Memoria para optar al Título Profesional de Médico Veterinario / Los bosques templados del sur de Chile se encuentran aislados geográficamente, lo que ha generado que concentren un alto porcentaje de endemismo tanto de flora como de fauna. Por este motivo son considerados ecosistemas de gran importancia para la conservación de la biodiversidad global sin embargo a pesar de esto, este tipo de ecosistemas han sido deteriorados por actividades antrópicas, por lo que se hace necesario el uso de herramientas de monitoreo para cuantificar el daño. Frente a esto, surge como opción el uso de especies indicadoras. Así, el presente trabajo aborda de forma cuantitativa, la utilidad de tres especies de aves rapaces: Milvago chimango, Caracara plancus y Strix rufipes, como indicadoras de degradación del bosque nativo en el sur de Chile, por medio del uso de modelos de ocupación. Para la realización de esta memoria, se utilizaron datos recolectados en el contexto de un proyecto FONDECYT 11110027, el cual tuvo una duración de tres años (2011-2014) y se llevó a cabo en la Cordillera de la Costa de las Regiones de Los Ríos y Los Lagos, la Provincia de Palena y la isla de Chiloé. Mediante el uso de modelos de ocupación, se modeló la probabilidad de ocurrencia de cada especie () en relación con variables del paisaje asociadas al estado de conservación del bosque nativo. Por otro lado, la detectabilidad de cada especie se modeló contra seis variables que pueden afectar la eficiencia del monitoreo. Se evaluaron 69 modelos para M. chimango, 100 modelos para C. plancus y 101 modelos para S. rufipes, de los cuales se escogieron los mejores para cada especie, entre los que mostraron un AIC menor o igual a 2. Los valores estimados para C. plancus fueron imprecisos y se consideraron no informativos. Por otro lado, Strix rufipes no mostró una respuesta significativa con respecto a las variables ambientales utilizadas en este estudio, lo que sugiere que no resultó ser una especie sensible a la escala trabajada. Por el contrario, Milvago chimango cumple prácticamente con todos los requisitos esperados en un buen indicador de degradación de bosques. Por lo tanto, este estudio sugiere, que las especies generalistas también pueden ser buenos indicadores del nivel de degradación de bosques nativos. / The temperate forests of southern Chile are geographically isolated, which has led to concentrate a high percentage of endemic species of flora and fauna. Therefore, they are considered of great importance for the conservation of global biodiversity ecosystems, yet and despite this, these ecosystems have been damaged by human activities making use of monitoring tools necessary to quantify the damage. Against this, the use of indicator species emerges as an alternative. Thus, this paper discusses quantitatively the usefulness of three species of birds of prey: Milvago chimango, Caracara plancus and Strix rufipes, as indicators of native forests degradation in southern Chile, through the use of occupation models. For the realization of this thesis, data was obtained as part of a FONDECYT 11110027 project, which lasted for three years (2011-2014), and was held in the Cordillera de la Costa of Los Ríos and Los Lagos Regions, Palena Province and Chiloé Island. Using models of occupation, the probability of occurrence of each species () in relation to landscape variables associated with the condition of the native forest was modeled. On the other hand, the detectability of each species was modeled against six variables that can affect the efficiency of monitoring. 69 models for M. chimango, 100 models for C. plancus and 101 models for S. rufipes were evaluated from which the best for each species were chosen, among those who showed AIC less or equal to 2. Estimated values for C. plancus were considered imprecise and uninformative. On the other hand, Strix rufipes showed no significant response regarding the environmental variables used in this study, suggesting that it is not a sensitive species at the selected scale. Contrastingly, Milvago chimango meets all requirements expected as a good indicator of forest degradation. Therefore, this study suggests that generalist species can also be good indicators of the level of degradation of native forests. / Financiamiento: Proyecto Fondecyt 11110027.

Change in species geographic ranges is a natural phenomenon, but the rate and magnitude of such change has significantly increased due to anthropogenic causes. The rate at which a population spreads/contracts through space is a function of the rates of population growth and dispersal, coupled with density-dependence. Human-induced environmental changes can lead to variation in density-independent components of local birth or death rates through deterministic process (e.g. impoverishment/increase of habitat and food resources), thus pushing populations toward positive/negative growth. Moreover, spatial range constraints, such as dispersal, and density-dependence may also limit population growth and range expansion, beyond environmental characteristics. The main goal of this thesis is to explore the role played by ecological factors such as habitat and food availability, spatial range constraints and density-dependence in the expansion of a species through human-transformed environments. For this purpose, I use as a study model an expanding population of the marsh harrier living in an agricultural landscape of the Ebro Valley (northeastern peninsular Spain). Results obtained in this thesis suggest that environmental factors, sociability, dispersal constraints and density-dependent mechanisms may play an important role in the distribution of a species. Marsh harrier breeding numbers had been greatly reduced in previous decades (1960-1980) mainly due to organochlorine pesticides, drainage of wetlands and direct persecution. Thus, at least part of their increase in recent decades may represent population recovery following reductions in organochlorine use and direct persecution. However, the species may also have benefited from the spread of human-made structures such as artificial ponds and reservoirs related to agricultural intensification, for breeding and from their surrounding herbaceous crops for hunting. At a local scale, individual variation in density-dependence for productivity and settlement patterns may have favoured dispersal of some individuals to new empty habitat patches, while others aggregated around traditional areas. However, at a large scale (i.e., across peninsular Spain), the breeding population of marsh harriers seems to be spatially constricted beyond environmental variables. This result indicates that potential habitat for marsh harriers still exists for further expansions in the Iberian Peninsula (at least at the spatial resolution of our analyses, which does not allow us to consider smaller scale processes that may restrict the species distribution such as local food abundances or pesticides). Potential consequences of this expansion for other species should be considered in order to properly conserve biodiversity in a world of change. / En aquesta tesi s’analitza el paper que desenvolupen factors ecològics com l’hàbitat i la disponibilitat d’aliments, les limitacions espacials i la denso-dependència en l’expansió d’una espècie en ambients transformats per l’home. S’utilitza com a model d’estudi l’arpella Circus aeruginosus en una zona agrícola de la Península Ibèrica, a la part oriental de la Vall de l’Ebre. Els resultats d’aquesta tesi indiquen que tant els factors ambientals, de sociabilitat, les limitacions dispersives i els mecanismes de denso-depèndecia poden jugar un paper important en la distribució d’una espècie. La població d’arpella s’havia reduït en dècades anteriors (1960-0980) degut principalment a l’assecament i contaminació de les zones humides on criava, a l’ús de pesticides i a la persecució directa per part de l’home. Si bé, part de l’augment que la població ha experimentat en els darrers anys podria ser degut a la recuperació de la seva població després de la reducció en l’ús d’organoclorats i en la seva persecució per part d l’home, l’espècie també s’hauria beneficiat en els darrers anys de l’increment d’estructures artificials, com embassaments i basses de reg artificials relacionades amb l’agricultura, e l’espècie utilitza per nidificar i dels cultius herbacis del voltant per caçar. A escala local, la variació individual en els efectes de la denso-dependència en la productivitat i patrons d’assentament, podrien haver afavorit la dispersió d’alguns individus a noves localitats buides, mentre altres individus amb una resposta diferent a la densitat s’agregaven al voltant de zones ja ocupades. A escala de la Península Ibèrica, l’àrea de distribució de l’arpella encara es veuria limitada, per factors espacials diferents al clima i al tipus d’hàbitat, indicant que encara hi hauria hàbitat potencial per a l’espècie (com a mínim a la resolució espacial de les nostres anàlisi, que no permeten considerar processos a escala local). Les possibles conseqüències de l’expansió d’aquesta i altres espècies haurien de ser considerades per tal de conservar adequadament la biodiversitat en l’actual escenari de canvi global.