[ES] En el transcurso de la Primera Guerra Carlista (1833-1840) las tropas carlistas incitan a la revuelta por todo el territorio nacional con distinta suerte. Más allá del principal frente de combate que se consolida en el norte, los ejércitos carlistas bajo la dirección del general Cabrera dominan un territorio que se extiende por las actuales provincias de Castellón, Valencia, Teruel, Cuenca y Tarragona. Se desarrolla en este territorio un conflicto bélico de características particulares basado en la estructura de partidas y la movilización de columnas volantes, que, prácticamente hasta 1840, permite a Cabrera consolidar un dominio capaz de dar seguridad al pretendiente Carlos en su marcha hacia Madrid, como también oponerse al armisticio de Vergara para resistir hasta el final. Wilhelm Von Rahden, el que fuera jefe de ingenieros y de los demás cuerpos facultativos del ejército de Cabrera, denomina este territorio como "el Reino Mágico de Cabrera", un territorio convertido en una gran fortificación que se transforma en el tiempo, que se expande y contrae, y cuyos recursos son los propios accidentes del terreno, la arquitectura de toda índole adaptada a las condiciones defensivas y las obras que se construyen de nueva planta para reforzar el sistema, principalmente de campaña. Esta tesis pretende identificar el patrimonio arquitectónico que pudo formar parte de esta trama defensiva y arrojar luz sobre una etapa de la historia de España diluida en la memoria, especialmente en lo que atañe a un legado arquitectónico recurrentemente olvidado, invisible, sometido a procesos de destrucción durante y tras el conflicto, difícilmente documentado ante la escasez de fuentes y la destrucción de las mismas, y, en muchas ocasiones, confundido con arquitecturas de otros periodos históricos. / [CA] Durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840) les tropes carlines inciten la revolta per tot el territori nacional amb diferent sort. Més enllà del principal front de combat que es consolida al nord, els exèrcits carlins sota la direcció del general Cabrera dominen un territori que s'estén per les actuals províncies de Castelló, València, Terol, Conca i Tarragona. Es desenvolupa en aquest territori un conflicte bèl·lic de característiques particulars basat en l'estructura de partides i la mobilització de columnes volants, que, pràcticament fins a 1840, permet a Cabrera consolidar un domini capaç de donar seguretat al pretendent Carles en la seva marxa cap a Madrid, com també oposar-se a l'armistici de Vergara per resistir fins al final. Wilhelm Von Rahden, el que va ser cap d'enginyers i dels altres cossos facultatius de l'exèrcit de Cabrera, denomina aquest territori com "el Regne Màgic de Cabrera", un territori convertit en una gran fortificació que es transforma en el temps, que s'expandeix i contrau, i els recursos de la qual són els propis accidents del terreny, l'arquitectura de tota índole adaptada a les condicions defensives i les obres que es construeixen de nova planta per reforçar el sistema, principalment de campanya. Aquesta tesi pretén identificar el patrimoni arquitectònic que va poder formar part d'aquesta trama defensiva i fer llum sobre una etapa de la història d'Espanya diluïda en la memòria, especialment pel que fa a un llegat arquitectònic recurrentment oblidat, invisible, sotmès a processos de destrucció durant i després del conflicte, difícilment documentat davant la manca de fonts i la destrucció de les mateixes, i, en moltes ocasions, confós amb arquitectures d'altres períodes històrics. / [EN] During the First Carlist War (1833-1840) the carlist troops incited revolt throughout the national territory with different fates. Beyond the main combat front that is consolidated in the north, the carlist armies under the leadership of General Cabrera dominate a territory that spread through the current provinces of Castellón, Valencia, Teruel, Cuenca and Tarragona. A warlike conflict of particular characteristics develops in this territory, based on the party structure and the mobilization of flying columns, which, practically until 1840, allowed Cabrera to consolidate a domain capable of giving security to the pretender Charles on his march to Madrid and also oppose the armistice of Vergara to resist until the end. Wilhelm Von Rahden, who was chief of engineers and of the other optional corps of the Cabrera army, calls this territory "the Magic Kingdom of Cabrera", a territory converted into a great fortification that is transformed over time, which it expands and it contracts, and whose resources are the own accidents of the terrain, the architecture of all kinds adapted to the defensive conditions and works that are completely new to reinforce the system, mainly field fortification. This thesis aims to identify the architectural heritage that could have been part of this defensive plot and it aims to illuminate a period of the History of Spain diluted in memory, especially regarding an architectural legacy that is recurrently forgotten, invisible, subjected to processes of destruction during and after the conflict, hardly documented due to the scarcity of sources and their destruction, and, on many occasions, confused with architectures from other historical periods. / Navalón Martínez, V. (2021). La fortificación del "Reino Mágico" de Cabrera [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/173710

[ES] La presente investigación se enfoca en hacer un diagnóstico en profundidad de buenas prácticas aplicadas en el campo de la restauración y conservación del patrimonio arquitectónico, con gran influencia de las ciencias sociales en lo que al trabajo con comunidades locales se refiere. El objeto reside en construir un itinerario metodológico participativo aplicable a este tipo de proyectos en los que, desde las políticas internacionales, cada vez se demanda más la inclusión de las comunidades que rodean a los bienes inmuebles declarados. Todo ello delimitado a contextos urbanos de tamaño medio, pequeñas ciudades o enclaves rurales cuya vinculación con la población local es directa. Si bien los procesos participativos que incluyen a las comunidades locales usualmente se aplican antes y después de las obras de restauración, esta investigación se enfoca en el desarrollo de los mismos durante la ejecución de las obras. Existen numerosas iniciativas y prácticas experimentales realizadas en los campos del urbanismo, el desarrollo local, la arqueología, la museología y la educación, pero en menor medida desde la arquitectura. El posicionamiento de la investigación parte de la consideración del papel del arquitecto como técnico que forma parte de los equipos multidisciplinares que coordinan las obras y que se enfrenta, en muchos casos, a un proyecto complejo que abarca desde la intervención directa en los elementos arquitectónicos hasta la gestión de actividades paralelas y complementarias a la restauración (actividades educativas, de investigación histórica, de divulgación y de comunicación directa con las comunidades locales). La tesis se estructura en tres fases. En primer lugar, se realiza una recopilación de experiencias relacionadas con la intervención en lugares patrimoniales en un contexto geográfico concreto, con el objetivo de identificar los procesos de trabajo desarrollados. La segunda fase se concentra en el estudio de metodologías aplicadas por las ciencias sociales y otras disciplinas que enfocan el trabajo con comunidades desde la participación activa de la población. En la tercera fase, se combina la información recogida para elaborar un itinerario metodológico aplicable a dos casos de estudio experimentales. Durante el desarrollo, se procede a la puesta en práctica del itinerario, cuyo contenido se retroalimenta en el proceso, teniendo en cuenta los aportes de la comunidad local implicada y el contexto cultural en el que se trabaja. Finalmente se llega a la evaluación de proceso elaborado, concluyendo con la adaptabilidad que el esquema creado tendría en otros contextos culturales. Con todo ello, este tema de Tesis Doctoral pretende aportar una visión más cercana de cómo aplicar metodologías participativas a proyectos técnicos de restauración que integren un trabajo activo con comunidades, abarcado en paralelo a la conservación y la gestión del patrimonio cultural arquitectónico. / [CA] La present investigació s'enfoca a fer un diagnòstic en profunditat de bones pràctiques aplicades en el camp de la restauració i conservació del patrimoni arquitectònic, amb gran influència de les ciències socials en el que al treball amb comunitats locals es referix. L'objecte residix a construir un itinerari metodològic participatiu aplicable a esta mena de projectes en els quals, des de les polítiques internacionals, cada vegada es demanda més la inclusió de les comunitats que envolten als béns immobles declarats. Tot això delimitat a contextos urbans de grandària mitjana, xicotetes ciutats o enclavaments rurals la vinculació dels quals amb la població local és directa. Si bé els processos participatius que inclouen a les comunitats locals usualment s'apliquen abans i després de les obres de restauració, esta investigació s'enfoca en el desenrotllament dels mateixos durant l'execució de les obres. Existixen nombroses iniciatives i pràctiques experimentals realitzades en els camps de l'urbanisme, el desenrotllament local, l'arqueologia, la museologia i l'educació, però en menor mesura des de l'arquitectura. El posicionament de la investigació partix de la consideració del paper de l'arquitecte com a tècnic que forma part dels equips multidisciplinaris que coordinen les obres i que s'enfronta, en molts casos, a un projecte complex que abasta des de la intervenció directa en els elements arquitectònics fins a la gestió d'activitats paral·leles i complementàries a la restauració (activitats educatives, d'investigació històrica, de divulgació i de comunicació directa amb les comunitats locals). La tesi s'estructura en tres fases. En primer lloc, es realitza una recopilació d'experiències relacionades amb la intervenció en llocs patrimonials en un context geogràfic concret, amb l'objectiu d'identificar els processos de treball desenrotllats. La segona fase es concentra en l'estudi de metodologies aplicades per les ciències socials i altres disciplines que enfoquen el treball amb comunitats des de la participació activa de la població. En la tercera fase, es combina la informació arreplegada per a elaborar un itinerari metodològic aplicable a dos casos d'estudi experimentals. Durant el desenrotllament, es procedix a la posada en pràctica de l'itinerari, el contingut del qual es retroalimenta en el procés, tenint en compte les aportacions de la comunitat local implicada i el context cultural en el qual es treballa. Finalment s'arriba a l'avaluació de procés elaborat, concloent amb l'adaptabilitat que l'esquema creat tindria en altres contextos culturals. Amb tot això, este tema de Tesi Doctoral pretén aportar una visió més pròxima de com aplicar metodologies participatives a projectes tècnics de restauració que integren un treball actiu amb comunitats, abastat en paral·lel a la conservació i la gestió del patrimoni cultural arquitectònic. / [EN] The present research focuses on making an in-depth diagnosis of good practices applied in the field of restoration and conservation of architectural heritage, with great influence of the social sciences as far as working with local communities is concerned. The aim is to build a participatory methodological itinerary applicable to this type of projects in which, from international policies, the inclusion of the communities surrounding the declared properties is increasingly demanded. All of this is limited to medium-sized urban contexts, small cities or rural enclaves with direct links to the local population. Although participatory processes that include local communities are usually applied before and after the restoration works, this research focuses on the development of these processes during the execution of the works. There are numerous initiatives and experimental practices carried out in the fields of urban planning, local development, archaeology, museology and education, but to a lesser extent in architecture. The positioning of the research is based on the consideration of the role of the architect as a technician who is part of the multidisciplinary teams that coordinate the works and who is faced, in many cases, with a complex project that ranges from direct intervention in the architectural elements to the management of parallel and complementary activities to the restoration (educational activities, historical research, dissemination and direct communication with local communities). The thesis is structured in three phases. First, a compilation of experiences related to the intervention in heritage sites in a specific geographical context is carried out, with the aim of identifying the work processes developed. The second phase focuses on the study of methodologies applied by the social sciences and other disciplines that focus on working with communities from the active participation of the population. In the third phase, the information gathered is combined to elaborate a methodological itinerary applicable to two experimental case studies. During development, the itinerary is put into practice, the content of which is fed back into the process, taking into account the contributions of the local community involved and the cultural context in which the work is carried out. Finally, the process is evaluated, concluding with the adaptability that the created scheme would have in other cultural contexts. With all this, this Doctoral Thesis topic aims to provide a closer view of how to apply participatory methodologies to technical restoration projects that integrate an active work with communities, encompassed in parallel to the conservation and management of architectural cultural heritage. / Ferrando Ortiz, A. (2024). Desarrollo de líneas directrices para la aplicación de procesos participativos en proyectos de restauración del patrimonio arquitectónico [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/214029

[ES] La arquitectura vernácula conforma una de las categorías de bienes culturales más abundante y diversa del ámbito patrimonial. Esta situación conlleva que sea la más accesible a todos los ciudadanos, y con ello, la que más amenazada se encuentra. La despoblación corresponde con el fenómeno demográfico de mayor expansión en el territorio español, puesto que abarca más de la mitad de la geografía del país. Atendiendo a ambos contextos, la mayoría de la arquitectura vernácula se ubica en territorios despoblados. La despoblación y la arquitectura vernácula, las dos principales temáticas de la presente investigación, han sido ampliamente estudiadas con respecto a sus riesgos y sus valores. Sin embargo, la combinación de ambos temas no se ha estudiado al mismo nivel de profundidad ni se han desarrollado conjuntamente los riesgos, amenazas y factores de resiliencia de la arquitectura vernácula asociados al fenómeno de la despoblación. Ante esta situación, el objetivo de la tesis consiste en abordar la bibliografía escrita que aúne en sí ambos temas, para obtener los factores de vulnerabilidad asociados a la despoblación que amenazan la arquitectura vernácula, de esta forma, analizar cuantitativamente a gran escala el nivel de riesgo que suponen estos factores de vulnerabilidad al que está sometida la arquitectura vernácula de los territorios despoblados. De igual modo, se pretende comprobar cualitativamente a pequeña escala la situación de conservación actual de varios municipios afectados por la despoblación y establecer conclusiones acerca del riesgo que supone cada factor de vulnerabilidad. Ambos análisis se proponen como metodologías de evaluación que permiten obtener datos sobre la situación actual de la arquitectura vernácula y cuyos resultados permiten establecer estrategias de actuación específicas que favorezcan la prevención y la planificación de una correcta conservación para abordar los diversos factores de vulnerabilidad según su nivel de riesgo. / [CA] L'arquitectura vernacla conforma una de les categories de béns culturals més abundant i diversa de l'àmbit patrimonial. Esta situació comporta que siga la més accessible a tots els ciutadans, i amb això, la que més amenaçada es troba. La despoblació correspon amb el fenomen demogràfic de major expansió en el territori espanyol, ja que abasta més de la mitat de la geografia del país. Atenent tots dos contextos la majoria de l'arquitectura vernacla se situa en territoris despoblats. La despoblació i l'arquitectura vernacla, les dos principals temàtiques de la present investigació, han sigut àmpliament estudiades respecte als seus riscos i els seus valors. No obstant això, la combinació de tots dos temes no s'ha estudiat al mateix nivell de profunditat ni s'han desenvolupat conjuntament els riscos, amenaces i factors de resiliència de l'arquitectura vernacla associats al fenomen de la despoblació. Davant esta situació, l'objectiu de la tesi consistix a abordar la bibliografia escrita que conjumine en sí tots dos temes, per a obtindre els factors de vulnerabilitat associats a la despoblació que amenacen l'arquitectura vernacla, i d'esta manera, analitzar quantitativament a gran escala el nivell de risc que suposen estos factors de vulnerabilitat al qual està sotmesa l'arquitectura vernacla dels territoris despoblats. De la mateixa manera, es pretén comprovar qualitativament a petita escala la situació de conservació actual de diversos municipis afectats per la despoblació i establir conclusions sobre el risc que suposa cada factor de vulnerabilitat. Totes dues anàlisis es proposen com a metodologies d'avaluació que permeten obtindre dades sobre la situació actual de l'arquitectura vernacla, els resultats de la qual permeten establir estratègies d'actuació especifiques que afavorisquen la prevenció i la planificació d'una correcta conservació per a abordar els diversos factors de vulnerabilitat segons el seu nivell de risc. / [EN] Vernacular architecture is one of the most abundant and diverse categories of cultural heritage. This situation means that is widely accessible to all citizens, and therefore the most threatened. Depopulation is the demographic phenomenon of largest extension in the Spanish territory, since it covers more than half of the country's geography. Considering both contexts, the majority of vernacular architecture is located in depopulated territories. Depopulation and vernacular architecture, this research's main themes, have been extensively studied in terms of their risks and their values. However, the combination of both themes has not been studied in-depth, nor have the risks, threats and resilience factors of vernacular architecture associated with depopulation been developed together. In view of this situation, the aim of the thesis is to explore the literature on both subjects in order to obtain the vulnerability factors that threaten vernacular architecture associated with depopulation. Thus, to analyze quantitatively the risk level of these vulnerability factors to which the vernacular architecture of depopulated territories is subjected on a large scale. Furthermore, to qualitatively verify the current state of conservation of several municipalities affected by depopulation on a small scale and to draw conclusions about the risk posed by each vulnerability factor. Both analyses are proposed as evaluation methodologies that allow to obtain data on the current situation of vernacular architecture, which results enable the establishment of specific action strategies to address the various vulnerability factors according to their risk level, promoting the prevention and planning of a correct conservation. / Tortajada Montalva, E. (2024). Estudio de las amenazas, riesgos y factores de resiliencia de la arquitectura vernácula en los territorios despoblados de España para su puesta en valor y recuperación [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/209812

[ES] La arquitectura de tierra desempeña un papel crucial en la historia de España. Este tipo de patrimonio constructivo ha acompañado de manera significativa la vida de las comunidades humanas a lo largo del tiempo, como evidencia su extensa y rica presencia en todo el territorio del país. Sin embargo, en los últimos ciento cincuenta años, el vínculo entre las comunidades humanas y la arquitectura tradicional ha experimentado en general una erosión gradual y significativa, como resultado de los profundos cambios sociales, económicos y tecnológicos del país. Estos cambios han impulsado nuevas formas de construir y habitar que han relegado progresivamente a las técnicas tradicionales a un segundo plano. De manera que la arquitectura de tierra, ha sido severamente afectada y desacreditada en muchas ocasiones, por una parte considerable de la sociedad, repercutiendo así de forma significativa tanto en su preservación como en su promoción. El abandono generalizado al que se enfrentan tanto los edificios como las técnicas de construcción de tierra también impacta negativamente en la apreciación, la comprensión y la salvaguardia de la sabiduría constructiva que subyace en ellas. La disminución en su uso, junto con los citados prejuicios sociales, influyen de manera sustancial en diversos aspectos, a través de los cuales se gestiona la arquitectura y que, a su vez, desempeñan un papel fundamental en su conservación, aplicación y promoción. Este trabajo aspira a analizar la situación de desventaja actual y su impacto específico en la conservación de la arquitectura tradicional de tierra en España. El objetivo es identificar estrategias de mitigación coherentes y apropiadas. Esta meta se logra a través de tres principales operaciones: en una fase introductoria y preliminar, la investigación plantea la existencia de un riesgo social para la arquitectura y define dicho riesgo de forma exhaustiva. A partir de esta definición, se establecen las bases metodológicas para el análisis. Éste se centra en tres dimensiones temáticas principales: la caracterización de la arquitectura, la situación de la población y del contexto territorial, y las medidas generales dirigidas a la salvaguardia, puesta en valor y fomento del patrimonio arquitectónico. Definido el marco metodológico apropiado, el trabajo avanza y se aplica directamente al territorio español. Tras reflexionar sobre las características demográficas del país y los contextos relevantes para la conservación de la arquitectura tradicional, en la investigación se realiza un análisis del territorio nacional y autonómico. Esta operación proporciona una comprensión del estado general de la situación e identifica algunos aspectos de interés, como problemas o buenas prácticas. En base a los resultados obtenidos, se seleccionan algunos casos de estudio a nivel municipal, y se aplica nuevamente el método de análisis desarrollado para comprender la situación a pequeña escala y observar así el funcionamiento de ciertas situaciones y estrategias. Tras esta última etapa del análisis territorial, se reflexiona sobre los resultados alcanzados y se resumen tanto los problemas, como los aspectos y fenómenos positivos identificados. Así mismo, se evalúa cómo las distintas acciones analizadas dentro de la dimensión tres, influyen en la conservación de la arquitectura de tierra. Más en concreto, se reflexiona tanto sobre sus necesidades como sobre el efecto de las acciones e iniciativas analizadas, llegando a proponer algunas líneas estratégicas que se podrían implementar para mejorar la situación. A partir de estas directrices, se seleccionan y analizan cuatro casos de estudio internacionales que han puesto efectivamente en marcha algunos de los ejes estratégicos estudiados. A modo de conclusión del trabajo, se evalúa el posible impacto de la aplicación de dichos ejes en los ámbitos de estudio de la investigación y se cierra el estudio, con un cuadro sinóptico de las acciones localizadas y formuladas. / [CA] L'arquitectura de terra exercix un paper crucial en la història d'Espanya. Este tipus de patrimoni constructiu ha acompanyat de manera significativa la vida de les comunitats humanes al llarg del temps, com a evidència la seua extensa i rica presència en tot el territori del país. No obstant això, en els últims cent cinquanta anys, el vincle entre les comunitats humanes i l'arquitectura tradicional ha experimentat en general una erosió gradual i significativa, com a resultat dels profunds canvis socials, econòmics i tecnològics del país. Estos canvis han impulsat noves maneres de construir i habitar que han relegat progressivament a les tècniques tradicionals a un segon pla. De manera que l'arquitectura de terra, ha sigut severament afectada i desacreditada en moltes ocasions, d'una banda considerable de la societat, repercutint així de manera significativa tant en la seua preservació com en la seua promoció. L'abandó generalitzat al qual s'enfronten tant els edificis com les tècniques de construcció de terra també impacta negativament en l'apreciació, la comprensió i la salvaguarda de la saviesa constructiva que subjau en elles. La disminució en el seu ús, juntament amb els citats prejuís socials, influïxen de manera substancial en diversos aspectes, a través dels quals es gestiona l'arquitectura i que, al seu torn, exercixen un paper fonamental en la seua conservació, aplicació i promoció. Este treball aspira a analitzar la situació de desavantatge actual i el seu impacte específic en la conservació de l'arquitectura tradicional de terra a Espanya. L'objectiu és identificar estratègies de mitigació coherents i apropiades. Esta meta s'aconseguix a través de tres principals operacions: en una fase introductòria i preliminar, la investigació planteja l'existència d'un risc social per a l'arquitectura i definix este risc de manera exhaustiva. A partir d'esta definició, s'establixen les bases metodològiques per a l'anàlisi. Este se centra en tres dimensions temàtiques principals: la caracterització de l'arquitectura, la situació de la població i del context territorial, i les mesures generals dirigides a la salvaguarda, posada en valor i foment del patrimoni arquitectònic. Definit el marc metodològic apropiat, el treball avança i s'aplica directament al territori espanyol. Després de reflexionar sobre les característiques demogràfiques del país i els contextos rellevants per a la conservació de l'arquitectura tradicional, en la investigació es realitza una anàlisi del territori nacional i autonòmic. Esta operació proporciona una comprensió de l'estat general de la situació i identifica alguns aspectes d'interés, com a criticitats o bones pràctiques. Sobre la base dels resultats obtinguts, se seleccionen diversos casos d'estudi a nivell municipal, i s'aplica novament el mètode d'anàlisi desenvolupada per a comprendre la situació a petita escala i observar així el funcionament d'unes certes situacions i estratègies. Després d'esta última etapa de l'anàlisi territorial, es reflexiona sobre els resultats aconseguits i es resumixen tant les criticitats, com els aspectes i fenòmens positius identificats. Així mateix, s'avalua com les diferents accions analitzades dins de la dimensió tres, influïxen en la conservació de l'arquitectura de terra. Més en concret, es reflexiona tant sobre les seues necessitats com sobre l'efecte de les accions i iniciatives analitzades, arribant a proposar algunes línies estratègiques que es podrien implementar per a millorar la situació. A partir d'estes directrius, se seleccionen i analitzen quatre casos d'estudi internacionals que han posat efectivament en marxa alguns dels eixos estratègics estudiats. A mode de conclusió del treball, s'avalua el possible impacte de l'aplicació d'estos eixos en els àmbits d'estudi de la investigació i es tanca l'estudi, amb un quadre sinòptic de les accions localitzades i formulades. / [EN] Earthen architecture plays a crucial role in the history of Spain. This type of constructive heritage has been a part of human communities over time, as evidenced by its extensive and rich presence throughout the country's territory. However, in the last hundred and fifty years, the connection between human communities and traditional architecture has gradually eroded due to the country's significant social, economic, and technological changes. New building and inhabiting methods have been developed, which have relegated traditional techniques to a secondary position. This has led to traditional earth architecture being discredited by a considerable portion of society, significantly impacting its preservation and promotion. The widespread abandonment of buildings and earth construction techniques has negatively affected the underlying knowledge's appreciation, understanding, and safeguarding. The decrease in their use, coupled with social prejudices, has substantially impacted various aspects related to architecture, such as its conservation, application, and promotion. As a result, it plays a fundamental role in its conservation, application, and promotion. This project aims to examine the current disadvantage situation and its specific impact on preserving traditional earthen architecture in Spain. The objective is to identify coherent and appropriate mitigation strategies. This goal is achieved through three primary operations: in an introductory and preliminary phase, the research posits the existence of a social risk for architecture and exhaustively defines this risk. Based on this definition, methodological foundations for the analysis are established. This analysis focuses on three main thematic dimensions: the characterization of architecture, the situation of the population and the territorial context, and general measures aimed at the safeguarding, enhancement, and promotion of architectural heritage. Once the appropriate methodological framework is defined, the work progresses and directly applies to the Spanish territory. After reflecting on the demographic characteristics of the country and the relevant contexts for conserving traditional architecture, the research analyses the national and regional territory. This operation provides an understanding of the overall state of the situation and identifies some points of interest, such as critical issues or best practices. Based on the results obtained, several case studies are selected at the municipal level, and the developed analysis method is applied again to comprehend the situation on a smaller scale, observing the functioning of certain situations and strategies. After this final stage of territorial analysis, the results are reflected upon, summarising both critical issues and positive aspects and phenomena identified. Likewise, an evaluation is conducted on how the various actions analysed within dimension three influence the conservation of earthen architecture. Specifically, a reflection on their needs is carried out, and the effect of the analysed actions and initiatives is analysed, leading to the proposal of some strategic guidelines that could be implemented to improve the situation. Based on these guidelines, four international case studies effectively implementing some of the studied strategic axes are selected and analysed. As a conclusion to the work, the possible impact of applying these axes in the research study areas is evaluated, and the study is concluded with a synoptic table of the localised and formulated actions. / Caruso, M. (2024). Vulnerabilidad frente a cuestiones socioculturales de la arquitectura de tierra tradicional. Análisis de las herramientas de gestión, protección y puesta en valor en el territorio español [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/206986