La present tesi consisteix en un recull toponímic pretèrit i present del terme d'Osor, comarca de la Selva a les Guilleries. S'hi recullen prop de 3600 noms de lloc recollits oralment o en documentació antiga sobre els quals s'hi realitza una situació, un recull documental, un estudi gràfic i una hipòtesi etimològica. A més a més, s'hi presenta la situació geogràfica (quan és possible) dins l'espai treballat, un estudi del topònim Osor, una mostra dels estudis onomàstics de les comarques gironines, un estudi de genèrics introductors dels topònims de l'estudi, una classificació semàntica dels termes recollits i diversos mapes de situació. Evidentment, s'hi presenta l'etimologia seguida, unes conclusions finals i una àmplia bibliografia a més de dos annexos, un dels llinatges d'Osor en el decurs de la història i un altre amb els malnoms recollits per entrevista oral o documentació antiga. / This doctoral thesis of a toponymic collecton of de past and present of the Osor area, in the distric know as La Selva (Guilleries). Approximately 3600 names have been collected orally or through ancient documents, about whitch a study of the location, related documents, spelling and an etymologic hypothesis have been done. Furthermore, a geographic description of the area covered in the thesis has benn done, as well as a study of the toponym Osor, examples of the studies of names used in the various districts of the Girona province and a semantic classification of fthe terms collected. Obviously, the methodology used, some final conclusions and a wide bibliography are included, as well as two annexes, one of the lineages of Osor throughout the course oy history and another with the nicknames collected through oral intervieww or ancient documents.

Els noms propis contribueixen a definir la personalitat d'una comunitat humana, tant pel caràcter identificatiu que tenen per la informació geogràfica, lingüística i històrica que poden aportar (especialment els topònims). L'Onomàstica, que és la ciència que els estudia, té dues branques fonamentals. La Toponímia s'ocupa dels noms de lloc o noms propis geogràfics, amb els quals designem i identifiquem els llocs concrets que ens envoltem. L'Antroponímia tracta dels noms propis de persona, mots o grups de mots l'unica finalitat dels quals és diferenciar el referent (una persona) de la resta (prenom, que representa al subjecte en particular; cognom, nom de família o de llinatge; i sobrenom, renom o motiu, malnom o àlies). Novelda i la Romana són localitats situades en el centre geogràfic de la regió d'Alacant, dins la comarca de les Valls del Vinalopó o Vinalopó Mitjà. En el passat van formar part d'un mateix municipi (Novelda), del qual la Romana va ser separada en 1929. Aquest conjunt territorial representava una superfície de 119,8 km2 i compartia amb Asp i Monòver el flanc occidental de la comarca i, per tant, la frontera amb Múrcia i la corona castellana. Novelda, segona ciutat en població de la comarca (26.873 habitants l'any 2011), compa actualment amb una superfície de 75,7 km2 (densitat de població, 355,23 hab/km2). El municipi de la Romana, més menut territorialment (43,3 km2), ocupa terrenys més elevats i muntanyosos. En 2011 tenia 2.554 habitants (densitat de 59 hab/km2). Novelda va constituir durant la baixa edad mitjana una zona de refugi per a la població andalusí. Els seus descendents van conservar fins a 1609 l'àrab com a llengua habitual de relació. La convivència durant dècades amb un contingent menut d'inmigrants cristians vells, va facilitat que aquests assimilaren una part significativa dels topònims usats fins llavors per la població autòctona. Més de la meitat dels topònims documentats abans de 1625-1628 presentaven traces lingüístiques atribüibles a l'àrab. Ara no passen del 9%, però els que resten tenen un innegable pes qualitatiu. Després d'una repoblació inicial parcial i no planificada, la població va créixer de manera continuada al llarg de la segona meitat del segle XVII, durant tot el segle XVIII i bona part del XIX, gràcies a un model d'agricultura que tenia com a fonaments la cerealicultura i la contínua expansió de la superfície cultivada. Aquest procés de colonització interior tindrà importants conseqüències, amb una extraordinària multiplicació dels topònims al Camp i a l'àrea més exterior del terme. El pas a una agricultura més oberta, amb el raïm i el vi com a productes significatius, no es produirà abans de finals del segle XIX. Encara és més tardana la conversió definitiva a una agricultura explícitament comercial, amb l'expansió de la tomata i les hortalisses, i finalment del raïm de taula (en ambdós casos, amb acompanyament del regadiu); primer, en terme de Novelda, i amb un cert retard, també en el de la Romana. A les dues localitats subsisteix una agricultura especialitzada i moderna, però desvinculada de les formes tradicionals d'entendre el territori. Les pedreres en extensió, els abocadors a gran escala de residus de les fàbriques de pedra, l'abandonament progressivament generalitzat dels cultius, la proliferació de les segones residències, l'escampament d'una població d'hàbits i costums urbans fora dels nuclis i, finalment, l'establiment (al terme de la Romana) d'una nodrida colònia de jubilats estrangers, són altres fenòmens que estan tenint ara mateix un considerable impacte sobre el paisatge (i sobre el patrimoni onomàstic). Per altra banda, després de segles de pràctic monolingüisme, hui el valencià és parlat per només la meitat dels novelders (però encara, pel 80% dels romaners). El treball, començat poc després de 1976, combina les dues vies d'investigació habituals: l'enquesta oral i la recerca en fonts documentals (impreses i manuscrites). Les entrevistes es van realitzar bàsicament entre novembre de 1987 i 1994, i han afectat 43 informadors per al conjunt del terme de la Romana i 51 per al de Novelda (sense comptar col·laboracions més esporàdiques). Sempre que va ser possible es van fer in situ (per a major seguretat en les localitzacions). Pel que fa a les fonts documentals impreses, s'ha buidat quasi tota la producció bibliogràfica local, incloses les revistes de festes d'ambdues poblacions. De l'Arxiu Municipal de Novelda s'ha revisat bona part de la documentació anterior al segle XIX (censals del segle XV, Mans Comunes, Consells, Contestadors, Judiciaris i Contestadors, Clams Civils...), però especialment la relacionada amb la xarxa s'assagadors i la de tipus cadastral (Giradora de Població 1727-1748, Giradora de Natural c. 1730, Capbreus 1727-1729, restes de giradores de finals del segle XVIII i principis del XIX, Estadística de Tierras de 1836 i 1854, Croquis de Rústica 1935). A l'Arxiu de Protocols es van treballar sobretot les Escribanías de Rentas locals del segle XVIII. De l´arxiu senyorial, conservat per la Fundació Cultural Medina Sidonia, hem pogut estudiar en profunditat una giradora de finals del segle XVI i començaments del següent (l'anomenada Giradora de Sarrià, fonamental per a conéixer l'antroponímia morisca u la toponímia de l'horta vella) i el libre dels Capbreus de 1625-1628. Més recentment, hem tingut accés a l'Arxiu de la Parròquia de Sant Pere de Novelda, on s´han revisat llibres de baptismes, matrimonis i enterraments fins a la primera meitat del segle XVII, així com els de Visites Pastorals i Fàbrica. L'estudi introductori consta d'unes breus consideracions generals sobre l'Onomàstica i els estudis onomàstics en terres valencianes, seguides per un apartat ("La terra") destinat a esbrinar els condicionants geogràfics i el procés d'ocupació del territori. Un segon apartat ("Els Pobles") dóna compte del recorregut històric de les comunitats humanes que han habitat ls dos termes municipals, amb especial atenció al nombr d'habitants i al desenvolupament urbà dels dos nuclis. Finalment, a "La llengua (les llegues)" s'analitza la influència del substrat aràbic sobre la nostra toponímia i les catacterístiques peculiars que presenta el suport lingüístic dels noms propis (sobretot, en el cas dels malnoms i topònims actuals). L'últim apartat és només un recull d'informadors i de fonts documentals (manuscrites i impreses), bibliografia i cartografia utilitzada. El cos del treball ("Els noms de lloc i de persona de Novelda i de la Romana") adopta la disposició que ja és general a la nostra àrea idiomàtica, proposada i seguida per les publicacions de l'Oficina d'Onomàstica de l'IEC. Recull fitxes d'uns 130 genèrics toponímics habituals en el nostre àmbit d'estudi (una part menuda però significativa dels quals no està contemplada als diccionaris i fonts lexicogràfiques més habituals de la nostra llengua), d'uns 4.650 topònims (almenys 4.250 dels quals d'origen popular, la resta noms de carrers i altres vies urbanes imposats per les autoritats municipals d'època contemporània) i de més de 4.300 elements antroponímics (vora 2.700 cognoms i llinatges, inclosos els utilitzats per la població musulmana i morisca dels segles XV, XVI,i XVII; i no arriba a 1.600 malnoms, renoms àlias).

El objeto de esta tesis es el estudio pormenorizado de los testimonios lingüísticos del cario, tanto indirectos (glosas y nombres propios) como directos (todo el material epigráfico en alfabeto cario), con una especial atención hacia este último, dado que hasta la fecha no existe una propuesta de desciframiento de la escritura caria que coseche el consenso de los estudiosos.Las glosas. A lo largo de la historia de la investigación sobre el cario, se ha producido una tendencia a hinchar el repertorio de glosas, incluyendo bastantes cuya pertenencia al cario no puede ser deducida en modo alguno por la información que nos ofrecen las fuentes clásicas. Desprovistas de estas pseudo-glosas, las verdaderas glosas carias son muy escasas, y lo que aportan al conocimiento de la lengua es mínimo. La onomástica y toponimia carias. Resulta evidente, a partir de los ejemplos estudiados, que el cario se nutre en la formación de los nombres propios del mismo acervo que las restantes lenguas anatolias de todas las épocas, y que la mayoría de elementos que intervienen en su formación pertenecen al léxico del hetita y del luvita. Sin embargo, estos datos no nos parecen suficientes para defender que el cario esté más cercano a una o a otra lengua.Evaluación de los testimonios directos. El material epigráfico procede en su mayoría de Egipto. Allí encontramos fundamentalmente un único alfabeto, y las variantes locales pueden considerarse hasta cierto punto "variantes caligráficas". En Caria, por el contrario, es evidente la existencia de una fuerte fragmentación de los alfabetos. Dado que cronológicamente las inscripciones de Caria son posteriores a las de Egipto, podemos pensar que el alfabeto de Egipto es en esencia el heredero directo del alfabeto cario originario, del que derivarían, por diversos procesos, los diferentes alfabetos locales de Caria.Desciframiento del cario. El estudio de la historia de la investigación en este terreno nos ha permitido constatar la existencia en la actualidad de dos orientaciones contrapuestas. La primera de ellas basa el desciframiento en las analogías formales entre un gran número de signos carios y las letras griegas, atribuyendo automáticamente a aquéllos el valor fonético de éstas (Sevoroskin, Gusmani, Masson, etc.) La otra orientación rechaza este apriorismo y busca la clave del desciframiento en una serie de bilingües, fundamentalmente egipcio-carias (Kowalski, Ray, etc.). Tras evaluar ambas orientaciones mediante el principio de Sundwall (en las inscripciones carias han de aparecer formas onomásticas comparables con las que conocemos por fuentes griegas), hemos optado por la que preconiza el uso de las bilingües, ya que, por una parte, todo apriorismo basado en analogías formales entre signos es poco adecuado, como lo demuestra la historia de la escritura, y, por otra, los resultados obtenidos por Kowalski y Ray resultan esperanzadores.El estudio de las bilingües nos ha permitido detectar dos más hasta ahora desechadas o mal interpretadas, que permiten establecer el valor de unos signos de gran importancia por su frecuente aparición. Otros instrumentos utilizados para el desciframiento han sido la observación de las alternancias gráficas y la distribución de los signos, y la comparación de secuencias con nombres propios carios de fuentes griegas. Gracias a ella se producen identificaciones onomásticas de gran interés que a nuestro juicio avalan esta propuesta. Posición lingüística del cario. El sistema de desciframiento propuesto supone la existencia de un nominativo-tema puro frente a un genitivo en -s. Ello nos permite acercar el cario a las lenguas tardoluvitas (licio, milio, pisidio y sidético), que presentan en la flexión de los nombres propios las mismas características. Tal ubicación del cario es una novedad, ya que hasta ahora la única propuesta que había intentado situar con claridad el cario en el marco de las lenguas anatolías -la de Sevoroskin- suponía la existencia de un genitivo (o posesivo) en "-lambda", lo que acercaba el cario mas bien al lidio (que presenta un adjetivo genitival en "-li".Origen del alfabeto cario. El alfabeto cario deriva de un modelo griego, pero se ha producido una fuerte transformación en el proceso de adaptación, quizá debida a modificaciones gráficas (simplificación o complicación de un signo), fonéticas (un signo asume un valor fonético cercano) o espaciales (un signo asume el valor de un signo cercano en el orden del alfabeto). Evidentemente, hay signos carios que no pueden explicarse bien a partir del alfabeto griego.

Aquesta tesi presenta l'edició i l'estudi filològic del còdex 122 de l'arxiu del Regne de Mallorca (ARM). El manuscrit és un llibre de comptes o pinqàs d'un jueu prestamista mallorquí de la segona meitat del segle XIV. Es tracta del registre personal d'aquest jueu on hi ha anotats préstecs realitzats majorment a cristians tot i que s'hi registren també préstecs a jueus i a moros. Consta de 137 folis dels quals 180 planes contenen alguna anotació. La llengua del manuscrit és el judeoàrab tot i que els noms de lloc, de persona, els mesos de l'any, mesures i algunes festivitats cristianes apareixen en català i part del lèxic en hebreu. Les dates de les anotacions corresponen al calendari gregorià i els préstecs registrats van des de l'any 1360 fins l'any 1391. Pel que fa a la paleografia l'escriptura emprada és la cursiva sefardí i hi apareixen afegitons de dos escrivans més. La tesi està dividida en dues seccions principals. La primera secció inclou: a) l'estudi i la descripció codicològica i paleogràfica del manuscrit, b) un estudi lingüístic de les tres llengües que hi apareixen (l'hebreu, el català i el judeoàrab), c) una anàlisi del contingut que inclou l'edició d'unes cèdules i un estudi dels préstecs, d) un apartat sobre la metrologia i e) un estudi de l'onomàstica. La segona secció conté l'edició facsímil del manuscrit, la transcripció paleogràfica, els índexs onomàstics i la bibliografia. En un estudi paral•lel al del manuscrit es publiquen unes cèdules en judeoàrab custodiades també a l'ARM i que són contractes d'obligació o de "comanda" de quatre dels préstecs anotats al còdex. El prestamista autor del manuscrit és el mateix, el jueu en Magalluf Mili i els notaris que van custodiar aquestes cèdules foren en Jordi Nadal i en Julià Font Cuberta. En el còdex hi apareixen préstecs realitzats sota la supervisió de 31 notaris cristians tot i que molts són realitzats en obligació al Veguer de la Cort, al Governador o en obligació a la ciutat on són duts a terme. Els prestamistes són 3, en Magalluf Mili, el rabí Se'adià Mili i la dona Havà. Aquests préstecs van ser realitzats a 28 poblacions mallorquines. Aquest treball de tesi presenta una relació de totes les operacions de préstec contingudes al manuscrit i un estudi comparatiu per poblacions. D'aquest es desprèn que més de tres quartes parts del total dels préstecs foren duts a terme a Ciutat de Mallorca on s'hi registren préstecs referents a cabassos de farina, préstecs realitzats a la Llotja del comerç i garanties. De les anotacions s'ha pogut deduir que l'interès que s'aplicava era variable i oscil•lava entre el 10 i el 20%. Pel que fa a l'estudi onomàstic es presenten les principals fonts documentals que havien servit fins ara de base per a l'estudi de l'antroponímia mallorquina del segle XIV i es remarca la importància que representa per aquesta disciplina del cabal d'antropònims aportat pel còdex 122. Un total de 768 noms de cristians, 19 moros i 81 jueus conformen una llista que es presenta als índexs onomàstics amb referències al número de foli on són registrats. El període que reflecteix el manuscrit, la segona meitat del segle XIV, va ser un temps de revoltes que va representar gairebé el final de la comunitat jueva de Mallorca. L'any 1391 van arribar a l'illa els avalots que s'havien estès a les jueries peninsulars. Durant aquests avalots habitants de la part forana de l'illa van arribar a la capital per tal d'alliberar-se dels contractes d'obligació. Van assaltar la jueria i van matar més de 300 jueus. La major part dels supervivents van ser forçats a batejar-se i acceptar el cristianisme. Els nous conversos van ser obligats a declarar davant del Governador i aquesta declaració s'ha conservat en els Pregons de 1391 de l'arxiu de l'antiga Cúria General de Mallorca. Entre les declaracions se'n troben dues que fan referència a l'autor del manuscrit, en Magalluf Mili. Segons aquestes declaracions se suposa que aquest va morir durant els avalots de 1391 deixant vídua a na Vitala, la seva esposa. / This thesis presents the editing and philological study of the codex 122 of the Archive of the Kingdom of Majorca (ARM). The manuscript is a book of accounts or pinqás written by a Jewish Majorcan moneylender in the second half of the fourteenth century. This is the personal record of this Jew where noted loans made mostly to Christians although there are also loans to Jews and Moors. It consists of 137 folios including 180 pages contain some annotation. The language of the manuscript is Judaeo-Arabic although place names, anthroponyms, months of the year, the measures and some Christian festivals are in Catalan and lexicon in Hebrew. The dates registered correspond to the Gregorian calendar and the loans are recorded between 1360 and 1391. In regard to paleography writing is the Sephardic Cursive script and there are additions of two more scribes. The thesis is divided into two main sections. The first section includes: a) the study of the manuscript including a codicological and paleographic description, b) a linguistic study of the three languages that appear (Hebrew, Catalan, and Judaeo-Arabic), c) a content analysis that includes the publication and study of some warranty documents of loans, d) a section on metrology and e) a study of onomastics. The second section contains the facsimile edition of the manuscript, a paleographic transcription, the name indexes and bibliography. Published here are some warranty documents of loans in Judaeo-Arabic that are contracts of obligation or "command" of 4 loans registered in the codex. The lender is the author of the manuscript itself, the Jewish Magalluf Milli. In the codex are registered loans made under the supervision of 31 Christian notaries although many are made in obligation to the Veguer of the Court, the Governor or in obligation to the city in wich they are made. Lenders are 3, Magalluf Milli, Rabbi Seadiah Milli and a woman named Khavah. Loans are made in 28 villages of Mallorca. In the comparative study of the loans it follows that more than 75% were made in the City of Mallorca. From the annotations is also clear that the interest was variable and ranged between 10 and 20%. The codex presents a rich onomastic resource, greatly expanding our knowledge of anthroponomy of the era. The thesis adds this source to the index available from previously documented material. A total of 768 Christians, 19 Muslims and 81 Jews make up a list displayed in the index of names.