El present estudi és una mostra d'aplicació de les teories lingüístiques de base cognitiva i la Lingüística de Corpus a l'estudi de l'evolució diacrònica d'uns elements essencials en situacions contraargumentatives: els connectors de contrast. Es fa una anàlisi diacrònica de la gènesi, específicament, dels connectors parentètics que expressen contrast. Aquesta anàlisi fa servir com a eines fonamentals la Pragmàtica del Discurs, la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic d'Elizabeth Traugott i les darreres aportacions sobre el paper dels usuaris -tant emissor com receptor- en el procés de negociació del significat i, doncs, de canvi semàntic. Parem una atenció especial sobre els fenòmens de la Subjectivació i de la Intersubjectivació (Traugott, 2010; Nuyts, 2005; Narrog, 2012) per entendre l'evolució diacrònica lingüística -morfològica, sintàctica i semàntica- i pragmàtica dels valors de noresmenys, nogensmenys i tanmateix: des de la seva font originària de [CÀLCUL] fins als valors actuals com a connectors parentètics de contrast amb matisos adversatius i concessius. Combinem, doncs, d'una banda, la reflexió teórica sobre el paper de la Inferència Invitada i la Pragmaticalització en el canvi semàntic amb, de l'altra banda, l'aplicació d'aquesta reflexió en gènesi dels valors de contrast. L'estudi es fonamenta en les dades d'ús extretes dels corpus textuals digitalitzats, fonamentalment, el CIMTAC, el CICA i el CTILC. Aquests corpus han permès de reconstruir el procés seguit per aquests connectors desde l'edat mitjana fins a l'actualitat: han fet possible una anàlisi qualitativa detallada dels contextos específics que van afavorir la seva gènesi i el canvi semàntic i la gramaticalització que han anat experimentant al llarg d'un període de temps i d'una diversitat de textos i de varietats territorials considerables. La tria d'aquests connectors en concret ha servit també per a mostrar la influència que va tenir el procés de codificació del català del segle XX en la recuperació de material lingüístic pretèrit i en l'adaptació d'aquest material als usos comunicatius de la llengua estàndard.

En aquest estudi volem aportar arguments a favor de la hipòtesi que, en una llengua com el català, existeix una categoria semàntica referida al marcatge, en el discurs, de la font de la informació enunciada pel locutor. Aquesta categoria la denominem evidencialitat, d’acord amb una línia de recerca sobre el tema (desenvolupada especialment des dels anys 80 del segle XX), i considerem que es realitza amb mitjans diversos i no sols amb sistemes gramaticals. Es tracta d’una aportació, doncs, que contribueix a ampliar el debat sostingut per investigadors com Cornillie, Dendale o Squartini (entre molts altres) que defensen una concepció àmplia de l’evidencialitat com a categoria semàntica, i d’altres com Aikhenvald que argumenten a favor d’una definició més restrictiva del concepte. Amb aquest estudi aportem una visió nova al debat; en primer lloc, perquè es tracta d’un estudi diacrònic i, doncs, no només volem identificar uns marcadors evidencials en sincronia, sinó també les tendències que els generen en diacronia. En segon lloc, perquè es tracta d’un acostament al fet lingüístic basat en l’ús, ja que fonamentem la nostra anàlisi en les dades que obtenim d’un corpus informatitzat (el CIMTAC, amb textos del català antic, modern i contemporani). I, en tercer lloc, perquè a l’hora d’explicar el canvi lingüístic, adoptem un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús; en concret, ens referim a la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott 2012) i al concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013). Més en específicament, per aconseguir aquest objectiu, hem dissenyat un estudi en el qual combinem la reflexió teòrica sobre el concepte d’evidencialitat amb l’anàlisi de construccions concretes amb valor evidencial. Les construccions estudiades deriven de l’anàlisi d’un catàleg de verbs de percepció, coneixement i dicció –i locucions derivades– que són bons candidats per a codificar l’evidencialitat; aquests verbs són dir, entendre, oir, parèixer, semblar, sentir, témer, veure i la perífrasi [voler Vinf].