Inom etikområdet finns många vinklar och olika sätt att se på saker, i min uppsats har jag undersökt hur tre nutida etikers teorier och forskning kan appliceras på ett historiskt fenomen, djurens behandling under första och andra världskriget.   Jag har läst och valt ut tre etikers teorier som berör ämnet djuretik, för att sedan applicera dessa teorier på ämnet djur i krig. De etiker som valts är Petra Andersson, Peter Singer och Richard D. Ryder. De tre etikerna fokuserar på olika aspekter av djuretiken, Petra Andersson talar om antropomorfism, som innebär att människor lägger sina egna tankar och värderingar på djuren. De förmänskligar djuren mer och får på så sätt, enligt Andersson, mer kontakt och igenkännande med djuren. Peter Singer tillhör den utilitaristiska etiken och hävdar att man ska lindra mängden lidande för att kunna ge större lycka senare. Han hävdar att om man tänker ut vad som kommer ge mest lycka så ska man handla på ett sätt där största mängden lycka är målet. Richard D. Ryder är också av det utilitaristiska tankesättet men inte lika utpräglat, han hävdar att det viktigaste är att lindra individuell smärta snarare än mängden. Det handlar om att avgöra vem som lider mest och också samtidigt bortse från art, varken människa eller djur prioriteras eller väljs bort.   Utifrån etikernas teorier kan man dra slutsatsen att djurens behandling under kriget både var etiskt riktigt men också felaktigt. Man måste därför se till varje situation för att kunna avgöra ifall behandlingen av djuren var etiskt rätt eller fel. Det går inte att tala om behandlingen i allt för stora drag utan man måste plocka ut enskilda situationer och se på dem utifrån de etiska teorier och ramar som lagts fram.

El objetivo de esta investigación es estudiar la adquisición de las propiedades pragmático-discursivas y estructurales de los pronombres nulos (PNs) y explícitos (PEs) de tercera persona en posición de sujeto en la adquisición temprana del español L2. De acuerdo con la Hipótesis de la Interfaz (HI) (Sorace & Filiaci 2006), los fenómenos lingüísticos que implican integrar información sintáctica y pragmática, como es el caso de la resolución de la anáfora, representan un reto de adquisición para los hablantes bilingües. Centrándonos en los bilingües sucesivos árabe marroquí (AM)-español (dos lenguas de sujeto nulo), estudiamos la comprensión y producción de los PNs y PEs en dos tipos de relación oracional: contextos intraoracionales vs. interoracionales con niveles de ambigüedad variables. Contamos con un grupo experimental (50 bilingües sucesivos tempranos AM-español) y varios grupos controles, según experimentos (en total 140 hablantes de español L1), a los que administramos cinco pruebas que ponen de manifiesto un uso no completamente nativo de los PNs y PEs en el español L2. Este comportamiento no paralelo de los pronombres en los dos grupos se materializa, esencialmente, en un uso redundante de los PEs para [– cambio de tópico], un fenómeno ampliamente documentado en la bibliografía previa (ver Sorace 2011). Además, los resultados obtenidos muestran lo siguiente: 1) que los PNs también pueden representar un reto de adquisición cuando son empleados en contextos [+ cambio de tópico], 2) que los patrones de correferencia de los PNs y PEs son similares en contextos intraoracionales e interoracionales, 3) que no podemos descartar una transferencia de las propiedades pragmático-discursivas y estructurales de la L1 (AM) a la L2 (español) y 4) que se da un mayor control de las propiedades pragmáticas y discursivas de los pronombres en los datos de producción que en los de comprensión. / The aim of this study is to investigate the acquisition of the discourse-pragmatic and structural properties of null and overt third-person subject pronouns in early L2 Spanish acquisition. According to the Interface Hypothesis (Sorace & Filiaci 2006), linguistic phenomena involving the integration of syntactic and pragmatic information, such as anaphora resolution, present a learnability problem for bilingual speakers. Focusing on sequential Moroccan Arabic-Spanish bilinguals (two null-subject languages), we investigate the comprehension and production of null and overt pronouns in two types of sentence relationships: intrasentential and intersentential contexts with varying levels of ambiguity. We tested an experimental group (50 early sequential Moroccan Arabic-Spanish bilinguals) and several control groups (140 L1 Spanish speakers in total). We administered five tasks and overall the results do not show a completely vi native use of null and overt pronouns in L2 Spanish. This divergent use of pronouns in L2 Spanish is generally reflected in a redundant use of overt pronouns for [– topic shift], a phenomenon which is amply documented in the literature (see Sorace 2011). Furthermore, results show that: 1) null pronouns can also present a learnability problem when they are employed in [+ topic shift] contexts; 2) patterns of co-reference of null and overt pronouns are similar at intrasentential and intersentential levels; 3) we cannot dismiss the presence of transfer of discourse-pragmatic and structural properties from the L1 (Moroccan Arabic) to the L2 (Spanish); and 4) a greater dominance of the discourse-pragmatic properties of pronouns is shown in production than in comprehension.

En primer lugar, esta tesis establece un hiperarchivo semántico de las obras audiovisuales found footage del siglo XX que trabajan el material de archivo desde la imagen dialéctica y el pulso alegórico. Se han incluido aquellas obras que releen la historia buscando en los fragmentos de la memoria colectiva, en lo que fluctúa fuera o después de la versión oficial del poder económico y político. También se han incluido aquellas obras que rompen con el flujo económico del capital simbólico de la “imagen-mercancía”; y, finalmente, aquellas que trabajan desde los archivos para historizar las imágenes desde el anacronismo y el remontaje y hacerlas significativas de nuevo en un contexto de “imagen global”. En segundo lugar, el trabajo aborda cómo las prácticas audiovisuales found footage transforman la noción de “autor”, de “obra”, de “archivo” y de “memoria colectiva”, y los nuevos problemas y nuevas responsibilidades que añade a esto la migración a un nuevo contexto basado en lo digital, en el superávit audiovisual y en la red. / Firstly, this thesis provides a semantic hiperarchive of the found footage audiovisual works of the 20th century that use archival footage from the perspective of the dialectic image and the allegorical impulse. It have been included those works that reread history searching in the fragments of collective memory, in what flows outside or after the official version of the economic and political power. Also it have been included those works that break with the economic flow of the simbolic capital of the “image-commodity”; and, finally, those works that operate from the archives to historicize the images from the anacronism and the recut perspective in order to make them significant again in a “global image” context. Secondly, this investigation deals with how the found footage audiovisual practices transform the notions of “author”, “work”, “archive” and “collective memory”, and the new problems and new responsabilities that brings this new context based on the digital, on the audiovisual surplus and on the network.

La tesis analiza el contexto histórico y estético desde el cual situar la complejidad de la escritura literaria de Javier Marías. Se centra en los años formativos del novelista y propone una reconstrucción de los elementos genéticos de su poética literaria. La tesis consta de dos partes diferenciadas. En la primera de ellas se abarca el periodo 1970- 1975. Se estudia ahí el campo literario español de los años finales del franquismo y se muestra cómo las publicaciones del autor en ese tiempo son una consecuencia y a la vez una reacción a las transformaciones que se vivieron en España. En la segunda parte, se analizan las tres novelas publicadas por Marías entre 1975 y 1986, constatando cómo en su obra se armonizan elementos eminentemente narrativos con el rigor estilístico propio de la alta literatura, dando lugar a la «poética integradora» que ha definido su obra de madurez. / This thesis analyzes the historical and esthetical context in which to pinpoint the complexity of Javier Marías’ literary writing. It focuses on the novelist’s formative years and proposes a reconstruction of the genetical elements of his literary poetics. The thesis comprises two distinct parts. The first one covers the period 1970-1975. There, the Spanish literary field of late francoism is studied, while placing the emphasis in showing how the author’s publications are a reflection and, at the same time, a reaction to the transformations which the country experienced during those years. In the second part, the three novels published by Marías between 1975 and 1986 are analysed with the aim of showing how his work brings into harmony elements which are basically narrative (focused on storytelling) with the stylistic standards that define high literature, resulting in what might be called an «integrational poetics» that has characterized his approach to literary writing in his mature or later works.

Occitan and French are two Gallo-Romance languages that have been in a diglossic situation in Southern France for centuries. Couched in an Autosegmental-Metrical framework, the present thesis analyzes the prosody of Occitan-French bilinguals in their two languages, as compared to that of Northern French monolinguals or bilinguals whose Occitan is in contact with other languages (with Piedmontese and Italian, punctually with Catalan and Spanish). The contribution of this thesis is twofold: on the one hand, it provides the first description of the prosodic system of Occitan, which was an urgent task to complete, since native speakers are becoming rare; on the other hand, it shows how language contact has led Occitan and Southern French to converge into an intermediate prosodic system between Northern (standard) French and the other Romance languages like Catalan, Spanish or Italian. The data analyzed for this thesis are of two types: intonation questionnaires including 29 situations and fable summaries produced after listening to a recording in the target variety. We analyzed the intonation questionnaires of 81 Northern French speakers, 70 Southern French speakers and 58 Occitan speakers to compare the intonational phonology of these varieties and give a first approximation to intonational dialectal variation in Occitan. Our model for the interplay of phrasing and metrical structure was refined thanks to the observation of 62 fable summaries and 15 summaries were then selected for a cross-linguistic acoustic analysis. As far as intonational phonology is concerned, Occitan appears to align with the dominant language with which it is in contact. While the particular contours of Occitan for statements of the obvious and vocatives have been transferred to Southern French, very few divergences have been observed in other sentence types in France. By contrast, the Occitan dialects spoken outside of France present some different intonational patterns, which align with Catalan and Spanish in the case of Aranese Occitan, and with Italian and Piedmontese in the case of Cisalpine Occitan. In respect to prosodic phrasing and metrical structure, quantitative analyses of the data show that Occitan has adopted the Accentual Phrase (AP) of French as a domain for pitch accent distribution: in both Occitan and French, the syllable that receives phrasal stress, at most one syllable away from the right edge of the AP, is obligatorily marked by an increase in F0 (in prenuclear position), intensity and duration; an AP-initial pitch rise may be associated with secondary stress on the first syllable of the leftmost lexical word in the AP. However, the internal organization of the Accentual Phrase (AP) is different in Northern French and in the southern varieties. In Northern French, word stress was completely lost: primary stress is assigned post-lexically to the rightmost full syllable in the AP and APinternal words show no prominence at all. By contrast, in Occitan and Southern French, AP-internal words may display pitch movements, aligned with the syllable that bears word stress in Occitan and with the last full syllable of the word in Southern French. These results highlight the status of Occitan and Southern French as a bridge prosodic system within the Romance languages, presenting the metrical system typical of languages such as Catalan, Spanish, or Italian, but in which the adoption of the Northern French AP as domain for pitch accent distribution has somewhat weakened word stress, since its acoustic marking is optional inside APs. As a conclusion, the intonational phonology of Occitan tends to align with the dominant language. By contrast, we hypothesize that historically, while word stress was lost in Northern French, the metrical structure of Occitan was transferred to Southern French, retaining the general Romance organization in syllables, feet and prosodic words. / L’occità i el francès són dues llengües gal·loromàniques que fa segles que estan en una situació de diglòssia al Sud de França. Emmarcant-se en el model Mètric-Autosegmental, aquesta tesi analitza la prosòdia de bilingües occità-francès en les seves dues llengües, comparada amb la de monolingües en francès septentrional, o de bilingües l’occità del quals és en contacte amb d’altres llengües (amb el piemontès i l’italià, puntualment amb el català i l’espanyol). La contribució d’aquesta tesi és doble: d’una banda, aporta la primera descripció del sistema prosòdic de l’occità, la qual tasca era urgent de dur a terme, ja que els parlants nadius van escassejant cada vegada més; d’altra banda, demostra com el contacte de llengües ha dut l’occità i el francès meridional a convergir cap a un sistema prosòdic intermedi entre el del francès septentrional (estàndard) i el de les altres llengües romàniques com ara el català, l’espanyol o l’italià. Les dades analitzades per a aquesta tesi són de dos tipus: uns qüestionaris d’entonació que inclouen 29 situacions i uns resums d’una faula, produïts després d’haver-ne escoltat un enregistrament en la pròpia varietat. Hem analitzat els qüestionaris d’entonació de 81 parlants de francès septentrional, de 70 de francès meridional i de 58 d’occità per tal de comparar la fonologia entonativa d’aquestes varietats i oferir una primera aproximació a la variació dialectal entonativa en occità. El nostre model per a la interacció entre agrupació prosòdica i estructura mètrica va ser refinat gràcies a l’examinació de 62 resums de faula i, a continuació, 15 resums van ser seleccionats per a efectuar una anàlisi acústica entre llengües. Pel que fa a la fonologia entonativa, l’occità sembla acompassar-se amb la llengua dominant amb la qual està en contacte. Mentre que els contorns particulars de l’occità per a les declaratives d’obvietat i els vocatius s’han transferit al francès meridional, s’han observat molt poques divergències en altres tipus d’oracions dins de França. En canvi, els dialectes occitans que es parlen fora de França presenten alguns patrons entonatius diferents, que s’alineen amb el català i l’espanyol en el cas de l’occità aranès, i amb l’italià i el Piemontès en el cas de l’occità cisalpí. Respecte de l’agrupació prosòdica i l’estructura mètrica, l’anàlisi quantitativa de les dades mostra que l’occità ha adoptat el Grup Accentual (AP, per “Accentual Phrase”) del francès com a domini per a la distribució dels accents tonals: tant en occità com en francès, la síl·laba que rep l’accent de grup, com a molt a una síl·laba de distància del límit dret de l’AP, és obligatòriament marcada per un augment d’F0 (en posició prenuclear), d’intensitat i de durada; una pujada de to inicial d’AP pot associar-se a un accent secundari en la primera síl·laba del mot lèxic més a l’esquerra dins de l’AP. Tot i això, l’organització interna de l’AP és diferent en francès septentrional i en les varietats meridionals. En francès del Nord, l’accent de mot es va perdre del tot: l’accent primari s’assigna de manera postlèxica a la darrera síl·laba plena de l’AP, i els mots a l’interior de l’AP no presenten cap mena de prominència. En canvi, en occità i en francès meridional, els mots a l’interior de l’AP poden presentar moviments tonals, alineats amb la síl·laba que porta l’accent de mot en occità i amb la darrera síl·laba plena de la paraula en francès meridional. Aquests resultats subratllen l’estatus de l’occità i del francès meridional com a sistema prosòdic que fa de pont entre les llengües romàniques, en presentar el sistema mètrica típic de llengües com el català, l’espanyol o l’italià, però en el qual l’adopció de l’AP del francès septentrional com a domini per a la distribució dels accents tonal ha en certa manera afeblit l’accent de mot, ja que marcar-lo acústicament dins de l’AP és optatiu. Per concloure, la fonologia entonativa de l’occità tendeix a alinear-se amb la llengua dominant. En canvi, emetem la hipòtesi que històricament, mentre que l’accent de mot es va perdre en francès septentrional, l’estructura mètrica de l’occità es va transferir al francès meridional, mantenint l’organització romànica general en síl·labes, peus i mots prosòdics.

Events in our environment do rarely excite only one sensory pathway, but usually involve several modalities offering complimentary information. These different informations are usually integrated into a single percept through the process of multisensory integration. The present dissertation addresses how and under what circumstances this multisensory integration process occurs in the context of audiovisual speech. The findings of this dissertation challenge previous views of audiovisual integration in speech as a low level automatic process by providing evidence, first, of the influence of the attentional focus of the participant on the multisensory integration process, particularly the need of both modalities to be attended for them to be integrated; and second evidence of the engagement of high level processes (i.e. conflict detection and resolution) when incongruent audiovisual speech is presented, particularly in the case of the McGurk effect. / Los eventos que suceden a nuestro alrededor, no suelen estimular una única modalidad sensorial, sino que, al contrario, suelen involucrar varias modalidades sensoriales las cuales ofrecen información complementaria. La información proveniente de estas diferentes modalidades es integrada en un único percepto a través del proceso denominado integración multisensorial. Esta tesis estudia cómo y bajo qué circunstancias ocurre este proceso en el contexto audiovisual del habla. Los resultados de esta tesis cuestionan los enfoques previos que describían la integración audiovisual como un proceso automático y de bajo nivel. Primero, demuestra que el estado atencional es determinante en el proceso de integración multisensorial. Más concretamente, presenta pruebas de la necesidad de atender a ambas modalidades, visual y auditiva, para que ocurra el proceso de integración. Y en segundo lugar, presenta pruebas de la participación de procesos de alto nivel (i.e. detección y resolución de conflictos) cuando existe una incongruencia entre la modalidad auditiva y visual, especialmente en el caso del efecto McGurk.

La tesis Modelos experimentales de enseñanza y aprendizaje del chino como lengua extranjera a través de tareas y planteamientos competenciales se inicia con una reflexión teórica sobre las condiciones de aplicación al caso del chino como lengua extranjera de los enfoques didácticos más innovadores en enseñanza de lenguas extranjeras (enfoque por tareas, planteamiento competencial, enseñanza a través de contenidos, planteamientos post-metodológicos, enfoque socio-cultural y uso intensivo de las TIC, Tecnologías de la Información y el Conocimiento). Esta reflexión teórica se plasma en una propuesta de diseño curricular de tres unidades didácticas articuladas en forma de proyectos, que posteriormente se experimentan en el aula, y se analizan desde el punto de vista de los resultados de aprendizaje, las percepciones de los aprendices y las reflexiones de la profesora.

La tesi, que té com a marc teòric la semàntica cognitiva, es basa en l'observació que les llengües mostren classificacions diferents de les entitats i esdeveniments del món, i donen valors semàntics diferents als termes que desinen les categories. Aquesta tesi se centra en l'estudi de la categorització i etiquetatge de les parts del cos en català i en amazic (rifeny). Mitjançant la descripció de les semblances i diferències de categorització, s'analitza, des d'un punt del punt de vista de la tipologia lèxica, l'assignació de valors literals i metafòrics o metonímics a les paraules que designen parts del cos. L'objectiu d'aquesta tesi és comprendre els processos cognitius que regeixen la categorització i establir una sèrie de generalitzacions aplicables a diversos camps semàntics. D'altra banda, com que analitza el rifeny parlat a Catalunya, també s'ha tingut en compte de quina manera les L2 poden influir en la categorització de la L 1. / The thesis, which has as its theoretical framework the cognitive semantics, is based on the observation that languages show different ways to classify entities and world events into categories. Moreover, they give different values to each one of the words that label these categories. This thesis focuses on the categorization and labeling study of body parts in Catalan and Berber (Riffian). By describing the categorization's similarities and differences in both languages, we analyze the literal and metaphorical or metonymic value assigned to words labeling parts of the body from a lexical typology point of view. The objective of this thesis is to understand the cognitive processes that govern the categorization, and to set a series of generalizations applicable to different semantic fields. Besides, in analyzing the Riffian spoken in Catalonia, it has also been taken into account how the L2 can influence the L 1 categorization.

Aquesta tesi planteja l’estudi del Tarot Rider – Waite. Per fer-ho hem anat a les fonts del Tarot, fent una anàlisi sobre la imatge dels Tarots Tradicionals {Visconti-Sforza, Mantegna (Segle XV) i Marsella (segle XVIII)} des d’una perspectiva iconogràfica. L’estudi iconogràfic ens ha permès estudiar el Tarot des de múltiples aspectes, fent necessària una àmplia investigació dels textos escrits i visuals del context cultural. S’ha relacionat el Tarot amb l’època, el context d´on va sorgir, per revelar les actituds inconscients del seu temps i com es manifesten en el mateix. L’anàlisi psicològica i simbòlica del Tarot Rider – Waite relacionant-lo amb el Procés d’Individuació de Carl Gustav Jung i l’hermenèutica simbòlica del Cercle d´Eranos ens ha permès veure que aquest llibre mut d’imatges creat per la imaginació, i que emergeix de les profunditats de l’Inconscient Col·lectiu, apunta cap una finalitat, proposant un procés de transformació de la personalitat. / This thesis sets out the study of Tarot Rider – Waite. That’s why we went back to the origin of Tarot and analysed the images of traditional Tarots {Visconti-Sforza, Mantegna (XV century) and Marseille (XVIII century)} from an iconographic point of view. The study of iconography made it possible to analyse Tarot in several ways but required a wide investigation of written and visual texts from cultural context. In that age and context Tarot appeared in order to discover the unconscious and the way how it acts. The psychological and symbolic analysis of Tarot Rider – Waite in relationship with the process of individuation of Carl Gustav Jung and the symbolic hermeneutics of Eranos allowed us to see that the mute book of images created by imagination and proceeding from the deepness of the Collective Unconscious sets the goal to transform of personality.

La presente tesis representa un intento por dilucidar el contenido de la polémica entre Jacques Lacan y Jacques Derrida en relación a la escritura. Parte de la convicción de que a pesar de los diferentes campos en que cada uno de ellos llevaba a cabo su praxis, hay en este tema indudablemente un núcleo teórico que interesa tanto al psicoanálisis como a la filosofía. Y es que la cuestión de la escritura, que atañe a las nociones de letra y significante en el corpus lacaniano, involucra una pregunta que, desde Freud y su “huella mnémica” hasta la actualidad, el psicoanálisis no ha cesado de formularse: ¿de qué materiales está hecho el aparato psíquico? Cuestión que tampoco deja indiferente a la filosofía, especialmente si, como en el caso de la deconstrucción, se ha propuesto volver a pensar hasta los fundamentos mismos del lenguaje. / Je me suis proposée dans ma thèse de clarifier le contenu de la controverse entre Jacques Lacan et Jacques Derrida en ce qui concerne l'écriture. Cette controverse trouve son point de départ dans une conviction: s'agissant de domaines et de pratiques différentes, il y à cependant, sans doute, un noyau théorique qui intéresse tout à la fois la psychanalyse et la philosophie. La question de l'écriture qui concerne, dans le corpus lacanien les notions de lettre et de signifiant, comporte une interrogation qui, depuis Freud et sa Spur, ne cesse de se poser au jour d' aujourd'hui: quels sont les fondements matériels de l'appareil psychique? Cette question ne pourrait être indifférente à la philosophie et plus particulièrement en ce qui concerne l'abord de la déconstruction, qui se propose une révision des fondements mêmes du langage.