Tesis--Madrid, 1956.

Thèse--Sc. nat.--Paris VI, 1981. / Bibliogr. p. 213-230.

Thesis (Ph. D.)--University of Michigan, 1929. / Without thesis note. Bibliography: p. 305-310.

Le charançon de la prune, Conotrachelus nenuphar, est un des plus importants insectes ravageurs des cultures fruitières à noyaux et à pépins du nord-est de l'Amérique du Nord. Dans les vergers de pommiers québécois non traités, il peut engendrer des dommages à plus de 85 % des fruits à la récolte. De nombreux pièges ont été développés en vue de dépister le charançon de la prune et de réduire le nombre d'épandages préventifs de pesticides actuellement utilisés pour sa répression. Parmi les pièges actuellement en développement, le piège pyramidal en bois performe généralement mieux que les autres pièges, mais, il ne s'est pas encore révélé suffisamment efficace et fiable en vergers de pommiers pour que son utilisation soit recommandée à l'échelle commerciale. La première partie de cette étude (2004-2005) consistait à déterminer si certains matériaux constituant le piège pyramidal pourraient influencer l'efficacité de capture du piège. Des modèles réduits de ce piège ont été construits en bois (standard), en géotextile, en moustiquaire et en plastique et ont ensuite été testés en conditions contrôlées, dans le but de déterminer l'impact des facteurs abiotiques (période de la journée, température, ventilation et précipitations) sur les captures. Le piège pyramidal en géotextile a capturé plus d'individus (46 % des 1680 charançons) que les autres matériaux (bois: 36 %, moustiquaire: 37 %, plastique: 37 %) en conditions nocturnes. On a également observé une augmentation significative des captures de charançons lorsque la température augmentait (15, 20 et 25 °C). Ces résultats suggèrent que le géotextile peut être une alternative au bois pour l'amélioration des performances du piège. La seconde partie de cette étude (2005-2006) avait pour objectifs de comparer les captures, obtenues en vergers, du piège pyramidal miniature avec celles du piège de taille standard ainsi que d'établir une relation mathématique entre le nombre de captures et le nombre de dégâts obtenus en vergers. Un dispositif pairé (un piège standard et un piège miniature) a été utilisé autour de 15 pommiers durant 8 semaines en 2005 et 10 semaines en 2006, et les captures relevés deux fois par semaine. En 2005, le piège miniature a connu deux pics de captures (le 1er pic les 27 et 30 mai : 108 captures, 2e pic les 7 et 10 juin: 51 captures). Concernant l'effet de la taille des pièges, le piège de taille standard a capturé significativement plus d'individus pendant la floraison, mais le piège miniature a significativement mieux performé après la floraison. Une relation positive entre le nombre de captures (obtenues durant et après la floraison) et le nombre de dégâts observés (5 juillet) a également été établie pour le piège de taille standard et la version miniature. En 2006, le piège miniature a connu un seul pic important (les 5 et 8 mai: 33 captures). Le piège de taille standard a capturé significativement plus d'adultes que la version miniature durant la période précédant la floraison. Aucune corrélation n'a pu être établie entre les captures et les dégâts pour cette période. Les analyses de régression démontrent que pour des relations captures-dégâts en vergers, le piège de grande taille et le piège de petite taille ont des performances similaires. Toutefois, le piège de petite taille pourrait être plus avantageux car il est plus léger, plus facile à manipuler et moins coûteux à produire. Il semble possible d'établir une relation captures-dégâts lorsque les populations de charançons sont très importantes et qu'aucun ou peu de traitements visant ce ravageur aient été effectués. ______________________________________________________________________________ MOTS-CLÉS DE L’AUTEUR : Charançon de la prune, Dépistage, Pièges pyramidaux, Matériaux, Facteurs abiotiques.

Thèse doctorat : Bioinformatique : Villeurbanne, INSA : 2004. / Titre provenant de l'écran-titre. Bibliogr. p. 273-306. Publications de l'auteur p. 269-270.

Reproduction de : Thèse de doctorat : Écologie : Lyon 1 : 2008. / Titre provenant de l'écran titre. Bibliogr. p. 196-218.

"D. subobscura" ha colonitzat molt ràpidament l'oest dels dos continents americans extenent-se per la zona equivalent a la seva distribució en la zona Paleàrtica, clima mediterrani en el centre de la distribució, marítim occidental a latituds superiors i desèrtic a latituds inferiors.Eureka és la localitat que presenta una freqüència més elevada de "D. subobscura" al llarg de tot l'any, mentre que Davis presenta una freqüència intermitja i Gilroy una freqüència baixa, en el cas d'aquestes tres localitats hi ha un increment de la freqüència de l'espècie amb la latitud; l'abundància de "D. pseudoobscura" presenta un patró invers al de l'espècie colonitzadora essent més freqüent a Gilroy i menys a Eureka. Utilitzant totes les poblacions nord-americanes en que s'ha col.lectat "D.subobscura" en els últims 10 anys veiem que la freqüència de "D. subobscura" augmenta amb la latitud, essent més freqüent al nord; això pot ser un factor històric ja que va ser en el nord-oest (port Townsend, WA) on per primer cop es va detectar la colonització.Davis és la població que presenta uns majors índexs de diversitat i Eureka la que presenta uns majors índexs d'uniformitat al llarg de les captures; en relació a la temperatura a Davis hi ha variacions estacionals molt marcades mentre que a Eureka les condicions climàtiques són bastant constants al llarg de l'any. En l'estudi de la contribució de les variables ambientals a la diversitat observem que el component estació és el que contribueix més a explicar les diferències en la diversitat total de les poblacions (39.4%-50.4%) i oscil.la segons les variacions estacionals siguin més o menys marcades. La importància del component població representa el 26.4% de la diversitat total, essent les poblacions més diferents les més llunyanes i les que difereixen més pel que fa al clima i a la vegetació. El component any explica un percentatge molt baix de la diversitat total (1.5%-9.4%).Mitjançant l'anàlisi factorial de correspondències s'ha vist una associació entre les espècies del grup "obscura" de les tres localitats i els mesos de febrer i d'abril dels dos anys de captures, a excepció de "D. pseudoobscura" a Eureka que té una freqüència molt baixa i un minipic en el mes d'octubre. També s'ha observat associació entre les espècies del grup "melanogaster" i el mes d'octubre. Aquesta agrupació reflexa unes preferències ecològiques similars de les espècies del grup "obscura" sense importar de quina localitat provenen.Quan les poblacions mixtes de "D. subobscura" i "D. pseudoobscura" es mantenen en el laboratori mitjançant la tècnica de les transferències seriades allIarg del temps (Tipus I), hi ha sempre eliminació de "D. subobscura" a totes les temperatures (16º C, 18º C, 20º C i 22º C) i freqüències inicials (80%sub / 20%pse i 20%sub / 80%pse). En canvi els cultius monoespecífics de "D. subobscura" es mantenen perfectament en el laboratori utilitzant la mateixa tècnica i assoleixen valors de la seva capacitat de suport fins i tot superiors als de "D. pseudoobscura". L'eficàcia biològica de "D. subobscura" en els cultius mixtos començats alhora és la mateixa independentment de la temperatura a la que es manté el cultiu i de la freqüència inicial de l'espècie. El patró de desaparició de "D. subobscura" està molt influenciat per les condicions de laboratori (tipus de menjar, oscil.lacions de temperatura a les incubadores... ) o ritmes genètics interns de l'espècie (estacionalitat).Quan les poblacions mixtes de "D. subobscura" i "D. pseudoobscura" es mantenen en el laboratori mitjançant la tècnica del serial transfer Tipus 2 s'observa facilitació de "D. pseudoobscura" i inhibició de "D. subobscura" a qualsevol temperatura (18º C i 22º C),freqüència inicial (80%sub / 20%pse, 50%sub / 50%pse i 20%sub/ 80%pse) i densitat (200 i 600 individus). En els cultius control (Tipus 2) tant sols hi ha diferències entre espècies en relació a la productivitat a baixa densitat i 22 ºC, on la productivitat de "D. subobscura" és significativament superior a la de "D. pseudoobscura". Per tant en els cultius monoespecífics "D. subobscura" es desenvolupa sense cap problema. La supervivència i la productivitat de les dues espècies a baixa densitat presenten diferències significatives entre les dues temperatures, essent la supervivència major a 18ºC i la productivitat major a 22ºC. Les diferències degudes a la temperatura es veuen minimitzades quan la densitat de la població està al voltant de la seva capacitat de suport. L'anàlisi multivariant del factor densitat indica diferències significatives, essent la supervivència i la productivitat menors a alta que a baixa densitat. La productivitat augmenta a "D. subobscura" directament amb la freqüència inicial, mentre que a "D. pseudoobscura" augmenta inversament a la freqüència inicial. La competència intraespecfíca a "D.pseudoobscura" és major que la competència interespecífica, mentre que la competència interespecífica a "D. subobscura" és superior que la intraespecífica. La procedència de la soca de "D. subobscura" (Eureka, Davis o Gilroy) no afecta l'èxit competitiu d'aquesta espècie envers "D. pseudoobscura", la qual cosa es pot esperar donat el curt perfode de temps transcorregut des de l'inici de la colonització.En els experiments realitzats mitjançant la tècnica del serial transfer Tipus I però mantenint els cultius a diferents intèrvals de temperatures variables, s'ha observat també eliminació de "D. subobscura" en els cultius mixtos, en aquest cas degut a la prácticamente nul.la productivitat d'aquesta espècie.Analitzant les dades recollides a Nord-Amèrica a totes les poblacions col.lectades, observem que aquelles localitats que presenten freqüències elevades de "D. subobscura" presenten alhora freqüències baixes de "D. pseudoobscura" i viceversa. Això ens fa pensar que "D. subobscura" sols ha pogut colonitzar amb més eficàcia aquelles àrees en que la freqüència de "D. pseudoobscura" era baixa i per tant podríem dir que ambdues espècies competeixen quan estan a la natura a l'igual que fan en el laboratori. Un aïllament en l'espai, ocupant "D. subobscura" nínxols ecològics buits o al menys no ocupats per "D. pseudoobscura", i l'aïllament en el temps poden haver estat els mecanismes que han permès la colonització de Califòrnia per part de "D. subobscura". / "D. subobscura" is well established in the three populations studied from California (Eureka, Davis and Gilroy); and reaches its pick of maximum abundance in winter or spring depending upon the locality. The frequency of the three "obscura" group species varies with the locality; in Eureka (the northern population) "D. subobscura" and D. azteca" are the more abundant, Davis (in the Central Valley) bas a medium percentage of "D. subobscura" and a higher percentage of "D. pseudoobscura", and Gilroy (the southern population) has a very high frequency of "D. pseudoobscura" being the dominant species through the year with the exception of autumn. With the correspondence analysis a clear association bas been noticed between the "obscura" group species of the three localities and the months of February and April 88-89, which shows similar ecological preferences for those species. The interspecific competition between "D. pseudoobscura" and "D. subobscura" has been studied in the 1aboratory with the serial transfer technique Type 1 (long-time experiments), Type 2 (short-time experiments) and Type 3 (long-time experiments with variable temperatures). In Type I and Type 3 experiments "D. subobscura" is eliminated in a few weeks, quicker in Type 3 due to the almost null productivity of this species. In Type 2 experiments "D. subobscura" is at a great disadvantage al all the temperatures, densities and initial frequencies of each species used, especially regarding the productivity variable. The control populations of "D. subobscura" for the three experiments don't show any problems and some time even reach higher numbers than those of "D .pseudoobscura". The colonization of areas where "D. pseudoobscura" presents a low frequency can be one of the mechanisms shown by "D. subobscura" in order to avoid competition in natural populations.

Thèse. / Bibliogr., 40 p.

Th. doct.-ing.--Sci. agron.--Nancy--I.N.P.L., 1981.

Les insectes comestibles tels que le ver de farine (Tenebrio molitor) constituent une source protéique émergente en Occident en prévision des défis de sécurité alimentaire reliés à l’augmentation de la population. Le défi majeur étant l’acceptabilité, un des leviers pour contrer cette problématique est d’incorporer les insectes, matrice riche en protéines, sous forme d’ingrédients (concentrés ou isolats protéiques) à des matrices alimentaires complexes faisant déjà partie intégrante des habitudes de consommation. Toutefois, les connaissances sur ce type de protéines non conventionnelles restent à développer. À titre d’exemple, bien que la production de concentrés protéiques d’insectes comestibles comporte certaines étapes clés telles que la délipidation, il n’existe toujours aucune méthode d’extraction officielle. Malgré que diverses méthodes de délipidation aient été étudiées, l’extraction des lipides de la matrice d’insectes par l’hexane est à ce jour la méthode la plus utilisée. Toutefois, son effet sur la modification du profil des protéines et de leurs propriétés fonctionnelles est actuellement inconnu. Par conséquent, l’objectif du mémoire de maîtrise vise à évaluer l’effet d’une délipidation à l’hexane sur le profil protéique du ver de farine, sa solubilité et son pouvoir moussant. Les résultats ont montré que l’étape de délipidation permettait d’augmenter la teneur protéique des ingrédients d’insectes. Ils ont aussi montré que les profils protéiques des ingrédients bruts (non délipidés) et délipidés étaient similaires, peu importe le traitement appliqué. Cependant, certaines différences spécifiques (e.x. hexamerine 2) entre les protéines majeures des différents extraits ont été identifiées. De plus, il a été observé que l’étape d’extraction des lipides diminuait la solubilité des protéines des extraits près du point isoélectrique et augmentait drastiquement le pouvoir moussant des ingrédients. Par conséquent, la délipidation à l’hexane intégrée dans le processus de production d’ingrédients de T. molitor semble essentielle afin d’augmenter leur teneur protéique et d’améliorer certaines de leurs fonctionnalités. / There is a growing interest in the use of insects such as mealworms (Tenebrio molitor) as an alternative protein source in many Western countries in anticipation of the food security challenges related to the worldwide population growth. Nevertheless, food neophobia represents the major challenge which negatively affects the social acceptability of this alternative food resource. It was suggested that the integration of edible insects as food ingredients (protein concentrate or isolate) in different food formulations could enhance the consumer acceptability. However, the knowledge surrounding this unconventional protein source is scarce. For instance, while the defatting process of edible insects represents the first step to produce protein ingredients, there is still no official defatting method. Multiple defatting methods have been explored in the literature. The most efficient method for lipid removal from the solid insect matrix remains conventional solvent extraction with hexane. However, its impact on protein profiles and techno-functionality is still unclear. Consequently, the aims of this work were to compare the protein profile of hexane-defatted and non-hexane-defatted T. molitor meals and protein extracts and to evaluate hexane’s impact on protein solubility and foaming properties. Results showed that hexane-defatting of T. molitor meal increased the total protein content of the insect ingredients. Profiles for major proteins were similar between hexane-defatted and non-defatted samples. However, some specific differences (e.g. hexamerin 2) were observed and characterized by proteomic tools. The defatting step reduced the solubility of T. molitor protein extracts near the isoelectric point, and drastically increased the foaming capacity of the hexane-defatted fractions. Consequently, we conclude that the hexane-defatting step is essential to produce high-value added T. molitor ingredients with increased protein content and improved functionality.