En una primera part, la tesi intenta assentar les bases teòriques i metodològiques per a una Antropologia de l'Espai, aprofundint en la relació que s'estableix entre Antropologia, Arquitectura i Societat.S'analitza la relació entre Antropologia i Societat a partir de l'experiència del treball de camp antropològic, en el qual es produeix l'aproximació d'ambdues mitjançant la interpretació. S'analitza la relació entre Societat i Arquitectura a partir del fenomen d'habitar: s'aborda el paper creatiu que desenvolupa l'habitant en l'entorn arquitectònic, així com el reconeixement d'aquesta realitat per part dels arquitectes. I s'analitza la relació entre Antropologia i Arquitectura a partir del concepte d'interdisciplinarietat: es repassen les diferents aproximacions a l'Arquitectura com a objecte d'estudi des de l'Antropologia, i s'aprofundeix en el paper de l'antropòleg com a creador; i es repassen les diferents aproximacions a l'Antropologia com a disciplina des de l'Arquitectura, i s'aprofundeix en la tasca interpretativa de l'arquitecte.Per a una relació entre Antropologia, Arquitectura i Societat, es proposa la creació d'un nou espai comú de comunicació, transcultural i híbrid, d'una realitat compartida en la que cadascuna de les parts assumeixi alhora l'anàlisi, la creació i la pràctica de l'espai. La segona part intenta complementar i exemplificar aquestes reflexions teòriques i metodològiques, a través de l'anàlisi antropològic de l'espai de la Vila Olímpica de Banyoles.S'analitza l'apropiació d'aquest espai per part dels seus habitants com a part d'un procés continuat de creació i re-creació. A partir dels conceptes de tradició i modernitat, habitabilitat, uniformitat i diversitat formal, unitat i separació, i de consciència estètica s'intenta aprofundir en la delimitació espacial del barri i en la seva definició arquitectònica i urbanística. L'entorn paisatgístic és analitzat com un espai que forma part del barri i de l'arquitectura: la Vila Olímpica esdevé el nexe entre arquitectura i natura, complint una doble funció de continuum i límit, de fusió i separació. Però l'apropiació es produeix també a nivell social: l'espai del barri delimita unes relacions socials en el seu interior, i conforma una identitat social pròpia que reforça una voluntat de privacitat. S'analitza també l'apropiació de l'espai interior dels habitatges per part dels habitants a partir de les transformacions que hi han introduït per tal d'equilibrar la relació interior-exterior, públic-privat, pur-impur, gran-petit. La delimitació és l'instrument utilitzat per ordenar l'habitatge física, social i simbòlicament d'acord a uns models sòcio-culturals. L'habitant assumeix la seva capacitat creativa d'adaptació a l'habitatge com a inherent al mateix fet d'habitar.

La concepció occidental del paisatge, estretament lligada a la seva representació pictòrica, ha tendit a crear un imaginari paisatgístic de la unitat i la immobilitat que ha condicionat una part important de les reflexions estètiques al voltant del paisatge. L'objectiu d'aquesta tesi és plantejar els principis per una estètica del paisatge cinematogràfic fonamentada en les dues grans particularitats tècniques del cinema: el découpage i la imatge en moviment. Basant-nos en el diàleg intertextual entre cinema, pintura i literatura dibuixem una "altra història" del paisatge on la fragmentació, l'entrellaçament i la mobilitat són els principals mecanismes de representació paisatgística. L'estructura de la tesi, en consonància amb l'esperit de la investigació, parteix de la situació del paisatge en la contemporaneïtat per, posteriorment, emprendre un viatge arqueològic a través del temps per tal de localitzar els orígens del découpage paisatgístic i del paisatge en moviment. A través d'aquesta mirada retrospectiva s'observa com el cinema reescriu i dialoga per la via cinemàtica amb formes paisatgístiques que estaven disseminades en els altres arts. / The Occidental conception of the landscape –that has been closely linked to its pictorial representation- has tended to create an imaginary of the unity and the immobility. It conditioned an important part of the aesthetic refections regarding the landscape. The aim of this thesis is to consider the principles for an aesthetic of the film landscape, which is based on two technical characteristics of the cinema: the découpage and the moving image. Looking at the intertextual dialogue between the cinema, the painting and the literature, we describe “another history” of the landscape where the fragmentation, the entanglement and the mobility are the principal mechanisms of the landscape representation. According to the spirit of this research, the structure of the thesis starts from the situation of the landscape in the contemporary world to go on a later archaeological journey across the time. This trip seeks to locate the origins of the landscape découpage and the moving landscape. Through this retrospective look, we can observe how the cinema rewrite and dialogue by a cinematic way with the forms of the landscape that were spread out in other arts.

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària. Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentmentco1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics). / The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.

El estudio que he presentado como tesis doctoral empieza aclarando en qué sentido se presenta a sí mismo como un proyecto de «lectura» de lo que solemos llamar un «texto poético» griego. Defendíamos que nuestra capacidad de «leer» el poema estaba en relación con el grado de autocuestionamiento del que fuésemos capaces, de ahí que nuestra posible cercanía al texto (o, mejor, a eso que nos ha llegado en cuanto «mero texto») fuese proporcional a nuestra consciencia de la insuperable distancia, pues precisamente en el intento de leer en serio un texto procedente de la Grecia arcaica podía percibirse la urgencia de delimitar el operar irrestricto de categorías que para nosotros, modernos, son ya obvias. El examen crítico de nuestros supuestos ponía de manifiesto el carácter secundario de los mismos, a la vez que remitía a Grecia como «origen» en un sentido no trivial, es decir, como el acontecimiento cuyo tener lugar es su propia pérdida, pérdida que da lugar al otro ámbito: nosotros, la Modernidad.Puesto que manteníamos cierta reserva frente a la tentación de exponer el resultado de un cuestionamiento de nuestros propios supuestos en abstracto, apostando más bien porque fuese la propia confrontación con el texto cuya lectura constituía la auténtica tarea de nuestro estudio la que los hiciese relevantes, una discusión inicial de ciertas palabras griegas con las que Homero describe aspectos de lo que inmediatamente entendemos como «la vida humana» (por ejemplo: nóos, aión y psykhé) introdujo ella misma la actitud que frente al texto nos autoexigíamos en nuestro intento de lectura. Veíamos a través de la exégesis de estas palabras que la finitud era en Grecia lo primario, la noción misma de «ser», y precisamente esto, a saber, la finitud como lo primero, nos resultaba a nosotros, modernos, lo más difícil de pensar. Sin embargo, darnos cuenta de que ella era en Grecia el fondo de sentido no temático instauraba una cierta distancia respecto a nosotros mismos, la misma que hacía posible la apertura de un espacio hermenéutico en el cual poder leer, en este caso, los versos de la Ilíada. / The text that I have presented as PhD begins clarifying in what sense it is presented itself as a "reading project" of what we usually call a Greek "poetic text". I have defended that the capacity of reading is in relation to the degree of thematisation of our own horizon of sense we are able, so that our possible proximity to the text (or, better, to that that have reached us as "mere text") is proportional to our awareness of the insurmountable distance, since precisely in the serious intent of reading a text of the archaic Greece it was made evident the urgency to question the origin of categories that for us, modern people, work with the character of the obviousness. The critical exam of our assumptions showed they were of a secondary nature, and at the same time remitted to Greece as "origin" not in a trivial sense, that is, like the event whose taking place is its own loss, a loss that gives rise to the other area: we, the Modernity. Since I have maintained certain reserve set against the temptation to expose the result of a questioning of our assumptions in an abstract way, wagering instead that the confrontation with the text whose reading constituted the authentic task of our study would make them prominent, the initial discussion of certain Greek words with which Homer describes aspects of what we immediately understand as "the human life" (for example: nóos, aión and psykhé) introduced the attitude that we requiered ourselves in this intent of reading. Bias of the exegesis of these words I have expounded that the finitud was in Greece the primary ontological notion, the notion of "being" itself, and precisely the acknowledgement that the finitud is there the basic thing, was for us, modern interprets, a difficulty. Nevertheless, to realize that in Greece it is the ground of sense established a certain distance with respect to ourselves, the same that could make possible the opening of a hermeneutical space in which I have tried to read, in this case, the verses of the Iliad.

El objetivo central de esta tesis doctoral es intentar establecer una aproximación entre los programas filosóficos de Wittgenstein y Heidegger, de forma particular, en lo que se refiere al grado de influencia de ambos con respecto al abandono de la moderna razón fundamentadora y el arribo a la posmoderna fundamentación lingüística y pragmática. El eje Wittgenstein – Heidegger es utilizado como punto de referencia para analizar la transformación que tiene lugar en la filosofía del siglo veinte con el llamado giro linguïstico. En el primer capítulo se realiza la contextualización histórica tanto de la tradición hermenéutica como de la analítica. Se hace referencia a sus respectivos orígenes y a su evolución hasta arribar al siglo veinte. Teniendo en cuenta lo anterior, en el segundo capítulo se realiza la confontación entre las dos figuras emblemáticas de cada tradición: Wittgenstein y Heidegger, considerando como referente fundamental el ataque de ambos hacia la moderna razón fundamentadora. Si ambos atacan la razón moderna como fundamento, entonces ¿en donde se encuentra ahora la justificación para nuestras prácticas éticas y epistémicas?. Puestas de este modo las cosas es facil distinguir el asomo del nihilismo que es el tema del tercer capítulo. Mientras que en el cuarto capítulo se intenta mostrar la nueva base de fundamentación de nuestras prácticas a partir de la lectura del Wittgenstein de las Untersuchungen y del Heidegger de la década del treinta en adelante. / The main objective of this doctoral thesis is trying to establish an approximation between the philosophical programmes of Wittgenstein and Heidegger, particularly concerning the degree of influence of both of them as regards the abandonment of modern foundational reason and the arrival to the postmodern linguistic and pragmatic foundation. The axis Wittgenstein – Heidegger is used as a benchmark to analyze the transformation that takes place in twentieth-century philosophy with the so-called linguistic turn. The first chapter provides the historical contextualization of both hermeneutical and analytical traditions. Reference is made to their respective origins and evolution up to the twentieth century. Keeping in mind the above mentioned the second chapter presents the confrontation of the two emblematic figures of each tradition: Wittgenstein and Heidegger, having as main referent their attack to the modern foundational reason. If both of them attack modern reason as a foundation, where is the justification of our ethical and epistemical practices? Within this context, it is easy to recognize the appearance of nihilism, which is the topic of the third chapter. Whereas the fourth chapter attempts to show the new base foundation of our practices from the reading of Wittgenstein's Untersuchungen and the Heidegger 1930's onwards.

La presente tesis doctoral aborda una selección representativa la obra del escritor mexicano Juan Villoro, centrada en la forma en que este concibe culturalmente México en tanto que país integrante de una plataforma trasnacional, que llamamos “Hispanoamérica”, frente a otros rótulos muy difundidos como “América Latina”, que estarían del lado de otro tipo de intereses que el trabajo de este autor critica acusadamente, porque en ellos identifica el origen de una interpretación sumamente inexacta de los conflictos de su país. Para sistematizar lo anterior hemos llevado a cabo una exposición de los diferentes significados que se atribuyen a una palabra actualmente muy en boga, la “identidad”, capaz de recubrir colectivos humanos muy amplios, sobre todo en el caso de las cuestiones que tienen que ver con lo que aquí se llama “problema nacional”, que analizamos en algunas de sus modulaciones más recurrentes. Frente a los estudiosos que quieren ver en la llamada identidad colectiva el sustento psicológico que más tarde habría de dar forma a los cimientos de proyectos de gran calado y trascendencia como la nación política, ofrecemos un acercamiento histórico y filosófico que nos ha permitido llegar a lo que denominamos “alternativa hispanista”, que consideramos más oportuna de acuerdo con la identidad y la unidad de México en tanto que componente de la hispanidad. En semejante contexto, es posible situar la obra de Villoro en un recorrido más amplio que la libra del nacionalismo esencialista aunque sin desposeerla de las características que en determinado momento pueden identificarla con un proyecto de literatura nacional, sin perjuicio de que además hemos establecido influencias que desbordan el ámbito del español como lengua. En México, la identidad colectiva encuentra en Octavio Paz y El laberinto de la soledad su relato más divulgado, alrededor del cual existe un consenso que lo exime de su condición de mito, de ahí que durante décadas haya sido el basamento ideológico de buena parte de las grandes figuras de la ficción literaria que se construye en México, con el caso de Carlos Fuentes como especialmente emblemático. Paz y Fuentes servirán de contraste con generaciones que vendrán después, como la de Medio siglo, que hará las veces de transición entre los escritores posrevolucionarios y aquellos que, como Villoro, responden a otros postulados. Estos últimos encontrarán su visión del mundo en otras obras ensayísticas, como La jaula de la melancolía, de Roger Bartra, quien critica a Paz y propone otra forma de otorgarle sentido a México como referente. Todo ello será aprovechado por Villoro, quien por medio de las formas de lo cómico (desarrolladas por él a partir de la narrativa de Jorge Ibargüengoitia) se distanciará en varios sentidos de antecesores como Ignacio Manuel Altamirano, José Vasconcelos, Alfonso Reyes y el mismo Fuentes, aunque no dejará de alimentar la idea de una literatura que, por medio de la lengua española, le permite establecer un complejo sistema de referencias con todos los países donde también se habla este idioma. Villoro es un escritor crítico del nacionalismo, aunque eso no lo acerca automáticamente con las tendencias de carácter posmoderno que con frecuencia se le atribuyen, porque en su obra los personajes aluden a un conjunto de instituciones que son las que permiten hablar de una alternativa hispanista, ampliamente aprovechada por Villoro, ya sea bajo la forma de un mercado común o bien una tradición cuya relevancia no se agota. / Hispanic American Idea in the work of Juan Villoro This thesis is devoted to analyze the work of the Mexican writer Juan Villoro, whose literature will continue to gain presence in the field of literature written in Spanish. Therefore, this is a systematic study of the way in which the work of Villoro can be placed in the context of twentieth-century Mexican literature, while this is a result of a particularly complex process and here we proceed to unravel. We start from the idea that the so-called collective identity is often associated with psychological peculiarities that would be in the ideological foundation of the political nations. Faced with this idea, which seems insufficient, we recover far-reaching historical processes that will result in a transnational platform as Hispanic, that we will overcome essentialism. In Mexico, the work of Octavio Paz, The Labyrinth of Solitude, will be considered when configuring canonical character of the inhabitants of that country, according to the poet, conditioned for the myth of pre-Columbian roots. Other scholars such as Roger Bartra in The Cage of Melancholy, will criticize that belief to open the way to much more skeptical positions, as take place with Villoro. Juan Villoro will use this crisis to restate Mexican identity through the forms of the comic for his novels and essays, in the line of Jorge Ibargüengoitia and others. This can be seen in a collection of stories, which are proof of that radical break with the obscurantist myth, recognized as a simple anachronism. However, that deconstruction does not lead to a mere postmodernism, as they say about Villoro, who never fails to appeal to the Spanish language, including an extended set of institutions able to unite the Spanish-speaking countries.

L’objecte d’aquesta tesi es l’estudi del canvi de llengua que es produeix en l’obra poètica de Pere Gimferrer. Per arribar-hi haurem d’activar un itinerari complex – crític, teòric i metodològic -. La problemàtica que presentem intenta resoldre una qüestió central: tractar d’elucidar si aquest canvi de llengua – del castellà al català, i més tard, del català al castellà – implica necessàriament un canvi d’estil, o si, en canvi, l’estil de poeta resta estable tot i haver canviat la llengua d’escriptura. Si la recerca està orientada a trobar una possible resposta a aquesta qüestió, nosaltres ens proposem com a punt de partida l’anàlisi de les conseqüències que comporta l’escriure en diferents llengües a la modernitat. Per aquesta raó, en la tesi es desenvolupen teòricament les nocions de “frontera”, “extraterritorialitat”, o “llengua estrangera” que ens seran útils per a portar a terme la nostra anàlisi. A la darrera part, a través de la lexicometria, presentem un apropament exhaustiu a les particularitats lèxiques i sintagmàtiques de l’obra de Pere Gimferrer. Finalment, proposem una resposta a la problemàtica proposada. / This thesis sets out to study the language change that occurs in the poetry of Pere Gimferrer. To achieve this, we will activate a complex route - critical, theoretical and methodological -. This issue tries to resolve a central question: to elucidate whether this change of language – from Spanish to Catalan, from Catalan to Spanish- necessarily implies a change of style, or if the style of the poet remains stable even if he changes his writing language. Although the research is oriented to find a possible answer to this question, we propose as a starting point, the analysis of the consequences of writing in several languages in modernity. For this reason we develop the theoretical concepts of "border", "extraterritoriality", "foreign language" or “mother tongue” that will be very useful to carry out our analysis. In the last part of the thesis, and through the lexicometry, we present a comprehensive approach to the specific lexical and phrase structure of Pere Gimferrer’s work, in Spanish and Catalan. Finally, we offer a reply to the problem proposed.

[ES] La presente tesis doctoral lleva por título La estampa líquida. El tensioactivo como medio de expresión artístico. Reúne la investigación de diversos artistas, cuyas obras surgen a partir de las posibilidades creativas de un químico tensor. Son el reflejo de nuevas estrategias y de la incorporación de nuevos materiales como medio creativo contemporáneo, y que tomamos como referentes para la invención de un nuevo método de entintado calcográfico. Esta indagación toma como punto de partida los conceptos de tiempo y espacio, dos términos inherentes y complementarios, consecuencia directa del rastro y la huella derivada de una realidad social. La Modernidad líquida, categoría que define este estado actual y figura de cambio constante y de interinidad, acuñada por el sociólogo Zygmunt Bauman, nos sirve como metáfora para la interpretación de estos nuevos recursos. Del mismo modo, este ensayo recoge un análisis del diálogo permanente entre aquellos detalles cotidianos y desapercibidos, receptáculos contenedores de un devenir en forma de esfera, representación que adoptamos del filósofo Peter Sloterdijk. Realizamos también, una aproximación a lo que fue una revolución en las vanguardias en el mundo de la gráfica: La técnica de la simultaneidad del color, inventada por el artista británico Stanley William Hayter y proceso primigenio del que surge esta tesis. Asimismo, se examinan aquellas técnicas de creación pictóricas, afines a nuestro estudio experimental, de las cuales nos imbuimos directamente. Como resultado del estudio del efecto de transitoriedad tensioactiva, esta tesis propicia nuestra producción artística personal: Recuerdo del trayecto, que ilustra dicha evolución química a través del tiempo inmortalizado en forma de estampa. / [CA] La present tesi doctoral porta per títol L'estampa líquida. El tensioactiu com a mitjà d'expressió artístic. Reunix la investigació de diversos artistes, les obres dels quals sorgixen a partir de les possibilitats creatives d'un químic tensor. Són el reflex de noves estratègies i de la incorporació de nous materials com a mitjà d'expressió artístic contemporani, i que prenem com a referents per a la invenció d'un nou mitjà d'entintat calcogràfic. Aquesta indagació pren com a punt d'eixida els conceptes de temps i espai, dos termes inherents i complementaris, conseqüència directa del rastre i la petjada derivada d'una realitat social. La Modernitat líquida, categoria que defineix aquest estat actual i figura de canvi constant i de interinitat, encunyada pel sociòleg Zygmunt Bauman, ens servix com a metàfora per a la interpretació d'aquests nous recursos. De la mateixa manera, aquest assaig recull una anàlisi del diàleg permanent entre aquells detalls quotidians i desapercebuts, receptacles contenidors d'un esdevenir en forma d'esfera, representació que adoptem del filòsof Peter Sloterdijk. Realitzem també una aproximació al que va ser una revolució a les Avantguardes en el món de la gràfica: La tècnica de la simultaneitat del color, inventada per l'artista britànic Stanley William Hayter i procés primigeni del que sorgeix aquesta tesi. Així mateix, s'examinen aquelles tècniques de creació pictòriques, afins al nostre estudi experimental, de les quals ens inbuïm directament. Com a resultat de l'estudi de l'efecte de transitorietat tensioactiva, aquesta tesi propicia la nostra producció artística personal: Recuerdo del trayecto, que il·lustra l'esmentada evolució química a través del temps immortalitzat en forma d'estampa. / [IT] La presente tesi di dottorato si intitola La stampa liquida. Il tensioattivo come mezzo di espressione artistica. Nel nostro lavoro intendiamo riunire le ricerche di vari artisti, le cui opere nascono dalle possibilità creative di un tensore chimico. Esse riflettono le nuove strategie e l'incorporazione di nuovi materiali come mezzo creativo contemporaneo, che prendiamo come riferimento per l'invenzione di un nuovo metodo per inchiostrare la matrice calcografica. Questa indagine prende come punto di partenza i concetti di tempo e spazio, due termini intrinseci e complementari, conseguenze dirette e prodotti derivanti da una determinata realtà sociale. La Modernità Liquida, categoria riferita allo status quo della società contemporanea, che rappresenta in costante cambiamento e una condizione ad interim, coniata dal sociologo Zygmunt Bauman, serve come metafora per l'interpretazione di queste nuove risorse. Allo stesso modo, questo saggio cattura un'analisi del dialogo permanente tra quei dettagli quotidiani e inosservati, i contenitori di un divenire in forma di sfera, così come apprendiamo dal filosofo Peter Sloterdijk. Abbiamo anche operato un'approssimazione a quella che è stata una rivoluzione nel mondo della grafica: la tecnica della concorrenza del colore, la cui partenità si ascrive all'artista britannico Stanley William Hayter, primo processo da cui nasce questa tesi. Inoltre, il nostro alvoro esamina anche quelle tecniche di creazione pittorica, simili al nostro studio sperimentale e di cui il nostro lavoro è fortemente impregnato. Come risultato dello studio dell'effetto della transitorietà surfattante, questa tesi promuove la nostra personale produzione artistica, Recuerdo del trayecto, che illustra questa evoluzione chimica attraverso il tempo immortalato sotto forma di stampa. / [EN] This doctoral thesis is named La estampa líquida. El tensioactivo como medio de expresión artístico (The Liquid Print. Surfactant as a resource of artistic expression). It gathers the investigation of different artists whose works arise from the creative possibilities of a tensor chemical. They are the reflection of new strategies and of the incorporation of new materials as a contemporary creative resource, and they are considered an example for the invention of a new chalcographic inking method. This investigation takes the concepts of time and space as a starting point. These concepts are inherent and complementary, a direct consequence of the trace and the print that stem from a social reality. The Liquid Modernity, a category which defines this current state and a symbol of constant change and temporariness, coined by sociologist Zygmunt Bauman, acts as a metaphor for the interpretation of these new resources. Likewise, this essay gathers an analysis of the permanent dialogue between those daily and unnoticed details, containing receptacles of a spherical future, a representation adopted from philosopher Peter Sloterdijk. We also carry out an approximation to what was a revolution in Avant-garde in the world of graphic arts: the technique of viscosity printing, invented by British artist Stanley William Hayter, an original process from which this thesis stems. Additionally, we examine those pictorial techniques of creation, related to our experimental study and from which we are directly influenced. As a result of the study of the effect of surfactant transience, this thesis fosters our personal artistic production: Recuerdo del trayecto, which illustrates this chemical evolution through the time immortalized in the shape of a print. / Simarro Escobar, A. (2020). La Estampa Líquida. El Tensioactivo como Medio de Expresión Artístico [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/152187 / TESIS

El propòsit principal d'aquesta tesi és analitzar críticament l'antropologia filosòfica de Charles Taylor.A la primera part abordem qüestions preliminars: les fonts, els fonaments teòrics i els elements metodològics del seu pensament.A la segona part elaborem la seva teoria de la identitat. Això implica: (1) donar compte de la relació inextricable entre el jo de la persona i la seva orientació moral, i (2) per mitjà d'arguments transcendentals, articular una ontologia que determini els trets perennes de la naturalesa humana.Una ontologia de la identitat exigeix l'articulació de les continuïtats i discontinuïtats entre els animals humans i no humans. És a dir, una filosofia de la biologia que aporti les intuïcions de l'aristotelisme al post-darwinisme. En línia amb Adaslair MacIntyre, intentem completar les aportacions realitzades per Taylor en el context de la seva filosofia de l'acció.D'altra banda, identifiquem alguns dels trets distintius de l'agent humà (lingüisticitat, propòsit i dialogicitat), i abordem els desafiaments de (1) les versions que radicalitzen les conseqüències de la contingència del subjecte i (2) els reduccionisme que prosperen entre els filòsofs analítics. Per això hem confrontat a les interpretacions de Richard Rorty sobre Nietzsche i Freud, i a la posició quasi-budista de Parfit, l'hermenèutica forta de Charles Taylor i Paul Ricoeur.A la tercera part, estudiem la dimensió històrica de la identitat humana. Això implica assenyalar les peculiaritats del anthropos modern. Per això, a més de contraposar al jo modern la versió premoderna de la nostra comuna humanitat, hem hagut d'enfrontar a la interpretació de Taylor sobre el sentit de les mutacions cosmovisionales, antropològiques i ètiques de la modernitat, les interpretacions que a aquestes mutacions concedeixen autors com Michel Foucault, Alasdair MacIntyre i Jürgen Habermas. / El propósito principal de esta tesis es analizar críticamente la antropología filosófica de Charles Taylor. En la primera parte abordamos cuestiones preliminares: las fuentes, los fundamentos teóricos y los elementos metodológicos de su pensamiento. En la segunda parte elaboramos su teoría de la identidad. Eso implica: (1) dar cuenta de la relación inextricable entre el yo de la persona y su orientación moral; y (2) por medio de argumentos trascendentales, articular una ontología que determine los rasgos perennes de la naturaleza humana. Una ontología de la identidad exige la articulación de las continuidades y discontinuidades entre los animales humanos y no humanos. Es decir, una filosofía de la biología que aporte las intuiciones del aristotelismo al post-darwinismo. En línea con Adaslair MacIntyre, intentamos completar los aportes realizados por Taylor en el contexto de su filosofía de la acción. Por otro lado, identificamos algunos de los rasgos distintivos del agente humano (lingüisticidad, propósito y dialogicidad); y abordamos los desafíos de (1) las versiones que radicalizan las consecuencias de la contingencia del sujeto y (2) los reduccionismos que prosperan entre los filósofos analíticos. Para ello hemos confrontado a las interpretaciones de Richard Rorty sobre Nietzsche y Freud, y a la posición cuasi-budista de Parfit, con la hermenéutica fuerte de Charles Taylor y Paul Ricoeur.En la tercera parte, estudiamos la dimensión histórica de la identidad humana. Eso implica señalar las peculiaridades del anthropos moderno. Para ello, además de contraponer al yo moderno la versión premoderna de nuestra común humanidad, hemos tenido que enfrentar a la interpretación de Taylor sobre el sentido de las mutaciones cosmovisionales, antropológicas y éticas de la modernidad, las interpretaciones que a éstas mutaciones conceden autores como Michel Foucault, Alasdair MacIntyre y Jürgen Habermas. / The main purpose of this thesis is to critically analyze the philosophical anthropology of Charles Taylor.The first part deals with preliminary issues: the sources, the theoretical and methodological elements of his thought.In the second part we elaborate his theory of identity. This implies: (1) to account for the inextricable relationship between the self of the person and his moral orientation, and (2) by means of transcendental arguments, to articulate an ontology that determines the perennial features of human nature.An ontology of identity requires the articulation of the continuities and discontinuities between human and nonhuman animals. That is, a philosophy of biology which provides insights from Aristotelianism to post-Darwinism. In line with Adaslair MacIntyre, we try to complete the contributions made by Taylor in the context of his philosophy of action.On the other hand, we identify some of the distinctive features of human agency (language, purpose and dialogue) and tackle the challenges of (1) versions that radicalized the consequences of the contingency of the subject and (2) the reductionism that thrive among the analytical philosophers. So we confront the interpretations of Richard Rorty about Nietzsche and Freud, and the quasi-Buddhism of Parfit, with the strong hermeneutics of Charles Taylor and Paul Ricoeur.In the third part, we study the historical dimension of human identity. That means pointing out the peculiarities of the modern anthropos. Therefore, in addition to contrast the modern self with the premodern version of our common humanity, we confront Taylor's interpretation of the meaning of the cosmological, anthropological and ethical mutations of modernity, with the interpretations that authors as Michel Foucault, Jürgen Habermas and Alasdair MaIntyre offer about these mutations.