El método de descomposición de dominios (DD) que se propone en esta tesis pretende resolver flujos incompresibles alrededor de objetos en movimiento relativo. El algoritmo de DD está basado en un acoplamiento del tipo Dirichlet/Neumann(Robin) aplicado a subdominios con solapamiento, y es, por tanto, una extensión del método Dirichlet/Neumann(Robin) clásico con subdominios disjuntos. En realidad, el campo de aplicación de este estudio es mucho más amplio puesto que en el se propone un posible marco teórico para abordar la extensión a subdominios solapados de los métodos mixtos clásicos: métodos Dirichlet/Robin, Dirichlet/Neumann, Robin/Neumann y Robin/Robin. Se observa que los métodos mixtos propuestos heredan propiedades del método de Schwarz y al mismo tiempo conservan el comportamiento de sus equivalentes sin solapamiento cuando este tiende a cero. Se muestra como resultado principal que el solapamiento hace estos métodos más robustos que los métodos sin solapamiento. El método de DD que se estudia es geométrico y algorítmico. Es geométrico en el sentido de que la partición del dominio computacional se lleva a cabo antes del proceso de mallado y de acuerdo con el acoplamiento de DD que se prevé usar. Es también algorítmico porque la solución en cada subdominio se obtiene en procesos diferentes y el intercambio de información entre subdominios se realiza mediante un código maestro. Tal estrategia es muy flexible puesto que requiere muy pocas modificaciones del código numérico original. Por consiguiente, sólo el código maestro necesita ser adaptado a los códigos y estrategias numéricos utilizados en cada subdominio. Se presenta una descripción detallada de la implementación del método de DD propuesto en el contexto numérico de los elementos finitos. Presentamos técnicas de interpolación para los datos de tipo Dirichlet y Neumann y desarrollamos algoritmos de conservación. Una vez el acoplamiento de DD y las interpolaciones definidos, presentamos un método del tipo Chimera para la resolución de flujos alrededor de objetos en movimiento. En particular, definimos transformaciones tensoriales para transformar variables de un subdominio a otro. Finalmente, el algoritmo de DD se aplica a un código implícito para la resolución de las ecuaciones de Navier-Stokes incompresibles y también a las ecuaciones de Navier-Stokes promediadas con un modelo de turbulencia de una ecuación. / The domain decomposition (DD) method we present in this work aims at solving incompressible flows around objects in relative motion. The DD algorithm is based on a Dirichlet/Neumann(Robin) coupling applied to overlapping subdomains. Hence, it is an extension of the classical Dirichlet/Neumann(Robin) method which uses disjoint subdomains. Actually, the field of application of this work is wider as it proposes to set up a possible theoretical framework for studying the overlapping extensions of classical mixed methods: the Dirichlet/Robin, Dirichlet/Neumann, Robin/Neumann and Robin/Robin DD methods. We observe that mixed DD methods inherit some properties of the Schwarz method while they keep the behavior of the classical mixed DD methods when the overlap tends to zero. As a main result, we show that the overlap makes the proposed methods more robust than disjoint mixed DD methods. The DD method we propose is geometric and algorithmic. It is geometric because the partition of the computational domain is performed before the meshing, and in accordance to the DD coupling. It is also algorithmic because the solution on each subdomain is obtained on separate processes and the exchange of information between the subdomains is carried out by a Master code. This strategy is very flexible as it requires almost no modification to the original numerical code. Therefore, only the Master code has to be adapted to the numerical codes and strategies used on each subdomain. We present a detailed description of the implementation of the DD methods in the numerical framework of finite elements. We present interpolation techniques for Dirichlet and Neumann data as well as conservation algorithms. Once the domain decomposition coupling and interpolation techniques are defined, we set up a Chimera method for the solution of the flow over objets in relative movements. Tensorial transformations are introduced to be able to express variables measures in one subdomain. Finally, the DD algorithm is applied to an implicit finite element code for the solution of the Navier-Stokes equations and also of the Reynolds Averaged Navier-Stokes equations together with a one-equation turbulence model.

Las Neoplasias Mieloproliferativas Crónicas Filadelfia negativo clásicas comprenden la trombocitemia esencial, la policitemia vera y la mielofibrosis primaria y se caracterizan por la expansión clonal de la célula madre pluripotente, produciendo como resultado una hipercelularidad medular de predominio de una línea específica; la trombosis y el sangrado son parte de la historia natural de este grupo de enfermedades, constituyendo sus principales causas de morbimortalidad. Trabajos recientes han sugerido un papel del componente celular, de marcadores genéticos y de proteínas anticoagulantes en la patogenia de la trombosis en estos pacientes, pero los datos son escasos y contradictorios. Los estudios de estas variables en la patología hemorrágica es aún más limitada. Nuestra hipótesis era que se podrían buscar y definir biomarcadores de riesgo de trombosis y de hemorragia, tanto a nivel celular, plasmático, como genético, que ayudaran a trazar el perfil individual de riesgo de estas complicaciones hemostáticas.

La resección meniscal o meniscectomía fue el tratamiento de elección de las lesiones meniscales durante mucho tiempo. Desde que la literatura reportó reiteradamente los cambios articulares degenerativos tras este gesto quirúrgico a largo plazo, la forma de tratar estas lesiones ha ido cambiando hacia un proceder cada vez más conservador. Además, la resección meniscal conlleva en muchos casos al dolor compartimental a medio o largo plazo, denominado como síndrome postmeniscectomía. En un intento de paliar de forma biológica este dolor y de potencialmente prevenir la degeneración articular debida a una disminución de tejido meniscal, a mediados de los años 80’ se planteó el trasplante meniscal alogénico (TMA) como una posible solución. Esta alternativa terapéutica ha reportado buenos resultados a medio y largo plazo. Si bien el efecto positivo del TMA sobre el síndrome postmeniscectomía es ya incuestionable, el efecto condroprotector a largo plazo del TMA no ha sido claramente demostrado. Dentro de las técnicas de fijación del implante, si bien la fijación mediante suturas representa una menor dificultad técnica, estudios en cadáver han demostrado una mejor transmisión en las fuerzas de presión cuando la fijación se realiza con tejido óseo conservado en el menisco trasplantado. Sin embargo, la superioridad clínica de una técnica de fijación sobre la otra no ha sido demostrada. El término extrusión meniscal hace referencia a la situación en la que el tejido meniscal se encuentra al menos en un 25% desplazado por fuera del margen tibial. Es evidente y así se ha sugerido, que este “desnudamiento” de la superficie tibial atenta contra el normal funcionamiento biomecánico del menisco. Trasladando esta situación de extrusión meniscal al contexto del TMA podría limitar los potenciales beneficios de ésta técnica. Incluso se ha especulado sobre si el método de fijación del injerto puede afectar la mecánica articular. Otro tema de controversia alrededor del TMA, es el método de preservación del injerto. Mientras que la liofilización se ha dejado de usar dado que se ha demostrado que altera la ultraestructura del injerto conllevando a pobres resultados funcionales, la congelación ha resultado ser un método simple y con buenas resultados funcionales. Sin embargo, aunque para algunos autores con la congelación simple el injerto seguiría mantenimiento sus características biomecánicas, recientemente Gelber et al. han demostrado que esta congelación afecta la ultraestructura de la red colágena. Esto puede evitarse con la criopreservación del tejido que incluso parece mantener la estructura celular, aunque este último punto también está en debate. Finalmente, el injerto fresco se presentaría como la opción más idónea, ya que no produce destrucción celular e incluso preserva la capacidad de producir proteoglicanos y fibras de colágeno por dichas células. La principal limitación de esta técnica de preservación meniscal es la dificultad logística y la necesidad de incubar previamente al injerto a trasplantarse con el suero del receptor, aunque esto último se podría evitar si se utilizasen medios de cultivo genéricos como el Insulin-Transferrin-Selenio (ITS). Sin embargo, no se ha reportado hasta la fecha su utilización en el terreno de la conservación meniscal. / Meniscectomy or meniscal resection was the treatment of choice for meniscal injuries for a long time. Once the literature repeatedly reported degenerative joint changes after this surgical action, the way to treat these injuries has shifted towards increasingly conservative procedures. Furthermore, meniscal resection often provokes medium to long term compartmental pain, which is called postmeniscectomy syndrome. In an attempt to alleviate this pain by biological means and potentially prevent joint degeneration due to decreased meniscal tissue, meniscal allograft transplantation (MAT) was put forth as a possible solution in the mid-80's. This alternative therapy has reported good results in the medium and long term. While the positive effect of TMA on the postmeniscectomy syndrome is unquestionable, the long-term chondroprotective effect of TMA has not been clearly demonstrated. Within the area of implant fixation techniques, while fixation with sutures has shown less technical difficulty in cadaver studies, it has shown a better transmission of the pressure forces when the fixing is done with the bone tissue in the preserved transplanted meniscus. However, the clinical superiority of one technique over another has not been demonstrated. The term meniscal extrusion refers to the situation in which the meniscal tissue is displaced by at least 25% outside the tibial margin. It is obvious and as has been suggested that this "stripping" of the tibial surface undermines the normal biomechanical functioning of the meniscus. Transferring this situation of meniscal extrusion to the context TMA may limit the potential benefits of this technique. It has even been speculated that the graft fixation method can affect joint mechanics. Another topic of controversy surrounding the TMA is the graft preservation method. While lyophilization is no longer used as it has been shown to alter graft ultrastructure and so lead to poor functional results, freezing has proven to be a simple method with good functional results. Although for some authors the graft would continue maintaining its biomechanical characteristics with simple freezing, Gelber et al. have recently shown that this freezing affects the ultrastructure of the collagen network. This can be avoided with tissue cryopreservation that even appears to maintain cellular structure, although the latter is also being debated. Finally, the fresh graft is presented as the most suitable option as it does not produce cellular destruction and even preserves the ability of said cells to produce proteoglycans and collagen fibers. The main limitation of this meniscal preservation technique is the logistical difficulty and the need to previously incubate the graft to be transplanted in serum from the recipient, even though the latter could be avoided if generic culture media such as Insulin-Transferrin-Selenium (ITS) is used. However, its use in this field of meniscal conservation has not been reported, to date.

This Ph.D. thesis mainly deals with temporal and deductive databases areas and the aim is to obtain a method for integrity constraint checking in bitemporal deductive databases, analyzing the temporal integrity constraint behavior. The existence of a transaction time dimension is especially useful to reduce the number of transition rules. In the valid time dimension, the temporal dependence of database predicate terms has been explored. Moreover, this Ph.D. thesis provides some research advances bringing together the areas of temporal databases and data warehouses. Chapter 1 is an introduction to the problem and the related work of this Ph.D. thesis main area. Chapter 2 presents temporal databases, and chapter 3 deductive databases. Chapter 4 introduces the study of temporal deductive database transaction behavior, explaining the concept of coherent transaction. This concept is used to reject transactions without more information requirements. Chapter 5 defines a new taxonomy of temporal integrity constraints to achieve a better understanding of why constraints are required and a best way to define them using first-order logic. In order to meet these goals, we have studied temporal integrity constraint taxonomies existing on the temporal database area and other deeply related areas such as multiversion databases. These works have been adapted and further developed to cover the scope of bitemporal deductive databases. Chapter 6 proposes an integrity constraint checking method for bitemporal deductive databases that derives a set of transition rules for each temporal integrity constraint. Then, Standard Linear Deduction with Negation as Failure Resolution is used to verify that a transaction does not violate any constraint before the transaction is allowed to commit. The set of transition rules obtained is very large; therefore, a carefully analysis of the integrity constraints using the taxonomy introduced above drastically reduces the number of rules. This chapter includes some examples of this new reduced set of transition rules and application examples of our integrity constraint checking method in bitemporal deductive databases. In chapters 7 and 8, we present our current and further work. In chapter 7, we identify a new type of predicate term dependent of time. This new type of term, named temporally dependent term, is formally defined and deeply studied in order to find its properties and its applicability to queries and integrity constraints. In chapter 8, we explain how to combine temporal database and data warehouse areas. Finally, chapter 9 provides conclusions and further work.

Objetivos: La osteoporosis es una enfermedad ósea definida por la pérdida de masa ósea generalizada con un elevado riesgo de fracturas óseas asociado a una alta morbimortalidad. Las Células Stem Mesenquimales (CSM) de médula ósea (MO) pueden representar un tratamiento óptimo para la osteoporosis debido a su capacidad innata de diferenciación a osteoblastos. Aunque el injerto de las CSM ha sido demostrado, su tropismo óseo es bajo cuando se administran de forma intravenosa, imprescindible para el tratamiento de esta enfermedad sistémica. Su tropismo depende de la interacción de sus receptores de superficie con los que se encuentran en las células endoteliales. La proteína E-selectina es inducida en el endotelio de la microvasculatura de tejidos inflamatorios en respuesta a citoquinas y es constitutivamente expresada en las células endoteliales de MO. La glicoforma de CD44 (HCELL), un potente ligando de E y L-selectina, es expresada de forma innata por las Células Stem Hematopoyéticas (CSH). HCELL es la molécula clave para el reclutamiento celular hacia la MO. Las CSM expresan CD44 pero no HCELL ni otros ligandos de E-selectina de forma constitutiva. La fucosilación (adición de una fucosa) ex vivo en posición α1,3 del antígeno CD44 mediante la enzima fucosiltransferasa VI (FTVI) produce HCELL en las CSM, incrementando su afinidad por E-selectina y por tanto su osteotropismo. EL objetivo de este estudio preclínico es evaluar la seguridad y la eficacia de las CSM humanas fucosiladas en un modelo murino inmunocomprometido (NOD/SCID). Métodos: 31 ratones NOD/SCID fueron randomizados a recibir de forma intravenosa: 1x106 CSM fucosiladas (n=13), 1x106 CSM (n=14), o salino (n=4). Las toxicidades fueron evaluadas por un score clínico, peso y un examen histológico (corazón, pulmón, hígado, bazo, riñón, gónadas, cerebro, hueso y MO). Se realizó estudio de biodistribución mediante detección de los genes β-actina y β2-microglobulina humanas. La integridad genética fue evaluada por cariotipo. Se realizó inmunohistoquímica con un anticuerpo policlonal anti-Osteocalcina humana para valorar eficacia. Las células osteocalcina positivas fueron identificadas por un precipitado citoplasmático de color marrón oscuro. Resultados: No se produjo ningún fallecimiento inesperado y ningún ratón mostró toxicidad aguda. Un ratón en el brazo de salino presentó toxicidad crónica leve (piloerección y cambios moderados en el comportamiento). La histología de corazón, hígado, bazo, riñón, cerebro, hueso y MO fue normal en todos los ratones. Se objetivaron áreas localizadas inflamatorias en los pulmones de un 15%, 42% y 25% de los ratones infundidos con CSM fucosiladas, CSM y salino respectivamente sin diferencias significativas (p=0.28). La biodistribución fue normal en todos los ratones con la excepción de un ratón (infundido con CSM sin fucosilar) que mostró expresión de ARN humano (β-actina and β2-microglobulina) en la muestra pulmonar tomada a las 12 semanas después de la infusión. Se observaron osteoblastos en el 100% de los ratones infundidos con CSM fucosiladas, en 62,5% de los infundidos con CSM, y ninguno en el grupo de salino (p=0.01). Los ratones infundidos con CSM fucosiladas presentaron un mayor número de osteoblastos osteocalcina positivos en 10 campos de gran aumento (400x) de secciones de tibia y calota con respecto a los infundidos con no fucosiladas (32 vs 5.5) (p=0.0082). Las CSM fucosiladas. Los osteoblastos humanos fueron detectados en el hueso desde la quinta a la doceava semana post-infusión. Conclusiones: Nuestro ensayo preclínico demuestra que la infusión intravenosa de CSM fucosiladas es segura y eficaz en guiar las células al hueso con un potencial más elevado de osificación en ratones NOD/SCID que las CSM no fucosiladas. Estos resultados van a permitir comenzar con un Ensayo clínico en humanos con CSM fucosiladas. / Objectives: Osteoporosis is a skeletal disease characterized by systemic bone loss with an increased risk to bone fractures, associated with high morbidity and mortality. Mesenchymal stem cells (MSC) from bone marrow (BM) are ideal candidates for the treatment of osteoporosis because they are able to differentiate to osteoblasts. Although bone graft of MSCs has been demonstrated, its osteotropism is low when they are administered intravenously (IV), of choice in this multifocal disease. MSC homing depends upon the adhesive interaction between MSC surface receptors and counter receptors on endothelial cells. E-selectin protein is induced on microvascular endothelium in inflammatory tissues in response to cytokines and it is constitutively expressed in BM endothelial cells. The Hematopoietic cell E and L-selectin ligand (HCELL), a glycoform of CD44, is a potent E-selectin ligand expressed constitutively in the Hematopoietic stem cells (HSC). HCELL represents the key to involve in cell recruitment to the BM. MSC express CD44 but do not express HCELL or other E-selectin ligands. Ex vivo fucosylation (adding a fucose residue) in α1-3 position of the CD44 antigen by use of the enzyme fucosyltransferase VI (FTVI) yields HCELL in MSC increasing the affinity for E-selectin and osteotropism. The aim of this preclinical study was to describe the safety and efficacy of human fucosylated MSC infused in an immunocompromised mice model (NOD/SCID). Methods: 31 NOD/SCID mice were randomized to by tail vein injection: 1x106 fucosylated MSC (n=13), 1x106 MSC (n=14) or saline (n=4). Toxicities were evaluated by a clinical score, weight and histological assessment (heart, lung, liver, spleen, kidney, gonads, brain, bone and BM). RT-PCR array-based evaluation of the expression of human β-actin and β2-microglobulin genes was performed to study biodistribution of MSC. The maintenance of genetic integrity was evaluated during in vitro culture by karyotype. Additional samples of tibia and calota were to immunostained with a polyclonal Rabbit anti-human osteocalcina to demonstrate efficacy. Osteocalcin-positive cells were identified by a dark-brown cytoplasmic precipitate. Results: There was no unexpected death and none of the mices had any acute toxicity. One mouse in the saline arm had mild chronic toxicity primarily manifested as piloerection, and moderate changes in behavior. The histology of heart, liver, kidney, spleen, gonads, brain, bone and bone marrow was normal in all mice. There were localized areas of lung inflammation in 15%, 42% and 25% of mice infused with fucosylated MSC, MSC, and saline, respectively without significance differences (p=0.28). Biodistribution was normal with except one mice (infused with MSC non-fucosylated) showed an expression of human RNA β-actin and β2-microglobulin in the lung sample taken after 12 weeks of intravenous infusion .Osteoblasts were seen in 100% of mices infused with fucosylated MSC, in 62.5%% of animals infused with MSC alone, and none in saline group (p=0.01). NOD/SCID mice infused with fucosylated MSC presented a higher number of osteoblasts positive for osteocalcin in 10 high-power fields (400x) of tibia and calvarium sections that non-fucosylated (32 vs 5.5) (p=0.0082). Human osteoblasts were detected inside the bone from the fifth to the twelfth week after infusion. Conclusions: Our preclinical trial demonstrate that the intravenous infusion of human fucosylated MSC is safe and effective in guiding the cells to bone with a higher potential to ossification in NOD/SCID mices that non-fucosylated MSC. These results are allowing to start a human clinical trial with intravenous fucosylated MSC as treatment in patients with osteoporosis.

RESUM:L'objectiu d'aquesta tesi és comparar dues maneres diferents de tractar quirúrgicament les varices. S'avaluen els resultats d'una estratègia ablativa, com és la fleboextracció, respecte a una estratègia hemodinàmica i conservadora, com és l'estratègia CHIVA (Cura Conservadora hemodinàmica de la insuficiència venosa ambulatòria). Tenint en compte que en el moment actual el gold standard és la fleboextracció de la vena safena amb ressecció dels paquets varicosos que en depenen, nosaltres volem comparar-la a la cirurgia hemodinàmica-conservadora. Partim de la hipòtesi principal que els resultats a curt, mig i llarg termini de l'estratègia CHIVA són, com a mínim, iguals als de la fleboextracció tenint en compte la clínica i la valoració estètica tant subjectiva com objectiva. Si es demostra la nostra hipòtesi pot determinar canvis en la pràctica diària i en la concepció del millor tractament per aquests pacients.L'estudi es va portar a terme al Servei d'Angiologia i Cirurgia Vascular de l'Hospital Universitari de Bellvitge durant un període de sis anys. Durant l'any 1999 es va practicar la cirurgia, essent els següents cinc anys de seguiment. El reclutament dels pacients es va fer de forma sistemàtica a Consultes Externes entre els que tenien indicació quirúrgica per a ser intervinguts de varices. Aquells que complien els criteris d'inclusió i van acceptar formar part d'aquest protocol se'ls va practicar un estudi eco doppler per tal de determinar si no tenien cap dels criteris d'exclusió. A tots els pacients se'ls va realitzar una història clínica detallant factors de risc per insuficiència venosa (temps diari en bipedestació, antecedents familiars de varices o obesitat), l'exploració física i una cartografia venosa. Amb aquestes dades es va complimentar la classificació CEAP per a cadascun. Previ a la cirurgia es va realitzar un estudi preoperatori ambulatori.La randomització va ser telefònica en dos grups, un per cada cirurgia. En els casos en que es va considerar necessari l'ingrés, en qualsevol dels dos grups, aquest es va fer en una unitat de curta estada el mateix matí de la intervenció. Tant la pauta de tractament postoperatori com a l'alta va ser protocolitzat igual per als dos grups. Es va fer un registre de totes les dades que podien influir en el cost de la cirurgia (temps d'ocupació de quiròfan o material utilitzat).El primer control es va realitzar a la setmana de la intervenció (retirada de punts), al primer, tercer i sisè mesos i posteriorment anual durant cinc anys. En tots els controls es va complimentar un qüestionari on es detallava l'estat del pacient i es va practicar un estudi eco doppler.Un cop recollides les dades, en un segon temps de l'estudi, es va procedir a l'anàlisi de la informació obtinguda i elaboració de resultats i conclusions. / "SURGICAL TREATMENT OF VARICOSE VEINS: COMPARATIVE STUDY BETWEEN TWO DIFFERENT TECHNIQUES"OBJECTIVE: To compare the results obtained after five years of surgical treatment of varicose veins using two different modalities of treatment: long saphenous vein stripping and conservative haemodynamical technique (CHIVA)Material and methods: Randomised prospective study on a population of 100 patients with varicose veins. 62 women/38 men. Mean age 49 years. Inclusion criteria: varicose veins clinically depending of long saphenous vein. Exclusion criteria: deep venous system abnormality, previous treatment on varicose veins. All patients had a duplex study (ATL Ultramark 9HDI) recording a mapping of the superficial venous system. 49 patients were submitted to stripping (Group I) and 51 patients were submitted to CHIVA (Group II). Not statistical differences according to CEAP classification. Control on the first week, first, third and sixth months and annually for five years. We analysed clinical and aesthetic (subjective and objective) over the five years as reflecting recurrence. RESULTS: We observed working disability of 19.2 days and 22.4% of saphenous nerve neuritis for group I and 7.8 days and 0% neuritis in group II. In group II we detected 25.5% saphenous phlebitis (11.7% symptomatic) at first month which solved after six moths follow-up. CONCLUSIONS: There are no statistical differences on clinical and esthetical results after five years follow-up between these two different surgical treatments of varicose veins. According to our results, CHIVA technique offers better results related to clinical recovery and neuritis. However, it produces LSV phlebitis recovered in the majority of patients.

L'artritis reumatoide (AR) és una malaltia crònica localitzada principalment en les articulacions, on es produeix inflamació de la membrana sinovial, degeneració del cartílag i l'os, que finalment originen la seva deformació i incapacitació. A més a més, l'AR és una malaltia autoimmunitària, on es desenvolupen diferents tipus d'autoanticossos, com el factor reumatoide dirigit contra la propia IgG i anticossos contra el col.làgen articular. Avui encara es desconeix l'etiologia i la patogènesi del procés artrític i per això resulta essencial disposar de models animals que presentin mecanismes patogènics semblants als de la malaltia humana per tal de dissenyar millors estratègies terapèutiques.L'artritis adjuvant (AA) és una patologia induïda en rata que es considera model d'AR i que cursa amb inflor, eritema, dolor i impotència funcional de les articulacions dels animals afectats. Avui s'accepta que aquesta patologia és mitjançada fonamentaJment per limfòcits T.En el present treball es va pretendre: identificar les poblacions cel.lulars presents en el teixit sinovial inflamat: esbrinar el possible paper dels limfòcits T gamma/delta, T CD4 i T CD8 en el desenvolupament i perpetuació de l'AA; i conèixer si la teràpia amb un anticòs monoclonal (AcMo) dirigit contra la molècula CD4 és capaç de modificar el curs de l'AA. Per assolir els objectius esmentats, és a dir, per delimitar quines subpoblacions de limfòcits T estan implicades en l'AA, es van realitzar diferents protocols d'immunoteràpia amb AcMo dirigits contra determinades molècules de superfície presents en els limfòcits T alfa/beta, T gamma/delta, T CD4 i T CD8.Yoshino i col.laboradors, al 1990, ja van demostrar la implicació dels limfòcits T alfa/beta en el desenvolupament i en la perpetuació de l'AA, i en el present estudi el mateix AcMo R73 dirigit contra el TCR-alfa/beta de rata ha estat utilitzat com a control positiu de tractament. Fins a l'actualitat no es coneixia el paper dels limfòcits T gamma/delta a l'AA a causa de que no existia un AcMo anti-TCR-gamma/delta de rata. En el present treball, i gràcies al recent descobriment per part del grup del Prof. Hünig de Würzburg de l'AcMo V65 s'ha pogut avaluar la implicació d'aquestes cèl.lules en aquest model experimental. D'altra banda, també s'han realitzat estudis d'immunoteràpia emprant un AcMo anti-CD4. el W3/25, que no havia estat utilitzat anteriorment en l'AA, i que per tant, no es coneixia el seu potencial terapèutic en aquest model experimental. A més a més, s'ha assajat la teràpia combinada anti-CD4 + anti-CD8, que tampoc no ha estat descrita fins a l'actualitat, i que ha permès determinar els efectes de la població CD8+ sobre els Iimfbcits T CD4+-. Totes aquestes teràpies anaven encaminades a inhibir el desenvolupament de l'AA.La inducció de l'AA en rates de la soca Wistar o Lewis es va realitzar mitjançant l'administració d'una suspensió de Mycobaeterium butyricum o de Mycobaeterium tuberculosis al 0,5% en vaselina liquida, per via intradèrmica a la base de la cua. Durant els primers dies després de la inducció no s'observa cap signe extern i a partir dels 10-12 dies es manifesta una.inflamació sistèmica que afecta a les extremitats posteriors i sovint també a les anteriors de l'animal. En els diferents experiments s'ha realitzat un seguiment de la inflamació dels animals mitjançant paràmetres clínics, com l'índex d'artritis, que comprèn la valoració clínica del grau d'eritema i d'edema de les quatre articulacions; i l'increment de volum articular de les extremitats posteriors, mesurat per pletismometria.Per a l'anàlisi de les poblacions cel·lulars presents en teixit sinovial s'ha utilitzat una tècnica immunohistoquímica. Com a substrat s'han utilitzat talls criostàtics de membrana sinovial i la identificació de determinats antígens de membrana s'ha realitzat utilitzant AcMo dirigits contra aquests antígens de superfície cel·lular. La reacció s'ha revelat amb el mètode peroxidasa-anti-peroxidasa.A partir de mostres de plasma dels animals artrítics. s'ha detenninat la concentració d'anticossos dirigits contra el micobacteri, la concentració dels AcMo administrats i de la resposta dirigida contra aquests, mitjançant tècniques d'ELISA.Per a determinar l'efecte a nivell cel.lular dels AcMo administrats s'ha utilitzat la citometria de flux. Aquesta tècnica permet la identificació de poblacions cel.lulars mitjançant la detecció d'antígens de la seva superfície, prèviament marcats amb anticossos conjugats a un fluorocrom. Un pas previ per a l'anàlisi citomètrica de les poblacions de sang perifèrica és l'aïllament dels limfòcits. Amb el fi de conèixer quin mètode és el més adequat per analitzar els limtècits de sang perifèrica dels animals dels estudis d'immunoteràpia, es van comparar els efectes de quatre mètodes d'aïllament de limfòcits sobre sang de rata: gradient de Ficoll-Isopaque, lisi amb clorur amònic, lisi amb reactiu de Becton & Dickinson i lisi mitjançant el sistema Coulter Q-prep.Els limfòcits es van marcar amb AcMo dirigits contra diferents subpoblacions limfocítiques. En considerar tots els marcatges realitzats no es van trobar diferències entre els mètodes, la qual cosa dona validesa als 4 mètodes per a sang de rata. Però l'anàlisi estadística que va considerar els resultats obtinguts per cada AcMo per separat va mostrar algunes diferències significatives. El gradient Ficoll-Isopaque, és el que va proporcionar uns percentatges més baixos de limfòcits CDS+, CD4+ i CD25+, suggerim una pèrdua selectiva d'alguns limfòcits T. Per altra banda, amb el clorur amònic, es van obtenir els percentatges més baixos de limfòcits B, i aquest fet es pot atribuir a que una part dels limfòcits B són sensibles a les condicions d'aquest mètode. En els dos mètodes comercials, els percentatges corresponents a la majoria de les poblacions estudiades van presentar valors intermitjos. En el nostre estudi, es va triar el clorur amònic com a mètode de lisi per els estudis d'immunoteràpia. Aquest mètode no afecta selectivament cap població de limfòcits T i, a més a més permet realitzar el marcatge sobre cèl.lules aïllades i presenta un baix cost.Per conèixer quins tipus cel.lulars estan involucrats a nivell de l'articulació inflamada en l'AA, es va realitzar l'estudi histològic de la membrana sinovial de genoll. La membrana sinovial està formada per teixit conjuntiu i revesteix tota la cavitat articular, a excepció dels cartílags. El teixit sinovial artrític augmenta de mida i en general incrementa unes tres vegades el seu pes.L'estudi histològic de la membrana sinovial mostra en el teixit control una capa íntima formada per 1 ó 2 fileres de sinoviòcits i una capa subíntima formada per teixit adipós amb alguns vasos sanguinis. Als 14 dies de la inducció, amb inflamació articular ja establerta, a nivell sinovial s'observa un augment en el nombre de fileres de cèl.lules de la capa íntima. També s'observen plegaments cap a la cavitat articular. Existeix un gran nombre de cèl.lules mononuclears i gran quantitat de fibres de col.làgen en la capa subíntima.L'estudi immunohistoquímic de la membrana sinovial es va realitzar amb el mètode peroxidasa-antiperoxidasa. En alguns teixits sinovials inflamats, es van identificar algunes cèl.lules CD5+ amb l'AcMo OX19. Aquestes cèl.lules CD5+ no van aparèixer en cap teixit control sa. El nombre de cèl.lules CD8+ de la capa subíntima va incrementar significativament del dia 14 al 28 postinducció respecte als teixits control. L'AcMo W3/25, que s'uneix a l'antigen CD4 de limfòcits T col.laboradors i de macròfags, ja detecta cèl.lules positives en tots els teixits sinovials control i el seu nombre augmenta en els teixits artrítics. A causa de les poques cèl.lules CD5+ trobades i de la morfologia i la tinció citoplasmàtica d'aquestes cèl.lules es poden considerar macròfags. L'AcMo OX6 que detecta la molècula lA present en diferents tipus cel.lulars marca un gran nombre de cè1.lules a nivell de l'enzima sinovial dels animals control, i en els animals artrítics aquest nombre és molt elevat.Com a primer estudi d'immunoteràpia i per tal d'analitzar la implicació dels limfòcits T gamma/detla en l'AA, van portar a terme diferents protocols terapèutics amb un AcMo dirigit contra el TCR-gamma/delta de rata, l'AcMo V65. Es van desenvolupar diferents protocols d'administració d'aquest anticòs: un tractament preventiu, realitzat a animals nounats des del moment del naixement i a dosis creixents durant 8 setmanes, és a dir durant tot el període previ a la inducció de l'AA; i 2 tractaments curatius. Un dels protocols va consistir en administrar els anticossos els dies 12, 15 i l8, és a dir, començant abans del màxim d'inflamació articular i l'altre protocol, en el qual es van assajar tres dosis diferents de l'anticòs, es va iniciar durant el màxim d'inflamació, és a dir el dia 15. En els dos tractaments curatius. es va realitzar un tractament paral.lel amb l'AcMo R73, dirigit contra el TCR-alfa/beta, com a control positiu del tractament.En tractar amb l'AcMo V65 només es van observar algunes cèl.lules gamma/delta amb una expressió normal del seu TCR a nivell de sang perifèrica, ganglis limfàtics poplitis i mesentèrics. El que apareix és una població de limfòcits amb una expressió antigènica disminuïda de les molècules de TCR gamma/delta i de CD3 en la seva superfície. Aquest fet indica que l'AcMo V65 va produir la down-regulation del receptor i també la comodulació de la molecula CD3. Ara bé, el percentatge d'aquesta subpoblació amb el TCR modulat era inferior al percentatge de Iimfòcits T gamma/delta detectats abans del tractament, indicant que alguns limfòcits T van perdre totalment l'expressió del TCR o que es van depleccionar. El pretractament amb V65 des del naixement, que va provocar que aquests animals no tinguessin en cap moment Iimfòcits T gamma/delta amb expressió normal del seu TCR, no va aconseguir prevenir el desenvolupament de la patologia i els animals van seguir el mateix curs inflamatori que els animals artrítics control. El tractament curatiu amb l'AcMo V65, iniciat abans del màxim d'inflamació no va aconseguir modificar el volum articular respecte al grup artrític control d'isotip i el mateix va succeir amb la VSG. En canvi, l'AcMo R73, anti-TCR-alfa/beta, sí que mostra un efecte beneficiós, disminuint tant el volum articular com la VSG durant el tractament. El tractament curatiu iniciat durant el màxim d'inflamació tampoc va aconseguir modificar els paràmetres inflamatoris ni la VSG propis de les rates artrítiques, en cap de les dosis assajades.Tot i la manca d'efecte curatiu de l'AcMo V6S observada en les variables estudiades quan el tractament es va iniciar abans del màxim d'ínflamació, es va observar un grau de destrucció articular significativament superior a l'observat en les rates artrítiques control en fases tardanes de la patologia. Aquest fet indica un paper protector fase-depenent dels limfòcits T gamma/delta a l'AA.Després de descartar la intervenció directa dels limfòcits T gamma/delta en la patogènesi del procés artrític experimental, es va centrar l'atenció cap als limfòcits T alfa/beta, concretament cap a la població limfocítica CD4+ i la CD8+. Per estudiar la implicació d'aquestes dues poblacions limfocítiques en el desenvolupament de l'artritis, es va realitzar una immunoteràpia durant el període de latència, emprant l'AcMo anti-CD4 W3/25, a dosi de 3 mg, l'AcMo anti-CD8 OX8 a dosi d'1 mg i ambdós AcMo conjuntament.Durant el tractament amb els AcMo W3/25 i OX8 es van estudiar també els seus efectes a nivell cel.lular per citometria de flux. L'administració de l'AcMo anti-CD4 W3/25 va produir la down-regulation dels limfòcits T CD4+, mentre que l'administració de l'AcMo OX8 va produir la deplecció dels limfòcits T CD8+ de sang perifèrica. L'administració de l'AcMo anti-CD4 W3/25 durant el període de latència administrat sol o conjuntament amb l'AcMo OX8, va inhibir el desenvolupament del procés inflamatori de l'AA, fins i tot després d'una segona inducció de la patologia, fet que confirma el paper essencial dels limfòcits T CD4+ en la patogènesi de l'AA. En canvi, l'administració de l'AcMo anti-CD8 no va modificar el curs de l'artritis, seguint els animals tractats amb aquest AcMo un curs similar al grup artrític control, la qual cosa indica que els limfòcits T CD8+ no intervenen directament ni exerceixen un paper regulador sobre els limfòcits T CD4+ en la patogènesi de l'AA.Com a últim protocol terapèutic i amb el fi de conèixer la implicació dels limfòcits T CD4+ i els CD8+ en la perpetuació de l'AA, es va realitzar una immunoteràpia amb els mateixos AcMo que en l'estudi anterior però iniciant la teràpia el dia 14 postinducció. un cop l'artritis ja està establerta. En aquest estudi es va disposar també d'un grup tractat amb W3/25, un grup tractat amb OX8 i un grup tractat amb ambdós AcMo conjuntament.El tractament amb l'AcMo OX8 no va aconseguir modificar el procés inflamatori ja existent. D'altra banda, el tractament amb W3/25 sol o conjuntament amb l'anticòs OX8 va ser capaç de revertir el procés inflamatori, fet que indica una implicació directa dels limfòcits T CD4+ en la perpetuació de l'AA. Aquest efecte, però, va ser transitori, ja que va desaparèixer després de 6 dosis. Aquest fet es pot atribuir al desenvolupament d'anticossos contra les 1g de ratolí administrades. que es van detectar en els animals tractats amb W3/25. A l'avaluar els nivells d'anticossos anti micobacteri desenvolupats pels diferents grups de l'estudi, cal destacar que ¡'administració de l'AcMo OX8 administrat sol va produir nivells 4 vegades superiors al dels altres grups i que van ser elevats durant tot l'estudi, el que suggereix que els limfòcits T CDS5+ tenen un efecte regulador sobre les cèl.lules responsables de la resposta humoral dirigida contra el micobacteri.En resum, en aquest treball s'ha demostrat la implicació dels limfòcits T CD4+ o col.laboradors no només en la fase de desenvolupament del procés artrític. sinó també en el procés de cronificació, fet que permet considerar els limfòcits T CD4+ com a possibles dianes d'un tractament en l'AR humana. Cal tenir en compte, però, que aquest tractament s'ha de realitzar de forma contínua i amb molècules que no estimulin una resposta immunitària. A més a més, s'ha demostrat que els limfòcits T gamma/delta juguen un paper secundari en el desenvolupament de l'AA i que aquest paper és més aviat protector, modulant l'acció exercida per altres tipus cel.lulars en una determinada fase de la patologia. D'altra banda, els limtòcits T CD8+ no estan implicats en el desenvolupament de l'artritis, ni tan sols com a moduladors de l'acció dels limtòcits T CD4+ artritogènics. Per últim, malgrat la rellevància dels limfòcits T col.laboradors en el procés artrític, la presència d'aquestes cèl.lules a nivell inflamatori local és mínima, suggerint un efecte regulat majoritàriament per citocines des dels òrgans limfoides. / Rheumatoid arthritis (RA) is an autoimmune disease characterized by joint chronic inflammation, associated with synovitis and erosion of cartilage and bone. Adjuvant arthritis (AA) is an experimental autoimmune disease in rats which shares certain clinical and immunological features with RA. Although the pathogenesis of AA is unknown, a strong T lymphocyte dependence has been described.The objectives of the present work were to identify cell populations present on inflamed tissue from arthritic rats and to determine the role of gamma/delta, CD4 and CDS T lymphocytes on the development and the perpetuation of adjuvant arthritis. For these purposes, we performed different immunotherapy protocols using monoclonal antibodies (MoAb) directed against alpha/beta, gamma/delta, CD4 and CD8 T cells.The immunohistochemical analysis of synovia revealed that only a few CD5+ cells appeared on some arthritic tissues. No CD5+ cell appeared on healthy lissues. Arthritic tissues showed a higher number of CD5+, CD4+ and Ia+ cells than healthy tissues.Immunotherapy with an anti-gamma/delta-TCR MoAb was applied according to a preventive and to a pre-peak and a late therapeutic schedule. Although all protocols down-regulated gamma/delta-TCR expression in peripheral blood and lymph nodes cells, none influenced clinical parameters of AA. If rats were treated before the clinical peak of AA, joint destruction was more severe than in vehicle-treated rats, suggesting a stage-dependent protective role of gamma/delta T cells in AA.To study the pathogenic role of CD4 and CD8 T cells on arthritis, an immunotherapy using an anti-CD4 MoAb, W3/25, an anti-CDS MoAb, OX8 or both together was performed during the latency period of AA. W3/25 (which was found to be non-depleting) alone or in combination with OX8 prevented the inflammatory process of AA. To ascertain if any of the last MoAb could reverse AA, an immunotherapy beginning on day 14 postinduction was applied. During treatment with W3/25, a strong amelioration of inflammatory signals occurred. This study indicates that CD4+ cells play an important role both on the initiation and the perpetuation of AA, while CD8+ cells do not appear relevant for the development of the disease.

La trombosis es una de las causas más frecuentes de morbilidad y mortalidad en las sociedades desarrolladas. Se estima una prevalencia de un 5-10% para trombosis venosa profunda (TV). La trombofilia es una enfermedad multifactorial y compleja en la que interactúan múltiples genes entre sí y a la vez con factores ambientales. Han sido descritos algunos factores de riesgo genéticos bien caracterizados que incrementan el riesgo de trombosis: deficiencia de Antitrombina (AT), deficiencia de Proteína C (PC) y deficiencia de Proteína S (PS). Sin embargo los conocimientos sobre la base molecular de esta patología son aún escasos. En un estudio multicéntrico realizado en nuestro país, el estudio EMET (Estudio Multicéntrico Español de Trombofilia) se observó que los factores genéticos de riesgo trombótico sólo se identificaban, en el mejor de los casos y dependiendo de la población estudiada, en el 60% de las familias con trombofilia.El objetivo principal de esta tesis es el análisis de factores genéticos de riesgo tromboembólico (TV) en la población española. Para ello hemos analizado varios factores genéticos desde 3 estrategias diferentes: análisis de ligamiento genético en familias con trombofilia idiopática (Proyecto GAIT: Genetic Analysis of Idiophatic Thrombophilia), análisis de asociación en un estudio caso-control en población española y análisis de asociación en familias con trombofilia portadoras de defectos de la hemostasia conocidos. Finalmente para mejorar el diagnóstico de la trombofilia hereditaria hemos desarrollado un nuevo método analítico.Los principales resultados son:1 - La RPCa es un factor de riesgo tromboembólico independiente de la mutación Factor V Leiden (FVL). La deleción en el dominio B del FV (3997-4104EX13del del F5) no parece alterar las propiedades funcionales del FV. 2 - La variante alélica PT20210A en el gen de la protrombina (PT), es un polimorfismo funcional que influye en los niveles de la PT y en la susceptibilidad al TV.3 - El riesgo de TV, en familias con trombofilia asociadas con algún defecto conocido, muestra una disminución en el siguiente orden: AT> PS> PC> FVL> PT20210A.4 - La asociación de la mutación FVL a las deficiencias AT, PC y PS incrementa el riesgo a la TV.5 - La asociación de PT20210A a la deficiencia de AT, PS y a la mutación FVL incrementa el riesgo de TV. En el caso de la asociación de la PT20210A a la deficiencia de PC no incrementa el riesgo de TV. 6 - La homocigosis (T/T) para el polimorfismo C46T del gen F12 es un nuevo factor de riesgo TV en población española. Desarrollamos un método rápido y reproducible mediante un termociclador en tiempo real (LightCycler de Roche) para su genotipación. 7 - Los niveles elevados de FVIII y los grupos sanguíneos del sistema ABO tipo no-O, probablemente el alelo A1, son factores de riesgo independientes para el TV en población española. 8 - Bajo el punto de vista clínico, el estudio de la recurrencia de TV observada en el presente trabajo muestra como:- Los niveles de FVIII > 232% (percentil 90) incrementa hasta dos veces más el riesgo a padecer trombosis recurrentes.- Los pacientes de familias que asocian FVL y PT20210A presentan mayor frecuencia de recurrencia.9 - Las mujeres portadoras de FVL o de PT20210A muestran una mayor tendencia a presentar clínica trombótica relacionada con el uso de anticonceptivos orales.10 - La combinación del análisis de ligamiento, junto con el estudio de asociación caso-control, proporciona un sistema muy potente para identificar variantes del ADN que contribuyen a la susceptibilidad de la enfermedad tromboembólica. / . Title: Analysis of Hereditary Thrombophilia: Contribution of GeneticFactors in the Predisposition of Venous Thromboembolism in the Spanish Population.Although there is little information on the prevalence of venous thromboembolism (VTE), data suggest a minimum lifetime prevalence of 5-10%. Thrombophilia is a complex disease that is caused by both environmental and genetic factors. There are well-characterised genetic defects that increase thrombotic risk such as Antithrombin (AT), Protein S (PS) and Protein C (PC). In the Spanish Multicentric Study on Thrombophilia (EMET-Study) we identified risk factors in 60% of thrombophilic families.The main objective of this doctoral thesis is the analysis of genetic risks factors of VTE in the Spanish population. We analyzed genetic factors using three different methodologies: genetic linkage analysis in families (GAIT Project: Genetic Analysis of Idiopathic Thrombophilia), a case-control and association family study. Finally, to improve the diagnosis of VTE we develop a rapid method for genotyping the 46CT mutation using a new LightCycler PCR (Roche) protocol. The main results were:1 - APC-resistant is a VTE risk factor independent of Factor V Leiden mutation (FVL). The mutant allele of the deletion 3997-40104EX13del in F5 is expressed and the resultant protein is functional.2 - The prothrombin G20210A mutation is a functional polymorphism that jointly influences plasma prothrombin levels and susceptibility to VTE. 3 - The risk of VTE decreases in the following order: AT > PS > PC > FVL > PT20210A.4 - The FVL increased the risk of VTE in families with AT, PS or PC deficiencies.5 - The prothrombin G20210A mutation increased the risk of VT in families with AT, PS and FVL but no in families with PC deficiencies. 6 - The homozygosity (T/T) for the 46 C->T polymorphism in the F12 gene is a genetic risk factor for VTE. 7 - High levels of FVIII and non-O blood groups of ABO system, likely those with the A1 allele, are independent risk factors for VTE. 8 - The combination of linkage analysis coupled with association studies is an extremely valuable approach to identify DNA variants that affect to VTE.

a) Antecedentes.La ablación percutánea mediante radiofrecuencia (APRF) de las venas pulmonares (VPs) es un tratamiento efectivo en pacientes con fibrilación auricular (FA). Sin embargo, su impacto en los volúmenes y función auricular izquierdas no han sido plenamente estudiados. La estenosis de las VPs es una complicación potencial del procedimiento ablativo, pero su incidencia es incierta.b) Hipótesis.- La RM es una técnica que podría ser de utilidad en el estudio anatómico de las VPs y de la AI y en la cuantificación de los volúmenes auriculares y de la función contráctil auricular izquierda antes y después de la ablación percutánea de la FA mediante radiofrecuencia.- Los cambios volumétricos auriculares medidos por RM podrían ser un predictor de respuesta al tratamiento a medio plazo.- La RM permitiría la detección de estenosis de las VPs en pacientes sometidos a APRF.c) Objetivos.- Valorar y demostrar la utilidad de la RM en pacientes con FA tributarios de APRF de las VPs.- Evaluar los cambios volumétricos y funcionales de la AI tras la APRF.- Evaluar la incidencia de estenosis en relación al procedimiento ablativo.d) Metodología.Los cambios volumétricos auriculares se evaluaron en una serie de 55 pacientes sometidos a ablación circunferencial de las VPs (ACVP) a los que se practicó RM antes y 4-6 meses después del procedimiento. Se evaluó el volumen telediastólico auricular izquierdo (Vmax), el volumen telesistólico (Vmin) así como la fracción de eyección auricular izquierda (FEAI).La incidencia de estenosis de las VPs se evaluó mediante RM en una serie de 73 pacientes con FA refractaria al tratamiento médico sometidos a APRF de las VPs, bien mediante técnica de ablación segmentaria ostial selectiva (ASOS) o bien mediante ACVP.e) ResultadosDe los 55 pacientes con RM de seguimiento, 38 (69.1%) se mantuvieron libres de arritmia (grupo I), mientras que los 17 pacientes restantes tuvieron recurrencia de la arritmia (grupo II) durante un periodo de seguimiento de 11.8 ± 7.2 meses. El Vmax medio tras la ACVP disminuyó tanto en el grupo I como en el grupo II. Sin embargo, el Vmin medio sólo disminuyó significativamente en el grupo I. Consecuentemente, no hubo cambios significativos en la FE AI media tras la ablación en el grupo I . (40±11% vs 38±10%; p=0.27). De hecho, la FE AI permaneció estable o aumentó en el 68% de pacientes sin recurrencia de la arritmia tras la ACVP, mientras que en el grupo II se observó una disminución de la FE AI media (37±10% vs 27±10%; p<0.001). La única variable independiente asociada con recurrencia de la arritmia en el modelo multivariado fue el Vmin medido tras el procedimiento ablativo, con riesgo relativo de 1.04 (intervalo de confianza del 95%, 1.02-1.06, p < 0.001).En el segundo estudio la ablación se realizó mediante el procedimiento de ASOS en 32 pacientes y en 41 la ablación se realizó mediante el método de ACVP. No hubo diferencias significativas en la tasa de eficacia del procedimiento según la técnica empleada durante un período de seguimiento de 14.7 ± 12.2 meses. Sin embargo, la incidencia de estenosis de VPs fue mayor en el grupo tratado con ASOS (18.8% vs 0%, p=0.005).f) Conclusiones- Los resultados de esta tesis demuestran que la RM, como técnica de imagen no invasiva, es útil en el estudio anatómico sistemático de las VPs y de la AI en pacientes con FA tributarios de APRF.- La capacidad contráctil de la AI se conserva o incluso mejora en la mayoría de pacientes con buena respuesta a la ACVP. El Vmin de la AI sólo disminuye en los pacientes sin recurrencia de la FA, siendo el Vmin de la AI post-ablación un predictor de respuesta al tratamiento.- La incidencia de estenosis depende de la técnica ablativa utilizada, pudiendo aparecer en los pacientes tratados con ASOS, mientras que es una complicación muy infrecuente en los pacientes tratados mediante ACVP. / "USEFULNESS OF MAGNETIC RESONANCE IMAGING IN PATIENTS HAVING PERCUTANEOUS PULMONARY VEIN ABLATION OF ATRIAL FIBRILLATION"TEXT:Pulmonary vein (PV) radiofrequency ablation is a curative procedure for patients with atrial fibrillation(AF). However, his relationship with left atrial (LA) contractility is limited. PV stenosis has been recognized as a potential complication of the ablation procedure, but its incidence remains unclear.Magnetic Resonance Imaging (MRI) may be an accurate and reproducible technique for depicting the anatomical structures of LA and PVs and to quantify LA volumes and LA ejection fraction (LA EF).Changes in LA volumes may be a predictor of the outcome of the procedure. PV stenosis after AF ablation may be a complication related to the ablation technique.Changes in LA volumes were evaluated in a series of 55 consecutive patients who underwent (MRI) before and 4-6 months after circumferential PV ablation (CPVA). LA end-diastolic (LAmax) and LA end-systolic (LAmin) volumes were measured. During a mean follow-up of 12 ± 7 months, 38 patients (69%) were arrhythmia free. There was a significant decrease in mean LAmax volume in both groups, whereas mean LAmin volume only decreased in patients without recurrences. Mean LA EF was preserved after CPVA in patients arrthythmiafree (40 ± 11% vs 38 ± 10%; P = 0.27) but decreased in patients with AF relapses (37 ± 10% vs 27 ± 10%; P < 0.001).The incidence of PV stenosis was analysed in a series of 73 consecutive patients. Selective segmental ostial ablation (SSOA) was performed in 32 patients, and the remaining 41 patients underwent CPVA. Six patients had a significant PV stenosis, all in SSOA group none in CPVA group (18.8% vs 0%; p= 0.005). The results of these studies confirm that MRI is useful for the anatomic study of PVs and LA. The technique is accurate for:1. Quantifying LA volumes and LA EF2. Identifying anatomical variants of the LA and PV stenosisLAmax volume reduction after CPVA occurs regardless of the clinical efficacy of the procedure, whereas LAmin volume decreases only in patients free of arrhythmia recurrences. LA EF is preserved or even increased in the majority of patients after successful PV ablation.PV stenosis is a potential complication of the SSOA of AF. The PV stenosis is seldom observed in CPVA approach.

La Fibril·lació Auricular (FA) no només és l'arítmia més freqüent en la pràctica clínica sinó que també és una de les més complexes i amb un major impacte socio-sanitari. El tractament convencional fracassa en molts casos, en els quals aquest es limita a reduir la morbi-mortalitat associada. L'ablació de FA amb catèter de radiofreqüència ofereix l'ideal terapèutic de curació de l'arítmia, però tot i els grans avenços obtinguts des de la seva descripció inicial encara existeixen moltes qüestions a resoldre sobre aquesta prometedora teràpia. La tesi es composa de diferents treballs d'investigació desenvolupats per resoldre algunes d'aquestes qüestions, concretament:- Avaluar els resultats d'una estratègia en la que la tècnica d'ablació s'individualitza segons les característiques de cada pacient.- Comparar la incidència d'estenosis de venes pulmonars, una complicació fortament relacionada amb el procediment, entre una ablació ostial segmentària i una ablació antral.- Identificar factors basals predictors de fracàs del procediment.- Valorar l'efecte de l'ablació sobre la funció auricular.- Comprovar si incloure l'aïllament de la paret posterior de l'aurícula esquerra millora els resultats obtinguts amb un procediment estàndard.- Comprovar si la utilització d'un catèter circular multipolar per assegurar l'aïllament de les venes pulmonars millora els resultats obtinguts amb un procediment estàndard.Els resultats obtinguts en el desenvolupament de cadascun d'aquests objectius van donar lloc als pertinents articles publicats en revistes especialitzades. En resum, les principals conclusions obtingudes a partir d'aquests van ser:- En la FA paroxística, amb aurícula estructuralment normal i ectòpia d'origen esquerra freqüent i sostinguda, una ablació limitada a l'aïllament ostial de les venes pulmonars mostrant activitat elèctrica obté bons resultats.- Aquesta aproximació mostra un risc significatiu d'estenosis de venes pulmonars, sent d'especial interès la utilització d'eines que permetin localitzar el catèter d'ablació amb precisió i en temps real. En la resta de casos, la creació de lesions més extenses resulten necessàries.- La hipertensió arterial i el diàmetre auricular són predictors de fracàs del procediment, i aquestes dues variables es poden utilitzar per seleccionar els millors candidats a la teràpia valorant la relació risc/benefici en cada cas.- La contractilitat auricular es conserva o millora en la majoria de pacients amb ablació exitosa tot i la quantitat de lesions creades durant el procediment d'ablació, però aquesta continua empitjorant quan la teràpia fracassa.- L'aïllament de la paret posterior de l'aurícula esquerra afecta una gran part de teixit però no demostra millorar el resultat del procediment, i no hauria de realitzar-se de forma rutinària en aquests tipus de procediments.- La utilització d'un catèter circular multipolar per comprovar l'aïllament de les venes pulmonars millora els resultats de l'ablació i hauria d'incorporar-se en el procediment tot i augmentar-ne els seus requeriments. Finalment, destacar que tals estudis no només han donat lloc a les corresponents publicacions en revistes científiques i a múltiples comunicacions en congressos internacionals, sinó que també els seus resultats han incidit directament en la pràctica clínica de la nostra unitat millorant la comprensió dels mecanismes associats a l'arítmia, i caracteritzant el procediment realitzat per millorar-ne els seus resultats i reduir-ne el risc de complicacions.