Aquesta tesi doctoral centra l'atenció en la participació dels propietaris en el cooperativisme i l'associacionisme agrari del primer terç del segle XX, com una de les expressions de la reorganització dels interessos agraris després de la crisi del final del segle XIX. Fins aleshores aquest grup social havia ocupat una posició dominant en el conjunt de la societat; però el procés d'industrialització i la crisi agrària finisecular van debilitar la seva posició econòmica i el seu predomini social. La seva resposta a aquesta situació fou un intent de recuperar aquella posició hegemònica per mitjà de l'acció col·lectiva. El cooperativisme constituïa un instrument fonamental per a l'adopció de les noves tècniques agràries i també una oportunitat per reconstituir les solidaritats verticals en el si de la societat rural i, d'aquesta manera, neutralitzar la conflictivitat social. La tesi s'estructura en dues parts diferenciades en funció de l'àmbit d'anàlisi, amb quatre capítols en cadascuna i els seus corresponents apèndixs. La primera aborda la participació dels propietaris en l'associacionisme agrari a Catalunya, centrant-se fonamentalment en el model associatiu de les cambres agrícoles i destacant el protagonisme de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre en l'organització dels interessos agraris. La segona utilitza la comarca del Vallès Oriental com a banc de proves de la primera, i en ser un àmbit més reduït, permet ésser més exhaustiu en la descripció del moviment associatiu, identificar als seus protagonistes i analitzar la seva resposta als canvis econòmics i socials que es van produir durant el primer terç del segle XX.Una de les conclusions principals és la capacitat d'organització que va demostrar la classe propietària, en contra del tòpic de la suposada apatia i desmobilització del món rural. Durant la crisi els propietaris van aconseguir convertir-se en els intèrprets dels "interessos agraris" davant dels poders públics i liderar la mobilització social. Van encapçalar la lluita contra la plaga de la fil·loxera, les demandes de protecció aranzelària, la protesta contra la fiscalitat o la defensa dels productes agraris enfront dels industrials (en la qüestió dels alcohols, per exemple). Després, durant tot el primer terç del segle XX, molts propietaris s'implicaren en la creació d'associacions agrícoles (des de sindicats i cooperatives locals, fins a federacions i associacions d'àmbit regional) fins a constituir una densa malla en tot el territori, amb un vèrtex central en l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Dues característiques van predominar en aquestes associacions: l'orientació cooperativa i l'interclassisme. La majoria de sindicats i cooperatives eren associacions mixtes, de propietaris i pagesos, encara que els primers acostumaven a ocupar-ne els llocs dirigents. El cooperativisme era indispensable per atraure els pagesos a les associacions liderades pels propietaris, per impulsar la modernització tècnica i econòmica de l'agricultura, i per reforçar les solidaritats verticals. Tanmateix, sovint els propietaris van prioritzar la mobilització social a l'acció cooperativa (com va succeir, per exemple, en el cas de les cambres agrícoles). A més, l'intent de vehicular formes de control social va tenir un resultat limitat, atès que la recuperació de la posició hegemònica dels propietaris depenia de la possibilitat de mantenir la seva posició econòmica, i això, després de la crisi agrària del final del segle XIX, fou cada cop més difícil. / This doctoral thesis focuses on the role of landowners in cooperativism and agrarian associations during the first third of the 20th century, as one of the pillars of the reorganization of agrarian interests after the crisis of the late 19th century. The major role played by this social group until that time in the whole of society decreased as the industrialization process and the end-of-century agrarian crisis weakened its economic position and social predominance. The landowners responded to this situation by attempting to win back their earlier position by means of collective action. Cooperativism was a fundamental tool in the adoption of new agrarian techniques, as well as an opportunity to re-establish vertical solidarities in agrarian society, and thereby neutralize social conflict. The thesis is organized into two parts each consisting of four chapters and the corresponding appendices. The first part deals with the participation of landowners in agrarian associations in Catalonia, and records diferent projects (especially those carried on by the chambers of agriculture), focusing on the role played by one association, the Institut Agrícola Català de Sant Isidre, in the organization of agrarian interests. In the second part of the thesis, this interpretation is applied to the Catalan department of Vallès Oriental. The study in a circumscribed environment allows for a more exhaustive description of the association movement, the identification of its key actors, and an analysis of the response to economic and social changes during the first third of the 20th century. One of the main conclusions of the thesis is the capacity of the landowners' class to organize itself, a finding that challenges the widely-held view that the rural world was apathetic and reluctant to mobilize. During the crisis, owners eventually became the champions of "agrarian interests" and led social mobilization. They led campaigns against the phylloxera plague, demands for protective tax measures, protests against taxation, or the defence of agrarian products against industrial products (in the question of alcohols, for instance). Later, during the first third of the 20th century, many landowners set up agrarian associations (from unions and local cooperatives to federations and associations at regional level), forming an active network based in the Institut Agrícola Català de Sant Isidre and with contacts throughout the country. These associations had two main characteristics: its cooperativism and its desire to cross class barriers. Most cooperatives were mixed associations of landowners and peasants, although owners were usually the leaders. Cooperativism was fundamental in attracting peasants to the associations led by owners, in promoting the technical and economic modernization of agriculture and in reinforcing solidarity throughout the rural society. Nevertheless, landowners often gave priority to social mobilization over cooperative action (as was the case with the chambers of agriculture). Moreover, the attempt to introduce forms of social control achieved only limited results, since the recovery of the landowners' hegemonic position depended on the maintaining their economic position, and this, after the crises of the late 19th century, became more and more difficult.