El Trastorno Obsesivo-Compulsivo es un trastorno neuropsiquiátrico que a menudo se inicia en la infancia y en la adolescencia y que en alrededor del 40% de los casos se mantiene de manera crónica en edad adulta. Este trastorno es muy heterogéneo desde el punto de vista fenomenológico y presenta una elevada variabilidad en la expresión clínica inter e intrapaciente. Debida a esta heterogeneidad, la presente tesis doctoral, ha tenido como objetivos: a nivel clínico: caracterizar sociodemográfica y clínicamente a una muestra de pacientes pediátricos con Trastorno Obsesivo-­‐Compulsivo; a nivel de neuroimagen: analizar, mediante técnicas de resonancia magnética espectroscópica, las diferencias en las concentraciones de neurometabolitos en la región del córtex cingulado anterior, descrita en la literatura como área implicada en la fisiopatología del TOC, entre pacientes pediátricos con TOC y una muestra de sujetos sanos; a nivel genético: identificar asociaciones entre variantes genéticas de los sistemas dopaminérgico, serotoninérgico y glutamatérgico, entre otros, y el riesgo de TOC de inicio temprano a través de un estudio de desequilibrio de transmisión realizado en familias; y finalmente, a nivel conjunto: estudiar la relación existente entre las concentraciones de dichos neurometabolitos con las variantes genéticas analizadas. Nuestros resultados indican que los pacientes con TOC en edad infantil y adolescente, presentan unas altas tasas de comobilidad. Alrededor del 67% de los pacientes de nuestra muestra presenta un trastorno comórbido al TOC y el 28.6% de ellos, dos o más diagnósticos. Además, existen dos subtipos de TOC en edad infantil y adolescente considerando la patología comórbida. Un subtipo de inicio más temprano, con predominancia de sexo masculino, con alta agregación familiar y con comorbilidad de trastornos del neurodesarrollo; y otro subtipo fenotípicamente relacionado con trastornos ansioso-­‐ depresivos, más común en género femenino y un inicio más tardío, a lo largo de la adolescencia. A nivel de neuroimagen, existen diferencias significativas en la concentración de glutamato en pacientes con TOC de inicio temprano en relación a la duración de la enfermedad (menos o más de 24 meses) en el córtex cingulado anterior. Además, encontramos niveles significativamente más bajos de inositol en dicha región en pacientes en comparación con sujetos sanos. A nivel genético, variantes genéticas en HTR1B (rs2000292) y GAD2 (rs992990 y rs8190748) están asociadas al riesgo de TOC de inicio temprano. Así mismo, parece existir un dimorfismo sexual en dichas asociaciones las cuales serían específicas de varones para el gen HTR1B y de mujeres para el GAD2. Es decir, alteraciones de las vías serotoninérgicas, glutametérgicas y gabaérgicas confieren un mayor riesgo de desarrollar TOC de inicio temprano y a su vez, encontramos una asociación entre los polimorfismos de los genes HTR1B, SCL18A1 y GRIA1 y las concentraciones en el CCA de los neurometabolitos indican un papel clave de la interacción biológica que existe entre las vías serotoninérgica y glutamatérgica en la fisiopatología del TOC. / Obsessive-­compulsive disorder is a neuropsychiatric disorder that often begins in childhood and adolescence and around 40% of cases remains chronically in adulthood. This disorder is very heterogeneous from the phenomenological clinical expression. Due to this heterogeneity, this thesis had as objectives: from the clinical point of view: sociodemographic and clinically characterize a sample of pediatric patients with Obsessive-­‐Compulsive Disorder; from neuroimaging: analyze, by magnetic resonance spectroscopy techniques, differences in concentrations of neurometabolites in the anterior cingulate cortex, as described in the literature area involved in the pathophysiology of OCD, including pediatric patients with OCD and a sample of healthy subjects; from genetics: identify associations between genetic variants of dopaminergic, serotonergic and glutamatergic systems, among others, and the risk of early-­‐onset OCD through a transmission disequilibrium study conducted in families; and finally, study the relationship between the concentrations of these neurometabolites with genetic variants. Our results indicate that patients with OCD in children and adolescents age, have high rates of comorbidity. About 67% of patients in our sample shows a comorbid OCD and 28.6% of them, two or more diagnoses. In terms of neuroimaging, there are significant differences in the concentration of glutamate in patients with early onset OCD related to disease duration (less or more than 24 months) in the anterior cingulate cortex. We also found significantly lower levels of inositol in the region in patients compared to healthy subjects. At the genetic level, HTR1B genetic variants (rs2000292) and GAD2 (rs992990 and rs8190748) are associated with the risk of early-­‐onset OCD. It also seems to be a sexual dimorphism in these associations which would be specific to the HTR1B men and women for GAD2 gene. That is, changes in the serotonergic pathways, glutametergic and GABAergic confer an increased risk of developing OCD early onset and in addition, we found an association between HTR1B, SCL18A1 and GRIA1 polymorphisms and concentrations of neurometabolites in the ACC that it could indicate a key part of biological interaction between the serotonergic and glutamatergic pathways in the pathophysiology of OCD.

El Deterioro Cognitivo Leve (DCL) es un término operacional en relación a aquéllos déficits cognitivos que están presentes en sujetos sin un deterioro funcional significativo y que no satisfacen los criterios clínicos establecidos para una demencia. El concepto DCL tiene la ventaja de proveer una entidad diagnóstica para aquellos individuos que en un gran porcentaje desarrollaran una demencia. Ya que el DCL padece un deterioro cognitivo detectable objectivamente antes de la aparición clínica de la demencia, es importante mejorara las herramientas de diagnósticos tales como las baterías de screening cognitivo capaces de detectarlo.Los objetivos de este trabajo son: explorar gracias a estudios transversales y longitudinales los patrones cognitivos que caracterizan el estado precoz de la Enfermedad de Alzheimer (EA). En segundo lugar, se evaluó la comparabilidad de dos muestras de DCL de dos instituciones diferentes, en entornos culturales diferentes, con un especial énfasis en los patrones cognitivos que predicen la conversión a la enfermedad de Alzheimer. En tercer lugar, se investigó las características neuropsicológicas del DLC en relación a los patrones regionales metabólicos de glucosa medidos con Tomografía por Emisión de Positrones. / Mild Cognitive Impairment (MCI) is an operation term for cognitive deficits that are present in subjects without market functional impairment and who do not satisfy established clinical criteria for dementia. The MCI concept has the advantage of providing a diagnostic entity for those individuals who will ultimately convert to dementia with a high probability. Since MCI has an objectively detectable cognitive impairment before the clinical onset of dementia, it is of importance to improve the diagnostic tools such as cognitive screening batteries able to detect it. The aims of the present thesis are: to explore in a cross-sectional and longitudinal studies the cognitive pattern which characterise early Alzheimer´s Disease (AD). Secondly, we aimed to evaluate the comparability of MCI samples from two different institutions, with special focus on baseline cognitive patterns that predict conversion to AD. Thirdly, we studied the neuropsychological features of MCI in relation to regional glucose metabolism measured by Positron Emission Tomography.

Cada vegada hi ha més preocupació en molts països pel baix nombre de metges que escullen psiquiatria com a especialitat a la fi de la llicenciatura. Això ha comportat un interès en la literatura especialitzada, amb estudis centrats en els següents objectius: analitzar les opinions i actituds dels estudiants de medicina cap a la psiquiatria; avaluar els factors que intervenen en l'elecció de psiquiatria com a futur professional; i, finalment, observar la influència de la formació en psiquiatria en aquestes opinions i actituds. En aquest sentit, diversos autors han observat ja, habitualment, actituds crítiques cap a la psiquiatria o cap a la funció del psiquiatre. Les queixes més freqüents són en relació a la manca de rigor científic de la psiquiatria, la ineficàcia del tractament, la baixa gratificació de l'assistència i el baix status social dels psiquiatres en relació a les altres especialitats. Per a una millor comprensió, hem classificat els possibles factors que influeixen en l'elecció de psiquiatria en factors extrínsecs, que depenen de zones geogràfiques o motius històrics que influencien el present, i intrínsecs, relacionats amb les característiques del subjecte i amb les tasques docents exercides pel mateix departament de psiquiatria. Tot i que alguns estudis assenyalen la dificultat per modificar les opinions i actituds crítiques cap a la psiquiatria durant la formació, cada cop és més evident que la formació millora l'opinió global cap a l'especialitat. Entre els canvis més habituals, es troben les opinions cap a la cura del malalt mental, l'eficàcia del tractament, la funció del psiquiatre, la satisfacció laboral o el futur de l'especialitat.Hem escollit l'ordre dels capítols d'aquesta tesi doctoral per compendi de publicacions seguint, com a criteri, l'ordre temporal en què van ser dissenyats i portats a terme els quatre estudis presentats. Entre el primer dels estudis, dissenyat i portat a terme l'any 1997, i l'últim, dissenyat i portat a terme l'any 2006, ha transcorregut gairebé una dècada. Això ha fet que, en l'intent de donar al cos d'aquesta tesi per compendi una visió global dels resultats i, donada la importància del moment històric en què són recollides les opinions i actituds en aquest tipus d'estudis, els treballs s'ordenessin sense tenir en compte si formen part fonamental o annexa del cos de la tesi segons l'avaluació de la subcomissió de postgrau (marc regulador RD 1393/2007). De tota manera, hem indicat aquesta última especificació a l'índex de capítols per a cadascun dels estudis presentats. Al primer capítol, presentem un estudi on es descriu l'opinió de 151 estudiants de medicina de segon cicle de la UAB, mitjançant un qüestionari de 33 ítems basat en el model de Balon i cols. de 1999, sobre diversos aspectes de la psiquiatria. A més a més, inclou una estimació, en forma de percentatge, de l'interès dels alumnes cap a les diverses especialitats, inclosa la psiquiatria. Als resultats s'observa que fins a un 40% dels estudiants consideren que la psiquiatria no està en expansió o que un 80% opina a favor de la seva eficàcia. Un terç dels alumnes resta pes a la funció del psiquiatre i, també, un terç opta per una psiquiatria que contempli tant aspectes biològics com psicològics i socials. A part d'aquestes dades, també s'observen algunes actituds crítiques, que poden haver influït en major o menor grau en l'elecció de l'especialitat, entre les quals destaquen la por al poc prestigi social de la psiquiatria i el status baix entre el col·lectiu mèdic. Malgrat aquestes opinions i actituds, el percentatge d'alumnes que mostren interès en psiquiatria com a possible especialitat es situa entorn al 6%, la sisena més escollida, per davant d'especialitats com oftalmologia, anatomia patològica, neurologia o dermatologia. Al segon capítol presentem un estudi que té per objectiu comparar les opinions i actituds cap a la psiquiatria de 151 estudiants de medicina de tres unitats docents de la UAB amb 479 estudiants de medicina nord-americans de cinc universitats diferents (Albany Medical College, Boston University School of Medicine, University of New Mexico School of Medicine, University of Pittsburgh School of Medicine i Wayne State University Detroit School of Medicine). Les opinions i actituds es recullen en ambdós grups mitjançant el mateix qüestionari de 33 ítems de Balon i cols. de 1999. Als resultats s'observa que, tot i que, en general, les opinions i les actituds d'ambdós grups són favorables, hi ha diferències al voltant de la percepció del model biopsicosocial d'emmalaltir, d'estar ben o mal remunerat econòmicament o de les pressions socials pel fet d'escollir psiquiatria. Finalment, es discuteix si aquestes diferències, juntament amb altres factors, poden o no ser les responsables del major nombre d'estudiants de la UAB (6%) que voldrien ser psiquiatres en un futur professional en comparació amb els Estats Units (4,5%). Al tercer capítol, presentem un estudi que prova d'esbrinar quins canvis a les actituds, opinions i tendències vocacionals dels estudiants de medicina cap a la psiquiatria es produeixen després d'haver fet l'assignatura. Amb aquesta finalitat, passem el mateix qüestionari de 33 ítems de Balon i cols. de 1999 a 48 estudiants de medicina de la UAB abans i després de completar l'assignatura. Els resultats comparatius abans-després mostren que es produeix una reducció significativa en el nombre d'estudiants que opinen que els psiquiatres abusen del seu poder legal, que la majoria de psiquiatres no tenen vocació per ser-ho, que aquells estudiants interessats en psiquiatria corren el risc d'ésser considerats estranys o peculiars, i que la psiquiatria es una frontera de la medicina en expansió. El percentatge d'estudiants que consideraren escollir psiquiatria com a futur professional va créixer del 4,2% al 10,4% després de l'assignatura. Aquests resultats mostren que les opinions i les actituds cap a la psiquiatria canvien amb el contacte de l'assignatura. La direcció d'aquest canvi és cap a una posició més "profunda" o realista, reduint, per tant, l'estigmatització prèvia. A més, en aquest estudi, l'increment en el percentatge d'estudiants que consideren esdevenir psiquiatres dóna a entendre que el procés docent en psiquiatria incrementa el nombre de tendències vocacionals cap a aquesta especialitat. Al quart i últim capítol, exposem un estudi on comparem les opinions, actituds i tendències vocacionals cap a la psiquiatria d'una mostra d'estudiants de primer amb una de cinquè curs de medicina. La mostra va incloure un total de 207 estudiants (117 de primer i 90 de cinquè) i les opinions es van recollir amb el mateix qüestionari de Balon i cols. de 1999. Als resultats s'observen diferències en relació a l'eficàcia i lloc de la psiquiatria entre les altres especialitats mèdiques, sobre algunes funcions i possibles abusos ètics del psiquiatre i, finalment, sobre algunes característiques de la carrera professional. Aquests resultats suggereixen que el procés d'aprenentatge mèdic pot modificar les opinions i actituds cap a la psiquiatria. Per acabar, a la discussió s'analitzen també els factors que poden influir en la vocació cap a la psiquiatria, com pot ser la sensació d'haver adquirit una bona preparació pràctica, la convivència amb pacients psiquiàtrics o el fet de percebre l'elecció de l'especialitat com un repte. / In many countries there is an increasing concern regarding the low number of medical students who choose psychiatry at graduation, and specialised literature has focused on studies to: analyse opinions and attitudes of medical students towards psychiatry; assess factors that intervene in the choice of psychiatry as professional future; and, finally, observe how psychiatry training can affect these opinions and attitudes.In this respect many authors have already observed usual negative attitudes towards psychiatry or the psychiatrist's role. The most frequent complaints are related to the lack of scientific rigour of psychiatry, inefficacy of treatment, the low reward from patients, and the low social status of psychiatrists compared to other specialities. The possible factors influencing on the choice of psychiatry have been classified as extrinsic (factors depending on geographical areas, or historical reasons that affect the present), and intrinsic (factors related to the subject's characteristics and the educational task carried out by the psychiatry department). Although some studies point out the difficulty to modify negative opinions and attitudes towards psychiatry during training, it is becoming increasingly obvious that the global opinion of students towards psychiatry improves after training. For example, among the most usual changes are the opinions towards treatment of mentally ill patients, efficacy of treatment, the psychiatrist's role, work satisfaction, or the future of psychiatry. Chapters of this doctoral thesis were organised according to the timing of design and the completion of the four compiled studies. Almost a decade has passed between the design and completion of the first study, in 1997, and the last one, in 2006. In this field it is important to record the historical moment when opinions and attitudes are collected. In order to present a global vision of the results, the studies (chapters) were ordered without taking into account if they are a fundamental part or an annexed part of the thesis' body according to the evaluation of the postgraduate subcommittee (RD 1393/2007). Anyway, this last specification is pointed out in the index of the chapters containing the studies presented. In the first chapter, a study gathers the opinion about various aspects of psychiatry of 151 medical students of Universitat Autònoma de Barcelona having attended psychiatry lessons, by means of a 33-item questionnaire based on the model by Balon et al. of 1999. There is also an estimate of the percentage of students choosing the various specialities, including psychiatry. Results show that up to 40% of students do not consider psychiatry an expanding speciality, and that 80% of students agree with its efficacy. One third of students minimise the role of the psychiatrist and another third favour a psychiatry that considers biological aspects together with psychological and social aspects. On the other hand, we also observed some critical attitudes that they could have influenced to some extent the process of choosing psychiatry: the low social prestige and the low status of psychiatry among the medical staff. Despite these attitudes and opinions the percentage of students showing interest in becoming psychiatrists reaches 6% in our study, the sixth most chosen speciality, ahead of other specialities like ophthalmology, pathology, neurology or dermatology. In the second chapter, the attitudes and opinions of 151 medical students of the Universitat Autònoma de Barcelona (Spain) are compared with 479 medical students of five universities in the U.S. (Albany Medical College, Boston University School of Medicine, University of New Mexico School of Medicine, University of Pittsburgh School of Medicine, and Wayne State University Detroit School of Medicine). Attitudes and opinions were collected with the same 33-item questionnaire by Balon et al. 1999. Although in general attitudes and opinions in both samples are favourable, results show that there are some differences regarding the biopsychosocial perspective of illness, the perception of economic reward, or the social pressure if a student decided to choose psychiatry. Finally, we discuss whether the influences of these differences, together with some other factors, could be responsible for the higher proportion of vocational tendencies towards psychiatry among Spanish students (6%) compared to U.S. students (4.5%).In the third chapter we present a study about the changes in attitudes, opinions and vocational tendencies of medical students towards psychiatry before and after training in psychiatry. Data were collected with the same 33-item Balon et al.'s questionnaire from 48 medical students before and after training in psychiatry. Comparison results show that there is a significant reduction in the number of students who expressed that psychiatrists abuse their legal power to hospitalise patients, that most psychiatrists lack vocation, that those students expressing interest in becoming a psychiatrist could be considered by others as odd or peculiar, and that psychiatry is a rapidly expanding frontier of medicine. The percentage of students who considered becoming a psychiatrist grew from 4.2% to 10.4% after training. Results show that after psychiatry training attitudes and opinions towards psychiatry changed to a more "realistic" or "deep" position and reduced the previous stigmatisation. Furthermore, the increase in the percentage of students willing to become psychiatrists shows that psychiatry training increases the number of vocational tendencies towards psychiatry. In the fourth and last chapter, we compare the attitudes, opinions, and vocational tendencies towards psychiatry in a sample of first-year medical students with a sample of medical students in their fifth year. The sample included a total of 207 students (117 freshmen students and 90 in their fifth year) and opinions were collected by the questionnaire of Balon et al. 1999. Results show differences in relation to the efficacy and role of psychiatry with other medical specialities, to some functions and potential ethical abuse of the psychiatrists and, finally, to some features of the career. Results suggest that the medical learning process could change the opinions and attitudes towards psychiatry. Finally, we discuss and analyse factors that could influence vocational tendencies towards psychiatry, like the perception of being well prepared for attending patients, living together with a mentally-ill patient or viewing the process of choosing psychiatry as a challenge.

El primer estudio examinó las propiedades psicométricas de la versión española del Childhood Trauma Questionnaire-Short Form (CTQ-SF) en una muestra clínica de mujeres (n=185). Los resultados mostraron una adecuada fiabilidad de consistencia interna y un buen ajuste de la estructura factorial al modelo de cinco factores. Las escalas de cuidado del PBI correlacionaron negativamente con las escalas del CTQ-SF, y las escalas de sobreprotección del PBI positivamente. El segundo estudio examinó la relación de distintos tipos de maltrato, el estilo educativo parental y los criterios del Trastorno Límite de la Personalidad (TLP), controlando el efecto simultáneo de las experiencias infantiles adversas y los síntomas del Eje I y II en una muestra clínica de 109 mujeres. Los resultados apoyaron la asociación entre el abuso emocional y sexual y los criterios TLP. Los resultados no apoyaron la relación entre el estilo parental y los criterios de TLP. / The first study examined the psychometrics properties of the Spanish version of the Childhood Trauma Questionnaire-Short Form (CTQ-SF) in a clinical sample of females (n=185). The results revealed adequate internal consistency reliability of the Spanish CTQ-SF and a good fit of the factor structure to the original version’s five-factor model. The caring scale from the PBI was negatively correlated with CTQ-SF scales, and the PBI overprotection scale was positively correlated with the CTQ-SF scales. The second study examined the relationship of different types of childhood maltreatment and perceived parenting style with Borderline Personality Disorder (BPD) criteria, controlling for the effect of simultaneous adverse experiences and Axis I and II symptoms in a sample of 109 female patients. The results supported an association between emotional and sexual abuse and BPD criteria. The results did not support a relationship between parenting style and BPD criteria.

Este estudio examinó, en pacientes con trastornos del espectro de la esquizofrenia, la relación de variables de rendimiento ejecutivo, evolución clínica y perfil sintomático con cuatro áreas funcionales: calidad de vida, desempeño social, afrontamiento al estrés y capacidad de introspección, creencias en salud y actitudes hacia el tratamiento. Los resultados obtenidos indican que la presencia e intensidad de los síntomas depresivos tienen un papel destacado dentro de la estimación del déficit en el funcionamiento y la percepción subjetiva del bienestar. Un peor curso evolutivo junto a una mayor intensidad de síntomas depresivos afecta el rendimiento ejecutivo. El desempeño social se ve afectado por un perfil sintomático negativo mientras que el uso de antipsicóticos combinados con benzodiacepinas mejora su rendimiento. El déficit ejecutivo acompañado de sintomatología depresiva, se asoció a peores condiciones personales de afrontamiento, menor capacidad de introspección y creencias de indefensión e incontrolabilidad relacionados con la salud. / This study examined in patients with schizophrenia spectrum disorders, the relation of executive functions variables, clinical course and symptom profile with four functional areas: quality of life, social functioning, coping with stress and insight, health beliefs and attitudes toward treatment. The results indicate that the intensity of depressive symptoms is central to estimate the deficit in the functioning and the subjective perception of wellbeing. Executive functions performance is negatively affected by a worse clinical course and greater intensity of depressive symptoms. Antipsychotics combined with benzodiazepines improved social performance, while negative symptom adversely affects it. Executive functions deficits and depressive symptoms were associated with worse personal coping, less insight, beliefs of helplessness and perception of uncontrollability related to health.

INTRODUCCIÓEls trastorns depressius constitueixen un problema de salut pública de primera magnitud per la seva alta prevalença i per les seves repercussions. L'atenció primària és l'àmbit fonamental per a l'abordatge d'aquests trastorns i és on, de fet, són atesos la major part dels pacients amb depressió. OBJECTIUS· Determinar la prevalença dels trastorns depressius (depressió major i distímia) en els pacients atesos.· Analitzar el fenomen de la somatització de la depressió.· Analitzar el paper del metge d'atenció primària en el diagnòstic i tractament de la depressió.MÈTODEL'estudi es va realitzar en 10 centres d'atenció primària del Camp de Tarragona. Es va dissenyar un estudi en dues fases. La primera consistí en el cribratge, amb la Zung's Self-Rating Depression Scale, de 906 pacients consecutius que visitaven al seu metge per qualsevol problema de salut. Per a la segona fase es va seleccionar una submostra segons els resultats del cribratge: tots els 209 pacients amb resultat positiu i 97 pacients amb resultat negatiu (1/7 aleatori). La segona fase va consistir en una entrevista psiquiàtrica estructurada, més una bateria de qüestionaris, que incloïen els motius de consulta i símptomes presents, comorbilitat mèdica, medicació consumida, utilització de serveis sanitaris, repercussió funcional i vital de la depressió i detecció de la depressió pel metge d'atenció primària del pacient. RESULTATSPrevalençaLa prevalença de depressió major va ser del 14.3% (IC 95 %: 11.2-17.4) i la de distímia del 4.8% (IC 95 %: 2.8-6.8). El sexe femení, el trastorn d'angoixa, el trastorn d'ansietat generalitzada, la presència de úlcera gastroduodenal/gastritis, la freqüència de visites d'atenció primària i la presentació amb símptomes psicològics es van associar independentment a la presència de depressió major. El trastorn d'ansietat generalitzada, la manifestació de símptomes psicològics i la presència de malalties orgàniques cròniques es van associar independentment a la distímia.SomatitzacióEl 45.4% dels pacients deprimits es van classificar com a presentació psicològica, el 35.6% com a somatització i el 19.1 % com a trastorn orgànic amb depressió. Comparant els que manifestaven símptomes psicològics amb els somatitzadors trobàrem que aquests últims tenien menor educació i que la depressió era menys greu i ocasionava menor repercussió. La detecció, el tractament antidepressiu i l'assistència psiquiàtrica especialitzada foren menors en els somatitzadors.DiagnòsticLa sensibilitad del diagnòstic de trastorn depressiu per part del metge d'atenció primària enfront el diagnòstic de refència fou del 68.3% (IC 95%: 56.5-80.0) i l'especificidad del 73.5% (IC 95%: 66.1-81.0). L'infradiagnòstic de la depressió en els pacients deprimits es va associar significativament amb el menor nivell educatiu del pacient, la menor gravetat i menor repercussió de la depressió i amb la manifestació exclusiva de símptomes somàtics.La qualificació per part del metge com a deprimits de pacients sense depressió (falsos positius) es va associar significativament a història prèvia de depressió, a poder ser diagnosticat d'altres trastorns depressius subsindròmics, a l'expressió de símptomes psicològics i a la pitjor autopercepció de la salut.TractamentLa taxa de pacients deprimits amb tractament antidepressiu va ser del 34%. Les principals variables associades al tractament amb antidepressius van ser la gravetat i repercussió funcional de la depressió, la freqüentació i la presentació psicològica.CONCLUSIONSLa depressió és freqüent en atenció primària. Sovint la depressió es presenta de forma somatitzada i això dificulta la seva detecció i tractament.Una proporció significativa dels deprimits no són detectats, però aquests pacients sovint presenten formes lleus de la depressió on els beneficis de la detecció són dubtosos.La major part dels deprimits, en qualsevol estrat de gravetat, no reben tractament adequat. / INTRODUCTIONDepressive disorders are a public health problem of the first order, both for their high prevalence and repercussion. Primary care is the main area in which these disorders can first be tackled and it is, in fact, where most patients with depression are dealt with. AIMS · To Determine the prevalence of depressive disorders (major depression and dysthymia) in attended patients.· To analyse the phenomenon of somatization of depression.· To analyse the role of general practitioners in the diagnosis and treatment of depression.METHODThe study was carried out in ten primary health care surgeries in Tarragona. A two phase study was designed. The first phase used Zung's Self-Rating Depression Scale to screen 906 consecutive patients who visited their general practitioner for a variety of health problems. The results of the screening led to a stratified subsample being selected, which was assessed in the second phase. This subsample consisted of all the 209 patients with a positive result and 97 patients with a negative result (1/7 random).The second phase consisted of a psychiatryc interview, plus a battery of questionnaires, which included motives for consultation and current symptoms, medical comorbidity, the medication taken, use of health services, functional and vital repercussions of depression and detection of depression by the patient's general practitioner.RESULTSPrevalenceThe prevalence of major depression was 14.3% (95 % CI: 11.2-17.4) and of dysthymia it was 4.8% (95 % CI: 2.8-6.8). The female sex, panic disorder, generalised anxiety disorder, gastroduodenal ulcer/gastritis, frequency of primary care visits and clinical presentation with psychological symptoms were independently associated with the presence of major depression. Generalised anxiety disorder, manifestation of psychological symptoms and presence of chronic organic diseases were independently associated with dysthymiaSomatization45.5% of the cases of depressive disorders were classified as psychological presentation, 35.6% as somatization and 19.1% as a comorbid organic disorder with depression. Comparing depressed patients who manifested psychological symptoms with the somatizers, we found that the latter had a lower educational level and that depression was less severe and had fewer repercussions. Levels of detection, antidepressive treatment and specialized psychiatric care were lower in the somatizers.DetectionThe sensitivity of the general practitioner's clinical judgement about the presence of depression was 68.3% (IC 95%: 56.5-80.0) and the specificity was 73.5% (IC 95%: 66.1-81.0).Non-diagnostic of depression in depressed patients was associated with the lower educational level, lower severity and lower repercussion of the depression, and the exclusive manifestation of somatic symptoms.The classification of patients with no-depression as depressed (false positive) was associated with previous history of depression, to diagnosis from other subsyndromic depressive disorders, to the expression of psychological symptoms and to a worse self-perception of health.TreatmentThe proportion of depressed patients undergoing antidepressive treatment was 34%. The main variables associated with antidepressant treatment were severity and functional repercussions of the depression, frequency of primary care visits and psychological presentation.CONCLUSIONSDepression is frequent among the patients in primary care. Depression often presents in somatised form and this hinders detection and treatment.A significant proportion of depressed patients are not detected, but these often present mild forms of depression in which the benefits of detection are doubtful. Most depressed patients, in any state of severity, do not receive appropriate treatment.

TESI DOCTORALActualmente para estudiar la heredabilidad a la psicosis las investigaciones recurren al estudio de endofenotipos, es decir a evaluar que características son más comunes en familiares de pacientes psicóticos, no presentes en sujetos sin patología psiquiátrica, que nos puedan indicar vulnerabilidad al trastorno.Esta tesis tuvo como objetivo estudiar aquellos endofenotipos relacionados con variables disposicionales y síntomas psicóticos mediante el análisis de posibles agrupaciones a través de técnicas estadísticas novedosas.Para ello, evaluamos a 105 pacientes con diagnóstico de esquizofrenia u otros trastornos psicóticos según DSM-IV, 46 familias o díadas paciente-familiar y 29 sujetos control a través de los instrumentos sobre sintomatología (SCAN, PANSS) y personalidad (TCI-R, NEO PI-R y MMPI-2).Nuestros resultados nos acercan a una posible conceptualización de síntomas psicóticos a través de dimensiones de personalidad de acuerdo con una congruencia afectiva y, plantean la importancia de la esquizotipia negativa como factor de vulnerabilidad a la psicosis en relación a rasgos como la introversión social o la emocionalidad negativa. / ANGLÈSNowadays, to study the heritability to psychotic disorder, researchers use endophenotypes by evaluating characteristics that are more common in relatives of psychotic patients than in subjects without psychiatric pathology. Endophenotypes could indicate vulnerability to the disorder.The aim of this thesis was study those endophenotypes related to dispositional variables and psychotic symptoms by cluster analysis using new statistical approaches.We evaluated 105 unrelated patients with a diagnostic of schizophrenia or other psychotic disorders according to DSM-IV criteria, 46 pairs psychotic patient-unaffected relative and 29 controls using several symptom (SCAN, PANSS) or personality (TCI-R, NEO PI-R and MMPI-2) based tools. Our results suggest a possible conceptualization of psychotic symptoms by personality dimensions congruent with an affective condition and, raise the importance of the negative schizotypy as a vulnerability factor to psychosis particularly related to personality traits like social introversion or negative emotionality.

La esquizofrenia es una enfermedad compleja que cursa en, aproximadamente un 80 % de los pacientes, con síntomas crónicos y recaídas. El hallazgo de marcadores biológicos de pronóstico podría ayudar en el funcionamiento de los pacientes. Los niveles de ácido homovanílico (HVA) y pruebas atencionales en el marco de la hipótesis dopaminérgica de la esquizofrenia podrían tener valor pronóstico.OBJETIVOS PRINCIPALES: Determinar si los niveles de HVAp medidos en diversos momentos en la evolución de primeros episodios esquizofrénicos (PEE) y también pruebas atencionales antes de iniciar el tratamiento antipsicótico se asocian al pronóstico al año del inicio del tratamiento.MATERIAL Y MÉTODO: Una muestra de 40 pacientes, 60% hombres, diagnosticados de PEE según criterios DSM-IV, de 22,2 años de edad de media, que no habían tomado previamente antipsicóticos se evaluaron de forma basal (antes del tratamiento), día 2, 4, 7, 14, 1 mes, 3 meses y un año después del inicio. Esos mismos días se realizaba la evaluación clínica (escalas SAPS, SANS, BPRS, y al año también la escala GAS), y pruebas de atención Stroop y Continous Performance Test (CPT) basal, 3 meses y un año. Existía un grupo control de sujetos sanos, que realizaron una analítica para determinar los niveles de HVAp.RESULTADOS: · Los niveles de HVAp de los pacientes (20,5 ng/ml) y de los controles (13 ng/ml) medios fueron diferentes de forma significativa (p=0,023)· Los niveles de HVAp aumentaron progresivamente desde la evaluación basal al día 4 y luego descendieron hasta el mes 1.· Los pacientes con predominio de los síntomas positivos (SAPS-SANS>0) tenían niveles de HVAp al mes menores que los negativos, en los que no se modificaron los niveles de HVAp respecto la evaluación basal. · Los niveles de HVAp y las pruebas atencionales no se asociaron al pronóstico al año con las escalas SAPS, SANS y BPRS. En cambio, las variables CPT-EO (errores de omisión) y CPT-d' correlacionaron con la escala BPRS (Z0-2,903, p=0,004; Z= -3,180, p=0,001, respectivamente).· Las pruebas atencionales mejoraron en la evaluación al año en todos los índices de rendimiento. · Los niveles de HVAp no correlacionaron con la sintomatología basal ni las pruebas atencionales.CONCLUSIONES: Los niveles de HVAp medidos en diferentes momentos (Basal, día 2,4, 7, 14 1 mes, 3 meses) y las pruebas atencionales basales no se relacionaron con las escalas clínicas y de funcionamiento global, excepto las variables CPT-EO y CPT-d' con la escala general BPRS. Así, tanto los niveles de HVAp como las pruebas de atención no se han asociado al pronóstico en la esquizofrenia.

HIPÓTESIS DE TRABAJO: Las alucinaciones auditivas verbales (AAV) endógenas de los pacientes con esquizofrenia se asocian a la activación de áreas cerebrales especializadas en la percepción del lenguaje externo tales como el córtex auditivo primario y secundario, las áreas de Broca y Wernicke, el complejo amígdalo-hipocampal, y el córtex singular anterior.OBJETIVO GENERAL: Evaluar el metabolismo cerebral regional mediante PET F18-FDG en un grupo homogéneo de pacientes con esquizofrenia en su primer episodio psicótico y con AAV prominentes, basalmente durante la enfermedad aguda (EA), tras la remisión de la sintomatología alucinatoria (RC) y tras la estimulación auditivo-lingüística (EAL).OBJETIVOS CONCRETOS: 1. Identificar las áreas cerebrales que están especialmente activadas en pacientes esquizofrénicos con alucinaciones auditivas prominentes.2. Examinar el funcionalismo cerebral de los pacientes esquizofrénicos en respuesta a la EAL comparando las regiones cerebrales activadas durante la EAL con las activadas durante las alucinaciones auditivas generadas endógenamente.MÉTODO:Estudio longitudinal prospectivo, abierto, unicéntrico, comparativo, de medidas repetidas clínicas y con PET-F18-FDG. Se realizaron evaluaciones clínicas y psicopatológicas con especial énfasis en la actividad alucinatoria auditiva y exploraciones de neuroimagen funcional mediante PET-F18-FDG en tres situaciones: basal (EA), durante la remisión clínica (RC) después del tratamiento antispicótico y durante la estimulación auditivo-lingüística (EAL) mediante cascos bilaterales que mimetizaban los contenidos de las alucinaciones auditivas que experimentaron durante el primer PET. Se utilizó una tomocámara modelo Advance Nxi de GEMS. Se realizó un realinamiento intrasujeto, normalización espacial y análisis estadístico de imágenes PET mediante SPM2. Las diferencias entre EA-RC y EAL-RC fueron evaluadas estadísticamente con un tamaño de voxel mayor de 20 y una t por encima de 2.9 y una p<0.01 para evaluar los cambios en las regiones más significativos en la captación de F18-FDG.RESULTADOS:Durante el estado alucinatorio, los pacientes observaron una activación bilateral significativa en el área motora suplementaria, cíngulo anterior, área frontal superior medial y cerebelo, así como en el área frontal superior izquierda, polo temporal derecho y región orbitofrontal derecha. Durante la EAL se observa una mayor captación de FDG en el cortex temporal medio y superior derecho e izquierdo, hipocampo izquierdo y región parahipocampal.CONCLUSIÓN:Nuestro estudio muestra un patrón cerebral regional del metabolismo de la glucosa diferente durante las AAV que durante la activación fisiológica auditivo-lingüística. Este hecho no apoya la hipótesis inicial de que las AAV en pacientes esquizofrénicos agudos reflejan una anormal activación del córtex auditivo-lingüístico, y puede sugerir la participación de regiones corticales implicadas en la generación del lenguaje interior o inner speech.

En aquesta tesi s'intentarà contrastar la hipòtesi de què la resposta clínica a un antipsicòtic antagonista dopamina-serotonina està relacionada amb una alteració de la funció serotoninèrgica a nivell cerebral.Per a avaluar "in vivo" aquesta possible disfunció, es fa servir una estratègia neuroendocrina: l'administració de l'agonista preferencial del receptor serotoninèrgic 5-HT2C, m-clorofenilpiperacina (mCPP), provoca l'alliberament de prolactina i altres hormones per part de la hipòfisi, efecte que pot ser mesurat i bloquejat per antagonistes de la serotonina.Amb aquest objectiu es realitza un disseny prospectiu amb dades aparellades per al què es reclutaren 20 subjectes amb el diagnòstic d'esquizofrènia (DSM-IV) en fase d'exacerbació aguda i lliures de medicació antipsicòtica en les dues setmanes prèvies a l'estudi. Se'ls realitzà una prova d'estimulació neuroendocrina amb mCPP (0'5 mg/Kg) a nivell basal i a les sis setmanes de tractament a dosis estàndard de risperidona. Es varen realitzar avaluacions clíniques (PANSS, CGI) i d'efectes adversos (Escala de Simpson-Angus, BARS, Calgary,...) i com a variables a estudi es definí d'una banda l'increment hormonal (&#61508;PRL, &#61508;GH, &#61508;ACTH) com la diferència entre la màxima resposta hormonal provocada pel mCPP i el nivell hormonal basal i de l'altra la resposta clínica com el percentatge de reducció en els valors de l'escala PANSS total a les 6 setmanes de tractament. Com a conclusions es destaca que durant el tractament de les exacerbacions agudes de l'esquizofrènia amb un antipsicòtic amb activitat antagonista dopamina-serotonina, com és la risperidona, es produeix un increment marcat dels nivells plasmàtics basals de PRL. Aixímateix, l'administració de mCPP provoca una augment significatiu de les hormones hipofisàries en aquests pacients. Es remarca que un elevat alliberament hormonal de PRL induït pel mCPP (funció serotoninèrgica) abans del tractament amb risperidona es correlaciona amb una reducció dels símptomes positius en les exacerbacions de l'esquizofrènia. Finalment i en contra de l'esperat, el tractament amb risperidona no bloqueja la resposta d'alliberament hormonal induïda pel mCPP, suggerint a les dosis clíniques utilitzades no es comporta com un potent antagonista 5-HT2C.