Des que en 1934 s'indultara a la ciutat de València el primer ninot, han sigut moltes les obres que s'han salvat del foc en tot el territori on s'han plantat falles. No obstant, la seua conservació ha mancat normalment de propostes beneficioses molt més enllà del seu mer emmagatzemament en un local o museu. A més, enfront del continu deteriorament material, les intervencions directes escomeses sobre les figures tampoc han sabut solucionar per regla general el problema del seu incessant crebant. El fet de plantejar-se la conservació i restauració dels ninots indultats suposa el coneixement complet de la totalitat de tècniques i materials que han enriquit i assortit l'ofici d'artista-artesà faller i que al seu torn s'han amerat en gran manera de la tradició artística valenciana en tots els seus camps. Antoni Colomina recull els orígens i intencions del ninot de falla, la seua evolució estètica i material i el procés de creació en els tallers fallers. Entendre la correspondència de tots els elements que el conformen és l'única manera d'interpretar el comportament de tots els seus materials constitutius a través del pas del temps. I no sols això; resulta també transcendental el coneixement del mode d'execució dels artistes, les seues tècniques de producció, fórmules, procediments i qualsevol tipus de recurs pràctic que fan servir. Tot aquest coneixement es presenta com a base fonamental per a conéixer el tipus d'obra enfront de la que ens trobem i conformarà una important font documental que, junt amb les pautes elementals de conservació preventiva i els criteris bàsics de restauració, condicionarà qualsevol actuació que es puga dur a terme. / Colomina Subiela, A. (2006). La preservació dels vestigis de l'art efímer de les falles. Matèria, tècnica. Estudi constitutiu i anàlisi estructural [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/1921 / Palancia