La línia temàtica que ocupa el contingut fonamental d'aquesta tesi és la presentació de les visions més significatives en materia de identitat moral, i que podem discernir en el fil de la història de las idees. En la retrospectiva històrica que he desenvolupat he volgut mostrar l'evolució del concepte d'humanitat. La reconstrucció d'aquesta idea ha estat possible a través de la recuperació de tres paradigmes conceptuals: la visió del món grec, que s'expressa a través del moment aristotèlic; la visió cristiana, a través del pensament de sant Agustí; i el periode il·lustrat des de la filosofia de Kant. La clau interpretativa utilizada para abordar el pensament dels autors esmentats constitueix un enfoc analític adreçat als conceptes rellevants que composen els seus respectius discursos; tant pel què fa a l'antropologia filosòfica, com al pensament moral i social. A partir d'aquest tipus d'anàlisi ha estat possible el reestabliment del nexe, siempre subjacent, entre la teoria antropològica, i la filosofia moral i social. Per la qual cosa, els diferents conceptes de natura humana, que se'ns descobreixen a través del viatge per les fases claus de la història de la filosofia, mantenen un vincle molt estret amb els valors que prescriuen el marc de la legitimitat moral. Aquest retrat antropològic és, a la vegada, concordant amb els elements que defineixen el fonament d'allò que anomenem social en cada periode històric. La reflexió sobre l'estructura de l'esser humà, entesa com a indissociable del pensament sobre l'acción mora i també del pensament sobre la natura de les relaciones sociales, és el que m'ha permès dilucidar la gènesi i l'evolució en el contingut conceptual de la idea d'humanitat. Aristòtil va comprendre constitutivament a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser natural, des d'aquesta premisa, l'ésser humà és essencialment natura. Quan des de el paradigme aristòtelic la humanitat s'ha pensat com a natura, el seu contingut s'ha explicat en termes de gènere. El gènere es defineix per una qualitat essencial que és l'intel·lecte. Així, per Aristòtil som humans en la mesura que ens reconeixem en el gènere. Aquest reconeixement significa justament retrobar-se en la vida de l'intel·lecte. La vida humana entesa des de l'exercici de l'intel·lecte posseix uns valors concordants: l'amistat, la justícia i la prudència. Aquests valors, als quals Aristòtil anomena virtuts, fan possible que el vincle social es fonamenti en una mateixa forma de vida i en un projecte comú d'existència. La fórmula de reconeixement pels humans que planteja el paradigme aristotèlic condueix a una comunitat de natura. Sant Agustí va comprendre constitutivament a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser personal. Quan des del paradigme agustinià l'humanitat s'ha pensat com a persona el contingut d'aquesta humanitat s'ha explicat en termes de condició. En aquest cas el reconeixement del caràcter de l'ésser humà es produeix pel retrobament en una situació paral·lela respecte a un principi creador. Tal situació consisteix a tenir el mateix grau de proximitat en l'estatus per part dels ésssers creats i respecte el principi creador. A diferència del gènere aristotèlic la condició agustiniana remet a la singularitat de l'existència. En aquest cas la voluntat és l'atribut dels humans com a éssers creats. La vida humana entesa des de l'exercici de la voluntat posseix també un valor concordant que es la gratuïtat. Aquest valor, que sant Agustí li atribueix a la vegada un sentit ontològic i moral és el fonament de la concepció agàpica de l'amor. El fonament de la teoría social agustiniana és justament el contingut de l'amor quan es defineix com a inclinació indiscriminada i il·limitada. Finalment, en l'últim paradigme que correspon al moment de la filosofia kantiana es compren a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser subjecte. La humanitat del subjecte s'ha explicat en termes d'autonomia. La vida del individu autònom es desenvolupa des de l'anomenada raó pràctica. La vida humana entesa com a individualitat té com a atribut fonamental aquesta raó pràctica. El exercici de la raó pràctica es correspon a la autonomia individual de la misma forma que l'exercici de la voluntat es corresponia a la condició en el pensament de sant Agustí, i l'intel·lecte es corresponia al gènere en la filosofia Aristòtelica. He mostrat en aquesta tesi que el pensament de cadascun dels autors esmentats constitueix respectivament, un paradigme conceptual. Es tracta, tant en el model aristotèlic, com en l'agustinià, com en el mateix model kantià de discursos sobre la realitat de l'ésser humà en el quals conflueixen els pressupòsits antropològics, ètics i socials. El repàs per la coherència en els resultats en aquestes tres formes de pensament constitueix la única fórmula que ens permet, avui, reelaborar una definició dels continguts que conformen el caràcter moral de la nostra humanitat. / The thematic line comprising the basic content of this thesis is the exposition of the principal views in respect of moral identity to be found running through the history of thought. The historical retrospection that I have set out here shows the development of a concept of humanity whose reconstruction has been possible through the recovery of three conceptual paradigms: the view of the Greek world, as expressed through the moment of Aristotle, the Christian view, through the thought of Saint Augustine, and the Enlightenment, as seen in the philosophy of Kant.The interpretive key used to examine the thought of these authors constitutes an analytical approach focusing on the pertinent concepts comprising their respective discourses, both in respect of philosophical anthropology and of moral and social thought. On the basis of this type of approach, it has been possible to re-establish the consistently underlying nexus between anthropological theory and moral and social philosophy. Thus, the different concepts of human nature, revealed in the key periods of the history of philosophy, are seen to be linked closely to the values that prescribe the framework of moral legitimacy. This anthropological view is, in turn, in agreement with the defining elements of social issues in each historical period. Reflection on the structure of human beings, seen as being inseparable from thought on moral action and thought on the nature of social relationships, makes it possible to clarify the origin and evolution of the conceptual content of the idea of humanity.Aristotle understood human beings constitutively on the basis of the ontology of the natural being, taking human beings as essentially nature. Where the Aristotelian paradigm has been applied and humanity thought of as nature, its content has been explained in terms of genus. The genus is defined by an essential quality, namely the intellect. Thus, in Aristotle's view, we are humans insofar as we recognise ourselves in the genus. This recognition signifies a re-encounter in the life of the intellect. On the basis of exercise of the intellect, human life has concordant values: fellowship, justice and prudence. These values, recognised by Aristotle as virtues, permit the existence of a social bond based on a common form of life and a common aspiration to existence. The formula of recognition for human beings set out by the Aristotelian paradigm leads to a commonality of nature.Saint Augustine understood human beings constitutively on the basis of the ontology of the personal being. Where the Augustinian paradigm has been applied and humanity thought of as personal, its content has been explained in terms of condition. In this case recognition of the character of human beings is produced by the re-encounter in a parallel situation in respect of a creator principle. This situation consists of proximity in the status of created being. Unlike the Aristotelian genus, the Augustinian condition refers back to the singularity of existence. In this case, will is the attribute of humans as created beings. Human life understood on the basis of the exercise of will also has a concordant value in gratuitousness. This value, to which Augustine in turn attributes an ontological and moral sense, is the basis of the concept of love as agape. The foundation of Augustine's social theory is precisely the content of love when defined as an indiscriminate and unlimited inclination.Lastly, in the final paradigm, corresponding to the moment of Kantian philosophy, human beings are understood on the basis of the ontology of the subject being. The humanity of the subject has had to be explained in terms of autonomy. The life of the autonomous individual is developed on the basis of what is known as practical reason. Human life understood as individuality has practical reason as its fundamental attribute. The exercise of practical reason corresponds to individual autonomy, just as the exercise of will corresponds to condition in Saint Augustine and intellect corresponds to genus in Aristotle.I have shown in this thesis that the thought of each of these authors constitutes, respectively, a conceptual paradigm. What is found, in the Aristotelian model, the Augustinian model and the Kantian model as well, is a discourse on the reality of human beings in which anthropological, ethical and social suppositions are combined. The review of the coherence of these three forms of thought constitutes the only formula available to us today that will allow a redefinition of the contents making up the moral character of our humanity.

Reconstrucció de les condicions climàtiques i de conreu en el passata partir de l'anàlisi isotòpica de restes arqueobotàniquesL'aparició i progressiu desenvolupament de l'agricultura durant els darrers 10.000 anys ha alterat radicalmentl'estructura social i poblacional dels grups humans, així com la seva relació amb l'entorn. De fet, l'adopció del'agricultura pot constituir el primer exemple en el temps d'interacció recíproca entre el medi ambient i la humanitat.Per tant, la reconstrucció de les condicions ambientals (d'origen climàtic o degudes a l'acció humana) que vancaracteritzar aquest procés és de gran interès per tractar de conèixer-ne les causes, així com per entendre els efectes a llarg termini que ha tingut l'economia agrícola en el medi. L'objectiu general de la tesi és desenvolupar noves eines destinades a reconstrucció de les condicions climàtiques i de conreu durant l'origen i dispersió de l'agricultura a la prehistòria. La metodologia que es proposa està basada en l'estudi de les restes vegetals (fustes i llavors carbonitzades) que són recuperades rutinàriament en excavacions arqueològiques, posant especial èmfasi en l'ús dels isòtops estables com a indicadors paleoambientals. El treball es pot dividir en dos grans blocs. El primer pretén configurar l'entorn climàtic en el que va evolucionar l'agricultura, en tant que el segon se centra en la caracterització de les condicions específiques de creixement de les espècies conreades.El primer bloc té com a objectiu la posada a punt d'una metodologia que permeti quantificar els canvis d'aridesa en el passat, a partir de l'anàlisi isotòpica de carbons d'espècies forestals. Això requereix una calibració prèvia amb material actual, així com una valoració de l'efecte de la carbonització sobre la signatura isotòpica de la fusta. Al primer capítol, es va caracteritzar la signatura climàtica present a la composició isotòpica de carboni (d13C) de la fusta en condicions mediterrànies, fent servir Pinus halepensis Mill. i Quercus ilex L. Com a espècies de referència, trobant que en totes dues espècies aquesta es podia relacionar sobretot amb la precipitació. Al segon capítol, es va estudiar la relació entre el clima i la composició isotòpica d'oxigen (d18O) per P. halepensis, així com les diferències en la signatura isotòpica (d13C i d18O) present als dos components fonamentals de la fusta: cel×lulosa i lignina. Es va trobar que la component climàtica de la d13C és igualment present a cel×lulosa i lignina, en tant que per la d18º l'extracció de cel×lulosa és necessària per tal d'obtenir informació climàtica, fet que impedeix la seva aplicació en material arqueològic. Finalment, al tercer capítol es va poder demostrar com la carbonització, tot i alterar significativament la d13C de la fusta, no n'elimina la component climàtica original, que pot recuperar-se mitjançant una senzilla correcció, que fa servir el contingut de carboni com a variable de referència. Amb aquesta metodologia es reconstrueixen els canvis d'aridesa que han tingut lloc a les valls del Cinca i del Segre (Depressió de l'Ebre)durant els darrers 10.000 anys, trobant una major disponibilitat hídrica al llarg dels darrers mil×lenis que no pas en el present.El segon bloc aborda la descripció de diferents vessants de les condicions de conreu a l'agricultura prehistòrica, combinant l'anàlisi de la d13C amb mesures morfomètriques en llavors d'espècies conreades, fonamentalment cereals. El capítol quart constitueix una revisió crítica de les dades existent sobre isòtops estables en restes arqueobotàniques, proposant noves aproximacions per tal de maximitzar la informació que se'n pot derivar. Es mostra com la combinació d'anàlisis en espècies conreades i forestals, així com la comparació entre diferents conreus, pot ajudar a detectar canvis en la disponibilitat hídrica dels conreus, fruit de l'acció humana.El cinquè capítol desenvolupa una nova metodologia que permet estimar el pes del gra dels cereals conreats en el passat, a partir de les seves dimensions, tot considerant l'efecte de la carbonització. Això permet, per primer cop, establir una lligam directe entre les dades obtingudes a partir de restes arqueobotàniques i els estudis agronòmics. Finalment, el capítol sisè combina dades obtingudes a partir dels mètodes descrits en els tres capítols anteriors per resoldre les possibles causes dels canvis observats en la mida del gra als jaciments les valls del Cinca i del Segre durant els darrers 4.000 anys. / Reconstrucción de las condiciones climáticas y de cultivo en el pasado a partir del análisis isotópico de restos arqueobotánicosLa aparición y progresivo desarrollo de la agricultura durante los últimos 10.000 años ha alterado radicalmente la estructura social y poblacional de los grupos humanos, así como su relación con el entorno. De hecho, la adopción de la agricultura puede que constituya el primer ejemplo en el tiempo de interacción recíproca entre el medio ambiente y la humanidad. De ahí que reconstruir las condiciones ambientales (de origen climático o debidas a la acción humana) que caracterizaron este proceso sea de gran interés para tratar de conocer sus posibles causas, así como para entender los efectos a largo plazo que ha tenido la economía agrícola en el medio. El objetivo general de esta tesis es el desarrollo de nuevas herramientas destinadas a reconstruir las condiciones climáticas y de cultivo durante el origen y dispersión de la agricultura en la prehistoria. La metodología propuesta se basa en el estudio de los restos vegetales (maderas y semillas carbonizadas) que son recuperados rutinariamente en excavaciones arqueológicas, poniendo especial énfasis en el empleo de los isótopos estables como indicadores paleoambientales.El trabajo se puede dividir en dos grandes bloques. El primero pretende configurar el entorno climático en el que evolucionó la agricultura, mientras que el segundo se centra en caracterizar las condiciones específicas decrecimiento de las especies cultivadas.El primer bloque tiene como objeto la puesta a punto de una metodología que permita cuantificar los cambios de aridez en el pasado, partiendo del análisis isotópico de carbones de especies forestales. Esto requiere una calibración previa con material actual, así como una valoración del efecto de la carbonización en la señal isotópica de la madera.En el primer capítulo, se caracterizó la señal climática presente en la composición isotópica de carbono (d13C) de la madera en condiciones mediterráneas, empleando Pinus halepensis Mill. y Quercus ilex L. como especies de referencia, encontrando que en ambas especies ésta se podía relacionar fundamentalmente con la precipitación. En el segundo capítulo, se estudió la relación entre el clima y la composición isotópica de oxígeno (d18O) para P.halepensis, así como las diferencias en la señal isotópica (d13C y d18O) presente en los dos componentes principales de la madera: celulosa y lignina. Se encontró que la señal climática de la d13C es igualmente presente en celulosa y lignina, mientras que para la d18O la extracción de celulosa es necesaria para obtener una información climática, lo que impide su aplicación en material carbonizado. Finalmente, en un tercer capítulo se demostró cómo la carbonización, si bien afecta significativamente la d13C de la madera, no elimina la señal climática original, que puede recuperarse mediante una simple corrección, incluyendo el contenido de carbono como variable de referencia.Mediante este metodología se reconstruyen los cambios de aridez ocurridos en los valles del Cinca y del Segre (Depresión del Ebro) durante los últimos 4.000 años, observando una mayor disponibilidad hídrica en los últimos milenios en relación con el presente.El segundo bloque se centra en describir diferentes aspectos de las condiciones de cultivo en la agriculturaprehistórica, combinando el análisis de la d13C con medidas morfométricas en semillas de especies cultivadas,fundamentalmente cereales. El capítulo cuarto constituye una revisión crítica de la información isotópica existente sobre restos arqueobotánicos, proponiendo nuevos enfoques destinados a maximizar la información extraíble a partir de estos datos. Se muestra cómo la combinación de análisis en especies cultivadas y forestales, así como la comparación entre cultivos, puede ayudar a detectar cambios en la disponibilidad hídrica de los cultivos debidos a la acción humana. El capítulo quinto desarrolla una nueva metodología que permite estimar el peso del grano en los cereales cultivados en el pasado, a partir de sus dimensiones, y considerando el efecto de la carbonización. Esto permite, por primera vez, una comparación directa entre los datos obtenidos a partir de restos arqueobotánicos y la bibliografía agronómica. Finalmente, el capítulo sexto combina datos obtenidos mediante los métodos descritos en los tres capítulos anteriores para resolver las posibles causas de los cambios en el tamaño del grano observados en los valles del Cinca y del Segre durante los últimos 4.000 años. / Reconstruction of climatic and crop conditions in the past based on the isotope signature of archaeobotanical remainsThe onset and progressive development of agriculture during the last 10,000 years has modified radically thesocial and demographic structure of human groups, as well as their interaction with the environment. In fact, the adoption of agriculture is probably the first example of reciprocal interaction between the environment and the humanity. Thus, reconstructing the environmental conditions (either climatic or anthropogenic) that characterised this process is of great interest in order to know their potential causes, as well as to understand the long-term effects of agriculture economy on the environment. The general objective of this Thesis is the development of new tools addressed to the reconstruction of climatic and crop conditions during the origins and spread of agriculture in Prehistory. The proposed methodology is based on the study of plant remains (wood charcoal and charred seeds) routinely recovered during archaeological excavations, with special emphasis on the use of stable isotopes as palaeoenvironmental indicators. The work can be divided into two main blocks. The first attempts to get a picture of the climatic context in which evolved agriculture, while the second one is centred on the specific growing conditionsof cultivated crops.The objective of the first bock is to obtain a methodology allowing the quantification of aridity changes in thepast from the stable isotope analysis of wood charcoal from forest species. This requires a previous calibration with modern material, as well as the assessment of the effect of carbonisation on the stable isotope signature of wood.The first chapter characterises the climatic signature in carbon isotope composition (d13C) of wood in Mediterranean conditions, using Pinus halepensis Mill. and Quercus ilex L. as reference species, finding that in both species d13C is mostly related to precipitation. The second chapter studies the relationship between climate and oxygen isotope composition (d18O) for P. Halepensis, as well as the differences in the isotopic signature (d13C and d18O) in the two major components of wood: cellulose and lignin. We found that the climatic signal of d13C is equally present in cellulose and lignin, whereas for d18O cellulose extraction is necessary to obtain a climatic signal, which prevents its application in carbonised material. Finally, the third chapter shows how carbonisation, although affecting significantly the d13C of wood, does not remove the original climatic signal, which can be recovered by means of a simple correction, taking carbon concentration as a reference variable. Using this methodology, we reconstructed aridity changes in the Cinca and Segre valleys (Ebro Depression) during the last 4,000 years, finding greater water availability in the last millennia than in present.The second block describes different aspects of crop conditions in prehistoric agriculture, combining d13Canalyses with morphometrical variables of cultivated species, mostly cereals. Chapter four constitutes a critical review of the isotopic data available for archaeobotanical remains, proposing new approaches in order to maximise the information retrieved from these data. It shows how the combined analysis of crop and forest species, as well as the comparison among different crops, may help to detect human-driven changes in crop water availability. Chapter five develops a new methodology to estimate grain weight in cereals cultivated in the past, from charred grain dimensions, and considering the effect of carbonisation. This allows, for the first time, a direct comparison between archaeobotanical data and current agronomic studies. Finally, Chapter six combines data obtained using the methods described in the three former chapters to study the potential causes of the observed grain weight changes in Cinca and Segre valleys during the last 4,000 years.