La interpretació dual del temps impregna tots els àmbits de la civilització occidental. La distinció entre un món fenomènic i una realitat transcendent que el fonamenta ha portat a cercar un sentit més enllà del temps i de la terra. Una manera de percebre i de pensar que, convertint el món en un objecte, ha alienat l'ésser humà de la seva pròpia naturalesa. Panikkar proposa pensar des la no-dualitat i la interdependència, per tal de superar les tendències monistes i dualistes que han configurat la percepció del món. Considera que la filosofia actual ha de respondre al repte d'articular una nova cosmología, una visió sencera de la realitat d'acord amb la consciència contemporània. La seva proposta porta implícita com a pressuposit metodològic la interpretació de la cosmología com experiencia unitària i inmediata del món, així com la condició mítica de tot saber. Aquest punt de partida li permet construir una filosofia oberta que no exclou cap forma d'aproximació a la veritat. El no-dualisme és una perspectiva no-dialèctica que emfatitza la relacionalitat. Implica el reconeixement que no és posible reduir la realitat a un sol principi, ni tampoc abarcarla totalment. Des d'aquesta perspectiva la paradoxa entre temps i eternitat, es presenta com un problema de percepció. Un problema que podem modificar si aprenem a no objectivar la realitat sinó a mirar-la des de la xarxa d'interrelacions que la constitueixen. Si suprimim la distància entre temps i eternitat percebem que el món fenomènic és absolut: 1. Els dos aspectes del temps són reals i inseparables. La paraula tempiternitat designa la seva interrelació. La identitat de ser i temps. I apunta a la necessitat de retornar el temps a les coses i a percebre en el seu passar allò que no cambia. Així ens adonem que l'etern no és incompatible amb el canvi. 2. No estem en el temps, sinó que som temps. Som la transformació mateixa. Aquest és el sentit de la noció ésser-temps de Dôgen i de la paraula tempiternitat de Panikkar. No hi ha temps en ell mateix on succeeixen les coses. No hi ha causalitat lineal d'un esdeveniment a un altre. El temps no és una entitat objectiva on els esdeveniments poden arribar amb retard o acelerar-se. "El temps és la vida de l'ésser". Cada esdeveniment, enlloc de ser el desenvolupament d'una potencialitat latent, o la consequència d'una causa pasada, és complet en ell mateix, té sentit en ell mateix. Aquest ser-temps implica l'alliberament del temps com a condicionant del qual volem fugir. I modifica l'orientació de la conciencia que, deixant d'esperar el futur, dirigeix l'atenció a l'ara.3. La identitat ser-temps té com a implicacions fonamentals: la no-substancialitat, el dinamisme i la reciprocitat, com a característiques últimes de la realitat. Panikkar recull la dimensió cosmològica que aporta el buddhisme fent extensible aquesta noció a tots els éssers vius i a totes les dimensions de la realitat. Del caràcter dinàmic i obert de la interrelació ser-temps, se'n deriva una cosmovisió sencera i al mateix temps, plural. 4. La interacció entre temps i eternitat es designa en l'obra tardana de Panikkar amb la noció de ritme. El ritme de l'ésser, expressa la dinàmica canvi-permanència, així com el carácter no-lineal, no teleològic, ni circular del temps. El ritme és la metáfora d'una cosmología no basada en la repetició ni en la visió lineal teleològica. Permet pensar la realitat present en cada moment, completa en ella mateixa i autocreadora. Un constant plegar-se i desplegar-se de la realitat, utlizant la metáfora de Bohm, que ens permitira dir que el temps és l'estructura rítmica de l'univers. Proposar una cosmología basada en la interdependència no significa voler imposar una ordenació determinada del temps i de l'espai a les demés cultures; sinó designar la necesaria pluralitat de visións del món, vinculades pel fet de compartir el temps de la terra i la conciencia comunes. Una manera de respondre filosòficament al pluralisme cultural sense que això signifiqui una pèrdua de sentit ni de valor.