[EN] Our present work is based on the study of the musical language of flamenco. The need for this kind of investigation becomes obvious if we look at the fact that, despite being declared a World Heritage by UNESCO in 2010, unlike other urban music forms, flamenco does not yet have a unified theory. The evolutionary process flamenco has undergone in the past 50 years, has integrated different cultures incorporating new musical instruments and harmonic concepts far from traditional flamenco. The overall acceptance of these changes is closely tied to the trajectory of the guitar player Paco de Lucia and the flamenco singer Camarón de la Isla, both key figures for the development and diffusion of contemporary flamenco. These two artists introduced many innovations from which we chose two for our investigation. An openness to other styles and the integration of those styles into the language of flamenco. From the perspective of our study, the process of joining different musical aesthetics into one single piece is a contribution of significant importance. What marked the evolution of both artists was, on one hand their personality, and on the other hand, their musical qualities and overcoming obstacles inherent in the communication between the aesthetics of different cultures. This led to the creation of first-rate artistic projects. This dynamic occurred naturally during the evolution of flamenco music, and also inspired one particular part of our study: The arrangement of a musical project, starting from the process of analytical investigation of the work of Camarón de la Isla. We had to do previous studies to be able to determine a methodology for this work. Questions like: "what type of investigation is the most adequate for our purposes?" or "what kind of studies do already exist in this field of research and which conclusions can be drawn from them?" made us choose several different approaches for musical research projects and their evolution. The analysis of the circumstances to originate the composition and performance of the chosen musical pieces, suggested the career of Camarón de la Isla closely be studied. His collaboration with the guitar player Paco de Lucia as well as his approach to other musical styles led us to delve into the existing relationship between flamenco and jazz as well as the link established by a collaboration of musicians from different musical languages. The musical work that we included in this investigation made it necessary to establish tools for the study of its theoretical aspects. Transcription was used as a starting point and from this point we began our study of the musical components of flamenco, which in turn allowed for the realization and recording of a project based on the implementation of different musical styles. / [ES] La línea fundamental de nuestro trabajo titulado "Desde el estudio de la taranta, cantiña y bulería de Camarón de la Isla hasta su reinterpretación como propuesta práctica", se centra en el estudio y la interpretación del lenguaje musical flamenco. El desarrollo de una investigación en esta dirección se hace evidente si observamos que, a pesar de ser declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 2010, no cuenta con una teoría unificada en un modelo que históricamente se ha repetido en la historiografía de las músicas urbanas. El proceso de evolución que ha tenido la música flamenca en los últimos 50 años le ha llevado a integrar propuestas que incorporan nuevos instrumentos musicales y conceptos armónicos alejados del flamenco tradicional. La aceptación de estos cambios está unida a la trayectoria del guitarrista Paco de Lucía y el cantaor Camarón de la Isla, como referentes esenciales en el desarrollo y la difusión del flamenco contemporáneo. Entre las múltiples contribuciones aportadas por estos artistas, hay dos que se muestran idóneas para nuestra investigación: la apertura hacia otros estilos, y la integración de estos en el lenguaje flamenco. Desde nuestra perspectiva de estudio, la concurrencia en un mismo proyecto de diferentes estéticas supone una aportación de fundamental interés. La especial personalidad, sus cualidades artísticas y el trabajo para la superación de obstáculos en la comunicación entre estéticas de distintas culturas, ha marcado su evolución, y ha llevado a generar proyectos artísticos de primer orden. Estos hechos que se han dado de una forma natural en la evolución de la música flamenca han impulsado el desarrollo de nuestro trabajo, basado en la configuración de un proyecto musical, a partir de un proceso de investigación analítica de las propuestas musicales del cantaor Camarón de la Isla. La necesidad de posicionar nuestro enfoque ha generado una serie de estudios previos. Cuestiones como ¿qué modelo de investigación se adecua más a nuestros propósitos?, o ¿qué experiencias se han elaborado en este sentido? nos han llevado a detallar distintas posiciones sobre la diversidad de factores influyentes, en la elaboración de los trabajos de investigación musical y su evolución. La búsqueda de las circunstancias en que se origina y se interpreta el material musical utilizado, nos ha sugerido el estudio de la trayectoria musical del cantaor. La colaboración musical de este, con el guitarrista Paco de Lucía y su acercamiento a otros estilos, nos ha llevado a profundizar sobre la relación existente entre el flamenco y el jazz, y el vínculo nacido de la colaboración de músicos procedentes de diferentes lenguajes. La interpretación musical incluida en esta investigación genera la necesidad de establecer herramientas para el estudio de los aspectos teóricos, utilizando la transcripción como punto de partida. A partir de esta premisa arranca el análisis de estudio sobre los componentes musicales del flamenco, lo cual permite elaborar el proyecto basado en el encuentro entre diferentes estilos y posteriormente grabarlo. / [CA] La línea fonamental del nostre treball amb el títol "Desde el estudio de la taranta, cantiña y bulería de Camarón de la Isla hasta su reinterpretación como propuesta práctica", es centra en l'estudi i la interpretació del llenguatge musical flamenc. La necessitat de desenvolupar una investigació en esta direcció, es fa evident si observem que, malgrat ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 2010, no compta amb una teoria unificada en un model que històricament s'ha repetit en la historiografia de las músiques urbanes. El procés d'evolució que ha tingut la música flamenca en els últims 50 anys, li ha portat a integrar propostes que incorporen nous instruments musicals i conceptes harmònics allunyats del flamenc tradicional. L'acceptació d'aquests canvis està unida a la trajectòria del guitarrista Paco de Lucía i del cantaor Camarón de la Isla, com a referents essencials en el desenvolupament i la difusió del flamenc contemporani. Entre les múltiples contribucions aportades per aquests artistes, hi ha dues que es mostren idònies per a la nostra investigació: l'apertura cap a altres estils, i la integració d'aquests en el llenguatge flamenc. Des de la nostra perspectiva d'estudi, la concurrència en un mateix projecte de diferents estètiques, suposa una aportació de fonamental interès. L'especial personalitat, les seues qualitats artístiques i el treball per a la superació d'obstacles en la comunicació entre estètiques de distintes cultures, ha marcat la seua evolució, i els ha portat a generar projectes artístics de primer ordre. Aquests fets que s'han donat d'una forma natural en l'evolució de la música flamenca, han impulsat el desenvolupament del nostre treball, basat en la configuració d'un projecte musical, a partir de un procés d'investigació analítica de les propostes musicals del cantaor Camarón de la Isla. La necessitat de posicionar el nostre enfocament, ha generat una sèrie d'estudis previs. Qüestions com ¿quin model d' investigació s'adequa més als nostres propòsits?, o ¿quines experiències s'han elaborat en aquest sentit? Ens han portat a detallar distintes posicions sobre la diversitat de factors influents, en l'elaboració dels treballs d'investigació musical i la seua evolució. La recerca de les circumstàncies on s'origina i s'interpreta el material musical utilitzat, ens ha suggerit l'estudi de la trajectòria musical del cantaor. La col·laboració musical d'aquest, amb el guitarrista Paco de Lucía i el seu apropament a altres estils, ens porten a aprofundir sobre la relació existent entre el flamenc i el jazz, i el vincle nascut de la col·laboració de músics procedents de diferents llenguatges. La interpretació musical inclosa en aquesta investigació, genera la necessitat d'establir ferramentes per a l'estudi dels aspectes teòrics, utilitzant la transcripció com a punt de partida. A partir d'aquesta premissa arranca l'anàlisi d'estudi sobre els components musicals del flamenc, cosa que ens permet elaborar el projecte basat en la trobada entre diferents estils i posteriorment gravar-ho. / Martínez Casañ, D. (2017). Desde el estudio de la taranta, cantiña y bulería de Camarón de la Isla hasta su reinterpretación como propuesta práctica [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90622

La presente tesis parte de la noción de "paseo" como un acto simbólico que permite transformar el espacio, constituyéndose como una metáfora del movimiento mental, físico y artístico. A partir de esta idea, se plantea la recuperación del flâneur, figura paradigmática de la experiencia urbana moderna que surge en París en el siglo XIX y que, a grandes rasgos, se distingue por caminar sin rumbo y lentamente en un espacio que empieza a caracterizarse por la prisa y la velocidad, gozando de una ociosidad que le permite dejar libre la imaginación y divagar en un tiempo que comienza a estar dominado por el capitalismo, así como su gusto por la multitud, sin mezclarse con ella, dentro de la cual logra disfrutar de la soledad y el anonimato (Benjamin, 1972). Por aprovechar al máximo la experiencia urbana moderna, su importancia reside en que se convierte en una estrategia analítica que permite explorar nuevos contextos posteriores, especialmente aquellos generados por el uso de las tecnologías en el siglo XX (ciberespacio), y en el siglo XXI con la consolidación del espacio virtual y la expansión del uso de las tecnologías en el espacio físico que da lugar al espacio híbrido, haciendo posible comprender nuevas claves y prácticas artísticas surgidas desde estos entornos. De esta manera, en el presente estudio se persigue establecer una estrategia analítica que nos permita llevar a cabo la reconsideración y la resignificación de la figura del flâneur en los espacios planteados y que es abordada en un recorrido que se encuentra dividido en tres partes, correspondientes a cada uno de los espacios urbanos contemporáneos explorados: espacio urbano moderno (flâneur), ciberespacio (ciberflâneur) y el espacio híbrido, entre el físico y el virtual, con el uso de la telefonía móvil (phoneur). Este recorrido se lleva a cabo siguiendo una metodología interdisciplinar, guiada tanto por estudios teóricos como prácticos y siendo intermediaria con otras esferas no específicamente artísticas como la literatura, la arquitectura, estudios del espacio urbano o nuevas tecnologías. Como aplicación práctica de esta tesis doctoral se presenta la producción artística propia realizada de manera paralela y complementaria a la parte teórica, permitiendo una puesta en práctica que a su vez es generadora de discusión teórica, planteando reflexiones y cuestionando los diferentes temas tratados a través de un conjunto de 32 acciones artísticas (individuales y colectivas) en las que se ha trabajado tanto en el espacio físico en relación a la figura del flâneur, en el virtual respecto a su correspondencia con el ciberflâneur, y en el híbrido en relación al phoneur. / This thesis begins with the notion of the "stroll" as a symbolic act that allows for the transformation of space, into a metaphor of mental, physical and artistic movement. Starting from this idea, the recovery of the figure of the flâneur is proposed - a paradigmatic figure of modern urban experience, who emerges in 19th Century Paris and who, in rough outlines, is notable as a a figure who wanders slowly without direction in a space that begins to characterize itself by its state of hurrying and speed - and who delights in the leisure that sets his imagination free, and who wanders in times that that are beginning to become dominated by capitalism, as well as in his taste for crowds without mingling with them, as he manages to enjoy his solitude and anonymity (Benjamin, 1972). Making the most of modern urban experience, his importance resides in the fact that he becomes an analytic strategy which allows him to explore new contexts, especially those generated with the use of 2oth Century technology (cyberspace), and in the 21st Century -with the consolidation of virtual space and the expansion of the use of technology in physical space that gives way to hybrid space, making it possible to understand new keys and artistic processes that emerge from these surroundings. In this way, this present study pursues the establishment of an analytical strategy that will take us to the reconsideration and redefinition of the figure of the flâneur in the spaces we have proposed, and is tackled on a route divided into three parts, each part corresponds to the contemporary urban spaces that are explored: modern urban space (flâneur), cyberspace (cyberflâneur) and hybrid space -between physical and virtual- with the use of the cell phone (phoneur). This journey follows an interdisciplinary methodology, guided as much by theoretical studies as by practical ones, and being an intermediary with other spheres not specifically artistic, such as literature, architecture, studies of the urban space or new technologies. As a practical application of this doctoral thesis, we present our own artistic production, carried out in a parallel fashion, complementary to the theoretical part. This allows a putting in practice that generates theoretical discussions, proposing reflection and questioning the different themes being addressed, by a series of 32 artistic actions (individual and collective) where we have worked as much in physical space -in relation to the figure of the flâneur- as in virtual space, with respect to its correspondence to the cyberflâneur, and in hybrid space in relation to the phoneur. / La present tesi parteix de la noció de "passeig" com un acte simbòlic que permet transformar l'espai, constituint-se com una metàfora del moviment mental, físic i artístic. A partir d'aquesta idea, es planteja la recuperació del flâneur, figura paradigmàtica de l'experiència urbana moderna que sorgeix a París en el segle XIX i que, a grans trets, es distingeix per caminar sense rumb i lentament en un espai que comença a caracteritzar-se per la pressa i la velocitat, gaudint d'una ociositat que li permet deixar lliure la imaginació i divagar en un temps que comença a estar dominat pel capitalisme, així com el seu gust per la multitud, sense barrejar-se amb ella, dins de la qual aconsegueix gaudir de la solitud i l'anonimat (Benjamin, 1972). Per aprofitar al màxim l'experiència urbana moderna, la seua importància resideix que es converteix en una estratègia analítica que permet explorar nous contextos posteriors, especialment aquells generats per l'ús de les tecnologies en el segle XX (ciberespai), i en el segle XXI amb la consolidació de l'espai virtual i l'expansió de l'ús de les tecnologies en l'espai físic que dóna lloc a l'espai híbrid, fent possible comprendre noves claus i pràctiques artístiques sorgides des d'aquests entorns. D'aquesta manera, en el present estudi es persegueix establir una estratègia analítica que ens puga permetre dur a terme la reconsideració i la resignificació de la figura del flâneur en els espais plantejats i que és abordada en un recorregut que es troba dividit en tres parts, corresponents a cadascun dels espais urbans contemporanis explorats: espai urbà modern (flâneur), ciberespai (ciberflâneur) i l'espai híbrid, entre el físic i el virtual, amb l'ús de la telefonia mòbil (phoneur). Aquest recorregut es du a terme seguint una metodologia interdisciplinària, guiada tant per estudis teòrics com pràctics i sent intermediària amb altres esferes no específicament artístiques com la literatura, l'arquitectura, estudis de l'espai urbà o noves tecnologies. Com aplicació pràctica d'aquesta tesi doctoral es presenta la producció artística pròpia realitzada de manera paral·lela i complementària a la part teòrica, permetent una posada en pràctica que al seu torn és generadora de discussió teòrica, plantejant reflexions i qüestionant els diferents temes tractats a través d'un conjunt de 32 accions artístiques (individuals i col·lectives) en les quals s'ha treballat tant en l'espai físic en relació a la figura del flâneur, en el virtual respecte a la seua correspondència amb el ciberflâneur, i en l'híbrid en relació al phoneur. / Torrecilla Patiño, ME. (2018). Flâneur, Ciberflâneur, Phoneur: Un paseo de resignificación del flâneur por el espacio urbano moderno, el ciberespacio y el espacio híbrido. Acciones artísticas propias entre 2011-2018 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/107391

En este trabajo de investigación analizamos el papel del micrófono piezoeléctrico en su uso sobre instrumentos metálicos de largas cuerdas y sobre objetos cotidianos convertidos en dispositivos sonoros que denominamos objetos idiófonos. Desde una perspectiva interdisciplinar se parte de la organología para reconstruir el concepto de instrumento musical tradicional, lo que da como resultado el uso del objeto cotidiano como un recurso expresivo sonoro. A través del uso expresivo de objetos cotidiano metálicos se desemboca en una poética del espacio con la creación de dibujos espaciales sonoros o dispositivos de largas cuerdas metálicas generando a su vez una producción artística cercana al concepto site-specific, que tiene que ver con la cuestión del contexto del espacio donde se realizan las intervenciones sonoras. En cuanto a los objetivos hemos pretendido analizar aquellas manifestaciones y propuestas que han desmaterializado el concepto de instrumento musical tradicional, como los instrumentos musicales experimentales y el movimiento Fluxus. Además hemos realizado una búsqueda, reconocimiento y puesta en común a nivel formal, técnico y conceptual de aquellos artistas que han utilizado largas cuerdas en su producción artística. Desde esta base teórica hemos realizado una aplicación práctica creativa en la que reflexionamos sobre el lugar donde se ubican este tipo de manifestaciones en las artes sónicas y su potencial creativo y conceptual a través de una serie de obras en clave de acción sonora, instalación sonora o concierto que se han realizado entre 2011 hasta 2018. En cuanto a la metodología hemos recurrido a una autoetnografía analítica, en el que el investigador observa su propia participación en el campo en el que estudia, lo que nos ha servido para llevar a cabo una introspección crítica y reflexiva realizada desde la intuición en la creación de nuestra práctica artística junto con la búsqueda, descubrimiento y análisis de los referentes de nuestra producción artística. De este modo hemos reconocido varias manifestaciones artísticas que utilizan el mismo recurso sonoro pero con diferentes enfoques formales y conceptuales. De igual manera se ha establecido una comparación de carácter musicológico entre las obras de nuestra propia producción artística con la organología y las técnicas musicales. Así pues el resultado fundamental de esta investigación a través de la metodología autoetnográfica es el estudio, análisis e interrelación específica a un nivel teórico interdisciplinar de prácticas muy poco consideradas en la investigación en las artes sónicas y su traducción en un desarrollo práctico. Ello en un proceso creativo que desde la práctica sonora artística parte del objeto cotidiano para crear una poética sobre el espacio y su contexto, haciendo uso de la electrónica y la amplificación mediante el uso de micrófonos piezoeléctricos. / In this research we analyze the role of the piezoelectric microphone in its use on metallic instruments with long strings and on everyday objects converted into sound devices that we call idiophone objects. From an interdisciplinary perspective, organology is used to reconstruct the concept of a traditional musical instrument, which results in the use of the everyday object as an expressive sound resource. Through the expressive use of everyday metallic objects, it leads to a poetics of space with the creation of sound spatial patterns or devices with long metallic strings, generating in turn an artistic production close to the site-specific concept, which has to do with the issue of the context of the space where sound interventions are made. Regarding the objectives we have tried to analyze those manifestations and proposals that have dematerialized the concept of a traditional musical instrument, such as experimental musical instruments and the Fluxus movement. We have also carried out a search, recognition and sharing at a formal, technical and conceptual level of those artists who have used long strings in their artistic production. From this theoretical base we have made a practical creative application in which we reflect on the place where these types of manifestations are located in the sonic arts and their creative and conceptual potential through a series of works in the key of sound action, sound installation or concert that took place between 2011 and 2018. In terms of methodology, we have resorted to an analytical autoethnography, in which the researcher observes his own participation in the field in which he studies, which has helped us to carry out a critical and reflexive introspection carried out from intuition in creation of our artistic practice together with the search, discovery and analysis of the referents of our artistic production. In this way we have recognized several artistic manifestations that use the same sound resource but with different formal and conceptual approaches. In the same way, a comparison of musicological character has been established between the works of our own artistic production with organology and musical techniques. Thus the fundamental result of this research through the autoethnographic methodology is the study, analysis and specific interrelation at an interdisciplinary theoretical level of practices very little considered in the investigation in the sonic arts and their translation in a practical development. This is a creative process that starts from the artistic sound practice from the everyday object to create a poetic about space and its context, making use of electronics and amplification through the use of piezoelectric microphones. / En aquest treball de recerca analitzem el paper del micròfon piezoelèctric en el seu ús sobre instruments metàl·lics de llargues cordes i sobre objectes quotidians convertits en dispositius sonors que denominem objectes idiòfons. Des d'una perspectiva interdisciplinària es parteix de la organologia per a reconstruir el concepte d'instrument musical tradicional, la qual cosa dóna com resultat l'ús de l'objecte quotidià com un recurs expressiu sonor. A través de l'ús expressiu d'objectes quotidià metàl·lics es desemboca en una poètica de l'espai amb la creació de dibuixos espacials sonors o dispositius de llargues cordes metàl·liques generant al seu torn una producció artística propera al concepte site-specific, que té a veure amb la qüestió del context de l'espai on es realitzen les intervencions sonores. Quant als objectius hem pretès analitzar aquelles manifestacions i propostes que han desmaterialitzat el concepte d'instrument musical tradicional, com els instruments musicals experimentals i el moviment Fluxus. A més hem realitzat una cerca, reconeixement i posada en comú a nivell formal, tècnic i conceptual d'aquells artistes que han utilitzat llargues cordes en la seua producció artística. Des d'aquesta base teòrica hem realitzat una aplicació pràctica creativa en la qual reflexionem sobre el lloc on se situen aquest tipus de manifestacions en les arts sòniques i el seu potencial creatiu i conceptual a través d'una sèrie d'obres en clau d'acció sonora, instal·lació sonora o concert que s'han realitzat entre 2011 fins a 2018. Quant a la metodologia hem recorregut a una autoetnografia analítica, en el qual l'investigador observa la seua pròpia participació en el camp en el qual estudia, la qual cosa ens ha servit per a dur a terme una introspecció crítica i reflexiva realitzada des de la intuïció en la creació de la nostra pràctica artística juntament amb la cerca, descobriment i anàlisi dels referents de la nostra producció artística. D'aquesta manera hem reconegut diverses manifestacions artístiques que utilitzen el mateix recurs sonor però amb diferents enfocaments formals i conceptuals. D'igual manera s'ha establit una comparació de caràcter musicològic entre les obres de la nostra pròpia producció artística amb la organologia i les tècniques musicals. Així doncs el resultat fonamental d'aquesta recerca a través de la metodologia autoetnogràfica és l'estudi, anàlisi i interrelació específica a un nivell teòric interdisciplinari de pràctiques molt poc considerades en la recerca en les arts sòniques i la seua traducció en un desenvolupament pràctic. Açò en un procés creatiu que des de la pràctica sonora artística part de l'objecte quotidià per a crear una poètica sobre l'espai i el seu context, fent ús de l'electrònica i l'amplificació mitjançant l'ús de micròfons piezoelèctrics. / López Fernández, S. (2018). El uso del micrófono piezoeléctrico sobre dispositivos metálicos de largas cuerdas y objetos idiófonos. Aplicación práctica creativa (2011-2018) [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/111838

[ES] La presente Tesis Doctoral nos plantea un escenario evanescente e incoherente para nuestros sentidos, dentro del cual interrogarnos sobre las formas de intervención artística en aplicaciones y tecnologías de la Web 2.0. La práctica artística siempre ha tenido la capacidad de alterar los códigos y signos de las estructuras de poder para tergiversarlas y reinterpretarlas. Por otro lado, el artista como explorador de los entornos tecnológicos más novedosos es capaz de asociar cambios externos con sus consecuencias internas, de manera que alcanza a atisbar como somos modelados por nuestras propias tecnologías. Esta tesis analiza, mediante la práctica artística el funcionamiento, la estructura, el contenido y el impacto de estos medios, poniendo especial atención en su funcionamiento y uso dentro de la esfera pública, con la intención de dilucidar cual es el papel del artista dentro de este entorno mediático cada vez más complejo y cotidiano. Mediante este estudio se pretende profundizar sobre la verdadera dimensión social y cultural de la red, a la vez que se genera una completa investigación sobre como la práctica artística es capaz de reinterpretar las nuevas características y configuraciones de este medio. / [CA] La present Tesi Doctoral ens planteja un escenari evanescent i incoherent per als nostres sentits, dins del qual interrogar-nos sobre les formes d'intervenció artística en aplicacions i tecnologies de la Web 2.0. La pràctica artística sempre ha tingut la capacitat d'alterar els codis i signes de les estructures de poder per a tergiversar-les i reinterpretar-les. D'altra banda, l'artista com a explorador dels entorns tecnològics més nous és capaç d'associar canvis externs amb les seues conseqüències internes, de manera que aconsegueix a aguaitar com som modelats per les nostres pròpies tecnologies. Esta tesi analitza, per mitjà de la pràctica artística el funcionament, l'estructura, el contingut i l'impacte d'estos mitjans, posant especial atenció en el seu funcionament i ús dins de l'esfera pública, amb la intenció de dilucidar quin és el paper de l'artista dins d'este entorn mediàtic cada vegada més complex i quotidià. Per mitjà d'este estudi es pretén aprofundir sobre la verdadera dimensió social i cultural de la xarxa, al mateix temps que es genera una completa investigació sobre com la pràctica artística és capaç de reinterpretar les noves característiques i configuracions d'este mig. / [EN] This Doctoral Thesis presents us with an evanescent and incoherent scenario for our senses, in which we wonder about the forms of artistic intervention in Web 2.0 applications and technologies. Artistic practice has always had the ability to alter the codes and signs of power structures in order to distort and reinterpret them. On the other hand, the artist as an explorer of the most state-of-the-art technological environments is able to associate external changes with their internal consequences, so that he can see how we are modeled by our own technologies. This thesis analyzes, through artistic practice, the functioning, structure, content and impact of these media, paying special attention to their functioning and use within the public sphere, with the intention of elucidating which role the artist assumes within this media environment as its degree of complexity is increasingly growing every day. The aim of this study is to deepen the true social and cultural dimension of the network, while generating a complete research on how artistic practice is able to reinterpret the new characteristics and configurations of this medium. / Ortega Lisbona, JL. (2018). LA INVISIBILIDAD DEL PRESENTE: PRÁCTICAS ARTISTICAS Y ESPACIOS VIRTUALES EN LA ÉPOCA DE LA WEB 2.0 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/115936

[EN] This research presents a theoretical study on the concept of hybrid spaces; A study from the artistic practice, which explores the new possibilities open to contemporary ways of living. In today's society of the XXI century, there has been a change in the concept of living: no longer means being physically in one place. This change has been generated by new human-computer relationships. And the artistic practices have focused much of his research in the study of this fact, between the local and the global, between the physical world and the virtual. We propose the definition of a neo-nomad, a result of relations of human-machine interaction subject. We are evolving towards a style and way of thinking and concrete action, in which predominates a new dwelling of digital. This subject arises in the technological age, it outlines a new own nomadic movement of the XXI century society. This research aims to investigate the neo-nomadic nature of current technological subject, from a comprehensive study of its relationship with the spaces and environments. Thus, the theoretical treatment applied to the investigation of artistic practices, is a commitment to studying other ways to inhabit the physical and virtual. Through analysis of artists and theorists are beginning to tune a hybridization result in the concept of nomadológicas architectures, with special attention to the practice of Hackitectura, analyzing their characteristics, variables and applications. This study aims to get to make a small line of research into those fields hybridized knowledge possible within the current ways of living, always from the perspective of artistic experience to science, technology and society / [ES] Esta investigación se presenta con un estudio teórico sobre el concepto de espacios híbridos; un estudio desde la práctica artística, que explora las nuevas posibilidades que se abren a las formas contemporáneas de vivir. En la sociedad actual del S.XXI, ha habido un cambio en el concepto de habitar: ya no significa estar de manera física en un lugar. Este cambio ha sido generando por las nuevas relaciones humano-computadora. Y las prácticas artísticas han centrado gran parte de sus investigaciones en el estudio de este hecho, entre lo local y lo global, entre el mundo físico, y el virtual. Proponemos la definición de un sujeto neo-nómada, consecuencia de las relaciones de interacción humano-máquina. Estamos evolucionando hacia un estilo y forma de pensamiento y acción concreta, en el que predomina un nuevo habitar de lo digital. Este sujeto que surge en la era tecnológica, esboza un nuevo movimiento nómada propio de la sociedad del S.XXI. Esta investigación pretende indagar en la naturaleza neo-nómada del actual sujeto tecnológico, a partir de un estudio exhaustivo de su relación con los espacios y entornos. Así pues, el tratamiento teórico aplicado a la investigación de las prácticas artísticas, resulta una apuesta hacia el estudio de otras formas de habitar lo físico y virtual. Por medio del análisis de artistas y teóricos se comienza a afinar una hibridación que derivará en el concepto de arquitecturas nomadológicas, dedicando una especial atención a la práctica de la Hackitectura, analizando sus características, variables y aplicaciones. Este estudio pretende llegar a marcar una pequeña línea de investigación hacia aquellos posibles campos de conocimiento hibridado dentro de las actuales formas de habitar, siempre desde una perspectiva de la experiencia artística para con la ciencia, la tecnología y la sociedad. / [CA] Aquesta investigació es presenta amb un estudi teòric sobre el concepte d'espais híbrids; un estudi des de la pràctica artística, que explora les noves possibilitats que s'obren a les formes contemporànies de viure. En la societat actual del segle XXI, hi ha hagut un canvi en el concepte d'habitar: ja no significa estar de manera física en un lloc. Aquest canvi ha estat generant per les noves relacions humà-ordinador. I les pràctiques artístiques han centrat gran part de les seves investigacions en l'estudi d'aquest fet, entre el local i el global, entre el món físic, i el virtual. Proposem la definició d'un subjecte neo-nòmada, conseqüència de les relacions d'interacció humà-màquina. Estem evolucionant cap a un estil i forma de pensament i acció concreta, en què predomina un nou habitar del digital. Aquest subjecte que sorgeix en l'era tecnològica, esbossa un nou moviment nòmada propi de la societat del segle XXI. Aquesta investigació pretén indagar en la naturalesa neo-nòmada de l'actual subjecte tecnològic, a partir d'un estudi exhaustiu de la seva relació amb els espais i entorns. Així doncs, el tractament teòric aplicat a la investigació de les pràctiques artístiques, resulta una aposta cap a l'estudi d'altres formes d'habitar el físic i virtual. Per mitjà de l'anàlisi d'artistes i teòrics es comença a afinar una hibridació que derivarà en el concepte d'arquitectures nomadológicas, dedicant una especial atenció a la pràctica de la Hackitectura, analitzant les seves característiques, variables i aplicacions. Aquest estudi pretén arribar a marcar una petita línia d'investigació cap a aquells possibles camps de coneixement hibridat dins de les actuals formes d'habitar, sempre des d'una perspectiva de l'experiència artística envers la ciència, la tecnologia i la societat. / Rodríguez Moscatel, L. (2016). ESPACIOS HÍBRIDOS: ARQUITECTURAS EMERGENTES DE LA INTERACCIÓN FISICO-VIRTUAL [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61951

[EN] This research work concentrates on the possibilities of paper as a material for creating pieces of artwork with volume in addition to considering it as an alternative to other kinds of paste with a longer tradition in sculpture. The main aim is to study the possibilities provided by this material for specific formal and structural aspects of the pieces of work. The study includes a review of the plastic materials used in sculpture, involving contributions from the most recent design materials. Paper is also presented here as a material and format, classifying it into different formal and aesthetic variants and demonstrating its possibilities as pulp and modelling paste¿and thereby its plastic capabilities¿in an attempt to put forward and establish new artistic practices. The research corroborates the use and long tradition of paper in the artistic world, including in works of volume, since there are many sculptures and ceramic artists much of whose work is created by making use of the properties of paper in any of its forms. One of the main examples is to be found in the East with the technique of origami, but in Europe this material's versatility and potential for creativity can be found with collage and cut-outs. Artists not only have the option of creating their own paper pulp and paste; thanks to development in the industry and research, today the market offers a wide range of papers and paper-based pastes that harden in air. These commercial pastes are easy to handle and maintain, and they provide a plasticity similar to ceramic pastes for modelling. As a modelling paste, paper meets the objectives that were initially set for the research. Among other aspects, it enables workpieces that last to be made quickly and economically; to find a more direct way of working on the piece that helps to ensure the artist's gestures are not lost in it; to reduce to the number of phases in the artistic production process; and to bring down material and energy costs. Furthermore, the paper added to different pastes used during the research has provided very beneficial properties to both the creative process and the aesthetics of the work or art. Notably, it is more resistant and lighter, as well as allowing for a great variety of shapes and finishes in the works created. In conclusion, one can affirm that the interactions between clay and paper are very positive and that paper pastes are a valid alternative to traditional pastes in certain plastic sculpture practices. Nevertheless, this relationship should not be considered as a replacement but rather a collaboration. Various possible lines of work have opened up following this research, such us introducing paper pastes as a practice in standard and non-standard education; creating one's own paper paste with commercial possibilities; and taking the results obtained further via a series of cultural activities that may enable the language learnt to be honed as well as raising awareness in current artistic circles. / [ES] La presente investigación se centra en las posibilidades del papel como material para la creación de piezas volumétricas, planteándose además, como una alternativa a otras pastas de mayor tradición escultórica. Se fija como principal objetivo estudiar las posibilidades que otorga este material para ciertos aspectos formales y estructurales de las piezas. El estudio abarca una revisión de los materiales plásticos utilizados en escultura, en la que se incluyen las aportaciones introducidas por los materiales de diseño más actuales. De igual modo se presenta el papel como material y formato, clasificándolo en diferentes variantes formales y estéticas mostrando sus posibilidades como pulpa y pasta de modelado y, por consiguiente, en sus capacidades plásticas, pretendiendo ayudar a establecer nuevas prácticas artísticas. La investigación corrobora el uso y la gran tradición que tiene el papel en el ámbito artístico incluido el mundo del volumen, ya que son muchos los escultores y ceramistas que trabajan gran parte de su obra haciendo uso de las propiedades del papel en cualquiera de sus formas. Una de las primeras referencias la encontramos en Oriente gracias a la técnica del origami, pero también en Europa con el collage o los recortables, se pone de manifiesto la creatividad y la versatilidad de este material. El artista no sólo cuenta con la opción de elaborar su propia pulpa y pasta de papel, actualmente gracias al desarrollo de la industria y al de la investigación, el mercado ofrece gran variedad de papeles y pastas con base de papel que endurecen al aire. Estas pastas comercializadas son de fácil manejo y mantenimiento y ofrecen durante su modelado, una plasticidad similar a la de las pastas cerámicas. Como pasta para modelar, el papel cumple con los objetivos inicialmente planteados en la investigación permitiendo, entre otros aspectos, el obtener piezas de rápida ejecución, económicas y duraderas; encontrar una forma de trabajo más directa sobre la obra que ayude a no perder la marca del gesto del artista sobre la misma; reducir el número de fases en la producción artística y abaratar los costes energéticos y de material. Por otro lado, el papel añadido a las diferentes pastas trabajadas durante la investigación, ha aportado características muy beneficiosas tanto en el proceso creativo como en el resultado estético de la obra. Destacando una mayor resistencia y ligereza, así como la admisión de gran variedad de formas y acabados por parte de las piezas realizadas. En conclusión, es posible afirmar que las interacciones entre arcilla y papel son muy positivas y que las pastas de papel son una alternativa válida a las pastas tradicionales en determinadas prácticas escultóricas. Sin embargo, esta relación no debe considerarse una sustitución sino más bien una colaboración. Tras esta investigación se abre una serie de líneas de trabajo como puede ser la incorporación de las pastas de papel como práctica para la formación reglada y no reglada; la elaboración de una pasta de papel propia, con posibilidades comerciales; y el ahondar en los resultados obtenidos mediante una serie de acciones culturales que permitan agilizar el lenguaje aprendido así como darlo a conocer en los círculos artísticos actuales. / [CA] La present investigació es centra en les possibilitats del paper com a material per la creació de peçes volumètriques, plantejant-se a més a més, com una alternativa a altres pastes de més tradició escultòrica. El principal objectiu es estudiar les possibilitats que dona aquest material per aconseguir determinats aspectes formals i estructurals de les peçes. L'estudi fa una revisió dels materials plàstics utilitzats en l'escultura, en la que s'inclouen les aportacions introduïdes pels materials de diseny més actuals. De la mateixa manera es presenta el paper com a material i format, es classifica en diferents variants formals i estètiques mostrant les seues possibilitats com pulpa i pasta de modelat i, conseqüentment, en les seues capacitats plàstiques, intentant ajudar a establir noves pràctiques artísitques. L'investigació confirma l'ús i la gran tradició que té el paper a l'ambit artístic inclós el món del volum, ja que son molts els escultors i ceramistes que treballen gran part de la seua obra fent ús de les propietats del paper en qualsevol de les seues formes. Una de les primeres referències la trobem a Orient gràcies a "la tècnica del origami", però també a Europa amb el collage o els retallables, es posa de manifest la creativitat i la versatilitat de aquest material. L'artista no solament conta amb l'opció d'elaborar la seua propia pulpa i pasta de paper, en l'actualitat gràcies al desenvolupament de l'industria i la investigació, el mercat ofereix gran varietat de papers i pastes amb base de paper que fa dur l'aire. Aquestes pastes comercialitzades son de fàcil tractament i manteniment i ofereixen durant el seu modelat, una plasticitat similar a la de les pastes ceràmiques. Com a pasta per modelar, el paper cumpleix amb els objectius inicialment plantejats en l'investigació permetent, entre altres aspectes, obtenir peçes de rápida execució, econòmiques i perdurables; trobant una forma de treball més directa damunt l'obra que ens ajude a no perdre la marca del gest de l'artista sobre ella; reduïr el nombre de fases a la producció artística i minvar els costes energètics i de material. D'altra banda, el paper barrejat amb les diferents pastes treballades durant l'investigació, ha aportat característiques molt beneficioses, tant en el procés creatiu com en el resultat estètic de l'obra. Destacant una major resistència i lleugueresa, així com l'admissió de gran varietat de formes i acabats per part de les peçes realitzades. En conclusió, es possible afirmar que les interaccions entre argila i paper son molt positives i que les pastes de paper son una alternativa vàlida a les pastes tradicionals en determinades pràctiques escultòriques. No obstant, aquesta relació no ha de considerar-se una subsittució sino més bé una col·laboració. Després d'aquesta investigació s'obri una sèrie de línies de treball com pot ser l'incorporació de les pastes de paper com a pràctica per la formació reglada i no reglada. L'elaboració d'una pasta de paper pròpia amb possibilitats comercials; i aprofundir en els resultats obtinguts mitjançant una sèrie d'accions culturals que agilitzen el llenguatge aprés, així com donar-ho a conéixer en els cercles artísitics actuals / García González, MD. (2016). Acerca del papel y su potencial como configurador plástico [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61959

[EN] ABSTRACT The thesis entitled "From the nature of man to the nature of the work of art, art as pathway and life, prior to the twentieth century thinking", is conceived as a journey that begins with the analysis and study of mankind as nature and as part of a whole, to finish with a more subjective view where we have given life to the artistic process of lost wax smelting with ceramic shell, to create a connection between the mentioned process and the life cycle of the butterfly. The question is not just finding the connection points between mankind and nature that are now almost invisible, but based on the man as an artist since his appearance on the planet, we have tried to enliven the artwork to hold this thought, feelings and experiences of its creator, becoming an extension of the artist. Therefore, the artistic processes used to create these artistic works will also be endowed with nature, being able to carry out the comparative poetics mentioned above. Besides they become paths or channels through which those feelings, fears, experiences and wishes of the artist go through. Based on this idea, we have studied mankind as nature and we have gone beyond the limits of the western world entering the philosophy and art of the East before the era of globalization. The study of the life and work of Joseph Beuys, Giuseppe Penone and Wolfgang Laib have been used as a model for a better understanding when it comes to give life to a work of art because of the feelings expressed in their creations and the visual and spiritual strength they have. The choice of the poetic comparison between the artistic lost wax smelting process and the natural life cycle of the butterfly is an intuitive choice: they have both attracted us because of the strength, complexity and beauty, as well as being a challenge since there is a visual collision between delicacy, lightness, the ephemeral and the fragility of a butterfly when facing the solidity, strength, weight and eternity of bronze. / [ES] RESUMEN La tesis titulada De la naturaleza del hombre a la naturaleza de la obra de arte. El arte como camino y vida, una reflexión previa al siglo XX, está concebida como un camino que comienza en el análisis y el estudio del hombre como naturaleza y parte de un Todo, hasta finalizar con una visión más subjetiva donde hemos dotado de vida a un proceso artístico, como es la fundición artística a la cera perdida con molde de cáscara cerámica, para crear una conexión entre el proceso nombrado y el ciclo vital de la mariposa. No sólo se trata de encontrar los puntos de conexión, actualmente casi invisibles, entre el hombre y naturaleza, sino que, basándonos en el hombre como ser artista desde su aparición en el planeta, hemos pretendido dotar de vida la obra de arte, al albergar ésta los pensamientos, sentimientos y vivencias de su creador, convirtiéndose en una prolongación del artista. Por tanto, los procesos artísticos utilizados para crear estas obras artísticas, también estarán dotados de naturaleza, pudiéndose llevar a cabo esa comparativa poética nombrada anteriormente. Además se convierten en caminos o canales por los que transitan esos sentimientos, miedos, vivencias y deseos del artista. Basándonos en esta idea, hemos estudiado al hombre como naturaleza, hemos traspasado los límites de Occidente y nos hemos adentrado en la filosofía y el arte de Oriente antes de la era de la globalización. El estudio de la vida y la obra de Joseph Beuys, Giuseppe Penone y Wolfgang Laib por el sentimiento que vuelcan en sus creaciones y la fuerza visual y espiritual que éstas poseen, nos han servido de modelo para una mejor comprensión a la hora de dotar de vida la obra de arte. La elección de la comparativa poética entre el proceso de fundición artística a la cera perdida y el proceso natural del ciclo vital de la mariposa, es una elección intuitiva: ambos nos han atraído, por su fuerza, complejidad y belleza, además de ser un reto, en cuanto que hay un choque visual entre la delicadeza, la ligereza, lo efímero y la fragilidad de la mariposa frente a la solidez, fuerza, peso y eternidad del bronce. / [CA] RESUM La tesi titulada De la naturalesa de l`home a la naturalesa de l`obra d`art. L`art com a camí i vida, una reflexió prèvia al segle XX, està concebuda com un camí que comença en l'anàlisi i l'estudi de l'home com a naturalesa i part d'un Tot, fins a finalitzar amb una visió més subjectiva on hem dotat de vida un procés artístic, com és la fosa artística a la cera perduda amb motle de corfa ceràmica, per a crear una connexió entre el procés esmentat i el cicle vital de la papallona. No sols es tracta de trobar els punts de connexió, actualment quasi invisibles, entre l'home i naturalesa, sinó que, basant-nos en l'home com ser artista des de la seua aparició en el planeta, hem pretés dotar de vida l'obra d'art, perquè abraça els pensaments, sentiments i vivències del seu creador, i es convertix en una prolongació de l'artista. Per tant, els processos artístics utilitzats per a crear estes obres artístiques, també estaran dotats de naturalesa, i es podrà dur a terme eixa comparativa poètica esmentada anteriorment. A més es convertixen en camins o canals pels quals transiten eixos sentiments, pors, vivències i desitjos de l'artista. Basant-nos en esta idea, hem estudiat l'home com a naturalesa, hem traspassat els límits d'Occident i ens hem endinsat en la filosofia i l'art d'Orient abans de l'era de la globalització. L'estudi de la vida i l'obra de Joseph Beuys, Giuseppe Penone i Wolfgang Laib pel sentiment que bolquen en les seues creacions i la força visual i espiritual que estes posseïxen, ens han servit de model per a una millor comprensió a l'hora de dotar de vida l'obra d'art. L'elecció de la comparativa poètica entre el procés de fosa artística a la cera perduda i el procés natural del cicle vital de la papallona, és una elecció intuïtiva: ambdós ens han atret, per la seua força, complexitat i bellesa, a més de ser un repte, ja que hi ha un xoc visual entre la delicadesa, la lleugeresa, l'efímer i la fragilitat de la papallona davant de la solidesa, força, pes i eternitat del bronze. / Pinilla Zapater, L. (2016). De la naturaleza del hombre a la naturaleza de la obra de arte. El arte como camino y vida, una reflexión previa al siglo XX [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62159

[EN] We believe in the importance of rescuing and going deep into the musicality of a country, given the fact that it can be sought as a reflection of its culture. Knowing and understanding our origins allows us to comprehend and recognize our identity. It is from this principle that multiple sources of information arise, helping and inspiring the proposed research, collecting tools that nourish our compositional and interpretive processes. For the purpose of the following, we believe it is necessary to use the forms that are currently present in the musical events because they bring new proposals to the already existing and used information. We seek to demonstrate that through the use of the "song form", it is possible to deepen and achieve to reflect the music of our country, Chile, allowing this to endure our cultural heritage. We present a current musical approach based on contemporary avant-garde performances, fusing folk native music of the area into the composer authorial gaze. The overall objective of the research is to work an authorial discourse in which the song form is used as a means of renewal for Chilean folklore. In turn, the specific objectives are to: use the performative research as a means of theorizing about the execution of this form of art; contrast traditional musical aesthetic with contemporary compositional elements resources; recognize the characteristics of the Chilean folk musical characteristics; provide with musical offerings to the commonly used song form; share the view of the author thanks to an autobiographical account in order to reveal the compositional processes. To achieve this, we will take a deep look into the history of Chilean music, its singers and their popular songs, linking these to the social contingency and exploring the particularity of the movements of the New Chilean Song and New Singing. Along with this, musical scores, recordings and study texts are collected. In turn, we seek to analyze the use of poetry as a compositional device, focusing specifically on the work of two great exponents of the Chilean song: Violeta Parra and Victor Jara. We will continue with a thorough analysis of national folklore and its mutation and hybridization in time, deepening in the investigations Samuel Claro Valdés, Eugenio Pereira and Marisol Garcia, among others. To complete this analysis, we will turn to the work of contemporary composers which are part of a litter of musicians who have shown particular interest for our sounds from more than ten years, working independently to merge styles freely. We will continue with the authorial compositional process, detailing the stage of creation of ten songs inspired by the previously collected data, which were recorded, mixed and edited in CD format. The result of the latter is an album called Malvarrosa (2013), constituted by songs that blend modernity with various elements of our popular music. This production has taken possession rapidly in the Chilean musical scene as part of a movement that has evolved during the last decade, movement that dares to propose from a unique and contemporary authorial speech, but that is fed from the tradition. / [ES] Creemos en la importancia de rescatar y profundizar en la musicalidad de un país, ya que esta es reflejo de su cultura. Conocerla y comprenderla permiten entender nuestros orígenes y reconocernos en su identidad. Es a partir de este principio que surgen múltiples fuentes de información que ayudan e inspiran la investigación propuesta, recogiendo herramientas que nutren nuestros procesos compositivos e interpretativos. Para su aplicación estimamos necesario utilizar las formas que actualmente están presentes en las manifestaciones musicales, pues son estas las que aportan nuevas propuestas a la información ya existente y utilizada. Es así como se busca demostrar que a través de la utilización de la forma canción, se puede profundizar y lograr reflejar la música de nuestro país Chile, haciendo perdurar así su patrimonio cultural. Se presenta una propuesta musical actual con ejecuciones vanguardistas y contemporáneas, en la que se fusionan las características musicales folclóricas propias del lugar en cuestión a través de la mirada autoral del compositor. El objetivo general de la investigación consiste en trabajar un discurso autoral en el que se utilice la forma canción como vía de renovación para el folclor chileno. A su vez, los objetivos específicos se orientan a: utilizar la investigación performativa como medio de teorización de la ejecución de las artes; homologar los tradicionales recursos estéticos musicales con elementos compositivos contemporáneos; reconocer las características propias de la musicalidad folclórica chilena; aportar con propuestas musicales en la comúnmente utilizada forma canción; compartir la mirada del autor gracias al relato autobiográfico para develar así los procesos compositivos. Para lograr lo anterior se profundiza en la historia de la canción en Chile y en cantores y sus cantos populares, se ahonda en la vinculación de estos en la contingencia social y se indaga en la particularidad de los movimientos de la Nueva Canción Chilena y el Canto Nuevo. Junto con esto se recopilan partituras, grabaciones y textos de estudios. A su vez, se analiza la utilización de la poesía como recurso compositivo y nos detenemos en el trabajo de dos grandes exponentes de la canción chilena: Violeta Parra y Víctor Jara. Se continua con un análisis exhaustivo del folclor nacional y su mutación e hibridación en el tiempo, profundizamos en las investigaciones de Samuel Claro Valdés, Eugenio Pereira y Marisol García, entre otros; para finalizar con el análisis del trabajo de compositores actuales, los que forman parte de una camada de músicos que han mostrado particular interés por nuestras sonoridades desde hace ya más de diez años y que trabajan de manera independiente al fusionar estilos de manera libre. Posteriormente, se continua con el proceso compositivo, detallamos la etapa de creación de diez canciones inspiradas en la información previamente recolectada, las que fueron grabadas, mezcladas y editadas en el formato de disco compacto. El resultado es una producción discográfica llamada Malvarrosa (2013), compuesta de canciones que fusionan modernidad con diversos elementos de nuestras músicas populares. Esta producción se ha posesionado rápidamente en la escena musical chilena emergente como parte de un movimiento que se ha gestado desde la última década, movimiento que se atreve a proponer desde un discurso autoral propio y contemporáneo, pero que se alimenta desde la tradición. / [CA] Creiem en la importància de rescatar i aprofundir en la musicalitat d'un país ja que aquesta és reflex de la seua cultura. Conèixer-la i comprendre-la permeten entendre els nostres orígens i reconèixer-nos en la seua identitat. És a partir d'aquest principi que sorgeixen múltiples fonts d'informació que ajuden i inspiren la recerca proposada, arreplegant eines que nodreixen els nostres processos compositius i interpretatius. Per a la seua aplicació estimem necessari utilitzar les formes que actualment estan presents en les manifestacions musicals doncs són aquestes les que aporten noves propostes a la informació ja existent i utilitzada. És així com es pretén demostrar que a través de la utilització de la forma cançó, es pot aprofundir i aconseguir reflectir la música del nostre país Xile, fent perdurar així el seu patrimoni cultural. Es presenta llavors una proposta musical actual amb execucions avantguardistes i contemporànies, en la qual es fusionen les característiques musicals folklòriques pròpies del lloc en qüestió a través de la mirada autoral del compositor. L'objectiu general de la recerca consisteix a treballar un discurs autoral en el qual s'utilitze la forma cançó com a via de renovació per al folclor xilè. Al seu torn, els objectius específics s'orienten a: utilitzar la recerca performativa com a mitjà de teorització de l'execució de les arts; homologar els tradicionals recursos estètics musicals amb elements compositius contemporanis; reconèixer les característiques pròpies de la musicalitat folklòrica xilena; aportar amb propostes musicals en la comunament utilitzada forma cançó; compartir la mirada de l'autor gràcies al relat autobiogràfic per a desvelar així els processos compositius. Per a aconseguir el que comentem anteriorment s'aprofundeix en la història de la cançó a Xile i en cantors i els seus cants populars, s'aprofundeix en la vinculació d'aquests en la contingència social i s'indaga en la particularitat dels moviments de la Nova Cançó Xilena i el Cant Nou. Juntament amb açò es recopilen partitures, enregistraments i textos d'estudis. Alhora, s'analitza la utilització de la poesia com a recurs compositiu i ens detenim en el treball de dos grans exponents de la cançó xilena: Violeta Parra i Víctor Jara. Es contínua amb una anàlisi exhaustiva del folclor nacional i la seua mutació i hibridació en el temps, aprofundim en les recerques de Samuel Clar Valdés, Eugenio Pereira i Marisol García, entre uns altres; per a finalitzar amb l'anàlisi del treball de compositors actuals, els que formen part d'una ventrada de músics que han mostrat particular interès per les nostres sonoritats des de fa ja més de deu anys i que treballen de manera independent en fusionar estils de manera lliure. Posteriorment, es contínua amb el procés compositiu, detallem l'etapa de creació de deu cançons inspirades en la informació prèviament recol·lectada, les que van ser gravades, barrejades i editades en el format de disc compacte. El resultat és una producció discogràfica anomenada Malvarrosa (2013), composta de cançons que fusionen modernitat amb diversos elements de les nostres músiques populars. Aquesta producció s'ha possessionat ràpidament en l'escena musical xilena emergent com a part d'un moviment que s'ha gestat des de l'última dècada, moviment que s'atreveix a proposar des d'un discurs autoral propi i contemporani, però que s'alimenta des de la tradició. / Bobadilla Palacios, JP. (2016). LA RENOVACIÓN DEL FOLCLOR CHILENO A TRAVÉS DE LA UTILIZACIÓN DE LA FORMA CANCIÓN EN LA ÚLTIMA DÉCADA (2004-2014). MALVARROSA, UNA PROPUESTA DE CREACIÓN MUSICAL [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62183

[EN] Grammars of heterography. Plotting proper and improper proposals about writing and disparate graph. This thesis focuses on the concept of heterography, a neologism with which we include all kinds of ephemeral spellings, both written and drawn, that throughout history have taken place, but because of their temporary nature and the irrelevance of their authors They have not captured enough presence in the artistic history. These are mainly of graphs (writings and drawings) made by precarious, accessible and simple means, such as primarily footprint, traces, epigraphy, chalk and coal, etc., as opposed to professionalized and high artistic techniques institutional budgets monumental manifestations. Our hypothesis is that the establishment of a hierarchical society and vertical (ortho-) relegated all these demonstrations (hetero-) the historical ostracism. Our objectives are to value these art forms, noting at what times and so have taken place and what has been its importance and artistic and social influence, claiming their current validity and boom as well as to highlight both the anthropological value of such manifestations artistic, as the artistic potential of these jobs are often classified as ethnographic or social. We also mark as targets highlighting the junction between writing and spelling, linguistic and plastic, and the structure heterographics a number of possible grammars. The methodology we used the backbone in three fundamental axes. First an artistic historiography, focused mainly on contemporary art and the possible uses of the heterography by artists. Secondly an interdisciplinary study of all the foundations of the heterography in extra-artistic fields such as anthropology or mainly linguistics, but also calligraphy and typography, sociology and semiotics, mythology, crafts, etc. Third, this enhancement has always been accompanied by an implementation of works through collaboration and participation will reflect the main aspects of this study. As results precisely these practical work are the main achievements of this thesis, it can be considered to have been boosted by research, and they base their genesis. Possible grammars have established represent a classification applies not only to our proposals, but absolutely exemplify all existing language that takes some uses of art banished from prehistory. The heterography is a vindication of all the possibilities that art is participatory and alive. Keywords: heterography, grammar, writing, drawing, chalk, charcoal, graphite. / [ES] GRAMÁTICAS DE LA HETEROGRAFÍA. Trazado de propuestas propias e impropias alrededor de la escritura y la gráfica heteróclitas. Esta tesis versa alrededor del concepto de heterografía, un neologísmo con el que englobamos todo tipo de grafías efímeras, tanto escritas como dibujadas, que a lo largo de la historia han tenido lugar, pero que debido a su carácter temporal y a la irrelevancia de sus autores no han acaparado suficiente presencia en la historiografía artística. Se trata principalmente de grafías (escritos y dibujos) realizadas por medios precarios, accesibles y sencillos, como son principalmente la huella, los rastros, la epigrafía, la tiza y el carbón, etc., en contraposición a las técnicas artísticas profesionalizadas y a los altos presupuestos institucionales de sus manifestaciones monumentales. Nuestra hipótesis es que el establecimiento de una sociedad jerarquizada y vertical (orto-) relegó todas estas manifestaciones populares (hetero-) al ostracismo histórico. Nuestros objetivos son poner en valor estas manifestaciones artísticas, destacar en qué momentos y modo han tenido lugar y cuál ha sido su importancia e influencia artística y social, reivindicar sus actuales vigencia y auge, así como poner de manifiesto tanto el valor antropológico de tales manifestaciones artísticas, como el potencial artístico de estos trabajos que a menudo se clasifican como etnográficos o sociales. También nos marcamos como objetivos el destacar la confluencia entre escritura y grafía, lingüística y plástica, y el estructurar una serie de posibles gramáticas heterográficas. La metodología utilizada la podemos vertebrar en tres ejes fundamentales. En primer lugar una historiografía artística, centrada principalmente en el arte contemporáneo y los posibles usos de la heterografía por los artistas. En segundo lugar un estudio interdisciplinar de todas las fundamentaciones de la heterografía en terrenos extra-artísticos, como son principalmente la antropología o la lingüística, pero también la caligrafía y la tipografía, la sociología y la semiótica, mitología, artesanía, etc. En tercer lugar, esta puesta en valor ha ido siempre acompañada de una puesta en práctica de trabajos que mediante la colaboración y participación reflejarán los principales aspectos de este estudio. Como resultados obtenidos, precisamente son estos trabajos prácticos los principales logros de esta tesis, pues podemos considerar que han sido potenciados por las investigaciones realizadas, y en ellas fundamentan su génesis. Las posibles gramáticas que hemos establecido suponen una clasificación aplicable no solo a nuestras propuestas, sino que ejemplifican todo un lenguaje absolutamente vigente que retoma unos usos del arte desterrados desde la prehistoria. La heterografía supone toda una reivindicación de las posibilidades de que el arte sea participativo y vivo. Palabras clave: Heterografía, gramática, escritura, dibujo, tiza, carbón, grafito. / [CA] GRAMÀTIQUES DE LA HETEROGRAFIA. Traçat de propostes pròpies i impròpies al voltant de l'escriptura i la gràfica heteròclites. Aquesta tesi versa al voltant del concepte de heterografia, un neologisme amb el qual englobem tot tipus de grafies efímeres, tant escrites com dibuixades, que al llarg de la història han tingut lloc, però que a causa del seu caràcter temporal i a la irrellevància dels seus autors no han acaparat suficient presència en la historiografia artística. Es tracta principalment de grafies (escrits i dibuixos) realitzades per mitjans precaris, accessibles i senzills, com són principalment la petjada, els rastres, l'epigrafia, el guix i el carbó, etc., en contraposició a les tècniques artístiques professionalitzades i als alts pressupostos institucionals de les seues manifestacions monumentals. La nostra hipòtesi és que l'establiment d'una societat jerarquitzada i vertical (orto-) va relegar totes aquestes manifestacions populars (hetero-) a l'ostracisme històric. Els nostres objectius són fer valdre aquestes manifestacions artístiques, destacar en quins moments i manera han tingut lloc i quin ha sigut la seua importància i influència artística i social, reivindicar les seues actuals vigència i auge, així com posar de manifest tant el valor antropològic de tals manifestacions artístiques, com el potencial artístic d'aquests treballs que sovint es classifiquen com a etnogràfics o socials. També ens marquem com a objectius destacar la confluència entre escriptura i grafia, lingüística i plàstica, i estructurar una sèrie de possibles gramàtiques heterográfiques. La metodologia utilitzada la podem vertebrar en tres eixos fonamentals. En primer lloc una historiografia artística, centrada principalment en l'art contemporani i els possibles usos de la heterografia pels artistes. En segon lloc un estudi interdisciplinari de totes les fonamentacions de la heterografia en terrenys extra-artístics, com són principalment l'antropologia o la lingüística, però també la cal·ligrafia i la tipografia, la sociologia i la semiòtica, mitologia, artesania, etc. En tercer lloc, aquesta posada en valor ha anat sempre acompanyada d'una posada en pràctica de treballs que mitjançant la col·laboració i participació reflectiran els principals aspectes d'aquest estudi. Com a resultats obtinguts, precisament són aquests treballs pràctics els principals assoliments d'aquesta tesi, doncs podem considerar que han sigut potenciats per les recerques realitzades, i en elles fonamenten la seua gènesi. Les possibles gramàtiques que hem establit suposen una classificació aplicable no solament a les nostres propostes, sinó que exemplifiquen tot un llenguatge absolutament vigent que reprén uns usos de l'art bandejats des de la prehistòria. La heterografia suposa tota una reivindicació de les possibilitats que l'art siga participatiu i viu. Paraules clau: Heterografia, gramàtica, escriptura, dibuix, guix, carbó, grafit. / Martínez Ballester, JJ. (2016). Gramáticas de la heterografía: Trazado de propuestas propias e impropias alrededor de la escritura y la gráfica heteróclitas [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62213

[EN] Ever since the 1960's in the last century, many sculptures did not present self-reference of their inner structures, but explored outwards towards outer structures, such as extreme art and landscape art works that reflected the logic of space. Nevertheless, during the 1980's and 1990's there appeared many work projects of site specific art. The practice of this kind of art mainly paid concern for social and cultural contexts and different communities, instead of confining itself in space conditions. The abovementioned works relating to space, site and community gradually developed a type of art. No matter it was based on different spaces or places, they all emphasized interaction, process, intervention, dialog and participation. This research mainly explores art works with space attributes and those focusing on site specific creation. They just refer to the art with close connection with place. This is a globalized trend that public art has been developing from space to place. Since many artists of local art works attempted to express and emphasize their identification with the local places, the study will firstly discuss the situation in Taiwan. From the introspection of art in Taiwan from space to place, we can see promotion work in related areas, such as policies, education and exhibitions. In the context of policies, with the abolition of martial law at the end of the 1980's, the diversified society step by step became more liberal and more open. With an intention to highlight the subjectivity of Taiwan through cultural construction, the government put funds on many places, such as formulation of policies for public art and overall community reconstruction. Through artists' cooperation with different communities, a new type of "public art" with local characteristics was developed. In the context of education, the Department of Fine Art of that time opened some courses of contemporary art, introducing to students the concepts of installation and participation. Thus, students were able to understand the trend of contemporary art. In the system of art, no matter inside or outside of art museums, some curators of exhibitions planned some exhibitions relating to space or site. All through these two decades, we gradually saw some artists create works with notions of place, and these works also aroused concerns from some critics. / [ES] A partir de la década de los sesenta del siglo XX, algunas obras escultóricas no se limitaron a su forma autónoma, sino que dirigieron su atención hacia la exploración de la estructura exterior, tal es el caso del minimal y el land art. En este último, las obras reflejaban la condición del espacio. Sin embargo, durante los años ochenta y noventa, aparecieron muchas prácticas artísticas que fueron realizadas para un lugar determinado, ocupándose de su proyección sociocultural así como de las diferentes comunidades, en vez de relacionarse con la condición espacial. Dichas obras, desarrolladas en torno al espacio, el lugar y la comunidad muestran un tipo de arte basado tanto en las propiedades espaciales como en el lugar, poniendo de relieve la interacción, el proceso, la intervención, el diálogo y la colaboración. Mi trabajo se centrará en las obras que analizan las propiedades espaciales y explora el trabajo que se crea en un lugar, es decir, el estudio se enfocará en el arte estrechamente relacionado con el lugar. Es una tendencia global que el arte público se desarrolla del espacio al lugar, porque muchos locales intentan fortalecer la identidad por medio de obras artísticas, por lo tanto, hablaremos de los casos taiwaneses. En Taiwán, las praxis del arte desde la reflexión sobre el espacio al lugar se promueven por varios aspectos: la política, la enseñanza y la exposición. En la política, a finales de los años ochenta, con el levantamiento de la Ley marcial, tiene como consecuencia una progresiva liberación social en todas partes. El gobierno esperaba que la subjetividad de Taiwán se destacase mediante las construcciones culturales, por lo tanto, el gobierno aportaba recursos en muchas localidades, tanto en las políticas del Arte Público como en la Construcción de Comunidad, donde los artistas y las comunidades se colaboraban desarrollando la particularidad del lugar a través del nuevo "arte público". En la enseñanza, por aquel entonces, las facultades de Bellas Artes abrieron unas asignaturas del arte contemporáneo haciendo que los alumnos pudiesen conocerlo como por ejemplo la instalación y la intervención. En la institución arte, algunos comisarios organizaron las exposiciones relacionadas con el espacio y el lugar tanto en el museo como al aire libre. Transcurriendo más de veinte años, muchos artistas y comentarios empezaron a interesarse por el sentido del lugar. / [CA] Des de la dècada dels seixanta del segle XX, algunes obres escultòriques no s'hi varen limitar a llur forma autònoma, sinó que s'adreçaren cap a l'exploració de l'estructura exterior, com va passar amb el minimal i el land art. En aquest darrer cas, les obres reflectien la condició de l'espai. I tanmateix, durant els anys vuitanta i noranta, hi aparegueren moltes pràctiques artístiques realitzades per a un indret determinat, ocupant-se'n de la projecció sociocultural i també de les diferents comunitats, en lloc de relacionar-se amb la condició espacial. Aquestes obres, desenvolupades al voltant de l'espai, de l'indret i de la comunitat, ens mostren un tipus d'art basat tant en les propietats espacials com en l'indret, posant de relleu la interacció, el procés, la intervenció, el diàleg i la col·laboració. El meu treball s'hi centra en les obres que analitzen les propietats espacials i explora el treball que s'hi crea en un lloc determinat, és a dir, l'estudi s'enfocarà en l'art estretament relacionat amb l'indret. És una tendència global que l'art públic es desenvolupa des de l'espai cap a l'indret, perquè molts locals intenten enfortir la identitat mitjançant les obres artístiques, és per això que parlarem dels casos taiwanesos. A Taiwan, la praxi de l'art, des de la reflexió sobre l'espai a l'indret, s'hi promou per diversos aspectes: per la política, per l'ensenyament i per l'exposició. En política, a finals dels anys vuitanta, amb l'aixecament de la Llei marcial, s'hi produeix un progressiu alliberament social per tot arreu. El govern esperava que la subjectivitat de Taiwan s'hi destacara mitjançant les construccions culturals, és per això que el govern hi aportava recursos en moltes localitats, tant en les polítiques d'Art Públic com en la Construcció de la Comunitat, on els artistes i les comunitats col·laboraven desenvolupant la particularitat de l'indret mitjançant el nou «art públic». En l'ensenyament, aleshores, les facultats de Belles Arts obriren assignatures d'art contemporani, la qual cosa va permetre que els alumnes pogueren conèixer, per exemple, la instal·lació i la intervenció. En la institució art, alguns comissaris organitzaren les exposicions relacionades amb l'espai i l'indret, ja fóra en el museu o a l'aire lliure. Havent passat ja més de vint anys, molts artistes i comentaris començaren a interessar-se pel sentit de l'indret. / Pan, Y. (2016). LA PRAXIS ARTÍSTICA EN EL LUGAR: EXPLORANDO MEDIANTE EL DESARROLLO DE LAS NOCIONES DE LUGAR LA EVOLUCIÓN DEL ARTE PÚBLICO EN TAIWÁN [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62315