La present tesi doctoral té per objecte l'estudi de Tarraco a les èpoques tardorromana i visigòtica, amb un interès especial en la cristianització i la organització eclesiàstica de la capital provincial romana, d'una forma diacrònica, amb les ruptures i les continuïtats d'un procés històric de llarga durada. El propòsit principal d'aquest treball de recerca és identificar, reconstruir i interpretar els principals problemes relacionats amb la difusió del cristianisme i amb l'impacte de l'establiment eclesiàstic a Tarraco, en una relació dialèctica amb les transformacions del lideratge, l'adaptació de la cultura clàssica i l'evolució de la riquesa de les ciutats durant els segles de la transició a l'Edat Mitjana (segles III al VII). L'elecció de la Tarraco christiana com a tema d'estudi parteix de la consideració de l'església cristiana con una de les institucions que protagonitzaren el procés de la transició i pretén crear un marc interpretatiu adequat que millori el coneixement dels segles que marcaren el pas del món antic a l'època medieval als territoris del nordest peninsular, pertanyents a l'antiga Tarraconensis romana.Aprofundir en el coneixement de la Tarraco christiana en els períodes tardorromà i visigòtic obliga a l'historiador a enfrontar-se a la tasca summament ingrata de reconstruir extenses llacunes documentals i etapes mancades d'un suport documental sòlid i continu. Per això, no és estrany que la Tarraco christiana hagi despertat certa perplexitat entre els qui al llarg de la història s'ha interessat per ella i, amb major o menor fortuna, han pretès resoldre les enormes contradiccions que poblen el seu discurs històric. L'interès dels últims anys per l'Antiguitat Tardana ha contribuït a la revalorització dels materials d'aquests segles i a la seva identificació cada cop més precisa per part dels especialistes. Però, malgrat la recent proliferació de monografies, més o menys completes, i de la intensificació de les troballes, continuaven faltant estudis de síntesi actualitzats que proporcionessin una visió global de la història de la Tarraco christiana als segles de la transició a l'Edat Mitjana. El panorama actual ha estat capitalitzat durant molts anys per una certa tendència a la repetició de vells tòpics historiogràfics, que exigien ser revisats. Per altra banda, s'ha detectat una absència de perspectiva que impedia integrar la dinàmica històrica i arqueològica de la civitas tarraconense en els processos històrics d'abast general. La presència d'aquestes contradiccions feia necessària una nova monografia que dugués a terme una síntesi de l'estat actual dels coneixements, basada en una relectura sistemàtica de les fonts convencionals i l'adopció d'un mètode interdisciplinari rigorós, que contemplés la inclusió de les novetats de l'estudi arqueològic i del debat historiogràfic contemporani sobre els temes de transició, desenvolupat en àmbit europeu.Després de l'estudi realitzar, la Tarraco christiana proporciona una òptima visió de conjunt que permet millorar el coneixement sobre la problemàtica de la transició a Hispania. Així mateix, contribueix a donar resposta a alguns dels interrogants fonamentals que planteja la Tarragona d'època tardana, amb les pròpies especifitats que li confereixen el caràcter de paradigma en la seva evolució. Més enllà de la significativa absència de notícies relatives a la construcció de l'església episcopal, la major part dels testimonis documentals i materials conservats procedeix del període d'auge creatiu i institucional que va embargar a la metròpolis eclesiàstica durant els gairebé dos-cents anys que separen els bisbats d'Himeri i Sergi de Tarragona (370-560). La història de la civitas ecclesiastica revela l'amplitud dels processos formatius relatius a la cristianització i la organització eclesiàstica de la capital provincial romana, a la vegada que confirma el protagonisme de dits processos en la dinàmica històrica de la ciutat dels segles de la transició a l'època medieval. Per altra banda, permet constatar un desenvolupament natural i pacífic, la característica principal del qual és el respecte i la continuïtat dels segles de la transició a l'època medieval. Per altra banda, permet constatar un desenvolupament natural i pacífic, la característica principal del qual és el respecte i la continuïtat dels quadres romans. En efecte, l'estudi de la Tarraco christiana durant els segles de l'Antiguitat Tardana evidencia una perduració i un predomini de l'element romà, que es fa palès mitjançant la perpetuació d'unes determinades formes de vida a la capital, així con en el manteniment d'un contacte continuat amb les ciutats del territori provincial Escriure la història de la Tarraco christiana a les èpoques tardorromana i visigòtica és quelcom ineludiblement lligat a la consideració del mar Mediterrani com espai històric. Fins el final del segle VII, aquest fou predominantment romà. Les etapes d'enfortiment del poder dels monarques visigots, que seguiren als regnats crucials de Leovigild i Recared, contribuïren al progressiu silenci del metropolità eclesiàstic i la seva església en el marc de la construcció d'una església visigoda centralitzada a Toledo. Si bé no implicaren una pèrdua del caràcter ciutadà, aquestes qüestions repercutiren en l'absència total o parcial de les fonts documentals i materials que permeten escriure la història de la Tarraco christiana als últims segles de la transició a l'Edat Mitjana. / The subject of this Ph. D. thesis is the study of Tarraco in the Late Roman and Visigothic periods, with an especial interest on the Christianisation and Ecclesiastical organisation of the Roman province capital. These matters are analysed diachronically describing the ruptures and continuities

New Hebrew edition, annotated Catalan translation, and introductory study of Keshet u-Magen, a comparative study of Jewish, Christian and Islamic theology written in the context of the literature of polemics. This research shows the book’s originality as well as its philosophical influences and sequels. It also proves the uniqueness of a treatise which, probably for the first time ever, presented a thorough comparison between the three religions written by a fully-conversant author with a first-hand knowledge of all three cultures. The dissertation analyzes Duran’s transcendental contribution towards the systematization of Jewish dogmatic theology, and explores the potential motivation and target audience of Duran’s treatise: serving as an educational resource for Catalan Jews and anusim after the destruction of 1391, particularly for those who found refuge / Nova edició hebrea, traducció catalana anotada i estudi introductori de Qéixet u-maguén, obra que compara la teologia jueva, cristiana i musulmana, escrita en el context de la literatura de polèmica. La recerca prova que el tractat de Duran no és una mera còpia d’obres anteriors, sinó que presenta aportacions importants, segons mostren les seves influencies i seqüeles filosòfiques: introdueix, potser per primer cop, una comparativa de les creences de les tres religions escrita per un autor amb sòlids coneixements de primera mà de totes tres; i ofereix una transcendental contribució a la sistematització de la teologia dogmàtica jueva. El treball explora la potencial motivació i audiència del tractat, molt probablement concebut com a eina educativa per als jueus i conversos forçats catalans després de la destrucció de 1391, particularment per a aquells que trobaren refugi en terres algerianes.

El propòsit principal d'aquesta tesi és analitzar críticament l'antropologia filosòfica de Charles Taylor.A la primera part abordem qüestions preliminars: les fonts, els fonaments teòrics i els elements metodològics del seu pensament.A la segona part elaborem la seva teoria de la identitat. Això implica: (1) donar compte de la relació inextricable entre el jo de la persona i la seva orientació moral, i (2) per mitjà d'arguments transcendentals, articular una ontologia que determini els trets perennes de la naturalesa humana.Una ontologia de la identitat exigeix l'articulació de les continuïtats i discontinuïtats entre els animals humans i no humans. És a dir, una filosofia de la biologia que aporti les intuïcions de l'aristotelisme al post-darwinisme. En línia amb Adaslair MacIntyre, intentem completar les aportacions realitzades per Taylor en el context de la seva filosofia de l'acció.D'altra banda, identifiquem alguns dels trets distintius de l'agent humà (lingüisticitat, propòsit i dialogicitat), i abordem els desafiaments de (1) les versions que radicalitzen les conseqüències de la contingència del subjecte i (2) els reduccionisme que prosperen entre els filòsofs analítics. Per això hem confrontat a les interpretacions de Richard Rorty sobre Nietzsche i Freud, i a la posició quasi-budista de Parfit, l'hermenèutica forta de Charles Taylor i Paul Ricoeur.A la tercera part, estudiem la dimensió històrica de la identitat humana. Això implica assenyalar les peculiaritats del anthropos modern. Per això, a més de contraposar al jo modern la versió premoderna de la nostra comuna humanitat, hem hagut d'enfrontar a la interpretació de Taylor sobre el sentit de les mutacions cosmovisionales, antropològiques i ètiques de la modernitat, les interpretacions que a aquestes mutacions concedeixen autors com Michel Foucault, Alasdair MacIntyre i Jürgen Habermas. / El propósito principal de esta tesis es analizar críticamente la antropología filosófica de Charles Taylor. En la primera parte abordamos cuestiones preliminares: las fuentes, los fundamentos teóricos y los elementos metodológicos de su pensamiento. En la segunda parte elaboramos su teoría de la identidad. Eso implica: (1) dar cuenta de la relación inextricable entre el yo de la persona y su orientación moral; y (2) por medio de argumentos trascendentales, articular una ontología que determine los rasgos perennes de la naturaleza humana. Una ontología de la identidad exige la articulación de las continuidades y discontinuidades entre los animales humanos y no humanos. Es decir, una filosofía de la biología que aporte las intuiciones del aristotelismo al post-darwinismo. En línea con Adaslair MacIntyre, intentamos completar los aportes realizados por Taylor en el contexto de su filosofía de la acción. Por otro lado, identificamos algunos de los rasgos distintivos del agente humano (lingüisticidad, propósito y dialogicidad); y abordamos los desafíos de (1) las versiones que radicalizan las consecuencias de la contingencia del sujeto y (2) los reduccionismos que prosperan entre los filósofos analíticos. Para ello hemos confrontado a las interpretaciones de Richard Rorty sobre Nietzsche y Freud, y a la posición cuasi-budista de Parfit, con la hermenéutica fuerte de Charles Taylor y Paul Ricoeur.En la tercera parte, estudiamos la dimensión histórica de la identidad humana. Eso implica señalar las peculiaridades del anthropos moderno. Para ello, además de contraponer al yo moderno la versión premoderna de nuestra común humanidad, hemos tenido que enfrentar a la interpretación de Taylor sobre el sentido de las mutaciones cosmovisionales, antropológicas y éticas de la modernidad, las interpretaciones que a éstas mutaciones conceden autores como Michel Foucault, Alasdair MacIntyre y Jürgen Habermas. / The main purpose of this thesis is to critically analyze the philosophical anthropology of Charles Taylor.The first part deals with preliminary issues: the sources, the theoretical and methodological elements of his thought.In the second part we elaborate his theory of identity. This implies: (1) to account for the inextricable relationship between the self of the person and his moral orientation, and (2) by means of transcendental arguments, to articulate an ontology that determines the perennial features of human nature.An ontology of identity requires the articulation of the continuities and discontinuities between human and nonhuman animals. That is, a philosophy of biology which provides insights from Aristotelianism to post-Darwinism. In line with Adaslair MacIntyre, we try to complete the contributions made by Taylor in the context of his philosophy of action.On the other hand, we identify some of the distinctive features of human agency (language, purpose and dialogue) and tackle the challenges of (1) versions that radicalized the consequences of the contingency of the subject and (2) the reductionism that thrive among the analytical philosophers. So we confront the interpretations of Richard Rorty about Nietzsche and Freud, and the quasi-Buddhism of Parfit, with the strong hermeneutics of Charles Taylor and Paul Ricoeur.In the third part, we study the historical dimension of human identity. That means pointing out the peculiarities of the modern anthropos. Therefore, in addition to contrast the modern self with the premodern version of our common humanity, we confront Taylor's interpretation of the meaning of the cosmological, anthropological and ethical mutations of modernity, with the interpretations that authors as Michel Foucault, Jürgen Habermas and Alasdair MaIntyre offer about these mutations.