El acercamiento a la determinación de quién es el llamado a sucesión del que fallece intestado puede hacerse desde diversas perspectivas, que van desde la perspectiva histórica hasta el estado de la misma desde la óptica constitucionalista. En este trabajo lo hemos dividido en tres partes siguiendo dicho criterio de elaboración.En primer lugar, partimos de una investigación y posterior reconstrucción histórica de la figura, como un precedente esencial para el conocimiento de la misma, tanto en su formación como en la determinación de su naturaleza jurídica, partiendo del Derecho griego ático hasta la publicación del Código Civil.En una segunda fase, realizamos un estudio de la figura en su tratamiento actual, desde un punto de vista civilista y administrativista, de forma y manera que se determina el tratamiento actual de la institución a la luz de la legislación vigente y aplicable en cada momento, determinando finalmente la naturaleza jurídica del llamamiento sucesorio realizadoY finalmente, en una tercera parte, analizamos a la luz de la Constitución de 1.978 los cambios operados en la legislación civil y administrativa y la capacidad y voluntad del llamamiento realizado a las diferentes Comunidades Autónomas, según tengan o no capacidad normativa.Con la primera parte del trabajo, iniciamos el estudio de la figura en el ámbito del Derecho griego, para centrarnos posteriormente en el precedente real de la misma recogido en el Derecho romano y la atribución al "Fiscus" de los bienes del que fallece intestado y sin parientes llamados a la sucesión. Veremos la reducción del número de llamamientos sucesorios en favor de la "Aerarium Populi" para después pasar a beneficiar, según su procedencia, bien al "Aerarium" o Caja del pueblo, bien directamente al "Fiscus Caesaris" o patrimonio propio del Cesar o "Princeps".Esta atribución al patrimonio particular del "Princeps" será la que perdurará a lo largo del tiempo, hasta la posterior transformación de dicho patrimonio en lo que entendemos hoy corno el Fisco común. La legislación caducaria es un antecedente precario del tema que nos ocupa con la adjudicación al Fisco de bienes que pertenecerían a determinadas personas.El llamamiento al "Fiscus", Cámara del Rey o Fisco del Estado perdura en toda nuestra historiografía hasta la actualidad, siendo la concepción del Derecho Clásico castellano la que perdurará hasta nuestros días pasando, a nuestro entender, del texto de las "Partidas" hasta el Código Civil vigente, ello matizado en cierta media con la publicación de la Ley de Mostrencos de 1835.Del estudio de la legislación vigente se desprende el llamamiento sucesorio al Estado en la sucesión intestada, con carácter de cierre. El Estado, antiguo "Fiscus", es llamado a la sucesión en el artículo 956 y siguientes del Código Civil, en concepto de heredero y no como heredero necesario, legal o de cierre, sino como heredero ordinario, como cualquier otro heredero de los llamados anteriormente a él.El Estado es un heredero puro y duro, y si se desprende de su llamamiento, sin perjuicio que el desarrollo posterior de la figura se realice en vía administrativa y con normas y criterios distributivos administrativos, consecuencia de la remisión que la norma civil hace a la legislación administrativa.El llamamiento sucesorio al Estado se hace a título particular, y no en virtud de su posición preeminente de personalidad jurídica especial. El Estado es un heredero ordinario, como los demás, radicando su especialidad en la existencia de una legislación administrativa aplicable en los actos de gestión, distribución y adjudicación de los bienes adquiridos.El Estado, por tanto, no adquirirá en virtud de un dominio eminente o como sucesor irregular, como ocurre en otras legislaciones de derecho comparado, sino como un heredero ordinario.Finalmente, en la tercera parte, y al albur de una nueva lectura legislativa tras la publicación de la Constitución de 1978, parece evidente que dentro de la capacidad legislativa de determinados Parlamentos autonómicos para legislar sobre su propio derecho civil, se incluye la posibilidad de sustituir el término Estado por el llamamiento en favor del órgano ejecutivo de la Comunidad Autónoma correspondiente, que formando parte del Estado suple orgánicamente al mismo. En concreto, en Cataluña el Código de Sucesiones modifica el llamamiento al Estado en favor de la Generalitat, de forma y manera que ésta será la heredera, regulando ella misma su posterior gestión y distribución mediante disposiciones administrativas propias.La conclusión última del trabajo es la determinación de la naturaleza jurídica del llamamiento al Estado considerándose un heredero ordinario. / In this work, we speak about the intestacy and concretely, about which is the situation of the State or Fiscus. This one is called just like another person who calls the law.In Spain, the "Código Civil" is clear about it the State is called in last place, the last place like another successor. The succession is in a civil plan, and the State is called by a normal way. Otherwise, in Catalonia at this moment the "Generalitat" is called in spite of the State, because Generalitat is considered the representation of the State in the autonomic community.

La guerra de Successió va representar un fort trasbals per a l’estament notarial de Catalunya. Els col•legi de la ciutat de Barcelona va prendre part decididament pel partit de l’Emperador, mentre que l'altre que existia, el de notaris reials ho va fer pel partit del Borbó. A Catalunya, a part d'aquests actuaven altres tipus de notaris, com els escrivans de manament, els notaris senyorials, i els apostòlics. Després del 1714 es va centralitzar les designacions de fedataris, que van ser, monopolitzades pel poder reial la qual cosa representava la necessitat de satisfer la taxa anomenada fiat que era una quantitat econòmica elevada que calia satisfer per a obtenir el privilegi de la fe pública. Aquesta circumstància, en un principi, va afectar també els notaris causídics (procuradors dels tribunals). El 1728 es van redactar unes ordinacions per al notariat de Catalunya, en virtut de les quals es canviava el règim tradicional del notariat a Catalunya, obligant a la fedataris, encara que fossin senyorials, a passar un examen al Consell de Castella, a la Cort. El 1736 es va prohibir l’actuació dels rectors de les parròquies com a fedataris que era tradicional a Catalunya, i es van redactar ordinacions per al notariat de Catalunya. Aquestes normes van deixar el règim jurídic del notariat de Catalunya molt proper al de Castella. Elc col•legis barcelonins van aconseguir escapolir-se de l'aplicació d'aquestes disposicions. Moltes d’aquestes normes es van deure a la iniciativa de l’oïdor i regent de l’Audiència Bernardo de Santos. El 1752 des del Consell de Castella es va comissionar a l’oïdor Andrés de Simón Pontero per a que dugués a terme la visita, inspecció de notaris que tenia molta tradició a Castella, però que era desconeguda a Catalunya. Va representar una pesada càrrega econòmica sobre el notariat de Catalunya, i va servir per a finançar una campanya de recerca a arxius eclesiàstics Després, per iniciativa del mateix oïdor, es van tramitar a la Cort les ordinacions per als notaris de Catalunya de 1755 que pràcticament van equiparar el règim del notariat al de Castella i van estar vigents fins la llei del Notariat. De la comparació del notariat de Catalunya amb el de València, Aragó i Mallorca es pot concloure que el model d’aquests regnes de l’antiga Corona d’Aragó era semblant al de Catalunya, Al Regne de València, a partir del 1707, en pocs anys es va produir uns forta davallada en el nivell tècnic dels fedataris, a causa de la imitació del model de Castellà. La comparació de la tradició catalana i castellana del notariat fa notar l’una diversitat de concepcions, però el que més cal remarcar és que a Catalunya era basada en la preparació tècnica dels candidats, mentre que el notariat castellà reial, almenys des del segle XVI es basava en la venalitat de càrrecs. A Castella l’alienació d'oficis de fe pública va tenir com a conseqüència una notable baixada en el nivell tècnic del notariat reial que es va fer notar ja durant els segles XVI i XVII. A Catalunya, a pesar d'haver-hi hagut intents, no es va produir aquesta alienació massiva de càrrecs de fe pública, que va fer baixar notablement el nivell tècnic dels fedataris reials castellans. En el territori de Catalunya actuaven una multiplicitat de notaris. Respecte de la seva competència, es regien per criteris territorials, encara que en algun cas aïllat s’admetia el principi de la personalitat L’adveniment de la nova planta va representar un fort trasbals per a la pervivència de la llengua catalana en l'àmbil jurídic. No hi ha cap mena de dubte que es van produir prohibicions verbals d’ús de la llengua catalana com a mitjà d'expressió jurídica. El 1755 es va deixar de banda el lllatí, la qual cosa va aplanar el camí cap a la imposició de la llengua castellana, que va tenir lloc amb la Llei del Notariat.

Hom pretén estudiar la transcendència que efectivament tenien els greuges que es presentaven a la Cort General de Catalunya a l'Edat Moderna. Si bé des dels postulats que poden considerar-se tradicionals de la historiografia -il.lustrada i romàntica-, hom els ha anat atribuint un paper Cabdal en el desenrotllament de les sessions de les diverses reunions de cort, la consulta de la documentació n'oferia un grau de divergència notable, l'estudi del qual calia no negligir.S'inicia la memòria amb la constatació que els greuges de cort catalans no són una realitat aïllada en el món europeu occidental, sinó que s'insereixen en el conjunt de mecanismes -amb funcions que podem considerar similars-que les Assemblees dels diferents territoris del món europeu occidental han anat articulant al llarg de la seva història devant de la presència de la institución monàrquica. Amb tot, s'adverteix que dintre d'aquesta gran categoria en què s'insereixen, els greuges de cort presenten trets distintius que els confereixen una fesomia pròpia. L'estudi de la Cort General com a marc institucional natural en què es plantegen els greuges permet d'analitzar els tràmits i les diferents atribucions de l'assemblea i de les vies de gràcia i de justícia de l'assemblea, que es destaquen particularment. S'analitzen les normes (constitucions i capítols de cort, sobretot) que regulen aspectes de la satisfacció dels greuges, tant si han estat compilades de les diferents edicions de les Constitucions i altres drets de Cathalunya, com si no ho han estat. Quant a aquest segon grup mereixen una atenció especial, i en són objecte d'estudi, dos tipus de documents fins ara pràcticament negligits -atès que no es publicaven- en aquelles aproximacions que s'han fet a la vida de la institució. En primer lloc, la suplicació que els estaments presenten al monarca comunicant-li els provisors que cada braç ha escollit, per tal que el monarca nomeni els seus; de l'altra, el document on ho fa, la provisió subsegüent. Endemés, és en aquest pas el punt on el monarca delega el seu poder, amb la col.laboració de la cort, per tal que els jutges de greuges coneguin de les reclamacions presentades. En segon lloc, el capítol del donatiu. Ultra delimitar el concepte de donatiu (o també servei, oferta, subsidi), l'import que es concedeix al monarca i en quins terminis ha de ser recaptat, s'estudien les relacions entre el donatiu i la legislació de la cort, i, és clar, entre el donatiu i els greuges (i, doncs, també entre la legislació i els greuges).Després d'una aproximació detallada als particulars sentenciats en les corts celebrades des del 1503 fins a 1537, s'analitza la competència per a resoldre els greuges, el concepte de greuge de cort i es delimita el concepte de greuge particular -objecte de 'l'estudi- per distinguir-lo del de greuge general, i els casos en què és o no és procedent de presentar-ne. L'estudi dels diversos tràmits que acompanyen les actuacions posterios al nomenament de la comissió de proveïdors de grueges i una aproximación als aspectes del procés que s'instrueix per a resoldre'ls, precedeixen l'estudi de la sentència de greuges. Dita sentència presenta la peculiaritat que és concebuda com una sentència única dictada conjuntament per tota la comissió de proveïdors, en cada una de les reclamacions presentades i resoltes n'esdevè un dels múltiples capítols que la formen. Es fa una anàlisi del tràmit d'execució de sentència, per comprovar la trascendència efectiva de dit instrument, la qual permet aclarir els desfasaments que es produeixen entre la publicació de la sentència i el pagament -efectiu- de les quantitats que hi eren fixades. Es clou l'estudi amb una valoració de la institució i amb la preceptiva relació de conclusions, ultra els apèndixs documentals i el repertori bibliogràfic requerits. / The purpose of the research is to analyze the institution of the "gravamina" (claims, grievances, petitions; i.e., in Catalan "greuges") presented to the king in the Catalan parliamentary assembly meetings mainly during the 16th Century, focusing the research in those claims issued by private individuals instead of those considered of general interest that lead to some types of law (i.e. the so called "Constitucions y altres drets de Cathalunya"), where are complied under the abolished dispositions section, but also in the proceedings of each assembly, as far as in every reunion it was neede to renew the commitment between the subjects and the king, and, equally, to rule the way the claims should be treated; for this purpose, it was usted the "capitol del donatiu" (the chapter of the subsidy) and the delegation of power from the king and the assembly to the commission in charge of the claims. It is also shown that the largest part of private claims is not based upon what the largest part of private claims is not based upon what we should consider "gravamina" (grievances, or claims, or petitions) in a true sense of the word, but it claims lying mainly on salary debts from king to his officers, or on similar cases related to other king's debts, instead of the type of claims that many 19th Century historians (some of them Catalan)m would have liked them to be. A short description of those "gravamina" sentenced between 1503 and 1537 can be found in chapter IV. The research has its sources and bibliography and two appendixes; the first one including the most interesting documents found related to the matter; the second one, listing all the private individuals that presented claims in the Catalan assembly during the 16th Century and reached a verdict.

L'objectiu d'aquesta tesi doctoral és analitzar el llegat jurídic de Ramon Martí d'Eixalà, especialment els seus manuals de dret mercantil i dret civil. En aquest sentit, cal recordar que Ramon Martí d'Eixalà va viure en el segle XIX, moment en el qual s'havien iniciat una sèrie de canvis econòmics i socials profunds. El seu manual de dret mercantil, Instituciones de derecho mercantil de España fou molt més reconegut que el Tratado elementar del derecho civil romano y español. Doncs, el manual de dret mercantil fou recomanat com a llibre de text pels estudis de Jurisprudència durant varis anys, mentre que el manual de dret civil mai va formar part del llistat de manuals elaborat pel govern. A més, la filosofia britànica ocupa una part important de la investigació, ja que Ramon Martí d'Eixalà coneixia el pensament britànic i va introduir la filosofia del sentit comú a Catalunya. / The aim of this research is to analyse Ramon Martí d'Eixalà's civil and commercial law works. Ramón Martí de Eixalá lived in the 19th century, at a time when a series of deep economic and social changes had begun. His work in commercial law, "Instituciones de derecho mercantil de España", was much more recognized that the "Tratado elementar del derecho civil romano y español". Therefore, his work was recommended as the textbook for Studies in jurisprudence for several years. In contrast, his civil law work never formed part of the textbook list recommended by the Government. Additionally, the British philosophy has become an important part of this research because Ramon Martí d'Eixalà knew about British thought and introduced the Common Sense philosophy in Catalonia.

Raymond Saleilles (1855-1912) és considerat pels comparatistes com pare del dret comparat modern. De fet fou el màxim responsable de l'organització del primer congrés internacional de dret comparat a París el 1900. L'època marcada per la internacionalització dels intercanvis, la crisi del mètode jurídic francès i el repte de la codificació alemanya i suïssa motivà alguns juristes a buscar noves formes d'estudiar el dret. Saleilles defensava pel dret comparat un mètode, un objecte i un fi propis i autònoms diferents dels que fins ara tenien la dogmàtica jurídica o l'estudi de la legislació estrangera. El mètode tenia els seus fonaments en la sociologia i la història. L'objectiu del dret comparat havia de ser la construcció d'un ideal "droit commun de l'humanité civilisée". Aquest dret comú havia de ser construït no només per la doctrina sinó també per la jurisprudència i el legislador. / Raymond Saleilles (1855-1912) is considered by many comparatists as the father of modern comparative law. Saleilles had a great responsibility in the organization of the first International Congress on comparative Law in Paris in 1900. This event is still today considered as the foundation moment of modern comparative law.Saleilles' times were those of the internationalization of exchanges, of the crisis of the "Exegèse" Method and of the new challenging German and Swiss civil codification.Saleilles tried to build a new discipline, comparative law, with its own method, object and aim. This method had its basis on sociology and history and tried to break the national and scientifical fences of Jurisprudence.