• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 296
  • 125
  • 75
  • 28
  • 14
  • 13
  • 10
  • 10
  • 2
  • 2
  • 2
  • 2
  • 1
  • 1
  • 1
  • Tagged with
  • 604
  • 266
  • 129
  • 116
  • 87
  • 63
  • 44
  • 38
  • 38
  • 30
  • 28
  • 25
  • 25
  • 24
  • 23
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
61

Descripción y análisis de un caso de enseñanza y aprendizaje de la demostración en una comunidad de práctica de futuros profesores de matemáticas de educación secundaria.

Camargo Uribe, Leonor 10 November 2010 (has links)
El propósito de la investigación es analizar el aprendizaje de la demostración matemática de un grupo de estudiantes de un curso universitario de geometría plana, de un programa de formación de profesores, en el cual se llevó a cabo una instrucción experimental en la que se pretendía lograr la conformación de una comunidad de práctica. El marco teórico se circunscribe a la teoría de la práctica social propuesta por Wenger. En tal sentido, caracterizamos el aprendizaje como sinónimo de participación en la actividad demostrativa que se despliega para construir colectivamente, profesora y estudiantes, una porción de un sistema axiomático. Junto con la materialización de dicha práctica en un conjunto de postulados, definiciones y teoremas, que se constituyen en el producto de la comunidad, dicha práctica da sentido a la demostración y favorece el aprendizaje. Con la expresión ‘actividad demostrativa’ nos referimos a un repertorio de acciones en las que se involucran los estudiantes tales como explorar, definir, argumentar, demostrar y sistematizar que determinan un estilo propio de actuación en la comunidad. Con la expresión ‘demostración matemática’ nos referimos a un discurso que respeta ciertas reglas, fundamentado en un sistema teórico de referencia, mediante el cual se da validez a los enunciados al interior de la teoría. Para ello, se establece una cadena deductiva de afirmaciones que lleva desde el antecedente de cada enunciado al consecuente de éste. Como los principios y reglas de construcción que rigen la construcción del discurso son establecidos por grupos humanos específicos, decimos que la demostración es de naturaleza social y nos concentramos en analizar el aprendizaje de un grupo de estudiantes y no el aprendizaje individual. El estudio investigativo se caracteriza como un experimento de enseñanza interdependiente con una instrucción experimental. Las trascripciones de las interacciones verbales entre la profesora y los estudiantes se constituyen en la materia prima para hacer el análisis. Mediante un proceso de codificación emergente simultáneo con la reducción de información para extraer un conjunto de fragmentos de clase con el cual hacer el análisis, damos cuenta de las finalidades de participación de los estudiantes en la actividad demostrativa y de la evolución de dicha participación. Los resultados del estudio muestran que los estudiantes se distribuyeron a lo largo de una línea de participación incluyente: periférica legítima, legítima y plena; este hecho es propio de una comunidad de práctica. Aún aquellos cuya participación fue siempre periférica legítima aprendieron a desenvolverse en una práctica, en colaboración con otros, y probablemente llevarán este aprendizaje a otras comunidades. Adicionalmente, el estudio pone de presente asuntos determinantes del aprendizaje de la demostración, hasta ahora poco explorados, tales como el papel de la exploración en la negociación de las definiciones que se acuerdan en el curso, la dificultad que se tiene para que los estudiantes propongan conjeturas precisas, claras y correctas en donde sea explícita la estructura condicional, las exigencias sociales que medían la producción de demostraciones y las normas sociales como una vía para establecer una relación directa entre explorar y demostrar. También señala algunas tensiones en las que se ve envuelto el profesor cuando decide hacer de su clase universitaria una comunidad de práctica tales como tomar decisiones sobre la marcha u organizar el curso a partir de las ideas propuestas por los estudiantes pero a la vez estar atenta a la práctica matemática de referencia. La tesis invita a virar la mirada, que usualmente ha privilegiado análisis cognitivos sobre el aprendizaje de la demostración, para centrarnos en las relaciones entre la mente, las situaciones sociales en las que el conocimiento ocurre y los recursos que la cultura provee como apoyo. / The purpose of this research is to analyze the process of learning mathematical demonstration, in a sample of planar geometry undergraduate students, subscribed on a math program in the Education School. A consistent experimental instruction was administered in order to construct a practice community. The theoretical framework was mainly based on Wenger’s theory of social practice. We characterized learning as participation in the demonstrative activity, which is essential to being able to collectively construct a portion of an axiomatic system. The product consists on a set of postulates, definitions and theorems that, together, give sense to the demonstration and encourage learning. By ‘demonstrative activity’, we refer to the actions that require students’ involvement, such as exploring, defining, arguing, demonstrating and systematizing. Demonstrative activity represent a unique type of interaction with the community. The principles and rules which build up the process of demonstration are established by particular human groups. Hence, demonstration is a process of social nature; and we therefore decide to focus in analyzing this kind of learning in a specific students group. The present research is conceived as a learning experience interrelated with an experimental instruction trial. Transcriptions from verbal interactions constitute the main analytical material. Through an emergent coding process, and a parallel extraction of critical class moments, we recognized the actions of the students’ participation in the demonstrative activity. We later analyzed the evolution of such participation and determined the basis of the conformation of the practice community. The current study sets an antecedent for mathematical demonstration learning areas; such is the case of social requirements that measure the production of demonstrations, and relations between exploring and demonstrating activities. It also points out the conflicts faced by a professor when he decides to go from a traditional university class to the formation of a practice community.
62

Learning multiresolution: Transformaciones Multiescala derivadas de la teoría estadística de aprendizaje y aplicaciones

Yáñez Avendaño, Dionisio F. 15 December 2010 (has links)
Signal and image processing has become an essential and ubiquitous part of contemporary scienti¯c and technological activity, and the signals and images that need to be processed appear in most sectors of modern life. Signal processing is used in telecommunications, in the transmission of satellite images, and in medical imaging like echography, tomography, and nuclear magnetic resonance. Also it used in applications in Physics, Mechanics and other important issues that nowadays we know and that we will know in the future. Multiscale representations of signals into wavelets bases have been suc- cessfully used in applications such as compression and denoising. In these applications, one essentially takes advantage of the sparsity of the repre- sentation of the image. Harten designed a general multiscale framework only based in interpola- tion techniques. What is the Harten's idea? Firstly, he considered that given a set of discrete values in a resolution level k, fk, these values are the dis- cretization of a continuous functions depending on their 'nature'. Therefore he de¯ned the discretization operator Dk. In order to re¯ne the resolution of a set of discrete data Harten de¯ned the reconstruction operator, Rk to make up the original continuos function and with these two functions he de¯ned two operators that connect consecutive resolution levels: Dk¡1 k = Dk¡1Rk; Pk k¡1 = DkRk¡1: In this thesis we propose new reconstruction operators Rk. In the ¯rst part of the thesis we present a non linear Hermite interpolant which preserves the monotonicity. We use non-linear methods like ENO [B. Engquist et al., J. Comput. Phys., 71 (1987), pp. 231{303] and WENO [F. Arµandiga, A. Belda, P. Mulet, Jour. Scien. Comp., 43 (2010), pp. 158{182] to aproximate the derivarives. In multiresolution of Harten we have the \consistence condition": if we decimate Pk k¡1fk¡1 we have to obtain the original data fk¡1, i. e. Dk¡1 k Pk k¡1fk¡1 = fk¡1: Since most of the prediction operators that we obtain in this thesis do not satisfy this property we present a new strategy (AY) which will let us to use non-consistent prediction operators in a way that conserves its properties. We use approximation based on kernel methods [C. Loader, Springer, (1999)] to design new recontruction oparators. These consist on approximating a value, f(xk° ) by ^z(xk° ) where: ^z(x) = argm¶³n z(x)2K Xn j=1 K¸(xk° ; xk¡1 j )L(fk¡1 j ; z(xk¡1 j )): K is a class of functions where we minimize the functional; ¸ is the bandwidth, we only consider the values contained in the interval [xk° ¡ ¸; xk° + ¸]; K¸(xk° ; xk¡1 j ) is the kernel which assigns a weight to the each value in the level k ¡ 1; and L(x; y) is a loss function which measures the distance between the approximation and the real values, fk¡1. This method generalizes the interpolation methods introducing some ad- vantages. In an approximation problem using kernel methods there are some variables. We study the possibilities and the advantages and disad- vantages depending on these variables. Finally, we observe that in multiresolution context we know the original signal. Therefore, why don't we use this information to obtain a prediction operator? We answer this question using Statistical Learning Theory (see e.g. [T. Hastie, R. Tibshirani, J. Friedman, Springer, (2001)]) as follow: Given the values in the level k ffk j gj2Mk we solve ^ Pk k¡1 = argm¶³n g2K X j2Mk L(fk j ; g(Sr;s((Dk¡1 k fk)j))); where K is a class of functions and Sr;s((Dk¡1 k fk)j) are the function values in the level k ¡ 1 chosen to approximate each value in the level k. We adapt the classical de¯nitions of the Harten multiresolution to this new type of multiresolution and we design a prediction operator adapted to the edges of the image obtaining high compression rate. We analyze the theoretical properties for the two new methods, we com- pare them with traditional methods and we show their results. / El tratamiento de se~nales digitales se ha convertido en los ¶ultimos a~nos en una de las tareas m¶as interesantes y de mayor recorrido para la investigaci¶on matem¶atica. Hay aplicaciones directas en el campo de la Inform¶atica, redes de comunicaci¶on, tratamientos m¶edicos, tratamientos de recuperaci¶on de obras de arte, de fotograf¶³as. Aplicaciones en F¶³sica, Mec¶anica, desarrollos en pel¶³culas animadas y otras muchas que se conocen y que se conocer¶an a lo largo del tiempo. El tratamiento de se~nales podemos decir que comienza en la ¶epoca de Fourier (1807), su aplicaci¶on en funciones 2¼-peri¶odicas y su transformada para se~nales discretas es utilizada a¶un hoy con ¶exito para la compresi¶on y eliminaci¶on de ruido. Sin embargo la transformada de Fourier est¶a deslo- calizada en tiempo frecuencia (tan s¶olo nos ofrece la frecuencia) lo que provoc¶o en los a~nos 80 el desarrollo de las primeras bases wavelets. Estas bases tienen una localizaci¶on tiempo frecuencia y gracias a los ¯ltros que podemos obtener de ellas se pueden utilizar en el tratamiento de se~nales. Los esquemas de subdivisi¶on interpolatorios son reglas que nos permiten re¯nar un conjunto de datos interpolando los valores intermedios a los puntos dados utilizando combinaciones lineales de los valores vecinos. Estas dos ideas junto a la resoluci¶on de ecuaciones en derivadas parciales es lo que indujo a Harten a elaborar un marco general de multiresoluci¶on [A. Harten, J. Appl. Numer. Math., 12 (1993), pp. 153{192] que permite por medio de dos operadores fundamentales: decimaci¶on, Dk¡1 k y predicci¶on, Pk k¡1 establecer una conexi¶on entre dos niveles de resoluci¶on. La idea de Harten es sencilla pero a su vez est¶a cargada de grandes posibilidades pues generaliza las bases wavelets permitiendo la introducci¶on de elementos no lineales en sus operadores. >En qu¶e consiste la idea de Harten? En primer lugar, se dio cuenta de que si tenemos un conjunto de valores discretos en un determinado nivel de resoluci¶on k, fk, ¶estos poseen una naturaleza, es decir, proced¶³an de una cierta funci¶on continua f y hab¶³an sido discretizados dependiendo de la naturaleza de los datos, as¶³ pues gener¶o un operador discretizaci¶on Dk. Por otra parte si deseamos tener mayor resoluci¶on, es decir determinar m¶as puntos, necesitamos reconstruir primero esa se~nal continua que \perdimos" en la decimaci¶on por medio de un operador que llam¶o reconstrucci¶on, Rk y con estos operadores de¯ni¶o los ya mencionados, as¶³: Dk¡1 k = Dk¡1Rk; Pk k¡1 = DkRk¡1: Es en el operador Rk donde se introduce toda la teor¶³a interpolatoria (ver p. ej. [A. Harten, SIAM J. Numer. Anal., 71 (1996), pp. 231{303]) y donde podemos utilizar interpolaci¶on no lineal como los m¶etodos presenta- dos en el contexto de soluci¶on de ecuaciones diferenciales para capturar las discontinuidades, m¶etodos ENO (ver p. ej. [B. Engquist et al. J. Comput. Phys., 71 (1987), pp. 231{303]) y WENO (ver p. ej. [F. Arµandiga, A. Belda, P. Mulet, Jour. Scien. Comp., 43 (2010), pp. 158{182]). Harten impone una serie de condiciones a estos operadores, la primera de ellas es que el operador Dk¡1 k sea lineal y sobreyectivo, para ello pro- pone las distintas potencias de la funci¶on de Haar !0(x) = Â[0;1]. En la literatura sobre multiresoluci¶on podemos encontrar otros operadores de- cimaci¶on no splines. Nosotros no trabajaremos en este sentido, ¯jaremos varios operadores decimaci¶on y trabajaremos con ellos. La segunda es que estos operadores cumplan una condici¶on de consistencia: si tenemos una se~nal fk¡1 y mejoramos su resoluci¶on, es decir, predecimos estos datos Pk k¡1fk¡1 y despu¶es decimamos esta predicci¶on entonces recuperaremos los datos iniciales, i. e. Dk¡1 k Pk k¡1fk¡1 = fk¡1: Sin embargo en algunas aplicaciones (como compresi¶on de im¶agenes di- gitales) no necesitamos esta propiedad, en esta memoria se presenta una alternativa para trabajar con operadores no consistentes que ofrece buenos resultados y que conserva las propiedades. Por tanto omitimos esta segunda propiedad que Harten se~nal¶o en su marco general. En esta memoria introducimos otra alternativa al operador reconstrucci¶on. En lugar de utilizar elementos ¶unicamente interpolatorios usamos aproxi- maci¶on por medio de m¶etodos de n¶ucleo [C. Loader, Springer, (1999)]. Consisten en aproximar a un cierto valor dependiendo de la cercan¶³a (o lejan¶³a) de los valores de su entorno. Este m¶etodo generaliza los m¶etodos interpolatorios introduciendo posibles ventajas al poder utilizar gran can- tidad de puntos sin subir el grado del polinomio interpolador. Son muchas las variables que componen un problema de aproximaci¶on por m¶etodos de n¶ucleo. En esta memoria estudiamos algunas posibilidades y las ventajas y desventajas que suscitan. Nos planteamos la siguiente pregunta: conociendo la se~nal original, >por qu¶e no utilizar esta informaci¶on para generar un operador predictor m¶as adaptativo? Respondemos a ¶esta utilizando t¶ecnicas estad¶³sticas de apren- dizaje (ver p.ej. [T. Hastie, R. Tibshirani, J. Friedman, Springer, (2001)]) y generamos predictores que se adaptan a los contornos de la imagen y al nivel de resoluci¶on que tenemos. Este tipo de multiresoluci¶on nos induce a rede¯nir algunos conceptos que aparecen en el contexto de multiresoluci¶on y que debemos redise~nar para este tipo espec¶³¯co de multiresoluci¶on. Para ambas v¶³as, tanto para multiresoluci¶on utilizando m¶etodos de n¶ucleo como para multiresoluci¶on de aprendizaje analizamos las distintas propieda- des que tienen, las comparamos con los m¶etodos cl¶asicos y mostramos sus resultados. Esta memoria presenta de manera sencilla dos operadores predicci¶on de multiresoluci¶on distintos que abren las puertas a otro gran n¶umero de apli- caciones. Durante la realizaci¶on de estos m¶etodos han surgido diversos pro- blemas. El desarrollo de esta tesis es la soluci¶on a dichos problemas.
63

Triangular Bézier surfaces generation methods using P.D.E’s, functional minimization and masks

Arnal Pons, Ana María 09 February 2007 (has links)
La tesi doctoral titulada "Mètodes per a generar superfícies de Bézier triangulars utilitzant EDPs, minimització de funcionals i màscares," és un complet treball en què s'aborda el següent problema: com generar superfícies de Bézier triangulars que tinguen per frontera un conjunt de corbes donades. La tesi presenta diferents mètodes, amb gran varietat d'exemples, que permeten generar aquestes superfícies. Aquests mètodes han estat obtinguts a partir de diverses tècniques: - Equacions en derivades parcials. - Problemes variacionals. - Generació de xarxes de control mitjançant màscares. - Representacions de Weierstrass per superfices de Bézier minimals. Aquestes superfícies són àmpliament utilitzades en les branques del disseny gràfic assistit per ordinador, l'enginyeria industrial i la informàtica gràfica.
64

Eigenvalue varieties of abelian trees of groups and link-manifolds

Malabre, François 20 July 2015 (has links)
L’A-polinomi d’un nus en S3 és un poliomi de dues variables obtingut projectant la varietat de SL2C-caràcters de l’exterior del nus sobre la varietat de caràcters del grup perifèric. Distingeix el nus trivial i detecta alguns pendents a la vora de superfícies essencials dels exteriors de nus. El concepte de A-polinomi va ser generalitzat a les 3-varietats amb vores tòriques no connexes; una 3-varietat M amb n tors de vora produeix un sub-espai algebraic E(M) de C2n anomenat varietat de valors propis de M. Té dimensió maximal n i E(M) també detecta sistemes de pendents a les vores de superfícies essencials en M. La varietat de valors propis de M sempre conté una part Ered(M), de dimensió maximal, produïda pels caràcters reductibles. Si M és hiperbòlica, E(M) conté una altra component de dimensió maximal; saber quines altres 3-varietats compleixen això encara és una pregunta oberta. En aquesta tesi, estudiem aquest assumpte per dues famílies de 3-varietats amb vores tòriques i, amb dues tècniques diferents, aportem una resposta positiva en ambdós casos. Primerament, estudiem els enllaços Brunnians en S3, enllaços per els quals tot subenllaç estricte és trivial. Algunes propietats d’aquests enllaços i llur estabilitat sota alguns ompliments de Dehn permet mostrar que, si M és l’exterior d’un enllaç Brunnià no trivial i diferent de l’enllaç de Hopf, E(M) conté una component de dimensió maximal diferent de Ered(M). Aquest resultat s’obté generalitzant la tècnica prèviament utilitzada per els nusos en S3 fent servir el teorema de Kronheimer-Mrowka. Per altre banda, considerem una família de varietats-enllaç, varietats obtingudes com exteriors d’enllaços en esferes d’homologia entera. Les varietats-enllaç tenen sistemes perifèrics estàndards de meridans i longituds i són estables per splicing, l’enganxament de dues varietats-enllaç al llarg de tors perifèrics, identificant el meridià de cada costat amb la longitud oposada. El splicing indueix una noció de descomposició tòrica per les varietatsenllaç i anomenem grafejades les varietats-enllaç que admeten una descomposició tòrica per la qual totes les peces són fibrades de Seifert. Mostrem que, excloent els casos trivials, totes les varietats-enllaç grafejades produeixen una altre component de dimensió maximal en les seves varietats de valors propis. Per aquesta segona demostració, presentem una nova generalització de la varietat de valors propis, que també té en compte tors interns, i que presentem en el context més general d’arbres abelians de grups. Un arbre de grup és abelià quan tots els grups de arestes són commutatius; en aquest cas, definim la varietat de valors propis d’un arbre abelià de grup, una varietat algebraica compatible amb dues operacions naturales sobre els arbres: la fusió i la contracció. Això permet estudiar la varietat de valors propis d’una varietat-enllaç mitjançant les varietats de valors propis de les seves descomposicions tòriques. Combinant resultats generals sobre varietats de valors propis d’arbres abelians de grup i les descripcions combinatòries de les varietats-enllaç grafejades, construïm components de dimensió maximal en les seves varietats de valors propis. / Le A-polynôme d’un noeud dans S3 est un polynôme à deux variables obtenu en projetant la variété des SL2C-caractères de l’extérieur du noeud sur la variété de caractères du groupe périphérique. Il distingue le noeud trivial et détecte certaines pentes aux bords de surfaces essentielles des extérieurs de noeud. La notion de A-polynôme a été généralisée aux 3-variétés à bord torique non connexe ; une 3-variétéM bordée par n tores produit un sous-espace algebrique E(M) de C2n appelé variété des valeurs propres deM. Sa dimension est inférieure ou égale à n et E(M) détecte également des systèmes de pentes aux bords de surfaces essentielles dans M. La variété des valeurs propres de M contient toujours un sous-ensemble Ered(M) produit par les caractères réductibles, et de dimension maximale. Si M est hyperbolique, E(M) contient une autre composante de dimension maximale ; pour quelles autres 3- variétes est-ce le cas reste une question ouverte. Dans cette thèse, nous étudions cette question pour deux familles de 3-variétés à bords toriques et, via deux techniques distinctes, apportons une réponse positive dans ces deux cas. Dans un premier temps, nous étudions les entrelacs Brunniens dans S3, entrelacs pour lesquels tout sous-entrelacs strict est trivial. Certaines propriétés de ces entrelacs, et leur stabilité par certains remplissages de Dehn nous permettent de prouver que, siM est l’extérieur d’un entrelacs Brunnien non trivial et différent de l’entrelacs de Hopf, E(M) contient une composante de dimension maximale différente de Ered(M). Ce résultat est obtenu en généralisant la technique préalablement utilisée pour les noeuds dans S3 grâce au théorème de Kronheimer-Mrowka. D’autre part, nous considérons une famille de variétés-entrelacs, variétés obtenues comme extérieurs d’entrelacs dans des sphères d’homologie entière. Les variétés-entrelacs possèdent des systèmes périphériques standard de méridiens et longitudes et sont stables par splicing, le recollement de deux variétés-entrelacs le long de tores périphériques en identifiant le méridien de chaque coté avec la longitude opposée. Ceci induit une notion de décomposition torique de variété-entrelacs et une telle variété est dite graphée si elle admet une décomposition torique où toutes les pièces sont fibrées de Seifert. Nous montrons que, mis-à-part les cas triviaux, toutes les variétés-entrelacs graphées produisent une autre composante de dimension maximale dans leur variétés des valeurs propres. Pour cette seconde preuve, nous présentons une nouvelle généralisation de la variété des valeurs propres, qui prend également en compte les tores intérieurs, que nous introduisons dans le contexte plus général des arbres abéliens de groupes. Un arbre de groupe est appelé abélien si tous les groupes d’arête sont commutatifs ; dans ce cas, nous définissions la variété des valeurs propres d’un arbre abélien de groupe, une variété algébrique compatible avec deux opérations naturelles sur les arbres : la fusion et la contraction. Ceci permet d’étudier la variété des valeurs propres d’une variété-entrelacs à travers les variétés des valeurs propres de ses décompositions toriques. En combinant des résultats généraux sur les variétés des valeurs propres d’arbres abéliens de groupe et les descriptions combinatoires des variétés-entrelacs graphées, nous contruisons des composantes de dimension maximale dans leur variétés des valeur propres. / The A-polynomial of a knot in S3 is a two variable polynomial obtained by projecting the SL2C-character variety of the knot-group to the character variety of its peripheral subgroup. It distinguishes the unknot and detects some boundary slopes of essential surfaces in knot exteriors. The notion of A-polynomial has been generalized to 3-manifolds with non-connected toric boundaries; ifM is a 3-manifold bounded by n tori, this produces an algebraic subset E(M) of C2n called the eigenvalue variety of M. It has dimension at most n and still detects systems of boundary slopes of surfaces in M. The eigenvalue variety of M always contains a part Ered(M) arising from reducible characters and with maximal dimension. If M is hyperbolic, E(M) contains another topdimensional component; for which 3-manifolds is this true remains an open question. In this thesis, this matter is studied for two families of 3-manifolds with toric boundaries and, via two very different technics, we provide a positive answer for both cases. On the one hand, we study Brunnian links in S3, links in the standard 3-sphere for which any strict sublink is trivial. Using special properties of these links and stability under certain Dehn fillings we prove that, if M is the exterior of a Brunnian link different from the trivial link or the Hopf link, then E(M) admits a top-dimensional component different from Ered(M). This is achieved generalizing the technic applied to knots in S3, using Kronheimer-Mrowka theorem. On the other hand, we consider a family of link-manifolds, exteriors of links in integerhomology spheres. Link-manifolds are equipped with standard peripheral systems of meridians and longitudes and are stable under splicing, gluing two link-manifolds along respective boundary components, identifying the meridian of each side to the longitude of the other. This yields a well-defined notion of torus decomposition and a link-manifold is called a graph link-manifold if there exists such a decomposition for which each piece is Seifert-fibred. Discarding trivial cases, we prove that all graph link-manifolds produce another top-dimensional component in their eigenvalue variety. For this second proof, we propose a further generalization of the eigenvalue variety that also takes into account internal tori and this is introduced in the broader context of abelian trees of groups. A tree of group is called abelian if all its edge groups are commutative; in that case, we define the eigenvalue variety of an abelian tree of groups, an algebraic variety compatible with two natural operations on trees: merging and contraction. This enables to study the eigenvalue variety of a link-manifold through the eigenvalue varieties of its torus splittings. Combining general results on eigenvalue varieties of abelian trees of groups with combinatorial descriptions of graph link-manifolds, we construct top-dimensional components in their eigenvalue varieties.
65

Enumeració d'òrbites de n-conjunts d'espais projectius sota l'acció del grup lineal

Martí i Miras, Ricard 19 June 2006 (has links)
No description available.
66

Development and applications of the Finite Point Method to compressible aerodynamics problems

Ortega, E. (Enrique) 12 May 2014 (has links)
This work deals with the development and application of the Finite Point Method (FPM) to compressible aerodynamics problems. The research focuses mainly on investigating the capabilities of the meshless technique to address practical problems, one of the most outstanding issues in meshless methods. The FPM spatial approximation is studied firstly, with emphasis on aspects of the methodology that can be improved to increase its robustness and accuracy. Suitable ranges for setting the relevant approximation parameters and the performance likely to be attained in practice are determined. An automatic procedure to adjust the approximation parameters is also proposed to simplify the application of the method, reducing problem- and user-dependence without affecting the flexibility of the meshless technique. The discretization of the flow equations is carried out following wellestablished approaches, but drawing on the meshless character of the methodology. In order to meet the requirements of practical applications, the procedures are designed and implemented placing emphasis on robustness and efficiency (a simplification of the basic FPM technique is proposed to this end). The flow solver is based on an upwind spatial discretization of the convective fluxes (using the approximate Riemann solver of Roe) and an explicit time integration scheme. Two additional artificial diffusion schemes are also proposed to suit those cases of study in which computational cost is a major concern. The performance of the flow solver is evaluated in order to determine the potential of the meshless approach. The accuracy, computational cost and parallel scalability of the method are studied in comparison with a conventional FEM-based technique. Finally, practical applications and extensions of the flow solution scheme are presented. The examples provided are intended not only to show the capabilities of the FPM, but also to exploit meshless advantages. Automatic hadaptive procedures, moving domain and fluid-structure interaction problems, as well as a preliminary approach to solve high-Reynolds viscous flows, are a sample of the topics explored. All in all, the results obtained are satisfactorily accurate and competitive in terms of computational cost (if compared with a similar mesh-based implementation). This indicates that meshless advantages can be exploited with efficiency and constitutes a good starting point towards more challenging applications. / En este trabajo se aborda el desarrollo del Método de Puntos Finitos (MPF) y su aplicación a problemas de aerodinámica de flujos compresibles. El objetivo principal es investigar el potencial de la técnica sin malla para la solución de problemas prácticos, lo cual constituye una de las limitaciones más importantes de los métodos sin malla. En primer lugar se estudia la aproximación espacial en el MPF, haciendo hincapié en aquéllos aspectos que pueden ser mejorados para incrementar la robustez y exactitud de la metodología. Se determinan rangos adecuados para el ajuste de los parámetros de la aproximación y su comportamiento en situaciones prácticas. Se propone además un procedimiento de ajuste automático de estos parámetros a fin de simplificar la aplicación del método y reducir la dependencia de factores como el tipo de problema y la intervención del usuario, sin afectar la flexibilidad de la técnica sin malla. A continuación se aborda el esquema de solución de las ecuaciones del flujo. La discretización de las mismas se lleva a cabo siguiendo métodos estándar, pero aprovechando las características de la técnica sin malla. Con el objetivo de abordar problemas prácticos, se pone énfasis en la robustez y eficiencia de la implementación numérica (se propone además una simplificación del procedimiento de solución). El comportamiento del esquema se estudia en detalle para evaluar su potencial y se analiza su exactitud, coste computacional y escalabilidad, todo ello en comparación con un método convencional basado en Elementos Finitos. Finalmente se presentan distintas aplicaciones y extensiones de la metodología desarrollada. Los ejemplos numéricos pretenden demostrar las capacidades del método y también aprovechar las ventajas de la metodología sin malla en áreas en que la misma puede ser de especial interés. Los problemas tratados incluyen, entre otras características, el refinamiento automático de la discretización, la presencia de fronteras móviles e interacción fluido-estructura, como así también una aplicación preliminar a flujos compresibles de alto número de Reynolds. Los resultados obtenidos muestran una exactitud satisfactoria. Además, en comparación con una técnica similar basada en Elementos Finitos, demuestran ser competitivos en términos del coste computacional. Esto indica que las ventajas de la metodología sin malla pueden ser explotadas con eficiencia, lo cual constituye un buen punto de partida para el desarrollo de ulteriores aplicaciones.
67

Column-generation and interior point methods applied to the long-term electric power-planning problem

Pagès Bernaus, Adela 18 December 2006 (has links)
Aquesta tesi s'adreça al problema de planificació de la generació elèctrica a llarg termini per a una companyia específica (SGC) que participa en un mercat liberalitzat organitzat en un pool. Els objectius de la tesi són: modelitzar aquest problema, i desenvolupar i implementar tècniques apropiades i eficients que el resolguin. Un planificació òptima a llarg termini és important, per exemple, per a la confecció de pressupostos, o per a la gestió de compres/consum de combustibles. Una altra aplicació és la de guiar la planificació a curt termini perquè aquesta tingui en compte decisions preses sota una òptica de llarg termini. La nostra proposta per a fer la planificació de la generació és optimitzar la generació esperada de cada unitat (o la unió de diverses unitats de característiques semblants) del pool per a cada interval en que dividim el llarg termini. El model bàsic per la planificació de la generació a llarg termini (LTGP) maximitza el benefici de totes les unitats del pool. La constricció més important és la satisfacció de la demanda, ja que el sistema està sempre balancejat. Utilitzem la formulació de Bloom i Gallant, la qual modela la càrrega a través d'una monòtona de càrrega per cada interval i requereix un número exponencial de constriccions lineals de desigualtat, anomenades LMCs. Altres constriccions (lineals) incloses en el model són: garantia de potència, límits en la disponibilitat de combustibles, emissions màximes de CO2 o una quota de mercat mínima per a la SGC. Una extensió d'aquest model és la planificació conjunta de l'assignació de manteniments de les unitats tèrmiques d'una SGC amb la planificació de la generació. El model conjunt és un problema quadràtic amb variables binàries i contínues. Per resoldre aquest model es proposa un parell d'heurístiques i s'ha implementat un prototipus de branch and bound en AMPL.Aquesta tesi també proposa una manera per coordinar el model LTGP proposat amb una planificació a curt termini. Es desenvolupa un model de curt que inclou els resultats de llarg termini. Donat que el model de planificació a llarg termini s'ha de resoldre sovint (principalment per passar informació acurada al model de curt), les tècniques emprades per a resoldre'l han de donar resultats fiables en un espai de temps curt. Les tècniques aplicades han estat:· Donat que les constriccions de recobriment i les fites de no negativitat defineixen un políedre convex els vèrtexs del qual són fàcils de trobar el model es transforma i les variables esdevenen els coeficients convexos que defineixen un punt. Aquest nou problema es resolt amb l'algoritme de Murtagh i Saunders, que és un procediment òptim. Aquest algoritme s'aplica sota un esquema de generació de columnes donat que el número de vèrtexs del políedre és comparable al número de constriccions. L'avantatge d'aquest mètode és que els vèrtexs es van generant a mesura que es necessiten.· L'aplicació de mètodes directes és computacionalment costós donat el número exponencial de LMCs. De totes maneres, a l'òptim només un conjunt reduït de constriccions de recobriment seran actives. Hem desenvolupat una heurística, anomenada heurística GP, la qual genera un subconjunt de constriccions, entre les quals hi ha les LMCs que són actives a l'òptim. L'heurística resol una seqüència de problemes quadràtics, els quals incrementen el número de LMCs considerades a cada iteració. Els problemes es resolen amb mètodes de punt interior que s'inicialitzen amb tècniques de warm start per tal d'accelerar la convergència cap a la nova solució. Aquest procediment resulta ser molt més eficient que el de generació de columnes. La modelització i els casos de prova estan basats en dades d'un sistema de pool pur i de mercat com ha estat a Espanya fins el juliol de 2006. / This thesis presents an approach to the long-term planning of power generation for a company (SGC) participating in a liberalized market organized as a pool. The goal of this thesis is two-fold: to model the problem and to develop and implement appropriate and efficient techniques for solving it.The optimization of the long-term generation planning is important for budgeting and planning fuel acquisitions, and to give a frame where to fit short-term generation planning.Our proposal for planning long-term generation is to optimize the expected generation of each unit (or the merger of several units of the same type) in the power pool over each interval into which the long-term horizon is split.The basic model for long-term generation planning (LTGP) maximizes the profit for all the units participating in the pool. The most important constraint is matching demand, since the market always clears. The Bloom and Gallant formulation is used, which models the load with a load-duration curve for each interval and requires an exponential number of linear inequality constraints, called herein LMCs. Other (linear) constraints included in the model are: minimum generation time, limits on the availability of fuel, maximum CO2 emission limits or the market share of the SGC. This thesis also proposes the way in which coordination between the LTGP model developed and a short-term plan should be considered and provides a model for short-term electrical power planning adapted to the LTGP proposed and which includes the long-term results.Another decision that needs to be taken from a long-term point of view is the joint scheduling of thermal unit maintenances with the generation planning of a particular SGC. The results of a prototype of a Branch and Bound implemented in AMPL are included in this thesis.Long-term planning needs to be considered before short-term planning and whenever the real situation deviates from the forecasted parameters, so the techniques implemented must be efficient so as to provide reliable solutions in a short time. Two methods for handling the LMCs are proposed and compared:● A decomposition technique exploits the fact that the LMCs plus the non-negativity bounds define a convex polyhedron for each interval whose vertices are easy to find. Thus, the problem is transformed and the variables become the coefficients of a convex combination of the vertices. The transformed problem is quadratic with linear constraints, making it suitable to be solved with the Murtagh & Saunders algorithm, which gives an optimal solution. A column-generation approach is used because the number of vertices of the polyhedron is comparable to the number of LMCs. The advantage of this method is that it does not require previous computation of all of the vertices, but rather computes them as the algorithm iterates.● The application of direct methods is computationally difficult because of the exponential number of inequality LMCs. However, only a reduced subset of LMCs will be active at the optimizer. A heuristic, named GP heuristic, has been devised which is able to find a reduced set of LMCs including those that are active at the optimizer. It solves a sequence of quadratic problems in which the set of LMCs considered is enlarged at each iteration. The quadratic problems are solved with an interior point method, and warm starts are employed to accelerate the solution of the successively enlarged quadratic problems. This procedure is more efficient than the column generation one.The modeling and tests of this thesis are based on the pure pool system and market data from the Spanish system up to July 2006.
68

Mòduls locals de sistemes dinàmics lineals amb coeficients constants

Magret Planas, M. Dolors (Maria Dolors) 17 February 1997 (has links)
La present memòria estudia l'estabilitat estructural de ternes de matrius. Es ben conegut que els sistemes dinàmic lineals amb coeficients constants poden venir definits per ternes de matrius, d'aquí l'interès d'aquest estudi. En particular es donen a la memòria diferents condicions necessàries i suficients per que una terna de matrius sigui estructuralment estable respecte d'una relació d'equivalència prèviament introduïda en l'espai de ternes de matrius, bé a partir de la seva forma reduïda canònica, bé per altres mètodes. En aquest estudi s'utilitzen de forma bàsica les deformacions miniversals de ternes de matrius, la qual cosa és possible ja que es veu la relació d'equivalència considerada en l'espai de ternes de matrius com l'induïda per l'acció d'un grup de LIE en la varietat diferenciable del espai de ternes de matrius. L'estudi dels casos de ternes de matrius no estructuralment estables per a les quals la dimensió de la deformació miniversal és inferior o igual a tres suggereix una nova partició de l'espai de ternes de matrius (que es demostra que és una estratificació) i una nova relació d'equivalència, l'associada a aquesta darrera partició. Es caracteritzen també les ternes de matrius estructuralment estables respecte d'aquesta nova relació d'equivalència. Finalment, s'estudien els casos de les ternes que no són estructuralment estables respecte d'aquesta darrera relació en els casos que la dimensió d'una família minitransversal a l'estrat té dimensió inferior o igual a tres, família que ha estat prèviament trobada. A tot l'estudi realitzat s'utilitza un nou sistema complet d'invariants per a una terna de matrius, la principal característica dels quals és tot els invariants discrets del sistema venen donats en funció del rang d'unes certes matrius associades a les matrius que composen la terna. La definició d'aquestes matrius i la demostració de que és una sistema complet d'invariants constitueix la primera part de la memòria. / -RESUMEN La presente memoria estudia la estabilidad estructural de ternas de matrices. Es bien conocido que los sistemas dinamicos lineales con coeficientes constantes pueden venir definidos por ternas de matrices, de ahi el interes de este estudio. En particular, se dan en la memoria distintas condiciones necesarias y suficientes para que una terna de matrices sea estructuralmente estable con respecto de una relacion de equivalencia previamente introducida en el espacio de ternas de matrices, bien a partir de su forma reducida canonica, bien por otros metodos. En este estudio se utilizan de forma basica las deformaciones miniversales de ternas de matrices, lo cual es posible puesto que se ve la relacion de equivalencia considerada en el espacio de ternas de matrices como la inducida por la accion de un grupo de lie en la variedad diferenciable del espacio de ternas de matrices. El estudio de los casos de ternas de matrices no estructuralmente estables para las cuales la dimension de la deformacion miniversal es inferior o igual a tres sugiere una nueva particion del espacio de ternas de matrices (que se demuestra que es una estratificacion) y una nueva relacion de equivalencia, la asociada a esta ultima particion. Se caracterizan tambien las ternas de matrices estructuralmente estables respecto de esta nueva relacion de equivalencia. Finalmente, se estudian los casos de las ternas que no son estructuralmente estables respecto de esta ultima relacion en los casos en que la dimension de una familia minitransversal al estrato tiene dimension inferior o igual a tres, familia que ha sido previamente encontrada. En todo el estudio realizado se utiliza un nuevo sistema completo de invariantes para una terna de matrices, cuya principal caracteristica es que todos los invariantes discretos del sistema vienen dados en funcion del rango de unas ciertas matrices asociadas a las matrices que componen la terna. La definicion de estas matrices y la demostracion de que es un sistema completo de invariantes constituye la primera parte de la memoria.
69

Analytical methods fort he study of color in digital images

Petro Balaguer, Ana Belén 19 May 2006 (has links)
La descripció qualitativa dels colors que composen una imatge digital és una tasca molt senzilla pel sistema visual humà. Per un ordinador aquesta tasca involucra una gran quantitat de qüestions i de dades que la converteixen en una operació de gran complexitat. En aquesta tesi desenvolupam un mètode automàtic per a la construcció d'una paleta de colors d'una imatge digital, intentant respondre a les diferents qüestions que se'ns plantegen quan treballam amb colors a dins el món computacional. El desenvolupament d'aquest mètode suposa l'obtenció d'un algorisme automàtic de segmentació d'histogrames, el qual és construït en detall a la tesi i diferents aplicacions del mateix son donades. Finalment, també s'explica el funcionament de CProcess, un 'software' amigable desenvolupat per a la fàcil comprensió del color.
70

The analysis of interval-censored survival data. From a Nonparametric perspective to a nonparametric Bayesian approach

Calle, M. Luz 27 February 1997 (has links)
This work concerns some problems in the area of survival analysis that arise in real clinical or epidemiological studies. In particular, we approach the problem of estimating the survival function based on interval-censored data or doubly-censored data. We will start defining these concepts and presenting a brief review of different methodologies to deal with this kind of censoring patterns.Survival analysis is the term used to describe the analysis of data that correspond to the time from a well defined origin time until the occurrence of some particular event of interest. This event need not necessarily be death, but could, for example, be the response to a treatment, remission from a disease, or the occurrence of a symptom

Page generated in 0.1651 seconds