El lupus eritematós sistèmic (LES) és una entitat sistèmica, de límits mal definits i d'etologia poc coneguda, que es caracteritza per la formació d'anticossos dirigits contra nombrosos antígens cel.lulars, com a conseqüència de la disregulació del sistema immunitari, a causa de la influència de diversos factors. D'entre els diversos autoanticossos descrits al LES, els anticossos antifosfolípids (AAF) destaquen per l'interès creixent que durant els últims anys està prenent el seu estudi. Són un grup heterogenia d'autoanticossos adquirits de forma espontània, de tipus IgG, IgM o IgA, que es caracteritzen per anar dirigits contra estructures fosfolipídiques de càrrega negativa de les membranes cel.lulars.Recentment s'ha observat que els malalts amb LES i AAF presenten una alta incidència de fenómens trombòtics, avortaments i morts fetals de repetición i trombocitopenia. Tanmateix, alguns autors han observat una correlació significativa entre els nivells d'AAF i l'activitat clínica del LES, de forma que la seva determinació podria introduir un nou element per a millorar la monitorització del LES. De tots ells, els anticossos anticardiolipina(AAC) han estat els han merescut un major interès per part dels investigadors. Així, actualment es considera que la detecció d'aquests autoanticossos per latècnica d'ELISA aporta molts avantatges en el camp d'investigació deIs AAF. No obstant això, fins el moment actual no han estat efectuats estudis prospectius en poblacions àmplies de malalts afectes de LES determinant els AAC mitjancant aquesta tècnica i persistiesen encara moltes incógnites respecte a la seva metodologia de realització i valoració dels resultats, així com sobre la seva incidència i relació amb les diverses manifestacions clíniques i biològiques del LES.Amb la base de les observacions anteriors, els objectius de la present Tesi van ser els següents: D'una banda, posar a punt i desenvolupar la tècnica d'ELISA de detecció dels AAC, assignar als resultats unes unitats de càlcul senzill i determinar els valors de normalitat; en segon lloc, conèixer la incidència dels AAC en el LES i la seva reIació amb la presència de fenómens trombótics, avortaments de repetició, trombocitopenia i altres manifestacions clíniques i biològiques del LES, amb la finalitat de comprovar si defineixen algun subgrupo clínic; en tercer lloc, valorar l'interès deIs AAC com a paràmetre d'activitat del LES; i, finalment, comparar la presència d'AAC amb la de l'AL i la SLPP. Per a portar a terme aquest estudi, han estat valorats de forma prospectiva durant dos anys (1986-1987) 100 malalts diagnosticats de LES en base als criteris de l'ARA. Com a grups control han estat utilitzats, d'una banda, 107 malalts amb altres patologies autoinmunes (esclerosis sistèmica progressiva, dermatofitosis-polimiositis, artritis reumatoïde, arteritis de Horton, cirrosi biliar primària i púrpura trombocitopènica idiopàtica) i, per altra part, 100 persones sanes donants voluntaris de sang amb serologia luètica negativa. Dels resultats obtinguts en el present estudi es desprenen les conclusions següents:1) Anàlisi clínica de la sèrie.1 .1 La distribució per sexes, edat d'inici de la malaltia, manifestacions clíniques i incidència de nefropatia van ser similars a les descrites a la literatura. 2) Estudi dels anticossos anticardiolipina2.1. Estandarització de la tècnica d'ELISA2.1.1. La tècnica d'ELISA en fase sòlida que utilitza cardiolipina com a antigen i dos pisos d'anticossos, l'últim deIs quals conjugat amb fosfatasa alcalina, permet detectar AAC dels isotipus IgG i IgM de forma estandaritzada i reproductible.2.1.2. Amb la introducción d'alguna modificació respecte a la descripción original de Loizou et al ., com és la utilització de 1,5 micrograms de cardiolipina a cada pouet de la placa s'ha obtingut al nostre laboratorio una millor capacitat de la tècnica per a distingir entre la presència de diverses quantitats d'anticossos.2.1.3. La utilització de l'índex d'unió (IU) permet assignar als resultats unes unitats de càlcul senzill. La unitat (1 U.) equival a una densitat òptica (DO) del sèrum problema igual a la DO del grup control sa.2.1.4. Els valors dels AAC a la població sana segueixen una distribución log-normal, amb diferència segons l'isotipus (IgG o IgM).2.1.5. Per a computar els valors patològics és necessari considerar només aquells superiors a 2,8 U. (3,76 DE) en el cas dels AAC-IgG i a 4,07 U. (3,89 DE) en el dels AAC-IgM.2.2. Incidència dels anticossos anticardiolipina2.2.1. La incidència deIs AAC al LES és relativamente alta (36% a la nostra sèrie).2.2.2. La incidència a altres malalties sistèmiques immunològiques com l'esclerosi sistèmica progressiva, la dermatofitosis-polimiositis, l'arteritis de Horton o la púrpura trombocitopènica idiopàtica és escassa. La incidència a l' artritis reumatoïde i a la cirrosi biliar primària és més elevada, cosa que suggereix una possible reacció creuada amb el factor reumatoïde i els anticossos antimitocondrials.2.3. Associació dels anticossos anticardiolipina amb manifestacions clíniques i biològiques del LES.2.3.1. Els AAC presenten una associació estadísticament significativa amb la presència de trombocitopenia. Els malalts amb una major incidència d'aquesta alteració són aquells amb un títol més elevat d'AAC de l'isotipus IgG.2.3.2. Cap malaltia de la nostra sèrie no va presentar un avortament durant el període d'estudi. Per altra part, no s'ha observat associació entre els AAC i l'antecedent d'avortaments o morts fetal recurrents.2.3.3. Els AAC presenten també una associació significativa amb la presència de trombocitopenia. Els malalts amb una major incidència d'aquesta alteració són aquells amb un títol més elevat d'AAC de l'isotipus IgG.2.3.4. Els AAC de l'isotipus IgM presenten una associació significativa amb la presència d'anemia hemolítica autoinmune i neutropènia. La major incidència d'aquestes alteracions és també en aquells malalts amb un títol més elevat d'aquests anticossos.2.3.5. Els AAC tenen una sensibilitat en la detecció d'activitat clínica del LES del 52%, una especificitat del 75%, un valor de predicció positiva del 58% i de predicció negativa del 70% i una eficàcia del 66%. No obstant, són marcadors de trombocitopènia i d'anemia hemolítica, per la qual cosa no s'haurien de fer server com a marcadors generals d'activitat clínica del LES.2.3.6. La detecció d'un títol positiu d'AAC s'associa de forma estadísticamente significativa amb la detecció d'AL. No obstant, alguns malalts presenten positivitat en només un d'ells.2.3.7. La detecció de SLPP és freqüent en el LES i en moltes ocasions s'associa a un títol positiu d'AAC.2.3.8. els títols deIs AAC presenten una correlació significativa amb els dels anticossos anti-ADNn, el que suggereix que un subgrupo d'aquests anticossos podria tenir activitat antifosfolipídica.2.3.9. No ha estat trobada en aquest estudi cap associació significativa entre els AAC i els anticossos anti-ENA o els factors del complement. / Several recent studies have shown that patients with anticadriolipin antibodies (ACA) are prone to repeated episodes of venous and/o arterial thrombosis, thrombocytopenia, and haemolytic anaemia. Systemic lupus erythematosus (SLE) is the autoimmune disorder where ACA were first reported. Nevertheless, prospective studies in large series of SLE to assess the incidence and relationship with these clinical manifestations are infrequent. OBJECTIVES: a) To analyze the incidence of ACA isotypes in SLE; b) To assess its relationship with ACA related clinical manifestations. METHODS: Clinical and laboratory features of 100 patients with SLE (ARA criteria) were prospectively studied with a special emphasis on venous and/or arterial thrombosis, thrombocytopenia (100.000/nm3), haemolytic anaemia (positive Coombs' test) and neutropenia. IgG and IgM ACA were determined using an ELISA technique. Positive IgG ACA samples were considered when 3,77 SD and IgM ACA 3,9 SD (prob. =98%). Statistical analysus: BMPD, EPlSTAT.RESULTS: a) ACA were positive in 35 patients: IgG ACA in 24, and IgM ACA in 19 (both IgG and IgM ACA in 8); b) Thrombosis appeared in 10 patients, and its incidence was related with the presence of IgG ACA (p=0,001); c) Thrombocytopenia appeared in 16 patients, and it was also related with IgG ACA (p=0,01); d) Haemolytic anaemia in patients and, by contrast , it was related with IgM ACA (p=0,01); e) Neutropenia in 5 patients and it was also related with IgM ACA (p=0,004).CONCLUSIONS: a) Incidence of ACA in SLE is raised; b) Thrombosis and thrombocytopenia in SLE related with the presence of IgG ACA; C) Haemolytic anaemia and neutropenia in SLE are related with IgM ACA.

La isquèmia renal és una de les principals causes del Fracas Renal Agut i en el context del trasplantament renal predisposa l’òrgan a un dany crònic i a una possible pèrdua de l’empelt. La cèl•lula epitelial tubular representa una de la unitats renals principalment afectades en el dany per isquèmia reperfusió. Al mateix temps, és una de les principals efectores del dany mitjançant la secreció de citoquines inflamatòries, reclutament de cèl•lulas inflamatòries infiltrants (que contribueixen a la generació d’inflamació i fribrosi). El factor de creixement dels hepatòcits (HGF) és una citoquina multifactorial que ha estat estudiat, des del seu descubriment fa 25 anys, per les seves propietats anti-apoptòtiques anti-inflamatòries, anti-fibròtiques i regeneratives. L’expressió d’aquest factor es veu augmentat immediatament després d’un insult (tòxic, isquèmic o inflamatori) però és ràpidament desplaçat per la generació de factors inflamatoris i fibròtics. Per pal•liar aquest desequilibri, l’ús terapèutic de la proteïna recombinant d’HGF com a suplement, és efectiva tot i que la seva curta vida mitja resulta problemàtica. La teràpia gènica in vivo mitjançant electroporació permet aconseguir elevats nivells de proteïna circulants i evitar els problemes de citotoxicitat, oncogenicitat, immunogenicitat o baixa eficiència asociats a altres mètodes de transferència gènica (virals, liposomes, xoc osmòtic). La transferència gènica in vivo d’HGF mitjançant electroporació intramuscular o intrarenal és altament efectiva per l’obtención de nivells sostinguts de la proteïna circulant i en el teixit. En models experimentals de dany per isquèmia/reperfusió i trasplantament renal l’electrotransferència amb HGF ha resultat en una disminució de l’apoptosi, disminució de l’expresió de citoquines inflamatòries i fibròtiques i menor infiltració de cèl•lules inflamatòries i per tant en una millor funció renal i una major conservació del parènquima renal. Mitjançant la modelització d’aquest dany in vitro mitjançant un cultiu de cèl•lules tubulars epiteliales transfectades amb HGF i sotmeses a hipòxia s’ha observat l’efecte inflamatori de la deprivació d’oxígen sobre la cèl•lula tubular i l’efecte antiinflamatori d’HGF. En conclusió, la teràpia gènica amb HGF es demostra efectiva en el tractament de diferents insults o danys renals en el context del transplantament mitjançant el seu efecte anti-apoptòtic i anti-fibròtic. / Kidney ischemia/reperfusion injury is one of the main causes of Acute Renal Failure, and in the transplant setting leads the organ to a chronic disease and a probable graft lost. Tubular epithelial cell is one of the kidney compartments mainly affected in the ischemia/reperfusion injury. On the other hand it is also one of the injury effectors by the secretion of inflammatory cytokines, mobilization of infiltrating inflammatory cells (contributing to the inflammation and fibrosis). Hepatocyte Growth Factor (HGF) is a multifactorial cytokine studied, since its discovery 25 years ago, for its anti-apoptotic, anti-inflammatory, anti-fibrotic and regenerative properties. The expression of this factor is up-regulated immediately after the insult (toxic, ischemic or inflammatory) but it is quickly displaced by the generation of inflammatory and fibrotic factors. To solve this desequilibrium the suplemmentation with recombinant HGF protein is effective but has a very short half life in circulation. In vivo gene therapy by electroporation allows high and sustained levels of circulating protein, and avoids the cytotoxicity, oncogenicity and immunogenicity or low efficiency associated to other gene transfer methods (viral, liposomes, osmotic shock) In experimental models of ischemia /reperfusion injury and renal transplantation, HGF electrotransfer results in a lowered apoptosis, lowered expression of inflammatory and fibrotic cytokines, lower number of infiltrating cells and therefore a better renal function and a better preserved renal parenchyma. An in vitro model of the renal disease using rat tubular epithelial cells stably transfected with HGF and under hypoxia shows how the oxigen deprivation can transform the epithelial cells in an inflammatory cytokine secretor and how the HGF overexpression can revert this effect. Altogether these results show a beneficial efect of gene therapy with HGF in renal diseases mainly though its anti-inflammatory and anti-fibrotic actions.

La presente tesis incluye dos trabajos: PRIMER TRABAJO High microvessel density determines a poor outcome in patients with diffuse large B-cell lymphoma treated with rituximab plus chemotherapy Cardesa-Salzmann et al. Haematologica. 2011; 96(7):996-1001. RESUMEN: Introducción: El linfoma difuso de células grandes (LDCG) es una enfermedad heterogénea a nivel clínico y a nivel molecular. Estudios de expresión génica han demostrado que el microambiente tumoral afecta la supervivencia y que la “signatura” relacionada con angiogénesis es desfavorable. La contribución histopatológica de la densidad microvascular a la supervivencia de los pacientes con LDCG tratados con inmunoquimioterapia es desconocida. El propósito de este estudio fue evaluar el impacto pronóstico de la densidad microvascular tisular en dos series independientes de LDCG tratados con inmunoquimioterapia. Material y métodos: 147 pacientes del proyecto internacional Leukemia Lymphoma Molecular Profiling Project ((LLMPP) (cohorte de “entrenamiento”) y 118 pacientes del grupo catalán de estudio de linfomas (GELCAB) (cohorte de validación) fueron incluídos en el estudio. Las tinciones inmunohistoquímicas para la microvasculatura tisular fueron realizadas con CD31 y cuantificadas con un sistema de análisis de imagen computarizado. El score estromal previamente definido en 110 pacientes del LLMP mediante estudios de expresión génica fue utilizado para analizar correlaciones con los datos obtenidos de microvasculatura tisular. Resultados: La densidad microvascular correlaciona significativamente con el score estromal. (r=0.3209; P<0.001). Los pacientes con una alta densidad microvascular demuestran una supervivencia global significativamente inferior tanto en la “cohorte de entrenamiento” (4-year OS 54% vs. 78%; P=0.004) como en la “cohorte de validación” (57% vs. 81%; P=0.006). En el análisis multivariante en ambos grupos la densidad microvascular fue un factor pronóstico desfavorable independiente del IPI [cohorte de entrenamiento: IPI (riesgo relativo 2.7; p=0.003); densidad microvascular (riesgo relativo 1.96; P=0.002); cohorte de validación: IPI (riesgo relativo 4.74; p<0.001); densidad microvascular (riesgo relativo 2.4; p=0.016)]. Conclusiones: Estos hallazgos realzan el impacto de la angiogénesis en la supervivencia de los pacientes con LDCG así como el interés de evaluar tratamientos antiangiogénicos en ensayos clínicos. SEGUNDO TRABAJO A new biologic prognostic model based on immunohistochemistry predicts survival in patients with diffuse large B-cell lymphoma. Blood 2012; 120(11):2290-6. Perry AM, Cardesa-Salzmann et al RESUMEN Los factores biológicos que predicen supervivencia en pacientes con LDCG como célula de origen y “signaturas” estromales fueron descubiertos por estudios de expresión génica. El objetivo del estudio fue intentar simular estos hallazgos y crear un nuevo modelo pronóstico biológico basado en inmunohistoquímica. 199 pacientes con LDCG de novo tratados con R-CHOP u otras combinaciones de inmunoquimioterapia (125 en una cohorte de entrenamiento, 74 en una cohorte de validación) fueron incluídos en el estudio. A partir de tejido parafinado se construyeron arrays de tejidos y a cada factor pronóstico adverso se le concedió un punto (subtipo no-GCB, SPARC <5%, densidad microvascular elevada). Este modelo usando los tres marcadores biológicos demostró ser altamente predictivo de supervivencia global y de supervivencia libre de enfermedad tanto en la cohorte de entrenamiento como en la cohorte de validación tras ajustar para el IPI. Este nuevo modelo identifica a dos grupos de pacientes, uno con una puntuación biológica baja (0-1) y un pronóstico favorable y otro con una puntuación biológica elevada (2-3) y pronóstico desfavorable. Este modelo pronóstico biológico puede usarse conjuntamente con el IPI para estratificar a pacientes para tratamientos ajustados a su riesgo biológico. / this doctoral dissertation contains two studies: A) High microvessel density determines a poor outcome in patients with diffuse large B-cell lymphoma treated with rituximab plus chemotherapy Cardesa-Salzmann et al. Haematologica. 2011; 96(7):996-1001. Diffuse large B-cell lymphoma (DLBCL) is a clinically and molecularly heterogeneous disease. Gene expression profiling studies have shown that the tumor microenvironment affects survival and that the angiogenesis-related signature is prognostically unfavorable. The contribution of histopathological microvessel density (MVD) to survival in DLBCL remains unknown. The purpose was to assess the prognostic impact of histopathological MVD in two independent series of patients with DLBCL treated with immunochemotherapy. 147 patients from the LLMPP (training series) and 118 patients from the GELCAB (validation cohort) were included in the study. Microvessels were immunostained with CD31 and quantified with a computerized image analysis system. The stromal scores defined in 110 LLMPP cases were used to analyze correlations with MVD. MVD significantly correlated with the stromal score. Patients with high MVD showed significantly poorer overall survival (OS) than those with low MVD both in both cohorts. In multivariate analysis, in both groups high MVD was a statistically significant unfavorable prognostic factor independent of international prognostic index (IPI).These findings highlight the impact of angiogenesis in the outcome of patients with DLBCL and the interest of evaluating antiangiogenic drugs in clinical trials. b) A new biologic prognostic model based on immunohistochemistry predicts survival in patients with diffuse large B-cell lymphoma. Perry AM, Cardesa-Salzmann et al. Blood 2012; 120(11):2290-6. Biologic factors that predict the survival in DLBCL, such as cell of origin and stromal signatures, have been discovered by gene expression profiling. We attempted to simulate these findings and create a new biologic prognostic model based on immunohistochemistry. We studied 199 patients (125 in the training set, 74 in the validation set) with de novo DLBCL treated with rituximab and chemotherapy. 1 point was awarded for each adverse prognostic factor: nongerminal center B cell-like, SPARC < 5%, and MVD quartile 4. The model was highly predictive of OS and EFS in multivariate analysis in both cohorts. This new biologic prognostic model could be used with the IPI to stratify patients for risk-adapted therapies.

Tesi realitzada a l'Institut Català d'Oncologia de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge (ICO-IDIBELL) / • L’anàlisi de la hipermetilació del promotor d’MLH1 utilitzant el mètode de l’MS-MLPA ha demostrat ser un mètode de selecció precís, i més rendible que l’estudi de la mutació BRAF en la selecció dels pacients que són candidats a ser estudiats a nivell germinal en el gen MLH1, quan hi ha sospita de ser síndrome de Lynch i quan no hi ha expressió de la proteïna MLH1 en el tumor. • Alguns casos de síndrome de Lynch poden no ser detectats amb aquesta estratègia, el que posa de relleu la importància del criteri clínic en l’estudi de casos par tal de minimitzar els falsos negatius. • La PCR digital proporciona una mesura robusta i quantitativa de la proporció d’al·lels de KRAS mutats en mostres de tumors sent capaç de detectar al·lels mutats minoritaris. L’ús d’aquesta metodologia dóna una nova visió de l’heterogeneïtat intratumoral en hotspots seleccionats durant la tumorogènesi. • L’estudi de la dinàmica de les metapoblacions mostra com el càncer és un procés evolutiu on la càrrega mutacional sembla estar augmentada en les primeres etapes de la tumorogènesi, tot i que, en general, aquesta variabilitat no es tradueix en selecció d’aquestes mutacions. • L’anàlisi de l’heterogeneïtat basada en el doble enfoc de l’estudi de criptes amb tècniques d'alta sensibilitat analítica contribueix a comprendre els mecanismes mutacionals, destacant l'augment de la càrrega mutacional present en etapes primerenques de la tumorogènesi. • L'heterogeneïtat observada reflecteix els antecedents genètics de predisposició al càncer. • L’estudi de les metapoblacions tumorals basat en l'aparició de mutacions i la seva comparació, ens pot ajudar a entendre millor el procés d'expansió en les primeres etapes de la tumorogènesi. / • Somatic hypermethylation of MLH1 is an accurate and cost-effective pre-screening method in the selection of patients that are candidates for MLH1 germline analysis when LS is suspected and MLH1 protein expression is absent. • Analysis of MLH1 hypermethylation using MS-MLPA has very few false negative results, making this technique a reasonable option in the diagnostic algorithm of LS. In any case, clinicians must be aware that some LS cases may not be identified. • Digital PCR provides a robust, quantitative measure of the proportion of KRAS mutant alleles in routinely obtained samples. • Digital PCR has allowed the identification of multiple alleles in a substantial proportion of the analyzed samples. The use of techniques of increased sensitivity provides new insights into the intratumoral heterogenity. • Study of mutational dynamics has shown that there is a striking degree of heterogeneity of cell populations in early stages of colorectal tumorigenesis that is nonrandom and depends on the genetic background. • The vast majority of mutated subpopulations identified are not selected during tumor progression. • The study of metapopulations based on highly sensitive mutation detection methods using was likely to offer novel insights into the dynamics of tumor cell populations in early and advanced tumorigenesis.

Esta investigación evaluó el efecto de un programa de intervención individualizado para reducir el estrés, la ansiedad y la depresión de progenitores con hijos ingresados en la UCIN. Ochenta parejas (40 en el grupo control y 40 en el grupo experimental) fueron seguidas en sus niveles de estrés, ansiedad y depresión, en diferentes momentos desde el ingreso del niño hasta el alta del mismo, siendo valorados mediante la administración de escalas que valoran el Estrés Parental, la depresión postparto y la ansiedad. El grupo control recibe la intervención habitual, mientras que el grupo experimental recibe un programa de intervención a lo largo del ingreso del bebé en la UCIN. Los resultados muestran que el programa es efectivo, con un descenso significativo de los niveles de estrés, ansiedad y depresión en los padres que recibían el programa cuando son comparados con aquellos padres que carecían de tal intervención. / This research evaluated the effect of an individualized intervention program to reduce stress, anxiety and depression of parents with their infant in the NICU. Eighty parents (40 in the control group and 40 in the experimental group) were followed in their levels of stress, anxiety and depression, at different times from the child's income until the moment of discharge, being assessed by using scales on Parental Stress, postpartum depression and anxiety. The control group received the standard intervention procedure, while the experimental group received an intervention program from the moment of the baby income in the NICU. The results showed that the program is effective, with a significant decrease in levels of stress, anxiety and depression in parents who received the program compared to parents who had not received such intervention.

El càncer de mama és, actualment, el tumor més freqüent en dones i correspon al 22% de tots els càncers que es produeixen en aquest sexe.En les comarques de Tarragona, es diagnostiquen uns 280 nous casos amb una taxa d'increment anual del 2,2%.Fins fa una dècada la mortalitat per aquest tipus de càncer era molt elevada, actualment ha disminuït gràcies sobretot als programes de cribatge i detecció precoç.Es coneixen múltiples factors de risc que intervenen en el desenvolupament del càncer de mama, en els quals s'hi inclouen factors dietètics i determinats estils de vida, alteracions genètiques, principalment en dos gens coneguts com són el BRCA1 i el BRCA2, i també factors hormonals.Tots ells han estat estudiats àmpliament per tal de poder evitar que es produeixi el carcinoma, però tot hi així es continua desenvolupant el tumor i encara, avui en dia moltes dones en moren per la seva causa.Un cop el càncer de mama s'ha produït cal veure'n quin en serà el seu pronòstic en funció de determinats paràmetres. Des d'aquesta vessant, s'han estudiat els diferents factors pronòstics per poder preveure quin en serà el curs i evolució de la malaltia i veure si es pot aplicar algun tipus de tractament específic en cada cas concret. En l'estudi de les relacions entre els factors pronòstics com la trobada de nous, en el què es basa la tesi.S'ha vist, tal i com moltes publicacions han confirmat, que els càncers de mama que tenen més apoptosi (mort cel·lular programada) tenen pitjor pronòstic. Això és degut a què aquests tumors presenten, concomitantment, un índex de proliferació cel·lular molt més elevat i per tant són més agressius. En el procés de l'apoptosi hi intervenen una sèrie de proteases de la cisteïna conegudes com a CASPASES que, activades de forma seqüencial, desencadenen l'apoptosi.En el treball s'han valorat dues de les més de deu caspases conegudes (la caspasa 3 i la caspasa 6) per veure si intervenen el en pronòstic de les pacients amb càncer de mama. A més a més s'han valorat d'altres factors com són l'índex de proliferació cel·lular (ki-67) i el percentatge de cèl·lules apoptòtiques, mitjançant la tècnica de TUNEL.L'estudi s'ha realitzat sobre 210 casos de Carcinoma Ductal Infiltrant (CDI) de mama en estadis operables quirúrgicament (pT1-pT2), diagnosticats en l'Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona en el període comprès entre 1988 i 2001.De cada cas s'han recollit dades del tumor com la mida tumoral, el grau de diferenciació histològica, la presència de metàstasis als ganglis limfàtics del buidament de l'aixella i la presència de necrosi tumoral en el component infiltrant.També s'ha realitzat de cada cas, la tècnica de TUNEL per calcular el percentatge de cèl·lules i/o cossos apoptòtics i les tincions immunohistoquímiques tant per valorar les caspases com l'índex de proliferació cel·lular. El total de cèl·lules que expressaven aquests marcadors s'han especificat en percentatges.Els resultats obtinguts en el nostre estudi mostren que, en l'anàlisi multivariat, l'estat dels ganglis limfàtics i l'atipia cel·lular són factors pronòstics independents tant per la recidiva com per la mortalitat, mentre que la mida del tumor només és factor pronòstic independent per la recidiva tumoral.A més a més, en aquest treball, l'índex apoptòtic i l'expressió immunohistoquímica tant de les caspases com de l'índex de proliferació cel·lular no han esdevingut factors pronòstics independents ni per la recidiva tumoral ni per la mortalitat de la pacient.Aquests resultats mostren que continuen essent els coneguts clàssicament com a factors pronòstics els que tenen importància en el pronòstic de les pacients.Així doncs, s'amplia la línia d'investigació de l'apoptosi i els diferents elements que intervenen en tot el procés, i seran necessaris d'altres estudis per poder conèixer completament el comportament de les caspases i veure si modificant la seva actuació podem canviar el decurs de la malaltia. / Nowadays, breast cancer is the most common cancer in women and it corresponds to 22% of all cancers in females. In the Tarragona area, nearly 280 new cases are diagnosed with an annual increase tax of 2.2%.During the last decade, mortality due to this cancer was very high, at present it has decreased specially by screening programs and an early detection.There are some risk factors involved in breast cancer development such as diet factors and some life styles, genetic alterations, mainly in two genes known as BRCA1 and BRCA2, and hormonal factors.All of them have been widely studied to avoid a cancer progression, however, new breast cancers cases continue appearing and many women died by its fault.Once the breast cancer has appeared, it is important to know which will be its prognosis which depends on some intrinsic and extrinsic tumour features. From this point of view, some different prognostic factors have been studied in order to predict the course and the evolution of this tumour and to see if we could do any special treatment in each case. In this important aspect is based the present study.Many publications have proved that breast cancers with a high apoptosis index (programmed cell death) have a better prognosis compared with the same type of cancer with less or any apoptosis. This feature seems to be related to the high proliferation index that breast cancer with high apoptosis have, so consequently, its behaviour is worst. Many elements take part in the apoptotic process, some of them are the Caspases, cisteine proteases which are activated sequentially and are the main point in the apoptotic process..In this work two from more than ten caspases have been studied (caspase 3 and caspase 6) to see if they have any paper in breast cancer prognosis. We have evaluated some other factors such as cell proliferation index (ki67) and the average of apoptotic cells done by TUNEL technique.The study includes 210 cases of Ductal breast cancer in operable stages (pT1 - pT2) which were diagnosed in Joan XXIII Hospital in Tarragona between 1988 - 2001.We have collected some information from each cases such as tumour size, histological differentiation degree, the presence or absence of lymph node metastasis and the presence or absence of tumoral necrosis in the infiltrating component.We have evaluated from each case, the number of apoptotic cells or bodies by TUNEL technique and we have done immunohistochemical studies to evaluate the caspases' expression as the proliferation index. The results have been expressed on percentage.In the multivariate analysis our results show that lymph node status and cell atipism are independent prognostic factors for recurrence and mortality. On the other hand, the tumour size is only independent prognostic factor for recurrence.Moreover, in this study, the apoptotic index and the immunohistochemical expression of caspases and cell proliferation index have not turned out to be an independent prognostic factors neither recurrence nor mortality.These results show that classic prognostic factors known until now are the most important factors to predict the evolution of the illness.More studies will be necessary more studies in this field to know completely the caspases behaviour and to see if changing its functions, the course of the breast cancer could change.

No description available.

Beta-Catenina y p120-catenina juegan un papel muy importante en el establecimiento y en la regulación de las uniones adherentes. Beta-catenina interacciona E-cadherina y, a través de alfa-catenina, con el citoesqueleto de actina. Además, p120-catenina también interacciona con E-cadherina, regulando su función y estabilidad. Por otra parte p120-catenin también interacciona con la GTPasa RhoA.Beta-catenina se compone de tres dominios: un dominio central, dominio armadillo, y dos extremos terminales. El extremo C-terminal interacciona con el dominio del armadillo y limita la capacidad de beta-catenina de interaccionar con E-cadherina y otros cofactores. Los dos extremos de beta-catenina se regulan mútuamente ya que el extremo C-terminal es necesario para la interacción del extremo N-terminal, con el dominio del armadillo. Por otra parte, el extremo N-terminal limita la interacción del extremo C-terminal con el dominio armadillo central. De esta manera la delección de cualquiera de los dos extremos terminales, tiene consecuencias para la interacción de diferentes factores con el dominio armadillo: la delección del extremo C-terminal incrementa la unión a alfa-catenina, mientras que la delección del extremo amino terminal, bloquea la interacción de E-cadherina con el dominio armadillo. Como consecuencia de esta interdependencia de los extremos terminales, la interacción de alfa-catenina y E-cadherina con beta-catenina es interdependiente. Nuestros resultados indican que diferentes cofactores de beta-catenina se unen coordinadamente a dicha proteína, e indicamos también, como ambos extremos terminales de beta-catenina modulan la unión intermolecular con los complejos de adhesión.En la segunda parte de este estudio hemos caracterizado la interacción de RhoA con p120-catenina, interacción que implica el extremo N-terminal de p120-catenina. Esta interacción está regulada por fosforilación en tirosinas de p120-catenina. Sin embargo, dos tirosina quinasas ejercen efectos contrarios: mientras Src estimula la unión de ambas proteínas, Fyn la inhibe por completo. Este efecto negativo de Fyn es implica la fosforilación de la tirosina 112 de p120-catenina. Por el contrario, la fosforilación de la tirosina 217 y 228 aumentan la unión de p120-catenina a RhoA. Además, p120-catenina inhibe la actividad de RhoA, bloqueando el intercambio de GDP por GTP. De este modo hemos comprobado que, la sobreexpresión de p120-catenina induce la acumulación de RhoA inactivo, la inactivación de la actividad NF-kB y la aparición del fenotipo "branching" / Beta-catenin and p120-catenin play a central role in the establishment and regulation of adherens junctions. Beta-catenin interacts with E-cadherin and, through alpha-catenin, with the actin cytoskeleton. Furthermore p120-catenin interacts with E-cadherin too regulating E-cadherin function and stability. Moreover p120-catenin also binds to the small GTPase RhoA.Beta-Catenin is composed of three domains: a central armadillo repeat domain and two N- and C-terminal tails. The C-tail interacts with the armadillo domain and limits its ability to bind E-cadherin and other cofactors. The two beta-catenin tails are mutually inter-regulated because the C-tail is also necessary for binding of the N-tail to the armadillo domain. Moreover, the N-tail restricts the interaction of the C-tail with the central domain. Depletion of either of the two tails has consequences for the binding of factors at the other end: deletion of the C-tail increases alpha-catenin binding, whereas deletion of the N-tail blocks E-cadherin interaction to the armadillo repeats. As an effect of the interconnection of the tails, the association of alpha-catenin and E-cadherin to beta-catenin is interdependent. Thus, binding of alpha-catenin to the N-tail, through conformational changes that affect the C-tail, facilitates the association of E-cadherin. These results indicate that different cofactors of beta-catenin bind coordinately to this protein and indicate how the two terminal ends of beta-catenin exquisitely modulate intermolecular binding within junctional complexes.In the second chapter of this study, we have characterized the RhoA binding domain within p120-catenin which lies on the N-terminal p120 regulatory domain. We show here that binding of RhoA to p120-catenin is controlled by tyrosine phosphorylation of p120-catenin. Two tyrosine kinases exert contrary effects: whereas Src stimulates p120-catenin-RhoA association, Fyn completely inhibits it. This negative effect of Fyn is dependent on the modification of p120-catenin Tyr112 located on the regulatory domain of p120-catenin. By contrast, phosphorylation of Tyr217 and Tyr228 up regulates the binding of p120-catenin to RhoA. p120-catenin behaves as an inhibitor of RhoA activity since it blocks exchange of GDP by GTP in vitro. p120-catenin over expression in cell lines promotes the accumulation of inactive Rho, the inactivation of NF?B activity and the appearance of a characteristic "branching" phenotype. All these actions are not observed when a mutant mimicking Tyr112 phosphorylation was transfected, indicating that they are a consequence of the direct interaction between p120-catenin and RhoA.

No description available.

L'objectiu d'aquest estudi ha estat caracteritzar la colitis induïda amb Trichinella spiralis en rata i investigar les semblances que comparteix amb la colitis ulcerosa. S'ha utilitzat la tècnica del bany d'òrgans aïllat per l'estudi de l'activitat mecànica, els microelèctrodes intracel·lulars per l'estudi de l'activitat elèctrica i tècniques d'immunohistoquímca i/o immunofluorescència pel marcatge de neurotransmissors i la caracterització de determinats tipus cel·lulars.Les rates infectades presenten 2 períodes de disminució d'ingesta i pes. El primer es dóna entre el dia 1 i 4 post infecció (PI) i el segon entre els dies 11 i 15 PI, a partir del dia 15 les rates es recuperen sense arribar als valors observats en els animals control. Les rates infectades presenten a més a més leucocitosi amb neutrofília i eosinofília del dia 6 al 21 PI. La consistència de les femtes disminueix i la presència de mucus augmenta del dia 2 al 20 PI. Les troballes histològiques en aquest model consisteixen en: atròfia epitelial, edema, hiperplàsia de la mucosa i edema de la submucosa a dia 2 PI; microúlceres i larves en la mucosa i edema submucós sever amb augment de l'infiltrat inflamatori a dia 6 PI; a dia 14 PI s'observa regeneració de la mucosa i presència d'algunes larves; a dia 30 PI no s'observa cap tipus de lesió inflamatòria. El nombre de cèl·lules immunoreactives a l'OX-6, que reconeix l'antigen del complex major d'histocompatibilitat de tipus II (MHCII), es troba dramàticament incrementat al plexe mientèric i submucós de les rates infectades (6-14 PI). El nombre de cèl·lules immunoreactives a l'ED1, que s'expressa en monòcits i macròfags de rata, es troba molt incrementat en ambdós plexes submucosos dels animals infectats. La inflamació colònica induïda amb T. spiralis també es caracteritza per un increment en l'expressió de la iNOS a l'epiteli i infiltrat inflamatori de la mucosa i submucosa, i s'associa a la disminució de la motilitat colònica observada en les rates infectades. Les tires circulars del còlon d'aquestes rates presenten a més a més una resposta disminuïda a l'acetilcolina i/o al clorur potàssic; en canvi, la depleció del calci intracel·lular disminueix més marcadament la contracció induïda per acetilcolina en les rates infectades. Aquesta troballa suggereix que la utilització del calci extracel·lular pot estar alterada durant la inflamació colònica per T. spiralis. El potencial de membrana de les cèl·lules musculars llises del còlon inflamat es troba més hiperpolaritzat que en animals control. Els potencials d'unió de tipus inhibitori (IJPs) tenen una durada disminuïda en el còlon inflamat, fet que suggereix una disminució en l'alliberament d'òxid nítric des de les motoneurones inhibidores del plexe mientèric. La disminució en el nombre de neurones immunoreactives a la nNOS observada en el plexe mientèric de rates infectades, pot explicar la disminució observada en la durada dels IJPs. El model de colitis induïda per l'administració intra rectal de larves de T. spiralis presenta semblances amb la colitis ulcerosa, tant pel que fa el curs clínic com les troballes histològiques i les alteracions funcionals. La presència de macròfags ED1 positius que expressen MHC II podrien mediar els canvis neurals i alteracions musculars que s'observen en aquest model; per altre costat, l'increment en l'expressió de la iNOS contribueix a l'increment de l'activtat d'aquest enzim i dóna lloc a la formació de quantitats molt grans d'òxid nítric. L'increment en la síntesi d'òxid nítric és un factor determinant per l'agreujament de la inflamació contribuint al desenvolupament de dany tissular, i pot ser considerat un factor rellevant en la disminució de motilitat i contractilitat que observem en aquest model. / We intended to study to what extent T. spiralis-induced colitis shares similarities with UC and may thus be useful as a model of such human diseaseColitis was induced by an intra-colonic enema of T. spiralis larvae. We examined the temporal relationship between the severity of inflammation and the altered contractility of the underlying circular muscle as well as the role of NANC inhibitory pathways in the disruption of the motility pattern. Colitis was induced by intrarectal administration of T. spiralis larvae. Responses to acetylcholine (ACh) and increased extracellular potassium as well as the effect of tetrodotoxin (TTX, 1 µM), L-nitro-N-arginine (L-NOARG, 1 mM) and apamin (1 µM) were determined in vitro in the organ bath with circular muscle strips from sham and infected rats at days 2-30 postinfection (PI). Microelectrode recordings were performed to study the putative changes in electrical activity of colonic smooth muscle cells. Whole mounts preparations of the SMP and MP were used for immunofluorescence studies.Altered stool consistency was found from day 1 to 21 PI; leukocytosis peaked on days 6-21 PI. Edema and cell infiltration were found in mucosa and submucosa (day 2-14 PI). Contractility displayed a disorganized pattern with decreased high amplitude low frequency (HALF) contractions. A progressive fading of spontaneous activity was observed and was partly restored in strips devoid of submucosa. iNOS immunoreactivity increased in epithelial and infiltrating cells (days 2-14 PI). Responses to ACh and KCl were decreased at all days PI compared to sham. Intracellular calcium depletion had a greater inhibitory effect in inflamed tissue (6-14 PI). The effect of TTX, L-NOARG and apamin on the spontaneous contractions was found to be altered in all infected rats, i.e. their effects were transient and milder. Inflamed tissue showed lower resting membrane potential and a decreased duration of inhibitory junction potentials induced by electrical stimulation. PGP9.5-immunoreactive neurons were decreased in the myenteric plexus (MP) and were significantly reduced in the submucous plexus (SMP) at 14 days PI. Substance P innervation of submucosal blood vessels was also reduced after infection. No changes in vasoactive intestinal peptide, choline acetyl transferase and CGRP immunoreactivity were observed. These data suggest that the decreased contractility of colonic circular smooth muscle induced by the intrarectal T. spiralis infection results from NO generated from mucosal and submucosal iNOS, the impairment of the excitation-contraction coupling, from a persistent hyperpolarization of smooth muscle cells and from impaired NANC inhibitory neurotransmission. The reduction in NOS neurons appears to underlie changes in gut motility. Macrophages are found extensively in the enteric plexuses and may play a pivotal role in the neuromuscular alterations. This model of colitis bears some traits with changes observed in ulcerative colitis and might thus be useful to study the dismotility observed in this human disease.