Entre 1810 et 1930, les milieux artistiques et culturels des Pyrénées-Orientales ont participé aux différentes politiques de mémoires et ont exprimé leur appartenance collective à la Nation. De ce mouvement culturel est naît la conscience d’une singularité roussillonnaise. Cette étude présente dans une première partie les conditions de réflexion et de mises en place d’actions naissantes sur le patrimoine. Elles ont pour cadre les années 1810-1860 et une France politique qui tente d’effacer les particularismes et éviter son éclatement après le traumatisme de la Révolution française. Cela consiste à étudier les différents modes d’institutionnalisation du patrimoine, de la création et des connaissances. Dans une seconde partie, qui a pour cadre les années 1880-1930, cette étude se penche sur l’évolution de la politique de mémoire non plus dictée par les institutions nationales mais par le mouvement régionaliste et les diverses représentations que les roussillonnais se font de leur région héritée ou à construire. Il s’agit de montrer les influences du régionalisme français, qui associe le fédéralisme au sentiment national, l’influence des séparatismes catalans dans la constitution d’une nouvelle culture matérielle et d’une identité artistique fortement marquée par un lien historique jamais rompu avec la Méditerranée et un retour aux origines de la culture antique. / Between 1810 and 1930 the artistic and cultural circles of the “Pyrénées-Orientales” have been involved in the different policies concerning the local heritage while expressing their will to belong to the French nation. From this cultural movement was born a strong sense of identity. The first part of this study is about the conditions in which this conscience developed as well as the first actions concerning the local heritage. Between 1810 and 1860 the French official policies tried to erase the local sense of identity and to preserve national unity after the trauma of the French Revolution. Our purpose was to study the different ways in which the local heritage as well artistic creation and local historical studies have been institutionalized. The second part studies the years between 1880 and 1930 when the political evolution concerning the local heritage was no longer ruled by national institutions but by the regionalist movement and the way the “Roussillonnais” considered their region as a heritage both to be preserved and enlarged. We have tried to show the influence of French regionalism that associates federalism and a national conscience, the influence of catalan separatism in the creation of a new material culture and an artistic identity strongly marked by a historical and unbroken link with the Mediterrannean world as well as return to antiquity.

Between 1895 and 1910 Barcelona saw a whole range of social, political and cultural changes due to the increasingly important emergence of the working masses. At the same time, the cinema arrived in Catalonia, becoming very quickly one of the favorite entertainments of the urban laboring population which was about creating a new culture opposed to the modernist and nineteenth-century elite .This is, broadly speaking, the context that serves as a starting point for a study of the role of cinema in shaping a mass audience in Barcelona, an analysis centered on new urban spaces intended for the leisure of the lower classes emerged with the birth of modern Barcelona, especially the “Paral•lel” avenue, whose opening in 1894 made even more apparent the great social tensions and existing inequalities in Barcelona’s society at the end of the century. / Entre 1895 i 1910 Barcelona va viure tota una sèrie de canvis socials, polítics i culturals provocats per la irrupció d’unes masses treballadores cada vegada més importants. Paral•lelament tingué lloc l’arribada del cinema a Catalunya, convertit ràpidament en un dels entreteniments preferits d’aquesta població obrera urbana al voltant de la qual s’estava creant una cultura oposada a la de les elits. Aquest és, a grans trets, el context que serveix de punt de partida a un estudi sobre el paper del cinema en la configuració d’un públic de masses a Barcelona, una anàlisi centrada en els nous espais urbans destinats al lleure de les classes més baixes, sorgits amb el naixement de la Barcelona moderna, especialment l’avinguda del Paral•lel, l’obertura de la qual l’any 1894 va fer encara més evidents les grans tensions socials i les desigualtats existents dins la societat barcelonina del canvi de segle.

És una tesi de caràcter monogràfic sobre Rafael Benet i Vancells (Terrassa 1889-Barcelona 1979), centrada en el periode anterior a la guerra civil. Atesa la seva intensa implicació, des dels anys de formació, amb els protagonistes i les directrius de la política cultural noucentista, el treball esdevé una aportació a l'estudi del Noucentisme.La doble dimensió de Rafael Benet com a pintor i com a critic ha requerit que la investigació s'orientés en una primera fase a establir el catàleg de la seva obra escrita (Part II) i el catàleg raonat de la seva obra pictòrica (Part III). En el primer cas, una recerca exhaustiva ha donat com a resultat un conjunt extraordinari de treballs publicats que evidència la continuada i àmplia labor de Rafel Benet corn a critic d'art en publicacions periòdiques, molt especialment a "La Veu de Catalunya", diari en el qual comença a col.laborar el 1912 i on serà responsable de la secció d'art ininterrompudament des de 1912 a 1936. La constitució del catàleg de l'obra pictòrica i la corresponent anàlisi critica, amb la presentació per primera vegada de nombroses peces inèdites, permet de seguir l'evolució del pintor. Aquest catàleg juntament amb el dels seus treballs escrits són les dues fonts bàsiques per a l'elaboració de la Part l, on es reconstrueix la personalitat del pintor i la trajectòria del crític, protagonista destacat de la cultura artística de la Catalunya del primer terç del segle XX, dels anys de desenvolupament del Noucentisme.La figura de Rafael Benet planteja molt particularment les relacions entre Noucentisme i avantguarda. En un primer moment al voltant de 1917, quan es generen a Catalunya una sèrie de manifestacions avantguardistes a partir de la recepció del cubisme, el futurisme i el dadaísme, que serà per a Rafael Benet el moment de l'Agrupació Courbet. El 1925, arran d'un viatge a París, s'inicia un procés de represa amb l'avantguarda que durà a Benet a una critica al conservadurisme imperant a Catalunya en art i arquitectura i a adoptar un paper impulsor del clima d'avantguarda que tindrà en Sebastià Gasch i Salvador Dalí els protagonistes més significatius. Paral.lelament es va plantejant el problema entre el Rafael Benet crític i el Rafael Benet pintor, amb orientacions de vegades contraposades.Al fil de la trajectòria de Rafael Benet són tractats alguns temes amb deteniment, incorporant-hi nombroses aportacions, entre ells es poden citar: els relacionals amb els seus anys de formació a Terrassa, l'Escola de Francesc d'A. Galí, l'Agrupació Courbet i el paper de Joan Miró, o la relació amb Sebastià Gasch.

Aquesta tesi doctoral s’ocupa d’investigar la història del Cercle Artístic de Sant Lluc, institució de reconeguda significació dins del món cultural català dels segles XIX i XX que va veure entre els seus protagonistes els germans Llimona, el bisbe Torras i Bages, Antoni Gaudí, Joan Miró i molts d’altres. A partir d’una reordenació i integració de l’Arxiu Històric del Cercle, acompanyada d’importants buidatges, entrevistes i una extensa bibliografia, ofereix un recorregut documentat l’entitat de la qual es pretén donar una imatge de conjunt, contextualitzant-la dins la vida social i cultural de la Catalunya de l’últim segle. La tesi aclara el delicat tema de la relació de l’entitat amb el Modernisme —dins el qual considera que es pogui incloure donant un significat ampli al terme— i delinea la col•laboració dels socis a la connotació civicocultural al Noucentisme. Esbrina la raó per la qual gairebé tots els intel•lectuals i artistes de la preguerra van sentir la necessitat de vincular-se al Cercle Artístic de Sant Lluc, basant-se en la importància fonamental de la seva biblioteca i en el seu paper com a centre aglutinador que, ben lluny de ser una congregació confessional —com s’ha dit freqüentment— va viure una complexa sinergia d’elements contradictoris entre conservadorisme i avantguardisme. Analitza, doncs, com aquesta situació ambigua es troba precisament en l’origen del tancament forçós del Cercle i també de les dificultat per a la reobertura. Posa, a més, de manifest la relació —fins ara no explicada— que es va produir a l’entitat als anys cinquanta entre una viva resistència cultural antifranquista, una indispensable però opressiva protecció eclesiàstica i el recolzament d’una burgesia intel•lectual de diferents tendències polítiques. Insisteix en el clima que va crear dins del Cercle la interacció entre les Seccions (Amics de Gaudí, Coral Sant Jordi, ADB, Teatre Viu, Ciclo de Arte Hoy, entre d’altres) que, des de la música, el teatre, l’arquitectura i, òbviament, les arts plàstiques, van formar un front de lluita —un dels pocs— per a la conservació de la cultura catalana durant el franquisme. S’ocupa en profunditat de les relacions de l’entitat amb l’Església catalana, de la qual, a partir de les orígnes confessionnals, comparteix els notables canvis, acullint figures com Torras i Bages, Manuel Trens o Pare Jordi Llimona. Finalment investiga el procés de retraïment cívic de l’entitat des de la Transició, quan ja no existeix l'enemic comú franquista per unir personalitats de diferent bagatge cultural, extracció social i orientació política, moment en el qual, doncs, es trenca sobtadament una llarga i activa tradició de participació ciutadana mantinguda des de feia quasi un segle. Per completar la imatge de l’entitat, de les seves característiques claus i dels seus elements de continuïtat i ruptura, s’inclou una anàlisi dels recents anys de represa que anuncien una nova fase. L’anàlisi de les qüestions cabdals que vertebren la vida de l’entitat, juntament amb l'estudi detallat dels esdeveniments en els quals desenvolupà un paper protagonista, donen una imatge de la complexitat del recorregut del Cercle Artístic de Sant Lluc i, alhora, ofereixen aportacions clarificadores d’algunes de les dinàmiques essencials del món cultural català des del final del XIX segle. / This doctoral thesis focuses on the history of the Cercle Artístic de Sant Lluc, an art society with a pivotal role in the XIX and XX century Catalan culture. Among its members, there are internationally renowned figures like Antoni Gaudí, Joan Miró or Perejaume. Starting from the reordering of the Cercle Artístic de Sant Lluc historical archive, the thesis incorporates interviews and an extensive bibliographic research, providing a thoroughly documented image of the institution and contextualizing its significance in the cultural and social life of the XIX and XX century Catalonia. The thesis proposes new perspectives on the Cercle Artístic de Sant Lluc relation with the Catalan movements Modernisme and Noucentisme, and on the important cultural resistance against Franco’s dictatorship.

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària. Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentmentco1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics). / The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.

"La projecció d'un ideal estètic durant el Noucentisme. Josep Aragay i Blanchar (1889-1973)" es el primer estudi integral dedicat a aquest artista i teòric del Noucentisme. La tesi analitza amb profunditat la trajectòria d’Aragay com a dibuixant, pintor, gravador i ceramista, però també com a poeta, professor i polític; a més del paper que va exercir com a crític, polemista i teòric de l’art. La tesi posa de manifest la labor artística i intel•lectual d’aquest personatge que va assumir, defensar i projectar, fins el final de la seva vida, aquell ideal estètic de signe mediterraneista i classitzant, que sorgia a Catalunya a principis del segle XX. / "La projecció d'un ideal estètic durant el Noucentisme. Josep Aragay i Blanchar (1889-1973)" is the first comprehensive work based on this artist and theoretician of the Noucentisme’s movement. The above-mentioned doctoral thesis, studies his career not only as a draughtsman, painter, engraver and potter but also as a poet, lecturer and politician, besides his production as a brilliant polemicist and theoretician of Art. The Thesis stresses an artistic and intellectual work of Aragay who assumed, defended and projected, until the end of his days, those aesthetics ideals of a Mediterranean and Classicistic style that emerged in Catalonia on the early XX century.