Dentro de los marcos de la sociedad en la que vivimos, intervenida de forma incipiente por las nuevas tecnologías y en pleno auge de un proceso de virtualización de la realidad, se hace cada vez más complicado y engorroso el querer referenciar y relacionar categorías como ‹‹lo real››, ‹‹la ficción›› o ‹‹la realidad››, más aún dentro del ámbito teatral. Dicha tarea suele convertirse en una experiencia empantanada, en tanto se advierte cierta imposibilidad de encontrar un punto de conciliación entre las diversas connotaciones dadas a dichas categorías en la actualidad. Se pueden apreciar diversos significados otorgados a lo largo de la historia del pensamiento, lo que muestra a primera vista que, hoy en día, tales categorías carecen cada vez más de un significado universalmente aceptado. Conscientes de lo anterior, nuestra investigación, lejos de querer ofrecer respuestas acabadas sobre dicha categoría, pretende problematizar sobre lo real en el campo de las artes escénicas contemporáneas, ofreciendo una “conversación en curso” que desea contribuir a la ampliación de las líneas teóricas vigentes en los estudios teatrales a través de la incorporación de criterios (teóricos, metodológicos y críticos derivados principalmente de la indagación empírica) vinculados a las actualizaciones epistémicas más relevantes para el abordaje de la práctica teatral y de lo real en sus múltiples dimensiones. Generando, de este modo, un corpus teórico multidisciplinar sobre prácticas teatrales que atienden el surgimiento y consolidación de las nuevas tendencias emergentes dentro del teatro contemporáneo. El viaje que propongo en esta tesis de investigación pretende abordar lo real dentro del teatro, acercar dos categorías aparentemente opuestas: lo real y la ficción. Marcos que aunque a primera instancia antagónicos, ahora se ponen a dialogar para dar cuenta de algunas aristas de un experimento con riesgo, que propone entender el hecho teatral en los complejos bordes del siglo XXI principalmente como experiencia de intimidad, en tanto espacio de subjetivación y lugar de resistencia. Así, lo real en el teatro puede abordarse ya no desde su condición metafísica, sino desde su materialidad, desde lo concreto: el cuerpo y el encuentro. La intimidad de la experiencia teatral. A lo largo de esta investigación veremos cómo experiencia, intimidad y cuerpo encarnan horizontes de la identidad que encuentran su bisagra en el carácter social e histórico vivido por los sujetos, y se actualizan en esas estructuras de sentir, emergentes en el arte a través de nuevas estrategias, como las Dramaturgias de lo real. / Within the framework of the society we live in, incipiently interfered by new technologies and at the zenith of a process of the virtualization of reality, it is becoming increasingly complicated and cumbersome to try and reference categories such as ‹‹the real››, ‹‹fiction›› and ‹‹reality›› or to relate them to each other - even more so in the field of theatre. Such a task usually becomes an experience mired in difficulty, as we realise that it is to some extent impossible to reconcile the diverse connotations attributed to those categories at present. Many diverse meanings have been given to these categories throughout the history of thought, which, at first glance, shows that nowadays, they are increasingly lacking a universally accepted meaning. With that in mind, our investigation, far from wanting to offer polished answers about such category, aims to broach the problem about ‘the real’ in the contemporary performing arts field by opening an “ongoing conversation”. Its intention is to contribute to a broadening of the theoretical lines of thought currently in force in the study of theatre by incorporating criteria – theoretical, methodological and critical criteria, mainly derived from empirical research – linked to the most significant epistemic developments of recent times, in order to create an approach to both theatrical practice and the real in their multiple dimensions. In doing this, a multidisciplinary theoretical corpus will be generated, one that deals with theatrical practices that focus on the birth and consolidation of new, emerging trends in contemporary theatre. The journey I propose in this research thesis aims to deal with the real within the arena of theatre, and to bring together two apparently opposed categories: the real and fiction. These are frameworks which, even though they may seem antagonistic in the first instance, are now engaged in a dialogue to try and explain things at the edge a risky experiment whose aim is to understand the theatrical event within the complexity of the start of the 21st century mainly as an intimate experience, as a space of subjectification and as a place of resistance. Thus, the real in theatre can be approached not only from its metaphysical condition, but from its materiality, from the concrete: the body and the encounter. The intimacy of the theatrical experience. Throughout this research we will see how experience, intimacy and the body personify horizons of identity that hinge on the social and historical nature lived by the subjects, and these structures of feeling are continually developing, emerging in art through new strategies, such as the Dramaturgies of the Real.

L' objectiu principal de la tesi és, d'una banda, donar visibilitat a tres creadores escèniques que pertanyen a una mateixa generació, totes elles nascudes en els Països Catalans: Marta Carrasco (Barcelona, 1963), Sol Picó (Alcoi, 1967) i Angélica Liddell (Figueres, 1966) que fa vint anys que treballen en els límits del teatre, la dansa i la performance amb una notable projecció nacional i internacional. I d'altra banda, proporcionar un anàlisi crític i comparatiu dels processos de creació i espectacles amb perspectiva de gènere per extreure trets identificatius sobre la dona representada a l' escena contemporània. En primer lloc partim del context post olímpic de Barcelona 1992 i amb la manca de referents de creació femenina del nostre entorn en comparació a la visió internacional del teatre postdramàtic. Seguidament ens centrem en l' estudi dels espectacles de dansa i teatre de les tres intèrprets-directores-dramaturgues al llarg de la seva trajectòria artística. També ens nodrim de la visió multidisciplinar amb altres artistes com són Esther Ferrer, Fina Miralles, Olga Mesa, La Ribot, Olga Diego, Sarah Kane, Cindy Sherman i Marina Abramovic, Des de la perspectiva d'un estudi de gènere s'han trobat complicitats, similituds i divergències de les tres creadores que determinen quines tipologies de personatges resulten en els muntatges escènics i com es realitzen gràcies al que anomenem taló-punta-sang. Així, observem que la metàfora de taló-punta-sang esdevé una l'estitització del dolor a escena perquè totes tres parteixen d'una cultura fal·locèntrica comuna que superen amb eines creatives plurals (allò grotesc, l' estereotip, la deformitat, la monstruositat, la violència, la versemblança, la intimitat, l' autolesió física). L'anàlisi de la simbologia i iconografia de les creadores al llarg de la seva evolució professional ens demostra una mateixa convulsió escènica quan es trenquen els cànons patriarcals heretats. Establim la feminitat entesa com una màscara que es construeix per mitjà de la mirada i es mostra en l'autoretrat escènic, discursiu i fotogràfic. La recerca de la bellesa artística mostra feminitats diverses que aglutinen una realitat en procés de transformació constant. Finalment una mirada de contrast amb els discurs feminista, amb una visió multidisciplinar de les arts, amb analogies amb altres creadores catalanes i internacionals ens fa asseverar que - tot i compartir-hi trets distintius- Carrasco, Picó i Liddell creen una identificació no feminista. / The aim of this thesis is twofold. First, to provide visibility to three artistic directors born in the Catalan Countries; Marta Carrasco (Barcelona, 1963), Sol Picó (Alcoi, 1967) and Angélica Liddell (Figueres, 1966) whose contribution to the theatre, dance and performance arts for the last twenty years has been substantial, and has been recognized both on the national and international level. Second, to carry out a critical and comparative analysis between their creation process and performances with the gender approach in order to find specific traits related to the women portrayed on the contemporary stage. On the one hand, the first chapter presents Barcelona in the post-1992 Olympics context, with its absence of female creator figures, which contrasts strongly with the situation found in the international post-dramatic theatre at that time. On the other hand, the objective of this research is to study the theatre and dance performances of the three aforementioned female performers-directors-playwrights throughout their artistic career. The analysis in enriched with multidisciplinary references to other artists, such as Esther Ferrer, Fina Miralles, Olga Mesa, La Ribot, Olga Diego, Sarah Kane, Cindy Sherman and Marina Abramovic. The gender viewpoint adopted in this study allows us to discover complicities, similarities and divergences between Carrasco's, Picó's and Liddell's work. An important conclusion at which one arrives is that the type of characters and staging observed in those artists’ performances may be described by the metaphor “heel-en pointe-blood”. This expression refers to a way of processing pain on stage. The three artists we are concerned with come from a phallocentric culture they try to overcome by the means of different creative tools (grotesque, stereotype, deformity, monstrosity, violence, authenticity, privacy, self-harm). A thorough study of symbolism and iconography found in Carrasco's, Picó's and Liddell's work lets us notice moments of onstage convulsion when they abolish inherited patriarchal dogmas. This research regards femininity as a mask constructed through sight, manifesting itself in the onstage self-portrait, both discursive and visual. A continuous search for artistic beauty reveals diverse femininities that bring together the ever-changing reality. The closing chapters comprise the results of a contrastive analysis between those artists’ multidisciplinary work and the feminist discourse, along with comparisons to other female national and international artists. The conclusion is that, in spite of sharing certain attitudes and opinions with feminists, Carrasco, Picó and Liddell create a non-feminist identity.

The PHD research: "Corporeal Dynamics Actions CDA, physical methodology movement for performers based on the Principle of Alteration Balance" is present as the result of a theoretical research focused on the study of the presence of balance in the work of modern stage performer, from the perspective of six teachers who renewed the art of the actor, mime and dancer in the twentieth century. The beginning of research goes back to 2010 with the inscription of the thesis project attached in the Doctoral Program of Catalan Literature And Theatre Studies at The Autónoma Barcelona University . Theoretical studies were developed in parallel between the Autónoma Barcelona University and the Theatre Institute of Barcelona, academic centers that allows the foundation for developing a practical application of research into the Bachelor of Performing Arts with Emphasis in Theatre inside the Caldas University in Manizales, Colombia. Through experimental work with a large group of students was possible to establish a link between theoretical findings and verification in practice of body movement that gradually were articulated to give as a result the methodology of Corporeal Dynamics Actions CDA. The CDA are an experimenting medium with the dynamic balance that seeks the greatest possible expansion of the body in time and space during the execution of a scenic corporeal action. The CDA are premised on the integration of a number of common elements to the performing traditions examined which mainly reveal through body awareness activation, weight transfer, flow movement, imbalance movement, pedagogical games and organics acrobatics. A Corporeal Dynamics Actions CDA, is a conscious stage movement that integrates body, mind and spirit of the actor in a constant flow of creative energy through the domain of dynamic equilibrium.

La tesi El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909): identitat de classe, moral social i debat polític és una aportació inèdita i original al coneixement de la literatura dramàtica catalana del tombant de segle i les dinàmiques politicosocials que reflectia de manera directa o indirecta. A partir d’una metodologia eclèctica i transversal, innovadora en els estudis teatrals, aplica els conceptes d’“identitat de classe”, “moral social” i “cultura política” a l’anàlisi d’una mostra significativa de textos teatrals d’autors i procedències ideològiques diverses durant els anys 1890-1909. El treball consta de quatre capítols ben delimitats: en el primer, se situen les coordenades històriques, polítiques, socials i culturals que emmarquen la nova modernitat, especialment en l’àmbit del teatre català; en el segon, s’examinen els debats al voltant del conflicte social i estètic del tombant de segle i s’adscriuen els dramaturgs estudiats en grans categories ideològiques; en el tercer, el més rellevant de tots, s’interpreta en profunditat la mostra d’obres triada a la llum dels conceptes d’“identitat de classe”, “moral social” i “debat polític”, entesos com a elements bàsics d’un teatre de contingut social; en el quart, finalment, s’indaga en la dramatúrgia catòlica i les seves plataformes de difusió com a “contramirall” del tipus de teatre de conflicte ideològic analitzat en el cos de la tesi. Aquesta tesi obre un nou enfocament en l’estudi de la literatura dramàtica catalana i el teatre català en general del segle XX, ja que hi aporta una mirada transversal en què conflueixen disciplines diverses de les ciències humanes i socials (des de la història a la ciència política, tot passant per la filologia, la sociologia o l’antropologia). Fonamentada en una base documental tant hemerogràfica com bibliogràfica, també posa de manifest la centralitat del conflicte social i de les seves derivacions en el teatre català del tombant de segle. / The thesis El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909): identitat de classe, moral social I debat politic is an original and unprecedented contribution to the Catalan dramatic literature of the turn of the century and the political and social dynamics it somehow reflected in a direct or indirect method. From a transversal and eclectic methodology, rather experimental in the dramatic studies, it applies the concepts of ‘social identity’, ‘social morality’ and ‘political culture’ to the analysis of a remarkable sample of author’s playwright texts and various ideological origins from 1890 to 1909. The essay consists of four well-delimited chapters: firstly, chapter one presents the historical, political, social and cultural background which frames the new modernity, particularly in the Catalan theatre field; in the second chapter, the debates about the social and the aesthetic conflicts of the turn of the century are examined and the studied playwrights are categorized into different ideological categories; in the third chapter, the most significant one, the sample of works chosen by the concepts of ‘social identity’, ‘social morality’ and ‘political debate’ are thoroughly interpreted, being them understood as basic elements of a theatre of social content; finally, in chapter four, the Catholic playwriting and its disseminating means as a opposed to the kind of ideological conflict theatre analyzed in the body of the thesis. This thesis unfolds a new direction for the study of the Catalan dramatic literature and the twentieth century Catalan theatre in general, since this essay analyses it in a transversal way so that diverse disciplines from human and social sciences merge (from history to political science, passing through philology, sociology or anthropology). Being the thesis supported by documentary sources both bibliographic and from periodicals, it also states the centrality of the social conflict and its consequence in the Catalan theatre of the turn of the century.

Històricament s'ha considerat que les persones o grups socials amb baixa retribució econòmica es trobaven en situació d'exclusió social, els anomenats "vagos y maleantes", persones que no podien accedir als béns materials que sí que eren a l'abast de la gran majoria.Eren acusats de no voler treballar i de merèixer, per tant, la situació en què es trobaven.Amb el temps, la concepció del que és i del que suposa l'exclusió social s'ha modificat, i no només en el seu significat sinó, sobretot, en les múltiples formes de manifestar-se.Ara, quan parlem o ens referim a l'exclusió social, hem de tenir en consideració altres indicadors i dimensions, més enllà dels purament econòmics.Podem trobar-nos en situació d'exclusió social si en el nostre entorn més immediat no podem comptar amb les xarxes socials de suport, o si patim una malaltia greu de llarga durada o crònica, o fins i tot si no hem arribat a uns mínims acadèmics i formatius, i tot això ens pot passar malgrat tenir una situació econòmica solvent. Així doncs, l'exclusió social té avui dia diverses dimensions, més enllà de les purament econòmiques; tenen relació amb les moltes i cada cop més heterogènies formes de manifestacions del risc i de vulnerabilitat social: precarietat i inestabilitat laboral, pisos pastera, baix nivell acadèmic, valors líquids...Apuntem, doncs, set dimensions bàsiques que defineixen el nou concepte d'exclusió social (Gómez, 2009): econòmic-laboral, formatiu-académica, residencial, sociosanitària, relacional-participativa, familiar i personal-cognitiva. D'igual forma, i amb la mateixa metodologia de treball, hem descrit les dimensions amb les quals podem treballar en l'àmbit esportiu. Els mitjans de comunicació insisteixen a oferir una visió unidimensional de l'esport, un esport competitiu i carregat de grans dosis d'espectacularitat i valors comercials. Sabem, però, que l'esport té moltes més dimensions, altres perspectives que van més enllà de l'estricta competitivitat; l'esport té una dimensió lúdica, una dimensió socioeducativa, una dimensió relacionada amb el fitness i una dimensió instrumental i estètica.L'esport es podrà considerar eina educativa com més resposta doni a aquestes dimensions, és a dir, com més aspectes tingui en consideració a l'hora d'implementar-se en contextos formatius. Si quan usem la pràctica esportiva, aquesta és capaç de treballar competències normatives, competències relacionals, transmetre valors morals, experiències d'èxit, gestió del fracàs,... serà considerada una eina més educadora que si només l'usem per a treballar la competitivitat i la quantificació dels resultats esportius.Per altra banda, i com a possibles handicaps o riscos, la pràctica esportiva pot esdevenir una eina deseducadora si es practica sota els paràmetres de l'estricta competitivitat, o si es valoren els resultats quantitatius (marques, rècords...), per sobre dels qualitatius (relacions humanes, educació en valors...). També esdevindrà pràctica excloent, si implica només a determinats joves, que per cultura, gènere o rendiment físic, són escollits en detriment dels altres.L'esport, entès des de la dimensió educativa, no és necessàriament socialitzador per a les poblacions de joves i infants en situació d'exclusió social. Pot ser-ho, òbviament, però tenint en compte algunes consideracions i condicions, tant dels que el fan servir per educar, com dels que el reben.Per una banda, hem de tenir en consideració quines són les bases pedagògiques i formatives dels professionals que utilitzen l'esport com a eina educativa. D'altra banda, hem de considerar quina és la situació del menor que es troba en risc social, i, sobretot, esbrinar quines són les causes per les quals es troba en el procés d'exclusió o de vulnerabilitat.Les circumstàncies en què viu el menor en risc i la motxilla social, emocional i educativa que carrega, són diferents per a cada cas, i per tant, les eines que farem servir per la seva reeducació no han de ser les mateixes per tothom. No hem d'utilitzar la mateixa eina pedagògica per a una noia amb presumptes abusos sexuals, que per a un noi amb problemàtiques de consum, o de desarrelament social. No hem de suposar que l'esport com a instrument educatiu tindrà el mateix resultat en un menor amb Dèficit Atencional amb o sense Hiperactivitat (o TDHA), que en un altre amb un episodi d'estrès agut o postraumàtic.L'ús de la pràctica esportiva com a eina de socialització s'ha de donar en el marc d'un protocol d'intervenció educativa. Aquest protocol ha de seguir unes fases, que comencen per l'observació i que segueixen per la recollida i contrast d'informació, i l'establiment de grups de suport social (Gómez, 2009). / This project analyses the sporting practice as a educational tool and as a vehicle to transmit moral values and social habits of relationship between young people in risky situation. We analyse social conditions needed in order to consider sport as a pedagogic practice, and the consequences for social growing of children. We have studied two linked concepts: social exclusion and sporting practice. En every case, we have choose some main topics, as academic results, violent attitudes and cultural and social amount.During the first phase of research, we have work with young prisoner people at Penitenciary of Rome, Italy. At present, we deal with children and teenagers at Carmel minors centre, in Barcelona. In both cases, boys and girls are in a rootless situation, as most of them have commit some crimes or they are potential delinquents.This thesis works with a "research-and-action" method, using observation, analysis of contents, interviews in depht, and group discussions.The project is a foreground interest for CSD, because of its relationship with health aspects, in emotional terms (a), and with training of sporting teachers, in the fields of diversity and carefulness of young people in social margination.

Synchronized swimming (SS) is a sports discipline combining swimming, dancing and gymnastics. Synchronized Swimmers perform a choreography called routine consisting of elaborate moves in the water accompanied by music. Previous research investigating SS from a physiological perspective has mainly used figures or fractionated and/or simulated routine protocols during training, although the nature of sports leads to continuous very demanding exercises (~2-4 minutes) performed at increasingly higher levels of intensity with almost 50% of this time underwater. In addition, different from training, competition is a challenging situation which usually stimulates higher psycho-physiological responses in the participant. Current knowledge is thus limited as regards physiological responses in competitive elite SS. Therefore, the overall aim of this thesis is to study the physiological responses related to performance during the execution of competitive routines both during training and competitive sessions in elite synchronized swimmers. The thesis is based on three studies (Studies I – III); all of them use the same protocol with continuous cardiovascular monitoring during competitive routines, perceived exertion assessment after the executions, and blood lactate measurements (Studies I and III). Study I characterized the physiological responses in relation to performance during an official competition. In Study II the execution of the duets in both conditions –training and competitive session– was used to compare the athletes’ internal load in order to ascertain whether swimmers may achieve the competitive intensity during training sessions, and Study III was performed to investigate how immersion periods, with the concomitant bradycardic events, affect perceived exertion with both physiological (HR) and subjective perceptual markers (RPE). The current thesis demonstrates that cardiovascular responses during competition are characterized by intense anticipatory pre-activation and rapidly developing tachycardia up to maximal levels with interspersed periods of marked bradycardia during the exercise bouts performed in apnea (Studies I­III). Moderate blood lactate accumulation suggested the activation of the glycolytic metabolism in the exercising muscles and an adaptive metabolic response due to the specific training adaptations in this kind of athletes (Studies I and III). Furthermore, competitive routines were perceived as very to extremely intense by all swimmers, likely reflecting not only the absolute exercise demands but also their previous experience and expectations (Studies I – III). In Study II, the internal load (HR and RPE) imposed by SS duets performed during training was virtually identical to that elicited in a real competitive situation due to the effects of automaticity –embodied through the replication of the same movement sequence in practice–, and by the swimmers’ long-term adaptations to specific routine exercise and apnea. There was a strong positive relationship between RPE and the duration and / or frequency of bradycardic events during routines (Studies II – III). In fact, the frequency and duration of immersions, the magnitude of subsequent bradycardic events, the blood lactate concentration, and the HR recovery during competitive SS routines explained 62% RPE variance changes in perceived exertion, with cardiorespiratory factors providing a relatively greater neural input as compared to metabolic factors (Study III). Attending the relationships between physiological parameters and performance, the magnitude of anticipatory heart rate activation and bradycardic response explained 26% of variability in performance (Study I) supporting the concept that an augmented diving response was associated to higher performance in SS. However, in Study III the percentage of variance rose to 53% by adding the blood lactate concentration, the number of immersions and longest immersion time, and the lower mean time immersed during the routine. This could explain that best swimmers show a greater adaptation to breath holding and this would likely translate into a more efficient O2 conservation effect (Study III).

El presente trabajo de investigación plantea la recuperación de documentos históricos que sobre el teatro costarricense han quedado diseminados en los distintas entidades académicas de la Universidad de Costa Rica. Tiene como objetivo plantear un proceso histórico-analítico que permita descubrir cuáles son las bases del teatro profesional costarricense a través de las dos instituciones teatrales más antiguas del país: el Teatro Universitario y la Escuela de Artes Dramáticas de la Universidad de Costa Rica. Siendo ambas instituciones parte de las políticas culturales de la más antigua universidad costarricense influyen directamente en la apertura del espacio cultural costarricense a través de los estudios superiores en la carrera de Artes Dramáticas. Es por ello que se ha generado en el espacio cultural de nuestro país una identidad teatral fundamentalmente profesional en los últimos 40 años de existencia, siendo esto evidente en los procesos de construcción de la enseñanza del teatro a través de diversos planes de estudio que establecen un marco metodológico concreto por el que muchas generaciones estudiantiles han sido formadas y marcando la primera característica del teatro profesional en Costa Rica, definiéndose como un teatro eminentemente universitario.

La tesi doctoral "Les TIC i l'esport: una anàlisi de la Primera Divisió de futbol a Espanya (2006-2008)" és una investigació de caràcter descriptiu amb l'objectiu d'explorar els canvis que s'han produït al món de l'esport, centrant l'anàlisi en el futbol de Primera Divisió a Espanya, amb la incorporació de les TIC en les relacions entre els actors que hi participen: organitzacions esportives (clubs, societats anònimes esportives o organismes oficials), organitzacions comercials esportives, mitjans de comunicació, fans, esportistes i l'Administració. Al costat de l'objectiu principal, també s'analitza si aquestes organitzacions han usat les potencialitats de les noves tecnologies per expandir internacionalment les seves marques, sobretot, gràcies a la creació de mitjans de comunicació propis (web, radio, televisió...) que han aconseguit l'integració multimèdia. L'investigació també incideix en analitzar si, tot i que els nous serveis i productes TIC permeten noves fonts d'ingressos als clubs, aquests han estat capaços de superar la "teledependència". La mostra de la recerca ha estat de tipus tipològica, agafant les principals organitzacions gestores espanyoles (RFEF i LNFP), així com també la de l'àmbit de referència on es llegeix la tesi (FCF); en quant als clubs i SAE, s'ha partit dels que van jugar la UEFA Champions League entre el 2004 i el 2008 (Real Madrid, FC Barcelona, València CF, Sevilla FC, Real Betis, RC Deportivo de la Coruña, Vila-real CF i CA Osasuna), així com també s'hi ha afegit l'Athlètic Club de Bilbao al seu un club amb un component nacional molt arrelat i el RCD Espanyol, com a segon club de futbol de Catalunya; finalment, per l'estudi de les agrupacions de seguidors es parteix de l'anàlisi d'un cas concret, el del FC Barcelona i els seus grups d'animació: Almogàvers, Sang Culé, PBB Meritxell i Dracs 1991. / The PhD thesis "Information and Communication Technologies and Sport: An analysis of the Spanish football First Division (2006-2008)" is a descriptive research which its objective is to explore the changes that sport has, above all in the Spanish football first division, with the incorporation of ICT in the relations among the stakeholders which participate on it: sport organizations (clubs, PLC or official organizations), commercial sport organizations, media, fans, sportsmen and sportswomen and, finally, the Administration. Besides, this research analyses whether these organizations use the potentialities of ICT to expand internationally their brands, above all, using the own media these organizations have been able to create (web, radio, television) and where they achieve a multimedia integration. This research also insists in analyse whether although ICT generate new ways of income for sport organizations, these organizations have not been able to avoid television dependency. The sample for this research has been typological and it contains the most important Spanish football official organizations (Spanish Football Royal Federation and the Professional National Football League), the Catalan one (Catalan Football Federation), the clubs and PLC from the Spanish First Division that took part in the UEFA Champions League between 2004 and 2008 (Real Madrid, FC Barcelona, València CF, Sevilla FC, Real Betis, RC Deportivo de la Coruña, Vila-real CF and CA Osasuna), the Athletic Club de Bilbao and RCD Espanyol -the fist one, because its national component, and the second one because it is the second football club of Catalonia- and, finally, to study fan organizations the research presents a case study of FC Barcelona fan clubs: Almogàvers, Sang Culé, PBB Meritxell and Dracs 1991.

No description available.

La Hidroteràpia és un dels més vells procediments terapèutics. Al llarg de la història s’ha emprat l’aigua com a agent terapèutic i preventiu per tal d’assegurar un cos sa, si bé, és cert que en els darrers anys la importància d’aquest ús ha estat subjecte de diferents investigacions per tal d’esbrinar quins efectes té sobre el rendiment esportiu. Però la multitud de protocols diversos, tant pel que fa a la temperatura com pel que fa al temps de la immersió, fan difícil extreure’n unes conclusions consensuades. Existeixen diverses formes de mesurar el to muscular en l’individu. En la valoració fisioterapèutica, s’usen els registres (entesos com a mètode de recollida de dades sistematitzada i validada internacionalment), que es desenvolupen a través de les escales de valoració. Però, aquestes avaluacions (qualitatives i quantitatives) estan dissenyades per la valoració d’un subjecte patològic, amb afectació neurològica, i sota l’experiència mèdica i fisioterapèutica. Sabem que el to muscular és una de les característiques indissociables del múscul, que ens pot donar informació sobre l’estat muscular de la persona i el seu potencial actiu, no en va a major o menor hipo / hipertonia, l’acció activa es podrà desenvolupar amb més o menys èxit. Recentment, ha aparegut una tècnica, objectiva i no invasiva, per tal de mesurar les propietats contràctils del múscul, anomenada Tensiomiografia. En la present Tesi, s’aprofita la Tensiomiografia per observar els efectes que la temperatura calenta i freda provoca sobre les propietats contràctils del múscul, presentant dos estudis concrets. Per una banda, l’estudi del comportament muscular pel simple fet de realitzar una immersió, i per l’altra, la comparació entre tres estratègies de recuperació, entre les que s’inclou la hidroteràpia, després de realitzar un protocol d’inducció a la fatiga. / Within the context of training, it is common to relate stretching exercises to a reduction of muscle tone (Cometi, 2005). Despite this, we find investigations which throw doubt on this line of thought (Johansson 1999; Buroker 1989). These studies, however, do not specify how muscle tone was assessed. The advent of tensiomiography (TMG) has added a new instrument for providing an objective evaluation of muscle tone. The aim of this study is to ascertain the influence of forced static passive stretching (EPF) on muscle tone. Method: By means of an experiment of pre-post intra- subject design, on a sample of 28 subjects (14 men and 14 women), 22.5 ± 3.4 years old, physically active and belonging to the 3rd year of INEF Barcelona, the parameters of muscular displacement (Dm) and contraction time (Tc) of the femoral biceps of the dominant leg are analysed by means of tensiomiography. The treatment applied is the EPF stretching in 3 series of 45” with a 15” pause. Results: No significant differences were found, neither in in the modification of muscle tone (Dm) (P=0.929) nor in the contraction time (Tc)(P=0.708). By the same token, neither were gender differences found (Men: DM(P=0.639) and Tc (p=0.791); Women Dm(P=0.628) and Tc (p=0.803)). Discussion: The results of this investigation provide objective data on the influence which the EPF method has on muscle tone and contraction time, where no modification is observed. As Shrier, I. (2002) explains, the feeling of well-being which is usually experienced after stretching can be induced by its analgesic effect and not by a lowering of muscular tone. Practical application: Establishing the methods and the optimum stretching loads as a function of the needs of our sportsmen during training. / En el contexto del entrenamiento es frecuente relacionar los ejercicios de estiramiento con un descenso del tono muscular (Cometti, 2005). A pesar de esto, encontramos investigaciones donde se pone en duda esta tendencia de pensamiento (Johansson 1999; Buroker 1989). Pero estos estudios, no especifican cómo se valoró el tono muscular. Con la aparición de la tensiomiografía (TMG), surge un nuevo instrumento que permite la determinación objetiva del tono muscular. El objetivo de este estudio es conocer la influencia del estiramiento estático pasivo forzado (EPF) en el tono muscular. Método: A través de un diseño experimental pre-post intrasujeto, para una muestra de 28 sujetos (14 hombres y 14 mujeres), de 22,5 +/-3,4 años, físicamente activos y pertenecientes a 3º de INEF Barcelona, se analizan los parámetros de desplazamiento muscular (Dm) y tiempo de contracción (Tc) del bíceps femoral de la pierna dominante, mediante la tensiomiografía. El tratamiento aplicado es el estiramiento EPF de 3 series de 45” con 15” de pausa. Resultados: No se han encontrado diferencias significativas ni en la modificación del tono muscular (Dm)(P=0,929), ni en el tiempo de contracción (Tc)(p=0,708). A su vez, tampoco se han hallado diferencias entre género (Hombres: Dm(P=0,639) y Tc(P=0,791) ; Mujeres: Dm(P=0,628) y Tc(p=0,803). Discusión: Los resultados de esta investigación proporcionan unos datos objetivos de la influencia que tiene el método EPF sobre el tono muscular y el tiempo de contracción, donde no se observa ninguna modificación. Como explica Shrier, I. (2002) la sensación de bienestar que se suele experimentar después de los estiramientos puede ser inducida por su efecto analgésico y no por un descenso del tono muscular. Aplicación práctica: Establecer los métodos y las cargas de estiramiento óptimos en función de las necesidades de nuestros deportistas en el entrenamiento.