[ES] Esta tesis doctoral se enfoca en explorar las potencialidades discursivas que se dan al construir una genealogía situada del arte de acción. Nuestra investigación se centra en el concepto de «lo mínimo» y analiza una serie de ideas que ayudan a definir tipologías específicas en este campo. En particular, utilizamos tres conceptos clave que nos guían en un recorrido histórico del arte de acción, destacando sus convergencias en lo mínimo perceptible -un sutil acontecimiento de la experiencia-, el espacio mínimo -una vacuidad experiencial- y el tiempo mínimo -un instante elusivo de experiencia-. Para lograr este objetivo, hemos desarrollado una narrativa híbrida, una suerte de historia acumulativa, que busca identificar repeticiones y elementos comunes en las prácticas artísticas que tomamos como objetos de estudio. Para respaldar nuestros argumentos, consideramos los contextos políticos y cronológicos específicos en los que estas prácticas surgieron, y utilizamos expresiones discursivas que ayudan a dar un sentido más completo y situado a nuestra interpretación. / [CA] Aquesta tesi doctoral s'enfoca a explorar les potencialitats discursives que es donen en construir una genealogia situada de l'art d'acció. La nostra investigació se centra en el concepte de «el mínim» i analitza una sèrie d'idees que ajuden a definir tipologies específiques en aquest camp. En particular, utilitzem tres conceptes clau que ens guien en un recorregut històric de l'art d'acció, destacant les seues convergències quant el mínim perceptible -un subtil esdeveniment de l'experiència-, l'espai mínim -una vacuïtat experiencial- i al temps mínim -un instant elusiu d'experiència-. Per a aconseguir aquest objectiu, hem desenvolupat una narrativa híbrida, una espècie d'història acumulativa, que busca identificar repeticions i elements comuns en les pràctiques artístiques que prenem com a objectes d'estudi. Per a recolzar els nostres arguments, considerem els contextos polítics i cronològics específics en els quals aquestes pràctiques van sorgir, i utilitzem expressions discursives que ajuden a donar un sentit més complet i situat a la nostra interpretació. / [EN] This doctoral thesis focuses on exploring the discursive potentials that arise when constructing a situated genealogy of action art. Our research centers on the concept of «the minimal» and analyzes a series of ideas that help define specific typologies in this field. Particularly, we employ three key concepts that guide us through a historical journey of performance art, highlighting their convergences regarding the minimally perceptible -a subtle occurrence of experience-, minimal space -an experiential void- and minimal time -an elusive moment of experience-. To achieve this goal, we have developed a hybrid narrative, a sort of cumulative history, that seeks to identify repetitions and common elements in the artistic practices we take as objects of study. To support our arguments, we consider the specific political and chronological contexts in which these practices emerged and utilize discursive expressions that contribute to a more comprehensive and situated interpretation. / Porras Soriano, Á. (2023). No pasa nada. Vinculaciones discursivas en torno al arte de acción mínima [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/201112

[ES] Existe una línea de progresión en el arte contemporáneo de propuestas que parten o abordan la nada o casi nada, que prefieren los apenas, los sutiles, el movimiento mínimo, la inacción o la desaparición. Esta tesis doctoral aborda esa tendencia en las últimas dos décadas en las artes que utilizan el cuerpo y la experiencia para tratar de entender aquello que mueve a sus creadores y creadoras y el lugar que ocupan en el sistema cultural actual. Para ello, el estudio sitúa los trabajos en el contexto en el que se desarrollan, identificando el movimiento, la productividad y la hipervisibilidad como tres de las características definitorias más destacadas de la contemporaneidad. Además, los conecta con la década de los sesenta y conceptos como el de desmaterialización, y los vincula con otra tradición, la del deseo de huida y de autoexclusión en el arte. Por medio de una investigación a través de la práctica artística que aúna proyectos personales, jornadas y exposiciones colectivas en los que se actúa como disparadora, o a través de la participación en proyectos de otros y otras artistas de referencia y grupos de investigación, la indagación ofrece un estudio agrupado alrededor de tres grandes conceptos o actos: el de desaparecer uno o una misma; el de hacer de la desaparición y la inacción el motor, medio u objetivo de la obra; y el de la repetición como forma de hacer de nuevo que las cosas sucedan, poniendo el cuerpo, reescribiendo lo acontecido y abriendo grietas en un futuro que huye de aquel esperable y pautado de antemano. El malestar, la crisis de la presencia o la anomalía como punto de partida, junto con la eficiencia de lo discreto y silencioso propios de ideas orientales o las prácticas que intentan interpelar, ser habitadas, afectar y dejarse afectar, recorren unas páginas de personajes en fuga. Más que ponerse a correr u optar por la confrontación, estos creadores y creadoras prefieren detenerse y retirarse como particular forma de rechazo, acto de habla o posible salida al modo hegemónico de ser y estar. / [CA] Existeix una línia de progressió en l'art contemporani de propostes que parteixen o aborden el no-res o quasi res, que prefereixen els a penes, els subtils, el moviment mínim, la inacció o la desaparició. Aquesta tesi doctoral aborda aqueixa tendència en les últimes dues dècades en les arts que utilitzen el cos i l'experiència per a tractar d'entendre allò que mou als seus creadors i creadores i el lloc que ocupen en el sistema cultural actual. Per a aconseguir aquesta fi, l'estudi situa els treballs en el context en el qual es desenvolupen, identificant el moviment, la productivitat i l'híper-visibilitat com tres de les característiques definitòries més destacades de la contemporaneïtat. A més, els connecta amb la dècada dels seixanta i conceptes com el de desmaterialització, i els vincula amb una altra tradició, la del desig de fugida i d'autoexclusió en l'art. Per mitjà d'una investigació a través de la pràctica artística que uneix projectes personals, jornades i exposicions col·lectives en les quals s'actua com disparador, o a través de la participació en projectes d'altres artistes de referència i grups d'investigació, la indagació ofereix un estudi agrupat al voltant de tres grans conceptes o actes: el de desaparéixer un o una mateixa; el de fer de la desaparició i la inacció el motor, mitjà o objectiu de l'obra; i el de la repetició com a manera de fer de nou que les coses succeïsquen, posant el cos, reescrivint l'esdevingut i obrint escletxes en un futur que fuig d'aquell esperable i pautat prèviament. El malestar, la crisi de la presència o l'anomalia com a punt de partida, juntament amb l'eficiència del discret i silenciós, propis d'idees orientals, o les pràctiques que intenten interpel·lar, ser habitades, afectar i deixar-se afectar, recorren unes pàgines de personatges en fuga. Més que posar-se a córrer o optar per la confrontació, aquests creadors i creadores prefereixen aturar-se i retirar-se com a particular forma de rebuig, acte de parla o possible eixida a la manera hegemònica de ser i estar. / [EN] There is a line of progression in contemporary art in which proposals begin or go through nothingness or almost nothing, preferring the few, the subtle, the minimal movement, the non-action, or the disappearance. This doctoral thesis deals with the art trend of the last two decades which uses the body and the experience to attempt to understand what moves its creators and the place this tendency and these artists occupy in the current cultural system. To this end, this study places works in their context, identifying movement, productivity, and hypervisibility as three of the most prominent defining features of contemporaneity. Furthermore, this dissertation connects these works to the sixties and concepts such as dematerialization as well as links them to another tradition related to the desire to escape and of self-exclusion in art. Through art practice-based research which combines personal projects, events, and group exhibitions, in which the researcher acts as a trigger, or through the participation in projects by reference artists and research groups, this inquiry offers a study gathered around three main concepts or acts: disappearing oneself; making disappearance and non-action the starter engine, the medium, or the objective of the work; and considering repetition as a way of making things happen again, using the body, rewriting what happened and opening gaps in a future which flees from what one expected and established in advance. The malaise, the crisis of the presence, or deviation are the starting points. Along with that, the effectiveness of the discreet and the silent, which are characteristic of oriental ideas, or the practices which try to challenge, to be inhabited, to move and to be moved run through pages with characters on the run. Rather than running from or opting for confrontation, these creators prefer to stop and withdraw themselves as a particular form of rejection, speech act, or a possible exit from the hegemonic way of being and to be. / Martí Prades, O. (2021). Acción mínima y pulsión de reducción en propuestas performativas contemporáneas: estudio práctico en tres actos [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/166440