• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 252
  • 17
  • 14
  • 9
  • 9
  • 9
  • 8
  • 6
  • 5
  • 2
  • 1
  • 1
  • Tagged with
  • 292
  • 48
  • 48
  • 48
  • 42
  • 37
  • 30
  • 28
  • 27
  • 26
  • 26
  • 25
  • 24
  • 23
  • 21
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
11

Arquitectura i bioestratigrafia dels macroforaminífers de la unitat margues i argiles de la font de les bagasses (campanià inferior, ne de la península Ibèrica)

Albrich Viñas, Sergi 28 January 2016 (has links)
La Unitat Margues i Argiles de la Font de les Bagasses (Pons, 1977) (Serra del Montsec, nord-est de la Península Ibèrica) conté un abundant registre de macroforaminífers fòssils, que va ser descrit per primera vegada a l’inici del segle XX a l’antic municipi de Tragó de Noguera, actualment submergit sota les aigües de l’embassament de Santa Anna (Serres Marginals). En aquest treball s’ha detallat l’arquitectura dels macroforaminífers aglutinats i s’han descrit les formes Choffatella aff. rugoretis Gendrot, Hemicyclammina chalmasi (Schlumberger), Cuneolina conica Orbigny, Cuneolina cylindrica Henson i Dictyopsella kiliani Munier-Chalmas i, també, s’ha dut a terme la repartició bioestratigràfica dels macroforaminífers de closca porcellanada i lamel·lar perforada, associats a la unitat estratigràfica estudiada, la qual s’interpreta dipositada en un medi de plataforma poc fonda durant el Campanià inferior. La bioestratigrafía de les plataformes carbonatades del Campanià i del Maastrichtià es basa en la distribució de macroforaminífers del gènere Orbitoides. No obstant això, mentre que la taxonomia i l'edat cronostratigràfica de les espècies més recents d'aquest gènere estaven ben establertes, encara existien moltes controvèrsies sobre les espècies primitives. En aquest treball, s’han revisat novament els seus caràcters morfològics utilitzant un gran nombre de mostres provinents tant de les respectives localitats tipus, com mostres recollides en diverses seccions estratigràfiques contínues realitzades al sud dels Pirineus. Així, en base a les conclusions d’aquest nou estudi, s’ha recuperat la validesa de l’espècie Orbitoides sanctae-pelagiae, històricament oblidada, mentre que Orbitoides dordoniensis s’ha establert en sinonímia a la primera. Es considera que les espècies Orbitoides hottingeri, Orbitoides sanctae-pelagiae i Orbitoides douvillei es substitueixen temporalment i mostren canvis morfològics que evolucionen gradualment en el temps; Increment de la mida i la complexitat de l'aparell embrionari, increment de la mida dels espècimens adults de les dues generacions; i aparició i desenvolupament progressiu de veritables cambretes laterals. Així, al sud dels Pirineus i, concretament, a La Unitat Margues i Argiles de Font de les Bagasses, existeixen afloraments extraordinaris per conèixer l'evolució dels Orbitoides primitius. L’ús de la estratigrafia isotòpica ha permès precisar que l’espècie d’Orbitoides més antiga, O. hottingeri, va aparèixer al Campanià inferior, en un interval de temps molt proper al límit Santonià-Campanià, i va ser substituït per O. sanctaepelagiae, en un nivell proper al límit de les zones d’ammonits Placenticeras bidorsatum i Menabites delawarensis. / The Font de les Bagasses Unit (Pons, 1977) (Montsec Mountains, NE Iberian Peninsula) hosts a rich assemblage of larger foraminifera, which was described for the first time in the early 20th Century from the locality of Tragó de Noguera (Marginal Mountains). The locality was submerged under the water of the Santa Anna reservoir. In this work, a detailed architectural study on selected agglutinated larger foraminifera including Choffatella aff. rugoretis Gendrot, Hemicyclammina chalmasi (Schlumberger), Cuneolina conica Orbigny, Cuneolina cylindrica Henson and Dictyopsella kiliani Munier-Chalmas has been carried out. Moreover, the biostratigraphic range of agglutinated larger foraminifera and their associated porcelaneous and lamellar-perforate foraminifera are also established. The age of the assemblage is early Campanian. The biostratigraphy of Campanian-Maastrichtian carbonate platforms is largely based on the genus Orbitoides. However, while the taxonomy and the chronostratigraphic age of the youngest species of this genus are well established, there are still many controversies on the earliest species. In this work their morphological characters using a large collection of samples from the type-localities and from continuous sections in the southern Pyrenees have been restudied. Based on these new observations, the long forgotten species O. sanctae-pelagiae is reinstated, while O. dordoniensis is considered a junior synonym of O. santae-pelagiae. Successive populations of O. hottingeri, O. sanctae-pelagiae and O. douvillei show gradual morphological changes in time marked by an increase in the size and complexity of the macrospheric embryonal apparatus, an increase of the size of the adult specimens of both generations and the progressive appearance and development of true lateral chamberlets. The Font de les Bagasses Unit in the southern Pyrenees preserves a high-resolution archive of the evolution of the earliest Orbitoides. Strontium isotope stratigraphy indicates that the oldest species, O. hottingeri, appeared in the earliest Campanian, close to the Santonian-Campanian boundary, and was replaced by O. sanctaepelagiae at a level closely corresponding to the boundary between the Placenticeras bidorsatum and Menabites delawarensis ammonite zones.
12

Les tortugues (Testudines) del neogen i quaternari de Catalunya (NE de la Península Ibèrica)

Hernández Luján, Àngel 21 December 2015 (has links)
Es revisa el registre neogen i quaternari de les tortugues terrestres i d’aigua dolça (Testudines) de Catalunya, a partir de les restes de la conca del Vallès-Penedès i del pla de Barcelona. A banda d’una revisió bibliogràfica, l’estudi es fonamenta en la descripció i atribució taxonòmica de més de 1.400 restes fòssils (majoritàriament inèdites) procedents de més de 100 localitats. S’emfatitzen aquelles restes que permeten un avenç més significatiu en el coneixement de la sistemàtica, filogènia i/o biostratigrafia de determinats tàxons extints. Respecte a les tortugues terrestres gegants, destaca la descripció dels dos primers cranis coneguts del testudínid Titanchelon richardi (anteriorment Cheirogaster), els quals permeten diferenciar adequadament aquesta espècie de Titanchelon bolivari, l’altre testudínid gegant del Miocè ibèric. Es conclou que, al Vallès-Penedès, el rang estratigràfic de Ti. bolivari (MN3–MN4) no se superposa amb el de Ti. richardi (MN7+8–MN10 i, temptativament, MN6–MN12). El tàxon nominal Cheirogaster arrahonensis és considerat un nomen vanum i el seu holotip atribuït a Testudo (Chersine) sp. També es revisen tots els testudínids de mida més petita presents a la conca del Vallès-Penedès, especialment Testudo (Chersine) catalaunica (MN6–MN9), per a la qual es presenta una diagnosi esmenada i es conclou que no pertany al subgènere extint Paleotestudo. A l’espera d’un estudi més detallat del material disponible, també es reporten nombroses restes inèdites de Testudo del Miocè del Vallès-Penedès, que són atribuïdes a “Paralichelys” catalaunicus [=T. (Chersine) sp. nov., que en el futur necessitarà un nom de reemplaçament per evitar l’homonímia amb T. catalaunica] (MN3–MN4); i Testudo (C.) aff. burgenlandica (MN9–MN11). També es descriu el material clàssic i inèdit de Testudo (Chersine) lunellensis del Plistocè mitjà de Barcelona, una espècie extinta molt propera a l’actual Testudo (Chersine) hermanni. Finalment, es presenta una filogènia revisada de les espècies actuals i extintes de Testudo, que recupera les relacions entre espècies actuals indicades per les dades moleculars, i permet dividir aquest gènere en tres subgèneres actuals i un d’extint. Quant a les tortugues d’aigua dolça, se’n revisa el material publicat i inèdit del Miocè de la conca del Vallès-Penedès. Es reporta per primera vegada la presència dels gèneres Clemmydopsis i Trionyx en aquesta conca, i s’hi constata la presència de diverses espècies de geoemídids pticogasterins del gènere Ptychogaster: Ptychogaster (Temnoclemmys) batalleri (MN6–MN9); P. (Temnoclemmys) sp. (MN3–MN4); i P. (Ptychogaster) sp. (MN4 i MN7+8–MN9). A més, es proporcionen diagnosis esmenades de P. batalleri (de la qual Testudo celonica n’és un sinònim subjectiu posterior), així com dels subgèneres Temnoclemmys i Ptychogaster s.s. En total, es constata la presència 13 espècies de testudins durant el Neogen i el Quaternari de Catalunya, a partir de l’estudi de les restes fòssils del Miocè de la conca del Vallès-Penedès i del Plistocè del pla de Barcelona. Les quelonofaunes del Miocè de Catalunya es caracteritzen per la presència de testudínids terrestres gegants (Titanchelon) i de mida més petita (Testudo), a més de tortugues d’aigua dolça de les famílies dels geoemídids (majoritàriament Ptychogaster, però també Clemmydopsis) i dels trioníquids (Tryonix sp.). Des del Miocè inferior (Ramblià i Aragonià inferior), aquestes faunes de quelonis esdevenen progressivament més riques i menys similars a les de les conques ibèriques internes durant el Miocè mitjà (Aragonià mitjà i superior), fins a assolir un màxim de diversitat en el Miocè superior (Vallesià). A partir d’aquest moment, la diversitat decreix progressivament fins al Turolià, moment a partir del qual no tenim registre fins al Plistocè, en què trobem una quelonofauna empobrida i similar a l’actual, caracteritzada per un testudínid de mida petita (Testudo lunellensis), el geoemídid actual Mauremys, i l’emídid actual Emys. / The Neogene and Quaternary record of tortoises and freshwater turtles (Testudines) from Catalonia is revised based on fossil remains from the Vallès-Penedès Basin and the Barcelona Plain. Besides a review of the literature, this study builds on the description and taxonomic attribution of more than 1,400 fossil remains (mostly unpublished) from more than 100 localities. The study emphasizes those remains that enable a significant advance in the systematics, phylogeny and/or biostratigraphy of certain extinct taxa. With regard to giant tortoises, it is noteworthy the description of the two first known skulls of the testudinid Titanchelon richardi (formerly Cheirogaster), which first enable a reliable distinction between this species and Titanchelon bolivari, the other giant testudinid from the Iberian Miocene. It is concluded that, in the Vallès-Penedès, the stratigraphic range of Ti. bolivari (MN3–MN4) does not overlap that of Ti. richardi (MN7+8–MN10 and, tentatively, MN6–MN12). The nominal taxon Cheirogaster arrahonensis is considered a nomen vanum and its holotype assigned to Testudo (Chersine) sp. The smaller testudnids from the Vallès-Penedès Basin are also revised, particularly Testudo (Chersine) catalaunica (MN6–MN9), for which an emended diagnosis is presented, further concluding that it does not belong to the extinct subgenus Paleotestudo. Pending a more detailed study of the available material, numerous additional unpublished remains of other Testudo species from the Miocene of the Vallès-Penedès are reported, being ascribed to “Paralichelys” catalaunicus [=T. (Chersine) sp. nov., which in the future will need a replacement name, so as to avoid homonymy with T. catalaunica] (MN3–MN4); and Testudo (C.) aff. burgenlandica (MN9–MN11). The classical and unpublished material of Testudo (Chersine) lunellensis, an extinct species from the middle Pleistocene of Barcelona very close to the extant Testudo (Chersine) hermanni, is also described. Finally, a revised phylogeny of extant and extinct species of Testudo is provided; it recovers the relationships among extant species as indicated by molecular data, and further enables to distinguish three extant subgenera and one extinct subgenus. Regarding freshwater turtles, the published and unpublished material from the Miocene of the Vallès-Penedès Basin is revised. The presence of genera Clemmydopsis and Trionyx is first reported for this basin, where the presence of several species of ptychogasterine geoemydids is further shown: Ptychogaster (Temnoclemmys) batalleri (MN6–MN9); P. (Temnoclemmys) sp. (MN3–MN4); and P. (Ptychogaster) sp. (MN4 and MN7+8–MN9). Emended diagnoses of P. batalleri (of which Testudo celonica is a junior subjective synonym), as well as of the subgenera Temnoclemmys and Ptychogaster s.s., are further provided. Overall, it is ascertained the presence of 13 species of testunids in the Neogene and Quaternary of Catalonia, on the basis of the study of fossil remains from the Miocene of the Vallès-Penedès Basin and the Pleistocene of the Barcelona Plain. The chelonofaunas from the Miocene of Catalonia are characterized by the presence terrestrial testudinids, both giant (Titanchelon) and smaller (Testudo), as well as that of geoemydid (mostly Ptychogaster, but also Clemmydopsis) and trionychid (Tryonix sp.) freshwater turtles. Since the early Miocene (Ramblian and early Aragonian), these faunas of chelonians have progressively become richer and less similar to those from the inner Iberian basins during the middle Miocene (middle to late Aragonian), until reaching a peak of diversity in the late Miocene (Vallesian). From then onward, their diversity progressively decreases until the Turolian, and there is a gap in the record until the Pleistocene, in which the chelonofauna is impoverished and similar to the living one, being characterized by a small testudinid (Testudo lunellensis), the extant geoemydid Mauremys, and the extant emydid Emys.
13

Los Insectívoros (Soricomorpha, Erinaceomorpha, Mammalia) del Neógeno Superior del Levante Ibérico

Furió Bruno, Marc 12 September 2007 (has links)
Es realitza un estudi de les restes fòssils d'insectívors (families Talpidae, Soricidae i Erinaceidae) de diferents jaciments i nivells fossilífers que geogràficament se situen al sector oriental de la Península Ibèrica, i que cubreixen un rang temporal comprès entre els 7 i els 0,78 milions d'anys enrera. A partir de les identificacions taxonòmiques, les noves dades obtingudes, i un repàs de la bibliografia prèvia existent sobre aquesta temàtica, la present tesi doctoral es centra en la composició i l'evolució dels representants d'aquest grup de micromamífers.Se inclouen en l'estudi més de 1500 elements fòssils, entre dents, mandíbules, fragments cranials i húmers, perteneixents a tres families d'insectívors: tàlpids, sorícids i erinaceids. S'identifiquen 18 gèneres, als que s'atribueixen 28 formes diferents. Entre aquestes, 18 s'identifiquen a nivell d'espècie, 9 d'elles sense dubtes sobre la seva atribució, una com una forma afí a una espècie ja coneguda, i 8 de manera preliminar a l'espera de més i/o millor material. Les deu formes restants quedan atribuïdes a un gènere sense atribució específica concreta per manca de material.La identificació del material estudiat es du a terme atenent als criteris morfològics detallats en treballs previs sobre insectívors fòssils. Les identificacions sistemàtiques estan acompanyades de descripcions, fotografies, rangs de mesures i discussions, que en justifiquen l'adscripció en base al material disponible, els trets observables, i l'estat de coneixement de cada taxó. Donades les discrepàncies existents entre alguns dels treballs previs sobre la nomenclatura descriptiva i els paràmetres biomètrics que havíen de ser pressos, es proposa una metodologia unificada per l'estudi d'elements dentals i mandibulars d'insectívors fòssils del Neògen superior.Entre les aportacions taxonòmiques més destacables figuren les esmenes de les diagnosis de dos espècies d'insectívors: el sorícid Myosorex meini, i el tàlpid acuàtic Desmana inflata, i la nova consideració de Myosorex com a representant de la subfamília de musaranyes arcaiques Crocidosoricinae. S'inclou, a més, una discussió sobre la necessitat de revisió de la tribu Blarinellini REUMER, 1998. S'inclouen també les diagnosis traduïdes (o els caracteres diagnòstics més destacables) de tots els grups tractats en base a la bibliografía disponible.Paral·lelament al treball d'identificació del material estudiat, es porta a terme un altre de recopilació de les dades publicades sobre els registres fòssils documentats a la Península Ibèrica dels gèneres d'insectívors fòssils tractats. Aquest treball auxiliar té com a finalitat oferir una visió sintètica de les presències del grup en territori peninsular, i suplir la informació que manca.Finalment s'integren les dades obtingudes per estudi directe amb aquells altres recopilats de la bibliografia, proporcionant una visió de conjunt sobre l'evolució d'aquestes faunes durant el Neògen superior (Miocè superior, Pliocè, i Pleistocè) a la Península Ibèrica. / Se realiza un estudio de los restos fósiles de insectívoros (familias Talpidae, Soricidae y Erinaceidae) diferentes yacimientos y niveles fosilíferos que geográficamente se sitúan en el sector oriental de la Península Ibérica, y que cubren un rango temporal comprendido entre los 7 y los 0,78 millones de años atrás. A partir de las identificaciones taxonómicas, los nuevos datos obtenidos, y un repaso de la bibliografía previa existente sobre esta temática, la presente tesis doctoral se centra en la composición y evolución de los representantes de este grupo de micromamíferos.Se incluyen en el estudio más de 1500 elementos fósiles, entre dientes, mandíbulas, fragmentos craneales y húmeros, pertenecientes a tres familias distintas de insectívoros: tálpidos, sorícidos y erinaceidos. Se llegan a identificar 18 géneros distintos, a los que se atribuyen 28 formas diferentes. Entre éstas, 18 se identifican a nivel de especie, 9 de ellas sin dudas sobre su atribución, una como una forma afín a una especie conocida, y 8 de forma preliminar a la espera de más y/o mejor material. Las diez formas restantes quedan atribuidas a un género sin atribución específica concreta por falta de material.La identificación del material estudiado se lleva a cabo atendiendo a los criterios morfológicos detallados en trabajos previos sobre insectívoros fósiles. Las identificaciones sistemáticas están acompañadas de descripciones, fotografías, rangos de medidas y discusiones, que justifican la adscripción en base al material disponible, los rasgos observables, y el estado de conocimiento de cada taxon. Dadas las discrepancias existentes entre algunos de los trabajos previos acerca de la nomenclatura descriptiva y los parámetros biométricos que deben ser tomados, se propone una metodología unificada para el estudio de elementos dentales y mandibulares de insectívoros fósiles del Neógeno superior.Entre las aportaciones taxonómicas más destacables figuran las enmiendas de las diagnosis de dos especies de insectívoros: el sorícido Myosorex meini, y el tálpido acuático Desmana inflata, y la nueva consideración de Myosorex como representante de la subfamilia de musarañas arcaicas Crocidosoricinae. Se incluye además una discusión sobre la necesidad de revisión de la tribu Blarinellini REUMER, 1998. Se incluyen además las diagnosis traducidas (o los caracteres diagnósticos más destacables) de todos los grupos tratados en base a la bibliografía disponible.Paralelamente al trabajo de identificación del material estudiado, se lleva a cabo otro de recopilación de los datos publicados sobre los registros fósiles documentados en la Península Ibérica de los géneros de insectívoros fósiles tratados. Este trabajo auxiliar tiene como objetivo ofrecer una visión sintética de las presencias del grupo en territorio peninsular, y suplir la información de la que se carece.Finalmente se integran los datos obtenidos por estudio directo con aquellos otros recopilados de la bibliografía, proporcionando una visión de conjunto sobre la evolución de estas faunas durante el Neógeno superior (Mioceno superior, Plioceno, y Pleistoceno) en la Península Ibérica. / The present PhD Thesis is focussed on the composition and the evolution of the insectivores (families Talpidae, Soricidae and Erinaceidae). The present study deals with the fossil remains of members of this group of micromammals from different paleontological sites placed in the eastern area of the Iberian Peninsula, covering a temporal range comprised between the 7.0 and the 0.78 million years before present. For the first time, a general view of the evolution in this area is given, in base of the new taxonomic identifications and an overview of the previous existing bibliography on this subject.In the study, more than 1500 fossil elements are included, counting with teeth, mandibles, skull fragments and humeri, belonging to three different families of insectivores: talpids, soricids and erinaceids. Twenty eight different forms are recognized belonging to eighteen different genera. Among them, 18 are identified up to the species level, 9 of them with complete sureness about their taxonomical attribution, another one as an affinis form of a previously know species, and 8 in a preliminary state, waiting for more and/or better material. The other ten forms are attributed to their corresponding genera without specific ascription due to the scarcity of material.The identification of the fossil material is carried out attending to the morphological criteria detailed in previous works dealing with fossil insectivores. The systematic identifications are followed by descriptions, photographs, measurement ranges and discussions, that justify the ascription in base of the available material, the features observed, and the state of knowledge of each taxon. Given the existing discrepancies between some of the previous works about the descriptive nomenclature and the biometric parameters to be followed, it is proposed a unified methodology for the study of the dental and mandibular elements of fossil insectivores of the Late Neogene.Among the taxonomic improvements to be highlighted, there are the emended diagnoses of two species of insectivores: the soricid Myosorex meini, and the aquatic mole Desmana inflata, and the new consideration of Myosorex as an extant representative of the archaic subfamily of shrews Crocidosoricinae. Besides, the study includes a detailed discussion about the needed revision of the tribe Blarinellini REUMER, 1998. The translated diagnoses (or the most significant characters) of all the treated groups attending to the available bibliography are also included.Parallel to the taxonomical work of identification, it is carried out another one of compilation of the published data about the fossil records documented in the Iberian Peninsula for the genera dealt. This auxiliary work provides a synthetic vision of the presences of the group in the peninsular territory, thus supplying the missing information.Finally, all the data obtained by direct study and those coming from the bibliographic compilation are bothered, thus providing a unified view on the evolution of these faunas during the Late Neogene (Late Miocene, Pliocene, and Pleistocene) in the Iberian Peninsula.
14

Anatomia, paleobiologia e filogenesi di Macrocnemus bassanii Nopcsa 1930 (Reptilia, Protorosauria) / Anatomy, paleobiology and phylogenesis of Macrocnemus bassanii Nopcsa 1930 (Reptilia, Protorosauria)

Saller, Franco <1963> 15 April 2016 (has links)
Macrocnemus bassanii è un rettile diapside del Triassico medio appartenente al gruppo dei Protorosauria. Le sue principali caratteristiche sono gli arti posteriori molto più lunghi di quelli anteriori e il collo rigido e allungato. Questo lavoro ha lo scopo di chiarire alcuni aspetti ancora poco noti della sua anatomia, in particolare la struttura della regione nasale, la mobilità del quadrato e l’eventuale presenza di placche sternali e di epifisi. Inoltre si vuole comprendere la funzione del collo allungato, che è il principale enigma di questo gruppo di rettili. La sua particolare struttura è probabilmente correlata al tipo di locomozione di Macrocnemus bassanii. Ricostruire il tipo di locomozione è fondamentale per stabilire qual era il ruolo ecologico di questo rettile. Si esaminano infine i rapporti filogenetici tra Macrocnemus bassanii e gli altri taxa appartenenti al gruppo dei protorosauria. / Macrocnemus bassanii is a Middle Trias diapsid reptile that belongs to the group of the Protorosauria. Its main features are the elongated stiff neck and the hindlimbs which are much longer than the forelimbs. The aim of this study is to clarify some aspects of its anatomy that are still controversial, like the structure of the nasal region, the mobility of the quadrate, and the existence of sternal plates and epiphysis. Furthermore it is very important to understand the function of the neck. The neck is the major conundrum of this group of reptiles. Its particular structure is probably correlated to the kind of locomotion of Macrocnemus bassanii. The reconstruction of the kind of locomotion is fundamental to establish what the ecological role of this reptile was. Finally the phylogenetic relationships between Macrocnemus bassanii and the other taxa of the Protorosauria are studied.
15

Rudistas (Hippuritida, Bivalvia) del Cenomaniense-Coniaciense (Cretácico superior) del Pirineo meridional-central. Paleontología y bioestratigrafía

Troya García, Luis 01 February 2016 (has links)
Los bivalvos rudistas están ampliamente representados entre las sucesiones de materiales carbonatados someros correspondientes al margen sur de la cuenca pirenaica durante el Cretácico superior y que hoy día afloran a lo largo del Pirineo meridional-central. Las faunas del Coniaciense superior/Santoniense inferior al Maastrichtiense son bastante bien conocidas y han sido objeto de diferentes estudios, pero no es así para las anteriores que, si se conocen, es principalmente por citas en algunos trabajos. El estudio de diferentes afloramientos correspondientes al Cenomaniense, Turoniense superior y Coniaciense, alrededor de la cuenca de Tremp (zona de Sopeira y la Sierra de Sant Gervàs, Congost d’Erinyà, Hortoneda, anticlinal de Bóixols-Abella-Sant Corneli y sinclinal de Santa Fe, y Sierra del Montsec), ha proporcionado una abundante fauna de rudistas a partir de la cual se ha podido realizar un exhaustivo estudio paleontológico que comprende descripciones detalladas y actualizadas de los diferentes taxones representados, análisis de la variabilidad intraespecífica y distribución bioestratigráfica. En total se han reconocido 35 especies correspondientes a 15 géneros de 7 familias distintas. La fauna de rudistas del Cenomaniense medio-superior está representada por Caprina adversa, Ichthyosarcolites triangularis, I. monocarinatus, I. tricarinatus, Durania blayaci, Eoradiolites sp., Sauvagesia tellensis y Sphaerulites foliaceus. Caprina adversa también se registra desde el Cenomaniense inferior. El Turoniense superior contiene una fauna formada por Hippurites resectus, Pseudovaccinites inferus, P. petrocoriensis, P. praegiganteus, P. rousseli, Praeradiolites paillettei y Sphaerulites patera. Algunas especies bien representadas en el Coniaciense se registran de forma puntual en algún afloramiento atribuido al Turoniense superior, entre ellas Biradiolites canaliculatus, Hippurites incisus, Pseudovaccinites zurcheri o P. corbaricus?. De la misma forma, Pseudovaccinites petrocoriensis y P. corbaricus? aún se reconocen en el Coniaciense inferior. El Coniaciense inferior, medio y superior se distingue en diferentes localidades. Se reconocen Bayleia sp., Hippurites incisus, H. socialis, Hippuritella sp. 1, Hippuritella sp. 2, P. corbaricus?, Pseudovaccinites giganteus, P. marticensis, P. petrocoriensis, P. zurcheri, Gyropleura? sp. 1, Gyropleura? sp. 2, Plagioptychus aguilloni, Plagioptychus cf. toucasi, Radiolites praegalloprovincialis, Radiolites sp. 1, Radiolites sp. 2, Biradiolites canaliculatus, Biradiolites cf. beaussetensis, Praeradiolites paillettei, Praeradiolites requieni y Sphaerulites sp. Algunas especies están representadas durante la mayor parte del Coniaciense, mientras que otras solamente de forma local. El momento de mayor diversidad taxonómica se produce en el Coniaciense superior, cuando se registran conjuntamente la mayoría de especies de esa edad. / Rudist bivalves are widely represented among the successions of shallow carbonate materials corresponding to the southern margin of the Pyrenean basin during the Late Cretaceous and that emerge today along the South-central Pyrenees. The upper Coniacian/lower Santonian to Maastrichtian faunas are well known and have been the subject of several studies but it is not the case for the older ones, mainly known through appointments in some works. The study of different outcrops of the Cenomanian, upper Turonian, and Coniacian around the Tremp basin (Sopeira area and the Sierra de Sant Gervàs, Congost d'Erinyà, Hortoneda, Bóixols-Abella-Sant Corneli anticline and Santa Fe syncline, and Sierra del Montsec), has provided an abundant rudists fauna on which it has been possible to perform an exhaustive paleontological study, comprising detailed and updated descriptions of the various taxa represented as well as an analysis of both their intraspecific variability and biostratigraphical distribution. In total, 35 species corresponding to 15 genera of 7 different families have been recognized. The middle-upper Cenomanian rudists fauna is represented by Caprina adversa, Ichthyosarcolites triangularis, I. monocarinatus, I. tricarinatus, Durania blayaci, Eoradiolites sp., Sauvagesia tellensis and Sphaerulites foliaceus. Caprina adversa also is recorded from the lower Cenomanian. The upper Turonian contains a rudists fauna composed of Hippurites resectus, Pseudovaccinites inferus, P. petrocoriensis, P. praegiganteus, P. rousseli, Praeradiolites paillettei and Sphaerulites patera. Species well represented in the Coniacian as Biradiolites canaliculatus, Hippurites incisus, Pseudovaccinites zurcheri or P. corbaricus?, are recorded sporadically in some outcrops attributed to the upper Turonian. At the same time, Pseudovaccinites petrocoriensis and P. corbaricus? are still recorded in the lower Coniacian. The lower, middle and upper Coniacian is identified in different locations. The following rudist taxa are recognized: Bayleia sp., Hippurites incisus, H. socialis, Hippuritella sp. 1, Hippuritella sp. 2, P. corbaricus?, Pseudovaccinites giganteus, P. marticensis, P. petrocoriensis, P. zurcheri, Gyropleura? sp. 1, Gyropleura? sp. 2, Plagioptychus aguilloni, Plagioptychus cf. toucasi, Radiolites praegalloprovincialis, Radiolites sp. 1, Radiolites sp. 2, Biradiolites canaliculatus, Biradiolites cf. beaussetensis, Praeradiolites paillettei, Praeradiolites requieni and Sphaerulites sp. Some species are represented during most of the Coniacian, while other only locally. The time of greatest taxonomic diversity occurs in the upper Coniacian, when most of that age species are recorded together.
16

Palinofloras neógenas da Formação Pirabas e Grupo Barreiras, área litorânea nordeste do estado do Pará, Brasil / Not available.

Leite, Fátima Praxedes Rabelo 16 May 1997 (has links)
A Região Bragantina, onde se encontra a área de estudo, apresenta um dos mais completos registros da transgressão marinha miocena ocorrida no Brasil, representado principalmente pela Formação Pirabas, constituída por sedimentos marinhos e transicionais, ricos em fósseis de idade oligoceno/eomiocena. Sobreposto a ela encontra-se o Grupo Barreiras, composto por sedimentos continentais e transicionais, considerado mio-plioceno pelas suas características sedimentares e seu conteúdo fossilífero. Através de estudo palinológico procurou-se, no presente trabalho: reconstituir, na medida do possível, a paleoflora que recobria a região estudada durante o período de sedimentação; determinar uma idade provável para a Formação Pirabas e Grupo Barreiras, com base em zoneamentos palinoestratigráficos pré-estabelecidos; bem como compreender os eventos que tenham contribuído para a deposição dos sedimentos pelíticos dessas unidades. O material estudado consiste de treze amostras procedentes de nove níveis estratigráficos de fácies Baunilha Grande da Formação Pirabas (sensu Petri e Fúlfaro, 1983) e da associação C do Grupo Barreiras (sensu Góes et alii, 1990), aflorantes nas localidades de Outeiro, Mosqueiro, Atalaia e Capanema. Reconhecem-se 92 tipos polínicos (grãos de pólen de angiospermas e esporos de briófitas e pteridófitas), dentre os quais Zonocostites ramonae (Rhizophora sp.), representa 77% da soma de grãos de pólen. Os dados palinológicos da Formação Pirabas enquadram-se na Biozona Psiladiporites-Crototricolpites (Concurrent Range Zone, sensu Hoorn, 1993), de idade eo-mesomiocena, evidenciada pela presença de Crototricolpites annemariae, Echitricolporites maristellae,Polypodiaceoisporites cf. P. potoniei, Psilastephanocolporites tesseroporus e Crototricolpites americanus, e pela ausência de Crassoretitriletes vanraadshoovenii. Apesar de um pouco mais recente do que as datações estabelecidas com base em associações de foraminiferos (Oligoceno/Eomioceno), este novo dado não contraria os anteriores, por tratar-se, provavelmente, do registro da regressão que pôs fim à deposição dos sedimentos carbonáticos na região. O espectro polínico do Grupo Barreiras enquadra-se na Biozona Crassoretitriletes (Interval Zone, sensu Lorente, 1986), Mesomioceno, dadas a presença de Crassoretitriletes vanraadshoovenii, Ilexpollenites sp. e Bombacacidites baculatus e Thymelipollis retisculpturius, e a ausência de Grimsdalea magnaclavata. A determinação de uma idade mesomiocena para a base do Grupo Barreiras vem a corroborar a hipótese de uma passagem gradativa da Formação Pirabas para esta unidade litoestratigráfica (Rosseti et alii,1989;Góes et alii, 1990; Costa et alii, 1993). Os sedimentos das amostras analisadas foram depositados, possivelmente, em planície costeira, ocupada principalmente por manguezais e alguns elementos de vegetação de restinga. Rumo ao continente, predominariam os pântanos, florestas inundáveis das planícies fluviais (várzea e igapó) e floresta de terra firme. A influência do mar é marcada pela presença reduzida, mas constante, de elementos marinhos (dinoflagelados e microforaminíferos). De acordo com as curvas eustáticas propostas por Haq et alii (1987), o Mioceno foi um período de particular oscilação. Através da correlação dos dados palinológicos e estratigráficos com as variações do nível do mar ocorridas nessa época obtiveram-se resultados que parecem confirmar a conclusão de Costa et alii (1993), que afirmam que a Formação Pirabas e o Grupo Barreiras constituem uma única sequência deposicional decorrente da transgressão/regressão miocena registrada no litoral nordeste do Estado do Pará. / The Bragantina Region, where is located the studied area, has one of the most complete record of the marine transgression in Brazil during the Miocene. It\'s mainly represented by the Pirabas Formation, composed of marine and transitional sediments which are very rich in fossils. Over it lays the Barreiras Group, composed of transitional and continental sediments. It has been considered Pliocene by its sedimental characteristics and fossil content. In this work , through a palynological study, we tried to: reconstruct the paleoflora that occupied this region in the past, define an age to Pirabas Formation and Barreiras Group based on palynostratigraphic zonations and understand the depositional process of the clays from these units. Thirteen samples were analyzed from nine stratigraphic levels of Baunilha Grande Facies from Pirabas Formation (sensu Petri & Fúlfaro, 1983) and association C from Barreiras Group (sensu Góes et alii, 1990), that outcrop in the localities of Outeiro, Mosqueiro, Atalaia and Capanema. We recognized ninety-two palynomorphs (angiosperm pollen grains and pteridophyte spores), among those Zonocostites ramonae (Rhizophora sp.) represents 77% of the pollen sum. The palynological results from Pirabas Formation indicate Eo-Mesomiocene age, corresponding to the Biozone Psiladiporites-Crototricolpites (Concurrent Range Zone, sensu Hoorn, 1993), noticed by the presence of Crototricolpites annemariae, Echitricolporites maristellae, Polypodiaceoisporites cf. P. potoniei, Psilastephanocolporites tesseroporus and Crototricolpites americanus, and by the absence of Crassoretitriletes vanraadshoovenii. Although this age is more recent than that established by foraminifers (Oligocene/Eomiocene), this new datum doesn\'t contradict the other because it\'s probably the record of the final regression that ended with the deposition of the carbonates. The pollen content of Barreiras Group fits in the Crassoretitriletes Interval Zone (sensu Lorente, 1986), Mesomiocene, by the presence of Crassoretitriletes vanraadshoovenii, Ilexpollenites sp., Bombacacidites baculatus and Thymelipollis retisculpturius, and by the absence of Grimsdalea magnaclavata. The proposal of a Mesomiocene age for the bottom of Barreiras Group contributes to the hypothesis of gradual passage from Pirabas Formation to this lithostratigraphic unit. The sediments analyzed were deposited probably in coastal plain, occupied mainly by mangroves and some elements of beach ridge vegetation. Towards the continent prevailed swamps, floodplain forests (várzea and igapó) and terra firme forest. The influence of the sea is shown by the sparse but constant presence of marine elements (dinoflagelate and microforaminifers). According to the eustatic curves proposed by Haq et alii (1987), the Miocene was a specially oscillating period. Correlating the palynological and stratigraphic data with the variations of the sea level we could find results that confirm the conclusion of Costa et alii (1993), that affirm that the Pirabas Formation and Barreiras Group Constitute the same depositional sequence caused by the miocene transgression/regression recorded in northeastern littoral of the State of Pará.
17

Determinação de paleocorrentes com o perfil dipmeter - uma aplicação tentativa para os sedimentos do Grupo São Bento da Bacia do Paraná / Not available.

Assis, Pedro Ivo Silveira de 19 December 1985 (has links)
O perfil de mergulho ou \"dipmeter\", obtido em poços de exploração de petróleo, é uma fonte importante de dados geológicos, fornecendo subsídios à interpretação estrutural e estratigráfica. O presente trabalho apresenta uma aplicação estratigráfica de perfil de mergulho para a seção sedimentar mesozóica da Bacia do Paraná. O tratamento estatístico dos dados de mergulho em pouco mais de duas dezenas depoços, permitiu uma boa identificação de paleocorrentes para os sedimentos eólicos da Formação Botucatu. No caso das formações Pirambóia e Rosário do Sul, as paleocorrentes determinadas mostraram-se inconsistentes para a determinação de um modelo regional. As paleocorrentes da Formação Botucatu são unimodais para a região sul da bacia, indicando que os ventos sopravam desudoeste para nordeste. Nas regiões centro e norte da bacia, as paleocorrentes determinadas apresentam variações consideráveis. Comparações com os resultados encontrados na faixa de afloramentos da borda leste da bacia por Bigarella e Salamuni, corroboram com a interpretação de que estas variações são o reflexo de uma zona de baixa pressão atuante durante o Triássico e Jurássico. / Dipmeter log is a valuable source of geological data in oil exploration wells, which aid structural and stratigraphic interpretation. This paper presents one stratigraphic application of dipmeter logs to the Mesozoic sediments of the Paraná Basin. Statistical treatment of dip data in just over twenty wells provided good paleocurrent identification of the eolian sediments of the Botucatu Formation. In the case of Pirambóia and Rosário do Sul Formations, the obtained paleocurrents presented inconsistencies for the determination of a regional model. The paleocurrents of the Botucatu Formation are unimodals in the southern region of the basin demonstrating that wind blew from the southwest to the northeast. In the central and northern regions of the basin, the paleocurrents obtained presented considerable variations. Comparisons of this results, with those obtained by Bigarella and Salamuni in the outcrop belt on the eastern border of the basin, support the interpretation that these changes are a result of alow pressure zone that was active during the Triassic and Jurassic Periods.
18

As células de deriva litorânea e a erosão nas praias do Estado de São Paulo / Not available.

Souza, Celia Regina de Gouveia 28 May 1997 (has links)
O presente trabalho versa sobre a caracterização morfotextural de 64 principais praias do Estado de São Paulo, compreendidas entre os municípios de Ilha Comprida e Ubatuba. O objetivo principal do trabalho consistiu na identificação das mais importantes células de circulação costeira atuantes neste litoral, bem como no diagnóstico das causas de processos erosivos instalados na costa. Os trabalhos de campo foram efetuados no inverno de 1992 e no verão de 1993, tendo sido levantados 348 perfis de amostragem, nos mesmos locais nas duas etapas. Para este trabalho foram analisadas 1050 amostras de sedimentos praiais, distribuídas entre amostras de inverno e de verão. Durante estas etapas foi possível observar o comportamento das praias e das ondas sob diferentes condições meteorológicas e de maré astronômica. O litoral paulista foi caracterizado quanto aos estados morfodinâmicos de suas praias e compartimento em sete setores morfodinâmicos. A apresentação de todos os resultados do trabalho foi feita com base nessa subdivisão. Foram empregados três métodos de estudo, envolvendo a análise de produtos de sensoriamento remoto (fotografias aéreas e imagens de satélite em papel) e a análise de parâmetros morfológicos e texturais das praias. Entre estes parâmetros, a largura e a inclinação praiais, o diâmetro médio, o desvio padrão e a curtose dos sedimentos foram utilizados no método de TAGGART & SCHWARTZ-modificado, enquanto que o diâmetro médio, o desvio padrão e a assimetria foram usados no método de McLAREN. O método de TAGGART & SCHWARTZ-modificado foi muito eficiente na identificação de pequenas e grandes células de deriva litorânea atuantes nas praias, especialmente em praias com acentuada homogeneidade morfológica e textural. O método de McLAREN foi particularmente útil na identificação de tendências regionais de transporte entre as praias de cada setor morfodinâmico e, também, na caracterização de áreas com predominância de erosão ou deposição. Em geral, os locais onde foram observados processos erosivos, no campo, puderam ser correlacionadas a zonas de barlamar ou a centros de divergência de células de deriva litorânea e/ou a trechos que correspondem a áreas-fonte das muitas outras praias, mas que não apresentam fontes locais. As causas dos processos erosivos na costa paulista puderam ser relacionadas a fatores naturais como, zonas de barlamar de células de deriva litorânea e elevação de nível do mar, e a fatores antrópicos, como a ocupação inadequada da orla, a construção de estruturas rígidas na linha de costa e a extração de areia de praia. A comparação entre cartas náuticas antigas e recentes permitiu a identificação de tendências claras e generalizadas na plataforma continental de São Paulo, de deslocamento das curvas batimétricas no sentido costa afora e conseqüente diminuição da declividade da plataforma. Estas tendências caracterizam respostas à dinâmica de sedimentação de costa submetida à elevação de nível do mar, ou seja, a Regra de Bruun. / This Ph.D. thesis focuses on the morphotextural characterization of 64 major beaches of São Paulo State (Brazil), localized between the Ilha Comprida and Ubatuba municipalities. The main objective of this work is both the identification of the most important coastal circulation cells active along the littoral and a diagnosis of the causes of coastal erosive processes installed. Field work was carried out during the winter of 1992 and the summer of 1993, including sampling of the same 348 profiles in each season, totallizing 1,050 samples of beach sediments. During both filed work stages it was possible to study the behavior of the beaches and waves under different meteorological and tidal conditions. The São Paulo littoral was characterized according to the morphodynamic states of its beaches and divided into seven morphodynamic sectors, used as basis for the presentation of all data and results. Three methods of study were employed, includind the analysis of remote sensing products (aerial photographs and satellite images in paper) and the analysis of morphological and textural parameters of the beaches. Among these parameters, the width and gradient of the beaches and the average diameter, the standard deviation and curtosis of the sediments were used in the TAGGART & SCHWARTZ´s method, modified to São Paulo littoral conditions, whereas the average diameter, standard deviation and asymmetry were used in the McLAREN´s method. The (modified) TAGGART & SCHWARTZ´s method proved very efficient in the identification of small and large cells of coastal drift active in the beaches, especially in those with high morphological and textural homogeneity. The McLAREN´s method was particularly useful in the identification of regional trends of sediment transportation between beaches of a certain morphodynamic sector and also in the characterization of areas where either erosion or deposition predominates. As a whole, it was possible to correlate the sites where erosion processes were observed with the zones of updrift or with divergency centers of coastal drift cells and/or to parts of source areas which supply sediments to several other beaches which lack local sources. The causes of erosive processes along São Paulo coast can be correlated with natural factors, such as zones of updrift of coastal drift cells and the rise of the sea-level and to anthropic factors, such as the inappropriate occupation of the shore, the construction of rigid structures on the shoreline and the exploitation of beach sand. The comparison between old and recent nautical charts allowed the identification of clear and widespread trends in the São Paulo continental shelf, which are the dislocation of bathymetric curves offshore and the resulting decrease in the continental shelf gradient. These trends characterize the answers to the sedimentation dynamics of the coast submitted to sea-level rise, in other words, the Bruun´s Rule.
19

Braquiópodes devonianos da Bacia do Amazonas / Not available.

Carvalho, Ronaldo Gama de 01 March 1972 (has links)
O objetivo principal do presente trabalho é um estudo de caráter sistemático dos braquiópodes devonianos do Estado do Pará. O material paraense procede das Formações Maecuru, Ereré e Curuá. Aproveitou-se a oportunidade para revisar, também, os braquiópodes do devoniano da Colombia e Venezuela, que são tratados em apêndices neste trabalho. Vinte foram as espécies aqui assinaladas, as quais se distribuem pelos seguintes gêneros: Derbyina, Paranaia, Podolella, Tropidoleptus, Plicoplasia, Platyorthis, Amphigenia, Megastrophia, Protoleptostrophia, Discomyorthis, Acrospirifer, Mucrospirifer, Rhynchonella, Chonetes e Streptorhynchus. Vários destes gêneros são aqui identificados pela primeira vez. A comparação da fauna de braquiópodes do devoniano da Amazônia com a fauna Apalachiana dos Estados Unidos da América do Norte, sugere uma idade possível entre o Emsiano e Eifiliano, pela presença dos gêneros Amphigenia, Discomyorthis, Platyorthis, Plicoplasia. O presente trabalho constitui revisão compreensiva dos braquiópodes do devoniano da Bacia do Amazonas desde as publicações pioneiras de Rathbun, R. (1874; 1878). / Not available.
20

Contribuição ao conhecimento da estratigrafia e paleontologia do arenito Bauru / Not available.

Mezzalira, Sergio 01 April 1972 (has links)
Não disponível. / Not available.

Page generated in 0.4106 seconds