[EN] The work shown below offers the analysis of one of the most unique areas in the city of Valencia from both architectural and urban points of view. We're not talking about a historic scene placed in the heart of the old city. It's not a set of listed buildings area as well, but it becomes a special, extraordinary case on urban renewal. Valencia's Avenida Barón de Càrcer -outlined under the name of Western Avenue- is self-defined as a new urban space, both in new typologies and uses. It's referred as a practical answer for updating Valencia's Ciutat Vella -Old Town- against the abandonment after the successful works on city extensions from 19th century. Western Avenue in Valencia is an urban and architectural case study object by itself, due to its next first centennial celebration last 1911 in one hand. In the other hand, because of the modernity shown in its architectural pieces and the hole ensemble. As if that were not enough, its long, unique construction process -and specially its unfinished completion- leads us to rethink its current situation. The echoes of 19th century urban renewals in Europe translate into the early 20th century plans in Valencia. Two plans -1911 and 1929- draw the future West Avenue lines, whose execution will not be started until finishing the Spanish Civil War. Both economic and social difficulties in that moment added to an excessive municipal delegation on private initiative, brought that only the first phase the whole project was completed. In this way, the initial urban layout plan connected San Agustin square in the South and San José bridge in the North, to be developed into five sectors. In practice, only two of them were raised, by the point where the avenue lies Mercado Central. Its connection with the rest of the city was in fact the main objective of the plan in order to reach a progress for the whole town. That situation of an adjourned conclusion deflated social interest and investments, and a new gradual abandonment raised because of other new activity poles in the city. A weak administrative involvement in its execution, playing a role of a simple viewer by providing some benefits and grant aids, led the private sector to reach real heroic accomplishments, just as every building story tells. Time grants to Western Avenue urban area a new dimension. It became a central point in a new city, occupying a prominent place in social and cultural walk paths. In the other hand, time covers its built heritage and highlights its uniqueness as an urban scene. That's why it's time to return its renewal situation. It's time to proceed with this urban renewal update, as well as get a final integration into the city. These papers present three readings on the same Avenue reality: studying its urban origins, by analysing its architectural materiality, and finally making a proposal for its requalification. That's why this can be one of the star areas into the old town for the 21st century in Valencia. Finally, this work reinforces the most singular feature of the Avenue, as a superb urban environment offering interesting examples on a local rationalist expressionist architecture. It can be seen both at the project lines by an expressionist architect -Goerlich- and in the other hand up to the construction of its different buildings by several other important valencian architects between 1940 and 1975. All that deserves a review on 20th century valencian listed architecture, and the consideration of West Avenue as the core of an interesting catalogue on rationalist expressionist architecture in Valencia as well. Then, here you find a study devoted to rethink and update a singular area into Old Town. This dissertation concludes that the current Avenida Barón de Cárcer -Western Avenue, or Avenida del Oeste from now on- represents the hugest chapter on urban regeneration approach along the 20th century in Valencia. / [ES] El trabajo que se expone a continuación recoge el análisis de uno de los espacios más singulares de la ciudad de Valencia desde el punto de vista arquitectónico¿ y urbanístico. No se trata de un entorno histórico, aunque se sitúe en parte del viejo corazón de la ciudad. Tampoco presenta un patrimonio edificado antiguo, pero representa un caso singular y extraordinario de renovación urbana. La Avenida del Barón de Cárcer de Valencia, proyectada como Avenida del Oeste, se define como un espacio nuevo, de tipologías y usos nuevos, que constituye la respuesta de una actualización de Ciutat Vella frente al abandono que ésta sufre con el auge de los exitosos ensanches. Tras el centenario cumplido de su primer planteamiento en 1911, su interés radica en la evidente modernidad de las primeras piezas construidas y en el conjunto generado. Además, su singular y prolongada construcción, y especialmente su inconclusa terminación, hacen necesario un replanteamiento de su situación. El eco de las reformas urbanas del siglo XIX es recogido a principios de siglo XX en unos planes que serán ejecutados hasta superada la Guerra Civil española. La dificultad económica y social de ese momento, sumado a una excesiva delegación municipal en la iniciativa privada, provocarán que sólo se culmine la primera fase del proyecto total. Así, el trazado que debía unir la Plaza de San Agustín con el Puente de San José se quedará detenido a la altura del Mercado Central, uno de los objetivos de la propuesta de apertura. Esa situación de conclusión y aplazada deshinchará el interés social e inversor, derivando en un nuevo gradual abandono acentuado con la aparición de sucesivos polos de centralidad en la ciudad. La escasa implicación administrativa, limitado a la concesión de beneficios e incentivos, avocará a la iniciativa privada a verdaderas realizaciones heroicas en la construcción individual de los edificios. El paso del tiempo concede al ámbito urbano de la Avenida del Oeste una nueva dimensión, como punto de centralidad y lugar preferente en los recorridos sociales y culturales de Valencia. A su vez, su patrimonio construido adquiere la pátina unificadora que da el paso del tiempo, remarcando la singularidad del conjunto construido. Por ello llega el momento de retomar la renovación de este importante espacio de Ciutat Vella, su actualización y definitiva inserción en la ciudad. El presente trabajo recoge, así, las tres lecturas de una misma realidad de la avenida: estudiando su génesis urbanística, analizando su materialidad arquitectónica y, por último, planteando la propuesta de recualificación de un espacio urbano que puede ser uno de los escenarios protagonistas de la Ciutat Vella de Valencia del siglo XXI. Finalmente, este trabajo incide en la vertiente más característica de la Avenida como un espléndido entorno que ofrece importantes ejemplos de un racionalismo expresionista de tinte local, desde las alineaciones propuestas por un expresionista Goerlich, hasta la construcción de los diferentes edificios a manos de eminentes figuras de la arquitectura valenciana del amplio periodo entre 1940 y 1975. Todo ello bien merece una revisión de las protecciones de la arquitectura valenciana el siglo XX, así como considerar la Avenida del Oeste como el corazón de un interesante catálogo de arquitectura racionalista en la ciudad de Valencia. Vaya pues, a continuación, un trabajo muestra de ese repensar la ciudad histórica y su actualización sobre un espacio tan singular como es la Avenida del Barón de Càrcer de Valencia, desde este momento "Avenida del Oeste", de la que se puede concluir que cuenta, en sí misma, el episodio más profundo de planteamiento de regeneración urbana de la Valencia del siglo XX. / [CA] El treball que es mostra a continuació planteja l'anàlisi d'un dels espais més singulars de la Ciutat de València des del punt de vista arquitectònic¿ i urbanístic. No es tracta d'un entorn històric encara que s'emplace en part del cor vell de la Ciutat. Tampoc no presenta un patrimoni edificat antic, però representa un cas singular i extraordinari de renovació urbana. La Avinguda del Baró de Càrcer de València, que es projectà com Avinguda de l'Oest, es defineix com un nou espai, per tipologia i usos nous, que constitueix l'actualització de Ciutat Vella front a l'abandó que pateix amb l'auge dels eixitosos eixamples. Darrere el centenari complit del seu primer plantejament al 1911, el seu interès radica a l'evident modernitat de les primeres peces construïdes i pel conjunt sencer. Damunt d'això, la seua construcció singular i perllongada, i especialment la seua inconclusa terminació, fan necessari un replantejament de la seua situació. L'eco de les reformes urbanes del segle XIX és arreplegat a principis de segle XX en uns plans que no seran executats fins superada la Guerra Civil espanyola. La dificultat econòmica i social d'eixe moment, sumat a una excessiva delegació municipal en la iniciativa privada, provocaran que només es culmine la primera fase del projecte total. Així, el traçat que havia d'unir la Plaça de Sant Agustí amb el Pont de Sant Josep es quedarà detingut a l'altura del Mercat Central, fase primera del projecte i verdader objectiu de la proposta d'obertura a fi d'un progrés conjunt de la ciutat. Eixa situació de conclusió ajornada desunflarà l'interés social i inversor, derivant en un nou gradual abandó accentuat amb l'aparició de successius pols de centralitat en la ciutat. L'escassa implicació administrativa, limitada a la concessió de beneficis i incentius, avocarà la iniciativa privada a verdaderes realitzacions heroiques en la construcció individual dels edificis. El pas del temps concedeix a l'àmbit urbà de l'Avinguda de l'Oest una nova dimensió, com a punt de centralitat i lloc preferent dels recorreguts socials i culturals de València. Al seu torn, el seu patrimoni construït adquireix la pàtina unificadora que dóna el pas del temps, remarcant la singularitat del conjunt construït. És per això que arriba el moment de reprendre la renovació d'este important espai de Ciutat Vella, la seua actualització i definitiva inserció en la ciutat. El present treball arreplega, així, les tres lectures d'una mateixa realitat de l'avinguda: estudiant la seua gènesi urbanística, analitzant la seua materialitat arquitectònica i, finalment, plantejant la proposta de requalificació d'un espai urbà que pot ser un dels escenaris protagonistes de la Ciutat Vella de València del segle XXI. Finalment, aquest treball incideix al vessant més característic de l'Avinguda com un extraordinari entorn que recull importants exemples d'una arquitectura racionalista expressionista amb un matis local, des de les línies propostes per un expressionista Goerlich, fins la construcció dels diferents edificis a mans d'eminents figures de l'arquitectura valenciana de l'ample període entre 1940 i 1975. Tot això mereix una revisió de les proteccions a l'arquitectura valenciana del segle XX, així com considerar l'Avinguda de l'Oest com el cor d'un interessant catàleg d'arquitectura racionalista expressionista a la ciutat de Valencia. Vaja així, a continuació, un treball que és una mostra d'eixe repensar la ciutat històrica i la seua actualització sobre un espai tan singular com és l'Avinguda del Baró de Càrcer de València, des d'este moment "Avinguda de l'Oest", de la que es pot concloure que compta, per si mateixa, l'episodi més profund de plantejament de regeneració urbana de la València del segle XX. / Mifsut García, CD. (2016). La Avenida del Oeste de Valencia. Arquitectura de la reforma urbana. Actualización de un espacio inacabado [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61465

[EN] From the nineteenth century, the growth of cities will be extended over its municipal limits. Such a growth will leave the municipal approach for planning and henceforth it will be metropolitan. The contemporary urban planning will use high denominator scales for implement a rational scientific-technical point of view that could be useful to think the metropolis. From the typical farsightedness of the urban planners -which are used to think global- the local rules of coherence which are included in old settlements are invisible. Some of these pre-existences are gathered together in historic urban complexes. The production of their spaces is usually based on a timeless construction guided by a particular know-how which put into relation urban morphology and population. It is responsible for the evolution of both identities within a cultural continuum which ensures the conservation of their inherited characteristics according to the specific nature of their urban structure. Looking at the current cartography of the municipality of Valencia from a global approach, it is easy to distinguish some urban fabrics which have a particular morphology compared with the rest. In fact, if we compare those maps with historic cartographies, these particular morphologies usually correspond with the historic centre of several old independence municipalities. From the point of view of the farsightedness of the urban planners -who are generally focus on achieving goals of metropolitan scale in their reports- the response to the presence of these settlements is solved by mechanisms as e.g. defining a limit for protecting the area. This approach vilifies the local rules of coherence previously mentioned, and thus morphology is simply reduced to an object more or less picturesque. In addition, by forgetting the population and its characteristics, the cultural continuum fails and future transformations in the urban fabric can increase the risk of extinction of the pre-existences that explain the urban structure. Firstly, the extinction of these urban fabrics affect directly to their inhabitants but after that also affect to the social memory of the whole city due to their historical value. The aim of this research is to propose a new way of read the context of those historic urban settlements: by arguing these urban structures from themselves, linking spatiality, historicity and sociability -from compatible scales- with their reality as fragments of the city. This particular point of view can be complementary to a global approach: no one pretends to replace farsightedness by nearsightedness, the point is how to develop corrective lenses to focus local values from a global view and vice versa. In other words, this thesis aims to be an useful tool for the transformation of the physical and social identity of historic urban areas, through keeping their inherited characteristics at the same time they assume a major role in solving urban problems in a city scale, as for instance in the city of Valencia. The different characteristics of these historic settlements in the metropolitan area led to particularize the proposed methodology. This research will analyze one of these historic urban complexes: one which has been threatened for 76 years by the idea -supported by city government and by some urban planners- of completing a project called 'Paseo al Mar'. This project was proposed as an urban link between the historic city and the municipality of Pueblo Nuevo del Mar -current neighbourhood of El Cabanyal- after its annexation in 1897. / [ES] A partir de mediados del siglo XIX, el crecimiento de las ciudades desbordará sus respectivos términos municipales. El ámbito del planeamiento de ese crecimiento dejará de ser el municipio y será metropolitano. El urbanismo de la época empleará escalas de alto denominador para implementar una racionalidad científico-técnica útil para pensar globalmente la metrópoli. Las reglas locales de coherencia interna de las preexistencias, serán invisibles para la mirada hipermétrope característica de los planificadores de las reglas de la escala global. Algunas de estas preexistencias se agrupan en conjuntos urbanos. La producción del espacio en esas preexistencias generalmente fundamentada en un modo intemporal de construir, ha sido regulada por un hacer arquitectónico que relaciona morfología y pobladores, y es responsable de la transformación de la identidad de ambos dentro de un continuum cultural que asegura las permanencias que definen su ser en sí idéntico, su característica estructura urbana. Desde la escala de lo global, es fácil distinguir en la cartografía actual del municipio de Valencia, determinadas morfologías que se diferencian de las de su entorno. Si comparamos esta cartografía con otras históricas, se comprende que dichas morfologías se corresponden con los núcleos urbanos de antiguos municipios independientes. Desde la hipermetropía de los planificadores, asociada a los documentos urbanísticos de escala metropolitana, su presencia queda resuelta al delimitar su perímetro y calificarlos como conjuntos históricos protegidos. De esta forma, se vilipendian las mencionadas reglas de coherencia interna de producción del espacio que han regulado su evolución y las estructuras urbanas de las preexistencias quedan reducidas a morfologías, objetos valorables por sus atractivos físicos más o menos pintorescos. Al obviar a sus pobladores y sus características, se quiebra el continuum cultural y las transformaciones futuras ponen en riesgo de extinción las permanencias que habían definido su estructura urbana, su ser en sí idéntico. Su extinción afecta en primer lugar a sus pobladores, pero la historicidad de esos conjuntos hace que afecte también a la memoria social de los ciudadanos de la metrópoli. En esta investigación se propone una lectura de esos conjuntos históricos, argumentando su estructura urbana desde sí misma, relacionando espacialidad, historicidad y sociabilidad desde escalas compatibles con su realidad como un fragmento de ciudad. Esta lectura desde lo particular se concibe previa, pero complementaria a la global y en cooperación con ésta: no se trata de sustituir hipermetropía por miopía, sino de utilizar las pertinentes lentes correctoras que permitan a la mirada global enfocar lo local y viceversa, una lectura útil para la transformación de la identidad física y social que no ponga en peligro las características de la estructura urbana de los conjuntos históricos y potencie su papel en la resolución de los problemas urbanos que afectan a la totalidad de Valencia. Las diferentes características de los distintos conjuntos históricos del área metropolitana, hace necesaria sendas particularizaciones de la metodología propuesta. En la investigación analizará uno de estos conjuntos históricos cuya estructura urbana ha estado amenazada durante 76 años por la idea, sustentada por las sucesivas corporaciones municipales y reforzada por los planificadores, de prolongar la traza del Paseo al Mar, concebido a finales del siglo XIX como elemento estructurador del enlace entre la ciudad histórica y el municipio Pueblo Nuevo del Mar, actual barrio de El Cabanyal tras su anexión en 1897. / [CA] A partir de mitjan del segle XIX, el creixement de les ciutats desbordarà els seus respectius termes municipals. L'àmbit del planejament d'eixe creixement deixarà de ser el municipi i serà metropolità. L'urbanisme de l'època emprarà escales d'alt denominador per a implementar una racionalitat cientificotècnica útil per a pensar globalment la metrópoli. Les regles locals de coherència interna de les preexistències, seran invisibles per a la mirada hipermètropa característica dels planificadors de les regles de l'escala global. Algunes d'estes preexistències s'agrupen en conjunts urbans. La producció de l'espai en eixes preexistències generalment fonamentada en un mode atemporal de construir, ha sigut regulada per un fer arquitectònic que relaciona morfologia i pobladors, i és responsable de la transformació de la identitat d'ambdós dins d'un continuum cultural que assegura les permanències que definixen el seu ser en si idèntic, la seua característica estructura urbana. Des de l'escala del global, és fàcil distingir en la cartografia actual del municipi de València, determinades morfologies que es diferencien de les del seu entorn. Si comparem esta cartografia amb altres històriques, es comprén que les dites morfologies es corresponen amb els nuclis urbans d'antics municipis independents. Des de la hipermetropia dels planificadors, associada als documents urbanístics d'escala metropolitana, la seua presència queda resolta al delimitar el seu perímetre i qualificar-los com a conjunts històrics protegits. D'esta manera, es vilipendien les mencionades regles de coherència interna de producció de l'espai que han regulat la seua evolució i les estructures urbanes de les preexistències queden reduïdes a morfologies, objectes valorables pels seus atractius físics més o menys pintorescos. A l'obviar als seus pobladors i les seues característiques, es trenca el continuum cultural i les transformacions futures posen en risc d'extinció les permanències que havien definit la seua estructura urbana, el seu ser en si idèntic. La seua extinció afecta en primer lloc als seus pobladors, però la historicitat d'eixos conjunts fa que afecte també la memòria social dels ciutadans de la metrópoli. En esta investigació es proposa una lectura d'eixos conjunts històrics, argumentant la seua estructura urbana des de si mateixa, relacionant espacialitat, historicitat i sociabilitat des d'escales compatibles amb la seua realitat com un fragment de ciutat. Esta lectura des del particular es concep prèvia, però complementària a la global i en cooperació amb esta: no es tracta de substituir hipermetropia per miopia, sinó d'utilitzar les pertinents lents correctores que permeten a la mirada global enfocar el local i viceversa, una lectura útil per a la transformació de la identitat física i social que no pose en perill les característiques de l'estructura urbana dels conjunts històrics i potencie el seu paper en la resolució dels problemes urbans que afecten la totalitat de València. Les diferents característiques dels distints conjunts històrics de l'àrea metropolitana, fa necessària sengles particularitzacions de la metodologia proposada. En la investigació analitzarà un d'estos conjunts històrics l'estructura urbana del qual ha estat amenaçada durant 76 anys per la idea, sustentada per les successives corporacions municipals i reforçada pels planificadors, de prolongar el traçat del Passeig al Mar, concebut a finals del segle XIX com a element estructurador de l'enllaç entre la ciutat històrica i el municipi Poble Nou de la Mar, actual barri d'El Cabanyal després de la seua annexió en 1897. / Herrero García, LF. (2016). El Cabanyal: permanencias y transformación [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62201