In this dissertation, we show how the firm can improve its revenue and competitiveness through segmenting the market by exploring consumer heterogeneity. In the first essay, we show that asymmetric assortment breadth among two competing retailers can emerge as an equilibrium when consumers differ in their prior knowledge about their product preferences and their shopping costs. Under this equilibrium, the full line retailer expands the market demand by attracting the uninformed consumers with large shopping costs and the single product retailer passes on the savings from a streamlined assortment to the informed consumers by setting a lower price. Therefore, the two retailers soften the competition between them and both achieve higher profits. In the second essay, we consider a setting in which consumers experience distinct instances of need for a durable product at random intervals and derive random amount of utility from each instance. Consumers are differentiated according to the frequency with which they experience instances of need. For a firm that provides a durable product to such a market, we consider the implications of selling versus renting on a per-usage basis. Selling minimizes transaction costs, but may result in inefficient utilization of units that are produced. Alternatively, per-usage rentals allow more utility to be generated per unit of product that is produced. Focusing on these trade-offs, we identify conditions under which the firm should sell, offer per-usage rentals, or offer a combination of the two. In the third essay, we continue to use the durable good framework to study how various forms of government subsidy programs shift consumer's demand patterns and thus generate different magnitude of additional savings in resource consumption. We give the conditions under which each type of cash rebate programs does the best in generating resource savings per dollar spent. / text

Existiría una convicción, más o menos generalizada aunque errónea, y que ya fue brillantemente cuestionada en su día por el especialista británico Alan S. Milward, que distinguiría entre el momento actual de la construcción europea y la etapa inicial de la misma, a principios de los años 50 del siglo pasado, de acuerdo con la cual los dirigentes europeos actuales habrían perdido el espíritu europeísta que caracterizó a unos dirigentes políticos los cuales, tras la tragedia de la Segunda Guerra Mundial, habrían estado dispuestos a superar la estructura política internacional basada en el estado-nación en favor de una Europa unificada la cual, por su propia estructura, imposibilitaría el desencadenamiento de un nuevo conflicto entre estados europeos. De acuerdo con este planteamiento la principal motivación de personajes como Jean Monnet o Robert Schuman, sería la de garantizar la paz futura mediante el debilitamiento progresivo del estado-nación y el no menos progresivo establecimiento de una superestructura federal tal y como señala la Declaración del 9 de mayo de 1950, fecha celebrada en la actualidad como día de Europa en toda la Unión Europea. La política europea de Francia, expresada en el Plan Schuman, es la traducción por parte de Jean Monnet, en su calidad de Presidente del Comisariado General del Plan para la Modernización y equipamiento de la Economía francesa, de las ideas de los Estados Unidos para con Europa en una solución práctica y concreta a la carencia de recursos propios suficientes para proporcionarse la posición internacional deseada así como para dotarse de un marco de relaciones con la R.F.A. favorable a los intereses de la industria siderúrgica francesa. De este modo, como nos indica en 1953 la Dirección de Europa del Ministerio Francés de Asuntos Exteriores: La unificación europea no es para nosotros una mística, sino una política. Estamos dispuestos a efectuar las cesiones de soberanía que requieran aquellos problemas cuya solución sobrepase el marco nacional. Análisis idéntico al que realizarán el resto de los estados fundadores en función de sus intereses respectivos, siendo el ejemplo más claro el de la R.F.A. para quien participar en la llamada construcción de Europa supondría el único billete de retorno sin discriminaciones a la normalidad perdida con la derrota de 1945, unificación al margen. En tal contexto el Plan Pleven, origen de la Comunidad Europea de Defensa, no es la consecuencia de un análisis interno de las carencias de Francia en materia militar sino el resultado del temor de Jean Monnet a que el Canciller Adenauer interpretara la petición norteamericana de rearme alemán como una alternativa a una política europea que juzgaba imprescindible, plan que el Gobierno francés utilizó como un ardid para detener una iniciativa que consideraba lesiva para sus intereses. El basar la propuesta en las ideas integradoras que Washington fomentaba para Europa, lo que hacia imposible su rechazo so pena de caer en una evidente contradicción; la negativa del Canciller Alemán, Adenauer, a aceptar un rearme que no garantizara a su país la igualdad de derechos, algo que sólo el Plan Pleven parecía proporcionar; pero por encima de todo, la imposibilidad de prescindir de Francia para organizar la defensa de Europa, posibilitarán que París detenga el rearme alemán durante cuatro años, su principal objetivo dado su rechazo a contemplar de nuevo soldados alemanes tan solo cinco años después de la finalización de la Segunda Guerra Mundial cuando su propio rearme presentaba aún muchos interrogantes materiales y financieros. De este modo, Europa, servía los intereses estatales pero esta vez poniendo en manos de Francia el factor tiempo de la negociación lo que de facto permitió bloquear la contribución alemana a la defensa occidental durante 46 meses, mientras París trataba de resolver todas aquellas cuestiones que consideraba prioritarias. / According with the conventional wisdom the initial time of the European integration process back in the fifties was one of genuine europeism focused in a political and economic reorganization of Western Europe as an end in itself with the aim to save the Continent from future wars. According with the same wisdom, this was the aim of people like Robert Schuman or Jean Monnet. The research in the official and private archives shows how far way of the reality is this idea. The Schuman Plan, the very beginning of the process, was a scheme designed to resolve the structural problems of French heavy industry behind the mantle of europeism as a way to assure the United States support for the plan. The other founding members of the European experiment did analysis similar to the French one, hence their support for the scheme. In this context the Pleven Plan, the origin of the European Defence Community, was just a trick to deter the West German rearmament using the concept of Europe. That way, one more time, Europe served the national interest not the European one, understanding for the latter the building-up of a European political entity beyond the interest of the nation-state.

La tesi presenta un estudi de la realitat social concreta, el Camp de Tarragona, durant un període històric definit per la proclamació festiva de la Segona República fins l'esclat de la guerra civil. Una situació social i política que configurarà unes noves relacions humanes, econòmiques socials i culturals en un procés de canvi que havia de fer possible el desenvolupament d'una democràcia representativa basada en la pràctica de la sobirania popular, que assumís les reivindicacions històriques del catalanisme polític, i una autonomia respecte de tota influència religiosa.La nostra pretensió era arribar a construir una explicació del conjunt de les actuacions dels homes i dones del Camp als anys trenta. No volíem, exclussivament, descriure allò que s'esdevingué durant breu període de temps sinó aproximar-nos a la realitat del treball, de la vida i dels esforços d'aquelles persones per millorar el seu món més proper. Una cojuntura històrica que seria estroncada per la guerra civil i una llarga dictadura, i que ens haurà de proporcionar elements de comprensió de la societat actual.La proclamació de la República s'inicia amb una experiència festiva i pacífica arreu dels pobles del Camp que palesa l'inicial entusiasme popular pel nou règim. Les successives festes d'aniversari posen de manifest com l'evolució dels fets haurà provocat fustracions i desànims. El canvi toponímic, de caràcter majoritari i generalitzat, evidencia, en el nivell simbòlic, la voluntat republicana, catalanista i de progrés de les noves èlites municipals.La República havia de fer possible, malgrat les limitacions de l'Estat unitari, el desenvolupament d'un Estatut que reconeixia la personalitat política de Catalunya. La proclamació del nou règim, majoritàriament sota la fòrmula de república federal als pobles del Camp, el referèndum de l'Estatut, la oficialitat de la llengua, les eleccions i la constitució del Parlament i els fets d'octubre seran les fites del catalanisme polític durant la Repúblicà. Hem de destacar l'actitud pactista de la premsa i dels dirigents polítics al nivell del Camp que viuran amb entusiasme el procés previ a la redacció i consulta popular de l'Estatut de Núria i que accepten joiosos l'aprovació del text final aprovat per les Corts Espanyoles al setembre de 1932, confiats en el recobrament institucional que comportava i en les potencialitats que contenia malgrat que fos considerat inferior a l'ideal federatiu i a l'autonomia plena.L'escola era considerada la base fonamental per a construir ciutadania i afermar els valors de llibertat i democràcia. Les construccions escolars seran un dels objectius fonamentah. dels equips municipals. Construccions i augment de les consignacions pressupostàries arreu que demostren la voluntad de millorar l'accés a l'educació de la majoria del poble. Les dificultats financeres de l'estat central i de la hisenda local faran fracassar bona part d'aquests projectes que ultra afavorir l'escolarització comportaven una dimensió conjuntural com era la lluita contra l'atur que s'incrementava fatalment arreu. En aquests objectius, que constituien un comú denominador força generalitzat, hi trobarien la col.laboració decidida dels mestres i les seves associacions i del naixent moviment de pares vinculat a la millora de l'escola pública. Si bé en el pla simbòlic del calendari, i més tímidament en els continguts, la introducció del laicisme a l'escola anirà avançant, pel que fa a la substitució de l'ensenyament religiós es toparà primer, amb dificultats financeres i després amb la total oposición de les noves autoritats erigides amb posterioritat als fets d'octubre. Malgrat això es fa present un moviment de sectors catòlics benestants en la creació de mútues escolars que garantissin la continuitat dels pressupòsits educatius catòlics i dels centres propis.Les escoles professionals foren un altre objectiu comú de les noves autoritats locals i del moviment obrer. La seva dignificació estava vinculada a la millora en les instal.lacions i condicions d'estudi. Mentre que per republicans i sindicalistes havien de fer possible la preparació dels treballadors i la millora en les seves condicions de vida i treball, pels organismes econòmics i la dreta política esdevenien centres de socialització en els postulats consetvadors sobre les relacions de treball.El laicisme es feu doctrina política durant la República, s'havia de fer possible concretar la vella aspiració de les èlites il.lustrades i del republicanisme històric de bastir una societat i un poder polític independent de tota influència religiosa, reduint les creences a un dret individual de l'esfera privada. Aquest objectiu hauria d'ésser combatut per l'Esglèsia que es negava a perdre la seva situación privilegiada que havia estat tradicional en la història d'Espanya, és en aquest marc que es viurà el conflicte religiós entre les posicions contraposades del republicanisme laicista i el catolicisme integrista a nivell local així com la resposta de la jerarquia eclesiàstica, que resta personalitzada en l'arquebisbe Vidal que s'esforçà en apaigavar les tensions amb el poder polític des de la defensa insubornable de la llibertat i dels drets de l'Esglèsia.Elements concrets que sitúen o integren el conflicte religiós al Camp mostren com hi ha una decidida empenta governamental en la intensificació i el ritme de l'aplicació de la legislació laicista sobre enterraments, secularització de cementiris i relació amb les autoritats religioses paral.lela a una certa passivitat d'alguns ajuntaments, tot i que és habitual la prohibició de manifestacions públiques de religiositat com són les processons o el pas del Viàtic que seran recuperades durant els mesos de repressió posterior al moviment d'octubre. Un fet final, esdevingut l'abril de 1936, posa de manifest la centralitat d'aquesta qüestió: ens referim a la forçada dimissió de Lloret, alcalde de Tarragona, acusat de copresidir amb la representació eclesiàstica una desfilada militar.La pràctica del moviment obrer al Camp restarà condicionada per la progressiva extensió de la crisi econòmica que afecta especialment la ja desfassada indústria textil reusenca i la construcció i d'una manera general el conjunt de l'economia del Camp per la incidència sobre la comercialització vinícola i de l'avellana. Si bé, fins 1933, s'aconseguirà avançar en increments salarials i en la reducció de la jornada de 48 a 44 hores, el principal tema de confrontació és l'extensió i creixement de l'atur, bé sigui en reivindicació del subsidi, la reducció de la jornada a 6 hores o el repartiment del treball disponible per evitar els acomiadaments. Els jurats mixtes seran boicotejats, així com les oficines de coI.locació, per la patronal i la C.N.T., mentre que per U.G.T. esdevenen mediació per a afavorir el seu creixement organitzatiu. Situació crítica en el marc d'una rivalitat permanent per l'hegemonia anarquista o socialista en determinats sindicats d'ofici. Les festes del primer de maig constitueixen el punt àlgid d'explicitació dels objectius del moviment obrer, en les conclusions habituals que situen el grau d'exercici de les llibertats en els diversos períodes de la República, reivindicacions laborals como són la del retir obrer, el subsidi contra l'atur, el subsidi de maternitat i invalidesa per accident, la jornada de 6 hores, el descans dominical en el ram del comerç i el perfeccionament de la inspecció de treball amb d'altres reivindicacions sòcio-polítiques com ara la defensa de l'escola única, la formació professional, la construcció d'habitatges o la redistribució de la pressió fiscal, al costat de mesures com l'amnistia, l'abolició de la pena de mort, la plena llibertat de premsa, reunió i manifestació. Les peticions del maig de 1936 són, generalment, molt més ambicioses pel que fa al model de relacions socials i laborals i incideixen sobre el sistema econòmic i polític.L'escassa resposta pública al greu desafiament de l'atur, que aconseguí de trencar la consciència ciutadana sobre la Repúbica, es reduirà a iniciatives benèfico-caritatives i als plans d'obra municipal especialment a redòs de la llei del Parlament sobre solars, projectes que seran objecte de recurs per les entitats econòmiques i que resultaran definitivament fallits per decisió de l'autoritat militar poc després dels fets d'octubre.El problema agrari serà un dels eixos de confrontació al Camp durant el període republicà. Les expectatives creades amb la proclamació del nou règim es veuran progressivament fustrades per la desestimació de les demandes de revisió dels contractes de conreu en una primera fase i per la sentència contra la Llei del Parlament després de l'octubre de 1934, resultant d'un llarg procés de confrontació social al camp.Els fets d'octubre, iniciats amb la convocatòria de vaga general a les tres ciutats, tindràn la seva concreció en la proclamació de l'Estat Català. La repressió del moviment comportarà la detenció I empresonament de bona part de la militància catalanista d'esquerra en sentit ampli dels pobles del Camp al vaixell Arnús, la clausura dels centrespolítics i sindicals i la pràctica dels desnonaments rústics als pobles on s'havia viscut amb més efervescència el fet rabassaire.La dinàmica electoral durant la Segona República assoleix, primerament, unes fites de participació que oscil.len entre el 75,5% de màxima al 1931 i el 76% al 1936 pel conjunt del Camp. Mentre que les eleccions del juny de 1931, amb el triomf absolut de la candidatura republicana, representen un plebiscit pel règim, es produeix una divisió progressiva en el camp republicà que suposa la confrontació entre E.R.C. I la Coalició d'Esquerres en disputa per l'espai electoral. El bloc de dreta presenta un ascens continuat. La bipolarització creixent situarà les eleccions del febrer de 1936 entre el Front d'Ordre i el Front d'Esquerres, clarament majoritari al Camp.En l'àmbit de les eleccions locals podem constatar situacions d'inestabilitat a Valls i Reus i continuitat a Tarragona. Mentre que a Valls i en la majoria dels pobles del Camp les eleccions del gener de 1934 tenen una lògica dual, a Tarragona i Reus la divisió entre els grups republicans provoca la confrontació electoral de cinc candidatures. Durant el període de les gestores governatives, la Lliga, els radicals, APC, CEDA i tradicionalistes governaren els ajuntaments amb la desídia pròpia de períodes anteriors.

La Tesis expone de forma diacrónica la evolución del catastro de propiedad y la tasación de esta misma entre mediados del siglo XVI hasta la actualidad en Chile. La investigación permitió definir a través de la revisión de fuentes primarias y secundarias la evolución que tuvo el registro predial y el consiguiente pago del impuesto territorial. Se presenta una visión global del avance del catastro predial a escala nacional, sustentada en información relevante que aportó al estudio. Si bien son numerosas las instituciones involucradas en dicho proceso, así como las diversas leyes que se dictaron y se actualizaron acorde a las necesidades del momento, es posible identificar un interés desde el Estado por desarrollar esta labor. El estudio permitió comprobar la existencia de un registro predial desde la llegada de los conquistadores al territorio nacional y que la propiedad tuvo un valor y tasación al momento de asignarla como compensación por las labores efectuadas. Posterior a esta etapa se evidencia la valorización de la propiedad por parte de los usos y sus rendimientos económicos, generándose disputas entre los vecinos involucrados, por problemas de deslindes prediales que se suscitaban por sus parcelaciones. Paralelamente, el naciente Estado republicano necesitó catastrar los recursos del país para conocer sus recursos con cierta exactitud y para ello se ve en la necesidad de contratar a inicios del siglo XIX a una sucesión de científicos europeos, especialmente franceses, para que ayudaran al levantamiento cartográfico y así identificar y expandir el conocimiento de la nación. Hacia finales del siglo XIX y comienzos del siglo XX se diseñan instituciones públicas que con la finalidad de fortalecer al conocimiento y tasación predial, entre ellas destacan la Oficina de Mensura de Tierras, el Servicio de Impuestos Internos, el Instituto Geográfico Militar, el Ministerio de Bienes Nacionales y el Sistema Nacional de Coordinación de Información Territorial, cada una con labores específicas al aporte del catastro de propiedad. Así como una serie de leyes que abordan el avalúo y la tasación predial. Se suma a las entidades la labor que realizan los municipios en el desarrollo de esta actividad. El municipio de Santiago es puesto en el centro del análisis porque es el caso que ostenta ser el ejemplo que representa la evolución de los sistemas catastrales desde la fundación hasta el día de hoy. Se concluye que es posible constatar un interés constante por parte del Estado por valorar la propiedad en diferentes períodos de la historia del país, complejizado dicha actividad por el desconocimiento que se tenía de las características del territorio que comprendía la nación y por la necesidad de tener un catastro predial unificado, que diese cuenta de un modo efectivo de los usos y actividades que puedan servir de modo efectivo a las arcas fiscales / The thesis describes in a diachronic way the evolution of the property cadastre and its appraisal, between half of XVI century until the current time in Chile The research enabled the definition - trough the review of primary and secondary sources – of the evolution that had the land registry and the subsequent payment of territorial tax. It is also introduced a global overview of the progress of land cadastre, at national level and supported by the relevant information that contributed to this research. Besides of the many institutions that are involved in this process - the same as Laws issued and updated according to the needs of the moment - it is also possible to identify an interest from the State to develop this work. The research proved the existence of a land registration from the arrival of conquerors to the national territory, and also the evidence that the land was appraised at the time of its distribution, as a way of compensation for the work performed. Later there is the evidence of the land value according to its uses and economic performance; and debates among the involved neighbours, due to problems related to land boundaries that arose during its subdivisions. In parallel, the arising Republican State needed to cadastre the national resources with some accuracy, and for this reason European scientists were hired in the early nineteenth century, especially French ones, to assist the mapping, identification and expansion of the knowledge about the nation. By the late nineteenth century and early twentieth there were public institutions created to strengthen the land knowledge and its appraisal; among them are outstanding: The Mensuration Land Office, The National Tax Office, The Military Geographic Institute, The Ministry of National Goods and the National Department for the Coordination of Land Information, each one with specific tasks to contribute with land cadastre works. In addition to these organizations there is a Municipal action related to the development of this activity. The Municipality of Santiago is placed in the center of the analysis because it represents the example of the evolution of cadastral systems from its founding to current days. Finally the conclusion is that it is s possible to find along history a constant interest of the State for appraising properties, making this activity a more complex process due to the lack of knowledge about the characteristics of the land that formed the nation and by the need of a unified cadaster, which could have shown in an effective way the uses and activities that may have contributed effectively to the State incomes.

El present treball constitueix una anàlisi del sorgiment i la trajectòria del moviment feminista català entre 1975 i 1985. A partir dels plantejaments de la història social i de la història de les dones s’estudia la xarxa associativa i les diferents dinàmiques i relacions que es van establir entre els grups feministes que van sorgir durant els anys setanta i vuitanta del segle XX al llarg de la geografia catalana. S’analitza des del posicionament ideològic fins a les accions i mobilitzacions protagonitzades per aquest agent de transformació social que va ser el feminisme. A Catalunya, com a la resta de l’Estat espanyol, les lluites feministes van inserir-se en la dinàmica de mobilització antifranquista i de lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques, el que va conferir que el moviment feminista presentés unes característiques diferencials respecte al women’s liberation movement europeu i nord-americà. L’anàlisi del període es complementa amb una comparativa del moviment feminista portuguès, que també va desenvolupar-se en un context de transició d’un règim dictatorial a un sistema parlamentari. / El presente trabajo constituye un análisis del surgimiento y la trayectoria del movimiento feminista catalán entre 1975 y 1985. A partir de los planteamientos de la historia social y la historia de las mujeres se estudia la red asociativa y las diferentes dinámicas y relaciones que se establecieron entre los grupos feministas que surgieron en los años setenta y ochenta del siglo XX a lo largo de la geografía catalana. Se analiza des del posicionamiento ideológico hasta las acciones y movilizaciones protagonizadas por este agente de transformación social que fue el feminismo. En Cataluña, como en el Estado español, las luchas feministas se insertaron en las dinámicas de movilización antifranquista y de lucha por la recuperación de las libertades democráticas, lo que confirió que el movimiento feminista presentará unas características diferenciales respeto al women’s liberation movement europeo y norteamericano. El análisis del período se completa con una comparativa del movimiento feminista portugués, que también se desarrolló en un contexto de transición de un sistema dictatorial a un sistema parlamentario. / This study constitutes an analysis of the emergence and trajectory of the Catalan feminist movement between 1975 and 1985. From the social history and women's history approaches, the associative network and the different dynamics and relationships established between the feminist groups which emerged during the seventies and eighties of the twentieth century throughout the Catalan territory have been studied. The analysis extends from the ideological stance to the actions and mobilisations led by this agent of social transformation: feminism. In Catalonia, as in the rest of the Spanish country, the feminist struggles were introduced in the dynamic of anti-Franco mobilisation and the fight for the recovery of democratic freedom, which gave the feminist movement some distinctive characteristics in regard to the European and North American women's liberation movement. The analysis of the period is complemented with a comparison with the Portuguese feminist movement which also occurred during a period of transition from a dictatorial regime to a parliamentary system.

L’objectiu de la tesi és l’estudi del partit Derecha de Cataluña, creat per monàrquics alfonsins catalans durant la Segona República, emparats per la matriu d’abast estatal, Renovación Española. Des del punt de vista de l’ultradreta catalana s’ha estudiat la Comunión Tradicionalista i la Falange y las J.O.N.S., així com petits grupuscles, però no els monàrquics que optaren per aquesta opció. Marcadament espanyolista, Derecha de Cataluña, va ser impulsat per Antonio Goicoechea tant a Madrid com a Barcelona, presidint alhora, Renovación Española, i el Consell Regional del partit a Catalunya. Els impulsors catalans foren: José de Olano y Loyzaga, comte de Fígols; Darío Rumeu y Freixa, baró de Viver; José Maria Milá y Camps, comte de Montseny, Alfonso Sala, comte de Egara, Fernando Álvarez de la Campa, etc., tots ells amb càrrecs durant la Dictadura. Durant la República van cedir el protagonisme a persones més joves: Santiago Torent Buxó, José Bertrán Güell, Aurelio Joaniquet, Jorge Girona, Enrique García-Ramal, etc. Antonio Goicoechea acabdillà la formació catalana i estatal, essent l’ànima del partit arreu d’Espanya, fins a finals de 1934, cedint, a partir d’aquesta data el protagonisme a José Calvo Sotelo que, en crear el Bloque Nacional, pretenia integrar el monarquisme ultraconservador, entre ells, Renovación Española i Derecha de Cataluña. Molts membres d’aquest partit van ser signataris del Manifest fundacional. Malgrat l’escassa presència social, tant catalana com estatal, pretenien restaurar la Monarquia sense escatimar mitjans. Tanmateix, van esdevenir un veritable poder fàctic, tant per la seva influència econòmica com per les seves connexions amb les classes socials altes, el clergat més integrista i els militars contraris al règim republicà. Sense suport popular, van inclinar-se pel cop d’estat, sufragant les despeses de la U. M. E. a Catalunya, conspirant, des del primer moment, contra la República i col·laborant a la insurrecció militar del 18 de juliol amb cabals i persones. Finalment, s’adheriren al decret d’unificació de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S., el 19 d’abril de 1937 del general Franco. La tesi tracta de posar de relleu el posicionament d’uns homes i d’un partit monàrquic català, contraris al parlamentarisme democràtic, a la República, a l’Estatut, a la capacitat d’autogovern de Catalunya i a l’autonomia universitària. Defensaven un sistema corporatiu i orgànic, sense la presència de partits polítics. Eren monàrquics, catòlics integristes, antidemòcrates, antiparlamentaris, centralistes i corporativistes. Seguint els passos de la Sociedad Cultural d’Acción Española, primer crearen el centre d’estudis Peña Blanca, embrió fundacional del partit Derecha de Cataluña (abril de 1933). Ja constituïts com a partit, intentaren contrarestar la influència possibilista que exercia la Lliga en l’electorat conservador. Ho havien intentat abans de la Dictadura amb la Unión Monárquica Nacional i defensaren després la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, integrant-se a la Unión Patriótica del Dictador. Durant la República, com a Peña Blanca, alguns dels seus membres es van presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya coalitzats amb els carlins i com a Derecha de Cataluña, ja en solitari, a les eleccions a les a Corts del 19 de novembre de 1933. Formant part de la candidatura del Front Català d’Ordre es presentaren a les eleccions del 16 de febrer de 1936. Mai van treure cap diputat. A les Corts els representava Renovación Española que compartia plenament les seves posicions. Finalment, a la tesi s’explica participació en la conspiració del 18 de juliol de 1936, la fugida, els que pogueren, i el retorn i l’ocupació de càrrecs amb el franquisme, així com les raons que els mogueren a participar al Consell Privat del Comte de Barcelona, creant una oposició consentida al Dictador. / The aim of the thesis is the study of the party Derecha of Cataluña, created by Catalans monarchists in favour of the king Alfonse XIII, during the Second Republic, supported for the matrix of state scope, Renovación Española. Since the point of view of the Catalan extreme right has been studied the Comunión Traditionalistic and the Falange y las J.O.N.S., as well as small groups, but no the monarchists that opted for this option. Extremely supporters of de national unity of Spain, Derecha of Cataluña, was driven by Antonio Goicoechea so much in Madrid as a Barcelona, chairing at the same time, Renovación Española, and the Regional Council of the party in Catalonia. The Catalan’s leaders of the party were: José de Olano y Loyzaga, count of Fígols; Darío Rumeu y Freixa, baron of Viver; José Maria Milá y Camps, count of Montseny, Alfonso Sala, count of Egara, Fernando Álvarez de la Campa, etc., they all with charges during the Dictatorship, but during the Republic yielded the leadership role to younger people as: Santiago Torent Buxó, José Bertrán Güell, Aurelio Joaniquet, Jorge Girona, Enrique García-Ramal, etc. Antonio Goicoechea led the Catalan and state formation, being the soul of the party all over of Spain, until finals of 1934, yielding, from this date the leadership role to José Calvo Sotelo that, in creating Bloque Nacional, who pretended to integrate the extremely conservative monarchism between them, Renovación Española and Derecha of Cataluña. A lot of Members of this party signed of the foundational Manifest. In spite of the scarce social presence, so much in Catalonia as in the Spanish state, pretended to restore the Monarchy above all. However, they were a true power, so much for his economic influence how for his connections with the high social classes, the fundamentalist clergy and the military opposites to the republicans. Without popular support, they were in favour of the coup d'état, they paid the expenses of the U. M. E. in Catalonia, conspiring, since the first moment, against the Republic and collaborated to the military insurrection of the 18 of July with money and people. Finally, they gave support, to the act of unification of the Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S., the April 19, 1937 of the general Franco. The thesis treats to put of relief the positioning of some monarchist, opposites to the democratic parliamentarism, to the Republic, to the Statute and the capacity of self-government of Catalonia and the University Autonomy. They were in favour of the corporate and organic system, without the presence of political parties. They were Monarchists, Catholics fundamentalists, antidemocrats, against of the parliamentarism, centralists and corporatists. Following the steps of the Cultural Society of Acción Española, at first they created the centre of studies Peña Blanca, foundational embryo of the party Derecha of Cataluña (April of 1933). Already constituted as a party, they wanted to counteract the influence of the party that the Lliga Regionalista exerted in the conservative electorate. They had tried to counteract the Lliga yet before the Dictatorship with the Unión Monárquica National. After, they defended the dictatorship of the general Miguel Primo of Rivera and they were integrated to the party Unión Patriótica of the Dictator. During the Republic, some of the members of Peña Blanca were presented to the elections to the Parliament of Catalonia united with the Carlists and, as a Derecha of Cataluña, already in solitary, to the elections of the Spanish Parliament in November 19, 1933. Forming part of the candidature of the Front Català d’Ordre, Derecha de Cataluña was presented to the elections of the February 16, 1936. Never had they got any deputy. In the Parliament they were represented by Renovación Española that shared fully his positions. Finally, the thesis explains the participation of Derecha de Cataluña in the conspiracy of the July 18, 1936 in Barcelona, the way they took in order to escape, the return to Spain and the charges they got with the Franco regime, as well as the reasons that moved them to take part to the Private Council of the Count of Barcelona, creating an opposition consented for the Dictator.

El objetivo del presente estudio es la contextualización histórica del Carmen de prouidentia Dei, composición poética cristiana escrita en época de las primeras grandes oleadas de pueblos germánicos sobre territorio galorromano y comúnmente atribuida al cálamo del historiador y teólogo Próspero de Aquitania. Hemos reexaminado el valor de esta obra como testimonio del impacto de las invasiones bárbaras sobre lo que hemos dado en llamar la "conciencia colectiva" de la época y, en esta misma línea, analizado la contribución de su autor a la reflexión coetánea sobre la vigencia de los principios de la teología política diseñada por Eusebio de Cesarea un siglo antes, fundamento ideológico del Imperio Romano Cristiano. Nuestro estudio pone de relieve que el autor de este carmen, posible lector de primera hora del De ciuitate Dei agustiniano, sintió la necesidad de separar los destinos de la Iglesia y del declinante Imperio Romano de Occidente. A partir de un genuino universalismo cristiano de raíz estoica, el poeta defiende el alcance universal del designio salvífico divino, el cual se extiende por igual a romanos y bárbaros. De este modo, trata de preparar a la comunidad eclesiástica para continuar su camino una vez desaparecida la estructura política del Imperio, bajo cuyo amparo había experimentado un crecimiento sin precedentes. Por otra parte, analizamos la aportación del poema al conocimiento de las controversias teológicas que convulsionaron las iglesias galas durante este período, debates centrados en los grandes temas de la libertad humana y de la cristología. Creemos haber demostrado que el Carmen de prouidentia Dei debe considerarse vehículo de expresión de las críticas que algunos sectores monásticos y eclesiásticos de Provenza vertieron contra la teología predestinacionista forjada por Agustín de Hipona. En cuanto a su cristología, subyace en el poema la voluntad de desmarcarse en este punto de las polémicas teorías formuladas por el monje marsellés Leporio. Dedicamos también un capítulo de nuestra obra a analizar la diatriba antiastrológica del carmen: en efecto, las prácticas astrológicas vivieron en la Galia de la época un momento de particular apogeo, hecho que atestigua la incertidumbre y la angustia existencial en que la crisis derivada de las invasiones germánicas sumió a muchos cristianos galorromanos.Finalmente sometemos a análisis crítico las principales hipótesis formuladas hasta el momento respecto a la autoría del poema, el ámbito geográfico de su composición y su cronología. A partir de nuestro examen de la tradición manuscrita del poema y de los paralelismos textuales que lo relacionan con algunas obras de Próspero de Aquitania creemos haber ofrecido argumentos suficientes para descartar definitivamente su atribución a este autor. Cabe pensar más bien, y así lo hemos defendido, que su autor fue un monje del monasterio de San Víctor de Marsella y presbítero de la iglesia local, el cual, hacia finales de 426, sintió la necesidad de escribir una obra que diera respuesta a la crisis ideológica y religiosa que, en muchos de sus contemporáneos, estaba generando el hundimiento de un Imperio que habían creído eterno. / This work aims to set in the proper historical context.the composition of the Carmen de Prouidentia Dei, a Christian-inspired poem published short after the first great Barbarian invasions of Galorroman territory (beginnings of the Fifth-Century) and usually attributed to the historian and theologian Prosper of Aquitaine (as does its last editor, M. Marcovich). As I show in the first part of my dissertation, the carmen witnesses the impact of the Germanic invasions over what I call the "collective consciousness" of the age. The poet, who was an "engaged Christian", felt that in those critical years for the Roman Empire it was necessary to re-examine the political theology of Eusebius of Caesarea and to make out a clear distinction between Catholic Church and Roman State.Parts II-IV of this work deal with the theological controversies in the Gallic Church of the Fifth-Century as reflected in the carmen. By means of this poem, its author set forth his opposition to Augustine's views on Grace and Predestination and to Leporius' Christological tenets. Many verses of the poem are also devoted to a diatribe against astrology, which flourished in the hard years of German invasions of Gaul.Finally, in part V I re-examine several hypothesis on the authorship of the Carmen the prouidentia Dei, its place of composition and its chronology. As I argue, several arguments support the hypothesis that it was written around 426 by a monk of Saint Victor of Marseilles who was also a priest of the local church.

La historia que se relata en esta tesis doctoral constituye un análisis del surgimiento y trayectoria del movimiento vecinal en la España del tardofranquismo y el proceso de cambio político. El marco cronológico de la investigación cubre desde la inmediata posguerra, con el reemprendimiento de las migraciones y la gestión franquista de este fenómeno y del derivado crecimiento urbano, pasando por la etapa desarrollista, hasta llegar al tiempo del cambio político. Una primera parte de la tesis trata, precisamente, del modelo de desarrollo urbano impuesto durante la dictadura franquista: de una primera etapa durante la larga posguerra caracterizada por la represión de las migraciones y la suburbialización de las grandes ciudades del estado español, a una segunda, paralela al desarrollismo, de agresiva intervención en el hecho urbano a partir de la imposición de unas políticas al servicio de las necesidades de un capitalismo salvaje y protegido durante los años sesenta y setenta. Resultado de ambos procesos fue la constitución de unas ciudades caóticas, segregadas socialmente y absolutamente carentes de las más mínimas infraestructuras, servicios y equipamientos urbanos. Contra este modelo de ciudad se alzarían la acción y los discursos del movimiento vecinal. Se han considerado diferentes actores y factores para su proceso de surgimiento: desde la conformación de redes sociales basadas en la solidaridad, la reciprocidad y la ayuda mutua ya en la inmediata posguerra hasta la intervención de algunos párrocos y militantes de movimientos apostólicos que se implicaron en el proceso de organización y movilización vecinal. Así mismo, se han analizado los discursos y prácticas de los grupos y partidos antifranquistas en esta materia, dedicando una especial atención a la cuestión de género en los primeros años del movimiento vecinal. Por último, se plantea la inserción del movimiento vecinal en el proceso de cambio político a partir de su análisis como movimiento social de profundo carácter y contenido antifranquista, espacio de movilización preferente para las clases populares junto al obrero, que fue capaz, uniendo sus fuerzas al resto de grupos y movimientos sociales que plantaron cara al franquismo, de forzar y condicionar el proceso de transición. / This doctoral thesis is centred on an analysis of the growth and trajectory of the neighbourhood movement in Spain during late Francoism and the transition. The time period of the research is from the immediate post-war period, through to the resurgence of mass migration. The study continues with the Francoist response to this phenomenon and its associated urban expansion through to the period of economic development and political change. The first part of the thesis deals in particular with the model of urban development imposed during Francoism. This begins with the first phase during the long post-war period which was characterised by the repression of migrations and a suburbanisation of large Spanish cities. A second phase, which occurred at the same time as rapid economic development, saw aggressive intervention in urban areas through the imposition of policies developed to serve the needs of a protected and brutal form of capitalism in the 1960s and 1970s. The result of both of these processes was the creation of chaotic cities, which were socially segregated and completely lacking in basic infrastructure, provision and services. The action and discourse of the neighbourhood associations appeared in opposition to this city model. A number of elements account for the appearance of this movement. There is the construction of social networks based on solidarity, reciprocity and mutual aid in the immediate post-war period. Later there is the intervention of some Catholic parishes in the processes of neighbourhood organisation and mobilisation. The discourses and practices of the anti-Francoist parties and groups in this area have been analysed, paying special attention to aspects of gender in the early years of the movement. Finally, the neighbourhood associations are firmly located in the process of political change by means of analysis of their profound anti-Francoist character and nature as a social movement. They became the preferred terrain for mobilisation for both the popular and working classes. They were capable, by joining their forces to other social movements and groupings, to challenge Francoism and to impact on and determine the transition.

En aquest estudi ens proposem analitzar la recepció d’Aristòtil en les obres mèdiques autèntiques d’Arnau de Vilanova (c. 1240-1311), un dels metges més importants i de més prestigi de l’edat mitjana llatina. Arnau de Vilanova ha llegat una extensa obra mèdica que va contribuir a definir la medicina com a ciència en el sentit escolàstic del terme. Els seus escrits aborden els diversos gèneres de la literatura mèdica de l'època i inclouen un gran ventall de referències als autors clàssics, i entre ells, Aristòtil. De les vint-i-vuit obres mèdiques autèntiques d’Arnau de Vilanova que hem analitzat, n’hi ha un total de dotze en què constatem referències a la figura o l’obra d’Aristòtil, algunes de les quals amb un volum important de mencions. Les obres de medicina teòrica inclouen un nombre major de referències, ja que integren la filosofia natural aristotèlica per desenvolupar diversos aspectes de la teoria mèdica. A través d'aquests exemples queda palès que Arnau de Vilanova coneix gairebé la totalitat de l’obra d’Aristòtil que havia estat traduïda al llatí durant l’edat mitjana i que formava part dels estudis d’arts i de filosofia, tant la vessant de la filosofia natural com la de la lògica. A més, en l'inventari post-mortem dels seus béns emès pels marmessors consta que Arnau tenia en possessió l'Ètica i la Metafísica d'Aristòtil. Aquests dos llibres foren utilitzats en diverses ocasions fins al punt que algunes de les seves consideracions estaven plenament interioritzades per Arnau. Això va contribuir que Arnau estipulés la naturalesa de la disciplina mèdica i de la seva tasca com a coneixement, és a dir, com una scientia aristotèlica que derivava dels principis de les causes universals als efectes específics, i aquesta concepció havia de prevaler, alhora, amb la que entenia la medicina com una tècnica, on la pràctica tenia un pes important en la producció de coneixement. Arnau de Vilanova està més interessat en la idea que no pas en la citació literal del text d’Aristòtil, com fan altres metges de la seva època. Aquesta metodologia encaixa amb la mentalitat d’Arnau, que no està interessat en la literalitat d’Aristòtil sinó que l’utilitza, més aviat, per a il·lustrar el que vol exposar, i per això en pren només el que necessita; no és casualitat, doncs, que les obres que contenen una nombre major de citacions d’Aristòtil estiguin concentrades en la seva etapa com a professor de medicina, sobretot perquè va ser durant aquest període quan va desenvolupar a fons moltes de les qüestions mèdiques vinculades a l’àmbit de la filosofia natural. En definitiva, Arnau utilitza a Aristòtil com una autoritat en totes les seves obres, fins al punt que intenta conjugar la seva filosofia natural amb la medicina alhora que estableix les competències de cada un d’aquestes dues disciplines. / This study attempts to analyze the quotations of Aristotle in the medical works of Arnau de Vilanova (c. 1240-1311), one of the most important physicians of the Latin Middle Ages. Arnau de Vilanova wrote an extensive medical work which contributed to the establishment of medicine as a science in the scholastic sense of the term. His medical works deals with a wide range of medical literature of the time and included a great variety of classical authors, among them Aristotle. Arnau de Vilanova used Aristotle in at least twelve of his medical works. The works of Theoretical Medicine include a large number of quotations and references to Aristotle, because of the use of Aristotle's Natural Philosophy to develop some medical formulations. Through these examples it seems clear that Arnau de Vilanova knew almost all the Aristotelian corpus, which was translated into Latin in the Medieval Ages and was assimilated into the syllabus of Arts and Philosophy, the Logic and the Natural Philosophy. In addition, Arnau de Vilanova owned two of Aristotle’s works; the posthumous inventory of his possessions made by his executors mentions Aristotle's Ethics and Metaphysics. Both books were used several times to the point that some of its considerations were fully embraced by Arnau. This contributed to the development the nature of medicine and its task as a Knowledge, an Aristotelian scientia in which knowledge is derived from the principles of universal causes to specific effects. This idea should prevail simultaneously with the understanding of medicine as a technique, whereby practice plays an important role in the production of knowledge. On the other hand, when Arnau mentions Aristotle, he seldom uses literal quotes. His paraphrasing method is not necessarily an indication that he had a lesser interest in Aristotle’s literacy of text than in his doctrine, which is used to develop what Arnau aims to discus. Finally, Arnau de Vilanova used Aristotle as an authority, in an attempt to reconcile him with the field of medicine as practiced in his time. In so doing, he defined a new theoretical model of medicine according to the standards of Natural Philosophy, while continuing to emphasize the boundaries of the two disciplines.

Aquesta tesi té per objectiu conèixer el sorgiment i l’evolució del republicanisme federal a Mallorca en el vuit-cents. En ella s’han descrit els aspectes més ideològics, polítics i organitzatius del republicanisme mallorquí, però també s’han analitzat els aspectes més culturals i socials que ens han portat a conèixer el desenvolupament de tota una cultura republicana federal a la Mallorca del segle XIX. A la Mallorca vuitcentista es donà una dualitat que enfrontava per una banda un món tradicional, catòlic, ancorat sobretot al camp, amb un món modern, laic i que fou més propici a les zones urbanes. En general, les forces conservadores i catòliques gaudiren del control polític i social i combateren totes aquelles idees que pretenien donar més poder al poble. En contraposició, es desenvolupà tota una cultura liberal democràtica i popular lligada al republicanisme, que es caracteritzà pel seu laïcisme i pel seu obrerisme. En ambdós camps fou primordial el treball en el terreny de l’educació de les classes obreres i populars. Es tractava d’una educació allunyada de l’Església catòlica. Per altra banda, els republicans mallorquins promocionaren altres medis per l’emancipació de les classes subalternes com foren les cooperatives, les societats de socors mutus i les caixes d’estalvi. Aleshores, s’han distribuït els capítols tenint en compte les diferents etapes històriques, que van des dels antecedents –els quals els situem en la dècada dels quaranta-, el Sexenni i la Restauració. Posant punt i final amb la crisi finisecular i coincidint amb l’esmicolament del republicanisme federal. Amb el canvi de segle, dintre del republicanisme van vèncer vies més institucionalistes –més pròpies de la cultura liberal progressista- i amb noves estratègies que fugien de la conspiració i el retraïment electoral tan propi del republicanisme vuitcentista. Per altra banda hi són presents capítols de caire més interpretatiu que esdevenen una reflexió sobre el pensament federal generat a l’illa de Mallorca, així com també hi ha una reflexió sobre la base social dels federals mallorquins amb la seva corresponent evolució al tombant de segle. Amb tot, es mostra com al llarg del vuit-cents existí una cultura política prou consolidada, que si bé no fou visible a nivell parlamentari, va ser capaç de construir una alternativa al règim. Es constata també que aquesta alternativa es generà sobretot a les zones urbanes, especialment a la ciutat de Palma, en la qual fins i tot tingueren oportunitat de gaudir del govern municipal en distintes ocasions. Per últim no podem obviar el paper que jugaren els federals mallorquins en el disseny d’un estat federal. Al llarg del segle la defensa de la descentralització -amb un fort component social- fou una de les premisses del republicanisme mallorquí, però al tombant de segle floriren amb força els regionalismes, i marcaren un abans i un després en el republicanisme. A partir d’aquell moment es pot dir que desapareix la cultura federal mallorquina imperant fins aleshores. / The objective of this thesis is the study of both appearance and evolution of federal republicanism in Majorca during the 19th century. Its ideological, political and organizational aspects have been described in this document. Moreover, the cultural and social aspects which explain the development of a complete federal republican culture in the 1800's have been also explored and exposed. In Majorca, during the 19th century, it appeared a duality which faced, on the one hand, a traditional, catholic and rural world, and, on the other hand, a modern and lay world, which had become more popular in the urban areas. To a large extent, the conservative and catholic forces not only held the political and social control but also fought against all those ideas which tried to empower the working-class. On the contrary, a complete liberal, democratic and popular culture linked to the republican ideology was developed. It is remarkable to observe that this movement was strongly marked by labour and lay ideas. In both points, the education of the worker-class was absolutely important as it was an education disassociated from the Catholic Church. Furthermore, Majorcan republican activists promoted other emancipation ways such as cooperatives, saving banks or mutual organisations. The chapters of this thesis have been distributed taking into account the several historical stages, starting from the antecedents (situated in the 40's), the period called Sexenni Revolucionari (1868-1874) and the Bourbon Crown Restoration. The final stage of our study is the turn-of-the-century crisis, when the collapse of the federal republicanism also took place. It is crucial to reveal that, after turning of the century, the most institutionalist trends were the ones who won the battle among the different republicanism thoughts. Those trends were closer to the liberal progressive culture and their new strategies were opposite to the federal republicanism trends during the 1800's (e.g.: electoral abstention or conspiracy). In addition to these stages, there are also other kind of chapters: those where the author is sort of subjective and presents not only a reflection of the Majorcan federal thought, but also a reflection of their social base and its evolution at the turn of the century. Hence, the thesis shows that, during the 19th century, it existed a political culture which was quite strong and capable to build an alternative to the regime even though it finally did not manage to get any parliamentary visibility. This investigation also reveals that this ideology appeared in the urban areas (specially in the city of Palma), where they even reached to govern the city council several times. Last but not least, it is also relevant the contribution of Majorcan federal activists to the design of a federal state. During the whole century, they had been defending the decentralisation as a big issue. None the less, in the late century, regionalisms powerfully appeared and turned out to mark a milestone for the republicanism. From that moment on, the Majorcan federal culture, which had prevailed until that period of time, was considered to disappear.