Introducción: La tesis propone un nuevo modelo de grabación de música clásica a partir de la comparación con otros existentes. En la actualidad las técnicas de grabación estereofónica de música clásica más comunes son las denominadas XY, ORTF, DECCA y AB. El tipo de obra musical, grupo instrumental, sala y los gustos y exigencias del posible público consumidor marcan la elección del modelo de grabación a emplear. Cada técnica tiene unas peculiaridades que resaltan distintos aspectos estéticos. En la última década se han desarrollado nuevas técnicas de grabación preparadas para la reproducción multicanal envolventes (surround 5.1) aunque al fin y al cabo la mayor parte de los usuarios emplean sistemas de reproducción estéreo por lo que su utilidad es relativa. Las grabaciones musicales pueden ser analizadas con modelos matemáticos y mediante información subjetiva psicoacústica dependiente del oyente. Los modelos matemáticos incluyen el análisis de la correlación de señales estéreo en función de la frecuencia (FDSC). Contenido de la investigación: Para la finalidad del estudio que se presenta se grabó una orquesta sinfónica mediante las cuatro distintas técnicas estereofónicas mencionadas anteriormente. Se obtuvieron cuatro muestras estereofónicas de esta sesión de grabación para su estudio de correlación matemática y psicoacústica en condiciones controladas de reproducción con 20 oyentes. Los resultados psicoacústicos y matemáticos arrojaron un conjunto de resultados que se analizaron extrayendo conclusiones posteriormente empleadas para el desarrollo de una nueva disposición de micrófonos. Finalmente se estudió y comparó dicho nuevo modelo de grabación con los modelos ya conocidos universalmente aceptados. Se desarrollaron nuevas conclusiones con las posibles aplicaciones del nuevo sistema de grabación DHAB. Conclusiones: El nuevo modelo de grabación propuesto ofrece una alternativa a los modelos de grabación ya conocidos manteniendo los valores de correlación matemática dependiente de la frecuencia (FDSC) y preservando los resultados de los atributos psicoacústicos de la escala de Berg & Rumsey con la diferencia de que mejora significativamente los dos atributos de localización. Probablemente sea una buena opción para algunos tipos de grabación de música clásica donde la localización espacial sea de importancia. / Introducció: La tesi proposa un nou model de gravació de música clàssica a partir de la comparació amb altres existents. Existeixen diverses tècniques d'enregistrament estereofòniques per als enregistraments de música clàssica. Les que s’empren més sovint són XY, ORTF, DECCA i AB. El tipus d'obra musical, grup instrumental, sala i els gustos i exigències del possible públic consumidor marquen l'elecció del model d'enregistrament que cal utilitzar. Cada tècnica té unes peculiaritats que ressalten diferents aspectes estètics. En l'última dècada s'han desenvolupat noves tècniques d'enregistrament preparades per a la reproducció multicanal envolupant (surround 5.1) encara que al cap i a la fi la major part dels usuaris empra sistemes de reproducció estèreo, per la qual cosa la seva utilitat és relativa. Els enregistraments musicals poden ser analitzats amb models matemàtics i mitjançant informació subjectiva psicoacústica depenent de l'oïdor. Els models matemàtics inclouen l'anàlisi de la correlació de senyals estèreo en funció de la freqüència (FDSC). Contingut de la investigació: Per dur a terme aquest estudi es va gravar una orquestra simfònica mitjançant les quatre diferents tècniques estereofòniques esmentades anteriorment (XY, ORTF, DECCA i AB). Es van obtenir quatre mostres estereofòniques d'aquesta sessió d'enregistrament per al seu estudi de correlació matemàtica i psicoacústica, en condicions controlades de reproducció amb 20 oïdores. Els resultats psicoacústics i matemàtics van llançar un conjunt de resultats que es van analitzar per extreure conclusions que es van emprar per al desenvolupament d'una nova disposició de microfonia. Finalment es va estudiar i va comparar dita nova model d'enregistrament amb els models ja coneguts i universalment acceptats (XY, ORTF, DECCA i AB). Es van desenvolupar noves conclusions amb les possibles aplicacions del nou sistema d'enregistrament DHAB. Conclusió: El nou model de gravació proposat ofereix una alternativa als models de gravació ja coneguts mantenint els valors de correlació matemàtica depenent de la freqüència ( FDSC ) i preservant els resultats dels atributs psicoacústics de l'escala de Berg & Rumsey amb la diferència que millora significativament els dos atributs de localització . Probablement sigui una bona opció per a alguns tipus de gravació de música clàssica on la localització espacial sigui d'importància . / Introduction: This thesis proposes a new technique for classical music recording from the comparison with other existing models. The most commonly used are: XY, ORTF, DECCA and AB. Parameters such as the type of musical composition, instrumental group, venue and the tastes of the potential audience will be considered to mark the choice of the model to use for a recording. Each technique has it´s peculiarities that will highlight different aesthetic aspects. During the last decade new recording techniques have been developed for multi-channel surround sound playback (surround 5.1). The reach of surround sound to our homes has been relatively low, the trend still nowadays is to find most home music systems to be stereo. Musical recordings can be analyzed with mathematical models and with the use of subjective information psychoacoustics dependent of the listener. Mathematical models include the analysis of the correlation over frequency of stereo signals (FDSC - Frequency dependent signal correlation). Content: For the purpose of this study, a symphony orchestra was recorded through the four different stereo techniques mentioned above (XY, ORTF, DECCA and AB) . Four samples were obtained from this stereo recording session. Mathematical correlation and psychoacoustics analysis were done with these samples in controlled conditions of reproduction with 20 listeners. The psychoacoustic and mathematical results yielded a set of results that were analyzed, the conclusions obtained were applied for the development of a stereo microphone main system. Finally the new stereo system was studied and compared with the well known techniques analyzed ealier (XY, ORTF, DECCA and AB). New findings were identified as well as possible applications for the new stereo microphone main recording system DHAB. Conclusions: The new recording technique proposed offers an alternative to models already known keeping the values of mathematical frequency dependant signal correlation (FDSC) and preserving the results of the psychoacoustic attributes scale Berg & Rumsey with a significant improval of both localization attributes . This technique will probably become a good option for some types of classical recording where spatial localization is important .

Presentem les figures del Mestre de Sixena (Aragó) i el Mestre d’Alzira (València). En les investigacions per a obtenir el Diploma d’Estudis Avançats ens vam dedicar a la figura del Mestre de Sixena, veient-hi algunes relacions estilístiques i formals amb el Mestre d’Alzira. Ens trobem davant dos pintors del segle XVI, dels quals només s’han fet breus estudis parcials, a partir d’alguna taula atribuïda al seus pinzells. L’aportació que es realitza rau en proposar una mirada inèdita, global i complerta, un estudi rigorós i profund, tant de la seva trajectòria vital com de la professional. És molt interessant aprofundir en l’estudi concret d’aquests dos mestres i de la seva producció, però sempre tenint en compte tots aquells factors espacio-temporals que hi puguin intervenir, ja que cada obra artística és fruit també del seu país o context social, i del seu temps i de tots aquells elements externs, que per diverses raons hi puguin influir –condicionants econòmics, socials, polítics, etc,.–. A través de la bibliografia i d’un material visual acurat i seleccionat hem realitzat una important tasca d’immersió en la pintura del Renaixement, centrant-nos fonamentalment en la Corona d’Aragó. / Presentamos aquí las figuras del Maestro de Sijena (Aragón) y del Maestro de Alcira (Valencia). En las investigaciones para obtener el Diploma de Estudios Avanzados nos dedicamos a la figura del Maestro de Sijena, viendo algunas relaciones estilísticas y formales con el Maestro de Alzira. Nos encontramos delante de dos pintores del siglo XVI, de los que sólo se han realizado estudios parciales, a partir de alguna obra atribuida a sus pinceles. La aportación que se realiza radica en proponer una mirada inédita, global y completa, un estudio riguroso y profundo de su trayectoria vital y profesional. Es muy interesante profundizar en el estudio concreto de estos dos maestros y de su producción, pero siempre teniendo en cuenta todos aquellos factores espacio-temporales que puedan intervenir, ya que cada obra artística es fruto también de su país o contexto social, y de su tiempo y de todos aquellos elementos externos, que por diversas razones puedan influir –condicionantes económicos, sociales, políticos, etc. –. A través de la bibliografía y de un material visual cuidado y seleccionado hemos realizado una importante tarea de inmersión en la pintura del Renacimiento, centrándonos fundamentalmente en la Corona de Aragón. / We present here Sixena's Master (Aragon) and Alzira's Master (Valencia). In the research carried out for Diploma d’Estudis Avançats, we focused on Sixena's Master and established stylistic and formal relations with Alzira's Master. We are in front of two painters from the 16th century who have only been studied partially through works of art attributed to their painting. The contribution being made lies in offering an unprecedented, global vision, a rigorous and deep study, both, from their lives and professional careers. It's very interesting to penetrate into the concrete study of these two masters and their production, but always bearing in mind all those spatial and temporary factors that could intervene in their work, since any artistic work is also the fruit of its country and social context, and of its time and all those external elements, that, for different reasons, could influence them - economic, social, political, etc. In the bibliography and the careful and selected visual material presented, we have carried out an important task of dip in the painting of the Renaissance, centring fundamentally on the Wreath of Aragon.

Aquesta tesi doctoral aborda la personalitat de Pere Garcia, pintor de Benavarri documentat entre 1445 i 1485. Es tracta d’un dels principals representants del tardogòtic a l’Aragó i Catalunya, i la seva activitat es documenta a Saragossa, Benavarri, Barcelona, Cervera, Lleida i Barbastre. Igualment, conservem treballs no documentats que procedeixen d’altres localitats emplaçades, bàsicament, a les actuals demarcacions de Lleida i Osca. Garcia va formar-se a Saragossa durant els anys quaranta del segle XV al costat de Blasco de Grañén, però va després va iniciar un interessant periple laboral que el va portar a col•laborar amb els hereus de Bernat Martorell i amb Jaume Ferrer II. Al final de la seva trajectòria va encapçalar un taller exitós en el qual van integrar-se Pere Espallargues i el Mestre de Vielha, al darrer dels quals es proposa identificar amb Bartomeu Garcia, pintor de Benavarri a qui cal considerar un descendent de Pere Garcia. / Esta tesis doctoral aborda la personalidad de Pere García, pintor de Benabarre documentado entre 1445 y 1485. Se trata de uno de los principales representantes del tardogótico en Aragón y Cataluña, y su actividad se documenta en Zaragoza, Benabarre, Barcelona, Cervera, Lleida y Barbastro. Igualmente, conservamos trabajos no documentados que proceden de otras localidades emplazadas, básicamente, a las actuales demarcaciones de Lleida y Huesca. García se formó en Zaragoza durante los años cuarenta del siglo XV junto a Blasco de Grañén, pero luego inició un interesante periplo laboral que le llevó a colaborar con los herederos de Bernat Martorell y con Jaume Ferrer II. Al final de su trayectoria encabezó un taller exitoso en que se integraron Pere Espallargues y el Maestro de Vielha, al último de los cuales se propone identificar con Bartomeu García, pintor de Benabarre a quien hay que considerar un descendiente de Pere Garcia. / This thesis deals with the personality of Pere Garcia, painter from Benavarri documented between 1445 and 1485. It is one of the leading representatives of Late Gothic Painting in Aragon and Catalonia, and its activity is documented in Zaragoza, Benavarri, Barcelona, Cervera, Lleida and Barbastro. Otherwise, some undocumented of his works come from other localities in the Lleida and Huesca. Garcia was formed in Zaragoza during the forties of the fifteenth century with Blasco de Grañén, but afterwards he began an interesting journey labor working with the heirs of Bernat Martorell and, also, with Jaume Ferrer II. At the end of his career he led a successful workshop in which joined Pere Espallargues and the "Mestre de Vielha", the last an anonymous painter that is proposed to identify with Bartomeu Garcia, a painter from Benavarri and who should be considered a descendant of Pere Garcia.

Aquesta tesi presenta una panoràmica en clau artísica del pla de Lleida entre 1875 i 1936. Hem constatat que durant aquesta època prenen forma i es consoliden uns mecanismes, unes estructures i unes dinàmiques imprescindibles per a la supervivència del fet artístic a Ponent, de tal manera que la concepció tòpica d’aquest territori com una estepa pel que feia a l’àmbit cultural i artístic queda en entredit. Sense oblidar que el nostre objecte d’estudi ocupa una posició perifèrica dins del marc general de l’art català d’època contemporània, presentem una lectura renovada gràcies a la incorporació de propostes metodològiques pròpies de disciplines amb poca o cap relació directa amb la història de l’art com són la teoria dels camps de poder (pròpia de la sociologia) i la teoria dels polisistemes (habitual en estudis de traducció). Des d’aquest punt de vista hem superat un escenari tradicionalment definit en base a oposicions binàries, sublimades en la relació Lleida-Barcelona i en la dialèctica centre-perifèria, i hem traçat un panorama sensiblement més ric en matisos, que aporta una major dimensió al coneixement disponible i encaixa com una peça més en el gran polisistema que és l’art català d’època contemporània. / La presente tesis ofrece una panorámica en clave artística de la zona conocida como “Ponent” o “pla de Lleida” (llano en el sur de la provincia de Lleida, aproximadamente formado por las comarcas de la Noguera, Segrià, Urgell y Pla d’Urgell) entre 1875 y 1936. Hemos constatado que durante esta época se forman y se consolidan unos mecanismos, unas estructuras y unas dinámicas imprescindibles para la supervivencia del hecho artístico de Ponent, de tal modo que la concepción tópica sobre este territorio como una estepa en lo referente al ámbito artístico y cultural queda en entredicho. Sin olvidar que nuestro objeto de estudio ocupa una posición periférica dentro del marco general del arte catalán de época contemporánea, presentamos una lectura renovada gracias a la incorporación de propuestas metodológicas propias de disciplinas con poca o ninguna relación directa con la historia del arte, como son la teoría de los campos de poder (propia de la sociología) y la teoría de los polisistemas (habitual en estudios de traducción). Desde este punto de vista hemos superado un escenario tradicionalmente definido en base a oposiciones binarias sublimadas en la relación Lleida-Barcelona y en la dialéctica centro-periferia, y hemos trazado un panorama sensiblemente más rico en matices, que aporta una mayor dimensión al conocimiento disponible y encaja como una pieza más en el gran polisistema que es el arte catalán de época contemporánea. / This thesis presents a panoramic view of the artistic phenomena occured in the area known as “pla de Lleida” or “Ponent” (the plain territory located in the southern part of Lleida’s province in West Catalonia, currently roughly comprised by Noguera, Segrià, Pla d’Urgell, and Urgell regions) between 1875 and 1936. During this period, the mechanisms, structures, and dynamics essential to ensure Ponent’s artistic life are developed and consolidated, setting grounds for discussion about the traditional cliché about Lleida being an artistic and cultural desert. Regarding Catalan contemporary art as a whole, our subject matter is certainly in a peripheric position. However, this stance is observed from a renewed point of view by the means of a combination of field and polysystem theory. This is a rare approach in art history, but it has allowed us to overcome a scenario based upon binary oppositions —condensed in centre-periphery relationships and the dialectics between Lleida and Barcelona— and thus to draw a richer panorama, which provides a new dimension to available knowledge and fits in as another part in the great polysystem of contemporary Catalan art.

La present tesi doctoral és un estudi sobre l’escultura monumental del segle XIII de la Seu Vella de Lleida (l’antiga catedral romànica que presideix aquesta ciutat), que constitueix un dels conjunts escultòrics més rics del panorama artístic del segle XIII català. La principal finalitat de la investigació és contextualitzar i comprendre les raons de la seva presència en relació amb el moment en què fou creat. L’aportació que es realitza rau en proposar una mirada inèdita, global i completa sobre aquest conjunt d’imatges fonamentada en materials de diferent caràcter: documentació, bibliografia, dades arqueològiques i les pròpies escultures com a fonts materials. Davant la insistència en determinats temes bíblics es planteja, com a punt de partida, la hipòtesi que una de les línies que va marcar el disseny general del conjunt de temes fos un ideari eclesiàstic de lluita contra de les heretgies, principalment l’Islam i el catarisme, que es va traduir en una notable presència de representacions relacionades amb l’Encarnació de Crist, que era negada per aquestes doctrines. / La presente tesis doctoral es un estudio sobre la escultura monumental del siglo XIII de la Seu Vella de Lleida (la antigua catedral románica que preside esta ciudad), que constituye uno de los conjuntos escultóricos más ricos del panorama artístico del siglo XIII catalán. La principal finalidad de la investigación es contextualizar y comprender las razones de su presencia en relación con el momento en que fue creado. La aportación que se realiza radica en proponer una mirada inédita, global y completa sobre este conjunto de imágenes fundamentada en materiales de diferente carácter: documentación, bibliografía, datos arqueológicos y las propias esculturas como fuentes materiales. Ante la insistencia en determinados temas bíblicos se plantea, como punto de partida, la hipótesis que una de las líneas que marcó el diseño general del conjunto de temas fue un ideario eclesiástico de lucha contra de las herejías, principalmente el Islam y el catarismo, que se tradujo en una notable presencia de representaciones relacionadas con la Encarnación de Cristo, que era negada por estas doctrinas. / This doctoral thesis is a study of the 13th Century monumental sculpture in the Seu Vella in Lleida (the old romanesque cathedral that presides over this town), which constitutes one of the richest sculptural bodies in the 13th Century Catalan artistic panorama. The main goal of the investigation is to contextualise and understand the reasons behind its presence in relation to the moment in which it was created. The contribution being made lies in offering an unprecedented, global vision of this body of images, based on various types of materials: documents, bibliography, archaeological data and the sculptures themselves as source material. Faced with the persistence of biblical themes, the starting point chosen will be the hypothesis that one of the approaches that influenced the general design themes was an ecclesiastic ideology of the fight against heresy, mainly Islam and Catharism, which resulted in the presence of representations of the incarnation of Christ, which was denied by those doctrines.

A la part (I) s'elabora el marc teòric d'interpretació que fonamentarà els criteris d'anàlisi per a la part (II). S'exposa el problema de la representació d'imatges "òptiques", la seva posibilitat, el seu sentit, quins límits poden tenir i sota quines condicions; a més es consideren quines han estat les diverses postures adoptades pels estudiosos sobre la representació espacial. Es mostren els orígens de la tradició perspectiva científica, des de l' "invenció" de Brunelleschi, la reducció òptico-geomètrica d'Alberti i la seva difusió "Quatrocentista" fins a la tratadística del segle XVI, a Itàlia i a la resta d'Europa. S'hi distingeix la tradició espacial empírica dels tallers artesans (que mai no havia operat amb un punt per a la convergència de les ortogonals i les diagonals al quadre) i la seva eventual assimilació fragmentària de la perspectiva científica. La simbiosi no es podria considerar una transgressió consciente del model, sinò una simple incomprensió. A la part (II) s'analitzen les fòrmules de representació espacial en la producció pictòrica de Catalunya, una àrea molt caracteritzada i inserida a les tradicions artesanes d'arrel nord-europea. A partir d'un seguit de mostres significatives, es reconstrueix l'herència "Quatrocentista" i s'estudien de manera sistemàtica els procediments aplicats durant el segle XVI. D'aquesta anàlisi es dedueix que hi una continuïtat substancial dels compartaments espacials de tradició artesana al llarg de tot el segle. L'ús conscient de la perspectiva científica es documenta molt pocs cops, i només en casos aïllats i sense continuïtat. Els nous mètodes de composición de la imatge (de moda a partir del darrer terç del segle), basats en la figura, se superposen als mètodes antics de tradició medieval, sense existir una consciència de "vista" ni del valor estereomètric de la representació.

'El Pintor Cristiano y Erudito' escrit pel teòleg Juan Interián de Ayala al 1730, és l'últim dels tractats espanyols dirigits a normativitzar la realització artística d'imatges sagrades. La seva tardana aparició, en relació a aquest tipus de textos sorgits com a conseqüència del Concili de Trento, ha estat la justificació de l'escàs interès pel seu estudi. Malgrat això, la vinculació de Interián al grup dels anomenats 'novatores' suggereix que els principals objectius del seu tractat podrien haver sobrepassat als del contrarreformisme barroc per incorporar d'altres, associats amb el pensament de la Il·lustració primerenca. La detallada comparació de les indicacions iconogràfiques de 'El Pintor Cristiano', amb les que en llur temps van proposar els tractats de Molanus, Paleotti, Carducho, Pacheco i Palomino, ha permès, en efecte, detectar peculiaritats iconogràfiques dirigides a la plena substitució d'aquella concepció simbòlica i devocional de la imatge barroca per una definitiva concepció historicista i erudita de la història sagrada. / 'El Pintor Cristiano y Erudito' escrito por el teólogo Juan Interián de Ayala en 1730, es el último de los tratados españoles dirigidos a normativizar la realización artística de imágenes sagradas. Su tardía aparición, en relación a este tipo de textos surgidos como consecuencia del Concilio de Trento, ha sido la justificación del escaso interés por su estudio. No obstante, la vinculación de Interián al grupo de los llamados 'novatores' sugiere que los principales objetivos de su tratado pueden haber sobrepasado a los del contrarreformismo barroco para incorporar otros, asociados con el pensamiento de la Ilustración temprana. La detallada comparación de las indicaciones iconográficas de 'El Pintor Cristiano' con las que en su tiempo propusieron los tratados de Molanus, Paleotti, Carducho, Pacheco y Palomino, ha permitido, en efecto, detectar peculiaridades iconográficas dirigidas a la plena sustitución de aquella concepción simbólica y devocional de la imagen barroca por una definitiva concepción historicista y erudita de la historia sagrada. / 'El Pintor Cristiano y Erudito' written by theologian Juan Interián de Ayala in 1730, is the last of the Spanish treaties aimed at regulating artistic execution of sacred images. His late appearance in relation to such texts created as a consequence of the Council of Trent, has justificated a lack of interest in its study. However, the connection between Interián and the 'novatores' suggests that the main objectives of the treaty may have surpassed the ones of the baroque counter-reformism to embodied others, associated with the thoughts of the early Enlightenment. The detailed comparison of 'El Pintor Cristiano' iconographic indications with the proposals of Molanus, Paleotti, Carducho, Pacheco and Palomino, has allowed the detection of iconographic peculiarities for the replacement of the symbolic and devotional conception of baroque image by a definitive historicist and erudite conception of sacred history.

Las intervenciones arquitectónicas realizadas en Casa Bofarull —y así mismo lo escribe Jujol en el documento de 1914 que entrega a sus propietarias—, se definen como una reforma: «Casa pairal de Bofarull als Pallaresos. Obres de reforma de 1913 a 1914. V dibuixos». Jujol es, en su planteamiento, plenamente consciente del significado del término reforma —la modificación de algo, por lo general, con la intención de mejorarlo—, que aplicará a partir de una postura desacomplejada, acometiendo el proyecto con el claro objetivo de tender un puente desde lo existente a su presente. Ningún rastro de arqueología conservacionista en la opción que toma Jujol ante la presencia de la vieja masía; pero tampoco de arrogancia, sino de posición y valentía que enlaza los muros, las fachadas y los interiores, con nuevas formas y viejos materiales, con nuevas geometrías y viejos códigos, con nuevos elementos y viejas tradiciones. Un diálogo abierto entre lo viejo y lo nuevo como manera de legitimar, de forma simbiótica, la necesaria apropiación de un pasado para mejorar el presente. Se trata de una postura en cuya génesis se puede hallar buena parte del pensamiento modernista, aunque una divergencia fundamental lo alejará de la solución modernista: si la generación de arquitectos que precede a Jujol confía en el hecho diferenciador, autónomo y libre de los objetos que suman efectos contrapuestos a lo existente, Jujol hace del encuentro y la apariencia material los recursos básicos para que sus intervenciones puedan leerse desde, y no, contra el objeto existente. Encuentro entendido como el hallarse y el concurrir de dos realidades distintas —un porrón sobre la cubierta, un interior doméstico que se sacraliza; y apariencia material como la capacidad de establecer, a través del uso de elementos propios del lugar —aperos de labranza, hierros rechazados, clavos utilizados—, la asociación necesaria para que lo nuevo adquiera ese aire de elemento ya empleado que integra emocionalmente su presencia en el conjunto. En este sentido, el proyecto y las obras de reforma de Casa Bofarull se postulan como el ejemplo paradigmático entre una posición moral acerca de la idea de los signos que deben significar —sacralizar— la casa del hombre, y una exploración de los límites plásticoarquitectónicos que los transforma en arquitectura. Esta tesis tratará, en consecuencia, de acercarse a los procesos creativos de Jujol y de restituir la significación de su arquitectura a través del estudio exhaustivo de los planos, la cronología y la realidad construida de la reforma de Casa Bofarull.

No description available.

Historia de la fabricación cerámica en Castellón, especialmente centrada en la localidad de Onda, de los procesos productivos y de la evolución estilística.