La interpretació dual del temps impregna tots els àmbits de la civilització occidental. La distinció entre un món fenomènic i una realitat transcendent que el fonamenta ha portat a cercar un sentit més enllà del temps i de la terra. Una manera de percebre i de pensar que, convertint el món en un objecte, ha alienat l'ésser humà de la seva pròpia naturalesa. Panikkar proposa pensar des la no-dualitat i la interdependència, per tal de superar les tendències monistes i dualistes que han configurat la percepció del món. Considera que la filosofia actual ha de respondre al repte d'articular una nova cosmología, una visió sencera de la realitat d'acord amb la consciència contemporània. La seva proposta porta implícita com a pressuposit metodològic la interpretació de la cosmología com experiencia unitària i inmediata del món, així com la condició mítica de tot saber. Aquest punt de partida li permet construir una filosofia oberta que no exclou cap forma d'aproximació a la veritat. El no-dualisme és una perspectiva no-dialèctica que emfatitza la relacionalitat. Implica el reconeixement que no és posible reduir la realitat a un sol principi, ni tampoc abarcarla totalment. Des d'aquesta perspectiva la paradoxa entre temps i eternitat, es presenta com un problema de percepció. Un problema que podem modificar si aprenem a no objectivar la realitat sinó a mirar-la des de la xarxa d'interrelacions que la constitueixen. Si suprimim la distància entre temps i eternitat percebem que el món fenomènic és absolut: 1. Els dos aspectes del temps són reals i inseparables. La paraula tempiternitat designa la seva interrelació. La identitat de ser i temps. I apunta a la necessitat de retornar el temps a les coses i a percebre en el seu passar allò que no cambia. Així ens adonem que l'etern no és incompatible amb el canvi. 2. No estem en el temps, sinó que som temps. Som la transformació mateixa. Aquest és el sentit de la noció ésser-temps de Dôgen i de la paraula tempiternitat de Panikkar. No hi ha temps en ell mateix on succeeixen les coses. No hi ha causalitat lineal d'un esdeveniment a un altre. El temps no és una entitat objectiva on els esdeveniments poden arribar amb retard o acelerar-se. "El temps és la vida de l'ésser". Cada esdeveniment, enlloc de ser el desenvolupament d'una potencialitat latent, o la consequència d'una causa pasada, és complet en ell mateix, té sentit en ell mateix. Aquest ser-temps implica l'alliberament del temps com a condicionant del qual volem fugir. I modifica l'orientació de la conciencia que, deixant d'esperar el futur, dirigeix l'atenció a l'ara.3. La identitat ser-temps té com a implicacions fonamentals: la no-substancialitat, el dinamisme i la reciprocitat, com a característiques últimes de la realitat. Panikkar recull la dimensió cosmològica que aporta el buddhisme fent extensible aquesta noció a tots els éssers vius i a totes les dimensions de la realitat. Del caràcter dinàmic i obert de la interrelació ser-temps, se'n deriva una cosmovisió sencera i al mateix temps, plural. 4. La interacció entre temps i eternitat es designa en l'obra tardana de Panikkar amb la noció de ritme. El ritme de l'ésser, expressa la dinàmica canvi-permanència, així com el carácter no-lineal, no teleològic, ni circular del temps. El ritme és la metáfora d'una cosmología no basada en la repetició ni en la visió lineal teleològica. Permet pensar la realitat present en cada moment, completa en ella mateixa i autocreadora. Un constant plegar-se i desplegar-se de la realitat, utlizant la metáfora de Bohm, que ens permitira dir que el temps és l'estructura rítmica de l'univers. Proposar una cosmología basada en la interdependència no significa voler imposar una ordenació determinada del temps i de l'espai a les demés cultures; sinó designar la necesaria pluralitat de visións del món, vinculades pel fet de compartir el temps de la terra i la conciencia comunes. Una manera de respondre filosòficament al pluralisme cultural sense que això signifiqui una pèrdua de sentit ni de valor.

El propòsit principal d'aquesta tesi és analitzar críticament l'antropologia filosòfica de Charles Taylor.A la primera part abordem qüestions preliminars: les fonts, els fonaments teòrics i els elements metodològics del seu pensament.A la segona part elaborem la seva teoria de la identitat. Això implica: (1) donar compte de la relació inextricable entre el jo de la persona i la seva orientació moral, i (2) per mitjà d'arguments transcendentals, articular una ontologia que determini els trets perennes de la naturalesa humana.Una ontologia de la identitat exigeix l'articulació de les continuïtats i discontinuïtats entre els animals humans i no humans. És a dir, una filosofia de la biologia que aporti les intuïcions de l'aristotelisme al post-darwinisme. En línia amb Adaslair MacIntyre, intentem completar les aportacions realitzades per Taylor en el context de la seva filosofia de l'acció.D'altra banda, identifiquem alguns dels trets distintius de l'agent humà (lingüisticitat, propòsit i dialogicitat), i abordem els desafiaments de (1) les versions que radicalitzen les conseqüències de la contingència del subjecte i (2) els reduccionisme que prosperen entre els filòsofs analítics. Per això hem confrontat a les interpretacions de Richard Rorty sobre Nietzsche i Freud, i a la posició quasi-budista de Parfit, l'hermenèutica forta de Charles Taylor i Paul Ricoeur.A la tercera part, estudiem la dimensió històrica de la identitat humana. Això implica assenyalar les peculiaritats del anthropos modern. Per això, a més de contraposar al jo modern la versió premoderna de la nostra comuna humanitat, hem hagut d'enfrontar a la interpretació de Taylor sobre el sentit de les mutacions cosmovisionales, antropològiques i ètiques de la modernitat, les interpretacions que a aquestes mutacions concedeixen autors com Michel Foucault, Alasdair MacIntyre i Jürgen Habermas. / El propósito principal de esta tesis es analizar críticamente la antropología filosófica de Charles Taylor. En la primera parte abordamos cuestiones preliminares: las fuentes, los fundamentos teóricos y los elementos metodológicos de su pensamiento. En la segunda parte elaboramos su teoría de la identidad. Eso implica: (1) dar cuenta de la relación inextricable entre el yo de la persona y su orientación moral; y (2) por medio de argumentos trascendentales, articular una ontología que determine los rasgos perennes de la naturaleza humana. Una ontología de la identidad exige la articulación de las continuidades y discontinuidades entre los animales humanos y no humanos. Es decir, una filosofía de la biología que aporte las intuiciones del aristotelismo al post-darwinismo. En línea con Adaslair MacIntyre, intentamos completar los aportes realizados por Taylor en el contexto de su filosofía de la acción. Por otro lado, identificamos algunos de los rasgos distintivos del agente humano (lingüisticidad, propósito y dialogicidad); y abordamos los desafíos de (1) las versiones que radicalizan las consecuencias de la contingencia del sujeto y (2) los reduccionismos que prosperan entre los filósofos analíticos. Para ello hemos confrontado a las interpretaciones de Richard Rorty sobre Nietzsche y Freud, y a la posición cuasi-budista de Parfit, con la hermenéutica fuerte de Charles Taylor y Paul Ricoeur.En la tercera parte, estudiamos la dimensión histórica de la identidad humana. Eso implica señalar las peculiaridades del anthropos moderno. Para ello, además de contraponer al yo moderno la versión premoderna de nuestra común humanidad, hemos tenido que enfrentar a la interpretación de Taylor sobre el sentido de las mutaciones cosmovisionales, antropológicas y éticas de la modernidad, las interpretaciones que a éstas mutaciones conceden autores como Michel Foucault, Alasdair MacIntyre y Jürgen Habermas. / The main purpose of this thesis is to critically analyze the philosophical anthropology of Charles Taylor.The first part deals with preliminary issues: the sources, the theoretical and methodological elements of his thought.In the second part we elaborate his theory of identity. This implies: (1) to account for the inextricable relationship between the self of the person and his moral orientation, and (2) by means of transcendental arguments, to articulate an ontology that determines the perennial features of human nature.An ontology of identity requires the articulation of the continuities and discontinuities between human and nonhuman animals. That is, a philosophy of biology which provides insights from Aristotelianism to post-Darwinism. In line with Adaslair MacIntyre, we try to complete the contributions made by Taylor in the context of his philosophy of action.On the other hand, we identify some of the distinctive features of human agency (language, purpose and dialogue) and tackle the challenges of (1) versions that radicalized the consequences of the contingency of the subject and (2) the reductionism that thrive among the analytical philosophers. So we confront the interpretations of Richard Rorty about Nietzsche and Freud, and the quasi-Buddhism of Parfit, with the strong hermeneutics of Charles Taylor and Paul Ricoeur.In the third part, we study the historical dimension of human identity. That means pointing out the peculiarities of the modern anthropos. Therefore, in addition to contrast the modern self with the premodern version of our common humanity, we confront Taylor's interpretation of the meaning of the cosmological, anthropological and ethical mutations of modernity, with the interpretations that authors as Michel Foucault, Jürgen Habermas and Alasdair MaIntyre offer about these mutations.