Aquesta tesi doctoral s’ocupa d’investigar la història del Cercle Artístic de Sant Lluc, institució de reconeguda significació dins del món cultural català dels segles XIX i XX que va veure entre els seus protagonistes els germans Llimona, el bisbe Torras i Bages, Antoni Gaudí, Joan Miró i molts d’altres. A partir d’una reordenació i integració de l’Arxiu Històric del Cercle, acompanyada d’importants buidatges, entrevistes i una extensa bibliografia, ofereix un recorregut documentat l’entitat de la qual es pretén donar una imatge de conjunt, contextualitzant-la dins la vida social i cultural de la Catalunya de l’últim segle. La tesi aclara el delicat tema de la relació de l’entitat amb el Modernisme —dins el qual considera que es pogui incloure donant un significat ampli al terme— i delinea la col•laboració dels socis a la connotació civicocultural al Noucentisme. Esbrina la raó per la qual gairebé tots els intel•lectuals i artistes de la preguerra van sentir la necessitat de vincular-se al Cercle Artístic de Sant Lluc, basant-se en la importància fonamental de la seva biblioteca i en el seu paper com a centre aglutinador que, ben lluny de ser una congregació confessional —com s’ha dit freqüentment— va viure una complexa sinergia d’elements contradictoris entre conservadorisme i avantguardisme. Analitza, doncs, com aquesta situació ambigua es troba precisament en l’origen del tancament forçós del Cercle i també de les dificultat per a la reobertura. Posa, a més, de manifest la relació —fins ara no explicada— que es va produir a l’entitat als anys cinquanta entre una viva resistència cultural antifranquista, una indispensable però opressiva protecció eclesiàstica i el recolzament d’una burgesia intel•lectual de diferents tendències polítiques. Insisteix en el clima que va crear dins del Cercle la interacció entre les Seccions (Amics de Gaudí, Coral Sant Jordi, ADB, Teatre Viu, Ciclo de Arte Hoy, entre d’altres) que, des de la música, el teatre, l’arquitectura i, òbviament, les arts plàstiques, van formar un front de lluita —un dels pocs— per a la conservació de la cultura catalana durant el franquisme. S’ocupa en profunditat de les relacions de l’entitat amb l’Església catalana, de la qual, a partir de les orígnes confessionnals, comparteix els notables canvis, acullint figures com Torras i Bages, Manuel Trens o Pare Jordi Llimona. Finalment investiga el procés de retraïment cívic de l’entitat des de la Transició, quan ja no existeix l'enemic comú franquista per unir personalitats de diferent bagatge cultural, extracció social i orientació política, moment en el qual, doncs, es trenca sobtadament una llarga i activa tradició de participació ciutadana mantinguda des de feia quasi un segle. Per completar la imatge de l’entitat, de les seves característiques claus i dels seus elements de continuïtat i ruptura, s’inclou una anàlisi dels recents anys de represa que anuncien una nova fase. L’anàlisi de les qüestions cabdals que vertebren la vida de l’entitat, juntament amb l'estudi detallat dels esdeveniments en els quals desenvolupà un paper protagonista, donen una imatge de la complexitat del recorregut del Cercle Artístic de Sant Lluc i, alhora, ofereixen aportacions clarificadores d’algunes de les dinàmiques essencials del món cultural català des del final del XIX segle. / This doctoral thesis focuses on the history of the Cercle Artístic de Sant Lluc, an art society with a pivotal role in the XIX and XX century Catalan culture. Among its members, there are internationally renowned figures like Antoni Gaudí, Joan Miró or Perejaume. Starting from the reordering of the Cercle Artístic de Sant Lluc historical archive, the thesis incorporates interviews and an extensive bibliographic research, providing a thoroughly documented image of the institution and contextualizing its significance in the cultural and social life of the XIX and XX century Catalonia. The thesis proposes new perspectives on the Cercle Artístic de Sant Lluc relation with the Catalan movements Modernisme and Noucentisme, and on the important cultural resistance against Franco’s dictatorship.

Es evidente que la historiografía sobre los primeros años de nuestro cine reclama una revisión profunda, siquiera para hacerla más completa, porque si bien no es frecuente el hallazago de nuevo material sobre aquella época, sí es cierto que la utilización de las fuentes dista de ser exhaustiva, y por otra parte se siguen produciendo aportaciones que van enriqueciendo nuestro conocimiento del pasado. El trabajo que aquí se presenta es el resultado de una investigación que me ha ocupado muchas horas durante los últimos diez años. Quiero dejar explícito que mi estudio se halla inserto en una labor de equipo, más o menos cohesionado, que se ha venido fraguando bajo el estímulo y orientación de Miquel Porter Moix. Fruto de esta ilusión compartida han ido apareciendo tesis, tesinas, libros, vídeos, cursos, artículos, ciclos de conferencias, exposiciones, encuentros… Todos ellos, de una manera u otra, han sustentado mi labor investigadora. El contacto con las investigaciones de los últimos años hizo que surgiera en mí la idea de que había suficiente cimentación para construir una revisión de la historia del cine barcelonés en sus primeras fases, completando y reinterpretando desde nuevos enfoques la información disponible hasta ahora. Haber limitado el campo de investigación al cine barcelonés comprendido entre los años 1906 y 1923 obedece a varios motivos. En primer lugar, obtener información de otros lugares de Cataluña me resultaba una tarea excesiva y además no gozaría de la precisión que yo pretendía. En segundo lugar, el escaso material existente sobre los inicios del cine en Barcelona (1896-1905) ya ha sido suficientemente estudiado, y poco se podría añadir al respecto. Y en tercer lugar, se trata de una etapa bien definida de la historia general y de la cinematografía de nuestro país, que desde la aparición de “Solidaritat Catalana” hasta la dictadura de Primo de Rivera supuso una de las fases más constructivas y ricas de su historia política, económica, cultural y social. Al mismo tiempo, el cine barcelonés, partiendo de una incipiente estructura empresarial, alcanzó durante estos mismos años un auge de producción que se prolongó durante el periodo de la I Guerra Mundial, para hundirse en una grave crisis en los años de la postguerra. En cuanto a los presupuestos ideológicos o metodológicos en que se inscribe esta tesis, basta decir que son dos bien simples: aproximación a las fuentes y honesta libertad de juicio. Quizás habría que añadir un tercero: el profundo amor al cine y a Cataluña.