Le rôle de l'État dans la gouvernance est de plus en plus remis en question par les dynamiques territoriales changeantes et les sociétés en évolution dans le cadre de la mondialisation. Le partage des pouvoirs politiques concernant les institutions publiques et les organismes sociaux est souvent réclamé et des rapports de force se créent alors entre l'État central et les régions, surtout quand celles-ci correspondent à des nations minoritaires. La présence de plusieurs paliers de gouvernement peut répondre à ces demandes. Nous aborderons la question de la gouvernance et du régionalisme institutionnel dans une approche multiscalaire. Dans le cas de la Catalogne en Espagne, la mise en place d'une gouvernance régionale joue un rôle prépondérant dans le débat au sein de l'État espagnol. Pour ce faire, la Catalogne se dota d'un outil juridique afin de pouvoir réclamer une place plus importante dans la gouvernance de son territoire : Le Statut Catalan de 2006. Ce dernier devrait permettre aux Catalans de négocier avec l'Espagne le partage des pouvoirs. À partir des résultats d'une enquête réalisée sur le terrain et d'analyses de périodiques, notre ouvrage abordera les innovations sociales nécessaires pour l'application du Statut Catalan, et ce à travers une analyse des rapports de force entre les territoires, les mouvements sociaux, les organisations nationales. Notre recherche essaie de répondre à la question suivante : quelles sont les incidences du nouveau Statut catalan de 2006 sur l'affirmation culturelle de la Catalogne dans un contexte de globalisation et d'ouverture? L'hypothèse soutenue dans la recherche est que le modèle de gouvernance que permet le nouveau Statut catalan facilite le développement de la culture, de la langue et des institutions culturelles car il est un foyer incubateur d'innovation et d'intégration avec les autres nations européennes. Notre analyse révèle que les enjeux autour des nations sans État restent complexes et que la protection de la culture forgée dans l'identité de ces nations est la clé pour le développement de ces sociétés. Le Statut catalan de 2006 est un outil qui procure aux acteurs des moyens pour protéger leur culture mais aussi pour la diffuser. L'accès à une plus grande autonomie politique favorisée par le nouveau Statut de 2006 a permis l'épanouissement et la valorisation de la culture catalane malgré les obstacles auxquels l'adoption de ce Statut fut confrontée. ______________________________________________________________________________ MOTS-CLÉS DE L’AUTEUR : nationalisme, affirmation culturelle, Catalogne, Statut d'autonomie, gouvernance multiscalaire, Union Européenne

Thèse (M.A.)--Université Laval, 2004. / Bibliogr.: f. 140-146. Publié aussi en version électronique.

Tesis doctoral--Universidad de Barcelona. / Bibliogr. p. 271-306.

Titre de l'écran-titre (visionné le 4 mars 2024) / Basé sur un terrain de recherche multisitué dans la Communauté autonome basque et la Catalogne en 2021, ce mémoire aborde dans une perspective comparative les réorientations des dynamiques des langues basque et catalane dans leurs communautés autonomes respectives en Espagne. Ancrée dans l'anthropologie du langage, cette étude analyse et compare les enjeux contemporains des pratiques langagières des locutorats et des efforts de pérennisation de ces langues après plus de cinquante ans d'aménagement linguistique. Cette recherche révèle une tension entre deux tendances dominant les pratiques et les imaginaires entourant les langues basque et catalane qui varient en fonction d'une valeur identitaire ou utilitaire attribuée aux langues. Ce clivage, variable selon les zones sociogéographiques et renforcé par les phénomènes de la globalisation, a des effets sur l'usage public des langues, l'efficacité de leur transmission, et l'engagement pour la militance linguistique, en plus d'impacter les vécus identitaires et expérientiels des locutorats. Les acteurs de la pérennisation basques et catalans, dans des momentum distincts, abordent désormais les défis inhérents en misant sur des référents, des ressources et des pratiques partagées afin de favoriser l'apprentissage et l'usage de la langue régionale chez l'ensemble des habitants des communautés autonomes. L'analyse comparative montre que, dans des contextes où la valeur des langues apparait identitaire ou utilitaire, la stratégie de normalisation langagière s'avère non viable comme objectif à long terme pour la pérennisation de l'euskera et du catalan. Par conséquent, alors que leurs locutorats s'appuient de plus en plus sur une idéologie d'authenticité réinventée et flexible axée sur l'appartenance à la communauté pour légitimer leurs pratiques, celle-ci constitue une piste intéressante pour réorienter les efforts de pérennisation langagiers, conciliant le local et le global. Les acteurs de ce secteur en sont conscients et commencent à emprunter cette piste où la langue a le potentiel d'acquérir une valeur nouvelle, lui permettant de continuer à être apprise, utilisée et, surtout, vécue. / Based on multi-sited fieldwork conducted in 2021 in the Basque Country and Catalonia, this thesis draws on a comparative approach to examine the reorientation of the dynamics of the Basque and Catalan languages in these autonomous communities in Spain. Rooted in the anthropology of language, this study analyses and compares the issues at stake in the language practices of speakers and the efforts to promote and perpetuate these languages in contemporary settings, after fifty years of language planning. This research highlights a tension between two trends in the practices and imaginaries concerning Basque and Catalan languages that vary according to an identitarian or utilitarian value attributed to languages. This divide, which differs across socio-geographical zones and is enhanced by the phenomena of globalization, has effects on the public use of languages, the efficiency of their transmission, and the commitment in linguistic militancy. This divide also impacts the identity and lived experiences of the speakers. Although agents of the Basque and Catalan languages sustainability efforts are working in distinct momentum, they now tackle the related challenges by relying on shared referents, resources, and practices to promote the learning and use of the regional language by all inhabitants of the autonomous communities. The comparative analysis shows that, in contexts where the value of languages appears either identitarian or utilitarian, the strategy of language normalisation proves unsustainable as a long-term objective for Basque and Catalan languages. Therefore, while these speakers rely increasingly on a reinvented and flexible ideology of authenticity focused on community membership to legitimize their practices, it appears as an interesting way to reorient Basque and Catalan sustainability efforts in a way to balance the local and the global. The agents of this sector are aware of it and begin to follow this path where regional languages may have the potential to acquire new value, enabling it to continue to be learned, used and, above all, lived. / Ikerlan honek 2021ean Euskal Autonomia Erkidegoan eta Katalunian egindako landa-lan batean du oinarria, eta euskarak eta katalanak zeinek bere erkidego autonomoan dituzten dinamiken orientazio eta berrorientazioak aztertzen ditu ikuspegi konparatibo batetik. Hizkuntzaren antropologiatik egindako ikerketa honek euskal eta katalan hiztunen hizkuntza-praktiken erronkak aztertu eta alderatu ditu, bai eta gaur egungo testuinguruan hizkuntza hauek sustatzeko eta iraunarazteko egiten diren ahaleginak ere, batean zein bestean hizkuntza-plangintza egiten hasi zirenetik 50 urte baino gehiago igaro diren honetan. Ikerketa honek etengabeko tentsioan dauden bi joera nagusi erakusten ditu euskara eta katalana inguratzen dituzten praktika eta iruditerietan, hizkuntzei egozten zaien balio identitario edo utilitarioaren arabera aldatzen direnak. Eremu soziogeografikoen arabera aldakorra den eta globalizazioaren fenomenoek indartzen duten bereizketa horrek eragina du hizkuntzen erabilera publikoan, haien transmisioaren eraginkortasunean eta militantzia linguistikoaren engaiamendu eta interesean; gainera, ondorioak ditu hiztunen bizipen identitario eta esperientziazkoetan. Hizkuntzen erronkei aurre egiteko, euskararen eta katalanaren iraupenaren aldeko eragileek, nahiz eta erritmo desberdinetan ari diren, partekatutako erreferente, baliabide eta praktikak lehenesten dituzte gaur egun hizkuntza erregionalaren ikaskuntza eta erabilera erkidego autonomoetako biztanle guztien artean bultzatzeko, edozein direlarik ere haien hizkuntza, jatorria eta lanbidea. Azterketa konparatiboak erakusten duenez, hizkuntzen balioa oraindik ere identitario edo utilitario moduan agertzen den testuinguruetan, hizkuntz normalizazioaren estrategia ez da epe luzeko helburu moduan bideragarria suertatzen euskararen eta katalanaren iraupenerako. Ondorioz, badirudienez hiztunak, beren praktikak legitimatzeko, erkidegoaren parte izatearen sentimenduan ardaztutako autentikotasun-ideologia berrasmatu eta malgu batean oinarritzen direla, hori pista interesgarria litzateke euskara eta katalana sustatzeko eta iraunarazteko egiten diren ahaleginak berrorientatzeko eta tokiko errealitateak eta errealitate globala uztartzeko. Hain zuzen ere, ikerketako datuek erakusten duten bezala, sektore honetako eragileak jakitun dira horretaz, eta hasiak dira pista horri jarraitzen, oharturik hizkuntzak balio berri bat bereganatzeko boterea daukala, eta balio berri horrek aukera emango diola ikasia, erabilia eta, batez ere, bizia izaten jarraitzeko. / A partir d'un estudi en diversos espais de la Comunitat Autònoma Basca i de Catalunya l'any 2021, aquesta tesi aborda des d'una perspectiva comparada les reorientacions de les dinàmiques del basc i del català a les seves respectives comunitats autònomes a Espanya. A partir de la disciplina de l'antropologia de la llengua, aquest estudi analitza i compara els reptes contemporànies de les pràctiques lingüístiques dels parlants i els esforços per promoure aquestes llengües, després de més de cinquanta anys de planificació lingüística. Aquest estudi revela una tensió entre dues tendències dominant les pràctiques i els imaginaris entorn del basc i el català, que varien en funció del valor identitari o utilitari atribuït a les llengües. Aquesta fractura, que varia segons els àmbits sociogeogràfics i ve reforçada pels fenòmens de globalització, té efectes en l'ús públic de les llengües, l'efectivitat de la seva transmissió, i el compromís per l'activisme lingüístic, a més d'incidir en la identitat i les vivències identitàries i experiències dels parlants. Els actors de la sostenibilitat basca i catalana, encara que amb impulsos diferents, aborden els reptes inherents apostant per referències, recursos i pràctiques compartides per promoure l'aprenentatge i l'ús de la llengua regional entre tots els residents de les comunitats autònomes. L'anàlisi comparativa mostra que, en contextos en què el valor de les llengües apareix ja sigui en termes d'identitat o d'utilitat, l'estratègia de normalització lingüística es mostra inviable com a objectiu a llarg termini per a la sostenibilitat del basc i el català. En conseqüència, quan els seus parlants aposten cada cop més per una ideologia d'autenticitat reinventada i flexible centrada en la pertinença a la comunitat per legitimar les seves pràctiques, sembla que aquesta ideologia constitueix una via interessant per reorientar els esforços de sostenibilitat del basc i el català per conciliar el local i el global. Els actors del sector de la promoció i la sostenibilitat en són conscients i comencen a recórrer a aquesta estratègia, segons la qual la llengua té el potencial d'adquirir un nou valor, permetent que continuï sent apresa, usada i, sobretot, viscuda. / Basada en un trabajo de campo en la Comunidad Autónoma Vasca y Cataluña en 2021, esta monografía trata desde una perspectiva comparativa de las reorientaciones de las dinámicas de las lenguas vasca y catalana en sus respectivas comunidades autónomas. Este estudio realizado a partir de la antropología del lenguaje ha analizado y comparado los retos actuales de las prácticas lingüísticas de los hablantes y de los esfuerzos que se realizan para promover y perpetuar estas lenguas, más de 50 años después de que se iniciara la planificación lingüística. Esta investigación muestra dos tendencias dominantes en tensión en las prácticas y los imaginarios que rodean al euskera y al catalán y que varían en función de un valor identitario o utilitario que se atribuye a las lenguas. Esta división, variable por ámbitos sociogeográficos y reforzada por los fenómenos de la globalización, influye en el uso público de las lenguas, en la eficacia de su transmisión y en el compromiso por la militancia lingüística, además de tener consecuencias en las vivencias identitarias y experienciales de los hablantes. Aunque los actores que trabajan en los esfuerzos de promoción vascos y catalanes lo hacen a diferentes ritmos, ambos afrontan los retos de la lengua apostando actualmente por referentes, recursos y prácticas compartidas para favorecer el aprendizaje y el uso de las lenguas regionales entre todos los habitantes de las comunidades autónomas. El análisis comparativo muestra que, en contextos en los que el valor de las lenguas sigue apareciendo como identitario o utilitario, la estrategia de normalización lingüística no resulta viable como objetivo a largo plazo para la sostenibilidad del euskera y del catalán. Por lo tanto, mientras sus hablantes se apoyan cada vez más en una ideología de autenticidad reinventada y flexible basada en la pertenencia a la comunidad para legitimar sus prácticas, ello constituiría una pista interesante para reorientar los esfuerzos que se realizan para fomentar y perpetuar el euskera y el catalán y conjugar las realidades locales con la realidad global. Los actores de este sector son conscientes de ello y empiezan a seguir esta estrategia en que la lengua puede adquirir un valor nuevo, que le permitirá seguir siendo aprendida, utilizada y, sobre todo, vivida.