Aquest treball analitza les restes de mamífer (macro i micromamífer) recuperades a tres jaciments de l'edat del ferro (segles VII-IIaC) a Catalunya, i compara els resultats amb els d'altres jaciments sincrònics catalans. La investigació segueix els plantejaments del materialisme cultural per abordar la problemàtica de la fauna com a indicador d'evolució social. A nivell arqueozoològic, hem dut a terme un extens treball tafonòmic i estadístic per determinar la fiabilitat de la mostra a cadascun dels jaciments estudiats. Així mateix, hem desenvolupat un mètode per l'establiment de les corbes d'edat de mort a partir de totes les restes determinades utilitzant estadística bayesiana. Els resultats obtinguts han permès observar canvis significatius en l'alimentació i la gestió ramadera de les poblacions ibèriques de la costa central de Catalunya entre els segles VII i II aC en funció de la seva complexitat social. Així mateix, l'estudi posa de manifest la importància de les anàlisis bioarqueològiques per comprendre els canvis econòmics i socials en arqueologia.ANNEXOS: patologies, biometria. / The present work analyses the mammal remains (large and small mammals) recovered from three Iron Age sites (7th-2nd centuries BC) of Catalonia (Spain), and compares the results with other synchronical sites of the same region. The research follows the cultural materialism ideas to study the viability of the use of zooarchaeological remains as indicators of social evolution. An accurate taphonomical and statistical analysis has been developed in order to assess the fiability level of each sample. Moreover, we have created a method to infer mortality courbes from the whole of identified specimens using Bayesian statistics.Our results show that there were significant changes in nourishment and flock management related to the social complexity level in the observed region and period. Furthermore, the study gives evidence of the need of bioarchaeological studies to understand the economical and social changes in past societies.KEY WORDS: Archaeology, mammals, nourishment, economy, social evolution, flock management.

Els pobles sempre s'han sentit representats per les seves festes i sempre s'han expressat a través d'aquestes, perquè en totes aquestes celebracions es mostra l'especificitat de la cultura local. En conseqüència, la festa sempre ha actuat com un símbol, donada la seva capacitat de manifestar una relació entre idees i valors. Com a símbol té la capacitat de transformar i condensar aquestes creences i valors en emocions i sentiments; alhora, interpreta l'estructura del grup i n'expressa la seva identitat, des de dues vessants, la pròpiament social i també la cultural. La identitat social, pel factor de cohesió, enfortint-ne les interrelacions humanes, creant nous vincles, consolidant l'espai referencial que ofereix al grup; i la identitat cultural, atès que junts participen d'uns referents festius i d'un llegat propi i diferenciat, que s'expressa d'acord amb la idiosincràcia de cada col·lectivitat. A Catalunya, la primera recuperació de les festes tradicionals es va esdevenir durant la Renaixença, al segle XIX. El capitalisme, la industrialització i la consecució de l'estat liberal feien perillar les formes de vida i les celebracions festives de les àrees rurals. Per tant, amb la Renaixença, Catalunya va buscar els seus trets d'identitat. Els va cercar en els testimonis dels historiadors i literats; els va cercar, sobre tot, en la seva tradició popular i en el seu patrimoni cultural i festiu.Durant el franquisme, la festa va patir un nou desencís fruït de la repressió i les condicions socials, econòmiques, polítiques i culturals en les que es trobava immersa. En acostar-se la fi d'aquesta etapa històrica, el canvi va ser espectacular. Segurament reactiu. La societat catalana va recuperar i reivindicar els seus drets polítics i nacionals, i també, els seus referents culturals i festius, assistint així, a la segona revitalització de les manifestacions lúdiques populars. En un primer moment, es va donar rellevància a les festes que havien sobreviscut a l'etapa franquista. Els carnavals en van ser el màxim exponent. Després, recuperant-ne d'altres que estaven gairebé o totalment desaparegudes; i d'altres, canviant-ne el seu significat i contingut, evolucionant paral·lelament a la societat. Actualment, l'era de la mundialització i la interculturalitat potencien novament el renéixer dels localismes, en detriment de la homogeneïtzació cultural. Per això, s'han creat moltes festes noves, a vegades, a partir del record d'una festa perduda amb el pas del temps; d'altres, a partir de costums o tradicions referents a oficis i activitats artesanals; i per últim, celebracions creades senzillament del no-res, a proposta d'algun grup que ha buscat en la festa un referent més per afermar la seva personalitat cultural local.Així, l'estudi planteja les variables més significatives que expliquen la renovació festiva popular vinculada al calendari tradicional d'una localitat. En concret, s'analitza el cas de Catalunya. Es distingeixen tres tipus de variables: les ideològico-culturals, les econòmiques i les polítiques. Alhora que aquestes causes són el motor de la seva recuperació, expliquen el sentit actual que la festa té en la societat catalana. Els agents promotors i gestors d'aquestes celebracions festives les utilitzen instrumental i estratègicament, de cara a la consecució dels seus propis interessos. D'aquí, les manipulacions dels referents i continguts que regularment pateixen. Com també es comprova que, degut a un "efecte imitació", reneixen o s'inventen noves festes per tal d'augmentar els atractius turístics diferenciats dels municipis.