La tesi es centra en una anàlisi prèvia de les implicacions de la teoria del cicle de vida aplicada a les destinacions turístiques pel geògraf canadenc Richard W. Butler (1982) i en un estudi del significat de l'aparició del postmodernisme i les seves repercussions en el turisme, a la vegada que es resegueix la història que ha fet possible l'aparició del turisme massificat de sol i platja.Tot això és la base teòrica imprescindible per poder estudiar empíricament les destinacions de Saltburn (Regne Unit), l'Estartit (Costa Brava) i Cayo Coco (Cuba), utilitzant el cicle de vida per escriure la seva història i veure les polítiques de desenvolupament i regeneració turística que s'han seguit i si aquestes es poden qualificar de postfordistes. La principal conclusió és que el concepte del cicle de vida es limita a ser una eina de diagnòstic a posteriori. El cicle de vida, com a instrument prescriptiu, no serveix. Es específic per a cada destinació, amb unes etapes i punts d'inflexió que només es poden establir en restrospectiva. El cicle de vida és una eina descriptiva molt útil per entendre l'evolució de les destinacions turístiques i els seus mercats, però vigilant de no caure en falses exploracions o perillosos determinismes. / This thesis is based on an analysis of the implications of the life-cycle theory on tourist destinations by the Canadian geographer Richard W. Butler (1982); and on a study of what the emergence of postmodernim and its repercussions on tourism have meant. At the same time, the history that has made the appearance of mass sun and beach tourism possible is reviewed.All this is the theoretical basis for the empirical study of the tourist destinations of Saltburn (United Kingdom), l'Estartit (Costa Brava) and Cayo Coco (Cuba). Life cycle is used as the instrument for writing their history and seeing what development and tourist regeneration policies they have followed and whether they can be defined as post-Fordist policies.In conclusion, current tourist models, more inauthentic, diverse and customised, place a question-mark over the Fordist tourist practices of previous decades, although there are still more elements of continuity than of change. The idea now is to make the Fordist tourist model feasible, by using postmodernism as an instrument to give a theoretical and ideological gloss to the model that can be still called Fordist, but that has been adapted to new times and settings.