Desde que aparecieron los poemas de Juan Arolas (Barcelona, 1805 - Valencia, 1849), primero en los periódicos de la época romántica y más adelante en libro, han pasado muchos años, el tiempo suficiente para sentir despego por lo que parece viejo, sin tener aún pátina de antigüedad. Tras unos primeros artículos laudatorios, la estrella de Arolas fue eclipsándose y la crítica moderna ha olvidado que en torno al año 1840 ("annus mirabilis" para la poesía romántica española), el autor de las "Orientales" escribió casi todo lo que entonces le quitaban de las manos los lectores, no tan sólo en Valencia (su ciudad de adopción), sino en el resto de España y hasta en Hispanoamérica, en donde se multiplicaron las ediciones "piratas" de algunas de sus antologías. Sólo en 1898, José Ramón Lomba y Pedraja publicó su estudio de la obra de Arolas, el primero con unas ciertas pretensiones de rigor. Sin embargo, este trabajo, si bien es digno de alabanza, adolece de una ligereza como de vuela pluma, que a veces acaba en la inexactitud. Desde entonces, han sido escasísimos los entendidos que han recogido el envite planteado por Lomba. Sólo han aparecido algunos aspectos parciales o notas introductorias, pero en tan insignificante proporción con respecto a la bibliografía publicada sobre la literatura del siglo XIX, que resulta sospechoso este desinterés. Desde esta perspectiva, creo en la validez de emprender la revisión de la figura y la obra de Arolas, porque si al estudiar un determinado período de la Literatura sólo nos interesan las figuras más destacadas del momento, corremos el riesgo de escamotear el ámbito cultural en el que éstas surgieron y que les da su significación. Por el contrario, cuando nos aproximamos a la obra de los autores considerados como menos trascendentes, los rasgos generacionales quedan más evidentes y son una fuente preciosa para estudiar el punto de partida de los escritores más relevantes. A lo largo de los diez capítulos en que he estructurado la presente Tesis Doctoral, he querido dejar clara la significación que la figura de Juan Arolas tiene en el panorama de la poesía romántica española. Entre otras cosas, Arolas asumió la responsabilidad de divulgar entre sus paisanos el nuevo estilo literario, pero esta misión (que llevó a través de sus colaboraciones en la prensa) le hizo caer en un cierto adocenamiento, en repeticiones, en clichés. A pesar de ello, su fama traspasó las fronteras regionales y llegó hasta Hispanoamérica, según lo demuestra el gran número de ediciones de sus poesías aparecidas en aquellas latitudes. Fue, en definitiva, un poeta popular, que supo aunar en su estilo los de otros, cuyo mérito mayor consistió en ser pionero iniciando una senda que otros intentarían seguir con desigual fortuna.

En esta tesis se estudian los órganos más representativos construidos en el periodo romántico en la zona vasconavarra. Ello obliga al estudio a su vez de sus autores, organeros procedentes de Francia, España y Alemania. Esta investigación conlleva asimismo la necesidad de definir lo que es el órgano romántico y justificar el periodo cronológico propuesto así como el espacio geográfico en que se enmarca el presente trabajo. Además, esta tesis tiene como objetivo explicar las razones por las que existe en este territorio un patrimonio organístico tan rico en cantidad y calidad, construido por los organeros europeos más representativos de este estilo, dando respuestas a cuestiones tales como quiénes fueron los agentes que intervinieron en este proceso, cuáles fueron las fuentes de financiación, cómo acogió la Iglesia a este nuevo tipo de órgano, qué influencia tuvieron estos instrumentos en la creación musical, si existió un periodo de transición entre el órgano barroco y el romántico y finalmente cómo afectó este proceso a la metodología en la enseñanza de órgano. Todo ello desde una perspectiva global e histórica.

La presente investigación parte de dos postulados básicos: primero, la rotunda dimensión cognitiva que cabe asignar al arte; y segundo, la primacía del discurso y la experiencia estéticos frente a los modos epistémicos que dislocan conciencia y realidad por medio de múltiples dicotomías. Nuestro ámbito principal de indagación es la obra del poeta romántico William Wordsworth. Haremos especial hincapié en su producción desde 1797 hasta 1805, o sea, el período en que se perfiló el proyecto filosófico-poético cuyo impulso central es inseparable del movimiento romántico, ya que está vertebrado por los mencionados postulados sobre el valor cognitivo de lo estético y su preponderancia sobre discursos concurrentes.Así pues, el objetivo de este trabajo persigue elaborar la estructura implícita de ideas que subyace a los postulados antes mencionados y, con ello, determinar sobre qué fundamento es posible encontrar en lo estético una primacía epistemológica como la que Wordsworth y el movimiento romántico en general sostienen como piedra de toque de sus teorías. Para el despliegue de esta investigación hemos planteamos una serie de preguntas que han guiado el desarrollo general de la tesis. Nuestra estructura se ha desplegado alrededor de cuatro cuestiones principales: ¿en qué consiste la visión que otorgan el arte y el modelo de experiencia estética?; ¿en qué sentido la actitud estética deviene agente de esta verdad viva, más amplia, radical y completa?; ¿cómo se operan la comprensión y la asimilación de los modelos cognitivos reductivos de la tradición desde este nuevo modelo?; y también, como reflexión final, ¿se le otorga a la filosofía, en su sentido tradicional, un papel respecto a ello, o por el contrario se le exige una remodelación de raíz en sus modos y sus hábitos más sedimentados?A través de estas cuestiones y el análisis de los conceptos centrales del romanticismo de Wordsworth como 'imaginación', 'naturaleza', 'poesía', etc., hemos pretendido una explicitación de un modelo cognitivo radical y completo: el modelo estético del conocimiento y del saber. Este modelo asume el carácter no problemático de nuestra participación en los procesos de conocimiento y de realidad, y se estructurará alrededor de cuatro ejes centrales: percepción extensiva, significados abiertos, dinámicos e inagotables, la asunción plena de la lógica de la polaridad, y el postulado de un sustrato primordial, de una fuente o campo indiferenciado del aparecer, inherente a lo aparecido mismo y accesible por un ejercicio de agudeza perceptiva. El análisis de las nociones 'Imaginación' y 'Naturaleza' en Wordsworth nos llevará a la conclusión de su indiferenciación última, puesto que ambas apuntarán en su significa pleno y más amplio a esta realidad original entendida como apertura, como un campo integrado y unificado inherente a los fenómenos, a los cuales anima, realiza y disuelve en un juego interminable de encuentros e interrelaciones, de reciprocidades que disuelven los límites taxativos entre sensaciones, cosas e ideas. / This thesis is based on two fundamental premises: first, the deep cognitive dimension attributable to art; and second, the primacy of discourse and aesthetic experience over epistemological modes which dislocate awareness and reality through multiple dichotomies. Our principal line of inquiry is the work of the poet William Wordsworth. We shall pay special attention to his output from 1797 to 1805, that is, the period in which he outlined his philosophical-poetic project, the main thrust of which is inseparable from the Romantic movement.Thus, our aim is to construct the implicit structure of ideas underpinning the above mentioned beliefs and, through this, to determine on what basis it is possible to find an epistemological primacy, such as Wordsworth, and the Romantics in general, maintained was the touchstone of their theories, in the aesthetic. The research has been carried out employing a set of questions to guide the general development of the thesis and has been structured around four main questions: Of what does the vision provided by art and the model of aesthetic experience consist? In what sense does the aesthetic stance work as an agent of this broader, radical and complete living truth? How does the comprehension and assimilation of reductive, cognitive models of tradition work within this new model? Finally: is philosophy, in the traditional sense, given a role with respect to that new model, or on the contrary, does it demand a root and branch remodelling of philosophy's most settled modes and habits?Through these questions and the analysis of the central concepts of Wordsworth's Romanticism as "imagination", "nature" or "poetry", we shall try to form an explicit statement of a radical and complete cognitive model: an aesthetic model of knowledge and knowing. This model assumes our uncomplicated participation in the processes of knowledge and reality, and will be structured around four key concepts: extensive perception; open, dynamic and inexhaustible meanings; the full assumption of the logic of polarity; and the suggestion of a primordial substrate, of a source or an undifferentiated field of appearance inherent in what appears and accessible by exercising acute perception.

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària. Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentmentco1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics). / The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.

Ma pratique picturale rend compte du réel, mais en questionnant les ambiguïtés, les dualités, qui l’animent. La culture et la philosophie chinoises m’ont invité à m’engager sur cette voie de l’« Entre chien et loup », même si cette expression n’existe pas dans la langue chinoise. Le but de cette thèse est de franchir un nouveau seuil : montrer comment des concepts occidentaux, loin de mes origines, comme le sublime, ou le romantisme, ou encore celui de l’« inquiétante étrangeté » pouvaient aussi éclairer ma pratique picturale. Cette thèse veut témoigner de l’articulation que peuvent opérer pratique et théorie dans le cadre d’une recherche en art : comment un artiste peut entrer dans une pensée par la pratique, comment, en écho, la théorie peut lui servir d’outil. L’exposition de ma thèse rassemblera une quarantaine de tableaux de divers formats, une sélection de ceux réalisés de 2012 à 2016 pour la préparation de cette soutenance. Ces tableaux ne sont pas l’illustration de ma recherche : ils sont l’aboutissement de ce doctorat, où pratique et théorie n’ont pas été menées parallèlement, mais en résonance. Pour présenter l’état de mes recherches historiques et théoriques, le portfolio comporte deux volumes. Un corpus de textes – une sélection de douze « entrées » jalonnant ma recherche, plutôt qu’un texte linéaire – associé à la reproduction d’un choix de mes tableaux réalisés pendant ces années, pour le premier volume. Le second veut montrer l’influence que peut exercer dans ma mémoire des œuvres liées à l’« Entre chien et loup ». J’ai créé un objet original, pour matérialiser un « Fil des images », un « album-atlas » se déroulant comme un rouleau de peinture chinoise. Dans l’exposition de thèse, la dernière zone de l’espace aura un statut particulier : dans une semi-obscurité, le jury sera invité à parcourir une installation présentant ce « Fil des images ». / My pictorial practice reflects the real, but byquestioning the ambiguities and dualities thatdrive. Chinese culture and philosophy promptedme to engage in this project of "Entre chien etloup" - even though this expression does not existin Chinese. The aim of this thesis is to reach anew threshold: show how Western concepts,far from my roots, like the Sublime, orRomanticism, or that of the "uncanny" couldalso enlighten my pictorial practice. Thisdissertation is a testament to how practice andtheory can be joined within the framework of aparticular artistic research: how an artist entersinto a thinking process through practice and how,as a sort of echo, he may use theory as a tool. The exhibition for my dissertation defenceincludes about forty paintings of different sizes,a selection of some that were created for thisparticular purpose between 2012 and 2016.These paintings do not illustrate my research –they are the outcome of a doctoral workduring which practice and theory were notfollowing a parallel path but were interlaced. To present my historical and theoreticalresearch, the portfolio consists of two volumes.A collection of texts - a selection of twelve "keywords" staking my research, instead of a lineartext - associated with the reproduction of aselection of my paintings made during theseyears, for the first volume. The second wants toshow the influence that works related to the"Entre chien et loup" may be exercised in mymemory. I created an original object tomaterialize a "Fil des images" (The Flow ofImages), an "album-atlas" unfolding like aChinese scroll painting. In this exhibition, thelast area has a special status, in a half-light,the jury is invited to discover an installationthat introduces the Fil des images.

La tesi contrasta les conseqüències filosòfiques i la constel·lació temàtica de la Crítica del Judici, amb les manifestacions poeticofilosòfiques de F. Hölderlin i S.T. Coleridge. La font principal de recerca són aquelles tesis de la Crítica del Judici rellevants per comprendre l'esclat de l'idealisme allà on aquest nou sistema involucra significativament art i experiència estètica. Hölderlin s'instal·la de manera genuïna en la tensió entre l'idealisme i la filosofia crítica. Per la radicalitat dels seus plantejaments podrem presentar-lo també com a poeta romàntic o precedent del romanticisme. Pel que fa a Coleridge estudiem la recepció immediata de la filosofia Kantiana en el medi cultural britànic per contrastar el paper del poeta en la importació de la ideologia romàntica alemanya. L'objectiu és presentar Coleridge com a poeta que assumeix els postulats del romanticisme alemany i investigar si aquests postulats poden relacionar-se amb el balanç de la filosofia kantiana expressat a Crítica del Judici. / The thesis compares the philosophical consequences of Critique of Judgement to the poetic and philosophical productions of F.Höldelrin and S.T. Colerige. The main source of research are those aspects of Critique of Judgement relevant to understand the outbreak of idealism particularly where this new system deals significantly with art and aesthetic experience. Hölderlin stands in a genuine position beneath the tensions of idealism and kantian criticism, and his radical aproach to poetry allows to present him as a romantic poet or forerunner of romanticism. For S.T. Coleridge we study the immediate reception of kantian philosophy in british soil in order to highlight his role as a mediator of the german romantic ideology. The aim is to portrait Coleridge as a poet who assumed the main postulates of german idealism and to investigate how far those postulates can be connected to the final conclusions of kantian philosophy as formulated in Critique of Judgement.

El objetivo de la Tesis Doctoral es analizar la actividad musical que tuvo lugar en la ciudad de Murcia durante la segunda mitad del siglo XIX, principalmente a través de la prensa local de carácter general, y empleando además otras fuentes complementarias, tanto españolas como italianas, procedentes de diversos archivos públicos y privados. En conjunto, se han consultado para la Tesis más de 12.000 ejemplares de periódicos murcianos pertenecientes a treinta y nueve publicaciones diferentes, que aportan un total aproximado de 11.000 noticias de interés en diversos campos de la actividad musical profana y religiosa y otras noticias de índole histórica, económica, social y cultural, idóneas para contextualizar la actividad musical. El corpus más relevante de noticias procede de los numerosos ejemplares conservados del periódico La Paz de Murcia, publicado entre 1858 y 1896. La Tesis estudia la presencia de la música en la sociedad de Murcia desde una perspectiva urbana, analizando la evolución e implantación de diversos géneros musicales (zarzuela, ópera, sinfonismo, conciertos de solistas, música de salón), los gustos del público, la recepción del repertorio musical, la situación social de los músicos murcianos y sus conexiones con el exterior, entre otros aspectos. El estudio realizado aporta información particularmente relevante sobre la música profana en muy diversas facetas, y especialmente en lo referente a música teatral, sociedades y salones musicales. La Tesis presenta también información novedosa sobre música religiosa (especialmente al tratar la producción de varios compositores murcianos) y sobre algunas composiciones musicales relacionadas con Murcia en el periodo estudiado que eran inéditas o desconocidas hasta ahora, y son estudiadas en el contexto social y cultural en el que fueron creadas y/o escuchadas. La Tesis, con un total de 1836 páginas, consta de dos volúmenes. El Volumen 1 contiene el estudio propiamente dicho, dividido en cuatro partes y once capítulos. La primera parte incluye un único capítulo sobre la presencia de la música en las publicaciones periódicas murcianas de carácter general durante el siglo XIX. La segunda parte, “Los teatros y su música”, comprende los capítulos 2 al 5. El Capítulo 2 describe los teatros de Murcia durante la segunda mitad del siglo XIX, dando por primera vez una visión global de todos ellos (frente a visiones previas que sólo los trataban de forma independiente y fragmentaria) y aborda el estudio detallado del coliseo más importante de la ciudad, el Teatro Romea. El Capítulo 3 está dedicado a la zarzuela y la opereta, el Capítulo 4 a la ópera y la crítica teatral y el Capítulo 5 al repertorio orquestal y los conciertos de solistas en los teatros murcianos. La tercera parte de la Tesis, titulada “Los salones”, comprende los capítulos 6 al 8. El Capítulo 6 presenta un análisis detallado de la actividad musical en las sociedades, escuelas y academias musicales de Murcia durante la segunda mitad del siglo XIX. En él se estudian veintiocho sociedades recreativas que influyeron poderosamente en la actividad cultural murciana, además de otras escuelas y academias musicales. En el Capítulo 7 se analiza la música en los cafés murcianos y el Capítulo 8 se centra en la actividad musical y baile en el ámbito doméstico. La cuarta parte de la Tesis Doctoral (Capítulos 9 al 11) estudia los músicos de Murcia. El Capítulo 9 se dedica las generaciones de músicos murcianos activos en la segunda mitad del siglo XIX y presenta las biografías y obras de los más destacados, como Julián Calvo, el maestro de capilla Mariano García López y Antonio López Almagro, cuyas trayectorias habían sido escasamente estudiadas hasta la fecha. El Capítulo 10 está dedicado al barítono Mariano Padilla (1843-1906), músico murciano que alcanzó proyección internacional, cuya exitosa carrera se analiza por primera vez en esta Tesis. El Capítulo 11 aborda la creación musical de autores murcianos a través de los “Juegos Florales” (certámenes artístico-literarios que estimularon la composición musical local) y los orígenes de la historiografía musical murciana. El Volumen 1 finaliza con las Conclusiones Generales, relación de las principales fuentes empleadas, Bibliografía e índices de Tablas, Figuras y Gráficos. En el Volumen 2 se incluye un Documentario con una selección de ciento setenta documentos procedentes de prensa y otras fuentes; cuatro obras musicales editadas y manuscritas comentadas a lo largo de la Tesis y sesenta y tres apéndices, entre ellos la reconstrucción de los programas de teatro musical de todos los teatros murcianos (públicos y privados) en 1858-1895 y la programación musical de los distintos salones murcianos (sociedades, cafés y casas particulares). / “The musical life in Murcia during the second half on the 19th century” This Doctoral Dissertation (Ph.D.) studies the musical activity in the city of Murcia (Spain) during the second half of the 19th century, using a wide variety of sources, especially local general newspapers and other complementary documents from public and private archives preserved in Spain and Italy. After the exploration of more than 12000 issues of thirty nine different newspapers from Murcia, about 11000 news of musical interest have come to light, both on secular and religious music, as well as on the historical, economic, social and cultural context in which the musical activity took place. The most relevant corpus of information used in the study comes from the numerous extant issues of the newspaper La Paz de Murcia, published in 1858-96. The Dissertation is articulated in two volumes. Volume 1 has eleven chapters, and its content is divided in four parts: "The newspapers of the city", "The theatres and their music", "The salons", and “The musicians of the city"); this volume includes general conclusions, lists of sources and bibliography, and indexes of tables, illustrations and graphics. Volume 2 includes the edition of hundred seventy documents from newspapers and other sources, the edition of four compositions studied in the Dissertation, and sixty three appendices, among them the reconstruction of the musical repertory in all the theatres in Murcia (both public and private) in 1858-95, and the reconstruction of musical repertory in several societies, salons, cafés and private houses in the city. This work studies the rich presence of music in the society of Murcia from an urban perspective, analyzing the implantation and evolution of diverse musical genres (zarzuela, opera, operetta, symphonism, soloists' concerts, salon’ music), reception of the repertory, social situation of local musicians and their national and international connections, among other aspects. The study includes information particularly relevant about secular music, and especially about theatrical music, music in societies and private houses, and music in the cafés. The Dissertation studies also some compositions related to Murcia in the selected period, analyzing the context of their creation and performance; and (in the section about local composers) it offers new information about religious music in Murcia. An entire chapter is devoted to Mariano Padilla (1843-1906), a baritone from Murcia who had a very successful international career.

El pensament religiós de Joan Maragall no havia estat objecte fins ara de cap estudi ampli i sistemàtic. Aquesta tesi pretén oferir una sistematització d'aquest pensament en el marc d'una biografia intel·lectual que permeti visualitzar-ne l'evolució i el desenvolupament. Expositivament, s'ha perioditzat la biografia intel·lectual en quatre etapes: 1) la religió romàntica de la bellesa (1860-1890); 2) de l'exaltació positivista dels forts a la cristianització de l'excelsior (1890-1901); 3) un neoespiritualisme modernista (1901-1906), i 4) l'últim Maragall (1906-1911). És en l'últim període quan Maragall dota el seu pensament d'una terminologia específica i li dóna una forma travada i coherent. Des d'una posició clarament antiascètica no, però, antimística , Maragall detecta l'existència en el temps de moments de suspensió de la temporalitat els «moments d'eternitat» la vivència dels quals permet superar la distinció entre vida terrenal i ultraterrenal. / Until now Joan Maragall's religious thought has not been the object of an extensive and methodical study. This thesis aims to offer a systematization of his religious thought within the framework of an intellectual biography which allows for the visualization of its evolution and development. For the purpose of this analysis, the intellectual biography has been divided in four stages: 1) the romantic period of the religion of beauty (1860-1890); 2) the positivist period, from the exaltation of the strong to the Christianization of the excelsior (1890-1901); 3) the modernist neo-spiritualist period (1901-1906), and 4) the last period (1906-1911). Maragall develops a specific terminology for his thought and gives it a coherent and unified form in the last stage. From a clearly anti-ascetic position though not anti-mystic , Maragall detects the existence of moments when temporality is suspended «moments of eternity» , the experience of which allows for the overcoming of the distinction between earthly and otherworldly.

Les antinaturalistes ! Ce terme fait jaillir les figures de critiques du XIXe siècle, dont les noms sont demeurés plus ou moins gravés dans la mémoire et dans l’histoire littéraire : Barbey d’Aurevilly, Léon Bloy, Léon Daudet, mais aussi Pontmartin, Remy de Gourmont ou Jean-Marie Guyau... auteurs fascinants par leur virulence, leur refus de la modernité, leurs positions philosophiques hors-norme ou novatrices... La présente étude tend à montrer la diversité qui peut animer ce groupe, qui se définit par la négative comme « ceux qui s’opposent à la littérature de Zola ». Cette alliance des contraires leur permet de se constituer en force à part entière sur l’échiquier littéraire.Pour appréhender cette tension entre la pluralité des figures et la force d’un groupe dont l’unité se fracasse sur l’affaire Dreyfus, une première partie proposera quelques parcours dans la sociologie et la philosophie de l’époque, qui mettent en évidence un paysage complexe, traversées par d’étranges phénomènes de ruptures et de continuité. Puis, en questionnant la manière dont les antinaturalistes mettent en forme un discours critique. Un chapitre consacré aux rhétoriques antinaturalistes ne fera que renforcer l’idée de multiplicité au sein de ce groupe. Un double-mouvement de construction et de déconstruction de ce concept, conduira à réévaluer quelques griefs adressés à Zola par ses ennemis pour mettre en lumière des phénomènes de ré-emprunts et des positions singulières et paradoxales, qui témoignent de l’importance de l’auteur naturaliste dans le champ littéraire de la fin du XIXe siècle, tant sur le plan littéraire que sur le plan politique. / Antinaturalists! This term brings out the figures of critics of the nineteenth century, whose names have remained more or less engraved in memory and in literary history: Barbey d'Aurevilly, Leon Bloy, Leon Daudet, but also Pontmartin, Remy de Gourmont or Jean-Marie Guyau ... fascinating authors by their virulence, their rejection of modernity, their philosophical positions out of norm or innovative ... The present study tends to show the diversity that can animate this group, which is defined by the negative as "those who oppose Zola's literature". This alliance of opposites allows them to constitute themselves in full force on the literary chessboard.To apprehend this tension between the plurality of figures and the strength of a group whose unity is shattered on the Dreyfus affair, a first part will propose some pathways in the sociology and philosophy of the time, which highlight a complex landscape, traversed by strange phenomena of breaks and continuity. Then, questioning the way in which antinaturalists form a critical discourse. A chapter devoted to antinaturalist rhetoric will only reinforce the idea of ​​multiplicity within this group. A double-movement of construction and deconstruction of this concept, will lead to reevaluate some grievances addressed to Zola by his enemies to highlight phenomena of re-borrowing and singular and paradoxical positions, which testify to the importance of the naturalist author in the literary field of the late nineteenth century, both literary and political.