El trabajo analiza a través del origen del Estado del Líbano 1840-1943 y pretende responder a qué realidad política aludimos al utilizar los términos "Libanización" y "Confesionalismo". La tesis fue dividida en 4 apartados. El 1; analiza la estructura social y política del Estado Político Otomano.1840-1918 del que formaba parte el emirato del Monte Líbano. El antecedente inmediato del actual Estado libanés: La "Haraka" de 1840 señala las pautas de lo que será conocido en el siglo XX como "libanización". El sistema político libanés tiene en el Decreto "Cheikff Efendi" (1845), el primer documento reglado del confesionalismo. En 1859-1860 tienen lugar dos procesos que llegan, con pequeñas variaciones, hasta la actualidad. En 1859, el desplazamiento de la clase política maronita del poder político en favor de su jerarquía eclesiástica y en 1860, el de la comunidad drusa a favor de la maronita. Los dos procesos culminan con la formación del Gobierno del "Moutessarifat del Monte Líbano". Esta etapa, 1860-1920, se conoce en la historiografía libanesa como la Historia del Pequeño Líbano marca las pautas que posteriormente seguirá el Mandato Internacional francés. El 2 esta dedicado al Estado Arabe, 1918-1920. El análisis del mismo perfilan las contradicciones del actual Estado libanés. Irrumpe el nacionalismo árabe de la mano de las comunidades asentadas en el actual Litoral Libanés. El "affaire" del consulado de Beirut, 1917, y la represión de Djemal Pacha en Damasco y Beirut, inclinó a la mayoría de las poblaciones otomanas-árabes del "Vilayato" Sirio-Mesopotámico a apoyar la separación del Estado Otomano. Constituyéndose en Estado separado con el nombre de Estado Árabe. Se analiza el gobierno de Facial, la Constitución Árabe de 1919, las comisiones maronitas e intervención del patriarca Hoyek en la Conferencia de Paz de Paris de 1920, y la Batalla de Maysolum. El 3 analiza el Mandato Francés. La comunidad maronita apoyó y favoreció el establecimiento del Mandato Internacional. Los franceses como compensación articularon un Estado-nación en torno a ellos. Un Estado Nación cuya base ideológica fue Nacional Catolicismo. Neutralizó el descontento de otras comunidades acudiendo al sistema político otomano, el confesionalismo. El 4 dedicado al Estado del Líbano. El Pacto Nacional de 1943. Esta ley, no escrita, reflejó las contradicciones, de la formación del Estado del Líbano. Un Estado otomano-árabe-libanés. El análisis de la formación del Estado del Líbano mostró un Estado Híbrido. Estado-nación-occidental/estado plurinacional oriental.La Libanización y Confesionalismo son raíces aéreas del Estado Otomano en los Estados-Naciones surgidos, por imposición colonial, en 1920, en las antiguas tierras Otomanas. La libanización, la inestabilidad de un Estado-nación, se produce cuando la comunidad entorno a la que se ha articulado el Estado-Nación excluye a las demás comunidades del poder político y éstas revindican participar en la administración de ese Estado. El confesionalismo, sistema político otomano, reparto del poder político entre todas las comunidades, supone el fracaso del sistema político occidental, "un hombre un voto".La tesis añade una conclusión-reflexión sobre la historiografía occidental. El Estado Otomano para los historiadores occidentales no existió como Estado sino como gobierno despótico, en cuanto al Árabe, sencillamente, lo han relegado al ostracismo. Esto ha producido la visión desvirtuada de la realidad del Oriente Próximo. El hombre árabe tiene una historia estatal anterior a 1920 y esa historia condicionó la colonización y condiciona su realidad actual. / "Lebanon history: the invention of a state"TEXT:A study of the State of Lebanon between 1840 and 1943 that attempts to define the political reality referred to by the terms "Lebanization" and "Confessionalism". The thesis is divided into four sections. 1; An analysis of the Ottoman State from 1840 to 1918: the Mount Lebanon emirate, the antecedent of the actual Lebaneses State and its "harakas" provide an example of what we term "Lebanization". The Cheikff Efendi Decree of 1845, the first document of "Confessionalism".The Government of Moutessarifat, 1860-1920, in the Lebanese Historiography as the History of the Small Lebanon, provided a model that was later followed by the French International Mandate. Events such as the War of 1914, the rise of Arab nationalism, the affaire of the Beirut Consulate,1917, led the Ottoman-Arab populations to form a State, with the name of Arab State 2; Establishment of the Arab State, 1918-1920. The analysis highlights the contradictions of the modern State of Lebanon .Analysis of Faysal's government. The Arab Constitution of 1919. The Maronite commissions at the Peace conference. The battle of Maysolum. 3; The French Mandate. The French established a Nation-State in which the Maronite community was pre-eminent. Ideology National Catholicism. They tried to stem the discontent of other communities by applying the Ottoman political system of Confessionalism. 4, An analysis of the State of Lebanon. The National Pact of 1943 reflected the contradictions of the formation of the State of Lebanon, with its Ottoman, Arab, and Lebanese features. It was a hybrid, part western Nation-State and part plurinational oriental State.Lebanization and Confessionalism are the legacy of the Ottoman State expressed in the Nation-States that emerged from the colonial solution of 1920. Lebanization occurs when one community excludes others from political power, and when these other communities demand to participate in the administration of this Nation-State. Confessionalism, the sharing of political power among all the communities, signifies the failure of the western political system of "One man one vote". The thesis concludes with a reflection on western historiography. For western historians, the Ottoman State was merely a despotic government; it did not exist as a State. The Arab States have also ignored its importance. The result is a distorted vision of the reality of the Near East. Arabs have a State history that dates back to before 1920, and this history influenced the process of colonization and the situation in the Near East today.

L'any 1922 Josep Ma Millàs i Vallicrosa publicà "Els Textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia" ("Quaderns d'Estudi", Barcelona, XIV, 125-161). Aquest treball constituia una síntesi de la seva recerca sobre les notícies referides a la història de Catalunya, extretes de les fonts àrabs aleshores conegudes. El període estudiat per Millàs era el comprès entre la invasió islàmica d'Hispània i l'algarada d'Almansor contra Barcelona, l'any 985.Aquest estudi de Millàs era, en realitat, la introducció d'una obra que havia de formar part d'un dels projectes establerts per l'Institut d'Estudis Catalans. El projecte en qüestió consistia a editar i traduir els fragments de les diverses fonts araboislàmiques que es refereixen a l'actual territori de Catalunya des de l'inici del període andalusí fins als volts de l'any 1000. A aquest efecte, Millàs preparà una edició que restà malauradament bloquejada al magatzem de l'Institut durant la guerra del 1936. Els plecs impresos d'aquesta edició contenien 131 fragments, extrets de les 16 cròniques araboislàmiques de què Millàs pogué disposar, acompanyats de la seva traducció i de les anotacions pertinents. Ordenats cronològicament, arribaven fins al final de l'emirat de Mul)ammad I (852-886) i foren cabdals per a l'estudi de la història medieval catalana, tal i com palesen alguns historiadors, com Abadal, que els pogueren consultar perquè en disposaren d'un joc.Més endavant, el mateix Institut d'Estudis Catalans encarregà a J. Vernet, deixeble de Millàs, l'edició dels poc més de 200 plecs que es pogueren recuperar, í així foren publicats amb el títol de "Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia", Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1987, LX + 137 pàgines, amb pròleg de Vernet i amb la reimpressió de l'article de Millàs publicat a "Quaderns d'Estudi" com a Introducció.Aquesta Tesi Doctoral és volgudament una continuació de l'obra de Millàs. És a dir, consisteix en la prossecució, fins l'any 1010, del recull i de l'estudi de les cròniques araboislàmiques estudiades per ell i, en segon lloc, en la seva ampliació amb les que han aparegut des de llavors. En aquest moment, en podem comptabilitzar seixanta-una, escrites per cinquanta autors.a) CronologiaEl límit cronològic final d'aquesta Tesi Doctoral s'ha establert a partit del fet que Millàs pensava cloure el seu treball "als volts de l'any 1000". Per aquest motiu, la data final s'ha fixat en l'any 1010 perquè aquesta fita representà un gir important en les relacions entre els comtes catalans i els corresponents governs andalusins. Així mateix, interrompre la recerca amb el govern d'Almansor significaria deixar de banda la punyent i reiterada actuació del seu fill 'Abd al-Malik al-Muzaffar (1002-1008) contra territoris catalans.b) L'abast territorialÉs evident que el territori considerat no podia coincidir amb els límits de l'actual Catalunya. Les cròniques àrabs utilitzen els termes al-tagr al'à i al-tagr al-aqsà, amb significat de zona perifèrica "superior" i "extrema", respectivament, per a referir-se a les terres nordorientals de la Península. Segons al-Razï, i des d'una perspectiva geogràfico-administrativa, la Frontera Superior andalusina, en llur sentit més ampli, comprenia els districtes de Tortosa, Tarragona, Lleida, Barb.taniya, Osca, Tudela, Calatayud, Barusa i Saragossa (amb funcions de capital). El terme tagr, però, no es refereix a una zona perifèrica qualsevol, sinó que té un requisit important i indispensable: el fet de limitar amb la zona considerada de guerra pels cronistes musulmans, és a dir, amb els territoris que no formen part de la umma o comunitat de l'islam. La conclusió immediata d'aquesta condició necessària és la d'acceptar la mobilitat del terme. Per tant, a l'hora d'establir el límit septentrional s'han inclós les mencions dels ifrang (entesos com a carolingis), cites geogràfiques sobre poblacions situades més enllà dels Pirineus (com Narbona i Carcassona) i diverses notícies històriques dels monarques i altres personatges francs, quan tenien a veure amb el territori de la Catalunya naixent.Pel que fa al límit occidental, molt ben especificat també per al-Razï quan descriu les poblacions i els castells que depenien de Lleida, s'ha seguit la seva delimitació: el curs del Cinca (que inclou, per tant, Montsó i les avui comarques aragoneses de la Llitera, el Baix Cinca i les Alta i Baixa Ribargorça Oriental i Occidental). Però és obvi que hi figuren moltes notícies històriques que consignen fets protagonitzats, originats, o relatius també, a tota (o a part de) la conca de l'Ebre fins a Tudela i Pamplona i/o també a l'actual província d'Osca.AI-Razi i al-Idrisi han servit, al seu tom, per a establir el límit del sud. Segons la Crònica del Moro Rasis "parte el termino de Tortosa con el de Valencia", i l'actual divisió entre les províncies de Castelló i de Tarragona és a bastament acceptada com a límit septentrional del territori valencià. Cal afegir que al-Idrisi esmenta Alcalà de Xivert, Morella, Torreblanca, Peníscola i Mequinensa com a fortaleses que depenen de la ciutat de Tortosa i per aquest motiu s'inclouen referències a les actuals comarques del Matarranya, dels Ports, de la Plana i del Baix Cinca, zona geogràfica que coincideix amb els tres districtes que aquest autor anomena "de les Oliveres", "dels Ports" i del Matarranya, identificat per primera vegada.c) ResultatsAquesta Tesi consta de 492 fragments que amplien l'obra de Millàs fins l'any 1010. En les poques ocasions que ha calgut, s'han revisat, segons les noves edicions o manuscrits apareguts, les dades ja publicades per Millàs. A més a més dels textos propiamente historiogràfics, s'hi han inclós 167 fragments de contingut geogràfic. Entre les novetats que aporten, destaquen les que fan referència als recursos naturals, que potser podran contribuir a l'elaboració d'un capítol més de la història econòmica del passat de les terres avui catalanes.El desxiframent de força incògnites toponímiques que quedaven per resoldre en els diversos estudis que s'han fet sobre geografia i història andalusines basades en cròniques àrabs constitueix un avenç important. Destaquen els diversos topònims identificats per primera vegada i en especial els relatius a força fortaleses, a les vies de comunicació, als passos de muntanya i als ports. També són interessants els passatges relatius a la idiosincràcia de la gent de la Frontera (i això tant pels diversos grups socials musulmans com pels cristians) i a com s'organitzaven els territoris andalusí i precatalà, o català primerenc.Els autors andalusins Ibn Hayyan i al-Udri són els que més novetats de tipus històric aporten, en especial les relatives a les revoltes contra el poder central protagonitzades pels Banu Qasi i els Banu Sabrit i les lluites entre ells (aliats quan els convenia amb els cristians), les algarades emirals i califals (per mar, per riu o per terra) contra territoris cristians, els tractats de pau signats (a Barcelona primer, i després a Còrdova) entre els representants dels califes i els dels comtes catalans i l'actuació d'al-Mansur i del seu fill 'Abd al-Malik al-Muzaffar contra les comarques catalanes i aragoneses orientals amb força novetats pel que fa a les rutes seguides i a les poblacions castigades.Mitjançant l'estudi conjunt dels textos que fan referència a l'actual Catalunya i la revisió dels ja publicats per altres estudiosos, s'han pogut constatar amb certesa notícies dubtoses (com la data exacta de la conquesta cristiana de Tarragona, l'any 330/941-942), s'ha avançat en aconteixements fins ara desconeguts (com el d'un fallit atac dels comtes de Barcelona contra Tortosa l'estiu del 964) i s'ha demostrat la verdadera filiació d'algunes dades que havien estat atribuïdes erròniament a terres catalanes. Pel que fa a l'expedició dels comtes Borrell de Barcelona i Ermengol d'Urgell a Còrdova en ajut del pretendent al califat, l'any 1009-1010, han estat bàsiques les notícies del volum III d''al-Bayan al-Mugrib d''Ibn 'Idari que han ajudat a restablir algunes llacunes i esdeveniments que la historiografia catalana decimonònica havia ignorat o exagerat. / In 1922 J. Mª Millàs i Vallicrosa published "Els Textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia", "Quaderns d'Estudi" (Barcelona), XN (1922), 125-161. This paper was a synthesis of a larger research but the Spanish Civil War (1936-1939) prevented the edition of the complete text, and not until1 987 were 200 copies published in 1987: "Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia", Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1987, LX + 137 pp. with a preface by Millàs's pupil, J. Vernet. In this study which is essential to an understanding of medieval Catalan historiography, Millàs reproduced, translated and commented on 131 fragments of 16 Arabic chronicles related to the territory now called Catalonia, from the conquest of Hispania in 711 to the end of the reign of Muhammad I in 886.This doctoral dissertation is a continuation of Millàs's research; that is to say, it is a study of the Arabic chronicles published since 1936. It contains 492 new items (167 of them containing geographical and socio-economic information) belonging to 61 new chronicles written by 50 Muslim authors between the ninth and the eighteenth centuries. All these have been translated from Arabic, studied and compared with the studies of contemporary historians (Codera, Lévi-Provençal, Abadal, Rovira i Virgili, Ubieto, Granja, Vernet, Viguera, Chalmeta, etc.). The chronological limit has been drawn at 1010, when the relations between them Andalusian Caliphate and the Catalan counties were radically altered because of the "fitna". The geographical limit surpasses the modem-day Catalonia and includes. Information related to the bassins of the Matarranya and Ebro rivers as far as town of Pamplona in the north-west and the modern region of Castellón de la Plana in the southem part.