-ho en el folíolsencer. Els resultats indiquen que aquesta simplificació pot usar-se per estimar lapoblació d'ous però no la de larves. Tenint en compte el cost d'agafar i processar lesmostres, per densitats inferiors a 25 ous per folíol, el menys laboriós és fer el recompted'ous de mosca blanca en un cercle per folíol agafat de folíols del terç alt de la planta.Per densitats majors a 25 ous per folíol i, segons la proporció relativa de T. vaporariorumi B. tabaci, és menys treballós fer el recompte en un cercle per folíol de folíols del terçmig. En canvi, l'estimació de la densitat de larves s'ha de fer en folíols sencers de l'estratde baix de la planta, i es redueix el temps de mostreig comptant les larves a ull nu.Per avaluar la possibilitat d'utilitzar el mírid depredador Dicyphus tamaninii per al controlbiològic de T. vaporariorum i B. tabaci en tomaqueres de tardor-hivern, es van estudiaralguns paràmetres de la seva biologia en condicions hivernals, així com la sevapreferència enfront d'aquests aleuròdids. A termofotoperíode 16:11°C i 9,5L:14,5F, tantles femelles de D. tamaninii criades a 25°C i fotoperíode 16L:8F, com les criades encondicions d'hivern van pondre ous. Aquests ous van trigar 3,4 vegades més endescloure que a 25°C. En condicions hivernals, el mírid va completar el desenvolupamentpostembrionari en 62 dies alimentant-se només de larves de B. tabaci però amb unabaixa supervivència postembrionària (53%), la supervivència de les femelles als 60 diesva ser elevada i la seva fecunditat diària baixa. A 25 °C, D. tamaninii va matar més larvesde mosca blanca que adults. Els mascles i les nimfes del mírid van depredar menyslarves d'aleuròdid que les femelles. D. tamaninii no va mostrar preferència entre elsadults de T. vaporariorum i els de B. tabaci. En oferir-li larves de les dues mosquesblanques i, quan només es va considerar el nombre total de larves depredades, ni lesfemelles ni les nimfes del mírid van tenir preferència per cap de les dues espècies,mentre que els mascles van preferir les larves de T. vaporariorum. En canvi, quan es vaconsiderar l'ordre en què es van depredar les preses (índex de Rodgers) tant les nimfescom els mascles i les femelles del mírid van preferir les larves de T. vaporariorum a lesde B. tabaci. Els resultats obtinguts indiquen que D. tamaninii pot sobreviure i reproduirsea termofotoperíode 16:11°C i 9,5L:14,5F i, per tant, es pot descartar l'existència dediapausa de les femelles o dels ous en aquestes condicions ambientals. Aquestdepredador accepta bé alimentar-se de larves de T. vaporariorum i B. tabaci, fins i totquan estan barrejades, tot i tenir una certa preferència per les larves de T. vaporariorum. / El tomate es, a nivel mundial, una de las hortalizas más importantes, siendo el sudesteespañol una de las mayores zonas productoras. Parte de la producción fuera detemporada se obtiene en invernaderos en los que el control de plagas y enfermedadesdel cultivo se basa en frecuentes aplicaciones de pesticidas. El objetivo de esta tesis esestablecer las bases biológicas para el diseño de un programa de control integrado deplagas en cultivos de tomate de otoño-invierno bajo plástico.El seguimiento de las plagas y de su fauna útil asociada en 10 invernaderos de tomate deMurcia y Alicante en las campañas de otoño-invierno de 1991-1992 y 1992-1993, puso demanifiesto que las principales plagas del cultivo son los aleuródidos Trialeurodesvaporariorum y Bemisia tabaci. La abundancia relativa de estas especies fue variable enel curso del cultivo. B. tabaci fue la especie mayoritaria después del trasplante mientrasque T. vaporariorum lo fue al final del cultivo. En estas condiciones las introduccionesinoculativas de Encarsia formosa no controlaron las poblaciones de mosca blanca. Porotra parte, la fauna útil asociada a estas moscas blancas fue escasa tanto en el númerode especies identificadas (Eretmocerus mundus y Nesidiocoris tenuis) como en suabundancia. Las plagas secundarias más importantes fueron los minadores de hojaLiriomyza bryoniae y L trifolii (en algunos casos controlados por poblaciones autóctonasde Diglyphus sp.), el acaro Aculops lycopersici y el noctuido Helicoverpa armígera.Con objeto de definir una unidad de muestreo que permita evaluar poblacionesmezcladas de T. vaporariorum y B. tabaci se estudió la distribución vertical de estas dosespecies en tomatera. En un ensayo de semicampo realizado en primavera, los adultos ylos huevos de T. vaporariorum presentaron una estratificación muy acusada situándoseprincipalmente en las hojas más jóvenes, mientras que los adultos y los huevos deB. tabaci se situaron en hojas más maduras. A las densidades registradas durante elexperimento ninguna de las dos especies modificó su distribución vertical en la plantacomo consecuencia de hallarse mezclada con la otra especie. En el seguimientorealizado en tomate de otoño-invierno cultivado en dos invernaderos sin calefacción, loshuevos de T. vaporariorum se hallaron principalmente en el tercio superior de la planta ylos de B. tabaci en el tercio central. Las larvas de los últimos estadios y las pupas deambas especies se localizaron mayoritariamente en el tercio inferior de la tomatera. Paradefinir la mejor unidad de muestreo se ha estudiado, también, la posibilidad de contar loshuevos y las larvas de T. vaporariorum y de B. tabaçi en uno o dos círculos (0=1,15 cm) cortados al azar de cada foliólo, en vez de contarlos en el foliólo entero. Los resultadosindican que esta simplificación puede usarse en el caso de los huevos pero no en el delas larvas. Teniendo en cuenta el coste de recoger y procesar las muestras, paradensidades inferiores a 25 huevos por foliólo, lo menos trabajoso es realizar el recuentoen un círculo por foliólo de foliólos del tercio superior de la planta. Para densidadesmayores de 25 huevos por foliólo, y según de la proporción relativa de T. vaporariorum yB. tabaci, resulta menos laborioso hacer el conteo en un circulo por foliólo de foliólos deltercio central de la planta. La estimación de la densidad de larvas debe realizarse enfoliólos enteros tomados del tercio inferior de la tomatera y se reduce el tiempo demuestreo contando las larvas sin la ayuda del binocular.Para evaluar la posibilidad de utilizar el mírido depredador Dicyphus tamaninii para elcontrol biológico de T. vaporariorum y B. tabaci en tomate de otoño-invierno, se estudióalgunos parámetros de su biología en condiciones invernales, así como su preferenciafrente a estos aleuródidos. A termofotoperíodo 16:11°C y 9,5L: 14,50, las hembras deD. tamaninii criadas a 25°C y fotoperíodo 16L:80 y las criadas en condiciones de inviernopusieron huevos. Estos huevos tardan 3,4 veces más en eclosionar que a 25°C. Encondiciones invernales, el mírido completó su desarrollo postembrionario en 62 díasalimentándose únicamente de larvas de B. tabaci, aunque con una supervivenciapostembrionaria baja (53%), la supervivencia de las hembras a los 60 días fue elevada ysu fecundidad diaria baja. A 25 °C, D. tamaninii mató más larvas de mosca blanca queadultos. Los machos y las ninfas depredaron menos larvas de aleuródido que lashembras. El mírido no mostró preferencia entre los adultos de T. vaporariorum y los deB. tabaci. Al ofrecerle larvas de las dos moscas blancas y, cuando únicamente se tuvo encuenta el número total de larvas depredadas, ni las hembras ni las ninfas del míridotuvieron preferencia por ninguna de las dos especies mientras que los machos prefirieronlas larvas de T. vaporariorum. En cambio cuando se tuvo en cuenta el orden en que sedepredaron las presas (índice de Rodgers), las ninfas, los machos y las hembras delmírido prefirieron las larvas de T. vaporariorum a las de B. tabaci. Los resultadosobtenidos indican que D. tamaninii puede sobrevivir y reproducirse a termofotoperíodo16:11°C y 9,5L:14,50, por lo que puede descartarse la existencia de diapausa de lashembras o de los huevos en estas condiciones ambientales. Este depredador aceptabien alimentarse de larvas de T. vaporariorum y B. tabaci, incluso cuando se encuentranmezcladas, aunque tiene cierta preferencia por las larvas de T. vaporariorum.