• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 1146
  • 900
  • 284
  • 106
  • 1
  • 1
  • Tagged with
  • 2436
  • 2436
  • 1967
  • 1966
  • 1965
  • 1965
  • 1965
  • 1965
  • 1965
  • 1965
  • 452
  • 394
  • 390
  • 323
  • 298
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
111

Silenciament gènic de CD40 en al•lo i autoimmunitat. Estudi de la resposta immuno inflamatòria en models animals

Ripoll Llagostera, Èlia 12 April 2013 (has links)
Tots els estudis presentats en aquest treball tenen com a objectiu ampliar el coneixement del gen CD40 i el seu paper en l’activació del sistema immune. Per estudiar aquesta funció es va aplicar un silenciament gènic mitjançant la tecnologia RNAi en models experimentals, tant in vitro com in vivo; en un model de malaltia autoimmune, com la nefritis lúpica, i un de malaltia al•loimmune, com és el cas del trasplantament renal. El senyal de coestimulació de CD40-CD40L juga un paper molt important en l’activació del sistema immunitari. En el cas del trasplantament renal se sap que CD40 juga un paper molt important en el reconeixement de l’al•loantigen i la inflamació provocada per la isquèmia reperfusió. En el cas de la nefropatia lúpica es dóna un reconeixement autoimmune que també inicia una cascada inflamatòria. La teràpia gènica contra CD40 permetrà un tractament més específic i eficient d’aquesta diana, amb una tecnologia d’aplicació futura probablement més efectiva que les teràpies convencionals. La teràpia gènica contra CD40 utilitzant la tecnologia de RNA interferència, permetria evitar la sobre activació del sistema immunitari tant en un context al•loimmune com autoimmune i controlar el dany inflamatori derivat. El nostre primer estudi es va proposar per a veure com afecta la isquèmia freda sobre la funció renal en un model de rebuig agut mediat per anticossos, veure com modifica l’estructura molecular, tissular i cel•lular de l’empelt renal. Analitzar també quin paper juga CD40 en aquest procés. No se saben en profunditat els mecanismes pels quals la isquèmia accelera el rebuig agut i preveu una pitjor evolució de l’empelt. Els nostres resultats apunten també cap a l’alteració de la barrera de filtració glomerular com a una causa important de deteriorament de l’empelt i la seva evolució. Es va poder comprovar que la isquèmia provocada en un procés de trasplantament renal augmenta la síntesis de col•lagen IV i el seu dipòsit en la capsula de Bowman. També provoca l’activació de la immunitat innata i augmenta l’expressió de CD40. Tots aquests mecanismes i els consecutius mediadors inflamatoris alliberats, indueixen una major amplificació del dany i activació de la resposta immune adaptativa, perpetuant així, el cicle de dany i reparació de l’empelt que podria donar lloc a la seva disfunció crònica. Un cop posat el model a punt i caracteritzat, tenint en compte el paper de la senyal coestimuladora CD40 en l’activació de la resposta immune; es va proposar un segon estudi on es va dissenyar un siRNA anti CD40 específic de rata. L’objectiu principal era estudiar el paper i el potencial terapèutic del fàrmac administrat de forma local, en un model de resposta de tipus al•logènica com és el cas del trasplantament renal. En aquest model en el qual l’administració del fàrmac era local intra-arterial, es va administrar el siRNA acomplexat amb un vector de tipus liposoma. En aquest estudi vam observar que el silenciament local intra-renal, previ al trasplantament, amb siRNA anti CD40 amb una dosis única en un model de rebuig humoral va causar un canvi de patró en el tipus de rebuig, es va aconseguir reduir els anticossos donant específics de l'hoste desprès del trasplantament i es va millorar la supervivència. El tractament local de l'òrgan aïllat va aconseguir bloquejar l’expressió gènica de CD40 a l’empelt, donant lloc a un canvi en l’ambient immunològic, els grups de silenciament de CD40 van experimentar un canvi de tipus de rebuig cap a un rebuig cel•lular, més fàcilment abordable des d’un punt de vista terapèutic. La histologia dels empelts del grup no tractat mostrava lesions típiques del rebuig humoral. La majoria dels empelts del grup de tractament amb siRNA anti CD40 mostraven un patró de rebuig cel•lular. Els animals no tractats tenien dipòsits de complement als capil•lars peritubulars, tant C4d com IgG, mentre que el grup de tractament amb siRNA anti CD40, aquests es van veure reduïts. Una altra evidència de la disminució de l’activació del sistema del complement, a conseqüència del silenciament de CD40, també va ser la reducció de l’expressió gènica de proteïnes reguladores de complement, com són CFH i CFI. Es va confirmar l’aparició d’anticossos donant específics a la majoria d’animals del grup no tractat, que eren absents prèviament al trasplantament, així doncs, hi ha una formació massiva d’aquests degut a una ràpida activació de les cèl•lules B, en el nostre estudi, aquest anticossos donant específic es van reduir parcialment en el grup de tractament amb rapamicina, siRNA anti CD40, i al grup de combinació de teràpia. Per tant en aquest treball es demostra que el silenciament de CD40 com a tractament local previ a la implantació de l’empelt renal és una estratègia efectiva i abordable per prevenir el rebuig humoral. Aquest resultats preliminars obren les portes a aplicar aquest tipus de teràpia gènica en altres models de trasplantament o altres malalties inflamatòries o autoimmunes on les cèl•lules B hi tinguin un paper important. Així doncs es va proposar un tercer treball l’objectiu del qual era analitzar el paper de CD40 en aquest model de nefritis lúpica, de caràcter autoimmune. Inicialment es va fer un estudi in vitro utilitzant un cultiu de cèl•lules dendrítiques derivades de moll d’os. Primer vam comparar l’entrada cel•lular del siRNA modificat químicament amb un siRNA nu sense modificar mitjançant citometria de flux; vam observar que ambdós molècules tenien un 100% d’entrada, però que el siRNA modificat tenia una MFI més elevada. Per microscòpia confocal vam confirmar una localització citoplasmàtica del siRNA i que l’entrada era rapida. Posteriorment es va estimular les cèl•lules dendrítiques amb LPS durant 12h i, un cop comprovat que l’estímul fos eficaç, vam observar que el siRNA anti CD40 era capaç d’inhibir de manera evident l’augment d’expressió de CD40 induït per LPS. Per conèixer millor l’eficiència de l’administració sistèmica del siRNA es va escollir un model amb ratolins ICR en el qual vam comprovar la cinètica d’expressió de CD40 després d’un estímul de LPS en diferents teixits. Vam observar que l’estímul de LPS induïa un augment de l’expressió de CD40, tenint un pic màxim passades 4h de la injecció del LPS, i que aquesta tornava a nivells basals en 24-48h. Un cop caracteritzada, es van fer grups de tractament amb el siRNA per valorar el potencial del fàrmac i vam observar que el siRNA era capaç de reduir significativament aquesta expressió durant tres o quatre dies Es va avaluar la biodistribució del compost injectant un siRNA marcat amb un fluorocrom (Cy5.5) a ratolins ICR i vam observar que la distribució del fàrmac a l’organisme era major en fetge, melsa i ronyó independentment de si l’administració era intravenosa o intraperitoneal, ja que no hi havia diferències entre aquestes. 30 minuts després de l’administració ja vam observar una internalització del siRNA a les cèl•lules dels teixits. Es va comprovar que en un teixit patològic, com és el cas d’un ronyó afectat per nefritis lúpica, la distribució del siRNA era semblant com en el cas d’un teixit sa, per tant, no hi ha diferències entre l’alliberament de la molècula en un teixit sa i patològic. Aquest resultats ens van permetre establir un protocol de tractament dels animals amb nefropatia lúpica, es va decidir administrar el siRNA intraperitonealment i dos cops per setmana. El model animal que es va escollir per l’experiment de nefritis lúpica va ser NZB/W F1, un dels models més utilitzats i ben establert experimentalment. En el nostre estudi, els resultats obtinguts van demostrar que el silenciament de CD40 en aquest model muri millora la supervivència i frena l’evolució de la malaltia. Clínicament s’observa una disminució de la proteïnúria, albuminúria i dels anticossos circulants anti dsDNA. A part del grup tractat amb ciclofosfamida, que és un control positiu de tractament, també es va incloure el CTLA4, com a control de bloqueig de coestimulació: Aquest últim tot i mostrar diversos graus d'activitat en diversos assajos, només va resultar ser tan potent com el tractament amb una dosi única setmanal de siRNA anti CD40 per aturar la progressió de la proteïnúria, clarament una dosi sub-terapèutica en comparació amb els efectes del tractament amb siRNA anti CD40 dos cops per setmana. També vam observar una millora de les lesions histològiques típiques de la malaltia, els grups de bloqueig de coestimulació van ser els més eficaços en prevenir les lesions histològiques, destacant el grup tractat amb siRNA dos cops per setmana on l’infiltrat intersticial, l’atròfia tubular, i l’infiltrat intersticial eren absents. També es va observar una reducció de la infiltració renal per cèl•lules T i cèl•lules que segreguen immunoglobulines. En la patologia de la nefritis lúpica se sap que el dany renal és iniciat amb els dipòsits glomerulars d’immunocomplexes, aquests juguen un paper molt important i són predominantment anticossos contra ssDNA, dsDNA, histones, proteïnes de complement, etc. Aquests immunocomplexes localitzats tant al mesangi com de forma subendotelial, contribueixen al reclutament de cèl•lules inflamatòries. En el nostre estudi vam observar que els ratolins no tractats tenien dipòsits d’immunoglobulina G en el parènquima renal, mentre que tots els tractaments aconseguien reduir-los, cal remarcar que els grups de tractament amb bloqueig de coestimulació van ser més efectius que el grup tractat amb CYP. L’anàlisi de l’expressió gènica de CD40 demostra, com era previsible, una disminució significativa en el parènquima renal. El silenciament de CD40 també va induir una disminució de citosines pro inflamatòries com és el cas de la IL6; gens relacionats amb l’inflammosoma es mostren elevats en el grup no tractat, mentre que en els grups de tractament estan disminuïts. Tot això suggereix també un efecte de modulació local de la resposta inflamatòria. Podem concloure que els nostres resultats evidencien el potencial terapèutic i els efectes del silenciament específic de CD40 mitjançant el siRNA com una forma de disminuir i modular l'activació del sistema immune en els ronyons inflamats, tant en el cas del trasplantament d’òrgans sòlids com en el cas de malalties autoimmunes. / All studies presented in this paper are intended to expand the knowledge of the gene CD40 and its role in activating the immune system. To study this function we applied gene silencing by RNAi technology in experimental models, both in vitro and in vivo, in a model of autoimmune disease such as lupus nephritis, and loimmune allergic disease, such as the transplantation. The signal of CD40-CD40L costimulation plays an important role in activating the immune system. In the case of kidney transplantation is known that CD40 plays an important role in recognizing the reference alloantigen and inflammation caused by ischemia-reperfusion. In the case of lupus nephritis occurs an autoimmune recognition that also initiates an inflammatory cascade. Gene therapy against CD40 allow a more efficient and specific for this target application technology with future probably more effective than conventional therapies. Gene therapy against CD40 using RNA interference technology would prevent the activation of the immune system both in the context al•loimmune and autoimmune inflammatory damage and control derivative. Our first study was proposed to see the affect of cold ischemia on renal function in a model of acute rejection mediated by antibodies, see how modifying the molecular structure, tissue and cell graft. Also analyze what role CD40 plays in this process. Mechanisms by which ischemia accelerates acute rejection and predicts a worse graft outcome are not well known. Our results also point to the disruption of the glomerular filtration barrier as a major cause of deterioration of the graft and its evolution. It was found that ischemia caused in the process of kidney transplantation increases the synthesis of collagen IV and its deposit in the Bowman's capsule. It also causes the activation of innate immunity and increases the expression of CD40. All these mechanisms and consecutive inflammatory mediators released, induce a greater amplification of damage and activation of the adaptive immune response, thus perpetuating the cycle of damage and repair of the graft that could lead to chronic dysfunction. Once the model set up, taking into account the role of the CD40 costimulatory signal in the activation of the immune response, proposed a second study where we designed a siRNA specific rat anti-CD40. The main objective was to study the role and therapeutic potential of the drug administered locally in a model of type allogeneic response such as renal transplantation. In this model drug administration was local intra-arterial with a siRNA liposome vector type. In this study, we observed that silencing local intra-renal pre-transplant anti-CD40 siRNA with a single dose in a model of humoral rejection caused a change of pattern in the type of rejection was reduced donor antibodies specific host after transplantation and improved survival. Local treatment of the isolated organ was able to block CD40 gene expression in the graft, resulting in a change in the environment immune silencing CD40 groups showed a shift towards a type of rejection cellular rejection more easily approachable from a therapeutic point of view. The histology of the grafts in the untreated group showed lesions typical of humoral rejection damage. Most of the grafts treated with siRNA group showed a pattern of anti CD40 cell rejection. Non treated animals presented deposits in peritubular capillaries, both C4d and IgG, while the group treated with anti-CD40 siRNA, these were reduced. Further evidence of decreased activation of the complement system, due to the silencing of CD40 was also reduced gene expression of complement regulatory proteins such as CFH and CFI. We confirmed the appearance of donor-specific antibodies in the majority of animals not treated group, which were absent prior to transplant, so there is a massive formation of these due to a rapid activation of cells B, in our study, this donor specific antibodies were partially reduced in the group treated with rapamycin, anti-CD40 siRNA, and the combination therapy group. Therefore in this paper we show that the silencing of CD40 as a local treatment prior to implantation of the graft is an effective and affordable strategy to prevent humoral rejection. The preliminary results open the door to apply this type of gene therapy in other models of transplantation and other autoimmune or inflammatory diseases where B cells have an important role there. So he proposed a third work whose aim was to analyze the role of CD40 in this model of lupus nephritis, autoimmune in nature. Initially we performed a study using an in vitro dendritic cell culture of derived from bone marrow. We first compared the cell entry of chemically modified siRNA with a naked unmodified siRNA by flow cytometry, we found that both molecules had 100% input, but the modified siRNA had a higher MFI. For confocal microscopy we confirm a cytoplasmic localization of siRNA and the entrance was quick. Later stimulate dendritic cells with LPS for 12 hours and, once confirmed that the stimulus was effective, we observed that anti-CD40 siRNA was able to clearly inhibited the increased expression of CD40 induced LPS. To better understand the efficiency of systemic administration of siRNA molecule we perform an study with ICR mice in which we found the kinetics of expression of CD40 after LPS stimulation in different tissues. We observed that LPS stimulation induced an increased expression of CD40, having a peak past 4 hours after the injection of LPS, and this returned to baseline levels within 24-48h. Once characterized, were the groups treated with siRNA to assess the potential of the drug was observed that the siRNA was able to significantly reduce this expression for three or four days. We evaluated the biodistribution of the compound injected siRNA labeled with a fluorochrome (Cy5.5) and ICR mice, we observed that the distribution of the drug in the body was greater in liver, spleen and kidney whether intravenous administration was or intraperitoneally, as there were no differences between them. 30 minutes after the administration we observed internalization of siRNA in cells of tissues. It was found that in a pathological tissue, such as a kidney affected by lupus nephritis, the distribution of siRNA was similar as in the case of healthy tissue, so there is no difference between the release of molecule in healthy and pathological tissue. These results allowed us to establish a protocol for treatment of the animals with lupus nephritis; it was decided to administer siRNA and intraperitoneally twice a week. The animal model chosen for the experiment was lupus nephritis NZB / W F1, one of the models used and well established experimentally. In our study, the results showed that silencing of CD40 in the murine model improves survival and slows disease progression. A decrease of proteinuria, albuminuria and anti dsDNA antibodies was seen. In the group treated with cyclophosphamide, a positive control treatment was also included CTLA4 as a costimulation blockade control: The latter even showed varying degrees of activity in several tests, proved to be just as powerful treatment with a single dose of weekly anti CD40 siRNA to stop the progression of proteinuria clearly a sub-therapeutic dose compared with the effects of treatment with anti-CD40 siRNA twice a week. We also observed an improvement of histological lesions typical of the disease in groups with costimulation blockade treatment, treatment was most effective in preventing histological lesions, highlighting the group treated with siRNA twice a week where the interstitial infiltrate, atrophy tubular and interstitial infiltrates were absent. We also observed a reduction in renal infiltration by T cells and cells that secrete immunoglobulins. In the pathology of lupus nephritis is known that kidney damage is initiated glomerular deposits of immunocomplexes, they play an important role and are predominantly antibodies against ssDNA, dsDNA, histone protein complement, etc. These immunocomplexes located either in the subendothelial mesangium contribute to the recruitment of inflammatory cells. In our study we found that the non treated mice had deposits of IgG in the renal parenchyma, while all treatments were able to reduce them, we should note that the treatment groups with costimulation blockade was more effective than group treated with CYP. The analysis of gene expression of CD40 demonstrated, as expected, a significant decrease in the renal parenchyma. Silencing CD40 also induced a decrease in pro-inflammatory cytokines such as IL6, genes related inflammosoma are elevated in the untreated group, whereas treatment groups are diminished. This also suggests an effect of modulation of the local inflammatory response. In conclusion, our results demonstrate the potential therapeutic effects of CD40-specific silencing using siRNA as a way to reduce and modulate the activation of the immune system in inflamed kidneys, in the case of solid organ transplants as in the case of autoimmune diseases.
112

Contribución al estudio de la denervación simpática T2-T3: Efecto sobre la vía óculo-simpática y la redistribución del sudor en pacientes con hiperhidrosis primaria

Ureña Lluveras, Anna 01 March 2013 (has links)
La hiperhidrosis primaria esencial es una entidad clínica caracterizada, principalmente, por una sudoración excesiva a nivel palmar, plantar y axilar, asociándose una sintomatología general sugestiva de hiperactividad simpática, como es el enrojecimiento facial, palpitaciones, temblor, cefalea y un elevado nivel de ansiedad, síntomas difíciles de considerar como causa o consecuencia. No se conoce la etiología de este trastorno; sin embargo, existen diferentes explicaciones acerca del mecanismo de producción del mismo, y tampoco se conoce con exactitud la anatomía del sistema nervioso simpático de la vía ocular. Los tratamientos médicos son ineficaces y/o temporales, lo cual ha motivado la búsqueda de una solución quirúrgica. Por el momento, la denervación simpática torácica es un procedimiento eficaz para el control de la sudoración palmar, axilar y plantar. La simpaticolisis torácica superior puede presentar el inconveniente de presentar efectos colaterales secundarios a la propia denervación simpática, tanto a nivel sistémico, como sobre la región craneofacial, siendo la función oculomotora una de ellas. La simpaticolisis lumbar puede presentar complicaciones graves como eyaculación precoz en el caso de los hombres, o problemas en el control de esfínteres en el caso de las mujeres. Al estar implicados en el tratamiento quirúrgico de este trastorno, una vez confirmado y ratificado el tratamiento quirúrgico como tratamiento estándar nos vemos obligados a enfocar nuestra investigación sobre los efectos secundarios de la técnica quirúrgica y sus repercusiones. Por todo ello hemos dirigido la atención al estudio de la denervación simpática T2-T3 y su efecto sobre la vía óculo-simpática y la redistribución del sudor en pacientes con hiperhidrosis primaria.
113

Diferenciació funcional Th17 en l'expressió fenotípica i evolució clínica de l'arteritis de cèl•lules gegants. Rol de l'axis IL23/IL-17 en la inflamació vascular

Espígol Friigolé, Georgina 22 March 2012 (has links)
L’arteritis de cèl.lules gegants (ACG) és una vasculitis granulomatosa que afecta a artèries de mitjà i gran calibre amb una predilecció especial per les branques de la caròtida. La malaltia acostuma a respondre inicialment de manera satisfactòria al tractament amb glucocorticoids (GC) tot i que sovint els pacients requereixen un tractament prolongat i a vegades indefinit amb la iatrogènia que aquest fet comporta. Existeixen evidències de que la major part de manifestacions clíniques i complicacions isquèmiques dels pacients són atribuibles als potents efectes biològics que les citocines i factors de creixement exerceixen sobre la paret vascular i també a distància originant una resposta inflamatòria sistèmica. A nivell dels petits vasos que envolten l’adventicia de l’artèria, es produeixen interaccions complexes entre l´endoteli i els leucòcits amb activació de les cèl.lules inflamatòries Els limfòcits i els macròfags activats produeixen citocines proinflamatòries (TNFα i IL-1) que entre d’altres accions, indueixen l’expressió de molècules d’adhesió de l’endoteli vascular. Els factors de creixement afavoreixen l’angiogènesi i els vasos neoformats incrementen la superfície d’interacció amb les cèl•lules inflamatòries. S’ha demostrat que les interleucines IL-12, IL-23 i IL-17 tenen un rol molt destacat en la inflamació crònica i són també dianes terapèutiques en algunes malalties, l’objectiu principal d’aquesta tesi és estudiar el seu paper en l’ACG. Objectius i Mètodes: 1. Investigar l´expressió de p40/p35 (IL-12) i p19/p40 (IL-23) i IL-17 en artèries temporals de pacients amb arteritis de cèl.lules gegants, tractats i seguits prospectivament mitjançant tècniques de RT- PCR quantitativa a temps real i immunohistoquímica. 2. Determinar les concentracions de p40, p35, p19 i IL-17 en sèrum de pacients amb ACG obtinguts abans d’iniciar el tractament mitjançant tècniques d´ELISA. 3. Estudiar la possible correlació entre l’expressió arterial i concentracions sèriques d´aquestes citocines, la intensitat de la resposta inflamatòria sistèmica en el moment del diagnòstic i la resposta al tractament en una sèrie àmplia de pacients tractats i seguits prospectivament. 4. Investigar mitjançant RT-PCR quantitativa, ELISA i western-blot, la producció de les citocines IL12-IL23 en cèl•lules endotelials estimulades amb lligants dels TLRs com LPS entre d´altres. 5. Induir sobreexpressió de IL23p19 en les cèl•lules endotelials i estudi dels seus efectes en la funció inflamatòria de les mateixes, estudiant canvis en el mRNA de gens inflamatoris d’aquestes cèl•lules mitjançant PCR quantitativa. 6. Estudiar l´efecte de la sobreexpressió de IL23p19 en les cèl.lules endotelials i els seus efectes en respostes relacionades amb l´angiogènesi com a mecanisme de persistència de la inflamació, mitjançant estudis in vitro de migració i diferenciació. 7. Determinar l´efecte in vivo de la IL23p19 en les cèl.lules endotelials mitjançant l´implant de plaques de matrigel amb injecció de cèl.lules endotelials amb sobreexpressió de p19 i estudiar diferències en angiogènesi mitjançant immunotinció. Resultats: 1. Les interleucines IL-12 i IL-23 es troben altament expressades en l’ACG tan en forma de mRNA com de proteina a nivell local. No hem pogut establir la seva relació amb les característiques fenotípiques dels pacients i pel que fa a la persistència de la malaltia nivells elevats inicials en el mRNA de la subunitat p40, semblen relacionar-se amb una millor resposta al tractament. 2. Correlació entre els nivells de mRNA d’IL-23 i els d’IL-17 en l’ACG i una important expressió d’IL-17 en aquesta malaltia. Contràriament al que podíem esperar, hem detectat la IL-17 com a factor predictor de bon pronòstic, pacients amb nivells més alts de IL-17mRNA abandonen abans el tractament de forma significativa. 3. Estimuls inflamatoris com el TNFα o l’IFNγ afavoreixen la producció d’IL-23p19 per part de les cèl.lules endotelials. No hem pogut detectar la co-producció de p40, en principi necessària per la secreció de la citocina amb activitat biològica (IL-23). 4. La IL-23p19 derivada de les cèl.lules endotelials pot ser funcional, tot i que amb els nostres resultats encara no podem establir cap mecanisme que ho expliqui. / Background: The giant cell arteritis (GCA) is a granulomatous vasculitis affecting large and medium sized vessels with a special predilection for branches of the carotid artery. Most patients respond dramatically to high-dose corticosteroids, but the subsequent outcome is highly variable. Corticosteroid-related side effects are frequent during the follow-up of GCA patients. Although corticosteroids induce an important symptomatic improvement, they appear to be insufficient to completely suppress essential pathways involved in disease persistence. IL-12, IL-23 and IL-17 play an important role in chronic inflammation and they are therapeutic targets in some autoimmune diseases. Our aim was to study the role of these cytokines in GCA. Objectives and Methods: 1. To investigate IL-12 p40, IL-12 p35, IL-23 p19 and IL-17A expression in temporal artery lesions from patients with giant-cell arteritis (GCA), and its relationship with disease outcome. (RT-PCR, ELISA, Immunostaining) 2. To investigate by real-time quantitative PCR, immunostaining, ELISA and western-blot production of IL12 and IL23 cytokines in endothelial cells following stimulation with TLRs ligands as LPS (TLR4) and others. 3. To study the effect of IL23 p19 overexpression in pro-inflammatory and angiogenic functions of endotelial cells (EC). By real-time quantitative RT-PCR of inflammatory genes and in vitro angiogenesis assays (migration and differentiation). 4. To determine in vivo the effect of overexpression of IL23 p19 in endotelial cells by injection of matrigel plugs with EC and to study differences in angiogenesis by immunostaining. Results: 1. IL-12 and IL-23 were significantly more abundant in temporal arteries from untreated patients than in arteries from controls. We found a lack of correlation between the expression of these cytokines and systemic inflammatory findings. 2. IL-17A expression was significantly increased in temporal artery samples from GCA patients compared to controls. Surprisingly, patients with strong IL-17A expression tended to experience less relapses, and required significantly shorter treatment periods. 3. Estimuls inflamatoris com el TNFα o l’IFNγ afavoreixen la producció d’IL-23p19 per part de les cèl.lules endotelials. No hem pogut detectar la co-producció de p40, en principi necessària per la secreció de la citocina amb activitat biològica (IL-23). 4. La IL-23p19 derivada de les cèl.lules endotelials pot ser funcional, tot i que amb els nostres resultats encara no podem establir cap mecanisme que ho expliqui
114

Biomarcadores en cancer colorrectal: Metaloproteinasa 7 en pacientes intervenidos y mutaciones tras progresión a terapias anti-EGFR en enfermedad metastásica

Martínez Fernández, Alejandro 02 December 2014 (has links)
El cáncer colorrectal es uno de los principales problemas de salud en nuestro medio. Los pacientes presentan una evolución muy heterogénea y no es posible predecir de manera fidedigna la evolución clínica o el pronóstico de un paciente individual con los biomarcadores disponibles en la actualidad. La presente tesis doctoral evaluó dos estrategias diferentes para determinar el valor de nuevos biomarcadores en cáncer colorrectal. La primera es la evaluación pronóstica de la determinación en sangre periférica de Metaloproteinasa de Matriz 7 (MMP-7). La segunda es una extensa descripción de eventos genéticos relacionados con la aparición de resistencia adquirida al tratamiento con el anticuerpo anti-EGFR cetuximab. MMP-7 es un enzima que degrada proteínas extracelulares, y su expresión se ha relacionado con peor pronóstico en varias enfermedades oncológicas. Este sub-proyecto plateó como hipótesis que la concentración sanguínea de MMP-7 podría ser un biomarcador pronóstico en los pacientes diagnosticados de cáncer colorrectal que serán sometidos a cirugía curativa. Se determinó la concentración de MMP-7 mediante técnica de ELISA en 175 pacientes previa a la intervención quirúrgica. Los resultados mostraron que MMP-7 era un factor pronóstico independiente tanto para supervivencia libre de enfermedad (HR= 1.119, IC95% 1.055-2.0, p<0.001) como para supervivencia global (HR=1.113, IC95% 1.025-1.209, p=0.011). Utilizando el valor de la mediana para clasificar los pacientes en dos grupos, se determinó que los pacientes con MMP-7 elevada presentaban a cuatro años menor supervivencia libre de enfermedad (50.6% versus 78.4%, p<0.001) y supervivencia global (56.9% versus 92.6%, p<0.001). Asimismo, la elevación o no de MMP-7 ofrecía una información pronóstica complementaria a la afectación ganglionar por la enfermedad. Con estos resultados se concluyó que la determinación de MMP-7 en sangre periférica podría ser un biomarcador pronóstico y que puede realizarse mediante técnicas accesibles en la práctica clínica habitual. El tratamiento con anticuerpos anti-EGFR es una estrategia terapéutica instaurada en el tratamiento del cáncer colorrectal metastásico. En la actualidad se dispone de dos anticuerpos contra EGFR: cetuximab y panitumumab. El segundo sub-proyecto estudió los posibles mecanismos genéticos de resistencia adquirida al tratamiento con cetuximab. La hipótesis del estudio fue que la comparación entre las mutaciones presentes en las células tumorales antes y después de la terapia basada en cetuximab podría revelar los mecanismos relevantes para la adquisición de resistencia al tratamiento. Se incluyeron pacientes con progresión al tratamiento con cetuximab tras una respuesta o una larga estabilidad. Mediante una biopsia de la lesión tumoral más accesible se determinó las mutaciones en los genes KRAS, NRAS, PIK3CA, BRAF y EGFR; y los resultados se compararon con las mutaciones de la muestra obtenida previo el inicio del tratamiento. De los 37 pacientes incluidos se pudo demostrar mutaciones tras el tratamiento con cetuximab en 22 de ellos. El 36% de los pacientes presentaban dos o más mutaciones simultáneas. La mayoría de eventos genéticos aparecían únicamente tras el tratamiento con cetuximab, siendo indetectables previo al tratamiento. Las mutaciones más frecuentes tras resistencia adquirida a cetuximab afectaban los genes KRAS y NRAS. El 14% de pacientes mostraban mutaciones de EGFR: el 8% de la mutación ya conocida S492R; pero además se detectó 2 nuevas mutaciones: K467T y R451C. Ninguna de las mutaciones de EGFR fue detectada previamente al inicio del tratamiento. En tres pacientes se analizó varias biopsias diferentes durante la evolución de la enfermedad, permitiendo concluir que los eventos moleculares son un fenómeno dinámico que varía tras cada tratamiento administrado. Se detectó además mutaciones en sangre periférica, logrando una correcta correlación con las mutaciones en tejido en el 62%. De esta manera, la detección de mutaciones en sangre podría tener aplicabilidad en la monitorización de los pacientes y diagnosticar la resistencia al tratamiento antes de su manifestación clínica o radiológica. / INTRODUCTION: Colorectal cancer is a main health problem. New biomarkers to define prognosis or predict drug effectivity are warranted. The aim of this thesis is define new biomarkers using two different approaches: Evaluation of serum Matrilysine (MMP-7) as a prognostic marker in localized colorectal cancer and determination of the molecular events related with acquired resistance to the anti-EGFR antibody cetuximab in advanced disease. MATHERIAL AND METHODS: We evaluated MMP-7 blood concentration by ELISA in 175 patients before surgery with curative intention. On the other hand, 37 patients with acquired resistance to cetuximab were biopsied in order to analyze KRAS, NRAS, BRAF, PIK3CA and EGFR mutations. We compared these alterations with the mutational profile previous the cetuximab treatment RESULTS: MMP-7 blood concentration is an independent prognostic marker for overall survival and disease- free survival. Combining MMP-7 and nodal status we defined three different prognostic groups. Mutational analysis in tumors after acquired resistance to cetuximab shows that 66% of patients had almost one of the mutations analyzed and 63% of these mutations were not present before the treatment. KRAS and NRAS genes were the most frequently affected. 14% of patients presented mutations at EGFR gene: S492R, K467T and R451C. Biopsies form three patients treated with biological therapies after cetuximab failure were also available, detecting dynamic changes in the mutational profile. Mutations were also detected in 62% of serum circulating DNA. CONCLUSSION: MMP-7 is a potential prognostic biomarker for colorectal cancer and its determination is technically applicable in clinical practice. KRAS and NRAS are the genes most frequently mutated after resistance to cetuximab. We also define two new mutations affecting EGFR (K467T and R451C). Tumor mutational profile is dynamic, and changes after the acquired resistance to each therapy. Blood DNA-sequencing could effective to monitor resistance to cetuximab even before clinical and radiological progression.
115

Validación de la técnica molecular en el ganglio centinela en cáncer de mama y la implicación de la carga tumoral en el manejo quirúrgico de la axila

Espinosa-Bravo, Martín 19 June 2014 (has links)
Introducción: La biopsia del ganglio centinela (GC) es un procedimiento estándar para la estadificación axilar del cáncer de mama en estadios precoces. La incidencia de afectación de ganglios linfáticos axilares no centinela (GnoC) cuando el GC es positivo varía entre 40-60%. Uno de los factores que influyen en la afectación del resto de GnoC es el tamaño de las metástasis en el GC determinado mediante la histología convencional (H&E). Sin embargo, el examen histopatológico del GC varía considerablemente y no está estandarizado. La técnica molecular OSNA permite detectar metástasis en el GC mediante la determinación cuantitativa del ARNm de la citoqueratina 19 (CK-19). El objetivo de este estudio es determinar si la técnica OSNA para la detección intraoperatoria de GC metastásicos es comparable a la histopatología convencional; y cuantificar la carga tumoral total (TTL) en los GC positivos evaluados por OSNA y determinar si esta TTL predice la presencia de metástasis en GnoC en pacientes con estadios precoces cáncer de mama. Material y métodos: En la primera fase se analizó una cohorte de 609 pacientes con cáncer de mama diagnosticados en 2009 y 2010. El estudio intraoperatorio del GC se llevó a cabo mediante H&E en 303 pacientes y mediante la técnica OSNA en 306 pacientes. En una segunda fase se incluyeron 306 pacientes con neoplasia de mama estadio cT1-3cN0 con evaluación intraoperatoria del GC mediante la técnica OSNA. La TTL se definió como la sumatoria de copias de CK19 cada GC positivo. Resultados de la primera fase: Al evaluar la tasa de detección, en el estudio definitivo se detectaron 100 GCs metastásicos en el grupo H&E (47 macrometástasis y 33 micrometástasis), en comparación con los 142 GC positivos (61 macrometástasis y 47 micrometástasis) en el grupo OSNA, (p=0,17). La afectación de los GC se detectó en 80 pacientes (26.4%) mediante H&E y en 108 (35.3%) por la técnica OSNA (p=0,11). La LA después de GC positivo se realizó en 108 (35.8%) en el grupo OSNA y en 77 pacientes (25.4%) en el grupo H&E. En todos los pacientes de la técnica OSNA la LA complementaria se realizó en el mismo acto quirúrgico, mientras que en el grupo H&E sólo en el 64.9%; y en el 35,1% en una segunda intervención (p<0,001). En el grupo de H&E con LA en la misma cirugía, el 84% tuvieron macrometástasis en el GC y el 16% micrometástasis en el GC. Mientras que de los pacientes con la LA en una segunda cirugía, el 18,5% tuvieron una macrometástasis y el 81,5% una micrometástasis en el estudio definitivo. Resultados de la segunda fase: La TTL actúa como factor predictivo de metástasis de GnoC en la LA complementaria, OR 1,67 (IC 95 %: 1,18 – 2,35). En el análisis multivariado, la TTL es un predictor de metástasis de GnoC en pacientes con receptores hormonales positivos, OR 1,69 (IC del 95%: 1,19 – 2,41), p<0,003. Una TTL de 1,2x105 copias/ml, determinó una especificidad del 85,3% y un valor predictivo negativo de 80%. Si tenemos en cuenta sólo los pacientes con receptores hormonales positivos, TTL ≤ 5x105 copias/ml, la especificidad es del 86,7% y un valor predictivo negativo del 83,7%. Conclusiones: La técnica OSNA puede detectar metástasis del GC de forma estandarizada sin aumento en la detección de GCs positivos y sin falsos negativos. Reduce la reintervención en el 35,1% de los pacientes que presentan GC positivo. La TTL determinada mediante la técnica OSNA predice metástasis adicionales de GnoC en la axila y puede guiar las decisiones sobre la realización de una LA complementaria en pacientes con cáncer de mama y ganglio centinela positivo. / Introduction: The sentinel node (SLN) is currently the standard procedure for axillary staging of breast cancer in early stages. When the SLN is positive the incidence of tumor involvement of non-sentinel axillary lymph nodes (non-SLN) varies between 40-60 %. One of the factors that influence the allocation of the remaining axillary nodes is the SLN metastasis size by conventional histology (H&E). However, histopathological examination of SLN varies considerably and is not standardized. The OSNA assay is a molecular technique of SLN metastases by quantitation of mRNA expression of cytokeratin 19 (CK19). The aim of this study was to determine whether intraoperative OSNA technique for detection of metastatic lymph nodes is comparable to H&E; and to quantify the total tumor load (TTL) of the positive SLN assessed by OSNA and to determine if this TTL predicts the presence of non-SLN metastases in patients with early stage breast cancer. Material and methods: In the first phase a cohort of 609 patients with breast cancer diagnosed in 2009-10 were analyzed. Intraoperative study of SLN was carried out by H&E in 303 patients and by OSNA assay in 306 patients. 306 patients with invasive breast cancer cT1-3cN0 stage in which SLN intraoperative assessment was performed by OSNA technique were included in the second phase. The TTL was defined as the addition of CK19 mRNA copies of each positive SLN. Results of the first phase: When comparing OSNA technique with H&E, 100 metastatic SLN were detected in the H&E group (47 macrometastases, 33 micrometastases), compared with 142 positive SLN (61 macrometastases and 47 micrometastases) in the OSNA group, (p=0.17). Involvement of the SLN was detected in 26.4% by H&E and in 35.3% by OSNA assay (p=0.11). The ALND was performed on 185 patients after a positive SLN, in 108 patients (35.8%) in the OSNA group and in 77 patients (25.4 %) in the H&E group. In all patients with positive SLN by OSNA assay the complementary ALND was performed in the same surgical procedure, whereas in the H&E group, only in 64.9% the ALND was performed in the same surgery and in 35.1% was performed in a second surgical intervention (p<0.001). In the H&E group with an ALND performed in the same surgery, 84 % had macrometastases in the SLN and 16% had micrometastases. While in patients with ALND done in a second surgery due for intraoperative false negative result by H&E study, 18.5% had macrometastases and 81.5% had micrometastases in the definitive pathology study. Results of the second phase: The TTL is an independent predictor of non-SLN metastases in the complementary ALND, OR 1.67 (95%CI: 1.18 - 2.35). In the multivariate analysis, the TTL is a predictor of non-SLN metastases in patients with positive hormone receptor OR 1.69 (95%CI: 1.19 - 2.41), p<0.003. With a TTL 1,2x105 copies/ml, a specificity of 85.3% and a negative predictive value of 80% was determined. Considering only patients with positive hormone receptor, TTL ≤ 5x105 copies/ml the specificity is 86.7% and a negative predictive value of 83.7%. Conclusions: The OSNA assay can detect SLN metastasis more standardized than conventional intraoperative pathological technique, with no increasing in the detection of positive SLN and with no false negatives. It is a new method of evaluation of SLN in patients with breast cancer that reduces the need for a second surgery in 35.1% of patients with early stage disease who have a positive sentinel node. TTL assessed by OSNA assay predicts for additional non-SLN metastasis and this intraoperative tool can help guiding decisions on performing a complementary ALND in breast cancer patients.
116

Trasplante de progenitores hematopoyéticos en enfermedades genéticas con régimen de acondicionamiento de intensidad reducida en pacientes pediátricos

López Granados, Lucía 10 July 2015 (has links)
Introducción: El trasplante de progenitores hematopoyéticos (TPH) consiste en implantar elementos celulares capaces de generar un sistema hematopoyético nuevo y sano. El término régimen de acondicionamiento se refiere al tratamiento que se administra al paciente antes de la infusión de los progenitores hematopoyéticos. El régimen de intensidad reducida (RIR) consiste en un tratamiento predominantemente inmunosupresor para facilitar un implante progresivo con menor morbilidad. Este tipo de acondicionamiento puede también provocar mielosupresión, aunque potencialmente reversible en el tiempo. Justificación: Analizar la evolución de pacientes pediátricos con enfermedades genéticas que entre los años 2005-2013 se han sometido a un TPH con régimen de intensidad reducida en las Unidades de TPH de distintos hospitales del Estado Español, distinguiendo entre aquellos pacientes que presentan Inmunodeficiencias primarias (IDP), Hemopatías congénitas o Metabolopatías. Objetivos: Estudiar la evolución del TPH con RIR en pacientes pediátricos con enfermedades genéticas. Comparar los resultados del TPH con RIR entre los tres grupos principales de pacientes: IDP, Hemopatías congénitas y Metabolopatías. Detallar los resultados del TPH con RIR en los grupos de enfermedades genéticas más representativos, distinguiendo aquellos que han presentado resultados favorables. Pacientes y Métodos: El presente estudio es multicéntrico, observacional, retrospectivo-prospectivo, descriptivo y analítico. Se trata de 57 pacientes, de los cuales 32 presentan IDP, 21 presentan Hemopatía congénita y 4 están afectos de Metabolopatía. Las curvas de Supervivencia Global (SG) y Supervivencia Libre de Evento (SLE) fueron realizadas siguiendo el método de Kaplan-Meier y comparadas por el test log-rank. El nivel de significación estadístico se consideró cuando la p ≤ 0,05. El análisis estadístico se ha realizado con el programa SPSS versión 22.0 para Windows. Resultados: Cuarenta y tres de los 57 pacientes se encuentran vivos (75,4%). La SG a siete años es del 0,74. Diecinueve pacientes (33,3%) han presentado en el transcurso del TPH algún evento o acontecimiento (SLE: 0,64). La SG en los pacientes con Hemopatía congénita es del 0,80; en las Inmunodeficiencias primarias es del 0,70 y en las Metabolopatías es del 0,75. No se observa diferencia significativa entre los 3 grupos de enfermedades. La SG en los pacientes trasplantados de donante no emparentado (DnE) con HLA idéntico es del 0,88 y en los pacientes trasplantados de DnE con HLA no idéntico es del 0,70. En cuanto a los donantes emparentados, la SG con HLA idéntico es del 0,83 y con HLA no idéntico es del 0,42. No se observa diferencia significativa en cuanto al tipo de donante. Respecto a la fuente de progenitores hematopoyéticos, la SG en los pacientes trasplantados con sangre de cordón umbilical (SCU) + médula ósea (MO) es de 1; en los pacientes trasplantados con sangre periférica es del 0,74; con MO es del 0,70 y con la SCU es del 0,70. No se observa tampoco diferencia estadística significativa. Se analizan los resultados en los subgrupos de patología. Conclusiones: Evidenciamos unos buenos resultados en TPH con RIR en las enfermedades genéticas, incluso cuando los progenitores hematopoyéticos proceden de donante no emparentado y sobre todo con la combinación de sangre de cordón umbilical + médula ósea de hermano HLA idéntico. Hemos comprobado además, unos buenos resultados en los tres grupos principales de enfermedades genéticas. / Introduction: Hematopoietic stem cell transplantation (HSCT) involves implanting cellular elements capable of generating a new and healthy hematopoietic system. The term conditioning regimen refers to treatment that the patient is administered prior to infusion of hematopoietic progenitors. Reduced intensity conditioning (RIC) consists predominantly immunosuppressive treatment to facilitate a progressive implant with lower morbidity. This type of conditioning can also cause myeloablation, but potentially reversible over time. Justification: To analyze the evolution of pediatric patients with genetic diseases that between 2005-2013 were subjected to a HSCT with reduced intensity conditioning in different Hospitals of the Spanish State, distinguishing between those patients with primary immunodeficiency diseases (PID), Congenital Hemopathies or Metabolopathies. Objectives: To study the evolution of HSCT with RIC in pediatric patients with genetic diseases. Compare the results of HSCT with RIC between the three main groups of patients: PID, Congenital Blood diseases and Metabolic Disorders. Detailing the results of HSCT with RIC in the groups most representative of genetic diseases, distinguishing between those who submitted favorable results. Patients and Methods: This study is a multicenter, observational, retrospective-prospective, descriptive and analytical. It is 57 patients, of whom 32 have PID, 21 have Congenital Blood disorder and 4 are affected of Inherited Metabolic disorders. The curves of Overall Survival (OS) and Event-Free Survival (EFS) were performed following the method of Kaplan-Meier and compared by the log-rank test. The level of statistical significance was considered when p ≤ 0.05. Statistical analysis was performed with SPSS version 22.0 for Windows. Results: Forty-three of the 57 patients are alive (75.4%). Overall survival at seven years is 0,74. Nineteen patients (33,3%) presented in the course of HSCT an event (EFS: 0,64). OS in patients with Congenital Hemopathies is 0,80; in Primary immunodeficiencies is 0,70 and in Metabolopathies is 0,75. No significant difference was observed between the 3 groups of diseases. The OS in transplanted patients with matched unrelated donor (MUD) is 0,88 and in patients with mismatched unrelated donor (MMUD) is 0,70. As for family donors with HLA identical (matched sibling donor) OS is 0,83 and with HLA not identical (mismatched family donor) 0,42. No significant difference was observed in the type of donor. Regarding the source of hematopoietic progenitors, the OS in patients transplanted with cord blood (CB) + bone marrow (BM) is 1; in patients transplanted with peripheral blood is 0,74; with BM is 0,70 and with CB is 0,70. Neither is observed statistically significant difference. The results are analyzed in subgroups of pathology. Conclusions: We evidence good results in HSCT with RIC in genetic diseases, even when hematopoietic progenitors derived from unrelated donor and especially with the combination of cord blood + bone marrow from matched sibling donor. We also noted good results in the three major groups of genetic diseases.
117

Distribution of multiple chronic conditions and their impact on the Spanish population

Garin Escrivà, Noé 17 April 2015 (has links)
INTRODUCTION Although the need for comprehensive management of patients with multiple co-occurring conditions has been highlighted, policies and guidelines are still focused on the management of individual diseases. Thus, a better understanding of multimorbidity is considered fundamental to the development of new preventive and management strategies. OBJECTIVES 1. To examine the distribution of chronic conditions and multimorbidity patterns in the Spanish older adult population. 2. To assess the association between individual physical conditions (e.g., diabetes, angina) and the prevalence of mental disorders in the population over 50 years of age. 3. To evaluate the relationship between physical multimorbidity and the prevalence of mental disorders in the Spanish population over 50 years of age. 4. To study the individual and cumulative impact of chronic physical conditions on visual impairment in the population over 50 years old. 5. To analyze the relationship between visual impairment and the presence of mental disorders and cognitive impairment in the population over 50 years old. 6. To explore the individual and cumulative impact of chronic physical and mental conditions on quality of life and disability in the population over 50 years of age. 7. To examine general trends in quality of life and disability across gender in relation to the individual and cumulative effects of chronic conditions. METHODS Data from this cross-sectional study were collected from the Collaborative Research on Ageing in Europe (COURAGE) Project. A total of 4,583 participants from Spain were included; 3,625 aged over 50. An exploratory factor analysis was conducted to detect multimorbidity patterns in the population over 50 years of age. Crude and adjusted binary logistic regressions were performed to identify the associations between physical and mental conditions. Crude and adjusted binary logistic regressions were conducted to assess the associations between visual impairment and chronic physical conditions, physical multimorbidity, mental disorders and cognitive impairment. Finally, crude and adjusted multiple linear regressions were performed to detect associations between chronic conditions and quality of life, and between chronic conditions and disability. Separate models were used to assess the importance of the increasing number of diseases on quality of life and disability, adjusting for same covariates. Additional analogous regressions were performed for males and females to assess gender trends. RESULTS Three multimorbidity patterns emerged: ‘cardio-respiratory’ (angina, asthma, chronic lung disease), ‘mental-arthritis’ (arthritis, depression, anxiety) and the ‘aggregated pattern’ (angina, hypertension, stroke, diabetes, cataracts, edentulism, and arthritis). All conditions were related to at least one pattern. Angina, arthritis, asthma, chronic lung disease and the number of physical conditions were associated with depression [OR 2.01 (1.40,2.90); OR 1.62 (1.19,2.21); OR 1.86 (1.31,2.64); OR 2.66 (1.84,3.86); OR for 3+ diseases 4.38 (2.31,8.33)]. Angina and the number of physical conditions were associated with a higher risk of anxiety [OR 3.39 (1.84,6.22); OR for 3+ diseases 5.23 (1.76,15.53)]. The number of chronic physical conditions was found to be associated with poorer results in both distance and near visual acuity [OR for 3+ diseases 1.75 (1.38,2.23); OR for 3+ diseases 1.69 (1.27,2.24)]. Arthritis, stroke and diabetes were associated with poorer distance visual acuity results [OR 1.79 (1.46,2.21); OR 1.59 (1.05,2.42); OR 1.27 (1.01,1.60)]. Only stroke was associated with near visual impairment [OR 3.01 (1.86,4.87)]. With regard to mental health, poor subjective distance and near visual performance was associated with depression [OR 1.61 (1.14,2.27); OR 1.48 (1.03,2.13)]. Both objective and subjective poor distance and near visual acuity were associated with worse cognitive functioning. All chronic conditions except hypertension were statistically associated with poor results in quality of life and disability. Depression, stroke and anxiety were found to have the greatest impact on disability [β 15.70 (13.62,17.77); β 12.15 (8.08,16.22); β 11.17 (2.49,19.86)] and quality of life [β -14.00 (-15.85,-12.14); β -8.16 (-11.77,-4.55), β -7.82 (-11.57,-4.08)]. The number of chronic conditions was associated with substantially lower quality of life [β for 4+ diseases: -18.10 (-20.95,-15.25)] and greater disability [β for 4+ diseases: 27.64 (24.99,30.29)]. In general, women suffered from higher rates of multimorbidity and poorer results in quality of life and disability. Effect size across gender resulted in small-moderate values. CONCLUSIONS 1. Multimorbidity is present in a large proportion of the older Spanish population, especially in those aged over 50. The prevalence of multimorbidity affects more than half of men and over two-thirds of women over 65 years. Chronic conditions tend to appear in certain multimorbidity patterns: “cardio-respiratory” (angina, asthma, COPD), “mental arthritis” (arthritis, anxiety, depression), “aggregate pattern” (angina, cataract, hypertension, edentulism, diabetes, arthritis, stroke). 2. With regard to the analysis of the impact of individual physical diseases on mental health, a higher risk of depression is present in people with asthma, angina, COPD and arthritis, whereas only angina is associated with anxiety. 3. The number of chronic conditions is greatly associated with the diagnosis of depression and anxiety. 4. Visual impairment is common in the Spanish older population. Stroke, arthritis and diabetes are individually associated with worse distance visual acuity, while stroke is associated with worse near visual acuity. The number of physical conditions is greatly associated with worse distance and near visual acuity. 5. Subjective distance visual acuity problems are related to a higher risk of depression, while no measure of visual acuity is associated with changes in the prevalence of anxiety. All measures of visual impairment (distance/near and objective/subjective) are related to impaired cognitive functioning. 6. All chronic conditions assessed (angina, anxiety, arthritis, asthma, cataract, COPD, depression, diabetes, edentulism, stroke), except for hypertension, impact negatively on disability and quality of life in the Spanish older population. Stroke and mental disorders (depression, anxiety) are the conditions that have the strongest impact on these outcomes. Conditions with fewer symptoms (diabetes, edentulism, cataract) tend to have a lower impact on health outcomes than those with more symptoms (angina, COPD, arthritis). The number of chronic conditions impacts greatly both on quality of life and disability. 7. Women have slightly poorer results in quality of life and disability than men. Individually, some conditions affect quality of life and disability only in men or women. The effect of the number of chronic conditions is important in both sexes. / INTRODUCCIÓN Entender mejor la relación entre las diferentes condiciones crónicas es fundamental para el desarrollo de nuevas estrategias preventivas y de manejo de estos pacientes. OBJETIVOS - Examinar los patrones de multimorbilidad en la población adulta española y la relación entre patologías físicas y mentales. - Analizar la relación entre la discapacidad visual y la presencia de problemas mentales y deterioro cognitivo. - Explorar el impacto de las condiciones crónicas físicas y mentales sobre la calidad de vida y la discapacidad, y examinar las tendencias por género en relación a estas asociaciones. MÉTODOS Los datos de este estudio transversal provienen del estudio “Collaborative Research on Ageing in Europe” (COURAGE). Se incluyeron un total de 4,583 participantes de España, 3,625 por encima de los 50 años de edad. Se utilizó la técnica de factor de análisis exploratorio para detectar patrones de multimorbilidad en la población mayor de 50 años. Se realizaron regresiones logísticas crudas y ajustadas para identificar las asociaciones entre: a) patologías físicas y mentales; b) el déficit visual y las condiciones físicas, la multimorbilidad física, los problemas mentales y la función cognitiva. Se realizaron regresiones lineares múltiples para detectar las asociaciones entre las condiciones crónicas y la calidad de vida, así como de entre las condiciones crónicas y la discapacidad. De forma análoga, se realizaron estos análisis para hombres y mujeres con el objetivo de evaluar las tendencias por género. RESULTADOS Se detectaron tres patrones de multimorbilidad: “cardio-respiratorio” (angina, asma, EPOC), “mental-artritis” (artritis, depresión, ansiedad) y el “patrón agregado” (angina, hipertensión, ictus, diabetes, cataratas, edentulismo y artritis). Angina, artritis, asma, EPOC y el número de condiciones físicas se asociaron con depresión después de ajustar por covariables [OR para 3+ condiciones 4.38 (2.31,8.33)]. Por su parte, la angina y el número de condiciones físicas se asociaron a un mayor riesgo de ansiedad [OR para 3+ condiciones 5.23 (1.76,15.53)]. El número de condiciones crónicas físicas se asoció con malos resultados de agudeza visual de lejos y de cerca [OR para 3+ condiciones 1.75 (1.38,2.23); OR para 3+ condiciones 1.69 (1.27,2.24)]. Artritis, ictus y diabetes se asociaron a malos resultados de agudeza visual de lejos. Solo el ictus se asoció a peores resultados de agudeza visual de cerca. En relación a los problemas mentales, una peor agudeza visual subjetiva de lejos y de cerca se asoció a depresión. Tanto los problemas visuales a nivel objetivo (agudeza visual), como subjetivos resultaron asociados con peor función cognitiva (tanto para visión de lejos como de cerca). Todas las condiciones crónicas excepto la hipertensión resultaron asociadas con peores resultados en calidad de vida y discapacidad. Depresión, ictus y ansiedad fueron las condiciones con mayor impacto sobre discapacidad y calidad de vida. El número de condiciones crónicas se relacionó fuertemente con peores resultados en calidad de vida [β 4+ condiciones: -18.10 (-20.95,-15.25)] y mayor discapacidad [β 4+ condiciones: 27.64 (24.99,30.29)]. En general las mujeres sufrieron mayores tasas de multimorbilidad y peores resultados a nivel de discapacidad y calidad de vida. Se calculó el efecto del tamaño para estas variables entre hombres y mujeres, resultando en valores pequeños-moderados. CONCLUSIONES - Las condiciones crónicas se presentan en determinados patrones de multimorbilidad: “cardio-respiratorio” (angina, asma, EPOC), “mental-artritis” (artritis, ansiedad, depresión), “patrón agregado” (angina, cataratas, hipertensión, edentulismo, diabetes, artritis, ictus). A nivel individual, angina, artritis, asma y EPOC están asociados a un mayor riesgo de depresión. Solamente angina se relaciona con ansiedad. El número de condiciones crónicas se asocia fuertemente con el diagnóstico de depresión y ansiedad. - Ictus, artritis y diabetes se asocian con peor agudeza visual de lejos, mientras que el ictus también se relaciona con peor agudeza visual de cerca. El número de condiciones físicas se asocia fuertemente a peores resultados de agudeza visual de lejos y de cerca. Los problemas subjetivos de la visión de lejos se relacionan con un mayor riesgo de depresión, pero no de ansiedad. Los problemas visuales se asocian a deterioro cognitivo. - Todas las condiciones crónicas evaluadas, excepto hipertensión, afectan la discapacidad y la calidad de vida de forma negativa. El ictus y los problemas mentales (depresión, ansiedad) son las condiciones con el efecto más importante en estos resultados. Las condiciones con menos síntomas (diabetes, edentulismo, catarata) ejercen una menor influencia sobre estas variables comparado con aquellas más sintomáticas (angina, EPOC, artritis). El número de condiciones crónicas afecta de forma intensa la calidad de vida y discapacidad. Las mujeres tienen resultados moderadamente peores que los hombres a nivel de calidad de vida y discapacidad. Individualmente, algunas condiciones afectan la calidad de vida o discapacidad sólo a las mujeres o a los hombres. / INTRODUCCIÓ Entendre millor la relació entre les diferents condicions cròniques és fonamental pel desenvolupament de noves estratègies preventives i de maneig d'aquests pacients. OBJECTIU - Examinar els patrons de multimorbilitat en la població adulta espanyola i la relació entre patologies físiques i mentals. - Analitzar la relació entre la discapacitat visual i la presència de problemes mentals i deteriorament cognitiu. - Explorar l'impacte de les condicions cròniques físiques i mentals sobre la qualitat de vida i la discapacitat, i examinar les tendències per gènere en relació a aquestes associacions. MÈTODE Les dades d'aquest estudi transversal provenen de l'estudi "Collaborative Research on Ageing in Europe" (COURAGE). Es van incloure un total de 4,583 participants d'Espanya, 3,625 per sobre dels 50 anys d'edat. Es va utilitzar la tècnica de factor d'anàlisi exploratòria per detectar patrons de multimorbilitat en la població major de 50 anys. Es van realitzar regressions logístiques crues i ajustades per identificar les associacions entre: a) patologies físiques i mentals; b) el dèficit visual i les condicions físiques, la multimorbilitat física, els problemes mentals i la funció cognitiva. Es van realitzar regressions lineals múltiples per detectar les associacions entre les condicions cròniques i la qualitat de vida, així com d'entre les condicions cròniques i la discapacitat. De forma anàloga, es van realitzar aquestes anàlisis per a homes i dones amb l'objectiu d'avaluar les tendències per gènere. RESULTATS Es van detectar tres patrons de multimorbilitat: "cardio-respiratori" (angina, asma, MPOC), "mental-artritis" (artritis, depressió, ansietat) i el "patró agregat" (angina, hipertensió, ictus, diabetis, cataractes, edentulisme i artritis). Angina, artritis, asma, MPOC i el nombre de condicions físiques es van associar amb depressió després d'ajustar per covariables [OR per 3+ condicions 4.38 (2.31,8.33)]. Per la seva banda, l'angina i el nombre de condicions físiques es van associar a un major risc d'ansietat [OR per 3+ condicions 5.23 (1.76,15.53)]. El nombre de condicions cròniques físiques es va associar amb mals resultats d'agudesa visual de lluny i de prop [OR per 3+ condicions 1.75 (1.38,2.23); OR per 3+ condicions 1.69 (1.27,2.24)]. Artritis, ictus i diabetis es van associar a mals resultats d'agudesa visual de lluny. Només l'ictus es va associar a pitjors resultats d'agudesa visual de prop. En relació als problemes mentals, una pitjor agudesa visual subjectiva de lluny i de prop es va associar amb depressió. Tant els problemes visuals a nivell objectiu (agudesa visual), com subjectius van resultar associats amb pitjor funció cognitiva (tant per a visió de lluny com de prop). Totes les condicions cròniques excepte la hipertensió van resultar associades amb pitjors resultats en qualitat de vida i discapacitat. Depressió, ictus i ansietat van ser les condicions amb major impacte sobre discapacitat i qualitat de vida. El nombre de condicions cròniques es va relacionar fortament amb pitjors resultats en qualitat de vida [β 4+ condicions: -18.10 (-20.95, -15.25)] i major discapacitat [β 4+ condicions: 27.64 (24.99,30.29)]. En general les dones van patir majors taxes de multimorbilitat i pitjors resultats a nivell de discapacitat i qualitat de vida. Es va calcular l'efecte de la mida per a aquestes variables entre homes i dones, resultant en valors petits-moderats. CONCLUSIONS - Les condicions cròniques es presenten en determinats patrons de multimorbilitat: "cardio-respiratori" (angina, asma, MPOC), "mental-artritis" (artritis, ansietat, depressió), "patró agregat" (angina, cataractes, hipertensió, edentulisme , diabetis, artritis, ictus). A nivell individual, angina, artritis, asma i MPOC estan associats a un major risc de depressió. Només angina es relaciona amb ansietat. El nombre de condicions cròniques s'associa fortament amb el diagnòstic de depressió i ansietat. - Ictus, artritis i diabetis s'associen amb pitjor agudesa visual de lluny, mentre que l'ictus també es relaciona amb pitjor agudesa visual de prop. El nombre de condicions físiques s'associa fortament a pitjors resultats d'agudesa visual de lluny i de prop. Els problemes subjectius de la visió de lluny es relacionen amb un major risc de depressió, però no d'ansietat. Els problemes visuals s'associen a deteriorament cognitiu. - Totes les condicions cròniques avaluades, excepte hipertensió, afecten la discapacitat i la qualitat de vida de forma negativa. L'ictus i els problemes mentals (depressió, ansietat) són les condicions amb l'efecte més important en aquests resultats. Les condicions amb menys símptomes (diabetis, edentulisme, cataracta) exerceixen una menor influència sobre aquestes variables comparat amb aquelles més simptomàtiques (angina, MPOC, artritis). El nombre de condicions cròniques afecta de forma intensa la qualitat de vida i discapacitat. Les dones tenen resultats moderadament pitjors que els homes a nivell de qualitat de vida i discapacitat. Individualment, algunes condicions afecten la qualitat de vida o discapacitat només a les dones o als homes.
118

Actitud hacia la donación de órganos de los adolescentes y del profesorado de Educación Secundaria en la Comunidad Autónoma de la Región de Murcia

Febrero Sánchez, Beatriz 27 July 2015 (has links)
OBJETIVOS: a) Respecto a la población adolescente (1ª parte de la tesis): Analizar: 1) la actitud hacia la donación de órganos propios de los adolescentes de la Región de Murcia y 2) las variables psico-sociales influyentes en la actitud; 3) Definir el perfil psico-social favorable y desfavorable hacia la donación de órganos. b) Respecto al profesorado (2ª parte de la tesis): Analizar: 1) la actitud hacia la donación de órganos propios del profesorado de Educación Secundaria (E.S.) de la Región de Murcia y 2) las variables psico-sociales influyentes en la actitud; 3) Definir el perfil psico-social favorable y desfavorable; y 4) Determinar el flujo de información sobre donación y trasplante de órganos (D.T.O.) entre profesorado y alumnado. MATERIAL Y MÉTODOS: a) Población adolescente: La población a estudio corresponde a los adolescentes entre 12 y 16 años de la Región de Murcia. Se selecciona una muestra estratificada por localización geográfica, sexo y edad (n=4.117), utilizando los centros educativos de E.S. para el muestreo. La actitud se valora mediante un cuestionario validado sobre D.T.O. Cumplimentación anónima y auto-administrada. Estadística: Test de la t de Student y de Chi Cuadrado. Análisis multivariante. b) Profesorado: La población a estudio corresponde al profesorado de E.S. Se utiliza el muestreo de centros educativos del proyecto de los adolescentes, obteniendo una muestra de 328 profesores. La actitud se evalúa mediante un cuestionario validado sobre D.T.O. Cumplimentación anónima y auto-administrada. Estadística: Test de la t de Student y de Chi Cuadrado. Análisis multivariante. RESULTADOS. a) Población adolescente: Grado de cumplimentación: 87% (n=3.572), con un 46% a favor de donar sus órganos y un 40% de indecisos. Variables influyentes en la actitud: edad (OR 1.904), sexo (OR 1.364), información recibida por conversaciones con amigos (OR 2.169), valorar que se tiene una buena información sobre D.T.O. (OR 1.706), conocer a algún donante (OR 1.562), comentar el tema de la D.T.O. con la familia (OR 1.543) y con los amigos (OR 1.818), realizar actividades pro-sociales (OR 1.642), aceptación de la incineración (OR 1.466) y de la autopsia (OR 1.470) tras la muerte, y no tener miedo a las cicatrices tras donar los órganos (OR 4.184). b) Profesorado: Grado de cumplimentación: 88% (n=288), con un 75% a favor de donar sus órganos. Variables que influyen en la actitud: conocimiento del concepto de muerte encefálica (p=0.006), confianza en el sistema sanitario (p=0.01), opinión de la pareja hacia la donación de órganos (OR 3.194), ser donante de sangre (OR 8.264), y aceptación de la incineración (OR 3.003) y de la autopsia (OR 4.716) tras la muerte. El 7% (n=20) de los profesores indican que los alumnos les han solicitado información sobre D.T.O., y el 16% (n=47) que la han proporcionado. CONCLUSIONES: 1.-La actitud favorable hacia la donación de órganos de los adolescentes de la Región de Murcia es baja, no alcanzando el 50% de los encuestados, y, además, también se evidencia un alto porcentaje de indecisos. 2.-El perfil psico-social del adolescente con una actitud desfavorable se caracteriza por no haber recibido información ni formación sobre donación de órganos, no haber tratado el tema en el ámbito socio-familiar, no aceptar la manipulación del cadáver, ni estar implicado en actividades pro-sociales. 3.-A pesar de que dos tercios de los profesores de E.S. de la C.A. de la Región de Murcia tienen una actitud favorable hacia la donación de órganos, todavía existe un 25% de profesorado que no está claramente a favor, y estos profesores no transmiten una información adecuada a su alumnado. 4.-El perfil psico-social de los profesores que no están a favor de la donación de órganos se caracteriza por asociar un desconocimiento importante de los aspectos relevantes del donante de órganos, como por ejemplo, el concepto de muerte encefálica, además de mostrar prejuicios sobre la manipulación del cadáver, desconfianza con el sistema sanitario, y no relacionarse con un núcleo familiar favorable hacia la donación de órganos. / OBJECTIVES: a) Regarding the adolescent population (1st part of the thesis): 1) to analyze the attitude of adolescents from the Region of Murcia toward the donation of their own organs; 2) to analyze the psychosocial variables affecting attitude; and 3) to define the psychosocial profile of those in favor and against organ donation. b) Regarding teachers (2nd part of the thesis): 1) to analyze the attitude of Secondary School (S.S.) teachers in the Region of Murcia to the donation of their own organs; 2) to analyze the psychosocial variables affecting attitude; 3) To define the psychosocial profile of those in favor and against; and 4) to determine the flow of information about organ donation and transplantation (O.D.T.) among teachers and students. MATERIALS AND METHODS: a) Adolescent population: The study population consisted of adolescents aged between 12 and 16 years in the Region of Murcia. A sample was selected from secondary schools (S.S.) and stratified by geographical location, sex and age (n=4.117). Attitude was assessed through a validated self-administered questionnaire about O.D.T. Statistical analysis: Student's T-test and the X2 test. Multivariate analysis. b) Teachers: The study population consisted of S.S. teachers. A sample was taken from the schools where the adolescent project was being carried out, obtaining a sample of 328 teachers. Attitude was assessed using a validated questionnaire on O.D.T. which was self-administered and completed anonymously. Statistical analysis: Student's T-test and the X2 test. Multivariate analysis. RESULTS. a) Adolescent population: Questionnaire completion rate by the adolescents: 87% (n=3.572), with 46% in favor of donating their organs and 43% undecided. Variables affecting attitude: age (OR 1.904), sex (OR 1.364), information received through conversations with friends (OR 2.169), a belief in having good information about O.D.T. (OR 1.706), knowing a donor (OR 1.562), having discussed the subject of O.D.T. with one's family (OR 1.543) and with one's friends (OR 1.818), participating in pro-social activities (OR 1.642), acceptance of cremation (OR 1.466) and autopsy (OR 1.470) after death, and not being afraid of scars being left after organ donation (OR 4.184). b) Regarding the teachers: Questionnaire completion rate: 88% (n=288), with 75% in favor of donating their organs. Variables affecting attitude: knowledge of the concept of brain death (p=0.006), trust in healthcare system (p=0. 01), their partner's attitude towards organ donation (OR 3.194), being a blood donor (OR 8.264), and acceptance of cremation (OR 3.003) and autopsy (OR 4.716) after death. 7% (n=20) of the teachers stated that their students had requested information from them about O.D.T., and 16% (n=47) indicated that they had provided information to students. CONCLUSIONS: 1.-The number of adolescents from the Region of Murcia with a favorable attitude toward organ donation is low, not reaching 50% and, a high number of undecided cases have been reported. 2.-The psycho-social profile of an adolescent with an unfavorable attitude toward the matter is characterized by not having received information or training about organ donation, not having discussed the subject with friends or family, non-acceptance of manipulation of the body, and not being involved in pro-social activities. 3.-In spite of two thirds of S.S. teachers from the Region of Murcia having a favorable attitude toward organ donation, 25% of the teachers are clearly not in favor, and these teachers did not provide adequate information to their students. 4.-The psychosocial profile of teachers who are not in favor of organ donation is characterized a lack of understanding of a number of relevant aspects related to organ donation, such as, not understanding the concept of brain death, a bias against the manipulation of the body, a lack of trust in the healthcare system, and not having a relationship with a family that is in favor of organ donation.
119

Caracterización de la microbiota intestinal mediante "NGS" en patología neoplásica de colón

Galán Ros, Jorge 27 July 2015 (has links)
Objetivos: Nuestro objetivo consistió en caracterizar, mediante secuenciación de próxima generación (NGS), la microbiota colónica en muestras de mucosa normal y tumoral de pacientes con cáncer colorrectal (CCR), así como en muestras de heces de pacientes sanos y enfermos, además de estudiar las diferencias en la composición microbiana según el tipo, estadío y localización tumoral, con el fin de sugerir qué tipo de bacterias podrían estar previsiblemente involucradas en la localización, desarrollo y evolución del CCR. Material y métodos: En este estudio se analizaron 59 muestras de tejido de pacientes con CCR, donde n=39 correspondían a tejido tumoral (TT) y n= 20 a tejido normal (TN), 9 muestras de tejido adenomatoso (TA) y 7 muestras de heces, donde n=3 procedían de pacientes sanos y n=3 de pacientes con CCR. El estudio de NGS se llevó a cabo en 38 muestras, donde n= 10 correspondían a TN, n=19 a TT, n=2 a TA y n=7 a heces. Posteriormente, escogimos aquellos grupos bacterianos que resultaran de interés y mostraran diferencias significativas entre las comparaciones objeto de estudio para cuantificarlos y validarlos por qPCR, tanto en esta serie de pacientes como en otra serie independiente de pacientes con 37 muestras, donde n=10 correspondía a TN, n=20 a TT y n=7 a TA. Las muestras de tejido tumoral se clasificaron según el tipo (convencional o serrado), localización (distal o proximal) y el estadío mediante el sistema TNM. Tras la extracción del DNA, la amplificación por PCR se llevó a cabo empleando cebadores 27F y 533R que amplifican la región V1-V3 del gen rRNA 16S con los adaptadores A y B de la química Titanium correspondientes a los kits tipo “shot-gun” Lib-L, empleando el equipo 454-Junior de Roche. La qPCR se realizó mediante el uso de cebadores genéricos y específicos de especie/género del gen 16S RNA, con la sonda inespecífica SybrGreen (QuantiTec-Qiagen). El estudio bioinformático para el análisis de calidad, filtrado de secuencias, búsqueda de quimeras y clasificación taxonómica se realizó mediante los programas “FAST QC”, “prinseq-lite.pl script”, “USEARCH” y “RDP classifier” respectivamente. El análisis estadístico relativo a los resultados obtenidos mediante NGS y qPCR se llevó a cabo mediante el empleo del test de Wilcoxon (R-Studio y SPSS 21.0). Resultados: El tejido tumoral se encontraba representado fundamentalmente por el género Fusobacterium (p=0.033) además de otros géneros bacterianos estrechamente relacionados al tejido tumoral, tales como Porphyromonas, Streptococcus y Enterococcus. En el tejido normal observamos un predominio del género Akkermansia (p=0.039). Según el tipo de carcinoma, encontramos que los géneros Fusobacterium, Aeromonas, Streptococcus y Enterobacter fueron más frecuentes en adenocarcinoma serrado (CS) (p=0.045, p=0.033, p=0.013 y p=0.009, respectivamente), a diferencia del género Enterococcus el cual fué más frecuente en adenocarcinoma convencional (CC) (p=0.045). En cuanto al estadío del tumor, solamente encontramos diferencias significativas para el género Faecalibacterium, el cual mostró una asociación con estadíos tumorales avanzados (T3-4) (p=0.042). Según la localización del tumor, los géneros Haemophilus, Prevotella, y Blautia (p=0.029, p=0.044 y p=0.008) se asociaron a tumores de localización proximal, mientras que Enterococcus (p=0.027) mostró una asociación a tumores de zona distal. Del mismo modo, encontramos una mayor presencia de géneros pertenecientes a la familia Enterobacteriaceae en la zona proximal. Tras el análisis mediante qPCR en ambas series de pacientes, observamos de forma significativa la misma tendencia de resultados para Fusobacterium nucleatum, Akkermansia muciniphila, Faecalibacterium prausnitzii y Enterococcus. En cuanto a las muestras de heces, encontramos un importante predominio de A. muciniphila en pacientes con CCR a diferencia de lo observado en muestras de heces de pacientes sanos donde predominó F. prausnitzii. Conclusiones: F. nucleatum fue una bacteria asociada no sólo con el desarrollo del CCR en general como había sido descrito con anterioridad sino específicamente con el subtipo del adenocarcinoma serrado, siendo la primera vez que se demuestra que la histología del CCR tiene relación con el tipo de microbiota. En tumores con estadíos T3-T4 se asoció un perfil microbiano caracterizado fundamentalmente por bacterias de tipo passengers, ya sea con actividad proinflamatoria como F. nucleatum o de actividad antiinflamatoria como F. prausnitzii. Del mismo modo, la localización anatómica se asoció con diferentes perfiles microbianos cuando se comparó el colon distal y proximal. Nuestro estudio demuestra que la caracterización de la microbiota en el desarrollo del CCR es fundamental para conocer la participación de la misma en las distintas localizaciones y rutas patogénicas implicadas en este tumor. Además los perfiles bacterianos pueden constituir interesantes biomarcadores para la detección temprana y el diagnóstico del CCR así como para el diseño de estrategias preventivas basadas en la administración de cepas probióticas capaces de corregir la disbiosis. / Objectives: The aim of this work was to characterize, through next-generation sequencing (NGS), the colonic microbiota in samples from normal and tumor mucosa of patients with colorectal cancer (CRC) and also in stool samples of healthy and affected patients, so we could establish the differences in microbial composition according to the type, stage and location of the tumor. Material and methods: In our study, 59 tissue samples from CRC patients were analyzed, n= 39 corresponded to tumor (TT) and n= 20 to normal tissue (TN), 9 adenomatous tissue samples (TA) and 7 stool samples, where n= 3 were from healthy patients and n= 3 from patients with CRC. The study of NGS, was carried out on 38 samples, corresponding to TN (n=10), TT (n=19), TA (n=2) and feces (n=7). Subsequently, those bacterial groups that were found of interest by showing significant differences between the study comparisons, were validated by quantitative PCR (qPCR) in this patient series and in an independent set of patients consisting of 37 samples, where n= 10 corresponded to TN (n=10), TT (n=20) and TA (n=7). The samples of tumor tissue were classified according to the histological type (conventional or serrated), location (distal or proximal) and stage by TNM system. After DNA extraction, PCR amplification was performed using primers 27F and 533R, that amplify the V1-V3 region form the 16S rRNA gene with adapters A and B corresponding to the kits Titanium "shot-gun" chemical type Lib-L, and the 454-Junior pyrosequencer by Roche. The validation by qPCR was performed using 16S RNA gen primers specific for species or genus and the SybrGreen probe chemistry (QuantiTec-Qiagen). The bioinformatic study for quality analysis, filtering sequences, chimeras withdrawal and taxonomic classification was performed using the "FAST QC", "prinseq-lite.pl script", "USEARCH" and "RDP classifier" programs, respectively. The statistical analysis of the NGS and qPCR results was carried out by applying the Wilcoxon test (R -Studio and SPSS 21.0). Results: The genus Fusobacterium was singnifncantly more abundant in the tumor tissue (p = 0.033) and others bacterial genera closely related, such as Porphyromonas, Streptococcus and Enterococcus. In normal tissue, we observed a predominance of Akkermansia (p = 0.039) and regarding the histological type of carcinoma, we found that Fusobacterium Aeromonas, Streptococcus and Enterobacter were more common in serrated adenocarcinoma (CS) (p= 0.045, p= 0.033, p= 0.013 and p= 0.009, respectively) than conventional (CC), unlike the genus Enterococcus, which was more common in CC (p= 0.045). Concerning tumor stage, we found significant differences for Faecalibacterium, which showed an association with advanced tumor stages (T3-4) (p= 0.042). According to tumor location, Haemophilus, Prevotella, and Blautia (p= 0.029, p= 0.044, p= 0.008) were associated with proximal location tumors, while Enterococcus (p= 0.027) showed a relationship with distal area tumors. Similarly, we observed a higher presence of genera belonging to the family Enterobacteriaceae in the proximal area. After qPCR analysis in both sets of patients, we observed significantly the same trend of results for Fusobacterium nucleatum, Akkermansia muciniphila, Faecalibacterium prausnitzii and Enterococcus. As for the stool samples, we found a significant prevalence of A. muciniphila in patients with CRC, unlike that observed in stool samples from healthy patients predominated F. prausnitzii. Conclusions: F. nucleatum was identified as a bacteria asociated with not only the CRC development in general, as was previously described, but also specifically with the CRC subtype of serrated adenocarcinoma, being the first study reporting that CRC histology could be related with a microbiota type. In tumors with stages T3-T4, we observed a microbial profile characterized essentially by passenger bacteria, either with proinflammatory activity as F. nucleatum or antiinflammatory activity as F. prausnitzii. Regarding the anatomical location, we found different microbial profiles between the distal and proximal colon. Our study shows that microbiota characterization in CRC development is crucial for knowing the bacteria participation in the different locations and pathogenic pathways implicated in this tumor. Besides, bacteria profiles could be interesting biomarkers for the early detection and diagnose of CRC, as well as important elements for the design of preventive strategies based on probiotic treatments which could restore normal microbiota.
120

Genetic and Environmental Risk factors associated with Obsessive-Compulsive Disorder and its symptom dimensions: A twin study

López Solà, Clara 24 July 2015 (has links)
There is an incomplete understanding of the heritability and the specific genetic bases of Obsessive-Compulsive Disorder (OCD). It has a complex multifactorial etiology comprising both biological as well as psychosocial components not clearly elucidated. Moreover, OCD is clinically heterogeneous and it is unknown whether this complex phenotypic reflects distinct or partially distinct etiology mechanisms. Until recently OCD was designated as an anxiety disorder (AD) due to the similarities in phenomenology, comorbidity and aggregation in families suffering from various ADs. In this context, it was implicitly understood that OCD was sharing common etiological factors with other ADs. However, the idea that disorders not classified in the anxiety group could also be associated with OCD has generated an intense and controversial debate about whether OCD is indeed and AD or, in fact, more closely related to other disorders, with the anxiety merely as a consequence of OCD symptoms. Twin studies are considered a key tool in behavioral genetics used to dissect the nature (genetic) versus the nurture (environmental) contributions to individual phenotypes. Also, twin studies are one of the best ways of identifying genetic markers relevant to understand the etiological factors that underlie complex psychopathologies. Unfortunately, there is a lack of empirical twin studies that have actually directly compared the OCD, obsessive-compulsive and related disorders (OCRDs) and ADs together. OBJECTIVES: To clarify biological components of OCD etiology by examining specific and shared genetic factors between Obsessive-Compulsive (OC) symptom dimensions (forbidden thoughts, checking, symmetry/ordering and washing) anxiety disorders (social phobia (SP), generalized anxiety disorder (GAD) and panic disorder (PD)) and OC spectrum disorders (body-dysmorphic disorder (BDD), hoarding disorder (HD) and hypochondriasis (HYP)). As a second aim this thesis would like to study the patter of causation relationships between OCD, the ADs and the OCRDs, using a new statistical approach to infer causation in twin data (ICE FALCON). A non-clinical sample of 2,495 male and female twins of 18 to 45 years old was used to address these objectives. The results of the present thesis show for the first time that the patterns of heritability of hypochondriasis, BDD and HD symptoms present genetic sex differences. Moreover, it shows that anxiety makes an essential contribution to the complex etiology of OCD. In the causation inference analysis it was demonstrated that OCD symptoms increase an individual’s probability to develop GAD, PD and HD symptoms, but not revers; and that social phobia increases an individual probability to develop OCD symptoms. Regarding OCD dimensions this thesis found that forbidden thoughts and washing show the highest association with the AD symptoms while symmetry/ordering shows the highest genetic specificity. On the other hand, checking dimension is genetically associated with other OCRDs (specifically BDD) and AD symptoms. Finally, only checking and symmetry/ordering dimensions share environmental factors with the ADs. In summary, this thesis answers questions of high clinical and diagnostic relevance for OCD, one of the most prevalent mental disorders (2-3%) and one of the largest generators of chronic suffering and cost in the current health programs. All the results from this thesis are related to the biological basis underlying the disorder and are aimed to elucidate more stable endophenotypes of analysis. This could have a large impact on both, improving patients’ quality of life and in the reduction of costs associated with the handling of a complex and heterogeneous disorder. / El trastorno obsesivo-compulsivo (TOC) es una enfermedad mental con una clara etiología multifactorial que engloba tanto componentes biológicos como psicosociales no del todo esclarecidos. Los estudios con gemelos son considerados una de las principales herramientas en la genética de conducta para identificar marcadores genéticos relevantes que subyacen a patologías complejas. En la presente tesis se pretende, mediante modelos de ecuaciones estructurales con gemelos, esclarecer los componentes biológicos del TOC al examinar los factores genéticos específicos y compartidos que existen entre las dimensiones de síntomas obsesivos (pensamientos prohibidos, comprobación, orden/simetría y contaminación/limpieza), síntomas de ansiedad (pánico, ansiedad generalizada y fobia social) y síntomas de otros trastornos del espectro obsesivo (trastorno dismórfico corporal y acumulación), en una muestra no-clínica de 2495 gemelos de entre 18 y 45 años. En segundo lugar estudiar el patrón de relaciones causales entre los síntomas TOC, del espectro ansioso y obsesivo, utilizando una nueva metodología de análisis con gemelos. Los resultados de esta tesis muestran por primera vez un patrón de heredabilidad diferente entre hombres y mujeres en los síntomas del espectro obsesivo (en concreto en el trastorno dismórfico corporal y de acumulación). Por otro lado, se demuestra una clara implicación del componente ansioso en la etiología del TOC, compartiendo tanto factores genéticos (especialmente en la dimensión de contaminación y pensamientos prohibidos) como ambientales (principalmente en orden/simetría y comprobación). Los síntomas del trastorno dismórfico corporal (TDC) también comparten genética con el TOC, especialmente con la dimensión obsesiva de comprobación. Los resultados demuestran que la genética asociada al TOC no se explica mejor con los trastornos del espectro obsesivo, sino que la ansiedad es un constructo esencial en su etiología. En la misma línea, la presencia de síntomas TOC aumenta la probabilidad de padecer síntomas de pánico y ansiedad generalizada; mientras que la presencia de síntomas de fobia social incrementa significativamente la probabilidad de desarrollar síntomas TOC. La presencia de síntomas obsesivos aumenta la posibilidad de que el mismo sujeto pueda presentar síntomas de acumulación a lo largo de la vida. Estos hallazgos ayudarán a futuros estudios a esclarecer qué factores genéticos, ambientales y/o epigenéticos específicos están asociados al TOC o son compartidos con otros trastornos relacionados.

Page generated in 0.0404 seconds